Literatura catalana contemporània

Franco i els crims del feixisme a Mallorca

Turmeda | 13 Maig, 2011 09:33 | facebook.com

El cementeri ja fa justícia als afusellats pel franquisme


Memòria Històrica col·locà ahir els 1.560 noms de les víctimes i va fer un acte de benvinguda que passà per la casa d’Emili Darder, Can Mir i Can Salas


Laura Morral | 13/05/2011 |


El Mur de la Memòria, al cementeri de Palma, ja té col·locades des d'ahir les plaques amb els 1.560 noms de les persones que varen ser assassinades pel bàndol franquista durant la Guerra Civil. L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de les Illes va fer un petit acte de benvinguda a les víctimes, que per fi tindran un lloc físic per poder ser recordats i honrats pels seus famíliars. La presidenta de l'associació, Maria Antònia Oliver, remarcà que l'entitat fa un recopilatori bibliogràfic, que serà publicat, de la situació personal que varen patir cadascuna d'aquestes persones. "No només són noms, eren persones i mereixen que es recordi què els va passar per fer justícia", remarcà Oliver.

El projecte, que era "una assignatura pendent", s'està acabant de reconstruir; a més, la planxa de ferro, de dotze metres de llargària i amb el nom d'aquestes víctimes, ja està instal·lada davant el Mur de la Memòria. Totes aquestes víctimes represaliades havien nascut a Mallorca o bé tenien algun vincle amb l'Illa. Abans de traslladar la planxa al cementeri, membres de l'associació han fet un recorregut pels tres emplaçaments més simbòlics de la repressió. Primer, han aturat el furgó davant la casa on vivia l'exbatle republicà, Emili Darder, al final de les Avingudes, i que va ser apropiada posteriorment per la Prefectura Militar d'Aviació. El recorregut continuà per Can Mir (on hi ha el cinema Augusta), uns antics magatzems de fusta que varen ser habilitats com a presó fins al 1942. Des d'allà s'organitzaven les sortides de les víctimes que havien de ser afusellades.

El tercer emplaçament ha estat la biblioteca de Can Sales, l'antiga presó de les dones. El recorregut acabà al cementeri de Palma, on la presidenta de l'associació llegí el text de la periodista Margalida Capellà, que estarà esculpit a la placa de marbre blanc col·locada en l'anomenada placeta de les Fosses, dins el mateix cementeri, a 100 metres d'on es produïren els afusellaments.

Així mateix, l'historiador de Porreres, Tomeu Garí, llegí un segon text de l'escriptor Llorenç Capellà, que serà en una placa de marbre blanc al costat del mur, en homenatge a totes aquestes víctimes. Segons destacà Oliver, el memorial estarà acabat i a punt d'inauguar-se properament. La regidora assenyalà que, en aquests moments, ja s'han fet totes les tasques de pavimentació: ahir es col·locaren els noms, els enjardinaments i la il·luminació; a més, també s'hi ha col·locat els bancs.

Per acabar l'adequació de tot aquest espai, només manca posar la cadira de bronze feta a escala real, que vol simbolitzar el lloc buit que les víctimes deixaren en les seves famílies. L'escultura de bronze representarà un munt de roba i pretén reproduir les vestimentes de les víctimes -que, un cop assassinades, eren despullades-. També s'hi posarà el marbre amb l'escrit de Llorenç Capellà. "És un dret a la memòria, el dret a ser recordats. La negació de la repressió fou un dol retardat pel fet de no poder cercar les víctimes, ni recuperar-ne els cossos, ni les ofrenes, ni tenir un espai on honrar-les", va destacar Ramon.

Diari de Balears


Porreres fa un racó a la memòria


A l’oratori de la Santa Creu ja hi ha el monument a les víctimes del feixisme, una rèplica del mural de Frau, que va ser inaugurat ahir en el lloc on foren afusellats desenes de republicans. També hi ha un panell com a testimoni de la història i un poema de l’escriptor Miquel López Crespí


G.Vicens | 17/04/2011 |


Contra l'oblit i per la justícia. Porreres ha dignificat el "racó de la memòria", el lloc on es va portar a terme l'afusellament de desenes de republicans, darrere l'oratori de la Santa Creu. Des d'ahir acull la rèplica del mural de Frau, obra d'Andreu Pascual i Jaume Ramis. Ahir es va inaugurar aquest monument, a més de la instal·lació d'una placa explicativa en la qual s'exposa la història del lloc i un poema de l'escriptor Miquel López Crespí. També cal destacar que s'ha tornat a col·locar la porta de fusta on encara es poden veure els forats deixats per les bales.

Va ser un acte molt emotiu i participatiu al qual participà Bartomeu Mestre Sureda, Balutxo. A més, va haver-hi una gran assistència i una gran representació política. El batle, Bernat Bauçà, va estar acompanyat del senador Pere Sampol i Xavier Ramis, entre d'altres alts càrrecs. Cal destacar també una gran representació del món de la cultura, com Biel Majoral, Manuel Suárez i el mateix Miquel López Crespí.

Des de fa anys, a Porreres se celebren una sèrie d'actes de reconeixement a les víctimes que van lluitar per la Segona República. La convocatòria es va iniciar en el 2004 per iniciativa del PSM-Entesa Nacionalista i cada any s'ha organitzat amb la col·laboració d'alguns familiars de les víctimes. A més, des del 2007 hi col·labora l'Associació Memòria de Mallorca. Des de gener de 2008 es va convertir en un acte institucional. Es va crear una comissió encarregada d'establir el protocol.

Balutxo va destacar que "recordar d'una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s'ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poder establerts". Els familiars de les víctimes van ser present en aquest acte i es van dipositar una corones de flors sota la porta de les bales. D'altra banda, cal destacar que també es va fer la ruta per la memòria a la Coma.

Diari de Balears


Porreres – Bartomeu Mestre Sureda, “Balutxo” i Miquel López Crespí, “Verdera”. Inauguració del Monument a les víctimes del feixisme - Dissabte dia 16 d’abril a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.


Acte Institucional de Recordança a les víctimes que lluitaren per la II República, que tendrà lloc el dissabte dia 16 d’abril de 2011 a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.


La poesia de Miquel López Crespí incorporada al monument a les víctimes del feixisme de Porreres (Mallorca)


Porreres – Monument a les víctimes del feixisme - L’amic Bartomeu Garí, membre de la Comissió de la Dignitat, el grup de persones que fa feina per a la recuperació de la nostra memòria històrica amb la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres, m’ha dit que la poesia que els vaig enviar per al monument els ha agradat molt. És una alegria saber aquestes coses! Un premi molt important poder participar en un monument a la memòria dels assassinats pel feixisme. El monument s’aixecarà en el mateix indret dels crims i tortures contra l’esquerra. Una poesia que els picapedrers i ferrers que faran el monument a les víctimes han de provar d’eternitzar en marbre o ferro. El monument amb la meva poesia s’ha d’inaugurar el proper dia 16 d’abril.


Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica


Per Miquel López Crespí, escriptor


Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.



Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.


Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

‘Inútilment.

‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.


Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.


‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.


Els nostres morts


Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

Els afusellaven enmig del carrer,

al costat dels murs, sota les porxades.

En el malson hi havia també miratges obsessionants,

aspres concerts de fusells i pistoles.

Desapareixien els mestres, els jornalers,

els promotors del repartiment de terres,

la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

Per un instant vaig pensar que havia fet

un descobriment arqueològic.

A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

els poetes que mai no hem tingut,

els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

suggerint tornassolats colors malves i daurats.

En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La mentida del cànon literari

Turmeda | 13 Maig, 2011 05:33 | facebook.com

"Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una 'critica'! positiva per a tenir un nou 'geni de les lletres nostrades' al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres". (Miquel López Crespí)


La mentida del cànon literari.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí L'illa en calma.

Ciutat és petita i quan diu una cosa a un indret en segons se sap a l'altra part de món. És el que s'ha esdevengut amb l'enquesta d'una coneguda revista literària que demanava a determinats professors i escriptors qui eren els autors i els investigadors més destacats del segle XX a les Illes. La intenció seria la d'anar bastint una espècie de cànon de les lletres per a anar esbrinant qui són o no els autors que resisteixen el pas del temps. La "figurera" d'alguns dels nostres genis provincians els ha portat, emperò, a provar de fer trampes amb les respostes. Sabem, i ens ho han explicat sense cap mena de vergonya, alguns dels implicats en aquestes històries, que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors i provar de suprimir l'existència i l'obra de molts d'altres. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.

Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.

Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.

Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".

Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet(1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).

Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".

Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-VI-06)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb