Literatura catalana contemporània

La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) -

Turmeda | 18 Novembre, 2025 11:20 | Compartir:

La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) -

LA SANG CALENTA

La insondable mansió fou bastida en temps de la consolidació de la família: l'or i plata portats de les Índies; el comerç d'esclaus i espècies; el control de les finances del Gran i General Consell; les propietats incautades als jueus del Call; els béns presos als pagesos i menestrals rebels del temps de les Germanies. Molts dels nostres avantpassats, capitans de les milícies que a Inca, Artà, Porreres, Santanyí, Capdepera o Llucmajor lluitaren contra els agermanats. Segles aixecant companyies de soldats per ajudar el rei a Alger, Itàlia, qualsevol indret d'Amèrica on els mals espanyols, indis, negres i mestissos, es revoltaven contra la santa religió, el poder legítimament establert.

Amb un moviment ràpid i quasi imperceptible, Joana Maria s'havia punyit el braç amb l'agulla i un petit rierol de sang li anava davallant des del colze fins a la mà. M'oferí la petita ferida oberta com aquell que ofereix una menja exòtica a qui més aprecies. Sense saber si era això el que volia, de forma quasi instintiva em vaig acotar per besar la ferida xuclant-li la sang calenta que anava rajant, lentament.

Potser era això el que cercava. Sentir el dolor de la punxada mesclat amb el plaer de la besada d'uns llavis humits que, a poc a poc, acceptaven el desafiament d'aquella experiència anant a la recerca d'altres indrets del cos que també s'obrien, tremolosos. Uns llavis que pujaven fins a les aixelles per anar després a mossegar el coll, davallar fins als pits que, lliurats de llur presó de roba, s'obrien, ferms, a les meves besades.

El plaer produït pel dolor. El gaudi de conèixer a fons el seu cos en aquell estiu encisador, malgrat els turments als quals ella sotmetia el meu cos. Vet aquí el secret amagat, la forma de viatjar envers altres contrades trobada per Joana Maria a setze anys.

Em punxava amb l'agulla per beure's també els rierols de la meva sang. Sentia les seves mossegades a la meva esquena.

Joana Maria i aquella forma de besar fins a aturar l'alè. Com si haguéssim de morir en aquell racó de les golfes. Com si el planeta que havíem de trobar fos l'univers de la mort, el fosc reialme d'on no regressa ningú.

Els jocs de Joana Maria m'atemoriren. Caure dins la seva xarxa podia ser entretingut durant un dia i servir per a conèixer noves experiències.

Ara comprenc que no jugava, no experimentava per experimentar. Era la seva forma de viure. S'ho prenia molt seriosament. Per a ella, el dolor i la sang que sortia de les petites ferides obertes als cossos no era un simple joc per a passar les hores. Ans al contrari, gaudir del plaer que proporcionava la punxada de l'agulla ho era tot. De la mateixa manera que per a mi ho era tot la recerca de la llibertat, de la felicitat dels homes. Ho vaig intuir en aquell moment. Hi havia una perillosa espurna de follia en el seu esguard quan et punxava amb l'estri, quan resseguia amb la llengua les ferides que les seves ungles havien fet a la teva esquena. Aleshores esdevenia incontrolable. Talment es trobàs posseïda per una força diabòlica. Com si els poders ocults que hi havia dins les màscares de fusta tallada portada des d'Àfrica haguessin sortit de la matèria de la qual estaven fetes i, cobrant vida, ara formassin part de l'existència de Joana Maria. No sabies què podia fer, fins on podia arribar en la seva recerca del dolor i del plaer.

Aquell estiu ja no ens tornàrem a veure: quan, l'endemà, vengué a la meva cambra, a l'indret on romanien els joves convidats per la seva família i volgué reprendre els jocs secrets, jo ja havia marxat a Palma amb excusa dels meus estudis.

Per quins motius la vaig acceptar com a esposa? Malgrat el transcórrer del temps, malgrat que en els set o vuit anys que havien passat d'ençà d'aquell primer encontre només ens havíem vist de lluny, amb motius d'algunes festes familiars, a causa de casaments o per assistir a alguna missa de difunts, el cert és que, de lluny estant, ni que ella fos al fons de l'església, notava, persistent, la seva mirada que cremava com un ferro roent i que em perseguia, talment el depredador cerca la seva presa.

Quina força oculta ens unia? Aquella comunió de sang en un estiu perdut en els calendaris? El gust salat de la seva sang, el dolor causat per la pressió de les seves ungles, penetrant la meva carn... havien bastat per a segellar aquella misteriosa i tèrbola relació?

De cop i volta em vaig trobar lligat novament a ella. Com si una trampa mortal s'hagués tancat al meu damunt i ja, mai més, pogués guaitar la llum. Fou un casament encerclat de misteris. Els meus records són imprecisos. Serv unes imatges boiroses d'amics i familiars parlant amistosament en una festa, al casal de Palma. Una família endiumenjada amb els seus millors vestits. Com si no estiguéssim encara en la recta final de la nostra decadència. Hi ha una orquestra que toca Palestrina. Galeres i carrosses vengudes de tot l'illa. Els enviats del rei, el governador, presideixen la cerimònia a la Seu, endomassada de dalt a baix. A la dreta, els bancs amb la família del marquès de Bellpuig, senyor Felip Dameto, la seva esposa i les filles, abillades pels millors sastres i sastresses de Barcelona. Un poc enllà, lluint robis i maragdes, or i plata, el comte d'Ayamans i tots los seus.

Què fer per no veure Joan Ramón Zaforteza, Francesc de Villalonga, els marquesos de la Torre? Tanmateix sé que ens guaiten, rient del seu interior, sabent clarament que tanmateix no hi ha salvació per a la família Sureda de Montaner maldament el seu primogènit es casi amb l'hereva dels Sales de Gaieta.

Talment el casament hagués estat avui matí. Acotar lleument el cap, com mana el protocol, quan passes vora els bancs reservats des de temps immemorial a la família Cotoner, del marquesat d'Ariany, a Antoni Amar de Montaner, llunyans familiars que han servat, íntegres, bona part de les propietats lliurades per l'emperador Carles a causa de llur fidelitat a la corona en temps de les Germanies.

Massa hereus dels botiflers en aquest casament de circumstàncies. Ho notava en llurs gèlides mirades. Com si ja sapiguessin quin seria el destí final d'aquell matrimoni que encara havia de ser consagrat pel sacerdot. Tants comtes, ducs i fills de generals enriquits per Felipe V després de l'entrada de les tropes borbòniques a Palma. Com podria deixar enrere aquest passat d'oprobi que em tenia agafat per la gargamella? Què feia, atabalat, avançant pel passadís central de la Seu com si realment sentís aquella buida cerimònia?

Ens miràvem fixament als ulls, mentre l'orgue feia esclatar la seva música per totes les cèl·lules del nostre cervell. Em sentia un autòmat. No sabia encara com havia cedit de forma tan ràpida als requeriments del pare i la mare. Per quins motius havia donat la conformitat? Per què havia claudicat, sense expressar ni la més mínima protesta, davant el que havia decidit el consell de família? Vist el que s'esdevengué posteriorment, potser hauria valgut més continuar amb l'oncle Bartomeu Sureda, esdevenir capità de la marina, comprar un vaixell per al transport d'esclaus i, a poc a poc, anar augmentant la meva fortuna fins a esdevenir un gran potentat. Ningú no demanaria d'on havia tret els diners, la riquesa acumulada amb la compra i venda de carn humana. Possiblement els hauria paregut una forma ben legitima de salvar la família. Aconseguir la fortuna que ens mancava mitjançant el negoci. Però escolliren la fórmula antiga: el matrimoni, la unió de sang i propietats. Es pensaven que la dot lliurada pels pares de Joana Maria seria suficient per a salvar de la desfeta de la hisenda dels Sureda i Montaner.

Pens que era molt jove en cas contrari no hauria cedit de la manera com ho vaig fer. Errors de joventut. És mal d'esbrinar el que s'esdevengué realment al meu cap. Volia ajudar els pares. Els veia vells, desvalguts, amoïnats per tot el que preveien que els cauria al damunt. Crec que, en el fons, malgrat les meves lectures, malgrat la voluntat de marxar lluny d'aquella insuportable existència vegetativa, encara no havia tallat el cordó umbilical que em mantenia fermat als costums i tradicions de la nostra nissaga.

De cop i volta, passats els fastos del matrimoni, em vaig trobar fermat al seu costat. El principal error que vaig cometre fou no pensar que ambdós havíem canviat amb els anys i que la Joana Maria del present no era ja, ni molt manco, aquella doneta jove oberta a tots els misteris que, a les palpentes, cercava noves sensacions, jocs vitals que la portassin més enllà del cruel avorriment d'un tipus de vida que no li agradava. Qui sap si m'havia anat interessant per Joana Maria sense entémer-me'n. O si d'aquella experiència de les agulles m'havia quedat quelcom dins el cos, una part d'ella que no em podia treure de cap de les maneres. Talment el matrimoni fos una provatura suïcida per a saber què restava en el meu interior de les sensacions del passat.

Convivíem al casal però cada un estava capficat, tancat en les particulars preocupacions, enmig de follies indescriptibles. El palau era vast, immens, desmesurat. Era una de les darreres propietats que quedaven a la família. Ens l'havien cedit per tal de quedar bé amb els Sales i Gaieta. Una falsa provatura per aparentar el que ja no teníem. Tothom sabia que havíem anat venent cases, horts, la majoria de les propietats que ens venien de temps immemorial. Se'ns acceptava, no per les poques possessions que encara teníem, sinó solament pel que significava el nostre nom a Mallorca. En una llunyana època, en aquest mateix casal on ara hi convivíem, hi passà una nit l'emperador Carles quan dirigia l'expedició contra els pirates algerians. A la façana principal, sis finestres gòtiques demostraven l'antigor de la família. Hi havia igualment, envoltant el gran escut d'armes (símbol perenne d'un sòlid poder provinent de la conquesta, refermat en cada situació difícil per a les nostres nissagues privilegiades) dues balconades amb balustrada, sostengudes per grans suports motllurats i cisellades per artesans venguts de Florència i Venècia. Un arc dovellat les separava i constituïa el gran portal d'entrada a la mansió. Al pati interior, un arc carpanell dóna a l'escala imperial per on es pujava a la galeria, les espaioses cambres on vivíem. A la planta baixa hi havia tres finestres amb columnes clàssiques rematades amb medallons flanquejats per esfinxs. Dalt, a les sales on sobrevisquérem uns anys a la desfeta que tot ho aclapara, les finestres augmentaven de dimensions, mitjançant pilastres i petxines amb grotescs.

A la fortalesa de Yaruro, quan explic als soldats de guàrdia d'on vénc, qui sóc, qui era la meva família, cap d'ells no pot entendre com vaig poder deixar aquells luxes per la vida incerta de la conspiració i els perills. La insondable mansió fou bastida en temps de la consolidació de la família: l'or i plata portats de les Índies; el comerç d'esclaus i espècies; el control de les finances del Gran i General Consell; les propietats incautades als jueus del Call; els béns presos als pagesos i menestrals rebels del temps de les Germanies. Molts dels nostres avantpassats, capitans de les milícies que a Inca, Artà, Porreres, Santanyí, Capdepera o Llucmajor lluitaren contra els agermanats. Segles aixecant companyies de soldats per ajudar el rei a Alger, Itàlia, qualsevol indret d'Amèrica on els mals espanyols, indis, negres i mestissos, es revoltaven contra la santa religió, el poder legítimament establert.

Judaïtzants i heretges, lliberals de totes les tendències, jacobins, parlen sovint d'unes "justes reivindicacions econòmiques que porten els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries illenques (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil". Quina manera d'escriure la història! Si resucitassin els antics Comelles, els Dameto, els Oleza, els Montaner o Descatlar, el gruix dels nostres avantpassats!

Els més terribles, en la inhumana revolta contra la cristiandat, com pensaria el meu pare, tots els membres de la nostra família, foren els agermanats poblers. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta, amb els nostres enemics de Ciutat i Manacor, de Pollença i Sencelles, de Muro o Sóller, fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, un pic consumada la derrota dels malfactors, els poblers (els més ferotges en l'odi als seus senyors naturals) foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Malauradament, per a vergonya dels senyors, entre els partidaris de pagesos i menestrals hi havia alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). "Sang desnaturalitzada", diria el pare, "folls emportats per la bogeria d'una pretesa justícia, una errada interpretació dels evangelis", afegiria, amb posat de ràbia i tristor.

Amb els anys vaig poder anar esbrinant la realitat d'aquella guerra contra els pagesos i menestrals.

Joana Maria havia enfollit totalment. Era impossible parlar amb ella amb certa normalitat. Per oblidar el fracàs matrimonial, la bogeria d'aquella estranya unió, em passava les nits estudiant vells pratacols a la biblioteca del casal. Pensant en la força que degué moure els agermanats a rebelar-se contra els senyors, tota aquella producció dels avantpassats es demanava si, en el fons, els agermanats no devien ser seguidors d'estranyes i malèfiques sectes com -deien- les que adoren xuetes i luterans: la filosofia dels cínics o dels epicuris, ambdues igualment de descreguts, ambdues properes al diable, als submons obscurs. O, segurament, maniobres judaiques, com les descrites tan encertadament -deien- pel Pare Garau, l'immortal autor de La fe triunfante o pel gran teòleg catòlic -així en deien- Nicolau Eimeric, l'insigne! Doctor que escrigué el famós Manual de inquisidores. Un avantpassat nostre, el marquès de Comelles, cavaller de Santiago, un pic ocupada sa Pobla en acabat de la derrota dels agermanats s'encarregà personalment d'esquarterar de viu en viu els commoguts Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.

La família també transmetia aquesta memòria de senyors, tan peculiar. Sempre havien servat el record de les dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal: la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces -m'explicava mon pare- que eren contraris a l'orde natural de les coses exemple del qual és l'univers, etern i immutable en llur dimensió exacta, talment com ho dissenyà el Senyor el dia de la Creació. Eren les seves creences i tant el pare com la mare, sempre visqueren aferrats a les seves idees, a l'oració diària, a la influència del confessor.

Potser també era una forma tan bona com una altra de sobreviure, d'anar passant els dies, fins que s'esdevé la mort. Les creences dels homes poden ser com drogues miraculoses per a enfrontar la inclemència dels dies, la gelor d'haver de viure un dia rere l'altre, sense cap altre possible modificació del món que una anyada bona o dolenta, les periòdiques guerres del rei, la pesta que algun vaixell contagiat feia arribar, mortífer, a l'illa, la confiança en un món més enllà dels nostres sentits on es premiàs el que havia fet el bé i es castigàs aquell que no havia obrat amb rectitud.

Ara, els jardins que havien conegut festes enlluernadores, saraus, àpats amb més de mil convidats, teatre a l'aire lliure, òperes, música de cambra, deuen restar abandonats, en runes, completament descurats, amb les fonts eixutes i l'eura reptant per les parets dels pavellons.

Ja aleshores, abans de la meva marxa a París, la majoria del nostre antic exèrcit de servents s'havia esvaït a mesura que minvaven les possibilitats econòmiques de la nissaga.

Joana Maria en el record!

M'havia casat sense adonar-me del que havia fet; la vaig portar al casal i durant un temps la seva presència, la seva veu, ressonà per les amples habitacions, els il·limitats salons de ball, com en un somni. Però l'amor entre nosaltres era una falsa il·lusió, un record esvaït, evanescent. No sé el que succeí ni quins foren els motius exactes per a decidir fer cada un de nosaltres la vida pel seu compte. Gelosia? Segurament ella no podia consentir que d'una manera invariable, quan sortia el sol, la serventa veneciana em portàs el desdejuni al llit, jugant, fent-me fregues amb perfumats olis de l'Orient. Per què m'hi vaig casar? Quin estiu volia ressuscitar al seu costat, quin record d'una pell i una sang calenta als llavis? ¿Les obligacions familiars, les imperioses ordres de l'oncle cardenal, les assenyades recomanacions del capità Bartomeu Sureda, les induccions de la Cort? Qui sap si algú, remots familiars de Madrid o Roma, digueren als pares que aquella fóra la darrera possibilitat de salvar de la ruïna l'antic llinatge. Ella era també hereva única d'una de les nissagues més poderoses de l'illa. Posseïa les terres de Bennàssar, Biniali, s'Arracó, part d'Albocàsser, d'Alcúdia i d'Andratx. Emparentada amb els marquesos de la Romana, tengué avantpassats entre els Vivot. En la seva nissaga hi havia mestres de camp, governadors de Menorca i Canàries, els més destacats defensors de l'emperador Carles V en temps de les Germanies.... Ambdues famílies havien lluitat plegades en totes les endemeses més importants de la nostra història, sempre defensant la fe catòlica, l'ordre immutable vingut a través dels segles, tot el que jo odiava i que m'havia proposat enderrocar.