Literatura catalana contemporània

El periodisme d'opinió a les Illes. Activisme cultural i compromís polític amb l'esquerra: 45 anys de lluita contra la dreta

Turmeda | 17 Gener, 2007 20:15

Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, els que vigilen, "democràticament", és clar!, perquè el que es diu i escriu estigui dins l'odre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell desgraciat periodista o publicista que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! Una trucada al director d'aquell mitjà informatiu per part de qui paga la publicitat institucional o comercial bastarà per fer desaparèixer per a sempre més aquell il·lús de les pàgines dels diaris d'aquella ciutat! (Miquel López Crespí)


L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...). (Miquel López Crespí)


El periodisme d´opinió a les Illes i la lluita per la llibertat



Article de l'escriptor Miquel López Crespí publicat a Última Hora a mitjans dels anys seixanta. L'escriptor de sa Pobla porta, doncs, més de quaranta anys escrivint articles contra la dreta i en favor d'un món més just i solidari, en defensa de la cultura catalana i progressista. Milers d'articles al servei del nostre redreçament nacional i social.

Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat sigui d'una forma moderada i ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).

Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, els que vigilen, "democràticament", és clar!, perquè el que es diu i escriu estigui dins l'odre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell desgraciat periodista o publicista que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! Una trucada al director d'aquell mitjà informatiu per part de qui paga la publicitat institucional o comercial bastarà per fer desaparèixer per a sempre més aquell illús de les pàgines dels diaris d'aquella ciutat!


Un dels darrers articles de Miquel López Crespí publicats en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07) demanant la unitat de les forçes nacionalistes i progressistes per a fer front al PP i en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans. En total Miquel López Crespí ha escrit més de cinc cents articles en defensa del català, el Pacte de Progrés, la República, el socialisme, la memòria històrica, el PSM, ERC, els Verds, l'OCB i els escriptors i intel·lectuals de les Illes nacionalistes i progressistes en aquest diari.

L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...).


Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social. L'escriptor Miquel López Crespí no solament va escriure centenars i centenars d'articles contra la dictadura franquista en la prensa antifeixista, també va participar activament en la lluita organitzada contra el feixisme com a membre de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), patint nombroses detencions, tortures i interrogatoris.

Aquesta és la pura i dura realitat. Posteriorment, aquells esperits independents que, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, volem opinar amb llibertat de criteri, ens trobam amb les acostumades campanyes de qui comanda per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, al creador d'esperit independent, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí. I, no us penseu: en un recent passat les coses no eren gaire diferents. Basta pensar en la marginació i nombroses campanyes de desprestigi per part de la dreta reaccionària que patí Gabriel Alomar, el pare del nacionalisme socialista català, fundador d'Unió Socialista de Catalunya... O en l'execució, en temps de la guerra, d'Emili Darder.

El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'Esquerra Republicana i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, il·lustra a la perfecció el destí que determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. L'execució d'Emili Darder en el cementiri de Palma aquell fatídic 24 de febrer de 1937, malalt, sense poder aguantar-se dret, és un exemple paradigmàtic del destí que sovint s'ha ordit contra a aquell que, a la nostra terra, és progressista o d'idees avançades.


Algunes de les revistes antifeixistes i del moviment obrer on, en temps de la dictadura, Miquel López Crespí va escriure centenars d'articles d'actualitat política i de defensa de la nostra memòria històrica. Aleshores Miquel López Crespí combinava els articles en la premsa oficial burgesa amb la publicació dels seus materials a les revistes del moviment obrer clandestí, especialment a La voz de los trabajadores, Mallorca Obrera, El Comunista, L'Espira, Revolució, etc, etc.

Qui signa aquest article, ja ho sabeu, militant de l'esquerra antifranquista d'ençà començaments dels anys seixanta, amb més de quaranta detencions per part de la Brigada Social del règim feixista, ja fa molts d'anys que és ben conscient d'aquesta situació. La marginació que patiren grans artistes com Miquel Àngel Colomar, el pintor Antoni Gelabert, el poeta Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll per part de la societat sorgida del triomf del feixisme en la guerra civil, em va fer copsar, de ben jovenet, la realitat de determinada misèria cultural fomentada des del poder.

D'aquesta trista situació per a l'intel·lectual nostrat hem parlat des de fa molt temps els nostres primers escrits en la premsa escrita de les Illes, en aquelles col·laboracions inicials als anys seixanta i setanta en el Diario de Mallorca, Última Hora, la revista Cort... I en la revista del PSM, Mallorca Socialista, quan amb Damià Pons i el poeta Joan Perelló formava part del redacció! O en la posterior represa en els anys vuitanta portant la secció d'entrevistes amb escriptors i intel·lectuals dels Països Catalans a la revista de l'Obra Cultural Balear (El Mirall) o en la secció "Cultura" del diari Última Hora. Tot plegat una experiència periodística de més de quaranta anys que, amb totes les seves contradiccions, m'ensenyà una infinitat de coses que, d'una manera o una altra, han servit igualment per a ampliar la meva visió del món, per copsar a la perfecció el que s'amaga rere el món aparentment brillant del periodisme illenc.

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

El futur del nacionalisme d'esquerra: els joves i la memòria històrica

Turmeda | 17 Gener, 2007 10:02

És una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. (Miquel López Crespí)


Aquests joves pensen que els polítics professionals de l’esquerra oficial no saberen estar a l’alçada de les necessitats històriques del nostre poble en tudar una oportunitat històrica que no sabem quan es repetirà. Tots els anys de mobilitzacions i lluites en defensa del territori i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals foren fetes malbé per aquells que no saberen o no volgueren concretar un Pla d’Ordenació Territorial que protegís les Illes d’encimentadors i depredadors. No em parlen de no estructurar una autèntica televisió autonòmica al servei de la recuperació cultural de la nostra terra.

És per això que aquest jovent mira cap endavant i no té tantes presses com els polítics de la nòmina per a entrar a les institucions solament pensant en els privilegis personals que això pot comportar. Privilegis enverinats, perquè per a poder gaudir-ne hom ha de deixar a un racó les principals reivindicacions dels sectors d’avantguarda del poble. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins i el nacionalisme d'esquerra: reflexions.

L’Esquerra alternativa en el segle XXI: els joves de l’esquerra nacionalista de les Illes



Les cúpules dirigents dels actuals partits de l’esquerra oficial no s’haurien de posar tan nervioses quan constaten certs desencontres entre elles i les joves generacions de sobiranistes illencs. En aquests darrers anys he parlat amb nombrosos dirigents i militants d´organitzacions com Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional, ERC, el PSAN, el Moviment de Defensa de la Terra, Maulets, col·lectius culturals com Arran, organitzadors dels potents sindicats d’estudiants independentistes o simples joves sobiranistes i d’esquerra sense afiliació concreta. Tot aquest ampli ventall d’esquerrans de nou encuny coincideixen a fer una valoració ben negativa dels polítics de la transició, dels professionals de la política que en trenta anys de cobrar del règim no ha sabut reforçar el teixit de la societat civil en una línia de ferma resistència als despersonalitzadors dels pobles, a les màfies especulatives i encimentadores. Els sobiranistes, la majoria dels col·lectius i organitzacions abans esmentats, pensen que hi ha hagut una adaptació massa evident de l’esquerra oficial a l’Espanya de les autonomies i de suport a la monarquia, una adaptació ben pagada, evidentment, i concretada en els substanciosos sous dels polítics del règim i altres privilegis personals que aquesta submissió ha comportat i comporta.

Aquesta és una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. Es tracta de situar allà on correspon aquells que estaven pel socialisme i les col·lectivitzacions, per la llibertat de les nacions i per la unificació de la lluita contra el feixisme amb la construcció del poder dels treballadors, i aquells que no entenien el que s’esdevenia davant els seus ulls.

Tot aquest jovent és molt crític, igualment, amb els minsos resultats obtenguts tant pel Pacte de Progrés a les Illes, com pel tripartit al Principat. Aquests joves pensen que els polítics professionals de l’esquerra oficial no saberen estar a l’alçada de les necessitats històriques del nostre poble en tudar una oportunitat històrica que no sabem quan es repetirà. Tots els anys de mobilitzacions i lluites en defensa del territori i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals foren fetes malbé per aquells que no saberen o no volgueren concretar un Pla d’Ordenació Territorial que protegís les Illes d’encimentadors i depredadors. No em parlen de no estructurar una autèntica televisió autonòmica al servei de la recuperació cultural de la nostra terra.

És per això que aquest jovent mira cap endavant i no té tantes presses com els polítics de la nòmina per a entrar a les institucions solament pensant en els privilegis personals que això pot comportar. Privilegis enverinats, perquè per a poder gaudir-ne hom ha de deixar a un racó les principals reivindicacions dels sectors d’avantguarda del poble.

Tots ells són conscients, per exemple, de l’alt cost polític i electoral que tengué per al PSM passar de ser l’avantguarda de la lluita contra la contaminació i la incineradora de Son Reus a acotar el cap davant les exigències d´UM i Maria Antònia Munar. Els sobiranistes mallorquins, la nova esquerra de les Illes, considera que uns dels principals motius de descens electoral del PSM prové precisament d’aquest moment concret. Moment en què es començaven a perdre milers i milers de votants, més del vint-i-dos per cent de l’electorat i dos diputats.

Sense renunciar, ni molt manco!, a ser a les institucions, aquesta nova generació de polítics illencs té ben present que són precisament organitzacions culturals i conservacionistes com l’OCB o el GOB les que contribuït a mantenir i enfortir el teixit associatiu de la societat civil illenca i han estat l´ànima i el motor de la majoria de mobilitzacions en defensa de la llengua i del territori. Aquests nous polítics pensen que s’ha de recuperar i potenciar aquest esperit de servei al país, pensar menys en la política de les “altures”, dels pactes interburocràtics per servar sous cadiretes, i anar cap a la reconstrucció del pensament sobiranista d’esquerra fet malbé en aquests darrers trenta anys de gestió del sistema.

S’ha de pensar en les eleccions, ningú no ho dubta, però, vists i comprovats els desastres a què ens ha portat la dreta amb la col·laboració amb l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, es tracta, m’expliquen, de començar a bastir el futur lluny dels silencis i claudicacions de què hem estat testimoni durant aquestes dècades. Els motors s’han de posar en marxa amb continguts i manera de fer política ben diferents del que hem vist fins ara. Tots plegats pensen que quan arribin a gestionar les institucions del règim ho han de fer per a bastir quelcom de positiu per al poble, per provar d’aturar la política depredada de la dreta, i tot sovint de l’esquerra oficial, si pensam en els encimentadors de Calvià, per exemple.

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb