Literatura catalana contemporània

Sa Pobla i la memòria dels vençúts

Turmeda | 08 Agost, 2026 20:26 | Compartir:

La memòria dels vençuts en un brillant article de Llorenç Capellà -

LA MEMÒRIA DE CAN GARROVÍ -

El pare de Miquel López Crespí, de nom Paulino, havia nascut a Landete, a terres castellanes. El 1936 la mort va abraçar la comarca i els enfrontaments armats s’allargaren fins ben entrada la postguerra, amb els maquis a les muntanyes de Conca. Paulino López, en ésser alliberat, s’establiria a sa Pobla. Havia conegut Francesca Crespí, emparentada amb el batlle Verdera, cap visible d’una família conservadora i adinerada. (Llorenç Capellà)

La memòria és el medaller dels perdedors. D’una guerra, s’entén. I si els guanyadors d’aquesta guerra imposen una dictadura basada en la coerció sistemàtica, el fet de no oblidar no és un dret, sinó un deure. El primer quinquenni dels anys quaranta encara s’afusellava gent honesta a Palma, i el crim del Puig Moltó (1948), saldat amb dos ajusticiaments, té una inqüestionable lectura política i ideològica. La memòria ens farà lliures, potser. L’oblit, esclaus del pensament de claveguera. A posta la memòria sempre és objecte d’un torcebraç. La presidenta Prohens pretén derogar-ne la Llei que l’empara. Tanmateix, els ajuntaments tenen potestat per prendre aquelles iniciatives de memòria que considerin pertinents. Així ho fan a Inca, Pollença, Algaida, Porreres, Esporles, Manacor... El consistori de sa Pobla ha decidit recordar amb una placa il·lustrativa i un poema de Miquel López Crespí els presos republicans de can Garroví, obligats a fer carretera en unes condicions alimentàries i sanitàries clarament inhumanes. Can Garroví va ésser un magatzem que a les darreries de 1939 i fins ben entrat l’any següent, va servir per acaramullar mà d’obra esclava. Maria Eugènia Jaume consigna a Mallorca 26 camps de treball entre els mesos de desembre de 1936 i de 1942, amb un total aproximat de 10.000 treballadors. Segons la mateixa historiadora, Sant Joan de la Font Seca, a Campos, va albergar uns 300 presos abans de finalitzar el primer any de guerra, de manera que pot considerar-se un camp de proves. Els Batallons de Treball foren una iniciativa conjunta del Ministeri d’Obres Públiques i de les institucions penitenciàries. Els presos de can Garroví estaven enquadrats en el Batalló 153 i procedien dels quatre punts cardinals de la Península. El pare de Miquel López Crespí, de nom Paulino, havia nascut a Landete, a terres castellanes. El 1936 la mort va abraçar la comarca i els enfrontaments armats s’allargaren fins ben entrada la postguerra, amb els maquis a les muntanyes de Conca. Paulino López, en ésser alliberat, s’establiria a sa Pobla. Havia conegut Francesca Crespí, emparentada amb el batlle Verdera, cap visible d’una família conservadora i adinerada. Can Garroví, tot i que era envoltat de filferro, estava enmig del poble i les converses de banda a banda de la xarxa devien ésser normals. Edurne Beaumont i Fernando Mendiola, parlant de Bidankoze, a Navarra, descriuen un cas semblant: “Se repartían (en referència als presos) por la plaza para comer de pie, sentados en el suelo, o refugiados bajo el alero de una casa en los días de lluvia”. Paulino López dibuixava amb força bona traça, això feia que els oficials, a canvi d’un dibuix, li concedissin una certa llibertat de moviments. Miquel López Crespí en parla a diferents llibres. Dels seus pares i dels Verdera, de can Garroví. El magatzem mai s’ha esvaït de la memòria col·lectiva de sa Pobla. N’han escrit pàgines Alexandre Ballester, Pere Perelló i Miquel Josep Crespí Cifre entre altres. Tanmateix, fa dècades que va ésser enderrocat i, en el mateix solar, s’hi va construir una escola. Cultura en resposta a la barbàrie. Va ésser el millor homenatge als idealistes vençuts. Ara la iniciativa de l’Ajuntament el farà perdurable. Diguem-ho en versos del mateix López Crespí: “Porteu flors a les seves tombes/ o a l’indret on foren presoners dels opressors”. Llorenç Capellà