Literatura catalana contemporània

Llorenç Capellà

Turmeda | 03 Gener, 2007 20:41

Que Llorenç Capellà, company durant més de quaranta anys en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social, hagi defensat públicament, de paraula i per escrit, la meva obra i la meva persona, és quelcom que no sé com agrair. No sempre es troben amics així de valents. (Miquel López Crespí)


Llorenç Capellà: un amic de veritat.


Miquel López Crespí i Llorenç Capellà: més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita republicana del nostre poble i al capdavant sempre de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Com a publicista, Llorenç Capellà ha publicat els llibres Quinze empresaris mallorquins (1975), Les ideologies polítiques a Mallorca (1975), i Mallorca i el món obrer (1976). Obres summament interessants, escrites poc abans de la restauració monàrquica i que, en aquells moments de manca d'informació de llibertat, significaren una important aportació en el coneixement de la nostra realitat immediata.

Recordem que en aquells anys (mitjans dels setanta), excepció feta del carrillisme i neoestalinisme espanyols (PCE) i d'algun grup de l'esquerra revolucionària (per exemple, els Cercles d'Obrers Comunistes que posteriorment esdevindria l'OICE i OEC dels anys de la transició, el MCE o el PCE-i), poca cosa existia en el combat organitzat contra el feixisme. El PSOE era inexistent. En aquestes circumstàncies que un intel·lectual com Llorenç Capellà, mitjançant els llibres abans esmentats publicats per l'Editorial Moll, posàs a l'abast de tothom un material d'investigació i anàlisi tan acurat era com posar una arma d'intensa eficiència en les nostres mans. Recordem que en aquell temps les "armes" intel·lectuals que els embrionaris partits antifeixistes posaven a disposició dels militants i simpatitzants eren d'una pobresa fora mida. Si exceptuam les respectives publicacions de les organitzacions (Mundo Obrero, per part del PCE; Revolución per part d'OICE o Mundo Obrero Rojo per part del PCE-i), o alguns opuscles amb els indigeribles pamflets de Santiago Carrillo i CIA, poca cosa es podria trobar per a la formació dels antifranquistes. Sortosament el final del règim coincidia amb una certa apertura de la censura, i editorials com Nova Terra, Alianza Editorial, Akal, Edicions 62, Turmeda, Daedalus, Moll i, sobretot, les publicacions antifeixistes Ebro i Ruedo Ibérico proveïen l'arsenal autèntic de la resistència cultural en aquells anys difícils i complicats.


Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

Els reculls d'entrevistes periodístiques de Llorenç Capellà esdevenien quelcom de bàsic fins i tot per a la intervenció quotidiana dels revolucionaris del moment. La trilogia formada per Quinze empresaris mallorquins, Les ideologies polítiques a Mallorca i Mallorca i el món obrer era, doncs, font indispensable de consulta per a conèixer i aprofundir dins la nostra realitat com ho havia estat, anys abans, en un altre aspecte, Els mallorquins de Josep Melià.

El Diccionari vermell de Llorenç Capellà és, sens dubte, un dels llibres (podeu parlar de poesia, assaig, novel·la i no us equivocareu) més importants publicats a Mallorca. Una pàgina d'aquest impressionant Diccionari val més que les obres completes de tant d'autor per a rendistes i desenfeinats promocionades pels amics dels "exquisits".

L'amic Llorenç Capellà em dedicà el seu Diccionari vermell amb aquestes sentides paraules: "Aquest llibre no serveix: Miquel López el tenia a la memòria molt abans que jo el pogués escriure. Força i salut. Llorenç Capellà". Reconec que la dedicatòria m'emocionà. Mai ningú m'ha dedicat un llibre amb una prova d'amistat tan forta com aquesta.

Que Llorenç Capellà, company durant més de quaranta anys en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social, hagi defensat públicament, de paraula i per escrit, la meva obra i la meva persona, és quelcom que no sé com agrair. No sempre es troben amics així de valents. El darrer article que m'ha lliurat (concretament el 23-IV-99), un article titulat "Una manera de fer literatura", diu: "Si algú em demana per quin motiu Miquel López Crespí no és un escriptor famós, oi diré que per la mateixa raó que les bicicletes no volen. La resposta, aparentment esbojarrada, és d'allò més lògic. Les bicicletes són un mitjà de transport molt útil, però no han estat dissenyades per a volar. De la mateixa manera hem d'afirmar que López ja disposa d'una obra considerable i sòlida, encara que sempre serà un escriptor marginal. El motiu és obvi. López és un intel·lectual crític amb el Poder en majúscula, sigui qui sigui el color ideològic d'aquest poder. I, per tant, molesta les majories. Aquesta mena d'escriptors difícilment gaudiran qualque dia del reconeixement públic del qual, sens dubte, s'han fet mereixedors per la seva obra. En canvi, la mateixa societat que els arracona sap que són necessaris. Un poble es reconeix en el seu passat a través del testimoni d'aquells escriptors que mantingueren una actitud independent. No cal dir que Miquel López és d'aquests, d'ací el meu respecte i estimació. Això no obstant, seria ben injust si únicament fes referència, en aquesta nota breu, a l'intel·lectual de combat i deixàs de banda la valoració que em mereix l'escriptor. López és inclassificable. Els seus primers llibres em despertaren l'interès pel seu llenguatge directe, entre la realitat i la ficció, i per l'absència de influències. D'una primera lectura ja es desprenia que aquell home no havia estat deixeble de Josep Maria Llompart, ni havia fet coa a la porta de Llorenç Villalonga ni havia visitat amb assiduïtat Blai Bonet. D'altra banda, era evident que tampoc no havia passat la infantessa en el seminari ni amb els blauets de Lluc. Procedia del carrer. És a dir, la seva escola vital i literària eren el carrer i les converses amb el seu pare i el seu oncle -germà del pare-, que l'ensinistraren en la defensa dels ideals republicans i d'esquerra. López va aprendre escriure en els manifests clandestins que tant es prodigaven els anys setanta, per això la seva literatura economitzava i encara economitza paraules, perquè allò que el preocupava aleshores era dir allò que volia dir de la manera més contundent possible. Per a ell literatura era igual a informació, que és característica pròpia de les literatures segregades a societats en revolució com són la cubana o la nicaragüenca. Fet i fet, amb el temps, no ha canviat gaire el seu plantejament primigeni. Ha guanyat en destresa, potser. Continua, però, fidel a la seva manera de fer. López és del parer que la paraula sempre serà un vehicle del pensament, no un fi en ella mateixa. Per a ell l'estètica, en literatura, rau en la idea: en una idea nua, exempta d'embolcalls que disfressin el seu significat".

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

La cadireta fa més miracles que el debat

Turmeda | 02 Gener, 2007 13:36

Memòria històrica de la Festa del 31 de desembre.


Per Llorenç Buades (CGT).


Els que ara mateix esdevenen sobiranistes, van desaprovar-me per dogmàtica partidària quantes iniciatives vaig fer durant anys (més de 15) dins les Comissions Obreres en favor de l'autodeterminació i del model republicà d'Estat. Efectivament són sobiranistes i conseqüèntment federalistes espanyols, i amb aquesta lectura també ho pot ser Rodríguez. En qualsevol cas estam d’enhorabona perquè han vingut a les nostres, encara que sigui només simbòlicament. (Llorenç Buades)


El PCE no va adherir-se mai a la festa del 31 de desembre. Només l'escindit PCPE va adherir-se a vegades a alguna manifestació, i en l'entorn d'Esquerra Unida, la celebració va ser rebutjada perquè es considerava que el 31 de desembre consistia en la celebració del genocidi de la població musulmana, quan allò que es celebrava en positiu era la catalanitat de Mallorca, i quan la bandera que es plantava a l'estàtua del Rei Jaume situada en l'actual Plaça d'Espanya, i abans Plaça de Joanot Colom, instador de la Germania, era l'estelada. (Llorenç Buades)


La cadireta fa més miracles que el debat.


Per Llorenç Buades (CGT)



Llorenç Buades, històric militant de la LCR en temps de la lluita antifranquista i sindicalista de la CGT en el present.

El 31 de desembre de 1229, data de la conquesta catalana de Medina Mallorca va situar en el calendari una fita anual de celebració de la festa de l'estendart.

Era una festa en acció de gràcies que el Partit Socialista de Mallorca va incorporar en el seu bagatge per a la celebració de la diada de l'illa.

Les primeres celebracions del PSM no tenien l'adhesió de les altres forces polítiques i es feien actes en locals tancats, com el del Palau de la Premsa.

La manifestació del 31 de desembre sorgeix del MDT, Catalunya Lliure, la Crida a la Solidaritat, LCR , MC , del jovent del PSM, i de moltes persones d'aquest partit.

Quan ERC va organitzar-se a Mallorca també va promoure la manifestació.

Al voltant d'aquestes fites també es feien conferències promogudes per la Crida, de manera que Heribert Barrera, Jordi Sánchez, ara columnista de l'Avui, o Josep Guia, convocat per Catalunya Lliure hi participaven. Heribert Barrera va venir promogut per la Crida perquè en aquell moment ERC no tenia una organització pròpia a Mallorca.

Unió Mallorquina, que provenia en bona part del CDS va inventar la seva pròpia diada, la del 12 de setembre, que ara és festa institucional de Mallorca i que no és festiu al calendari. La festa de les Balears és el 1 de març com podria ser qualsevol dia de l'any. No tenen cap significació política de caire popular.

El PCE no va adherir-se mai a la festa del 31 de desembre. Només l'escindit PCPE va adherir-se a vegades a alguna manifestació, i en l'entorn d'Esquerra Unida, la celebració va ser rebutjada perquè es considerava que el 31 de desembre consistia en la celebració del genocidi de la població musulmana, quan allò que es celebrava en positiu era la catalanitat de Mallorca, i quan la bandera que es plantava a l'estàtua del Rei Jaume situada en l'actual Plaça d'Espanya, i abans Plaça de Joanot Colom, instador de la Germania, era l'estelada.

Avui 30 de desembre dirigents d’Esquerra Unida a més de participar de la manifestació conmemorativa de la diada de Mallorca, en la que mai no han cregut, encapçalaven la marxa amb una pancarta. París val més que una missa i les conviccions resten al marge de les raons tàctiques.

Aquesta és una poderosa raó per a la desconfiança. Qui mai no ha participat d’una diada del 31 de desembre sempre és benvingut, però hi ha gent que entra al convent sense convicció i només pel fet que la fam--en aquest cas de títols institucionals--fa miracles.

Els que com jo no ens menjam la pastanaga, i que no atorgariem ni un cèntim de confiança a candidats electorals que es diuen d’esquerra, tot i que quan arriben al poder fan polítiques de dreta ho feim perquè tenim memòria històrica. Els que ara mateix esdevenen sobiranistes, van desaprovar-me per dogmàtica partidària quantes iniciatives vaig fer durant anys (més de 15) dins les Comissions Obreres en favor de l'autodeterminació i del model republicà d'Estat. Efectivament són sobiranistes i conseqüèntment federalistes espanyols, i amb aquesta lectura també ho pot ser Rodríguez. En qualsevol cas estam d’enhorabona perquè han vingut a les nostres, encara que sigui només simbòlicament.

Jo per si de cas m’he adherit al seguici dels Maulets que a més de ser el més nombrós és ara per ara el de la gent que lluita amb més convicció i menys interesada pel possibilisme institucional. I a més, el seguici més combatiu i divertit.

Els Maulets si que mereixen estar al Parlament i donar veu a la gent que no en té, a les seves preocupacions socials, ecològiques i nacionals.

Convé que s'ho pensin.

Llorenç Buades (31-XII-06)

Web antifeixista i anticapitalista Ixent

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Literatura catalana i comissaris culturals

Turmeda | 01 Gener, 2007 10:46

L'autor que estima la literatura, la història, el futur de la seva pàtria, ha d'aprofitar totes les tribunes que tengui a l'abast per a denunciar el que s'esdevé en el camp literari i cultural, per tal d'obrir pas a la bellesa i la veritat. Si els manipuladors del fet cultural no han perdonat ni perdonen l'existència dels nostres autors més estimats, si malden per a silenciar la validesa de llurs obres, de llur aportació a la nostra cultura... per què nosaltres ens hauríem de conformar a callar, acotar el cap davant la seva parcialitat i brutor? D'acord, confiem en la justícia final exercida pel pas inexorable del temps; però alhora lluitem contra la misèria que vol aclaparar-nos, contra la marginació contínua que s'exerceix contra una bona part de grans escriptors catalans del passat i del present. (Miquel López Crespí)


Literatura catalana i comissaris culturals.



Antoni Vidal Ferrando.

Fa uns dies, concretant amb José Luis Reina alguns detalls referents a la traducció de L'obscura ànsia del cor, m'arribava la notícia d'haver guanyat el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 pel poemari Les ciutats imaginades, que Cossetània Edicions de Tarragona vol treure pel mes d'abril d'enguany. Per a un escriptor mallorquí que fa mes de trenta anys que escriu i publica i que mai, exceptuant raríssimes excepcions, no ha sortit a la premsa del Principat, les coses no rutllaven gaire malament. El problema era i és el de sempre: el silenci quant als llibres que editam el més del noranta per cent d'escriptors i escriptores d'arreu dels Països Catalans que no estam en la llista dels "promocionables", el control principatí de la promoció literària i no sé si dir "barceloní". Manca d'una visió general de la cultura catalana, com si els escriptors de la resta dels Països Catalans no existíssim i "Catalunya" fos simplement l'espai que ocupen les quatre províncies espanyoles de sempre: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Què hi farem! Sortosament els llibres, malgrat els intencionats silencis, hi són i, alguns autors, a vegades, molt difícilment, a poc a poc, aconsegueixen rompre la murada de ciment armat bastida pel comissariat neoparanoucentista.

La traducció de L'obscura ànsia del cor, l'aparició de Densa marea de tristeza de mans de "La Lucerna" i de José Luis Reina completava tot aquest caramull de traduccions a l'anglès, al romanès i a l'espanyol de què hem parlat una mica més amunt. Sense anar-ho a cercar, em trobava amb alguns dels poemes del vell i estimat poemari, L'obscura ànsia del cor. Casualitats? Un poemari sortat?


L'obscura ànsia del cor és ara també aquest llibre de "La Lucerna" que porta per títol Densa marea de tristeza. Un llibre que, en un principi, semblava condemnat a no sortir mai de les carpetes i dels calaixos del meu despatx fent eterna companyia a tots aquells originals que no han tengut sort. Inexplicablement, els versos de L'obscura ànsia del cor avancen a poc a poc, lentament, obrint-se pas en el món amb eficàcia sorprenent i demolidora.

Un bon amic meu, el gran poeta i escriptor de Santanyí Antoni Vidal Ferrando, sol riure de les provatures dels mediocres per a silenciar les obres dels autors d'aquesta terra. Vidal Ferrando és d'un tarannà molt més optimista que jo i posseïdor d'una vitalitat i una força creativa que em supera de molt. Parlant de les campanyes rebentistes contra els nostres escriptors, comentant la palesa injustícia de clans i comissaris quan ordeixen el silenciament i la marginació d'algun gran autor català, sol dir, sorneguer, que aquesta gent no pot fer res contra els bons escriptors, contra les obres de vertadera qualitat. Si l'obra ja s'ha publicat, si circula pel món i es ven mitjançant el sistema més infal·lible de promoció, el boca a boca; si el nostre autor ja és a les enciclopèdies, a les biblioteques; si sovint aquella obra que volen silenciar els comissaris es estudiada pels nostres alumnes... què han aconseguit amb les campanyes de marginació i desprestigi? Res de res. Qui s'ha desprestigiat realment... l'autor que era a la llista negra o els promotors de la campanya de silenciament? Antoni Vidal Ferrando i molts d'altres amics meus, igual de combatius i d'optimistes, pensen, i potser l'encerten a les totes, que el comissariat, amb les seves pretensions exagerades de domini i control cultural, només fa el ridícul. Un ridícul espantós en evidenciar davant tothom la seva enveja, la ràbia i mediocritat, la misèria personal que els té agafats per la gargamella. L'autor de vena ha de prescindir de les interessades tergiversacions que fan els comissaris i dedicar-se a fer una obra vàlida, de qualitat. La resta, diuen els meus amics, la relativa anomenada que pot donar o no la societat literària, el poder que controla l'àmbit cultural, ja vendrà amb el temps o no vendrà. És una qüestió extraliterària, un problema secundari que no ens ha de preocupar ni, molt manco, deixar que influeixi en la nostra feina creativa. El que compta de veritat és l'obra ben fet i publicada.

Segurament Antoni Vidal Ferrando i tots els altres companys de ploma l'encerten. Hi ha vegades que compartesc i defens plenament aquestes idees. He escrit molts d'articles al respecte encoratjant l'escriptor català, denunciat el servilisme i la ignorància de certs sectors de controladors culturals. L´únic problema que hi trob és que algunes vegades ens conformam amb aquestes valoracions, segurs de la validesa de l'obra escrita. Pens que no ens hauríem de conformar tant pensant que tanmateix, facin els que facin els comissaris, les obres bones suren malgrat les campanyes de silenciament. A vegades s'esdevé així, hi ha una victòria postrera damunt les mediocres que provaren de marginar un escriptor, un músic, un escultor, un pintor; bastaria llegir qualsevol història de l'art i la literatura per a restar informats al respecte. Però el que no hem de consentir, malgrat que tothom estigui segur del seu èxit amb els anys, és la manipulació i la mentida, la tergiversació i la mala fe. L'autor que estima la literatura, la història, el futur de la seva pàtria, ha d'aprofitar totes les tribunes que tengui a l'abast per a denunciar el que s'esdevé en el camp literari i cultural, per tal d'obrir pas a la bellesa i la veritat. Si els manipuladors del fet cultural no han perdonat ni perdonen l'existència dels nostres autors més estimats, si malden per a silenciar la validesa de llurs obres, de llur aportació a la nostra cultura... per què nosaltres ens hauríem de conformar a callar, acotar el cap davant la seva parcialitat i brutor? D'acord, confiem en la justícia final exercida pel pas inexorable del temps; però alhora lluitem contra la misèria que vol aclaparar-nos, contra la marginació contínua que s'exerceix contra una bona part de grans escriptors catalans del passat i del present.

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb