Literatura catalana contemporània

Che Guevara, Fidel Castro, Salvador Allende, Cuba, Vietnam... La lluita antiimperialista en els anys seixanta i setanta

Turmeda | 26 Abril, 2015 14:04 | Compartir:

La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta. Memòria històrica d´un escriptor de sa Pobla (I)

Salvador Allende (centre de la fotografia, amb les armes a la mà per a lluitar fins al darrer minut de la seva vida contra el feixisme) moments abans de ser assassinat pels sicaris del general Pinochet.

El naixement de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb molts fets històrics de transcendència mundial. Els començaments dels anys seixanta vénen marcats per la importància de la Revolució Cubana que, per primera vegada a l'Amèrica Llatina, després de més d'un segle i mig de constants invasions estato-unidenques (els marines i la CIA han posat i ensorrat governs quan i com han volgut) aconseguia foragitar les grans companyies multinacionals ianquis i tota la seva colla de servils (Batista i el seu exèrcit de gàngsters). El posterior blocatge imperialista, la invasió de Bahía de Cochinos l'any 1961 (atac propiciat pels EUA), va fer que la Revolució Cubana hagués de demanar ajut a la burocràcia soviètica amb les "normals" hipoteques polítiques que així comportà. Però aquesta és una altra història de la Revolució Cubana que deixam per a més endavant. Ara som en els anys seixanta quan, dirigit per Fidel Castro i Ernesto Che Guevara (entre molts d'altres), el moviment "26 de Julio" aconsegueix la victòria a Cuba.

Che Guevara i Fidel Castro, màxims representants de la lluita anticapitalista i antiimperialistra dels anys seixanta.

Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat: el que controlava la burocràcia anticomunista estalinista. El 1962 se celebra a Roma el Concili Vaticà II que obre les portes a una interpretació oberta de l'Evangeli i permet (malgrat els constants entrebancs dels sectors més reaccionaris del Vaticà) els contactes, cada vegada més profunds, entre marxistes i cristians. A l'estat espanyol, l'efecte del Vaticà II es va sentir en l'estreta aliança entre sectors marxistes i els nous moviments cristians.

Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme.

Aleshores els esquerrans encara vivíem recordant el nefast paper del clergat catòlic en el suport de la dictadura feixista del general Franco. Hi era ben present en la memòria el fet que Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme". Franco i els seus botxins foren beneïts pel Vaticà i durant quaranta anys el sanguinari dictador va entrar a combregar sota pal·li. Però amb el Concili Vaticà II tot això començà a mudar. Les naixents CC.OO. (i els diversos partits revolucionaris) que anaven sorgint a mitjans dels anys seixanta (el FLP, per exemple) es reunien a convents i seminaris amb la complicitat del clergat progressista. A Barcelona fou famosa "la Caputxinada" (9 a 11 de març de 1966): es tractà de la fundació, per part de l'esquerra catalana, del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (de clara tendència antifeixista). Els caputxins oferiren el seu convent per la fundació d'aquest sindicat independent. La policia provà d'impedir-ho, però els fets donaren la volta al món i la dictadura rebé un cop important. Els sectors més dinàmics de l'església catalana rompien així amb un tenebrós passat que els lligava als aspectes més foscos del feixisme dominant.

En termes universals el naixement i consolidació de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb els fets de maig de 1968 a París i amb la revolta del poble txec contra l'ocupació del país per part de les tropes de l'agressiu Pacte de Varsòvia. Sorgeixen més moviments revolucionaris arreu del món. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a L'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). Malauradament les diferències polítiques existents entre la burocràcia soviètica i la xinesa (més interessades en defensar els respectius estatus de grans potències que no pas en la revolució antiimperialista mundial) impediren una més estreta coordinació dels revolucionaris com es demanava des de Cuba i des dels altres moviments revolucionaris d'Amèrica Llatina.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

(3 vídeos) 1975: El Front Nacional d'Alliberament del Vietnam entra a Saigon (30-IV-1975) i ocupa l'ambaixada nordamericana, posant fi a la guerra al Vietnam

Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. La Revolució Cubana i les iniciatives revolucionàries del Che marquen la dinàmica antiimperialista d´aquells anys de lluita activa contra el capitalisme i en defensa del socialisme. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat (Miquel López Crespí)

Che Guevara: homenatge.

La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (I)

Che Guevara i Fidel Castro, màxims representants de la lluita anticapitalista i antiimperialistra dels anys seixanta.

Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme.

Aleshores els esquerrans encara vivíem recordant el nefast paper del clergat catòlic en el suport de la dictadura feixista del general Franco. Hi era ben present en la memòria el fet que Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme". Franco i els seus botxins foren beneïts pel Vaticà i durant quaranta anys el sanguinari dictador va entrar a combregar sota palli. Però amb el Concili Vaticà II tot això començà a mudar. Les naixents CC.OO. (i els diversos partits revolucionaris) que anaven sorgint a mitjans dels anys seixanta (el FLP, per exemple) es reunien a convents i seminaris amb la complicitat del clergat progressista. A Barcelona fou famosa "la Caputxinada" (9 a 11 de març de 1966): es tractà de la fundació, per part de l'esquerra catalana, del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (de clara tendència antifeixista). Els caputxins oferiren el seu convent per la fundació d'aquest sindicat independent. La policia provà d'impedir-ho, però els fets donaren la volta al món i la dictadura rebé un cop important. Els sectors més dinàmics de l'església catalana rompien així amb un tenebrós passat que els lligava als aspectes més foscos del feixisme dominant.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Che Guevara va ser assassinat per ordres de la CIA ianqui l´any 1967. Els EUA, com de costum, empraven tots els mitjans a l´abast per acabar amb les forces revolucionàries existents arreu del món. La lluita contra el socialisme esdevenia, d´ençà el triomf de la Revolució Soviètica, l´eix més important de l´acció quotidiana del capitalisme nord-americà. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades). (Miquel López Crespí)

Che Guevara: homenatge

La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (i II)

Che Guevara.

La situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la Teologia de l'Alliberament i les Comunitats Cristianes de Base (que amb el temps anirien confluint amb les lluites encapçalades per comunistes de totes les tendències). Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà (juliol de 1968) en la conferència "Hacia una Teología de la Liberación" aquestes implicacions socials del nou pensament cristià: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".

Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (vegeu pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...].

Un sicari proianqui assassinant un guerriller del Vietcong.

El món viu, en tensió revolucionària, l'heroica experiència del poble de Vietnam fent front a una de les majors potències imperialistes de la història: els EUA. El Che Guevara, finits els compromisos que tenia amb la revolució cubana, és a Bolívia a impulsar el combat per anar creant "un, dos, tres Vietnams" i ajudar així aquell poble d'herois que s'està enfrontant als ianquis i als seus sanguinaris designis. A Bolívia, amb uns destacaments militars ensinistrats per la CIA, el Che i el grup de guerrilleres que comanda cauen en una trampa i moren assassinats d'un tret al cap (com moriran -i moren encara!- tants de revolucionaris de tot el món que gosen enfrontar-ne als carnisseres ensinistrats pel Pentàgon). Però l'assassinat del Che a mans de la CIA no atura (ans al contrari, no fa més que enfortir) els diversos moviments guerrillers antiimperialistes i anticapitalistes. La Teologia de l'Alliberament fa el seu efecte dividint i subdividint algunes de les organitzacions de la democràcia cristiana existents. D'origen cristià són el MAPU i la Izquierda Cristiana, a Xile; Acción Popular, al Brasil, ajunta forces procedents d'Acció Catòlica i moltes comunitats cristianes de base. Els Grups d'Acció Unificadora (GAU) de l'Uruguai també provenen d'aquest cristianisme crític. És el moment d'accions conjuntes cristiano-marxistes entre moviments del tipus abans esmentat amb gent de forta formació marxista-leninista (en alguns casos d'origen peronista, com els Montoneros). Arran d'aquesta unitat d'acció (sovint contradictòria) s'inicien les grans ofensives contra els governs-lacais a les ordes dels ianquis. Els Tupamaros passen a portar l'avantguarda de la lluita antisistema a l'Uruguai; a l'Argentina són els trotsquistes del Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) i els Montoneros (peronistes) els que, amb els cristians de base i altres militants independents, porten a coll la lluita contra els governs corruptes posats pels EUA o les assassines dictadures militars que imposa la CIA aquí i allà. Al Brasil porta endavant la lluita Acció Alliberadora Nacional (dirigida per Marighella); i a Xile, el MIR esdevé una avantguarda revolucionària cada vegada més sòlida.

Els ianquis contra el poble de Vietnam.

Amb el temps es van consolidant diverses estratègies per a arribar al poder. Les provatures guerrilleres són sistemàticament perseguides per exèrcits i forces repressives ensinistrades per especialistes ianquis. La liquidació i extermini físic (com el que s'esdevingué amb el Che o el sacerdot Camilo Torres a Colòmbia) marca la "via ianqui a la pau". Sovint, vistes aquestes perspectives d'anihilació total, diversos collectius socialdemòcrates, socialistes i/o cristians, cerquen en les "vies legals" la possibilitat de rompre amb la dependència de l'imperialisme. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades).

A Vietnam l'imperialisme, malgrat que ha llençat més tones de bombes (i de napalm!) que tot el que es llançà durant la segona guerra mundial, es veu que perd la guerra d'agressió. Cuba (la revolució ha expropiat les grans multinacionals dels EUA) s'ha consolidat després de la vergonya derrota de l'expedició anticubana muntada per la CIA. Washington creu que és l'hora d'acabar amb les floritures democràtiques. És el moment dels cops d'Estat i de la sang a lloure. Cop d'estat a Xile (1973) amb milers d'assassinats per la dictadura militar; cops d'estat a l'Uruguai (1973) i a l'Argentina (1974). Al Brasil la CIA ja havia organitzat una ferotge matança d'opositors esquerrans l'any 1964. A Bolívia, Hugo Bánzer (dirigit per l'ambaixador dels EUA) comença la matança de revolucionaris l'any 1971.

Els sofriments que aquestes dictadures pro ianquis han causat als pobles no té nom. La sang vessada: infinita. És l'hora de les tortures, dels desapareguts a Xile, Bolívia, Argentina, Uruguai, Brasil... Poca cosa tenen a envejar els assassins ensinistrats pels assessors ianquis a les SS hitlerianes. Fa vint-i-cinc anys que els supervivents d'aquest genocidi contra l'esquerra marxista i contra els cristians compromesos (o simples persones progressistes independents) és comentat pels mitjans informatius d'arreu del món. La recent batalla per aconseguir jutjar el criminal Pinochet és una bona aprova de la sensibilització mundial quant a aquelles carnisseries... Només intellectuals servils que treballin (conscientment o inconscientment) per l'imperialisme poden provar d'ocultar i dissimular tanta infàmia, tants crims contra els drets més elementals de les persones.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La memòria dels vençuts en la literatura catalana contemporània

Turmeda | 26 Abril, 2015 10:55 | Compartir:

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos" (Josep Massot i Muntaner)

Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)

Josep Massot i Muntaner

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)

Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Menú

Cerca

Calendari

«	Abril 2015					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30

Literatura catalana contemporània

Che Guevara, Fidel Castro, Salvador Allende, Cuba, Vietnam... La lluita antiimperialista en els anys seixanta i setanta

La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta. Memòria històrica d´un escriptor de sa Pobla (I)

(3 vídeos) 1975: El Front Nacional d'Alliberament del Vietnam entra a Saigon (30-IV-1975) i ocupa l'ambaixada nordamericana, posant fi a la guerra al Vietnam

Che Guevara: homenatge.

La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (I)

Che Guevara: homenatge

La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (i II)

La memòria dels vençuts en la literatura catalana contemporània

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos" (Josep Massot i Muntaner)

Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Comentaris recents

Subscripció