Literatura catalana contemporània

La lluita antifeixista en els anys 60

Turmeda | 15 Maig, 2007 16:20

La Guàrdia Civil de Sama de Langreo va telegrafiar de seguida a la de Palma, i un matí, abans d'anar a la feina, mitja dotzena de guàrdies civils sense uniforme, envoltaren casa nostra a Son Serra i començaren l'escorcoll.(Miquel López Crespí)


Dietari d´un escriptor mallorquí antifeixista: un interrogatori de vuit hores a la caserna de la Guàrdia Civil de General Riera.



En el llibre El mallorquins de Franco. La falange i el Moviment nacional, l'historiador Joan Mas Quetglas parla de les detencions de Miquel López Crespí per part de la Guàrdia Civil i la Brigada Social de la dictadura (pàg. 142). Era a començaments dels anys seixanta.

A començaments dels anys seixanta, els pares decidiren emigrar de sa Pobla i venir a treballar a Ciutat. El turisme encara no era la mina d'or que esdevendria un parell d'anys més endavant, i, per altra banda, havíem tengut un parell de males anyades (la patata i les mongetes es pagaren molt barates), la qual cosa obligà a un replantejament familiar radical. Deixar els amics del poble, el paisatge estimat, els carrers i la plaça que conegué els meus primers jocs, significà un terratrèmol personal molt fort. Els estudis se'n resentiren per sempre. A l'Institut, a sa Pobla, sempre vaig treure bones notes. Sobretot en història i literatura. Però quan em vaig veure presoner dins d'un col.legi com "La Salle", dominat completament per la ideologia del nacional-catolicisme, amb uniforme, sense conèixer ningú, envoltat d'al.lots que no havien vist mai, a no ser trinxat i damunt la taula, un conill o una perdiu, el meu cervell va fer un sotrac. Més endavant em canviaren al "Lluís Vives", acabat d'inaugurar, amb gran anomenada de progressista. Al nou centre tampoc rutllaren gaire bé les coses. Allà fou on muntarem la primera cèl.lula comunista mercès a un contacte amb Ràdio Espanya Independent, via París. La història de les primeres pintades arran de la vaga d'Astúries i l'assassinat de Julián Grimau ja l'he explicada en un altre capítol. El cert és que no acabava d'integrar-me en cap dels col.legis ciutadans on la família em duia, i uns anys més tard vaig començar a ajudar el meu pare al taller. No feia gaire cosa -anar a comprar la pintura, mantenir la neteja del local, cobrar les factures...-. A poc a poc em familiaritzava amb un ofici -pintor-, que, imaginava, em seria útil el dia de demà per a guanyar-me les sopes.


La primera topada amb la Brigada Social no va fer més que enfortir el meu juvenil esperit de lluita. Vaig acabar les col.laboracions amb l'emissora del Partit signades per "Nova Mallorca", però continuava sentint un interès cada vegada més accentuat vers tot el que ens prohibia la dictadura. En aquell temps, la revista "Triunfo" començava a destacar-se com una publicació d'oposició al franquisme. Les emissores de ràdio (REI, la BBC de Londres, Ràdio París o Ràdio Moscou) em fornien de la informació de la qual estava privat per una ferrenya censura. Sense adonar-me'n, dominat per una creixent curiositat i per sortir una mica de la grisor cultural que ens aclaparava, vaig anar muntant una extensa xarxa de corresponsals a la resta de l'estat i a l'exterior que entretenien aquella difícil adolescència. Publicant la meva adreça a diverses revistes de difusió internacional (concretament "Mundo Hispànico", una publicació oficial que era llegida arreu del món) vaig començar a rebre cartes de Cuba, Mèxic, l'URSS, la Xina, Alemanya. A poc a poc anava rebent notícies de primera mà damunt tot el que s'esdevenia en el món. Una mestra cubana em tenia assabentat dels avenços de la revolució (campanya d'alfabetització, reforma agrària, nacionalització de les grans propietats nord-americanes, la crisi del Carib). M'enviava el "Bohemia", "Gramma" (òrgan del Partit Comunista Cubà) i "Casa de las Américas", la millor revista cultural que mai he pogut llegir, curulla d'articles de Jean-Paul Sartre, l'Onetti, García Márquez, Sánchez Vázquez, el Che Guevara, etc.

De la Xina, una redactora de la secció espanyola de Ràdio Pequín m'enviava les publicacions que editaven en castellà. "China Reconstruye" i "Pequín Informa" eren les més interessants i les que fornien d'una informació més extensa damunt la construcció del socialisme, el motiu de les diferències sino-soviètiques i de mil qüestions culturals de l'estat més poblat del planeta. Per la meva part, feia tot el possible -gastant bona part del meu sou setmanal- per a enviar a la gent que m'escrivia postals de Mallorca, algun disc de música popular, les poques revistes progressistes que començaven a sortir (especialment "Triunfo").

A Rússia, a Moscou concretament, tenia contactes amb un jove estudiant de literatura espanyola anomenat Serguei que també m'enviava el que s'editava en espanyol. Les publicacions "Unión Soviética", "Cine Soviético" o "Literatura Soviética" eren les que més m'interessaven.

Mentrestant, a Mallorca, la cultura continuava dominada pel nacional-catolicisme i el feixisme més exagerat. La banalitat era la norma general de la premsa. Mentre jo començava a llegir Brecht, Gorki, Trotski, Celine o Espriu, a Palma el Teatre Principal estrenava obres d'Alfonso Paso. El casament d'Irene d'Holanda amb Carles de Borbó i Parma, era titular de primera plana. A l'Hotel Formentor l'ex-rei Simeó de Bulgària entretenia els periodistes amb ximpleries. Manuel Benítez el Cordobés era l'heroi de masses del moment; i, com es de suposar, cap diari ciutadà parlava de Gabriel Alomar o Rosselló-Pòrcel, completament desconeguts o silenciats pels comissaris falangistes. Mai no hauríem de perdonar a la dictadura tot el mal que ens va fer, amagant aspectes fonamentals de la nostra història. Més endavant, a Llibres Mallorca, poguérem anar a comprar-hi els primers discs de la Nova Cançó, descobrírem la "Gramàtica Normativa" de Francesc de B. Moll, les rondalles de Mossèn Antoni Mª Alcover i els primers llibres de la col.lecció "Raixa", que ens obriren els ulls a l'existència d'una lluita amagada portada endavant per uns homes que, amb dificultat, bastien els fonaments d'un posterior recobrament nacional.

Els diaris de Ciutat continuaven parlant de bodes reials -el casament d'Aina Maria de Grècia amb Constantí-. L'Hotel Formentor i el de Son Vida -plens de multimilionaris i artistes de la Paramount o Century Fox- acabaven d'arrodonir l'actualitat. A tot això, per la meva banda, i dintre de les meves minvades possibilitats econòmiques, provava de distribuir el material que m'arribava dels aleshores anomenats països "socialistes" entre els meus corresponsals espanyols i d'altres. M'escrivia amb una al.lota asturiana, supós que membre del Partit Comunista per les informacions que em proporcionava damunt la reviscolada del moviment obrer a Astúries arran de les grans vagues del 62. Un dia la detingueren i li trobaren les cartes i bona part del material subversiu que li enviava. I aquí començà la "tragèdia". La Guàrdia Civil de Sama de Langreo va telegrafiar de seguida a la de Palma, i un matí, abans d'anar a la feina, mitja dotzena de guàrdies civils sense uniforme, envoltaren casa nostra a Son Serra i començaren l'escorcoll. Per sort no trobaren tot el que tenia amagat a la meva cambra! Crec que els hi faltava una mica de pràctica. A Mallorca, llevat les esporàdiques detencions dels anys quaranta i cinquanta, els rojos -afusellats la majoria en temps de la guerra- no donaven gaire senyals de vida. Amb diaris "Baleares" endarrerits havia tapat els munt de "Pequín Informa" i "Gramma" que m'enviaven els corresponsals. Damunt la tauleta de nit trobaren emperò un número de "Literatura Soviética", i la novel.la "Txapàiev" de Dimitri Fúrmanov que m'acabava d'enviar Serguei, des de Moscou. Penjat a la paret també tenia un calendari xinès amb reproducció d'escenes de la Llarga Marxa, que els semblà d'allò més subversiu: treballadors, milicians, banderes roges... Ho agafaren sense miraments i em feren pujar al cotxe per a acompanyar-los a la caserna. Als pares no els molestaren gaire, car ja devien saber que no es ficaven en res. Els digueren que havien d'interrogar-me i partírem. Estava ben atemorit, no us penseu! Que quan tens quinze o setze anys t'emportin sis guàrdies civils no són bromes.

A la caserna em ficaren a un despatx i em començaren a demanar si estava organitzat dins les Joventuts Comunistes. Volien saber els meus contactes amb el PCE. Degueren pensar que, aquell marruell -l'exuberant correspondència amb els països de l'Est, la distribució des de Mallorca a la resta de l'estat del material comunista-, no podia ser obra d'un al.lot tan jove, sense tenir darrere el suport d'una forta organització. A poc a poc comparegueren pel despatx els "comandaments" de la caserna. El capità, que digué, des de la porta: "Ah, ¿este es el joven comunista fichado por lo de Astúrias?"; el sergent de guàrdia; un tinent; tothom hi entrà a ensumar. No era cada dia que agafassin subversius! Del Govern Civil portaren una carpeta groga on sembla que hi havia la meva fitxa, la història de les pintades en favor de la vaga d'Astúries i l'Amnistia. Però jo no podia donar cap nom, era impossible! D'ençà la dissolució de la cèl.lula del "Lluís Vives", mai més no vaig entrar en contacte amb el PCE. A Mallorca no coneixia ningú que milités en el Partit Comunista. M'havia organitzat mitjançant Ràdio Espanya Independent, via París, i després, atemorit per les conseqüències de la primera acció, no ho havia tornar a provar. Havíem arribat a la caserna molt prest, devers les nou del matí, i em demanaren informació fins devers les cinc de l'horabaixa. No em pegaren, però no hi hagué cap tàctica que no provassin. M'atemoriren de totes les maneres que hom pot imaginar. Primer a les bones, després aixecant la veu, provant de convèncer-me que si els deia els noms dels "responsables" i companys no em passaria res.

Vaig basar la meva defensa en el simple interès cultural. Conèixer la història de la Unió Soviètica i la Xina; col.leccionar segells i targes postals; intercanvi de discs de música popular. Supós que finalment em degueren creure -eren gent del servei d'informació i devien comprovar que el meu rostre no mentia-. Així i tot foren més de vuit hores seguides d'interrogatori, i, en determinats moments, les pressions foren fortes, amb amenaces concretes d'enviar-me a un reformatori si no deia els noms dels camarades que dirigien l'organització on suposàvem militava.

Quan vaig tornar a casa hi havia preocupació i cares llargues. Les padrines -la mare del pare i de la mare- ploraven en un racó silenciosament, com si hi hagués un mort a la família. Mumare, nerviosa, feinejava d'aquí per allà, per no haver de mirar-me als ulls i castigar-me. El pare, que aquell dia no anà a treballar preocupat per la detenció, em digué "Acabaràs malament. Tots els amics de la meva generació, els il.luminats que volien canviar el món, fer la "repartidora" en temps de la guerra, els he vists morts, afusellats a la vorera del camí del poble. Jo em vaig salvar per pura casualitat, del tret de gràcia al clotell. Els que no es ficaren en res, de seguida, en acabar la guerra, trobaren feina, bones col.locacions. Els altres, els revolucionaris de debò, uns desgraciats ens mans de qualsevol propietari sense escrúpols demanant l'almoina d'un jornal per a poder mantenir la família. Aquest serà el teu futur, si no espaviles".

Per sort o per desgràcia, mai no vaig fer cas de les assenyades recomanacions del pare.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1994)

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Pàgines del dietari d´un escriptor de les Illes: la novel·la històrica a Mallorca

Turmeda | 15 Maig, 2007 09:53

Determinats diaris mallorquins no havien informat de les meves cinc darreres novel·les publicades, de sis poemaris recents i tres obres de teatre, a part dels vuit o nou darrers premis literaris (el Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó, el Ciutat de Sagunt, el Roc Boronat de Barcelona, el premi de poesia Marià Manent, el Ciutat de Xàtiva, el Premi Ciutat de Tarragona 2005 i ara el I Premi Internacional de Narrativa, entre molts d’altres). Cap d’aquestes obres no havia sortit a les pàgines de cultura. Cal dir que tampoc m’havia molestat a anar a parlar amb el director de la publicació o el responsable de la secció de cultura. Altres amics també han patit i pateixen igual campanya rebentista i de control neoparanoucentista sobre la seva obra. El més trist i miserable d’aquesta esgarrifosa situació cultural és que els mateixos que fan aquestes ximpleries d´infant malcriat, d’al·lotot curull d’enveja, després enlairen els amics o qualsevol aprenent d’escriptor que amb dificultat ha escrit algun poemari o llibre de narracions que ningú no comprarà. (Miquel López Crespí)


Pàgines del dietari d´un escriptor de les Illes: el Premi Internacional de Narrativa de Vinaròs (Castelló)


L’Editorial Antinea i la publicació de la novel·la La conspiració



Els amics de l’Editorial Antinea i els organitzadors del I Premi Internacional de Narrativa “Ayguals de Izco 2006” em demanen unes paraules sobre la història de la meva novel·la, La conspiració, obra que guanyà el premi en la seva primera convocatòria. Aquesta petició m’ha fet evocar els dies d’amistat que vaig compartir amb els organitzadors del guardó, la junta directiva de l’Associació “Amics de Vinaròs”, aquell desembre del 2006. Record ara mateix les atencions del coordinador de l’Associació, l’amic Josep Lluís Pascual, del tresorer Sebastià Torres, de l’historiador i investigador Agustí Delgado Agramunt... I també les paraules amables i d’encoratjament dels membres del jurat que m’atorgaren el premi: el catedràtic de literatura espanyola de la Universidad Autónoma de Madrid Francesc Caudet, el també catedràtic Francesc Asensi i les escriptores Encarna Fontanet, Ester Forner i Alícia Giménez Barlett, sense oblidar la directora de l’Editorial Antinea, Alícia Coscollano que ha estat la responsable de totes les qüestions artístiques i tècniques referents a l´edició de la novel·la guardonada, La conspiració.

Alícia Coscollano, la directora de l’Editorial Antinea, porta endavant tota la planificació de les edicions de llibres d’assaig, història de Vinaròs, poesia, teatre i novel·la de l’editorial. I cal dir-ho, és una vertadera llàstima i una desgràcia per al país, que la situació d’esquarterament nacional que patim, la conversió dels Països Catalans en compartiments cada vegada més aïllats entre si, faci que Antinea sigui tan poc coneguda a les Illes com, per exemple l’Editorial Moll o El Gall Editor a Castelló. Però als cappares de la transició, als hereus del franquisme i als nous aspirants a sous i cadiretes ja els va anar bé així: enllestir una Constitució que no reconeix el dret a l’autodeterminació de la nació i a més ens prohibeix la possibilitat de federar les activitats dels tres bocins principals en què vàrem ser dividits (des de la derrota de 1714, consolidada amb la victòria de Franco el 1939 i la redacció de la Constitució espanyola de 1978).

Alícia Coscollano, la directora d’Editorial Antinea, va ser l’autora del primer article informatiu sobre el lliurament del I Premi Internacional de Narrativa que sortí publicat, al número 293 de la revista 7 dies.

Pensant en alguns fets que m’havien esdevengut en els darrers anys m’adonava que determinats diaris mallorquins no havien informat de les meves cinc darreres novel·les publicades, de sis poemaris recents i tres obres de teatre, a part dels vuit o nou darrers premis literaris (el Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó, el Ciutat de Sagunt, el Roc Boronat de Barcelona, el premi de poesia Marià Manent, el Ciutat de Xàtiva, el Premi Ciutat de Tarragona 2005 i ara el I Premi Internacional de Narrativa, entre molts d’altres). Cap d’aquestes obres no havia sortit a les pàgines de cultura. Cal dir que tampoc m’havia molestat a anar a parlar amb el director de la publicació o el responsable de la secció de cultura. Altres amics també han patit i pateixen igual campanya rebentista i de control neoparanoucentista sobre la seva obra. El més trist i miserable d’aquesta esgarrifosa situació cultural és que els mateixos que fan aquestes ximpleries d´infant malcriat, d’al·lotot curull d’enveja, després enlairen els amics o qualsevol aprenent d’escriptor que amb dificultat ha escrit algun poemari o llibre de narracions que ningú no comprarà.

Per això que Alícia, la directora d’Editorial Antinea, fes una simple nota informativa ja era tot un detall a tenir en compte.

La senzilla, però emotiva crònica d’Alícia Coscollano, deia: “Els Salons Paladium era el lloc escollit per a una cita literària que iniciava la seva singladura i que en aquesta primera convocatòria, assolia un nivell d´èxit memorable tant en l’organització de l’acte de lliurament del premi com en la planificació que durant aquests mesos ha dut a terme l’Associació Cultural Amics de Vinaròs, amb un president, José Luis Pascual, que encapçala la consecució d´instaurar un premi literari d’envergadura, una fita que dóna prestigi al món de les lletres i la cultura de Vinaròs, que es pot convertir en referència obligada de qualitat literària.

‘L’acte de lliurament del premi reunia gent del món de la cultura, la política, el periodisme de Vinaròs i de la comarca, el representant d´Unió de Mútues, el director gerent d’aquesta entitat, Juan Enrique Blasco Sánchiz, i membres i simpatitzants de l’Associació Cultural Amics de Vinaròs en el transcurs d´un sopar que culminava l’esforç de l’associació per conquerir aquesta gesta culturalment tan significativa per a la nostra localitat.

‘El mallorquí Miquel López Crespí sorgia com a guanyador del premi amb l´obra La conspiració, una d'obres que el jurat considerava finalistes, juntament Les dones de l’almirall. La conspiració se situa inicialment a França, en el context històric de la Revolució Francesa, per posteriorment centrar l’argument a Espanya, durant el regnat de Carles IV i tot el que la monarquia absolutista va significar per a l’Estat.

‘Francisco Caudet, membre del jurat, cap de departament i catedràtic de literatura espanyola de la Universitat Autònoma de Madrid, definia La conspiració com una obra d'altíssim nivell ‘amb capítols que s’entrellacen entre si com s’entrellaça la memòria’. Caudet afegia que el llibre captivava per una aparent senzillesa, ‘la qual cosa denota un magistral domini del llenguatge’. Altres membres del jurat que han integrat els valors i el criteri del premi acabat d´instaurar han sigut Ester Forner, Francisco Asensi, Encarna Fontanet i Alícia Giménez.

‘Quan al guanyador, Miquel López Crespí és un col·laborador assidu dels diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, o El Mirall.

‘Miquel López Crespí ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre les quals destaquem: Necrològiques, L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, L’obscura ànsia del cor, El cicle dels insectes, entre molts d’altres.

‘Així, un nom ja amb una consolidació més que demostrada ha encetat el periple cultural d´una iniciativa que, desitgem, segisca endavant en pròximes edicions que assolisquen el mateix nivell quant a criteri d´elecció que en aquesta primera edició.

‘El llibre, que editarà l’Editorial Antinea, també és un símbol de com es pot treballar, unint esforços, en pro de la cultura vinarossenca, que històricament, i fins els nostres dies, ha aportat al món de les lletres i la música noms de tanta rellevància com el mateix W. Ayguals de Izco, Giner Sorolla o Carles Santos. Tot per una causa comuna que, sens dubte, ho mereix. Enhorabona a l’Associació Cultural Amics de Vinaròs: l’esforç ha valgut la pena”.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: antinea@editorialantinea.com

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb