Literatura catalana contemporània

Tot el que no ha dit Andreu Manresa de Joan Estelrich - Andreu Manresa, un dels màxims divulgadors de l´obra de Joan Estelrich, nomenat director general d´IB3! - L´escriptor mallorquí Joan Estelrich, confident de la Gestapo hitleriana i de la policia feixista espanyola va lliurar Lluís Companys i centenars de republicans als botxins de Franco! -

Turmeda | 18 Gener, 2016 22:05 | facebook.com

Tot el que no ha dit Andreu Manresa de Joan Estelrich - Andreu Manresa, un dels màxims divulgadors de l´obra de Joan Estelrich, nomenat director general d´IB3! - L´escriptor mallorquí Joan Estelrich, confident de la Gestapo hitleriana i de la policia feixista espanyola va lliurar Lluís Companys i centenars de republicans als botxins de Franco! - L´escriptor i destacat activista cultural Bartomeu Mestre “Balutxo” sempre ha estat en primera línia en la resposta a tots aquells qui enalteixen el feixisme literari - Ver aquí un brillant article del nostre conegut escriptor


CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI


Bartomeu Mestre - Balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h


Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l'argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d'ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d'autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d'estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.

L'any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d'ells, delators i repressors.


El postfranquisme a les institucions


M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M'escandalitza i m'ofèn, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d'ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: "Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l'Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l'apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l'escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d'Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d'himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l'any 2009 la triple ignomínia laudatòria d'aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l'Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d'Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d'hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!


NOTES

(1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s'adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s'afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L'Estel, un poema dedicat a l'estelada l'any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html

(2) Vg. L'afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454

(3) Informació extreta del meu diari personal.

(Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)


Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)


Riber, Salvà i el trenta-sis


Per Llorenç Capellà, escriptor


Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?

Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.

En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.

Diari de Balears (9-III-08)


No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)


Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...


Per Miquel López Crespí , escriptor



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.

Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.

El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).

A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".

Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".

Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.

En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.


No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.

'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':

'Benhaja el mortal

que avui per sa boca

pot tastar sa coca

del temps de Nadal;

que a mi, amb el meu mal,

per no estar dejuna,

patorrat em cal

de farina bruna

Farineta bruna,

oli sense sal...

Visca el General

de l'Espanya una!

Farineta bruna,

oli sense sal,

això és lo que em cal.

Visca el General!'


'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".

Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".

Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.

En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)


Gent que ha estimat el país


Per Llorenç Capellà, escriptor


La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.

Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.

Diari de Balears (11-V-08)


Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i el feixisme militant



Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Mallorca (Anys 70) - Detencions, tortures i interrogatoris - Crònica sentimental de la transició (pàgines del dietari de l´escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 18 Gener, 2016 12:41 | facebook.com

Mallorca (Anys 70) - Detencions, tortures i interrogatoris Crònica sentimental (pàgines del dietari de l´escriptor Miquel López Crespí)


Molts militants antifeixistes eren assassinats mentre pintaven consignes en defensa de la Llibertat a les parets de ciutats i pobles; altres, sense poder suportar els patiments a què eren sotmesos, morien en estranyes circumstàncies, llançats al carrer des de les finestres de comissaria, o eren trobats morts a les cel·les de la presó. Sovint, com en el cas de Julià Grimau i Enrique Ruano, els llançaren al buit per dissimular les ferides causades en els interrogatoris. Si sobrevivien, els cops produïts pels maltractaments eren justificats com a “normals” i “previsibles” després d´una inesperada caiguda des de les altures dels edificis de la policia.

Sempre trobaves metges del règim, individus sense escrúpols que, dòcils davant les indicacions dels superiors, signaven qualsevol paper presentat per les autoritats.

Arreu existien tribunals especials, botxins de tot tipus, vivint, com larves letals en qualsevol replec de la societat. Un ambient podrit que, malgrat l´allau de visitants europeus i el soroll cridaner de les discoteques, no podia dissimular res. (Miquel López Crespí)


L´actuació de la Brigada Social va ser ràpida. Només trigaren un dia a trucar a la porta. Comparegueren els quatre agents encarregats de la vigilància del partit.

Els coneixia d’altres detencions, de les vegades que m´havien portat als soterranis de Govern Civil, just davall de les tètriques oficines dels sicaris dedicats a la persecució d´esquerrans, en el número vuit del carrer de la Soledat.

Vengueren d´hora.

Eren les nou del matí.

Els esperava una mica més tard. Sempre solien venir després d’haver parlat i rebut instruccions del comandant Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava.

Molts militants antifeixistes eren assassinats mentre pintaven consignes en defensa de la Llibertat a les parets de ciutats i pobles; altres, sense poder suportar els patiments a què eren sotmesos, morien en estranyes circumstàncies, llançats al carrer des de les finestres de comissaria, o eren trobats morts a les cel·les de la presó. Sovint, com en el cas de Julià Grimau i Enrique Ruano, els llançaren al buit per dissimular les ferides causades en els interrogatoris. Si sobrevivien, els cops produïts pels maltractaments eren justificats com a “normals” i “previsibles” després d´una inesperada caiguda des de les altures dels edificis de la policia.

Sempre trobaves metges del règim, individus sense escrúpols que, dòcils davant les indicacions dels superiors, signaven qualsevol paper presentat per les autoritats.

Arreu existien tribunals especials, botxins de tot tipus, vivint, com larves letals en qualsevol replec de la societat. Un ambient podrit que, malgrat l´allau de visitants europeus i el soroll cridaner de les discoteques, no podia dissimular res.

Així i tot, després del Vaticà II, algunes actituds començaren a canviar lentament; tan a poc a poc que, per a un observador no avesat, podien passar desapercebudes.

Malgrat l´existència de nuclis de poder durs, entestats a continuar les pràctiques de la dictadura, després dels primers discursos aperturistes d’Adolfo Suárez i del viatge de Santiago Carrillo als Estats Units per a renunciar al leninisme i la lluita per la República, es va notar un petit canvi en la repressió. Se suavitzaren un poc els crits i els insults. A les accions fetes per la nostra organització a Inca i el Santuari de Lluc encara hi hagué cops quan ens detingueren. La Guàrdia Civil d´Inca em posà una pistola al cap, en una vana provatura de fer-me por. Volien que digués els noms dels companys. Volien saber exactament qui ens dirigia, com aconseguíem els recursos per a la propaganda.

Tàctica inútil.

D’ençà de la mort del dictador el novembre del setanta-cinc, ja sabien que, en determinades circumstàncies no podien traspassar certs límits. La situació anava canviant imperceptiblement a favor del poble. Malgrat que la majoria de detinguts per haver repartit fulls volanders érem de partits de l’esquerra revolucionària, d’organitzacions que no participaven en els fantasmals organismes de l’oposició, la premsa i alguns organismes religiosos i culturals intervengueren a favor nostre. Ens salvà la participació en l´acció de mestres i professors, advocats i, en el meu cas, ser una persona que acabava d´aparèixer en els diaris per haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma. No sé què hauria pogut passar si els detinguts a Lluc haguéssim estat picapedrers o cambrers. El cert és que, en aquells moments, les circumstàncies jugaren a favor nostre i la intervenció dels més diversos grups socials va servir per atemorir lleugerament la Guàrdia Civil. Els impactà, i jo ho vaig notar de seguida en el rostre dels guàrdies que ens vigilaven amb metralleta, veure arribar una delegació enviada pel bisbe de Mallorca demanant entrevistar-se amb el comandant de la caserna. Parlaren una bona estona i, encara que els sacerdots que vengueren fins a Inca no podien entrar a la sala on romaníem vigilats, des de la distància, i sense gens de por dels civils que ens vigilaven, ens digueren que tot s’arreglaria i en unes hores seríem al carrer.

Vaig mirar la cara del tinent que, dalt del cadafal del saló d´actes de la caserna, controlava el que s´esdevenia. Havien passat molts d´anys d´ençà de les resolucions del Vaticà II, però a l´home encara li costava creure el que veia. Uns sacerdots enviats directament pel bisbe es preocupaven pels rojos!

Els altres guàrdies civils, els que, armats, vigilaven des de la porta i els passadissos, semblava que pensassin que pensaven que res tenia sentit. Els veies bocabadats, encuriosits per a saber com acabaria tot aquell embalum. Periodistes instal·lats a la porta, amunt i avall fent fotografies; enviats de les institucions culturals fent preguntes sobre la situació de les persones detingudes a Lluc; grups de persones que provaven de concentrar-se davant la caserna, el batle franquista d´Inca preocupat per si sortia en els diaris...

Feia hores que no havíem menjat res.

Va ser una mala nit a la garjola de l’Ajuntament, el mateix indret on, en temps de la guerra, portaven els esquerrans.

Poca cosa havia canviat.

Idèntiques parets, igual la barrera de ferro, el bocí de cel que es podia divisar des del pati.

Possiblement, si haguéssim investigat a fons per tots els racons de les cel·les hauríem pogut trobar les restes de desenes de missatges dels homes portats a matar en aquell llunyà estiu sangonós.

Era fàcil imaginar el terror del trenta-sis. Els pagesos i menestrals, amb la camisa encara mullada per la suor de la feina, just acabats d´arribar de l´hort o haver tancat el taller. Sense res a les mans, només amb les ungles per deixar escrit damunt la calç el darrer t´”estim”, dirigit a l´esposa, la núvia, els fills que no veurien mai més.

Al matí ens portaren a la caserna, l´indret on ara romaníem, expectants. El jutge havia de decidir què fer amb nosaltres. O posar-nos en llibertat o demanar l´ingrés a la presó.

Va ser just en aquell instant, esperant la decisió del jutge, quan començà a comparèixer el gruix de delegacions de Palma. Des de la distància, ja que no podíem abandonar el lloc on ens apuntaven les metralladores de la Guàrdia Civil, poguérem veure l’arribada de l’escriptor Josep M. Llompart, president de l’Obra Cultural Balear. I, el que també era summament important, començaren a venir els caps de redacció dels principals diaris de les Illes, acompanyats pels corresponsals de la premsa de l’Estat.

De cop i volta em vaig adonar de la confusió que regnava al nostre entorn: el jutge discutint amb el comandant; els membres de la Social dissimulant la sensació de solitud que sentien, sense que ningú es preocupàs de la seva presència; el batle pujant i baixant les escales...

Quan em digueren que determinats dirigents del PCE eren davant la porta de la caserna vaig ser conscient d´una possible jugada política. La detenció dels professors i advocats de l´esquerra revolucionària podria ser utilitzada de forma convenient per a reforçar el protagonisme dels fantasmals organismes unitaris de l´oposició pactista!

El pla era senzill. Bastava no dir el nom del partit on militàvem, parlar de forma general de “socialistes” i “comunistes” i el lector dels mitjans de comunicació arribaria a la conclusió que havíem estat detinguts en una acció d´aquestes forces.

Una bona forma de sortir en els diaris! Vampiritzar els esforços dels altres, xuclar roda, actuar sense cap mena de vergonya per a fer-se valer a les taules de la negociació amb els franquistes!

No anàvem gens errats en les nostres suposicions. A Palma, els sectors lligats a la Plataforma Democràtica es mobilitzaren de seguida i, ràpids, enviaren comunicats a totes les agències informatives ubicades a les Illes. La mateixa nit de la detenció, Ràdio París i la BBC de Londres informaren dels fets esdevenguts a Mallorca. La premsa oficial europea ho tragué de seguida. S´organitzaren manifestacions a Roma i París. Ningú no digué mai que la majoria dels detinguts a Lluc no pertanyien als grups que pactaven amb el Moviment!

En sortir d´aquests entrebancs ens hauríem d´asseure per a valorar el que havia passat. Les detencions a Lluc, Palma i Inca, la repercussió que acompanyava les nostres accions, desbordava les previsions fetes per la Social i les altres forces que intervengueren en la repressió.

Un gran efecte mediàtic inesperat! Els serveis de premsa del carrillisme varen saber aprofitar el moment a la perfecció! Nosaltres no en sabíem tant! En vint-i-quatre hores, els diaris de les Illes, de l´Estat i les publicacions europees ja donaven la notícia!

Segurament el fet de difondre el que passava ens ajudà en la defensa i condicionà moltíssim el tractament que ens donà la Guàrdia Civil.

Els responsables de l´operació no ignoraven que detenir intel·lectuals, ciutadans i ciutadanes per haver repartit unes revistes a un petit indret de Mallorca podia esdevenir un seriós cop polític a la dictadura. El Governador Civil i el comandant de la Guàrdia Civil no sabien com solucionar el problema que, inesperadament, els queia al damunt.

Els franquistes més intel·ligents, els que mantenien contactes permanents amb altes instàncies europees i amb el govern dels Estats Units, ja sabien, d´ençà de l´execució de l´almirall Carrero Blanco, que era inútil oposar-se a una modernització del règim. Tan sols els cercles del búnquer, els sectors més dependents del passat, tenien por al futur i no volien entendre la necessitat del canvi. Encerclats pels nostàlgics, pels militars que encara sobrevivien somniant en un nou extermini de rojos i maçons, no copsaven el sentit de la nova època. Encara no s´havien legalitzat el PSOE ni el PCE i ja acusaven el Príncep de negociar amb els marxistes per “acabar con la obra genial del Caudillo”.

Però els pactes secrets avançaven a ritme vertiginós i tothom restava a l’aguait del que passaria.

Per això, quan la nit anterior la Guàrdia Civil feia els informes per lliurar al jutge i em posaren la pistola al cap, quasi me´n vaig riure a la cara. Em vaig haver de mossegar la llengua per no fer la gran riallada quan em preguntaren pels noms dels companys del partit.

Va ser summament fàcil sortir-ne amb quatre generalitats que no aportaven cap informació concreta. El sergent encarregat de fer l´expedient no tenia gaires recursos per fer-nos parlar, a no ser la ridícula provatura d´atemorir-nos. Tanmateix, el guàrdia no tenia gaire voluntat de fer feina. Els detinguts érem més d´una dotzena i prendre declaració a tanta gent segur que el faria arribar tard a casa seva. No podria veure el serial televisiu ni el partit de futbol! L´home es conformà amb les quatre mentides que li vaig contar, sense insistir massa. Li vaig explicar que no coneixia ningú i que era a Lluc per pura casualitat. Per arrodonir encara més les meves invencions li vaig dir que feia temps que havia abandonat qualsevol activitat política.

Em mirà sense pronunciar cap paraula.

Deixà la pistola damunt la taula, acabà l’informe i m’envià cap a la cel·la on romanien els altres companys.

Ben segur que, quan alguns membres de la Brigada Social llegís l´informe, no podria creure que la Guàrdia Civil s´hagués empassolat aquells romanços sense sentit. El grup especialitzat en el seguiment dels “radicals” coneixia des de feia anys. Ens havien agafat en diverses ocasions, fitxat, retratat en els soterranis, cridat, alçat la mà a la sala d´interrogatoris. És més: havien comparegut a casa nostra nombroses vegades, sempre amb l´esperança de trobar materials subversius, agendes comprometedores, fulls volanders, revistes...

Segurament es preguntaven com era possible que el comandant investigàs de forma tan barroera i no els demanàs la fitxa policíaca. En Ricardo Manzanas i el “Rosset”, l´ajudant del qual mai no vaig saber el nom, devien pensar que la dictadura ja no era com abans: una maquinària ben engreixinada i que funcionava a la perfecció.

Ricardo Manzanas era una autèntica institució dins els cossos repressius. Com alferes provisional havia entrat a Màlaga amb les forces de Franco i, a les ordres de Carlos Arias Navarro, de seguida va destacar en la liquidació de les persones que donaren suport a la República. Ascendit a capità, formà part de la comissió especial que, en els quaranta, anà a Berlín per a rebre instruccions de la Gestapo hitleriana. Franco volia estructurar a Espanya una policia tan eficient com la dels nazis. S´establiren estretes relacions entre les acadèmies de torturadors d´Alemanya i Espanya i, com és de suposar, Ricardo Manzanas sempre hi era al capdavant.

Era un dels policies que em feien por. Pensar que la bèstia que t´interroga havia fet feina al costat dels criminals de la guerra civil, ajudant Francesc Barral i el marquès de Zayas a Mallorca i Arias Navarro a Màlaga! Coneixia companys del ram de la construcció colpejats per Manzanas. Potser jo vaig tenir una mica més de sort i amb mi no passà dels crits i els insults. Haver sortit tantes vegades als diaris a causa dels premis literaris tenia certs avantatges. Hi hagué uns anys, quan començava a escriure, en què no sabia bé si eren les meves dèries literàries les que m´obligaven a omplir pàgines i pàgines o era l´esperit de conservació. Tal vegada, pel que semblava, als escriptors, directors de cine i de teatre, i cantants no se´ls torturava amb tanta fúria a les comissaries. Existia el desterrament, la multa; podies perdre la feina. Tots els opositors coneguts ingressaven en una espectacular llista negra que els dificultava al màxim la publicació normal d´una novel·la, un viatge a l´estranger, l´estrena d´una obra de teatre.

Potser havia conegut Manzanas al final de la seva vida professional, quan ja sabia que, fins i tot determinats sectors de l´església que donaren suport actiu al Caudillo, ara es posaven en contra, com si no volguessin saber res del passat.

Però érem a les acaballes dels aspectes més tètrics del franquisme. El cap de la Brigada Social a Palma... recordava les festetes a Berlín amb Goebbels i Himmler, els viatges amb Serrano Suñer, les visites honorífiques al front de Leningrad, on els soviètics resistien les envestides alemanyes i de la División Azul? Què hauria fet si m’haguessin torturat? Quina hauria estat la meva reacció en unes altres circumstàncies?

M’estimava més no pensar-ho.

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Miquel López Crespí - Escriptors mallorquins perseguits per la dictadura franquista

Turmeda | 18 Gener, 2016 09:59 | facebook.com

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)


Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar


La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)


RAONS PER LLEGIR


Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual d’història més, d’aquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.

Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, l’autor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta l’illa del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, l’ara coneguda doctrina del shock: una barreja d’alienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb l’arribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció d’alçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i l’oblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per l’individualisme i l’alienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.

I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat d’explicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. Tot i l’aparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.

La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.

(Tigre de Paper edicions)


La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí


Miquel López Crespí, escriptor


«Volíem fer obres de combat, rupturistes»


Per Ignasi Franch, periodista


Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?


–M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.


L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...


–Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.


I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?


–Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.


Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.


–Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…


Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…


–Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.


A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?


–És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.


I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?


–També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.


Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...


–Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.


Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)


Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres


Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

Web Llibertat.cat


No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)


Llibres de la generació literària dels 70


En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.


No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb