Literatura catalana contemporània

Xirinacs i López Crespí: la darrera conversa (I)

Turmeda | 14 Desembre, 2010 20:17 | facebook.com

"Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)


Acte de Sobirania.


He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007


El dissate dia 19 de Maig de 2001, Lluís M. Xiricans presentava el llibre No era això. Memòria política de la transició en el Centre Social de Sants, carrer Olcinelles, número 30, de Barcelona. Aquest article va ser escrit en record d´aquells dies intensos de compenetració total amb les idees alliberadores de l´inoblidable company Lluís M. Xirinacs, exemple d´intel·lectual català lliurat en cos i ànima a la tasca d´alliberament nacional i social del nostre poble.


Xirinacs

Aquestes dies [Maig de 2001]he viatjat a Barcelona presentant l'obra No era això: memòria política de la transició, que m'ha publicat Edicions El Jonc. La presentació va anar a càrrec del meu bon amic i patriota exemplar, Lluís M. Xirinacs. No cal dir que marxar per uns dies del cau estantís i envejós que ens encercla amb el seu alè pestilent i malaltís (frustrats de tota mena que ordeixen campanyes per provar de barrar el pas a qui publica, al creador mallorquí) representa un parèntesi de calma i tranquil·litat. Les brutors són encara molt més demencials i enverinades si l'autor català és conegut per les seves idees i pràctica d'esquerres! Alhora les campanyes, les mentides, per tergiversacions més barroeres són el pa nostre de cada dia i arriben a límits d'autèntic manicomi. Però no parem esment de les potadetes de psicòpates i envejosos d'extrema dreta amagats sovint fins i tot rere la nostra ensenya; neonazis racistes que diuen defensar "lo nostro" per atacar millor l'esquerra i que fan el joc a la dreta amb els seus atacs a qualsevol intel·lectual progressista català. Quina tranquil·litat dóna l'estar uns dies entre companys de la mateixa corda! Lluís M. Xirinacs, Joan Teran, els companys del Centre de Documentació Arran...



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Sortosament el llibre No era això: memòria política de la transició funciona a les totes entre l'avantguarda nacionalista i esquerrana dels Països Catalans. La majoria de partits i organitzacions independentistes de l'ampli ventall de l'esquerra revolucionària (marxistes, anarquistes, socialistes de totes les tendències...) han fet seu el meu assaig damunt la història de la transició (la nova restauració borbònica) i recomanen el llibre a tots els amics i simpatitzants. Malgrat un dèbil intent de criminalització per part d'un reaccionari col·laborador del diari Avui dins la línia de l'acostumat pamflet escrit per determinats "intel·lectuals" d'anar per casa, consumits per la seva impotència cultural, malalts en veure com les idees de socialisme i independència avancen i es consoliden, la meva història de la transició es defensa per si mateixa i ja hem començat a pensar en una ampliació de continguts en vista a la segona edició.



Organitzacions històriques del nacionalisme d'esquerres com el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), el Partit Socialista de Mallorca (PSM), Maulets, Alternativa per Mallorca o Endavant-Organitzacio Socialista d'Alliberament Nacional han recomanat des de les pàgines de les respectives publicacions el llibre publicat per Edicions "El Jonc".

Aquesta realitat vital (el fet de tenir tants i tants d'amics invisibles que et llegeixen), anima, reconforta i, evidentment, encoratja. Per això els dies passats al Principat han servit per carregar bateries i avançar en la tasca de la recuperació contínua de la nostra memòria col·lectiva en el camí de servar i analitzar els esdeveniments més importants de la nostra història més recent. Pensem que a part de la publicació l'any 1994 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner, i de la sortida a la llum de Cultura i Antifranquisme (Edicions de 1984), i ara mateix de No era això: memòria política de la transició hi ha pendents, per a la seva propera publicació, El compromís polític de l'intel·lectual català en el segle XXI i Les lluites dels anys 60-70 en el combat antifeixista.

L'amic Lluís M. Xirinacs, el benvolgut i aferrissat combatent pels nostres drets nacionals i socials (a qui vaig conèixer en els anys setanta, en temps de la meva militància en el PSM, com explic en No era això: memòria política de la transició), i autor de tres famosos i imprescindibles llibres per a qui vulgui conèixer a fons la història de la transició al Principat (La traïció dels líders, volums I, II i III editats per Llibres del Segle) ja havia presentat No era això (pel seu compte!, això sí que són amics!) a Argentona (Baix Camp). Ara, unificant esforços (El Jonc, Endavant, el Centre de Documentació "Arran"...), es tractava de promocionar-lo una mica més a la mateixa Barcelona. Aquest va ser el motiu del viatge al Principat: tornar petar la conversa amb l'admirat amic, exemple d'intel·lectual català compromès, el company de lluita per la llibertat del oprimitits Lluís M. Xirinacs.


Particularment volia valorar de prop aquesta revifalla del nacionalisme marxista, dels grups revolucionaris de tendència esquerrana que han sorgit com a bolets en tota la pell de la nostra terra. Sortosament, com dèiem una mica més amunt el "panorama" polític del Principat ha anat mudant per a bé. Durant uns anys, després de l'embranzida revolucionària i antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble) els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d'avantguarda cultural i política. En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris, antifeixistes i antiracistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de 'comunicació') a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència. Arribava la follia del comprar per comprar, l'època del pelotazo (més que res en temps del PSOE, del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN). La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres països dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) també servia per a la campanya contrarevolucionària mundial. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Les preocupacions socials i col·lectives eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envia (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il·luminats que no tocaven amb els peus a terra. Qui signa aquest article ha patit sovint aquesta intencionada criminalització per part dels defensors (de totes els tendències!) del sistema!


Miquel López Crespí


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Sa Pobla (Mallorca) i la pagesia

Turmeda | 14 Desembre, 2010 10:15 | facebook.com

Els pagesos poblers preveuen una molt bona collita de patata


Tot i que existeixen riscs de gelades i de fort vent que podrien fer malbé les plantes, els productors de sa Pobla es preparen per a una excel·lent campanya d’exportació


Maria Nadal | 12/12/2010 |


La sembra de la patata per a exportació a sa Pobla està gairebé enllestida. Ja se n'ha plantat el 75% i el bon clima ha propiciat un desenvolupament ràpid de les primeres plantes, per la qual cosa es preveu una molt bona collita i de bona qualitat. Tot i així, el gerent del portal Mateu Export de la localitat poblera, Joan Mateu, va explicar que "existeixen riscs de gelades i de fort vent que poden fer malbé la planta, fet que provoca un perill substancial per a la collita". Mateu va destacar que és pitjor el vent, "perquè arrossega matèria salina, que és molt perjudicial per a la planta de la patata", mentre que per combatre les gelades els camps disposen d'un sistema automàtic als aspersors que defensen la plantació.


Campanya

És previst que la campanya de sembra de la patata d'exportació finalitzi el mes de gener, per després començar la recollida el mes de març o abril, que finalitzarà el juliol. Mateu va indicar que "el nostre mercat tradicional d'exportació és l'anglès, encara que ara passa per una sèrie de problemes que fan disminuir la compra de productes frescos". Per contra, els països de l'est i escandinaus "són un mercat emergent que rep amb força aquest tipus de cultius".

Joan Mateu va remarcar que "sa Pobla manté una quota d'exportació del 24% del total de les patates que es comercialitzen fora del mercat espanyol" i es va mostrar content perquè "Sanitat Vegetal ha pres mesures per evitar que els nostres camps es contaminin de productes d'importació amb controls. Si tenim un producte, l'hem de protegir".

Diari de Balears (dBalears)


Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres. (Miquel López Crespí)


Els molins d'aigua de sa Pobla



El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció d'aquestes tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.

Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es colloquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").

Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i redepadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!

Però parlàvem dels rebesavis. De Francesca Torrens Comas "Nana" i d'Antoni Caldés Soler "Ximbó". Ambdós tengueren una filla única: la meva padrina Martina Caldés Torrens "Ximbona". La padrina "Ximbona" es casa l'any de la revolució soviètica (pel gener de 1917) amb el padrí Rafel Crespí Pons "Verdera" (germà del batle "Verdera", Miquel Crespí Pons).

De l'espòs de la padrina "Nana" poca cosa he pogut esbrinar. Com passa sovint amb la gent del poble, la gent que el conegué anà morint. En desaparèixer els companys de generació -i això s'esdevé molt ràpid!- cap signe resta del personatge, per molt famós que aquest hagi estat. De totes formes en els vells papers de la família encara he pogut comprovar que n'Antoni Caldés Soler "Ximbó" era fill de Llorenç Caldés i de Martina Soler Andreu. En Llorenç morí el 1898 i Martina Soler el 27 de gener del 1915, als setanta anys.

Jo encara vaig arribar a conèixer els rebesavis (el pares del padrí Rafel). Tenien per nom Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern. Ambdós visqueren fins al dia de la seva mort en la casa pairal de Can Verdera (el número 9 del carrer de la Muntanya), i allà va ser on els vaig tractar. Moriren just quan jo tenia cinc o sis anys, a començaments dels cinquanta, i va ser la primera vegada -un infantó de cinc o sis anys- que em vaig enfrontar amb la mort. És a dir, amb la seva presència externa: el cadàver a la sala gran de la casa de Can Verdera, el banc a l'entrada (per avisar els veïns que hi havia un mort), la saleta amb tot de cadires on les beates del poble venien a resar el rosari i, els homes, pegaven un tomb fins a la cuina on una amiga de la família (com era costum) tenia una ampolla d'anís, per a les dones, o de cassalla, per als homes. Després hi havia el ritus d'acompanyar el mort fins a l'església, on el sacerdot oficiava la missa de difunts. El finat era acompanyat per la gent que havia anat a l'església fins davant "sa Fortalesa" (el nostre camp de futbol). A partir d'allà només els familiars acompanyaven el difunt fins al cementeri. Sacerdots i veïns en feien l'acomiadament i cadascú tornava a les seves ocupacions. Aquella darrera nit, el mort la passava a la sala d'autòpsies del cementeri. Al matí següent l'enterrava el fosser. Però en aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons per aquells indrets, polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.

Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven bons berenars de pa amb sobrassada. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els nostres arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu.

Miquel López Crespí


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb