Literatura catalana contemporània

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

Ahir es presentà l’any que celebrarà el dos-centè aniversari del naixement del músic polonès, que omplirà enguany d’actes

Chopin, pertot

Núria Martí | 30/01/2010

L'any 1810 va néixer a Polònia Fryderyc Chopin. 38 anys més tard, a causa probablement d'una fibrosi quística (i no de tuberculosi, com s'havia dit sempre), finà a París. Ara bé, uns anys abans de morir, Chopin passà amb George Sand i els seus fills una temporada, en concret l'hivern del 1938, a Mallorca. No foren uns mesos de color rosa -més aviat fou una temporada hostil, tal com Sand la definiria més tard en la famosa novel·la Un hivern a Mallorca-, però foren suficientment inspiradors perquè el pianista compongués des de la Cartoixa de Valldemossa (no es pot dir exactament des de quina cel·la, ja que dues famílies estan en l'actualitat enfrontades judicialment per treure'n l'entrellat) alguns dels seus millors preludis.

Dins aquest context, ahir mateix, els màxims responsables polítics de les Balears, com també l'ambaixador de Polònia a l'Estat espanyol, Ryszard Schnepf, presentaren en socitetat el comitè d'honor de l'Any Chopin, que commemora el dos-centè aniversari del virtuós pianista i que omplirà d'actes la programació cultural d'enguany.

L'encarregada de coordinar-ne les activitats, des del departament de Presidència del Govern balear, és l'exconsellera de Cultura Bàrbara Galmés, qui ahir va explicar que "el programa de l'Any Chopin encara no és definitiu perquè cada dia ens arriben noves propostes i nous actes que s'hi volen incloure". Tot i això, es podria dir que el sus oficial tindrà lloc per la Diada de les Illes Balears, l'1 de març, el dia en què també nasqué el famós músic.

Així, durant l'acte institucional d'entrega de les medalles Ramon Llull a l'Auditòrium els pianistes Xavier Mut i Albert Diaz oferiran també una selecció de peces de Chopin i just l'endemà, dia 1, en el Conservatori de Palma hi haurà una gran actuació a càrrec del jove pianista polonès Pawel Kowalaski. El mateix dia 1, a Valldemossa i dins la cel·la número 4 de la Cartoixa, es farà també un concert de gala pel 200è aniversari amb Aya Okuyama, Vincent Malgrange i Francisco Garcia Fullana.

Activitats pertot

Tot i que l'Any Chopin és coordinat des del Govern de Francesc Antich i l'Ambaixada polonesa, totes les entitats i institucions de les Illes són convidades a participar-hi. Així, podríem dir que gairebé tots els actes que s'organitzaran enguany a Mallorca (ja siguin festivals de música, dansa, teatre o literatura) tindran un racó dedicat a aquest músic.

Galmés, precisament, anuncià que "l'èxit de l'Any Chopin és degut al fet que tothom hi aporta projectes". Per això mateix, l'exconsellera digué que "és molt difícil parlar de doblers, ja que cadascú s'encarrega de finançar els seus esdeveniments". Tots els actes inclosos en el programa es poden consultar també dins una nova pàgina web que entrà ahir en funcionament sota el domini www.anychopin.es.

Per esmentar només algunes de les activitats que protagonitzaran l'Any Chopin, caldria destacar la celebració dia 6 de maig de la Diada nacional de Polònia, en la qual, a més de fer un concert, es col·locarà un bust de Chopin en el Conservatori de les Illes Balears.

D'altra banda, la Fundació Sa Nostra ha organitzat un cicle de concerts amb l'Orquestra Simfònica de les Balears arreu de les Illes. El festival de Pollença hi durà Joaquín Achucarro el més d'agost i la Temporada de Ballet inclourà en el programa Lucía Lacarra. També el festival Chopin de Valldemossa, el cicle de concerts Pianino i el Festival de clàssica de Deià, entre d'altres, tindran enguany una notable presència del músic polonès.

Un projecte transversal

Una de les principals característiques d'aquest Any Chopin és la transversalitat, ja que són moltes les institucions que formen part del seu comitè d'honor. Els membres d'aquest nou ens, presidit per Francesc Antich, són l'ambaixador Ryszars Schnepf; la batlessa de Palma, Aina Calvo; la presidenta del Consell Insular, Francina Armengol; el conseller de Presidència, Albert Moragues; el conseller de Turisme, Miquel Ferrer; el conseller d'Educació i Cultura, Bartomeu Llinàs; la consellera d'Afers Socials, Josefina Santiago; el batle de Valldemossa, Francesc Mulet, i la secretària Lourdes Aguiló. El Govern de Polònia també s'ha implicat molt en la celebració d'aquest any, per la qual cosa, a part de les activitats turístiques promocionals entre ambdós països, Palma també acollirà la propera cimera Polònia-Estat espanyol, amb una data encara per determinar.

dBalears

George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. (Miquel López Crespí)

Chopin, George Sand i la Comuna de París

Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.

Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.

Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.

Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".

Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.

L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70

Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.

A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta d’oposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.

Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...

De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).

Miquel López Crespí

Els Melià i les transicions

Guillem Frontera | 27/01/2010 |

No li escatimam qualitats ni personalitat en constatar que, en la conformació del seu bagatge polític, hi ha intervengut decisivament la figura del seu pare, Josep Melià Pericàs, primer en vida i després mitjançant el flux continuat d'idees que genera la seva obra. Així, Josep Melià Ques, nou president d'Unió Mallorquina, ha heretat el testimoni d'un intel·lectual i d'un home que va viure molt de prop els capítols decisius de l'ocàs franquista i del naixement de la democràcia. Ell sempre deia que no se sentia atret pel poder, s'estimava més moure's pels seus passadissos: el coneixement primer que l'acció podria haver estat el lema de la seva vida. D'aquest coneixement, sens dubte Josep Melià Ques n'ha pogut heretar els principis actius que se'n deriven.

Pel seu pare degué poder guaitar a una de les etapes més dramàtiques, esperançadores i apassionants de la història recent, aquells anys coneguts com la Transició -de la dictadura a la democràcia-, conduïda per Adolfo Suárez. Suárez, a penes nomenat president del govern, va viatjar a París i hi va fer aquelles lamentables declaracions sobre el català: com a llengua literària i una mica d'anar per casa, estava bé, però, per estudiar matemàtiques, "seamos serios, señores". Aquest mateix senyor dissenyava, poc temps després, l'Estat de les Autonomies. Què havia passat perquè Suárez canviàs tan substancialment la visió de l'Estat? Josep Melià hi va tenir una influència decisòria.

Josep Melià Ques haurà de fer una altra transició. Aquella en la qual participà el seu pare i la que ara ell haurà de pilotar no són comparables, clar, però convertir la UM actual en una força nacionalista i de progrés, fora de tota sospita i assentada en continguts ideològics de pes, requereix també una gran habilitat política -capacitat negociadora, prudència, sentit dels temps, cor calent i sang freda. De cara a fora, la feina també és ingent i delicada. Més enllà de la militància, alguns comportaments han emmetzinat les aigües del territori on se suposa que el partit s'ha d'engrandir. L'empremta que han deixat -i hi aprofundeixen- alguns dirigents serà molt mala de neutralitzar -això, suposant generosament que no es constitueixin en grup de pressió o corrent intern amb l'objectiu d'avortar la transició.

Josep Melià Ques ja deu saber, per dolorós aprenentatge, que enfront hi té algunes persones que no són de fiar. La societat espera d'ell que les situï fora de la política, lluny dels doblers públics, i que d'una vegada per sempre vagi a parar als abocadors de productes tòxics aquesta manera perversa de fer política que consisteix a saquejar el país tot invocant retòricament la pàtria mallorquina. Si Josep Melià Ques treballa en aquesta direcció, sens dubte obtendrà aviat el reconeixement de capes socials molt més àmplies del que podríem pensar a primer cop d'ull.

dBalears

Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)

1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.

Per servar la memòria de Josep Melià

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)

Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.

Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.

Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).

L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.

La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.

La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".

Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.

En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.

Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.

Miquel López Crespí

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes

La passada del PCB per les urnes l’any 1989 només li va aportar 1041 vots, i els dirigents del PCB, trencat i vençut a les urnes va decidir fer un gir polític d’aproximació al PCIB, de manera que l’any 1993 ja va donar suport electoral a Esquerra Unida, tot i que el seu projecte anava més enllà de la mateixa Esquerra Unida.

El mes de gener de 1993 la publicació “Nuevo Rumbo” del PCPE, publicava un article de Miquel Rosselló titulat “Avances en la unidad de la izquierda en Baleares” on analitzava que el procés d’atomització de l’esquerra transformadora feia inviable la seva incidència en la vida política i social de les Illes, i que el IV Congrés del seu partit havia optat per la construcció d’una alternativa fonamentada en tres pilars: l’esquerra tradicional, l’esquerra nacionalista i l’ecologisme d’esquerra. (Llorenç Buades)

Amb el Bloc es fa realitat el projecte polític del Partit dels Comunistes de les Balears (PCB-PCPE) de l’any 1993.

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Al final de 1983 es celebrà la VIª Conferència del PCIB on s’imposà la majoria oficialista que gaudia del control de l’aparell del partit i que era contrària a les propostes suposadament “renovadores” del secretari general del PCE, Gerardo Iglesias. Aquest fet provocà el trencament de la majoria del PCIB amb el PCE i el mes de juny de 1984 la majoria (Francisca Bosch, Miquel Rosselló, Pep Valero, Lila Thomàs eren els seus dirigents) optà per sumar-se al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, dirigit per Ignacio Gallego que tenia un nucli a Mallorca dirigit per Enrique Acosta Olmos, antic sindicalista a les CC.OO.

Aleshores el poder en el Kremlin estava en mans de Kostantin Chernenko, un home de l’equip de Breznev, i el PCPE es caracteritzava per la seva sintonia amb els mandataris del Kremlin, en tant que al PCIB hi quedava preferentment la gent que es movia en el món sindical de les CC.OO. dirigit per Manolo Cámara, els més “eurocomunistas”. La major part de l’aparell sindical de les CC.OO., vinculada al PCIB decidí sostenir el PCE de Gerardo Iglesias.

L’existència de dos blocs dins el PCE a les Illes, denominació del partit l’any 1976, era una realitat que anava més enllà dels criteris polítics, pel control de l’aparell. Aleshores hi havia ja el que es coneixia com el “bunquer”, significat per la gent que optaria més tard pel PCB, i els “renovadors” (Manolo Cámara, Ignasi Ribas, Vílchez, Victorí Planells i altres).

L’enfrontament entre les dues faccions va ser dur i s’arribà a les denúncies judicials per la titularitat de la seu del Triquet. Al final el PCB va aconseguir un gran local al carrer de Lluís Martí, perquè el seu gir suposadament esquerrà i crític amb els Pactes de la Moncloa , havia encisat a una bona part de les bases molt pro-soviètica.

Cada Primer de Maig, el PCB desfilava amb els pioners (infants vinculats al partit) en una expressió d’autodesenvolupament militant. El PCB havia recuperat una bona part de la militància perduda en els anys del desencís provocats pel pacte amb el franquisme.

L’any 1988 el PCB va tenir un trencament que va generar l’Organització Comunista de Balears que, mancada d’una connexió arreu l’estat acabaria en part dins el PCE-marxista-leninista que sostenia les propostes de Ramiz Alia, dirigent albanès després de la mort d’Enver Hoxha l’any 1985. De l’OCB va ser Isidre Forteza, actual membre d’Alternativa, i antic militant del Moviment Comunista ,tot i que no va militar al PCE-ml.

La passada del PCB per les urnes l’any 1989 només li va aportar 1041 vots, i els dirigents del PCB, trencat i vençut a les urnes va decidir fer un gir polític d’aproximació al PCIB, de manera que l’any 1993 ja va donar suport electoral a Esquerra Unida, tot i que el seu projecte anava més enllà de la mateixa Esquerra Unida.

El mes de gener de 1993 la publicació “Nuevo Rumbo” del PCPE, publicava un article de Miquel Rosselló titulat “Avances en la unidad de la izquierda en Baleares” on analitzava que el procés d’atomització de l’esquerra transformadora feia inviable la seva incidència en la vida política i social de les Illes, i que el IV Congrés del seu partit havia optat per la construcció d’una alternativa fonamentada en tres pilars: l’esquerra tradicional, l’esquerra nacionalista i l’ecologisme d’esquerra.

En el mateix article, Miquel Rosselló deia que aquest bloc alternatiu havia de fer una política d’aliances amb l’esquerra reformista per tal d’enfrontar-se al les polítiques conservadores.

Miquel Rosselló deia en l’article que en aquest procés hi havien de participar col·lectius polítics i persones sense partit, a partir d’un funcionament escrupolosament democràtic i plural, sense hegemonismes. Optava per un projecte arrelat al carrer i a la societat civil sense oblidar el treball institucional.

Aquest projecte havia de tenir relació amb les forces transformadores arreu l’Estat i especialment amb IU.

El mes d’abril de 1993 en un nou article a Nuevo Rumbo, Miquel Rosselló expressava de nou les mateixes idees i feia constar que el fet nacional havia de tenir un pes decisiu en el projecte, i afegia un quart pilar, els moviments socials.

Han passat gairebé 14 anys perquè el projecte del Partit dels Comunistes de Balears s'expressés tal com és ara.

En qualsevol cas no hi ha pilar dins el projecte per aquells i aquelles que es defineixen per l'esquerra revolucionària, un espai que resta buit a les Illes Balears i a bona part de l'Estat Espanyol . Aquest espai no és sostenible dins un bloc que és molt similar al projecte ICV-EUiA, i on els espais de l'esquerra realment transformadora i revolucionària només juguen un paper marginal al servei del conseller de l'Interior, repressor d'anarquistes i okupes.

Obrir un espai propi per a l'esquerra alternativa de veritat no pot passar per conjuntar les forces dels qui opten per les polítiques de pactes socials i sosteniment de les privatitzacions amb les que representen l' esquerra sindical i social. No hi ha lloc per les dues forces al mateix temps, fet que opera en benefici de forces sindicals com la CGT i la CNT que amb un missatge anarco-sindicalista expressen de veritat el lloc abandonat per una esquerra revolucionària de caire marxista que mancada d'un projecte propi viu de la pràctica parasitària en altres organitzacions.

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgit de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)

Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"

Díaz de Castro

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.

Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat!

El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Carme Riera, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.

Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes

Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí

Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)

George Sand i el socialisme utòpic

L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.

Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".

Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.

En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.

Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".

És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.

La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.

El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.

Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.

Miquel López Crespí

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca

"Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal" (George Sand)

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.

En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.

Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.

Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".

No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.

Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".

Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.

Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novellats.

Miquel López Crespí

La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l'oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s'editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d'Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales... (Miquel López Crespí)

Dietaris personals. La literatura i les influències culturals

Recentment m'han demanat que fes algun escrit en referència a les meves primeres influències culturals. Ho he explicat en algun capítol del llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d'assaig L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi ha dues vessants en aquestes influències. Una influència castellana per les condicions de l'època, i una altra de catalana. Per una part, les del pare, Paulino, i l'oncle José López, ambdós combatents de l'exèrcit de la República i, per l'altra banda, les de l'oncle-avi Miquel Crespí, batle de sa Pobla en els anys vint i que en marxar a l'Argentina deixà a les golfes de la casa dels seus pares del carrer de la Muntanya un bon grapat de llibres mallorquins i principatins dels anys deu i vint del segle passat. Si per part del pare i l'oncle José m'arribaven notícies i alguns exemplars salvats de la cremadissa de la guerra, llibres d'Antonio Machado, Ramón del Valle-Inclán, Miguel Hernández, León Felipe, Rafael Alberti... per part de la família poblera, per les restes també de la desfeta econòmica i personal de l'oncle Miquel, puc anar esbrinant, parl de començaments dels anys seixanta, el que hi ha soterrat rere el cartró-pedra la "fastuositat" imperial espanyola.

La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l'oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s'editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d'Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales... Els socialistes publiquen des de l'editorial Gráfica Socialista, i els comunistes fan sentir la seva veu publicant nombroses obres de Lenin i Trotski. Però aquestes editorials amb què es formaren els nostres pares, l'oncle José, la generació d'esquerrans dels anys trenta, no solament publiquen els clàssics del pensament marxista internacional. Portats del seu esperit militant en el front cultural, de la seva fe en la cultura com a eina d'alliberament de la humanitat, es fan traduccions d'autors francesos com Barbusse i Romain Rolland, d'escriptors alemanys com Remarque i Arnold Zweig, dels estato-unidencs Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... Malgrat que en els anys trenta la taxa d'analfabetisme a l'estat espanyol arriba quasi al cinquanta per cent de la població, l'any 1931 la producció estatal de llibres assoleix els cinc-mil títols. Els sectors d'avantguarda llegeixen, a part de Marx, Engels, Lenin, Lafargue, Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski, obres d'Andrade, Joaquim Maurín i Andreu Nin. Per posar un exemple de les ganes esbojarrades de formar-se mitjançant la literatura, cal recordar que l'any 1931 s'editen 110.000 exemplars de la novel·la de Remarque Sin novedad en el frente .

Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família em transmet a finals dels cinquanta i começaments dels seixanta. Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.

Les influències diríem "catalanistes" en la meva formació vendrien de part del batle de sa Pobla, l'oncle Miquel Crespí, i per alguns dels llibres que deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l'Argentina. Un oncle curiós, el batle "Verdera", ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa "Unión Patriotica" de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l'any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentment pancatalana, que fou membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l'avantprojecte d'Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l'oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l'època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d'aquest material ens va ser "incautat" per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de "un catalanismo peligroso" i mai em foren tornades.

Jo crec que són aquestes influències, els autors dels quals em parlà l'oncle José López, alguns dels llibres salvats dels desastres de la guerra, llibres que havien fet a la motxilla del pare i de l'oncle José bona part dels fronts de la batalla en la lluita contra el feixisme; i també, la notícia de l'existència d'una cultura amagada i soterrada pels vencedors, la cultura catalana, fou tot això, deia, el que em féu obrir els ulls, ja de ben jove, envers les possibilitats de l'expressió literària. Quan a mitjans dels anys seixanta puc assistir a les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que organitza Jaume Adrover a Palma, aquella universitat político-literària que inicià la represa cultural a Palma després dels anys de tenebror feixistes, juntament amb la feina feta per l'Editorial Moll en l'edició de llibres o les primeres activitats de l'Obra Cultural Balear (i també, cal no oblidar-ho, la tasca feta pel cineclub universitari que dirigien Francesc Llinàs i Antoni Figuera) es va consolidant un interès per la literatura que, sortosament, perdura fins el dia en què escric aquestes retxes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany [2007]m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt. (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma

Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.

Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.

Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.

Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.

Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.

Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta, una època en la qual ja portava algun temps fent de corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó i el mateix Gerard Matas que, en aquell temps, també musicava els poetes catalans. Cap a finals dels seixanta vaig començar les meves col·laboracions literàries a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Tot plegat, la col·laboració a la premsa, el fet de treballar a diverses llibreries, l´herència familiar, amb un oncle que havia conegut Miquel Costa i Llobera, les amistats juvenils, els contactes amb Josep M. Llompart i altres escriptors mallorquins, m´anaren decantant cada vegada més envers el conreu, primer, del teatre i, posteriorment, de la poesia, la narració curta i la novel·la. A sa Pobla, l´exemple diari d´un escriptor de la vàlua d´Alexandre Ballester també fou decisiva per a anar consolidant les meves primeres inquietuds culturals. L´Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll a començaments dels anys seixanta; les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que coordinava el meu bon amic Jaume Adrover; la militància en organitzacions clandestines antifranquistes, van condicionant aquells primers escrits. Són els anys que aprofundim en l´obra dels clàssics catalans, espanyols i estrangers, i en bona mesura ens consideram hereus del mestratge de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Alomar. Ens sentim prou identificats amb l´obra de Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i el mateix Josep M. Llompart. Record que anava a mostrar els meus primers escrits a Josep M. Llompart, al despatx que tenia a l´Editorial Moll, en el carrer Torre de l´Amor. Va ser ell que encoratjà molts dels autors de la generació literària dels setanta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, podíem fer feina –deien- pel franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

A Logos, als bars dels voltants, a la redacció de Diario de Mallorca, amb Paco Monge, Damià Huguet, a vegades també hi participava el professor Francisco Díaz de Castro, discutíem sobre alguns dels articles de la secció de cultura on jo parlava de Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux... Eren els moments àlgids de la Revolució Cultural maoista, que havia començat a mitjans dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80

A Logos, als bars dels voltants, a la redacció de Diario de Mallorca, amb Paco Monge, Damià Huguet, a vegades també hi participava el professor Francisco Díaz de Castro, discutíem sobre alguns dels articles de la secció de cultura on jo parlava de Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux... Eren els moments àlgids de la Revolució Cultural maoista, que havia començat a mitjans dels anys seixanta. Els únics que parlàrem d’aquells esdeveniments vàrem ser Paco Monge i jo mateix. Xim Rada, el coordinador de Letras ens va deixar escriure i opinar el que volguéssim. Jo vaig escriure “La Revolución cultural en China” i Paco Monge “Los nuevos mandarines”. Més endavant, en uns altres articles dedicats específicament a la visió que en aquella època teníem de la Revolució Cultural ja anirem concretant i ampliant la qüestió. Ara només es tracta de fer uns apunts per deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals en aquells anys.

Paco Monge, que parlava en castellà malgrat les renyades constants que li feia, tenia sempre les frases més adients per a definir l’essencial d’aquelles xerrades literàries i polítiques fins a altes hores de la nit: “Revolución cultural y revolución política. Sin unir estos dos cambios imprescindibles, no hay posibilidad de liberarse de las cadenas ideologicas y económicas de la sociedad burgesa”. No cal dir que tenia tota la raó del món.

Paco Monge era un intel·lectual que no tenia cap mena de relació amb cap de les naixents organitzacions antifeixistes del moment, malgrat que, d’estudiant, sí que havia participat en molts d’aldarulls contra el règim. Però desconfiava, i els seus articles en són una demostració ben palesa, de les capacitats revolucionàries d´unes burocràcies partidistes que només llegien els pamflets dels líders respectius sense importar-los ni la història ni els fonaments de la ideologia que en teoria deien defensar. No en parlem que es preocupassin o els interessassin qüestions de la literatura catalana i mundial! Fins i tot Antonio Gramsci els era completament desconegut. I parlar a un neoestalinista de subvertir l’art, la vida quotidiana, la concepció del món segregada pels intel·lectuals de la superstructura capitalista (clergat, professors, jutges, advocats, militars, escriptors...) era com si els parlassis en arameu.

Conscient d’aquesta lamentable situació, Paco Monge investigava en la història del moviment obrer, en els clàssics del socialisme utòpic, per a trobar indicis, els fonaments, com deia, de “la necesaria subjetividad revolucionaria que nos aleje de la putrefacción cultural capitalista y de la inútil escolástica de los epígonos del marxismo; Pensemos en el papel de los partidos y sindicatos europeos, siempre a sueldo del sistema, los mismos que han abortado las posibilidades subversivas del Mayo del 68”. Encertava novament. La transició, la restauració monàrquica i la posterior acomodació de tants “marxistes” de pa amb fonteta a les exigències del capital; la gestió del règim practicada per molts exdirigents d’aquelles organitzacions que abandonen el marxisme revolucionari per a fruir de sous i poltrones, ens ho va fer veure.

Per això mateix, per la càrrega subversiva continguda en els articles que Paco Monge publicava a Letras, el carrilisme illenc mai no el pogué veure. I molts dels col·laboradors de la secció de cultura, considerats “heretges” per aquells sectaris seguidors de Santiago Carrillo, també foren demonitzats pel neoestalisme illenc. I qui signa aquest article el primer!

Paco Monge era un home prou lúcid i culte, un home entestat a fer descobriments intel·lectuals, més donat a fer preguntes que a defensar receptes de manual. Per això mateix els ignorants en malparlaven. Però tengué intuïcions força interessants, moltes de les quals, si repassam els s articles publicats en aquells anys, encara són vigents. Criticà molt encertadament la Revolució Cultural Xinesa quan jo encara no havia copsat els errors i mancances que tenia aquell experiment d’un sector de la burocràcia maoista.

Però si deixam a part aquesta diferència conjuntural veurem que coincidíem en moltes qüestions, en la importància històrica de la subjectivitat revolucionària, en la crítica a l’imperialisme, en la necessitat de donar a conèixer aspectes silenciats de la història del socialisme: per exemple, el paper del POUM i d’Andreu Nin en la guerra civil i, sobretot, quant a la necessitat de recuperar aspectes essencials del pensament llibertari i de la revolta de les avantguardes culturals i artístiques de començament de segle XX. En aquestes coincidències es pot trobar la meva crítica al marxisme vulgar expressada en articles com “Cesare Casas o la posición del intelectual”, publicat a Letras per l’octubre del 72 i, l’interès que sentíem teníem per moltes de les aportacions de les avantguardes literàries del segle XX. De tot això en vaig deixar constància en nombrosos articles, uns publicats a Letras de Diario de Mallorca com el titulat “Las vanguardias artísticas” (24-IX-75), i altres, més antics, en el suplement de cultura d'Última Hora, amb el títol “La ‘vanguardia’ literaria y artística”, I i II, que sortiren el 31 d’agost i el 7 de setembre de 1973.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

L’escriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. (Joan F. López Casasnovas)

La novel·la històrica catalana i la Revolució Francesa

De Miquel López Crespí a Miquel Sureda de Montaner

Per Joan F. López Casasnovas, escriptor

Allò que va fer de la Revolució francesa un esdeveniment històric no van ser les accions més o manco afortunades dels seus actors, sinó les opinions i aplaudiments entusiastes dels seus espectadors, ja que els mateixos actors no poden ser testimonis de la grandesa de tot allò que succeeix. Han de ser els espectadors els que s’adonin del contingut polític i moral dels fets que altres protagonitzen. Aquesta idea de Hannah Arendt sembla haver estat la que ha inspirat Miquel López Crespí a l’hora d’escriure dues novel·les que expliquen al lector popular (en el benentès que aquest lector existesqui en la nostra literatura) l’èpica de les revolucions, els seus moments de glòria i el seu cabal immens d’esperança però el seu no menys gran abisme de desil·lusió.

L’escriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. Una il·lusió, no cal dir-ho, que el mateix exèrcit napoleònic, amb el general Murat al capdavant, s’encarregaria d’esvair. I, com que la paraula sense l’acció esdevé eixorca, en Miquel conspira pel canvi social des d’una potent lògia maçònica, imbuït de lectures enciclopedistes, rousseaunianes, volterianes, i pel discurs polític de Marat a L’ami du peuple. Miquel Sureda i un parell de companys espanyols seran als carrers de París privilegiats espectadors, doncs, dels avatars de la Revolució que trasbalsà l’Europa de finals del XVIII i que, malgrat el seu reflux de reacció napoleònica, obriria les portes a tots els moviments d’alliberació social i nacional que esclataren al llarg del XIX arreu del Vell i el Nou continents. El periple vital de l’home marcat pel seu compromís, el farà víctima del Tribunal del Sant Ofici i, empresonat a Yaruro, a l’interior de la selva caribenya, quan semblava que la mort era l’única sortida que li quedava, l’aixecament de Bolívar el farà tornar al sentit de la seva vida, la lluita per la llibertat.

De vegades, la novel·la explica la història amb més eficàcia que els manuals. Intuesc en açò el propòsit del nostre novel·lista, la personalitat del qual es projecta vigorosament en les abundants reflexions d’en Miquel Sureda i els seus companys sobre el procés revolucionari (el dels fets de 1789 i 1793 o qualssevol altres). La realitat sempre acaba imposant-se. Ara bé, no passa el mateix amb la "veritat moral" de cadascú. Damunt la diversitat d’opinions, el subjecte que jutja –en aquest cas el protagonista històric Miquel Sureda– tractarà de comprendre per tal de descobrir significats no manifests en el món de l’aparença. Per què Robespierre acaba a la guillotina? Tenia raó Marat quan desconfiava de l’exèrcit professional i apel·lava a la revolució permanent front als qui conspiraven per escanyar-la i que finalment l’assassinarien? N’hi ha prou amb les idees, a "tenir raó", per fer possible allò que és necessari? Els qui estenien la Grande Peur a la pagesia reclamant el retorn a l’ordre i que acusaven de terroristes els jacobins, no eren els mateixos que havien callat dècades i més dècades d’opressió i vexacions de tota mena si no és que directament se n’aprofitaven? Era o no era terror l’estat de coses contra el qual s’aixecaren milers de súbdits d’un sistema corrupte per esdevenir ciutadans al crit de Llibertat, Fraternitat i Igualtat? Parlem, doncs, de violència ara que –i són sols uns exemples– s’obligarà els de sempre a "estrènyer-se el cinturó i el tsar Nicolau II diuen que ha esdevingut el personatge més valorat de Rússia.

dBalears (27-VII-08)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

A la ponència tècnica d'Ordenació del Territori i Urbanisme del Consell de Mallorca, que aprovà un informe vinculant a favor del projecte d'urbanització de Son Bordoy, el representant del Grup Balear d'Ornitologia, Macià Blázquez, ja s'hi oposà. Segons l'acta d'aquella reunió, Blázquez argumentà que es faria "un nou barri que tindrà problemes de pressió i de deteriorament de la trama urbana i de la seva qualitat, fet que s'agreuja amb la implantació, a part de l'ús residencial, de l'ús comercial que permetrà la instal·lació de grans superfícies". (Enric Borràs)

Quin futur tindrà Son Bordoy?

Els polèmics camps de Son Bordoy havien d’allotjar el recinte firal. Ara, el projecte per fer-hi habitatges de preu protegit ha quedat frenat i Cort provarà d’imposar-hi una sèrie de canvis

Enric Borràs | 18/01/2010 |

La possibilitat que el recinte firal es faci a Son Bordoy ja ha quedat descartada, però, amb la frenada del projecte d'urbanització per fer-hi habitatges protegits que impulsava el Govern, el futur d'aquests camps al nord del Molinar encara no és aigua clara. D'entrada, cal dir que Cort, tot i que s'ha oposat a alguns aspectes clau del projecte que havien acceptat el Govern i el Consell de Mallorca, continua creient "convenient i oportú" que s'hi construeixin els habitatges prevists.

Això vol dir que és gairebé segur que s'edificarà a Son Bordoy, ja que les tres institucions hi estan d'acord, malgrat l'oposició dels ecologistes i d'entitats veïnals. Amb tot, la posició de l'Ajuntament hi és determinant, cal un informe seu per tirar endavant la proposta i, segons la llei, és vinculant. Com que el Consistori exigeix una sèrie de canvis al projecte que ha acceptat el Govern, és ben probable que aquests s'acabin fent. A més, ara, altres entitats poden proposar-hi més modificacions.

Un dels canvis que reclama Cort i que en pot canviar més l'aparença és el de la zona verda: s'oposa que els blocs d'habitatges estiguin repartits enmig d'un parc. Cort reclama una sola zona verda, sense edificis, concentrada, que sigui més fàcil de mantenir i de controlar per Parcs i Jardins. La regidora d'Urbanisme, Iolanda Garví, digué divendres que l'esquema de fer les cases enmig de la zona verda responia a un urbanisme propi "dels anys seixanta i setanta", superat, que a Palma ja havia "fracassat" abans.

Un altre dels aspectes que Cort podria canviar és el nombre d'immobles que s'hi han de fer. Ara es preveu que n'hi hagi 846, però, segons Garví, l'informe vinculant que han de redactar "pot rebaixar-ne la xifra", si fos necessari, per adequar-los a la densitat del Molinar. A més, la Sala vol fer que els edificis siguin homogenis amb els de la resta del Molinar que, com es veu a la imatge, són més baixos que els que s'han previst, que havien de ser de set pisos.

Això vol dir que es rebaixarien a quatre plantes a la part sud (a dalt, a la imatge) i a sis a ponent (a la dreta). Si es fan menys altures i no es retalla el nombre de pisos ni la mida, pot ser que calgui construir més; la zona verda es pot reduir fins a 4.000 metres quadrats. La incògnita pendent són els 20.000 metres quadrats de sòl d'ús terciari (a baix a l'esquerra, a la il·lustració). Tant pot ser que s'hi faci un centre comercial com botigues, oficines o, fins i tot, instal·lacions turístiques.

Hi haurà més protestes

A la ponència tècnica d'Ordenació del Territori i Urbanisme del Consell de Mallorca, que aprovà un informe vinculant a favor del projecte d'urbanització de Son Bordoy, el representant del Grup Balear d'Ornitologia, Macià Blázquez, ja s'hi oposà. Segons l'acta d'aquella reunió, Blázquez argumentà que es faria "un nou barri que tindrà problemes de pressió i de deteriorament de la trama urbana i de la seva qualitat, fet que s'agreuja amb la implantació, a part de l'ús residencial, de l'ús comercial que permetrà la instal·lació de grans superfícies".

Tot i això, el Consell donà suport a la proposta de fer 846 pisos a Son Bordoy per pal·liar la manca d'habitatge de preu protegit. Cort, tot i que hi vol canvis, també el defensa. Malgrat la decisió del Govern d'obrir un nou període de debat per aconseguir més suport, el GOB i la majoria d'entitats veïnals no volen ni sentir a parlar que s'edifiqui a Son Bordoy. De fet, n'exigeixen la protecció íntegra. Així, és més que probable que les protestes continuïn.

dBalears

El Govern suspèn de manera provisional la tramitació de Son Bordoy.

A partir d'ara s'obri un altre termini que donarà la possibilitat de participar a totes aquelles persones i entitats que en el termini establert d'informació pública.

R.D. | 14/01/2010 |

La tramitació de les normes subsidiàries de la reserva estratègica de Son Bordoy, a Palma, s'ha suspès de manera provisional per poder ampliar el temps de debat i anàlisi del projecte, segons indica un comunicat fet públic des del Govern de les Illes Balears.

Aquesta decisió es pren sense renunciar, en cap cas, a la política de vivenda d'aquest Govern, molt clara des d'un principi i materialitzada en 2008 al Pacte per un Habitatge Adequat i Assequible, signat el mes de maig de 2008.

A partir d'ara s'obri un altre termini, sempre segons el comunicat, que donarà la possibilitat de participar a totes aquelles persones i entitats que en el termini establert d'informació pública, han volgut formar part de la definició de les normes subsidiàries a Son Bordoy.

"La política d'habitatge de la Conselleria s'integra en el projecte global d'aquest Govern; un projecte basat en la participació i el consens, per la qual cosa s'ha pres la decisió anunciada", afegeix el texte.

Cal recordar que la reserva estratègica de Son Bordoy és fruit de l'aplicació de la llei 5/2008 de Mesures Urgents per obtenir sòl per a habitatges de protecció pública; llei presentada i aprovada en el Parlament de les Illes Balears per unanimitat que establia que l'eina de selecció dels terrenys més adients seria la convocatòria del concurs pel qual s'han seleccionat 6 reserves més.

Ara, i de la mateixa manera que la totalitat dels grups parlamentaris va recolzar la proposta del Govern -continua el comunicat- la voluntat és que qualsevol sector que formi part del teixit social d'aquesta comunitat s'integri i converteixi l'àrea estratègica de Son Bordoy en un projecte comú.

DBalears

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero

Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés