Literatura catalana contemporània

La Nova Cançó: Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Raimon, Lluís Serrahima...

Turmeda | 21 Febrer, 2009 08:30 | Compartir:

La Nova Cançó va ser molt més que un moviment musical, i va anar molt més enllà. L'assagista de Sueca, Joan Fuster, en el pròleg al llibre Ovidi Montllor, Poemes i cançons deia "van assumir 'cantant' les nostres reivindicacions col·lectives més urgents, van establir uns contactes amb el poble que ni els intel·lectuals ni els polítics no tenien al seu abast" Així doncs, la Nova Cançó va ser uns dels instruments més poderosos i més potents al servei de la catalanitat democràtica, a la vegada que va revolucionar espectacularment el món musical del nostre país.

Somniar és avançar

Per Vicent Luna i Sirera. Publicat a la secció "Col·laboracions" d'Opinió de L'Accent núm. 147

En plena nit negra de la dictadura franquista la situació política, social i cultural era desoladora. El dictador, ja feia anys que havia derogat els estatuts d'autonomia i els governs dels parlaments autonòmics, i a més de perseguir els partits polítics i sindicats, desmantellà les institucions culturals i literàries, implantà la censura a tots els nivells i prohibí i perseguí qualsevol manifestació identitària diferent de l'espanyola. Així, la nostra llengua fou proscrita als àmbits familiars, i pràcticament no hi havia cap revista, periòdic, ràdio o editorial en català.

En aquest context, l'any 1959 el poeta Lluís Serrahima va tindre la valentia i l'encert d'escriure un article, "Ens calen cançons d'ara", que, per les seues idees i reivindicacions, ha estat considerat com el manifest referencial de la Nova Cançó. Vint-i-set anys després el mateix Serrahima, i en una entrevista al setmanari El Temps, manifestava que "amb la Nova Cançó vam posar lletra i música a un silenci, l'aclaparant silenci de la por, de l'opressió. El país ressorgia de la cendra, es redreçava i es posava a caminar. Per això, tot just començat aquest moviment, el poble s'hi sentí absolutament identificat".

La Nova Cançó va ser molt més que un moviment musical, i va anar molt més enllà. L'assagista de Sueca, Joan Fuster, en el pròleg al llibre Ovidi Montllor, Poemes i cançons deia "van assumir 'cantant' les nostres reivindicacions col·lectives més urgents, van establir uns contactes amb el poble que ni els intel·lectuals ni els polítics no tenien al seu abast" Així doncs, la Nova Cançó va ser uns dels instruments més poderosos i més potents al servei de la catalanitat democràtica, a la vegada que va revolucionar espectacularment el món musical del nostre país.

El públic van fer seues les paraules dels cantautors. Els recitals, festivals, aplecs se'n deia llavors, van esdevenir una mena de lloc de reunió i d'encontre arreu dels Països Catalans. El poble assistia no tant sols per escoltar música, sinó per parlar de política, per intercanviar projectes, per encetar contactes, per cercar ferramentes per lluitar contra l'opressió del règim dictatorial, i també per desempallegar-se de sobre la ràbia acumulada. Els cantautors, conscients de la complicitat del públic, aprofitaven per llançar missatges d'esperança, per difondre els poemes dels nostres poetes: retocats, mutilats, censurats per l'ull inquisidor del censor. A més a més, en uns moments de control i repressió del català, la Nova Cançó contribuí força a la dignificació de la nostra llengua i, tot plegat, no els feia cap gràcia als opressors.

Cinquanta anys han passat de l'origen de la Nova Cançó, de la mítica i punyent "Al vent" de Raimon, considerada la primera cançó de la Cançó. És veritat que el vent s'ha emportat molts records, molts companys de viatge, moltes il·lusions, moltes "itaques" perdudes. I que almenys a casa nostra, al País Valencià, ja fa anys que no bufen vents favorables. Portem massa temps patint les conseqüències d'aquest ponent. Un vent que no els fa gens de gràcia als llauradors que els marceix les collites, ni als pescadors que els mou temporals. A sobre, a l'estiu ens envia bafarades tant calentes que cremen com les brases.

La cançó "Al vent" de Raimon, i com ella moltes altres, amb la seua frescor i senzillesa, però amb la ràbia i força dels qui pateixen l'opressió, posà, com cantaria Obrint Pas, tot "un poble en moviment". Un moviment que va fer trontollar un sistema opressor. Ben cert és, afortunadament, que cinquanta anys després la situació ha canviat força, però també és veritat que tenim moltes mancances i que el futur del nostre poble, de la nostra llengua i de la nostra identitat, continuen estant amenaçades per paranys molt més subtils, sibil·lins i refinats.

Lluís Serrahima, ara fa mig segle, arribava a la conclusió que calia renovar la cançó, que calien cançons d'ara. Cinquanta anys després, i davant d'aquesta ponentada apegalosa que ens té ensopits, que tenim tant enganxada a sobre i que ens impedeix moure'ns, ens cal un nou moviment, musical, educatiu, cultural, sindical, ecologista… que, com la Nova Cançó aconseguí en el seu moment, faça de pal de paller, que com la cançó "d'Al vent", ens hi pose a caminar.

Motius en tenim més que suficients: una escola pública sota mínims; uns mitjans de comunicació controlats i manipulats; una seriosa manca de llibertat d'expressió; un ús social de la llengua en flagrant retrocés, un país venut a les constructores i als especuladors; una galopant substitució identitària; un oblit i menyspreu als cantautors, poetes, escriptors i editors en la nostra llengua; un espoli fiscal que ens empobreix; una crisi econòmica produïda pel descontrol d'un sistema que beneficia uns pocs i que paguen els de sempre; un endeutament perillós, un malbaratament dels recursos en fastos i obres faraòniques; una sanitat que trontolla; uns deficients serveis públics…, i uns polítics que no són capaços d'il·lusionar el poble i treure'l al carrer quan toca. Un moviment que ens esperone, que ens faça somniar, perquè, sens cap mena de dubte, somniar és avançar.

Web Llibertat.cat

...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)

El recital de Raimon al cinema Born (1967)

Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.

No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.

Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)