Literatura catalana contemporània

Poetes catalans del segle XXI. Sa Pobla i la poesia mallorquina

Turmeda | 31 Maig, 2006 14:35

El professor Díaz de Castro i el poemari L'obscura ànsia del cor.

"Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat 'dissolvent' pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable". (Miquel López Crespí)


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Llibre de pregàries , Premi de Poesia Principat d'Andorra 1999.

El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor, el llibre que edità el professor Díaz de Castro l'any 1996, era aquest inici de camí vers la recerca de la fórmula que em permetés combinar una estructura formal tan perfecta com fos possible amb el contingut del que volia expressar. Cal dir que fins arribar en aquest moment, havia fet diverses provatures poètiques: I no solament d'experimentació gràfica! L'escriptura lliure i espontània basada en les concepcions literàries i estètiques dels surrealistes, aquella influència de les troballes de Freud respecte al subconscient de les persones, tot el que el surrealisme havia provat d'aplicar en el camp de la literatura i l'art en general, ho havia incorporat en poemaris, alguns dels quals mai no foren editats. Ben cert que influències tan determinants com el freudisme o el surrealisme són prou poderoses per a influir per sempre en la consciència i l'obra d'un autor. Aquestes influències són presents en alguns dels poemaris més "madurs". Mai no pots arrabassar, com si es tractàs d'un queixal que deixes a casa de l'odontòleg, el que t'ha format i deformat com a escriptor. Les lectures de joventut, les influències de determinats autors dels quals t'has sentit fill durant molt de temps... Com desfer-se per sempre del que ha conformat i conforma el seu esser? És impossible! Pots dominar aquella o aquesta influència, dirigir-la envers un determinat objectiu, evitar que et domini com en els anys d'aprenentatge literari... però desfer-se completament del que ha estat la teva formació bàsica és una tasca difícil i complicada.

En referència al resultat final que representava L'obscura ànsia del cor puc dir que en vaig quedar content. Que el poemari guanyàs el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra a Perpinyà l'any 1988 em va fer veure que no havia anat tan errat quant al canvi de registre literari, si el comparam amb la feina dels primers poemaris.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les Plèiades, Premi de Poesia Principat d'Andorra 1990.

Aquesta mena de registres nous, la cura per la forma, per la paraula senzilla però prou treballada, es pot anar trobant en molts dels poemaris posteriors. El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor es pot trobar en alguns dels meus poemaris més "desconeguts", aquells que per les circumstàncies d'anormalitat en els quals estam sotmesos, no formen part de la distribució normal de llibres. Els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa i Llibre de pregàries, que guanyaren el Premi de Poesia Grandalla del Principat d'Andorra dels anys 1990, 1993 i 1999, respectivament, són exemple paradigmàtic del que deia. Llibres importants i estimats, des de la perspectiva de l'autor, llibres que obtenen un cert ressò mediàtic a l'indret on són guardonats i publicats, en aquest cas el Principat d'Andorra, però que no existeixen per a la resta de la nació, em referesc a aquesta nació triturada, separada, esqueixa que són els Països Catalans, Catalunya, com tocaria dir-se i no es diu. Els problemes dels nostres autors per a fer arribar al públic lector la notícia de l'aparició d'un nou llibre són infinits i a vegades dignes d'una novel·la de Kafka. Pensem que si una obra publicada en una editorial diríem "normal" té dificultats per a arribar al públic lector... què en direm d'un poemari que és editat més enllà dels cercles usuals de distribució i que només arriba a biblioteques, escoles i alguns instituts de l'indret on ha estat guardonat? És un problema que s'esdevé sovint amb obres guardonades i editades als més diversos indrets de la pàtria: ningú no arriba a assabentar-se de la seva edició, i per a l'autor, per a la societat en general, aquells anys de feina desapareixen engolits pel no-res.

Evidentment, quan l'amic i poeta Díaz de Castro em demanà un original, de seguida li vaig fer arribar L'obscura ànsia del cor. Per fi, i com si d'un miracle es tractàs, trobava una escletxa que, mitjançant la gentilesa de la col·lecció "Poesia de paper", em permetia publicar un dels poemaris que més estim. I, efectivament, L'obscura ànsia del cor sortí editat en el número 34 de la col·lecció. Posteriorment la presentació que va fer el mateix Díaz de Castro a Sa Nostra ajudà dins el que és possible a rompre el silenci que havia caigut sobre el llibre. Silenci que no sorprèn ni el poeta ni molt manco hauria de sorprendre a tots aquells que, com a escriptors o com lectors i amants de la poesia, tenguin un mínim de relació amb el món de la cultura. Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat "dissolvent" pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable. Per a no haver de patir aquest silenci continuat quant a la teva obra, l'autor hauria de ser bon amic del comissariat que controla qui és qui en el món de la cultura. Així podria ser que el potencial públic lector del poemari tengués alguna mena d'informació sobre l'aparició d'una obra determinada.

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Els escriptors mallorquins i el bloc: Llorenç Capellà

Turmeda | 31 Maig, 2006 05:59

El compromís polític dels escriptors mallorquins.

Els sotasignants...

"La proclama dels artistes i dels intel·lectuals, als quals cal agrair-los la seva voluntat de despertar consciències i de suscitar projectes, es basa en un raonament poc realista. Creuen, veritablement, els artistes i intel·lectuals compromesos en aquest projecte, que prescindint de la complicitat del PSIB-PSOE es pot, ara per ara, tirar endavant una candidatura d'esquerres amb possibilitat d'èxit? Amb els peus a terra, jo no ho crec". (Llorenç Capellà)

"Esquerra Unida, té una implantació important en els barris obrers i d'immigració espanyola de Palma. En canvi, als pobles és una llavor que no aferra ni amb fems de cavall". (Llorenç Capellà)

"Pel que fa a ERC, si entra en un pacte de tots amb tots, perd la identitat que li ha permès treure cap, setanta anys després de la Guerra Civil. Ningú no li ha regalat res, s'ho ha guanyat a pols". (Llorenç Capellà)

"Únicament vull recordar-los que els zeros, a la dreta d'una xifra, no sumen. Insisteixo: el fet d'anar plegats no significa que sumin més. Fins i tot diria que potser restin. L'elector, ara més que mai, reclama missatges clars, rotunds. L'esquerra, en conjunt, podria oferir-se com alternativa al Partit Popular si comptés amb els socialistes. I atès que els socialistes no volen fer caramull, l'oferta dels sotasignats -així i tot, chapeau per la gent que proposa alternatives-, queda una mica aigualida". (Llorenç Capellà)


Miquel López Crespí i Llorenç Capellà: més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita republicana del nostre poble i al capdavant sempre de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Per Llorenç Capellà, escriptor.

Quan s'aproximen eleccions, els artistes i intel·lectuals solen dir-hi la seva. Senten la necessitat cívica d'implicar-se en la contesa electoral, això és tot. Tanmateix, llur participació activa sol començar i acabar en una proclama. Ja sabeu: nosaltres, els sotasignats, etcètera, etcètera, que si són verdes, que si són madures. Sempre he tingut reserves respecte a la influència d'aquests manifests sobre l'opinió pública, tot i que m'he adherit a un fotimer. Efectes negatius, no en produeixen. De manera que benvinguts siguin. I us diré més: tant de bo la gent de la cultura prengués el costum d'expressar públicament les seves opinions sobre el dia a dia que genera la col·lectivitat. Ara, un grup de gent preeminent -prop de quatre-centes signatures en el document de presentació-, reclamen la constitució d'un bloc progressista a l'esquerra del PSOE.

Algunes entitats ciutadanes, Esquerra Unida, Els Verds, ERC i una part del PSM, sembla que hi estan d'acord. La moguda intel·lectual, doncs, malda per engrescar en el projecte comunitari els ciutadans que no se senten representats pels socialistes, però que anhelen un canvi en el Consolat de Mar. També pretén fer pressió sobre el PSM perquè accepti diluir-se dins un totum revolutum en benefici de la unitat d'acció. Es passen un pèl? Probablement sí. El PSM és ara, més que mai, dels seus afiliats. Travessa una situació difícil i no es pot permetre relliscades electorals. Se'n sortirà, possiblement, perquè disposa d'una xarxa social modesta, però ferma. Al marge de les crítiques puntuals, i a vegades punyents, de les quals ha estat objecte, hem de reconèixer que sense la seva participació a l'activitat política d'aquests trenta anys darrers, el nostre present com a poble seria un altre, i amb tota seguretat més, molt més, decebedor. És comprensible que hi hagi gent, en el PSM, que sigui avara de la seva parcel·la d'influència i que s'ho vulgui pensar i repensar, una i altra vegada, abans de decidir l'estratègia electoral més adient. D'altra banda, la proclama dels artistes i dels intel·lectuals, als quals cal agrair-los la seva voluntat de despertar consciències i de suscitar projectes, es basa en un raonament poc realista. Creuen, veritablement, els artistes i intel·lectuals compromesos en aquest projecte, que prescindint de la complicitat del PSIB-PSOE es pot, ara per ara, tirar endavant una candidatura d'esquerres amb possibilitat d'èxit? Amb els peus a terra, jo no ho crec.

Les raons del meu escepticisme són diverses, però sens dubte tenen a veure amb la manca de sintonia, de les ofertes polítiques que engloba un combinat com el que ens proposen, amb l'electorat al qual van dirigides. A vegades, les sumes resten. Palma, potser, seria una excepció, no endebades Grosske i Muñoz s'han guanyat el respecte d'una part important de la ciutadania que no pensa en clau conservadora. Tanmateix, el conjunt de forces d'esquerres que la gent de la cultura pretén unir en un projecte únic, pot provocar més malfiança que altra cosa entre els votants progressistes. El PSM concretament, té una implantació important a la Part Forana. Tenen en compte, els artistes i els intel·lectuals, que entre el llenguatge del pagès i el de l'ecologista, estimant com estimen, ambdós, la terra, s'obre un esvoranc mal de superar? L'ecologisme, si més no a Mallorca, és bàsicament urbà i, en conseqüència, té una visió estètica de la natura. El pagès, en canvi, valora el camp en funció del rendiment que en treu. Pel que fa a Esquerra Unida, té una implantació important en els barris obrers i d'immigració espanyola de Palma. En canvi, als pobles és una llavor que no aferra ni amb fems de cavall.

Pel que fa a ERC, si entra en un pacte de tots amb tots, perd la identitat que li ha permès treure cap, setanta anys després de la Guerra Civil. Ningú no li ha regalat res, s'ho ha guanyat a pols. Els diputats d'ERC (Catalunya), tant al parlament espanyol com a l'europeu, han estat els únics que han fet costat als interessos de les Illes Balears, sense que les Illes Balears formessin part de la seva circumscripció electoral. I si dubteu del que afirmo, compareu la feina magnífica, a Europa, de Bernat Joan amb la d'Antoñito López-Istúriz (Pepé) i Teresa Riera (PSOE). O les intervencions, en defensa dels nostres interessos, de Joan Tardà, Joan Puigcercós o Joan Puig, a Madrid, en comparació a la dels diputats conservadors i socialistes que tenim allà. Amb aquest bagatge tan positiu, ERC (Illes Balears) pot aspirar a rapinyar alguns regidors, sobretot a Manacor, a Formentera i a Eivissa. La implantació d'ERC s'ha de preveure d'aquí cinc anys, a les altres eleccions, sempre que no es desviï de la trajectòria actual. És, ERC, l'alternativa a l'avorriment, a la decepció. Això no obstant, qualsevol intent d'avançar els rellotges serà a canvi de renunciar a part dels plantejaments que el fan créixer. Estic en contra, per tant, de la declaració dels artistes i dels intel·lectuals? No! Únicament vull recordar-los que els zeros, a la dreta d'una xifra, no sumen. Insisteixo: el fet d'anar plegats no significa que sumin més. Fins i tot diria que potser restin. L'elector, ara més que mai, reclama missatges clars, rotunds. L'esquerra, en conjunt, podria oferir-se com alternativa al Partit Popular si comptés amb els socialistes. I atès que els socialistes no volen fer caramull, l'oferta dels sotasignats -així i tot, chapeau per la gent que proposa alternatives-, queda una mica aigualida. De manera que, al marge d'allò que volem, hem de recuperar el sentit comú. Vull dir que els pactes s'han de produir després de les eleccions, segons els resultats obtinguts per cadascun i amb programes de govern ben concrets.

<(26-V-06)

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2810+6+162076

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb