Literatura catalana contemporània

Eduard Riudavets i la revista Iris de Menorca - Article en referència a la segona edición de la novel•la de Miquel López Crespí La Conspiració (El Tall Editorial)

Turmeda | 06 Setembre, 2026 12:30 | Compartir:

Eduard Riudavets i la revista Iris de Menorca - Article en referència a la segona edición de la novel•la de Miquel López Crespí La Conspiració (El Tall Editorial)

LA CONSPIRACIÓ

En aquest sentit, m’ha cridat poderosament l’atenció l’estructura de l’obra. No es limita a narrar-nos els fets en l’habitual, i molt fressat, ordre cronològic, sinó que més aviat enllaça capítols com responent a la crida de la memòria. Som els lectors, així, els que col•loquem les peces al seu lloc. L’efecte és, en conseqüència, d’una enorme intensitat. L’autor no ens vol simples espectadors, ens reclama implicació. I us assegur que assoleix amb èxit el seu propòsit. És impossible restar indiferent. (Eduard Riudavet Florit)

Tinc a les mans, acabada de llegir, La conspiració de Miquel López Crespí, una novel•la publicada fa gairebé vint anys i que ara, sortosament, s’ha reeditat. Així que, de bon principi, us he de dir que no ha perdut ni un gram de la seva força.

És, sense cap mena de dubte, una obra que visitant el passat ens força a repensar el present. Fins i tot, amb tot el que ara mateix està succeint, gosaria afirmar que la reflexió que ens encomana és més actual i necessària que mai.

Fem una pinzellada a l’argument.

A França, després de la presa de la Bastilla, la revolució és una flama encesa. Aquest foc fa néixer esperances en altres terres sotmeses a règims absolutistes. Miquel Sureda de Montaner, mallorquí, hi veu una oportunitat per enderrocar la monarquia borbònica espanyola i obrir un camí de llibertat per als ciutadans i els pobles que pateixen l’opressió. Amb un grapat de companys engega la lluita. És la ‘conspiració’ que els lacais del Borbó maldaran d’ofegar en sang.

Crec que és important assenyalar que López Crespí s’inspira en fets i personatges reals per bastir la novel•la passant-los, això sí, pel sedàs de la seva mestria literària.

En aquesta mateixa línia, no puc deixar de comentar-vos que els esmentats capítols són separats -o lligats- per una mena d’interludis que ens posen davant els ulls il•lusions i fracassos, somnis i decepcions. I això que podria suposar un alentiment de la narració té paradoxalment l’efecte contrari, aporta una mena de cadència rítmica que dona major dinamisme al relat. Des de Marat amb la “seva ploma esmolada com un bisturí” a les recapitulacions d’un vell que gira l’ullada cap al rere...

Un altre aspecte que no puc deixar de comentar és el penetrant lirisme que impregna les pàgines. De qualque manera, i no és en absolut contradictori, la reflexió política es vessa en paraules que traspuen un profund sentiment. Estem parlant d’ideals, de combats, de nous horitzons, de derrotes.

Del desenllaç, òbviament, no us en parlaré, però estic convençut que ja en sou coneixedors o, almenys, el suposau. Si més no, com en qualsevol bona obra literària, La conspiració ens ofereix un missatge que potser difereix segons el lector. Pel que fa a mi, el tinc clar: cap lluita és debades.

“Qui no ha conegut el poder de l’esperança dins del seu cor no sap el que és la vida, el sentit exacte de l’existència.”

“Ara es tractava de contribuir a a aixecar els fonaments d’un món nou.”

He d’acabar la ressenya. Només un apunt final. No us perdeu aquesta novel•la. Llegir-la és viure-la. I creieu-me si us dic que no us penedireu de ser uns conspiradors.