Literatura catalana contemporània

Poetes de les Illes marginats: Joan Pericàs

Turmeda | 16 Setembre, 2011 17:40 | Compartir:

Mor Joan Pericàs i Mestre, periodista

Juan Mestre | 26/12/2010 |

Joan Pericàs i Mestre morí dia vint-i-quatre a l'Hospital General de Palma, després d'una llarga malaltia. Pericàs, de 50 anys, va néixer a Palma, estudià al col·legi Sant Francesc i es llicencià en biologia. Això no obstant, la seva trajectòria professional sempre ha estat lligada als mitjans de comunicació. Primer en el diari Baleares i després a El Mundo, Pericàs destacà pels seus reportatges sobre ciència i investigació, tot i que treballà en tots els àmbits del periodisme. En el diari Baleares primer fou redactor i després redactor en cap. En El Mundo treballà com a redactor i redactor en cap de les seccions de Local, Part Forana i Opinió.

Durant els darrers anys, Pericàs treballà en el Departament de Comunicació de la Universitat de les Illes Balears, malgrat que va continuar escrivint articles d'opinió, poesia i aprofundí en la investigació de la que era la seva gran passió: la botànica. Malgrat la greu malaltia que patia, Pericàs va mantenir fins als darrers dies de la vida una gran inquietud per tot el que l'envoltava, especialment la literatura i la botànica, i fou un exemple per a tots els que sabíem quin seria el seu final. Descansi en pau.

Diari de Balears (dBalears)

Poemes d'abans de la guerra: la poesia de Joan Pericàs

Per Miquel López Crespí, escriptor

El meu amic, el poeta Bartomeu Fiol, en el pròleg d'una petita antologia poètica que li publicava recentment la Direcció General de Cultura del Govern de les Illes, deia: "La poesia no és cap exclusiva de res ni de ningú. Podem definir-la com una manera especial de veure o percebre la realitat i, per tant, es pot trobar en totes les arts i en qualsevol experiència personal (però cal no confondre-la amb els bons sentiments)".

Palma, Fira del Llibre de l’any 2003. El periodista i escriptor Joan Pericàs va presentar el llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llomparta;

La cita és perfecta per a definir la poesia de Joan Pericàs (de la qual qual s'han editat alguns poemes en un recent recull d'escriptors contemporanis). I si he citat Bartomeu Fiol és precisament per l'afinitat que de seguida hi vaig trobar amb l'autor de Camp Rodó, Contribució de bàrbars, o La Comunió dels Sants (o amb aquells versos corprenedors de Miquel Àngel Riera: Poemes a Nai).

Cal dir que la sorpresa que hem va produir el poemari de Joan Pericàs va ser majúscula. Inesperadament ensopegava amb un autor de vena, d'aquests no enregistrats ni en l'AELC ni publicat en cap de les nombroses colleccions de poesia existents als Països Catalans. El descobriment em demostrava, per enèsima vegada, el lluny que era a vegades la "poesia real" de la nostra terra dels camins oficials (concursos, edicions, promocions, recitals, conferències, antologies...) de promoció literària. Al cap de més de trenta anys de conreu del fet literari i de l'exercici continuat del bell ofici de la lectura puc donar fe de la vàlua de l'obra d'en Joan. Una poesia en la qual podem trobar el ressò del Salvat-Papasseit de La Gesta dels Estels o del Josep M. Llompart de Mandràgola, per posar uns exemples clars i llampants. Ara bé, no vull dir amb això que el Joan Pericàs de Poemes d'abans de la guerra sigui aquell clàssic consumidor de novetats poètiques i que posteriorment, fruit de totes aquestes lectures (Llompart de la Peña, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Salvat Papasseit, López Casasnovas, Bartomeu Fiol, Jaume Vidal Alcover, Salvador Espriu, Pere Quart, Marià Villangómez...), li surti una imitació descolorida de tot el que a llegit. No és aquesta la meva visió de la poesia que ens presenta Joan Pericàs. El nucli del seu poemari és el batec de la vida, el soroll futurista del carrer, l'experiència de l'home i de la dona del segle XX feta poesia en la línia de la cita inicial de Tomeu Fiol.

En el poemari que comentam també hi podem trobar una interessant preocupació per la llengua que porta al poeta a inventar paraules amb un efecte sorprenent. Joan Pericàs ens vol fer compartir -i ho aconsegueix plenament- un laberíntic món d'experiències personals, de sensacions que, mitjançant la màgia de la paraula, recupera de l'oblit empeses per la vitalitat de l'expressió poètica.

Feia temps, potser des de la publicació de Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera que no ensopegava amb una construcció poètica de la força d'aquesta invocació amorosa:

Escriure estimada que t'odio,

adelitar-me en cada lletra,

blasmar l'empelt que ens confon,

la secreta unió que ens desavé.

Escriure clar i llampant que t'odio,

com qui deixa escrit "puta"

en eixir d'un poble en una paret.

Escriure gelós en sang que t'odio,

vellutada vermellor, vida;

esquinçar el paper amb una espina,

maleïda rosa, companya maleïda.

Joan Pericàs esdevé poeta senzillament perquè cerca d'expressar les seves emocions d'una manera diferent a com ho havia fet fins el present. Fins ara mateix el poeta s'havia comunicat amb la societat a través de l'article, el reportatge, la notícia quotidiana. Però amb els anys, la reflexió damunt la vida i el llenguatge el porta a ser més exigent, a demanar més de l'eina que sap emprar amb rigor de professional: la paraula. Amb el recull Poemes d'abans de la guerra el poeta descobreix noves possibilitats de comunicació amb el lector i prova d'avançar cap a nous indrets de sorpresa i reflexió.

Pens que els Poemes d'abans de la guerra no són el producte d'un pansit intellectualisme llibresc desconnectat del palpitar actual del món i del treball dels homes. Si ho llegiu amb deteniment hi podreu trobar una part de l'alé poètic dels situacionistes francesos de finals dels seixanta i de la seva concepció vitalista de "la vida com a fàbrica permanent de poesia". Investigau en el Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (que us cit per la traducció espanyola que hi ha disponible) i potser hi haurà indicis de la fornal on s'esmola la seva poesia el nostre autor.

Joan Pericàs és un poeta "normal" i sense pretensions d'esdevenir un nou "geni" de les nostres lletres. En el seu llibre trobam la vibració autèntica d'un home sense pretensions d'immortalitat o entestat a convertir-se el "profeta de la tribu", l'escriptor "oficial" enlairat artificialment per les autoritats culturals del moment. Ben al contrari! El poeta simplement recrea al nostre davant els fets (el record del pare, el paisatge estimat, l'amor vital i complicat...) que l'han marcat en la seva vida. Es tracta de recrear amb certa ironia la vida mateixa, tot allò que batega al nostre costat i que sovint deixam de banda en considerar que són esdeveniments poc importants per a la literatura.

Un exemple entre cent:

Mar i Seu nues

s'afuen al sol.

Et neixen gemecs de sal.

Bec sadoll d'illa

calma i plena.

Una gavina s'enfila

i perd la xaveta

per un arcbotant.

En la poesia contemporània anam sobrats de poetes de mentida (la manca d'experiència humana, la falsedat com a norma...) i és per això mateix que els versos de Poemes d'abans de la guerra ajuden a vivificar el nostre panorama poètic.

Antoni Vidal Ferrando ho ha deixat escrit amb la seva paraula precisa i exacta: "Mentrestant, alguns resistents, empesos per un somni, seguim fidels a la poesia; i ens entestam a convocar les muses per trobar un sentit al temps que transcorre o perquè ens protegesquin del flagell de la ignorància i dels excessos de l'amor i de la mort".

Vet aquí, doncs, l'aventura que ens proposa el nostre autor: endinsar-nos en la complexa perplexitat de l'existència lluny de cap falsa protecció pedant. La vida batega, amb força, en cada un dels versos de Poemes d'abans de la guerra. Joan Pericàs fa servir, prou intelligentment, tot el seu ofici de periodista per, amb un llenguatge net i directe, ajudar-nos a copsar les múltiples dimensions de la fràgil existència de l'home. Aquesta és precisament la grandesa del poeta: emprar de forma radical la paraula nua per a desmitificar la buida parafernàlia dels "exquisits" i dels múltiples "orfebres" del no-res.

Diu el poeta (talment una fuetada a la manca d'autenticitat de molta obra editada, premiada i guardonada):

Deixem-ho en un t'estim rodó

de sis lletres llampants i nues,

sense altres àmbits ni déus

que dues pells que s'estenen,

sense altra metàfora que el gest.

Deixem-ho en un t'estim d'albó,

vincladís com un protocol verd,

dolç com un grell de mandarina,

que en mitja eixida ens reveli

biologies, físiques, geometries...

Deixem-ho en un t'estim d'amor

fibrós i foll, cardíac, muscular,

que ens desfà cos i biografia;

tu i jo, també un morir, sí,

i una incerta metaquímica.

I hem de reconèixer que Joan Pericàs ha sabut jugar bé les seves cartes, els infinits recursos del seu ofici de periodista. Tot plegat l'ajuda a forjar una poesia pròpia, plena de caràcter i amb la mineral duresa de qui coneix els misteris i possibilitats que ofereix l'autenticitat com a norma primordial per a enfrontar-se amb l'escriptura.

Com deia Bartomeu Fiol en el pròleg de la seva antologia poètica: "Per a un servidor, la poesia no és merament un mitjà per a crear bellesa, és un mitjà també per a provar de conèixer una mica més la realitat, un mètode de coneixement, com ho puguin ser la ciència o la filosofia".

Aquesta ha estat precisament l'aportació de Joan Pericàs amb el seu poemari: ens ha proporcionat una eina més amb tota la seva sèrie d'imatges i mites, imprecacions i insospitades troballes emocionals per a sobreviure en l'època de la banalitat programada.

El poeta ens ho explica amb aquests versos senzills i planers alhora que basteix la seva particular filosofia de l'existència:

Ara ja saps que no n'hi ha prou amb pagar penyora,

empassar-te un ametlló de paüra,

entretenir-te una gleva de sang

dos segons en un revolt de vena.

Ara ja saps que la mort com un aglà s'alzina

i t'estiba d'ombres els comellars de la pell;

que cada any et tomba setembres

més prims d'amics, i et deixa

tardors més feixugues d'accents,

de punts i de comes.

Com escrivia el poeta de Santanyí Antoni Vidal Ferrando: "Davant les dimensions de l'univers, davant el mateix misteri del llenguatge, a vegades escrivim o llegim poesia com aquell que comença a xiular a dins la fosca per a no tenir por. La nostra grandesa consisteix en el fet de posar la pròpia supervivència intellectual i moral a mans d'una realitat aparentment tan inconsistent com les possibilitats de la paraula". I per bastir aquests edificis que ens protegesquin del flagell de la vulgaritat i de la ignorància Joan Pericàs escriu evocant tots els seus fantasmes, cercant sempre la complicitat del lector, l´únic amic autèntic del poeta i de la poesia.

Ara esperam que Joan Pericàs continuï amb la seva tasca i publiqui noves aportacions d'un resultat tan enriquidor com aquest.

Mallorca i l'antifranquisme - Els darrers presos republicans de la dictadura feixista

Turmeda | 16 Setembre, 2011 08:31 | Compartir:

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)

Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Republicans perseguits per la dictadura feixistaa/h3>

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)

Desembre de 1976: Miquel López Crespí, moments abans d'entrar a la presó, s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés. Carme Lacort i molts d'amics més també anaren a mostrar la seva solidaritat amb l'escriptor represaliat pel feixisme.

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.

L´escriptor Miquel López Crespí en una acció de propaganda antifeixista a les avingudes de Palma (Mallorca), l´any 1976. Moments després Miquel López Crespí seria detingut, interrogat i torturat pels feixistes en els soterranis del Govern Civil, en el carrer de la Soledat número 8.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)