Literatura catalana contemporània

UGT acusa el conseller Jaume Carbonero de “tirar els doblers”

La Federació de Serveis Públics d’UGT a les Balears han acusat al conseller de Vivenda i Obres Públiques, Jaume Carbonero, de tirar la quantitat de doblers que pretén estalviar el conseller d’Economia i Hisenda, Carles Manera, al contractar una assessoria externa per fusionar tres empreses del seu departament.

En un comunicat, FSP-UGT ha acusat Carbonero d’emprendre un “malbaratament escandalós en temps de crisi” al contractar de forma externa un estudi per fusionar les empreses públiques Ibavi, Ibisec i CAIB Patrimoni, quan el Govern “té a mà els seus propis serveis jurídics”.

El sindicat critica que la Conselleria de Vivenda i Obres Públiques prevegi gastar 106.200 euros a pagar aquest estudi, una despesa que segons FSP-UGT “incompleix les mesures de contenció del dèficit públic proposades pel conseller Manera, quant al límit assenyalat per al total de les despeses de les entitats del sector públic”.

FSP-UGT rebutja que els treballadors del Ibavi hagin vist retallats els seus sous en un 5% de mitjana, “mentre la Conselleria externalitza serveis que costen un dineral, quan disposa d’un servei jurídic propi a més de l’advocacia de la comunitat autònoma”.

La federació sindical ha exigit a la Conselleria que “faci marxa enrere” en la decisió de contractar l’elaboració d’un informe per fusionar les tres empreses i “faci servir aquesta quantia en el que li és propi: la construcció de vivenda de promoció pública”.

Web Ib3

Moragues y Carbonero amenazan a Barceló: ´Esto tendrá un coste´

MATEU FERRER. PALMA.

La foto oficial del "acuerdo histórico" de ayer tiene trampa. Al final se escenificó el consenso, sí, pero ¿tras cuántas horas de durísimas negociaciones? ¿y a qué precio?. Seis ruedas de prensa en 24 horas -PP, Carbonero, UM, Bloc, Govern, y todos juntos, por este orden- evidencian la frenética actividad de los partidos políticos para apuntarse los tantos de su contribución al nuevo texto de la ley de la Vivienda. El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. "¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!", comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto. Ya se había producido a mediodía el encuentro definitivo entre el conseller de Presidencia, Albert Moragues, y los interlocutores del PP, donde se cerró el acuerdo entre Govern y oposición. Fue en este último instante donde los ´populares´ pidieron introducir un nuevo cambio en la ley. A petición de sus alcaldes, como el de Marratxí o Manacor, reclamaron que la excepción prevista para Palma, de permitirle superar el crecimiento que le fija el Plan Territorial de Mallorca si es para VPO, se extendiera al resto de municipios de la isla donde sea susceptible desarrollar la nueva ley. "O todos moros, o todos cristianos", fue la consigna ´popular´. "Me parece bien, lo incorporaremos", sentenció Moragues. El problema vino cuando sus socios de gobierno del Bloc se enteraron en la susodicha reunión minutos antes de salir ante la prensa. Su líder, Biel Barceló, se negó en redondo a admitir este "coladero", máxime porque no les había sido consultado previamente. Tras duros reproches con Moragues y Carbonero, el primero telefoneó a Rosa Estarás para desbloquear la situación. Ésta envió a Mabel Cabrer, Antoni Pastor y José Manuel Bauzá a deshacer el entuerto. Como nadie se movía de sus posiciones, PP y Bloc coincidieron: Eliminar la excepción para Palma, "y todos iguales". Carbonero salió de la sala a departir con Moragues. Malhumorado, el conseller regresó a la tensa reunión y dio su brazo a torcer, no sin espetar en voz alta: "¡Tomo nota!". Le remachó Moragues, con un "esto tendrá un coste". Entonces, alguien tuvo que recordar: "¡No discutáis delante de éstos!", unos ´populares´ que se miraban la escena completamente alucinados. Pero Barceló se marchó tranquilo: El PSOE había negociado con el PP este extra "inadmisible" para el Bloc, encima a sus espaldas. Y decidió que por ahí no pasaba.

Diario de Mallorca (17-IV-08)

El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazo ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas "son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicilia".

Biel Barceló emplaza a Carbonero y Moragues a pensar si ´es Mallorca o Sicilia´

V.E. PALMA.

El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazo ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas "son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicilia". Barceló se refería a la advertencia que le hicieron ambos consellers el miércoles en la negociación final para la ley de la vivienda. "Nosotros seremos más señores que otros y no entraré en detalles", dijo Barceló al ser preguntado por este asunto sin mencionar a Moragues y Carbonero aunque reconociendo implícitamente estas amenazas. Precisó que "fue una negociación dura" al tratarse de "un Govern plural con distintas sensibilidades" y que la postura del Bloc se enmarcaba en la protección del territorio y "no para hacer la puñeta a nadie".

Diario de Mallorca (18-IV-08)

El Bloc avisa que la llei per fer pisos en rústic s'ha de negociar amb ells

Els socis del Pacte mantenen que aquest ha de ser el «darrer recurs»

Q.TORRES. Palma.

El Bloc posa emperons al projecte del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, per poder construir pisos per sota del preu de mercat en terrenys que ara són considerats rústics. La coalició, que forma part del Pacte, entén que aquesta proposta no s'ha negociat amb ells i, per tant, just seria un «esborrany» que necessita el seu suport per convertir-se en realitat.Segons el portaveu adjunt del Bloc, Miquel Àngel Llauger, la creació de reserves de sòl per habitatge en rústic ha de ser el «darrer recurs» per afavorir la construcció de cases a preus econòmics. I manté que la «prioritat» ha de passar per potenciar la rehabilitació d'habitatges ja construïts o per afavorir la sortida al mercat de pisos que estan buits.

En aquest sentit, el Bloc ja va proposar en el passat la implantació de mesures fiscals que penalitzin els propietaris amb habitatges sense ocupar, però també es conscient que aquesta política no seria acceptada per cap dels seus socis: ni UM ni el PSIB. Per això, plantejarà la creació de línies d'ajuts per incentivar els propietaris a posar pisos buits al mercat i proposarà la intermediació pública per afavorir-ho. També reivindicarà l'increment dels ajuts que ja es donen per a lloguer. Totes aquestes mesures es plantejaran quan s'obrin les negociacions entre els socis de Govern per concretar aquest pla d'habitatge en què ja treballa el departament del conseller Jaume Carbonero.

Un pla que preveuria la possibilitat de permetre la construcció en àrees, ara considerades sòl rústic, a canvi que els promotors es comprometin que una part significativa dels pisos siguin de protecció oficial i, per tant, tinguin preus inferiors als de mercat. L'altra gran novetat d'aquest projecte passaria perquè es permetés un increment de les alçades dels blocs en determinades zones per alleugerir la repercussió del preu del sòl i abaratir els pisos.

Diari de Balears (3-XI-07)

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista

Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí) (Miquel López Crespí)

Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària [Margalida Lliteras], va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder. (Miquel López Crespí)

Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)

Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Per a acabar-ho d'arrodonir, l'autor de la ‘Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume Carbonero, signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també inexistent segons la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les normes que suposadament han de respectar. (Jaume Corbera)

Arrogància i menyspreu

Jaume Corbera | 16/05/2011 |

A finals de l'any passat es va publicar un llibre d'aquests grossos de regal que és una aportació ben interessant a la nostra història cartogràfica: L'atles de les Illes Balears de Lluís XIV, un recull de mapes de la costa de Catalunya i de les Illes Balears fet per l'enginyer d'aquest rei francès Charles Pène. L'edició s'ha fet a càrrec de diversos estudiosos el nom dels quals ara estalviaré per raons d'espai. No és la meva intenció fer ara i aquí una valoració d'aquest llibre, perquè ni és el lloc adequat ni jo som el més indicat per a fer-la, però sí que en vull remarcar un punt que em pareix interessant: la qüestió dels noms de lloc que hi apareixen. Quan l'enginyer francès va fer aquests mapes ja hi havia disponibles altres atles o mapes anteriors, tant de Catalunya com de les Illes Balears, fets per gent d'aquí que hi havia anotat bé la toponímia, per la qual cosa comptava amb les fonts necessàries per a estampar-hi els noms correctes, en tots aquells casos en què no hi hagués la forma corresponent tradicional francesa.

Aleshores, a més a més, la llengua catalana era encara la llengua institucional tant a Catalunya com a les Balears, tots dos territoris formant part de la Corona d'Aragó, integrant de la Monarquia Hispànica, però independent de Castella. La llengua catalana tenia la mateixa consideració social i institucional a casa nostra que el francès a casa seva, però així i tot, amb la mentalitat que ja llavors caracteritzava l'aristocràcia francesa, no devia ser per a ells més que un "patois" provincial, atès que no era la llengua del Rei ni de la Cort. Per això, a l'hora de posar els noms dels indrets dels mapes que els interessaven, l'enginyer no es preocupà gens si aquells noms eren reals o, simplement, aproximats, de manera que hi enflocà una sèrie de noms entre ridículs, surrealistes i esperpèntics. No sabem si els tragué de qualque indígena que els hi pronunciava perquè ell els apuntàs així com li sonaven, més o menys, o si ho va fer de qualque mariner francès que els havia sentit a dir i els deia tal com a ell li pareixien, però allò que sí és segur és que no els va contrastar amb els dels mapes anteriors que hi havia disponibles.

Perquè us en faceu una idea, us en donaré una mostra, curta, perquè aquest espai no dóna per a més: P. de la Serve (Port de la Selva), Seraneile (S'Arenella!), Bagu (Begur), S. Garau (S'Agaró!!), Port de Landrache (Port d'Andratx!!!), Sollery (Sóller), Port de Pouillance (Port de Pollença), L'Hercudy (Alcúdia!!!!), La Pedra (Capdepera!), Port Pedro (Portopetro), Mercadere (El Mercadal), Leon (Alaior!!), S. Olare (Santa Eulàlia!), Baye/Tour de S. Hilary (badia/torre de Santa Eulàlia!), Porticelli (la Portella!!!)... N'hi ha per a esbutzar-se de riure, si no fos perquè aquesta no és més que la mostra de l'arrogància i el menyspreu amb què els francesos, ja de de ben antic, tracten les llengües considerades de poca importància. Recordem que, al cap i a la fi, va ser Lluís XIV el primer qui va marginar el català de l'ús oficial, a les comarques septentrionals de Catalunya que el monarca hispà li va cedir en el tractat dels Pirineus (1659), contra la voluntat del Principat.

La paradoxa en aquest cas és que als mapes hi és correcte el nom de la capital de Mallorca, que era també Mallorca, com tot el Regne, una denominació unitària que era tradicional des de la conquista catalana. Als mapes la capital és, en francès, Majorque i, ves per on, aquest nom correcte és esmenat indegudament pel comentarista modern, el qual el tradueix en Ciutat de Mallorca, un nom fantasma que mai no ha existit. Per un que n'havia encertat! Per a acabar-ho d'arrodonir, l'autor de la ‘Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume Carbonero, signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també inexistent segons la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les normes que suposadament han de respectar.

Diari de Balears

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero enfonsen els Pactes de Progrés de les Illes

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a suggerir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

1 vídeo - Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals. (Miquel López Crespí)

George Orwell

Per Miquel López Crespí, escriptor

Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.

La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.

La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.

Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.

L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Allò que diferencia Jovellanos de la majoria dels intel·lectuals i lletraferits del seu temps, probablement en un nombre proporcionalment superior a l'actual, amb qui compartí temps i espai a Mallorca, és la seva obsesió per les fonts. És coneguda aquella descripció que va fer de la biblioteca del rector de Sóller, mossèn Pere Gamundí. Una llibreria que parlava d'un savi que es dedicava a estudiar les fonts de la teologia amb aquella justa crítica que "hace falta todavía para purgar el estudio teológico de las heces que quedan en él de escolástica y casuística". Malgrat els condicionants del temps, Mallorca disposava, el 1808, d'un teixit d'homes cultes. Un fet que permet introduir hipòtesis que qüestionen l'encefalograma pla del nostre passat. El país no despertarà únicament amb llibres, però sense renovar l'armari i el marc de les idees potser continuarà adverbialment atrapat.

La condició adverbial

Pere Fullana | 09/10/2011

Com se suposa, no m'atrevesc a comentar el significat que el professor Lluís Duch atorga a la condició adverbial de l'ésser humà. Simplement vull manifestar que em sembla un aportació extraordinària per explicar els condicionaments temporals i espacials de la condició humana. Dic això perquè, com els adverbis, l'home també determina i qualifica el seu espai i el seu temps. Per això mateix, hom ha de tenir present que mai no hauria de fer res d'allò que un dia es pugui avergonyir, però tampoc no s'ha de sentir esclau ni víctima del seu passat, sobretot si hom té consciència d'haver pagat peatges inevitables. Hi ha moments que servidor té la sensació de trobar-se cada cop més conscient de la seva condició adverbial de dubte, però també més segur del fet que els diagnòstics lúcids i originals no s'improvisen i són el resultat d'una experiència sòlida. Una experiència que, entenem, requereix un volum considerable de lectures fetes i d'una experiència lúcida de la vida. Dijous passat, en el context dels actes de l'Octubre Cultural del monestir de la Puríssima Concepció, promoguts per Aina Pascual i Jaume Llabrés, vaig conèixer i escoltar atentament el professor Javier González Santos, de la Universitat d'Oviedo.

Hi parlà dels Diaris de Jovellanos, que ell mateix ha editat recentment en el conjunt de les obres completes d'aquest personatge, mai no conegut del tot. Em va ser especialment plaent sentir l'historiador Javier González parlant de Mallorca, sobretot perquè, salvant la condició adverbial, semblava una actualització de l'imaginari de Jovellanos en clau de segle XXI. Partint del context i de l'ambient del començament del vuitcents (1801 a 1808), el període d'estada forçada de l'antic ministre de Carles IV a Mallorca, hom té la sensació que la lectura de l'obra mallorquina de Jovellanos, en particular el seu diari, ens obre una porta a la modernitat i ens permet incoporar una metodologia crítica i actual d'entendre el país. El diari, per afegitó, ens aporta descripcions i valoracions personals d'un dels gran savis espanyols de l'època, amb una visió que val la pena tornar a llegir amb una certa profunditat i una dosi de curiositat. Jovellanos veu Mallorca amb els ulls de tot allò que coneix i sap, parla i confronta el seu punt de vista amb il·lustrats i savis mallorquins que complementen i enriqueixen el seu bagatge de coneixements.

Allò que diferencia Jovellanos de la majoria dels intel·lectuals i lletraferits del seu temps, probablement en un nombre proporcionalment superior a l'actual, amb qui compartí temps i espai a Mallorca, és la seva obsesió per les fonts. És coneguda aquella descripció que va fer de la biblioteca del rector de Sóller, mossèn Pere Gamundí. Una llibreria que parlava d'un savi que es dedicava a estudiar les fonts de la teologia amb aquella justa crítica que "hace falta todavía para purgar el estudio teológico de las heces que quedan en él de escolástica y casuística". Malgrat els condicionants del temps, Mallorca disposava, el 1808, d'un teixit d'homes cultes. Un fet que permet introduir hipòtesis que qüestionen l'encefalograma pla del nostre passat. El país no despertarà únicament amb llibres, però sense renovar l'armari i el marc de les idees potser continuarà adverbialment atrapat.

Diari de Balears

Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical (Miquel López Crespí)

2008: l´Any de Jovellanos a Palma

Karl Marx i Jovellanos (I)

La importància cabdal del famós estudi de Jovellanos Informe en el expediente de Ley Agraria de 1795 –n´hem parlat més extensament en un comentari anterior— va merèixer un interessant article publicat per Karl Marx en el New York Daily Tribune (25-IX-1854).

En parlar de les possibilitats de canvi social que s´obrien a l´estat amb la revolta popular contra la dominació francesa i contra els sectors de les classes dominants –clergat, terratinents, aristocràcia feudal--, que es posa –juntament amb una grapada d´il·lustrats— al servei de Napoleó de i Josep I, la nova monarquia imposada a Baiona amb la forçada abdicació de Carles IV, Marx destaca la importància històrica de l´Informe de Jovellanos.

Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical.

Karl Marx escriu: “Componien aquesta minoria els habitants dels ports de mar, de les ciutats comercials i part de les capitals de província, on, sota el regnat de Carles III, s´havien desenvolupat fins a cert punt les condicions materials de la societat moderna. Els donava suport la part més culta de les classes superiors i mitjanes –escriptors, metges, advocats i fins i tot clergues-, per als quals els Pirineus no havien estat prou barrera contra la invasió de la filosofia del segle XVIII. Autèntica declaració de principis d´aquesta facció és el cèlebre report de Jovellanos sobre la millora de l´agricultura i la llei agrària, publicat en 1795 i elaborat per ordre del Consejo Real de Castilla”.

Jovellanos proposa, a part d´una modernització del sistema d´imposts, reforçar les mesures proposades en el seu Informe amb una reforma radical de l´ensenyament, donant molta més importància a les matèries científiques que no a la indigesta escolàstica clerical del moment. A tots aquests sistemes de modernització s´hauria d´afegir un pla d´inversions de l´estat per a crear les infraestructures –comunicacions, ports, sistemes de reguis...— que puguin treure definitivament “Espanya” del seu crònic endarreriment econòmic i cultural.

Karl Marx és un dels primers investigadors que saben veure la importància històrica de les aportacions de Gaspar Melchor de Jovellanos en el desenvolupament i consolidació de les idees de progrés en lluita contra l´obscurantisme clerical-feudal. En parla sovint en la seva època de corresponsal del New York Daily Tribune, quan analitza els avenços de les forces progressistes a l´estat espanyol durant el segle XIX. Aquestes valoracions referents a Jovellanos es poden trobar –ja n´hem parlat més amunt-- en la recopilació d´articles del New York Daily Tribune titulada La Revolución en España (Moscú, Editorial Progreso, 1974). Concretament en l´article del New York Daily Tribune de 27-X-1854 podem trobar aquesta clarivident anàlisi del gran filòsof i economista alemany en referència al paper de Floridablanca i Jovellanos en la seva època: “Floridablanca i Jovellanos representen un antagonisme pertanyent al període del segle XVIII que precedí la revolució francesa. El primer era un buròcrata plebeu; el segon, un filantrop aristocràtic. Floridablanca era partidari i executor del despotisme il·lustrat que representaven Pombal, Frederic II i Josep II; Jovellanos era un ‘amic del poble’, el qual esperava elevar a la llibertat mitjançant una successió de lleis econòmiques, aplicades amb la màxima prudència, i per la propaganda literària de doctrines generoses. Ambdós eren oposats a les tradicions del feudalisme, procurant l´un esbrossar el terreny al poder monàrquic i provant l´altre de deslliurar la societat civil d´aqueixes traves. El paper de cadascun en la història de llur país s´ajustava a la diversitat de llurs opinions. Floridablanca gaudí d´un poder suprem com a primer ministre de Carlos III, i el seu govern esdevingué despòtic en la mesura que trobà resistència. Jovellanos, la carrera ministerial del qual sota Carles IV fou de curta durada, conquetí influència sobre el poble espanyol no pas com a ministre, sinó com a savi; no pas amb els seus decrets, sinó amb els seus escrits”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves col·laboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores. (Miquel López Crespí)

2008: l´Any de Jovellanos a Palma

Karl Marx i Jovellanos (i II)

L’herència cultural i política de què provenen els il·lustrats espanyols –i Jovellanos no n’és cap excepció- és el Renaixement. Són homes i dones que possiblement en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable és l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la república i la constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la llei de la gravetat.

Recordem, pensant en l´obra ingent de Gaspar Melchor de Jovellanos, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.

Homes com Cabarrús, com molts dels il·lustrats que conformaran el gruix dels autors de la Constitució de Cadís de 1812, són els més radicals –no és el cas de Jovellanos-, fills de la Revolució Francesa, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.

De jove, Gaspar Melchor de Jovellanos va estar prou influint per les idees filosòfiques i polítiques dels enciclopedistes francesos, actitud que anà mudant amb el pas dels anys. Malgrat les seves tendències moderades i no haver acceptar el càrrec de ministre de l´Interior del govern de Josep I que li oferiren Napoleó i els espanyols partidaris d´aquesta nova monarquia, Jovellanos no deixarà mai de ser un intel·lectual perillós per a tots els partidaris de l´”Espanya” feudal. L´acusació de ser lector de Jean-Jacques Rousseau, causa oficial del seu desterrament a Mallorca, l´acompanyarà durant tota la seva agitada vida. Però si analitzam a fons l´evolució del seu pensament -l´historiador Tristán de la Rosa en forneix algunes informacions prou interessants-, veurem com Jovellanos, més que un jacobí de l´època, resulta un ferm partidari de la cultura i de la forma de governar que hi ha a la societat anglesa del seu temps.

Amic personal de Lord Holland, aquest li forneix les darreres novetats editorials que surten de les impremtes angleses. En els seus dietaris Jovellanos confessa com ha llegit i ha estudiat a fons The Wealth of Nations, d’Adam Smith. I, comentant la lectura de Locke, autor pel qual sent una profunda admiració, escriu: “Vaig molt a poc a poc, perquè el llibre requereix meditació”. Coneix a fons el pensament de Burke, Hard, Gibbon i Payne. I a casa seva, a més de les novetats editorials i de la correspondència que manté amb Lord Holland, rep regularment The Craftsman. Com ens informa Tristán de la Rosa: “Está [Jovellanos] al corriente de las rivalidades entre Fox, Pitt y Sheridan. Extracta obras de Smith, Godwin y Ferguson. Y traduce en verso el canto primero del Paraíso Perdido, de Milton”.

Així i tot, malgrat que mai no s´ha identificat amb els aspectes més revolucionaris de la Revolució Francesa ni és un seguidor de les idees republicanes de Marat i Robespierre, Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves col·laboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra. (Miquel López Crespí)

2008: l´any de Jovellanos a Palma

Per servar la memòria de Jovellanos

Jovellanos lluità activament contra l´”Espanya” feudal i l´endarreriment inquisitorial

En referència a l´Any de Jovellanos que l´Ajuntament de Palma organitza per a l´any 2008, he llegit el següent en el blog de Nanda Ramon, regidora de Cultura: “Dia 19 de març d'enguany el Ple de l'Ajuntament de Palma va declarar per unanimitat el 2008 Any Jovellanos, en commemoració del segon centenari de l'alliberament de tan il·lustre hoste.

‘Gaspar Melchor de Jovellanos va ser empresonat a Bellver (i a la Cartoixa de Valldemossa) durant set anys i va saber convertir la seva presó en una font inesgotable de coneixement i estimació per Mallorca, la seva gent i la seva cultura.

‘És molt engrescador posar en marxa des de la Regidoria de Cultura un projecte de reconeixement i homenatge a un dels personatges més interessants i brillants de la il·lustració espanyola, que ens deixà memorables pàgines referides al paisatge, l'art, el patrimoni històric, l'educació pública i la cultura pròpia. No perdeu l'oportunitat d'aprofundir en la seva biografia. Especialment el capítol d'exilis, conspiracions, enverinaments, presons i naufragis, que fan d'ell, a part d'un savi i un gran polític, un insigne aventurer”.

Tot plegat m´ha fet pensar en quina va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de Gaspar Melchor de Jovellanos. Ho record a la perfecció malgrat que hagin passat més de quaranta-cinc anys d´ençà d’aquell dia. L´oncle José López, excombatent del l´Exèrcit Popular de la República m´havia dit sovint, indicant-me uns llibres –eren tres volums- enquadernats en pell, gastats per innumerables lectures: “No has de dibuixar ni retxar les pàgines d’aquests llibres. Es tracta d´una obra molt valuosa que vaig salvar de la guerra. Potser mai no es tornarà editar. No els facis malbé. Si els conserves, no et pots imaginar mai la riquesa cultural que tendràs a les teves mans quan jo ni el teu pare ja no hi siguem”.

Va ser el primer llibre que parlava de Jovellanos, evidentment, de molts d´altres il·lustrats i intel·lectuals i polítics liberals del segle XIX. Es tractava de tres volums luxosament enquadernats de l´obra de A. Sánchez Pérez, el famós Glorias republicanas de España y América, editat per La Enciclopedia Democrática de Barcelona l´any 1893.

Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.

Era un dels pocs llibres que el meu oncle, el cap de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l´Exèrcit Popular de la República, havia pogut servar de la desfeta de la seva biblioteca. Quants llibres no va haver de cremar, una vegada que els franquistes guanyaren la guerra! Però aquest havia estat salvat miraculosament de la catàstrofe i, durant molts d´anys, em serví per a aprofundir en la historia dels liberals espanyols i de les lluites independentistes de les colònies americanes contra l´endarrerida “Espanya” dels borbons i la Inquisició. Aprofundíem igualment en la vida i l´obra de personatges com Jovellanos, el comte de Floridablanca i d’il·lustrats espanyols com Cabarrús, Miguel José de Azanza, que va presidir l´Assemblea dels partidaris de Josep I i que havia estat ministre de Carles IV i Ferran VII. També em va ser útil per a conèixer, a part de l´obra de Jovellanos, les idees i esperances dels grans caps militars de la lluita contra la invasió napoleònica, homes que, com Porlier, Lacy, Mina, Juan Martín “el Empecinado”, Eroles, Villacampa, donaren els millors anys de llurs vides en defensa de la llibertat del poble. La majoria d´aquests grans dirigents militars de tarannà liberal foren posteriorment empresonats, vexats, torturats i finalment executats per ordres d´aquell Borbó assassí, el tenebrós Ferran VII d´infausta memòria.

Els famosos volums de les Glorias republicanasde la meva adolescència van ser la porta oberta per a conèixer a fons les injustícies de la societat aristocràtico-clerical del segle XVIII, el poder omnímode de nobles, terratinents i clergat vaticanista damunt la societat d´aquell temps. Una societat que, com molt bé demostraven els escrits de Gaspar Melchor de Jovellanos, era sotmesa a la ignorància decretada per la monarquia borbònica, a l´asfixia econòmica i cultural que les parasitàries camarilles de nobles i aristòcrates exercien damunt el poble treballador, els sectors de les classes mitjanes de la ciutat i el camp i, fins i tot, damunt els reduïts nuclis de la incipient burgesia il·lustrada de l´època.

Vaig saber els primers fets de Jovellanos de boca del meu pare, Paulino López, i del meu oncle José López, homes de gran formació cultural, autodidactes, republicans i autèntics revolucionaris dels anys trenta que mai no perderen l´esperit crític, el sentit de la dignitat d´aquella generació d´homes i dones que volgueren obrir les portes tancades de la història.

Quan tenia tretze i catorze anys he anat amb ells a les parades de llibres de vell, a la recerca de rastres del passat, mirant de trobar llibres editats abans de la guerra o que, malgrat que fossin editats en la dictadura, poguessin aportar indicis d´aquells liberals que volien acabar amb les rèmores aristocràtico-feudals a l´estat, amb l´endarreriment produït per la ignorància fomentada per clergat vaticanista i la Inquisició. Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra.

Per al pare i l´oncle, Jovellanos és un precursor dels corrents progressistes més avançats que s´aniran consolidant a l´estat amb l´arribada de les idees marxistes i anarquistes. No és estrany que en moltes de les cròniques que Karl Marx enviava al New York Daily Tribune es destaqui l´aportació de Gaspar Melchor de Jovellanos a la causa de la llibertat dels espanyols. En el recull d´estudis i articles de Marx i Engels La revolución en España (Moscou, Editorial Progreso, 1974) hom pot trobar nombroses referències al paper que desenvolupà l´il·lustrat asturià en les lluites polítiques de finals del segle XVIII i començaments del XIX.

I precisament per això, perquè per a la generació d´esquerrans dels anys vint i trenta Jovellanos, com Riego, com Porlier, com Mina, com Lacy, com Juan Martín “el Empecinado” representen el més avançat de la seva època, anam a veure els indrets on l´erudit asturià va estar tancat, tant al castell de Bellver com, posteriorment, a la Cartoixa de Valldemossa. En aquestes “rutes de la memòria històrica” dels meus tretze anys, anant de la mà de l´oncle a veure, palpar, respirar l´ambient on va patir un home com Jovellanos; contemplant la làpida que recorda on la monarquia borbònica, el nefast Ferran VII, manà executar el capità general de Catalunya Luis Roberto Lacy; anant fins al cementiri de Palma a dipositar flors a la fossa comuna on reposen els republicans assassinats pel feixisme, aturant-nos davant el cine Augusta recordant els esquerrans empresonats pels falangistes i militars del 36 o passejant per la plaça del Rosari, en el racó on hi hagué la casa de l´agermanat Joan Crespí, començava a comprendre la història de la meva terra, la dels pobles que lluiten per la llibertat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

I alguna cosa se’ns esmuny, senyor Moll

Miquel Àngel Limon | 10/10/2011 |

La seva arribada a la vida en aquesta vall terrenal de solanes i obagues es produí enmig d'una expectació familiar no absenta de tensió malfiada i farcida d'antecedents adolorits. Fou un dia talment com el d'avui, 10 d'octubre, però de l'any 1903: ben bé cent vuit anys exactes s'hi han acumulat com a estrats de pols i oblit, com un qui desa andròmines desballestades a les golfes de la biografia. Per açò mateix, i perquè el temps mai no flueix endebades, resulta que aquell dia era dissabte, i avui és dilluns. Encara més: llavors una vida anava a començar, amb prou discreció però que devindria fructífera, i ara, quan som en el centenari i busques, una part de l'obra escomesa trontolla en un deliqui fatal -se'ns esmuny de les mans. Quina enormitat temporal no hi ha transcorregut, i amb quanta damnificació! Sí, sí, és així. Alguns amics, aquesta setmana, m'han fet un correu i m'anuncien que Editorial Moll se'ns va de les mans, i que els problemes mercantils l'amenacen seriosament. Cal que l'aguantem a la vida. ¿No us assembla ben nostrat?

Passada la mitjanit, ja dins les primeres hores del 10 d'octubre de 1903, la ciutadellenca Maria-Anna (popularment, Na Mariana) donava a llum sense escarafalls, sense capteniments de tragèdia bíblica, aguantant els danys de part amb resignació de missa diària. Però, tanmateix, no ho podia evitar: se sentia dominada, mentalment, per la mortalitat filial reiterada i espantosa amb què s'havien resolt cinc naixements anteriors. I açò no obstant, en aquella dona, emmotllada de petita en la rusticitat pagesa de Son Fe Vell, s'hi concentraven totes les virtuts de la "dona forta" del llibre dels Proverbis. Tanmateix, que ningú no ho dubti: havia estat una mare de molts sofriments al cor. El fillet suara nat ho recordaria amb punyent diafanitat. "Tenia el cor devastat per la mort dels seus cinc fillets -escrigué en fer-se vell-, i del part d'un d'ells va contreure a la cama esquerra una úlcera varicosa que s'anà engrandint i no es tancà mai, i que requeria una o algunes cures diàries, doloroses, en carn viva. Això durant més de trenta anys, indefectiblement, fins a la mort".

Idò, a l'infant de llet, a vuit dies de nat, el portaren a la catedral i allí el batejaren Francesc de Borja. En el volar dels anys incerts, ineluctables, assoliria excel·lència amb el nom universal de Borja Moll. Fou, en efecte, un dels nostres immarcescibles cappares de la llengua catalana, que és la nostra -i ho recalc perquè, tristament, també al meu niell patim ments malaltisses, picades d'un odi que supura putrescències contra la llengua genuïna del país. Convé, per tant, que recordem tots els balears aquest vivíssim aniversari que avui s'escau. I més encara quan ens fa present l'efemèride del natalici. Ens permet de recordar que vingué al món "blanc de carnadura, de cabells rossíssims i d'ulls color d'oli; que el meu cosset -dirà de si mateix- era robust tirant a grassó, el cap gros, les orelles acostades al cap, els llavis prims i el nas ample", fins al punt que, amb els anys, arribaria a presentar una tarota considerable, com el pintà Josep Pla, que tant l'estimava i elogiava.

Ara mateix, senyor Moll, quan tocam de mans el vostre exacte aniversari, ho deveu tenir prou notat: els vents rebufen rúfols, absolutament contraris a les ensenyances que ens deixàreu. Ens té descrit la professora Josefina Salord que Borja Mol va aconseguir, desafiant i vencent tots els reptes, de convertir-se en l'homenot menorquí, per antonomàsia, de la cultura catalana, no només perquè la va abraçar tota en el seu univers filològic, editorial i cívic sinó, sobretot, perquè va incidir d'una manera efectiva en tots els terrenys i en tots els territoris de la nostra comunitat lingüística i cultural. Ara, però, la regressió navega a veles esteses en tots tres universos. S'hi acaba de sumar ara mateix l'alarma de la imminent fallida empresarial de l'editorial. En el correu que m'envien, he llegit el clam que els amants de la cultura de les Balears necessitam l'Editorial Moll, perquè és història viva de la defensa de la llengua i la cultura, un vaixell insígnia. Però, ai, de nou alguna cosa se'ns esmuny de vós, senyor Moll. Quan no afecta l'ús normal de la llengua, ho paga la projecció cívica; i, ara, per rematar-ho amb daga i punyal, també ho acusarà l'obra editorial. Fins quan, senyor Moll, ho sabeu vós?

Diari de Balears

Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". (Miquel López Crespí)

Editorials mallorquines

Per Miquel López Crespí, escriptor

Xesc Moll, director de l´Editorial Moll

En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".

Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.

L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.

Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.

El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.

Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?

El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.

Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.

En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Francesc de B. Moll en el record

Per Miquel López Crespí, escriptor

Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.

La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).

Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.

Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".

En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.

L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.

En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).

Miquel López Crespí

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.

De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí

Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...

Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.

Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...

L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!

Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).

En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".

Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Estocada oficial a la premsa en català

El Govern s’hi ratifica i publica en el BOIB la cancel·lació de les ajudes, la qual també afecta els dinamitzadors lingüístics

dBalears | 07/10/2011 |

Les revistes de la premsa forana de Mallorca són les més perjudicades per la retallada.

La crònica d'una mort anunciada ja té la seva sentència en el BOIB. A partir d'avui, queda sense efecte "la convocatòria pública d'ajuts destinats a la premsa escrita íntegrament en català". Com totes les retallades anunciades darrerament, s'argumenta que "l'Administració està obligada més que mai a garantir els recursos suficients per atendre les necessitats bàsiques dels col·lectius més desfavorits". La paradoxa és que aquests col·lectius també pateixen retallada rere retallada.

L'import total dels ajuts cancel·lats ascendeix a 125.000 euros, que ara es destinaran a tasques de caire "prioritari". El Govern va anunciar el mes d'agost passat que seria un informe jurídic l'encarregat de determinar el futur d'aquestes subvencions. L'escrit es va fer realitat el 12 de setembre i el resultat no s'ha fet esperar en forma, una vegada més, de tisorada.

També els dinamitzadors

L'altre col·lectiu que a partir d'avui queda sense ajudes del Govern és el dels dinamitzadors lingüístics. En aquest cas, l'Executiu deixa "sense efectes la convocatòria pública d'ajuts per a actuacions de dinamització lingüística, integració de nouvinguts i mediació per a l'any 2011". La tisora retalla un total de 300.000 euros. L'argument és calcat a l'anterior: "Atendre les necessitats (...) dels més desfavorits".

Diari de Balears

El Govern elimina els ajuts a la premsa escrita no diària en català

El PSM-IniciativaVerds-Entesa ha qualificat la decisió com "atac" del PP a la llengua pròpia

Cristina Polls | 17/08/2011 |

El PSM-IniciativaVerds-Entesa ha qualificat avui la decisió del Govern de cancel·lar les subvencions destinades a la premsa escrita en català com "una vergonya" i un "atac" del PP a la llengua pròpia de les Balears i ha reclamat l'executiu autonòmic que rectifiqui. La coalició nacionalista ha denunciat el greu perjudici que provoca aquesta decisió a gairebé quaranta publicacions i empreses de les illes que veuen perillar les inversions realitzades durant el 2011 i ha instat als afectats a reclamar els 125.000 euros ja adjudicats i fins i tot publicats en el BOIB del 22 de març passat, segons ha informat en un comunicat. La formació política considera que la decisió del Govern és "irresponsable" i suposa una vulneració de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears que a més "deixa al límit de la supervivència a empreses i entitats".

Supressió

El Govern ha decidit anul·lar la concessió de subvencions destinades a la premsa no diària escrita íntegrament en català per a 2011. Un total de 37 publicacions, incloses moltes d'històriques, es veuen afectades per aquesta mesura, que els suposarà deixar de percebre, en conjunt, 124.999 euros. Aquesta quantitat inclou dues partides, una de 67.148 euros per a entitats sense ànim de lucre i una altra de 57.850 per a empreses. Per mitjà d'un correu electrònic, l'Executiu informà divendres les publicacions en qüestió que "d'acord amb les directrius de la Conselleria de Vicepresidència del Govern de les Illes Balears i la Secretaria General de la Conselleria d'Educació, Cultura i Universitats, s'anul·len els procediments de concessió de subvencions per a l'any 2011 encara oberts". Aquesta ha estat fins ara, en ple mes d'agost, l'única comunicació no oficial que han rebut els afectats.

El procediment que ara ha decidit anul·lar el Govern ja tenia, fins i tot, la proposta de resolució d'adjudicació per a enguany publicada. La concessió d'ajuts, a proposta de la ja desapareguda Direcció General de Política Lingüística, té per objectiu donar suport a la premsa escrita que s'edita íntegrament en llengua catalana, tal com preveuen els articles 27 i 32 de la Llei de normalització lingüística de 1986.

La convocatòria fomenta la presència del nostre idioma en les publicacions impreses de periodicitat no diària mitjançant ajuts a l'edició de premsa redactada totalment en català al territori de les Illes Balears. La despesa subvencionable, que va de 2.000 a 4.000 euros, depèn del cost d'edició, distribució i comercialització. Segons el BOIB del 22 de març del 2011, "es poden subvencionar totes les publicacions que compleixin els requisits establerts en la convocatòria i que s'hagin editat entre l'1 de novembre de 2010 i el 30 de setembre de 2011". Això suposa que totes les entitats sense ànim de lucre i empreses que tenien previst disposar d'aquesta ajuda no ho podran fer, tot i que ja hagin editat les publicacions.

Al BOIB també es reconeix que "l'àmbit dels mitjans de comunicació és un element bàsic en la configuració de les societats modernes" i recalca que "entre aquests mitjans, la premsa escrita és el que té una tradició més llarga. A les Illes Balears, el segle XIX va veure néixer una sèrie d'iniciatives en llengua catalana que varen arribar fins al primer terç del segle xx". A més a més, s'hi justifica que "un cop recuperada la democràcia, la manca de formació lingüística de la ciutadania, els hàbits lectors en castellà i la dificultat de creació o de reconversió d'empreses periodístiques per treballar en llengua catalana han fet que la presència del català en la premsa comercial sigui minoritària".

Dinamització per a nouvinguts

En el mateix correu electrònic que s'ha fet arribar a les entitats i empreses que havien sol·licitat les subvencions per a premsa escrita, s'hi detalla així mateix que s'anul·la la partida "per a accions de dinamització i integració de nouvinguts". Aquesta ajuda té un import total de 300.000 euros i s'hi poden acollir sindicats, associacions d'immigrants o de veïns i qualsevol altra persona o entitat sense ànim de lucre. Tal com estableix el BOIB del 22 de març del 2011, també s'hi poden adherir "ajuntaments, empreses públiques i altres ens públics de corporacions locals a les Illes". En la convocatòria de l'any passat, la Creu Roja espanyola, la Unió de Marroquins i l'Institut d'Estudis Eivissencs havien rebut aquesta subvenció. Entre els ajuntaments, la perceberen els de Santa Eugènia, Esporles, sa Pobla i Llucmajor.

Diari de Balears

Campanyes contra el català en els anys 90

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)

La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.

Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.

En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora ple de mentides, calúmnies i tergiversacions suggerien que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

"La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Aquella bandera, l'espanyola o monàrquica, la que enlairaren Carrillo i el PCE després de la legalització, era el símbol més fefaent de l'opressió franquista. Per entendre'ns: els que havien mort en defensa de la legalitat republicana, en els camps de batalla i a les parets dels cementiris, tenien aquesta bandera per enemiga. I aquesta mateixa bandera és la que portaven els soldats que entraren a Barcelona i a Madrid per implantar una dictadura d'ombres i cadàvers. (Llorenç Capellà)

Els comunistes i les banderes

Llorenç Capellà | 30/11/2010 |

Se'ls esperava. Se'ls ha esperat quaranta anys amb la intenció de llençar-los a sobre una galleda d'aigua gelada tan aviat com alcessin la veu, tal com es feia un temps, des dels balcons, amb els desconsiderats que cantaven o parlaven a crits a hores intempestives. Em refereixo als comunistes del PCE, que acaben de fer pública la seva voluntat de fer camí cap a la III República. Un camí, no ho diuen, que ells mateixos declararen intransitable. Ja sabem que l'actual secretari general, José Luis Centella, no té res a veure amb Santiago Carrillo i que, a hores d'ara, en el PCE es deu haver produït un relleu generacional que desvincula la militància de les decisions passades. Però ha d'ésser conscient, aquesta militància, que amb la seva aposta per la república, més que fer camí, allò que fa és obrir una barrera que els seus antecessors havien tancat. Si ho fan així, seran més autocrítics i menys pamfletaris.

Diuen que la monarquia borbònica es va legitimar el 23-F en no fer costat, Juan Carlos, al colpistes. D'altres pensem que va ésser abans. Pensem que la legitimació, pel fet d'ésser el PCE el partit més representatiu de la resistència antifranquista, li va arribar via comunista en comparèixer Carrillo, en el seu primer míting a Espanya, concretament en el de Valladolid, al costat de la bandera monàrquica. En aquells moments, la substitució d'una bandera per l'altra no podia atribuir-se a un fet intranscendent, comparable a un intercanvi de cromos. Aquella bandera, l'espanyola o monàrquica, la que enlairaren Carrillo i el PCE després de la legalització, era el símbol més fefaent de l'opressió franquista. Per entendre'ns: els que havien mort en defensa de la legalitat republicana, en els camps de batalla i a les parets dels cementiris, tenien aquesta bandera per enemiga. I aquesta mateixa bandera és la que portaven els soldats que entraren a Barcelona i a Madrid per implantar una dictadura d'ombres i cadàvers.

Insisteixo, tots aquests sentiments quedaren deslegitimats des del moment que el PCE va reconèixer la rojigualda com a pròpia en un acte de fe que, com sol succeir en les decisions que es prenen contra natura, va deixar infinitat de descontents. Tanmateix, els serveis d'ordre del propi partit no tingueren inconvenient a atonyinar els camarades que no sols no acceptaren de bon grat el canvi de bandera, sinó que en els seus actes públics tenien la gosadia d'enlairar la republicana. Aleshores s'afirmava, des de les majories d'esquerra, que el retorn democràtic implicava renúncies. De manera que tot progre tenia a la boca el terme "ruptura pactada" per a justificar aquella democràcia que tenia molt poc a veure amb el cafè-cafè i molt, en canvi, amb el cafè amb llet. Potser haurem d'esperar tenir un major distanciament dels fets per a jutjar-los sense passió. No ho sé. Tanmateix, no hi ha temps que no torn.

I a la I Conferència Republicana del PCE, celebrada la setmana passada, Gloria Aguilar, que és la secretària del Movimiento Republicano y Memoria Historica, va acabar el seu discurs afirmant que "antes o después volverá a ondear la bandera tricolor en la Puerta del Sol". Personalment ho desitjo, tot i que no puc deixar de lamentar que molts dels que havien esperat quaranta anys per a veure-la-hi han mort alimentant somnis impossibles. I d'altres, entre els quals m'he d'incloure, ja no ens podem sentir representats per una bandera que, tot sigui dit, sempre respectarem. Però amb els tres decennis llargs de democràcia, Espanya, tant la de dretes com la d'esquerres, ens ha fet veure, a molts de catalans, que la salvaguarda de la nostra dignitat i llibertat rau en la independència.

Diario de Balears (dBalears)

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.

L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera bicolor, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

L'objectiu més freqüent dels censors era el sexe, considerat un tema tabú, fins al punt que, el 1964, arribaren a prohibir cinc escenes de The Ten Commandments (difosa a l'Estat Espanyol com a Los Diez Mandamientos), de Cecil B. De Mille, per massa erotisme. Però, evidentment, també hi havia una dura censura política que motivava la prohibició de films de directors tan fonamentals per a la història mundial com Roberto Rossellini, Bernardo Bertolucci, Luchino Visconti, Pier Paolo Passolini, Marco Ferreri, Stanley Kubrick i John Schlesinger. Només un exemple, Roma città aperta (1945), de Rossellini, una obra essencial sobre la Segona Guerra Mundial, amb imatges preses durant l'ocupació alemanya d'Itàlia, no es va poder estrenar fins al 1970, ja totalment fora del context històric i artístic que l'havia creat.

Històries de la censura

Antoni Marimon | 04/10/2011 |

Afortunadament, ha fracassat el groller intent d'establir la censura prèvia a RTVE. Aquest insult a la democràcia i a la llibertat d'expressió ha estat impulsat per la majoria dels membres del Consell d'Administració de la ràdio i televisió públiques d'Espanya, amb les úniques i honroses excepcions dels representants d'UGT i EU. Fets com aquest ens remeten directament als règims totalitaris i autoritaris, com el feixisme, l'antiga URSS i el franquisme. Així, són ben coneguts els deliris censors d'un franquisme que, només a Mallorca, segons les dades que aportaren els historiadors Margalida Pujals i Manel Santana, entre el 1940 i el 1974, mutilà 3.473 pel·lícules.

L'objectiu més freqüent dels censors era el sexe, considerat un tema tabú, fins al punt que, el 1964, arribaren a prohibir cinc escenes de The Ten Commandments (difosa a l'Estat Espanyol com a Los Diez Mandamientos), de Cecil B. De Mille, per massa erotisme. Però, evidentment, també hi havia una dura censura política que motivava la prohibició de films de directors tan fonamentals per a la història mundial com Roberto Rossellini, Bernardo Bertolucci, Luchino Visconti, Pier Paolo Passolini, Marco Ferreri, Stanley Kubrick i John Schlesinger. Només un exemple, Roma città aperta (1945), de Rossellini, una obra essencial sobre la Segona Guerra Mundial, amb imatges preses durant l'ocupació alemanya d'Itàlia, no es va poder estrenar fins al 1970, ja totalment fora del context històric i artístic que l'havia creat.

Pel que fa al món del llibre, fins i tot en una data tan tardana com 1971, varen esser segrestats i prohibits llibres com Los Tupamaros, d'Antoni Mercader i Jorge de Vera, i Conversaciones con Pier Paolo Passolini, de Jean Duflot. Encara el 1975-76, patiren idèntic tractament llibres com Fragmentos de un discurso libertario, de Max Abel, Mañana España, de Santiago Carrillo, Vida i mort de Lluís Companys, de Josep M. Poblet i Una española llamada Dolores Ibárruri, de Teresa Pàmies. No hi ha dubte que el cinema i la història recent eren considerats molt perillosos fins i tot en el tardofranquisme. Però les democràcies formals també poden tenir brots de censura, ja siguin governamentals o provocats per grups de pressió econòmica. Un cas curiós, recuperat recentment pel periodista i assagista Vicent Sanchis, és la censura de la sèrie nord-americana de còmics Flash Gordon feta a Barcelona durant el bienni conservador de la Segona República.

Aquesta sèrie era il·lustrada per Alex Raymond amb un enorme realisme i un gran domini de l'anatomia. Com explica Sanchis, Raymond "es deixa seduir" pels cossos tant dels homes com de les dones, i, en aquest cas, l'autor oferia una gran exhibició de braços i cames, tops i pantalonets ajustats, així com generosos escots. El 1935, un italià resident a Barcelona, Lotario Vecchi, decideix editar una publicació infantil, Aventurero, per oferir al públic hispànic les sèries nord-americanes que estaven revolucionant el món del còmic. Però aquest material l'importà a través de l'Editorial Nerbini, de Florència, que italianitzava els noms dels personatges per amagar-ne l'origen.

En el cas de Flash Gordon, l'edició barcelonina no va caure en aquesta burda manipulació, encara que es traduïa al castellà des de l'italià, però en canvi es va dedicar sistemàticament a censurar l'anatomia femenina, cosa que no feia l'edició que es publicava sota la Itàlia feixista. A la revista Aventurero, les faldes quasi transparents esdevenen opaques, els tops s'allarguen fins a la cintura i els escots s'apugen. No és clar si es tractava d'una autocensura o de directrius emanades de les autoritats governatives. Sigui com sigui, el sexe i la política sempre han estat en l'ull de mira de totes les censures que hi ha hagut en el món.

Diari de Balears

Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". (Miquel López Crespí)

1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (I)

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allÒ que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes). Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure").

Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El Tribunal d'Ordre Públic franquista (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment. (Miquel López Crespí)

1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (II)

El TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el segrest del meu llibre, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles" (!)

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució [aquest article va ser escrit a mitjans dels anys 90], crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició.

Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila; na Joana M. Roca; etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

... 'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

De seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països socialistes"

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L’editorial Moll fa un preconcurs de creditors

L’empresa recorre als jutjats i s’acull a la Llei concursal per poder arribar a un acord amb els creditors en quatre mesos

P.C./F.M. | 29/09/2011 |

L'Editorial Moll ha hagut de recórrer al Jutjat Mercantil per assolir acords puntuals que li permetin fer front als deutes amb els bancs, renegociar els crèdits i disposar de líquid amb l'objectiu que l'empresa continuï sent viable.

La històrica societat editora i distribuïdora de llibres s'ha acollit a una situació preconcursal, inclosa en l'article 5.3 de la Llei concursal. És a dir, Moll ara té un termini de quatre mesos per instar el concurs voluntari (l'antiga suspensió de pagaments) si no s'arribi a un acord amb els creditors. "De cap manera, no podem llançar 77 anys d'història de l'editorial i farem tot allò necessari per continuar endavant", assegurava ahir Francesc Moll, qui reconeix que els darrers temps s'ha accentuat la crisi del sector llibreter, cosa que els ha portat a la situació actual. Tant és així que, d'ençà que ha començat l'any, l'editora ha facturat entre un 34 i un 35% menys que en anys anteriors, assegura.

Les raons que han conduït a l'actual situació econòmica de l'editorial, a part de la crisi econòmica, vénen motivades, segons Moll, per les inversions que féu l'empresa en canviar-se de seu i per la reedició del diccionari català-valencià-balear. Tot i això, el responsable de l'editorial -amb onze treballadors a càrrec seu- no dóna res per perdut. Moll assenyala que ara "començarem a negociar amb els creditors". Tampoc l'activitat de l'editorial no s'atura, de moment. El segell continuarà editant títols literaris, encara que sigui en un nombre inferior. "La idea és continuar fent les coses imprescindibles", manifestà. Val a dir que els retards dels pagaments per part de l'Administració pública també és un factor afegit i, en el cas de l'editorial, la quantia endeutada és de 40.000 euros.

Diari de Balears

Salvar l’Editorial Moll

Sebastià Bennasar | 30/09/2011

No sé quina solució pot tenir la crisi que està passant en aquests moments l'Editorial Moll i tampoc no sabem quin és l'abast del forat econòmic que ha duit l'empresa al tràngol d'haver de negociar el deute, però d'allò que no hi ha cap mena de dubte és que com a país no ens podem permetre la pèrdua d'activitat d'aquesta editorial. Moll ha estat, moltes vegades, el vaixell insígnia de la cultura catalana, no sols a casa nostra sinó arreu dels Països Catalans.

Potser seria interessant que la família Moll obrís -sense perdre'n el control- l'entrada a capital de petits accionistes que se la volguessin fer més seva i que garantissin el manteniment de la firma, una espècie de bons populars o de subscripcions. I allò que cal és que les institucions paguin el seu deute cultural a marxes forçades perquè ens estan ofegant a tots. Ara els 40.000 euros institucionals són tota una muntanya.

Diari de Balears

Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". (Miquel López Crespí)

Editorials mallorquines

Per Miquel López Crespí, escriptor

Xesc Moll, director de l´Editorial Moll

En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".

Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.

L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.

Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.

El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.

Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?

El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.

Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.

En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Francesc de B. Moll en el record

Per Miquel López Crespí, escriptor

Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.

La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).

Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.

Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".

En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.

L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.

En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).

Miquel López Crespí

Els editors de les Balears no tindran presència formal en les dues fires literàries més importants de l'Estat espanyol i Europa: Liber i Frankfurt. Una vegada més, la manca de suport institucional a les empreses culturals ha estat el detonant que no hi hagi cap estand oficial amb la producció literària feta a la Comunitat. L'any passat fou la Direcció General de Cultura del Govern qui promogué la presència a Liber amb un estand propi. Enguany, la fira tindrà lloc a Madrid entre el 5 i el 7 d'octubre, però els editors illencs que hi vagin ho faran només com a visitants.

Liber i Frankfurt, sense Balears

Fins ara, la Direcció General de Cultura i el Ramon Llull eren els que hi potenciaven la presència

Francesca Marí | 28/09/2011 |

Els editors de les Balears no tindran presència formal en les dues fires literàries més importants de l'Estat espanyol i Europa: Liber i Frankfurt. Una vegada més, la manca de suport institucional a les empreses culturals ha estat el detonant que no hi hagi cap estand oficial amb la producció literària feta a la Comunitat. L'any passat fou la Direcció General de Cultura del Govern qui promogué la presència a Liber amb un estand propi. Enguany, la fira tindrà lloc a Madrid entre el 5 i el 7 d'octubre, però els editors illencs que hi vagin ho faran només com a visitants.

Serà el cas de Gracià Sánchez, d'El Gall Editor, qui ja té algunes reunions previstes amb altres segells. Val a dir que, tot i la presència a Liber del 2010, el Gremi no ha cobrat l'ajuda que els donà el Govern per a aquest efecte, segons confirmà el seu president, Miquel Ferrer. D'altra banda, l'Institut Ramon Llull oferí també l'any passat un espai al seu estand a la Fira de Frankfurt perquè la indústria de la cultura escrita balear pogués ser representada a la fira alemanya, una oferta que enguany, confirmà Ferrer, no es farà.

Diari de Balears

Frankfurt, capital de la cultura catalana.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt. (Miquel López Crespí)

Per què vaig a Frankfurt

Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.

Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.

Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.

Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.

Miquel López Crespí

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

El casal de Can Llobera de Pollença perd part de la teulada

El Consell i l’Ajuntament l’adquiriren el 2005 per fer-hi un centre cultural que no ha funcionat mai

Elena Ballestero | 27/09/2011 |

El casal de Can Llobera, adquirit per l'Ajuntament de Pollença i el Consell de Mallorca l'any 2005 per 1,5 milions d'euros, i tancat gairebé permanentment des de llavors, es deteriora a passes de gegant. Part del sostre de l'edifici, un casal senyorial del segle XIX, ha caigut, i per això la reparació de l'immoble és prioritària per al Consistori. L'Ajuntament negocia amb el Consell la possibilitat d'un canvi de destinació del Pla d'Obres i Serveis de 2011, amb l'objectiu d'emprar la partida pressupostària prevista en la construcció d'un pont per als vianants sobre la carretera, entre el col•legi Joan Mas i el poliesportiu, a la reparació urgent de la coberta de Can Llobera. "Creim que la situació justifica el canvi de destinació de la subvenció i que permetrà, una vegada arreglat, de donar un ús real al Casal", explica el batle, Bartomeu Cifre.

Segle XIX

L'edifici, situat a la plaça Vella de Pollença, conserva l'aspecte senyorial d'un casal del segle XIX. Fins que se'n materialitzà la compra, el 2005, no havia estat mai objecte d'una operació de compravenda i pertanyia -des que es té constància de la seva existència (1515)- a una mateixa família, la família Llobera, dins la qual va anar passant de generació en generació. L'immoble conserva el mobiliari original, a més d'una sèrie de quadres del pintor romàntic Sebastià Llobera. A l'interior d'alguns mobles també hi ha important documentació bibliogràfica de la família, que ha estat catalogada.

Des que s'inaugurà oficialment, el setembre de 2005, Can Llobera amb prou feines ha acollit un grapat d'actes culturals, concerts i alguna exposició. S'utilitzà com a seu provisional de l'Ajuntament per a la celebració de plens i casaments mentre l'edifici consistorial, situat a l'antic convent de Montisión, es trobava en obres; i més recentment, després de mesos de clausura, va acollir algunes exposicions. En l'actualitat, acull l'arxiu cedit per Miquel Bota Totxo -durant anys cronista oficial- i legat al municipi després de la seva mort.

Reunió

El batle es reuní recentment amb el conseller de Cooperació Local, Bernardí Coll, per plantejar-li la possibilitat del canvi de destinació de l'ajuda pressupostària del POS, cosa que sembla factible sempre que es justifiqui la urgència de l'actuació, com és el cas, i més tenint en compte que l'edifici va ser adquirit amb l'ajuda del Consell de Mallorca, segons Cifre.

El batle entén que encara que la construcció del pont elevat sobre la carretera és una demanda històrica, ara no és prioritària, de manera que planteja la possibilitat de substituir l'actuació per una millora en el pas per a vianants a nivell de carretera ja existent a l'altura de la rotonda del Gall. "Aquests ponts elevats no els usa ningú, al final, i ho demostren els que hi ha a Inca i a sa Pobla", diu Cifre. "Fins i tot el Consell ens han demanat si volem comprar de segona mà el pont de l'IES de Can Peu Blanc de sa Pobla, que volen desmuntar", afegeix.

Diari de Balears

Presència de Miquel Costa i Llobera en la literatura mallorquina.

Damunt l'altura. El poeta il•luminat (Pagès Editors) (I)

Novel•lar la vida d'un personatge tan vast i alhora tan complex com Miquel Costa i Llobera comporta innombrables dificultats. És evident que, si no posaves uns límits al pla inicial d´una obra determinada, en aquest cas una novel•la històrica sobre l'escriptor de Pollença, el projecte podria allargar-se i perfeccionar-se fins a l'infinit. Si no controlàssim cada detall del projecte, al final podríem estar parlant d'una obra oberta amb dificultats per a posar el punt i final. He de reconèixer que, en un moment concret de la redacció de la novel•la, la personalitat del poeta, la seva època històrica, em van aclaparar de tal manera que era difícil sortir del parany en el qual em tenia presoner l'autor de "Lo Pi de Formentor". Un exemple de tot això que explic seria el posterior desenvolupament de Defalliment (El Gall Editor) fins a esdevenir, amb Damunt l'altura (Pagès editors), una novel•la històrica de prop de cinc-centes pàgines. Potser a un altre escriptor li hauria anat bé acabar la història de Miquel Costa i Llobera amb els dinou capítols i les dues-centes trenta quatre pàgines inicials. Amb una introducció com ho és el capítol "Memento homo" i el pla inicial, que consistia en el desenvolupament de l'obra en set apartats decisius, els que conformen els trets essencials de la vida del poeta, ens podríem haver conformat amb aquell començament d'història novel•lada que va ser Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

De bon principi, abans de desenvolupar la història novel•lada de Miquel Costa i Llobera, el pla indicatiu dels capítols que havien de conformar l'obra consistia a desenvolupar la infantesa del poeta a la Pollença de finals del segle XIX en tres capítols: "Jocs d' infantesa", "Ego sum lux mundi" i "El claper", que són efectivament els capítols inicials de Defalliment amb la introducció ja esmentada de "Memento homo". Capítol, aquest primer, que situa les contradiccions personals, literàries i religioses de l'escriptor en arribar a la seixantena d'anys i que obrin la porta dels records. Aquest primer capítol és, en el fons, l'excusa per a començar la narració, per a poder bastir les dues novel•les que comentam i que, com es podrà comprovar, conformen una sola obra.

La infructuosa estada del poeta a Madrid, la impossibilitat d'acabar amb els estudis, els seus inicials contactes amb el krausisme, que tants de problemes de consciència li comportarien en el futur, es desenvolupen en els capítols "Madrid" i "Defalliment".

Precisament el títol d'aquest darrer capítol seria el que també es convertiria en el títol final de la primera novel•la. Els anys d'incertesa, de crisi existencial i espiritual. Els moments, després de la tornada a Pollença, en què, fracassat en els estudis, sense saber què fer ni a què ha de dedicar la seva vida, s'adona que ha de prendre una decisió definitiva. Hi ha igualment històries referents a la vida rural mallorquina de finals del segle XIX i començaments del XX. Les contradiccions d'un fill de casa bona enfrontat a la realitat de la misèria dels jornalers que treballen per a la família Costa, una de les més riques del poble, es van congriant en els capítols "La trompa de cantar", "Poesies" i "L'envit".

Cal dir que no sempre una novel•la històrica segueix un ritme lineal ni la història es desenvolupa des del naixement del personatge fins a la seva mort. El pla inicial, l'estudi previ, els anys de recerca, la documentació acumulada damunt l'època que ens toca conèixer a fons i els detalls de la vida del personatge ens permeten anar amunt i avall de la història sense haver de seguir un camí rectilini en el desenvolupament de l'acció. De Defalliment i també de Damunt l'altura record perfectament que els primers capítols escrits varen ser precisament els del final de la seva vida, quan el poeta, ple de neguit per la mort dels seus, el pare, la neboda, els amics, reflexiona damunt el sentit de la seva vida i la seva obra i mira enrere, demanant-se el sentit final de tot el que ha fet fins aquell moment.

La decisió de fer-se sacerdot, els anys d'intensa formació catòlica a Roma, el seu decisiu aprofundiment en la cultura grecoromana, són novel•lats en els capítols "Roma", "Catacumbes", "Gaudete in domino semper iterum dico gaudete" i "La missa nova".

Alhora que tots aquests capítols s'anaven concretant, altres, que eren un desenvolupament d'aquests mateixos, anaven quedant dins les meves carpetes per a un posterior estudi. Seran els que, amb un treball d'elaboració literària molt intensa, esdevendran el nucli essencial de la novel•la Damunt l'altura.

Però en arribar a les cent setanta pàgines en la redacció de Defalliment ja sabem que els anys d'estudi i documentació sobre Miquel Costa i Llobera i la seva època no han estat inútils. L'instint del novel•lista et fa adonar que la columna vertebral de la novel•la ja és redactada i es comença a veure el final de tants esforços i sacrificis, el resultat de desenes d'esborranys. Van quedant endarrere els dubtes inicials davant la redacció de cada capítol, sobre l'eficàcia literària de les anècdotes novel•lades que hem seleccionat. Mai no sabrem si hem encertat o no en els aspectes de la vida real del personatge que hem volgut novel•lar. Si haguéssim escollit uns altres aspectes de la vida del poeta... la novel•la no hauria agafat un altre camí, potser més mengívol, més autèntic, més d'acord amb el que varen ser els afanys i preocupacions del sacerdot militant i del contradictori poeta?

El cert és que tot això, aquestes preguntes constants, les vacil•lacions, conformen el món dels dubtes normals de l'escriptor i mai no sabrem quin hauria estat el resultat de l'obra si hagués seguit un altre pla, si hagués consultat una altra documentació o si haguéssim escollit una forma narrativa diferent de l'emprada en aquesta novel•la. El cert era que, al cap d'uns anys de redacció, Defalliment començava a estar enllestida i, quasi sense adonar-me'n, els apunts i esborranys que havia anat redactant en tot aquest temps havien bastit igualment els fonaments del que ara és Damunt l'altura.

Després de redactar "La missa nova", havia de "fer tornar" Costa a Pollença, parlar dels seus anys d'alegries, quan es veu coronat escriptor per la societat literària principatina. Són igualment els anys del seu viatge a Grècia, Istanbul, Palestina...

En referència a les constants contradiccions literàries de Miquel Costa i Llobera, convenia i era summament important per a copsar les preocupacions, els greus problemes existencials del poeta, situar els esdeveniments de la Setmana Tràgica. Dins aquesta línia anaren sorgint els capítols "Monti-sión", "Les Horacianes de Gaudí", "Visions de Palestina", "La Setmana Tràgica" i "De matinada". Aquest darrer capítol, les reflexions finals de poc abans de morir el poeta, clou la novel•la. "De matinada", el capítol final de Defalliment, encaixa a la perfecció amb el primer de la novel•la, el titulat "Memento homo", potser els dos capítols més angoixants, els que proven de resumir tota una vida dedicada a la defensa i promoció del catolicisme i una concepció conservadora de la vida mitjançant la literatura.

Miquel López Crespí