Literatura catalana contemporània

Escriptors catalans d'ara: llibres de memòries i dietaris - Antoni Vidal Ferrando

Turmeda | 06 Març, 2011 08:56 | facebook.com

(2 vídeos) És un homenatge a la literatura i als autors que hi anomén. M'agradaria que fos un homenatge a més gent. També ha estat una manera de cercar-me a mi mateix. Un dels objectius d'escriure és conèixer-nos a nosaltres mateixos. La meva manera d'aclarir les coses és escriure-les, però no hi ha res d'acadèmic, només la sensibilitat d'un escriptor. Intent contar com veig els personatges de qui parl. En aquestes pàgines hi ha una història d'amor amb les paraules, que van més enllà del que pretenem dir. Cada lector pot fer-ne una lectura personal, segons les seves quimeres. Això és la literatura. (Antoni Vidal Ferrando)


“La literatura no ha de fer mai trampa”


Amors i laberints és essencial per entendre la meva obra. Hi són els referents que ajuden a explicar tot el que he escrit, el meu món”


Maria Llull | 06/03/2011 |


Amors i laberints és el títol del darrer llibre d'Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), que fou presentat divendres a la 22a Setmana del Llibre en Català. Qui esperi trobar-hi una narrativa convencional, s'endurà una sorpresa. La prosa poètica, o la poesia prosaica, serveix per fer pinzellades a un quadre format per records, admiracions, vivències i, sobretot, literatura.


De què parla Amor i laberints?

És un dietari amb records, vivències i opinions sobre el que passava en el món i en aquest país mentre l'escrivia. Tracta de la meva concepció de la literatura i, per extensió, de l'art. Hi ha un diàleg amb els grans mestres de totes les èpoques. No amb tots, sinó amb els que m'anava bé per als temes que tractava. Hi ha autors que estim moltíssim que no hi són. He fet retrats concrets d'escriptors que he conegut molt, com Blai_Bonet, Bernat Vidal i Llompart, o més aviat poc, com Cela i Joan Fuster. Tot està enfocat des d'un angle especialment poètic. Per això apareix un poema en prosa al final de cada tema. Aquest llibre és essencial per entendre la meva obra. Hi són els referents que ajuden a explicar tot el que he escrit, el meu món.


Es pot dir que és com un homenatge a allò que us ha marcat?


És un homenatge a la literatura i als autors que hi anomén. M'agradaria que fos un homenatge a més gent. També ha estat una manera de cercar-me a mi mateix. Un dels objectius d'escriure és conèixer-nos a nosaltres mateixos. La meva manera d'aclarir les coses és escriure-les, però no hi ha res d'acadèmic, només la sensibilitat d'un escriptor. Intent contar com veig els personatges de qui parl. En aquestes pàgines hi ha una història d'amor amb les paraules, que van més enllà del que pretenem dir. Cada lector pot fer-ne una lectura personal, segons les seves quimeres. Això és la literatura. Però és un llibre d'un alt nivell cultural, de lectura profunda... M'he enduit una sorpresa. Molta gent que no té cultura literària m'ha dit que li ha agradat el llibre. Jo tenia por que es convertís en una cosa elitista, però hi ha molta sinceritat i una aproximació al cor de l'home.


Quines han estat les vostres majors influències?


Vaig començar a escriure molt jove i ho vaig deixar. Quan hi vaig tornar, ja tenia una maduresa que fa que no pugui parlar d'influències concretes. Quan era jove sí que vaig tenir les meves fonts d'inspiració, sobretot en poesia. Blai Bonet, Espriu i García Lorca foren poetes que m'influïren molt. Després he trobat una veu pròpia. M'influeix tot el que té altura literària.


Aquest era el moment just per escriure un llibre com Amors i laberints?


Mai no he escrit res que no en tingués una necessitat imperiosa. Aquest ha estat el llibre que més he necessitat escriure. Potser és quan tornes gran que has d'explicar un poc què et pareix tot plegat. Hi parl de coses representatives d'una època i d'unes idees. L'autenticitat és imprescindible. Escriure sense ganes és una grolleria i escriure sense tenir res per dir és una grolleria més gran encara. Si no s'obeeix a una necessitat, fas trampa, i la literatura no ha de fer mai trampa.

Diari de Balears


(2 vídeos) Amors i laberints - Antoni Vidal Ferrando, Gabriel Janer Manila i Miquel López Crespí: la literatura i la memòria


Amors i laberints


Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor



Acaba d´aparèixer a les llibreries, editat per Ensiola, Amors i laberints, el nou llibre d´Antoni Vidal Ferrando, l´entranyable poeta de Santanyí. L´he rellegit amb el fervor d´aquell que sap que després de la primera lectura –l´autor em féu arribar el mecanoscrit quan tot just era acabat d´escriure–, queden abundosos fragments als quals no fores capaç d´extreure tot el seu contingut, alguns dels misteris que hi eren implícits, els aromes secrets. L´he rellegit, perquè es tracta d´una obra que mereix ser llegida més d´una vegada, com aquell que camina per un camí que ja havia trescat i es disposa a descobrir-hi el que havia quedat ocult quan tinguérem la primera oportunitat de passar-ne.

Es tracta d´un text literari difícil d´enquadrar en els gèneres més habituals. L´autor ens diu que ha volgut fer un dietari i que l´ha escrit entre l´any 2008 i l´any 2009. I és un dietari, però és moltes més coses. La riquesa textual d´aquesta obra radica en la varietat de registres amb què el poeta desgrana la història que tracta de contar-nos: la vella història d´un al·lot de postguerra –"parl dels dies inclements de la postguerra", escriu a la primera pàgina, un temps d´indignitat i sòrdid–, indefens, perdedor, esporuguit, temorós del Déu irat, que descobreix que l´art –en el seu cas la literatura– potser és l´únic camí per mitjà del qual pot alliberar-se d´algunes servituds i de certes misèries. La història d´aquell al·lot que un dia descobrí que l´art és insubordinació, i resistència, i obstinada energia.

I escriu des de totes les decepcions del present. Sap que "un baf irrespirable travessa aquesta illa", per això en la seva escriptura hi ha l´amargor del qui ha vist que sempre guanyen els medíocres, i els dogmàtics, i els intransigents. Com si només ens interessàs el poder si podem pervertir-lo. I potser per això és sinònim de solitud. Però hi ha també l´esplendor d´una prosa que revela els dies viscuts: els amors, les obsessions, els sarcasmes del temps. I les primaveres amb què ha confiat, els desvaris que li han tocat el cor, la cultura que ha construït la seva vida, tot el que ha filtrat el cedàs de l´experiència i destil·lat l´alambí de la memòria. Per això el llibre conté un seguit de móns estimats i de peripècies evocades amb la subtil mà del jardiner. Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils.

Hi és evocada l´illa de Menorca: un cementiri on hi ha els amics Andreu Murillo i Miquel Vanrell, també bons amics meus. I parlarà, tanmateix, de l´amor. I de la neu de l´any de la neu. I del campament de la Victòria, violent i sectari. I del barri de sa Llotja de Ciutat. Antoni Vidal no se serveix de la literatura ni de l´art –Brueghel, Edward Munch, Tàpies– si no és per referir-se a la pròpia experiència biogràfica. Parla de les ortigues i del sentiment de viure en una terra hostil, entre esparvers. Però és el testimoni d´un home que s´ha fet gran, molt gran, pel camí de les paraules i les il·lusions que en deriven, pel camí de la fidelitat als propis records.

Diario de Mallorca (25-II-2011)


La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor. Per això ens recordava, en l'entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: "Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l'oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d'aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l'Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava "Espacio Conexo", la trobada de Lluc...". (Miquel López Crespí)


Antoni Vidal Ferrando: literatura i resistència. La poesia i la memòria com a forma de lluita



Per Miquel López Crespí, escriptor


La recent edició [2002]del disc compact número 8 de "Veu de Poeta" (una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca) per la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari, m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando, entre els quals destacaríem alguns ja publicats en El batec de les pedres, Bandera blanca o Cartes de Lady Hamilton, així com en el poemari Cap de cantó.

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).

D'ençà que l'any 1963 obtingué el títol de mestre a l'Escola Universitària de Formació del Professorat d'Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l'especialitat d'història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d'aquests llibres d'història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920). També ha collaborat en els llibres collectius Història de Mallorca (1982); Mallorca: història i cultura (1985) i Baleares (1986).

El primer poemari que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando fou El brell dels jorns, publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se, que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.

Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).

En una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l'OCB, l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífexs de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".

La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor. Per això ens recordava, en l'entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: "Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l'oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d'aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l'Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava "Espacio Conexo", la trobada de Lluc...".

Antoni Vidal Ferrando -i tota la seva obra és una afirmació del que dic- sempre ha estat crític amb els oportunistes de totes les tendències, habitin el món de la literatura o de la política. Li és ben igual punyir, amb el seu bisturí d'orfebre, en un indret o en l'altre. En parlar del necessari compromís de l'autor català amb el seu poble l'autor de Santanyí ens explicava, una mica decebut de com havia anat la reforma del franquisme i del paper dels intellectuals catalans en la lluita per un món més just i solidari, el que segueix: "Continua el debat de si l'escriptor s'ha de limitar a exercitar el seu ofici o, així mateix, ha de ser una veu identificada amb el seu poble. O potser ja ni debat hi ha. Els corrents de la moda solen ser imparables. Ara no s'usa gens donar un caire social a la literatura. Hem caigut dins una època de comoditat i hem deixat de banda la memòria i l'hàbit de qüestionar-nos-ho tot. El nou ordre ha integrat molta gent. Els intellectuals és com si haguessin renunciat al seu paper d'encapçalar les posicions d'avantguarda i de denúncia. Segurament per un doble motiu: el món en què crèiem s'ha ensorrat i les subvencions oficials deixen els individus i les entitats culturals a mercè de les institucions. Personalment pens que això d'haver arribat a una situació cultural de país normalitzada és una pura fallàcia. I, sense voler dir que l'objecte de la literatura sigui la denúncia -Déu me'n guard!- sí que afirm que si en la nostra actitud ètica i estètica, no hi és de qualque manera present la situació real del país, l'autenticitat de les obres se'n resentirà".

Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions, i parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemòria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. Els pobles no poden tenir perspectiva de futur si no tenen perspectiva de passat, i crec que és molt important conèixer d'on venim, i no només per les històries oficials, que moltes vegades són capcioses i necessiten ser complementades".

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb