Literatura catalana contemporània

Memòria històrica del PSM: els anys difícils (I)

Turmeda | 06 Octubre, 2006 18:51

"S'ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment, amb la sortida d'elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent de portar el PSM dins el cau de la socialdemocràcia espanyola (el PSOE)". (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins, el compromís polític i la lluita per la República, l'autodeterminació i el socialisme (I)



Coberta de la història alternativa de la transició, el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). En aquest llibre hom pot trobar nombrosos capítols dedicats al PSM i als intents de la dreta (UCD) i els reformistes (PSOE i PCE) per a provar de neutralitzar o matar el nacionalisme d'esquerra.

Amb l'enfortiment del PSM a ran del Congrés d'unitat amb la majoria d'agrupacions d'OEC (IV Congrés del PSM), la histèria dels sectors reaccionaris de la nostra societat (incloent-hi segons quins partits d'esquerra) s'anà accentuant. S'ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment, amb la sortida d'elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent de portar el PSM dins el cau de la socialdemocràcia espanyola (el PSOE).

Quan el secretariat polític del PSM va fer pública la famosa "proposta de Convergència" (vegeu Mallorca Socialista, núm. 3 d'abril de 1978, pàg. 1) desarmà qualsevol nova provatura de desvirtuar l'esperit d'esquerres i autènticament nacionalista del partit. La proposta d'unitat amb altres organitzacions deia en els seus punts més importants que la futura unitat entre el nacionalisme i el socialisme es faria (o no es faria) damunt les bases següents:

"1) Acceptació del socialisme autogestionari com objectiu i utilització del marxisme com a mètode d'anàlisi de la societat.

' 2) Reconeixement de la lluita de classes com a eix fonamental de la transformació social.

' 3) Refús explícit de la socialdemocràcia com a instrument reproductor del sistema capitalista" I, en el punt 5è s'exigia igualment "el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats i del pobles [que integren l'Estat espanyol]". En el punt 8è es feia referència a "l'urgent reconeixement dels Països Catalans com a marc de la nostra nacionalitat", i en el punt 9 (en un nova crítica a la Constitució pactada d'esquena del poble entre burgesos, franquistes i forces obreres reformistes) es demanava "La defensa i impulsió del dret a la Federació del poder autonòmic de les Illes amb els de Catalunya i el País València" (punt expressament prohibit en la Constitució espanyola). El carrillisme illenc no estava per a anar bastint la nostra nacionalitat (els Països Catalans) i els dirigents del PCE maldaven contra el nacionalisme d'esquerres, criminalitzant l'esquerra revolucionària.

Ignasi Ribas (aleshores dirigent carrillista) deia a Llorenç Capellà (entrevista apareguda en el llibre Les ideologies polítiques a Mallorca, pàg. 164): "Sols admet la fórmula de Països Catalans, com a concepte històric i cultural, perquè no suposa altra cosa que una postura d'avantguardes intellectuals desconnectada de la realitat popular"(!).

Què tenia a veure aquest tipus de partit (el PSM del 77-78) amb les renúncies que des de feia dècades practicava la direcció del PCE? Era evident, per tant, que un tipus de partit nacionalista, esquerrà, republicà, antiborbònic, socialista conseqüent (és a dir, el PSM), molestava als oportunistes de tota mena (i als poders fàctics de les Illes i de l'Estat). D'aquí les campanyes i provatures per a desvirtuar la seva radicalitat.

Com el mateix Sebastià Serra recorda (vegeu "Entrevista a fons a Sebastià Serra i Busquets per Miquel Payeres" pàg. 43 del fulletó de propaganda electoral del PSM Palma, entre la realitat i la illusió, Edicions Cort, 1995): "Hi hagué moltíssims intents per part del PSOE de neutralitzar-nos. Record molt bé diversos viatges a Palma d'importants càrrecs del PSOE per a convèncer-nos d'entrar a formar part del seu partit. Eren moments en què el PSOE olorava el poder i necessitava quadres. Hi va haver companys que optaren per aquesta via, convençuts que es podia fer molt més des d'un partit d'àmbit estatal i amb opció de poder que no des d'un partit d'esquerra nacionalista. Antoni Tarabini, Francesc Obrador... són alguns dels companys, i amics, que decidiren fer la passa cap el PSOE aquells anys". Seguidament el periodista li demana:

" -I a vostè no el volgueren?

' -Ja, ja [respon Sebastià Serra]... no sé si em varen voler o no. Hi hagué contactes i certs oferiments un tant difusos, però jo sempre vaig tenir clar que la lluita política havia de plantejar-se des de Mallorca. Per això era, i som, nacionalista. Sé que hi ha companys que entraren en el PSOE que se segueixen qualificant de nacionalistes. Però en fi, un nacionalista dins un partit centralista no sol canviar el partit, ans al contrari, el partit el sol canviar a ell, com ha passat a molts".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Salvador Puig Antich en el record

Turmeda | 06 Octubre, 2006 09:40

Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura feixista moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries en contra el règim. Les organitzacions anti-règim estàvem en plena febre revolucionària. La llista dels partits -uns lluitant per la reforma del franquisme, altres pel socialisme- que editàvem octavetes, publicàvem revistes i muntàvem accions era quasi infinita (AC, MCE, OCE(br), OEC, PCE, PCI(l-p), PCE(m-l), PORE, POUM, PSAN, PSAN-P, PSOE, PSP, PTE...). (Miquel López Crespí)

Aquest escrit vol ser també un petit homenatge a l’amic i company Francesc Quetglas, mort recentment i amb el qual vaig mantenir una bona amistat. En el seu honor vull publicar en aquest bloc algunes de les fotografies fetes a començaments dels anys setanta i on hom pot veure un Xisco rialler i molt jove, com tots els que anàvem amb ell a trescar per Mallorca, a la recerca dels indrets més bells i més amagats de la Serra de Tramuntana. He agafat uns capítols del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1970-70) per tal el lector es pugui fer una idea més o manco aproximada del tètric ambient polític de la dictadura. Vagin, doncs, aquestes líníes en homenatge al bon amic, el company de tantes xerrades i debats per a canviar el món, Francesc Quetglas.

Els escriptors mallorquins i la solidaritat antifeixista


Per la Serra de Tramuntana a començaments dels anys setanta. Xisco Quetglas amb una amiga. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa. El dia 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal "espíritu del 12 de febrero". Fou una famosa provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" -tot respectant els "pincipios fundamentales del Movimiento"- que, en opinió dels feixistes, haurien d'ajudar a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat.


Xisco Quetglas (a l’esquerra de la fotografia) i Miquel López Crespí (a la dreta), amb unes amigues en el moment de començar a trescar pels viaranys de la Serra de Tramuntana.

El 12 de Febrer del 74 fou una nit força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil en silenci, mirant la pantalla del televisor que reflectia -en blanc i negre- el rostre sense ànima del botxí. Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants de companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus i continuadors. Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res -talment com suposàvem- del règim franquista. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien.


Xisco Quetglas fotografiat per Miquel López Crespí. Preparant la sortida del dia pels racons més amagats de la nostra terra. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura feixista moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries en contra el règim. Les organitzacions anti-règim estàvem en plena febre revolucionària. La llista dels partits -uns lluitant per la reforma del franquisme, altres pel socialisme- que editàvem octavetes, publicàvem revistes i muntàvem accions era quasi infinita (AC, MCE, OCE(br), OEC, PCE, PCI(l-p), PCE(m-l), PORE, POUM, PSAN, PSAN-P, PSOE, PSP, PTE...).


Amb tota la colla d’excusionistes fent pujada per les nostres munyanyes. El primer a la dreta és l’escriptor Miquel López Crespí. En el grup hi anava Xisco Quetglas.

El primer de maig del `75 havia de ser sonat. En Jaume Bonnín, un bon amic que militava en el PCE i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (es a dir, no sotmesos a la disciplina del PCE) a fer les pintades rituals que fèiem tots els primers de maig. En qüestió d'activitats contra la dictadura mai no he mirat prim i, sense ser sectari, m'apuntava allà on hi havia més acció. Aquesta vegada vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar.


Xisco Quetglas, d’esquena a l’autor d’aquestes notes, acarona un ca amb gest amable. Era moments abans de començar l’excursió. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Vaig sortir, doncs amb el grup d'en Jaume Bonnín i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren les del PCE (ells només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig...Roig!" o diferents "Visca la República!", frases que eren considerades molt extremistes pels carrillistes. Un dels contactes de seguretat era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa. Allà vaig trobar en Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.


L’escriptor Miquel López Crespí a començaments dels anys setanta fotografiat per Xisco Quetglas.

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".


Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb