Literatura catalana contemporània

Avançaments editorials – L´historiador Mateu Morro (exsecretari general de l´OEC i del PSM) publicarà properament el llibre: Canviar el món-Història oral del Moviment Anticapitalista, amb pròleg de l´escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 20 Octubre, 2026 21:55 | facebook.com

Avançaments editorials – L´historiador Mateu Morro (exsecretari general de l´OEC i del PSM) publicarà properament el llibre: Canviar el món-Història oral del Moviment Anticapitalista, amb pròleg de l´escriptor Miquel López Crespí -


PRÒLEG - REIVINDICACIÓ DE LA MEMÒRIA- Per Miquel López Crespí-


Els homes i dones que formaren el moviment anticapitalista no ho tengueren fàcil. A les condicions pròpies de la dictadura s’hi ajuntaven les específiques del context insular. El pes de la història gravitava, feixuc, damunt cada una de les illes, en especial allò que havia estat la guerra civil i la postguerra, amb una tremenda càrrega de repressió, pors i silencis obligats. El moviment obrer havia estat delmat per la repressió i la seva reconstrucció va ser una tasca que va haver de partir gairebé de zero. A tot això, hi hem d’afegir la constitució d’una nova classe obrera que, de manera majoritària, es concentrava en els serveis i el turisme, amb problemes de dispersió, temporalitat i sobreexplotació. La formació del nou moviment obrer i l’aparició d’una esquerra mobilitzadora, en condicions de clandestinitat, va ser gairebé una heroïcitat. Els resultats de tot aquell esforç no varen respondre a les expectatives generades en els anys de resistència i combat. Les característiques limitades del canvi, que es va fer pivotant sobre el vell estat franquista, no recolliren tots els valors i aspiracions que havia expressat la mobilització popular. Però aquests migrats canvis tampoc no haurien estat possibles sense la lluita de milers de persones que varen viure l’esperança d’un canvi polític i pensaven que aquest canvi alhora havia de ser econòmic i social.


La modificació i la continuïtat transformada de l’estat autoritari implicava controlar un moviment obrer i popular que podia alterar el procés si persistia en la seva radicalitat. En aquest moviment la defensa anticapitalista de la democràcia directa, en la tradició del consellisme, amb la ferma opció de centrar la direcció de les lluites en les assemblees i en la democràcia de base, era una línia de ruptura, que de qualque manera enllaçava amb l’origen de les primeres Comissions Obreres, però que no encaixava ni poc ni gens en aquell model de transició.


Les persones que crearen i impulsaren les Plataformes i l’OEC s’havien format enmig del caliu de la mobilització obrera de la segona meitat dels anys seixanta, com el conjunt de les noves formacions que cercaven un camí diferent entre la socialdemocràcia i l’estalinisme. Pensàvem que no ens podíem limitar a lluitar contra les formes dictatorials de l’estat franquista, sinó que ho havíem de fer contra els fonaments socioeconòmics que les havien creades i mantengudes. Per això fèiem nostra l’estratègia de la revolució permanent. Admetíem el paper fonamental de les reivindicacions democràtiques avançades (com la conquesta de les llibertats, el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides o una profunda reforma agrària) però, en lloc de sacralitzar aquesta etapa, afirmàvem que aquestes tasques només podien ser resoltes a través d’un canvi revolucionari sostengut en una àmplia aliança de classes, que seguint Antonio Gramsci, consideràvem que havia de ser un nou bloc històric, d’inspiració anticapitalista. Per assolir els objectius de canvi no crèiem amb accions individuals ni amb la intervenció messiànica d’una avantguarda depositària de la veritat, sinó que crèiem amb l’autoorganització i en la consciència de classe produïda amb la participació en les lluites obreres i populars.


Crec que va ser Alfonso Guerra qui va dir que ja en el mateix congrés de Suresnes traçaren un esquema de com seria el canvi polític. Degué ser així, perquè al darrere d’aquell disseny hi havia poderoses influències d’àmbit internacional i una àmplia confluència amb sectors dirigents del règim franquista. Una de les característiques del moment polític que s’ha denominat la Transició va ser l’estricta selecció, de banda del poder, d’allò que era considerat admissible o correcte políticament en el nou règim. I no cal dir que les posicions de l’esquerra revolucionària no entraven de cap de les maneres en aquesta selecció. Això es va expressar d’una manera clara en les polítiques comunicatives dominants, que prioritzaren les formacions polítiques que eren garants de l’èxit de la maniobra pactada de restauració de la monarquia i consolidació de l’estat centralista, i condemnaren al silenci les formacions que defensaven opcions rupturistes.


Però el declini d’aquella esquerra alternativa i el fracàs de l’opció rupturista que defensava, va obeir a causes més complexes que a la dura restricció informativa a la qual va ser sotmesa. En els darrers anys de vida de Franco i en els posteriors es va desplegar també una dura repressió. Hi havia un moviment obrer i popular molt actiu, que prenia formes que sovint fugien dels models pactistes i cercaven vies de combat. Recordem, a tall d’exemple, la lluita obrera de Vitòria o la vaga general de Sabadell. La repressió brutal d’aquelles experiències va ser la tònica dominant. Hi hagué obrers morts i ferits en aquella ciutat basca, el dia 3 de març de 1976, metrallats per la Policia Armada.


La repressió i l’exclusió varen anar de bracet, i es varen afegir a les mateixes immadureses i incapacitats de les formacions de l’esquerra revolucionària. Cal reconèixer també, que els partits revolucionaris sovint es mantenien en la línia d’actuació desenvolupada en els anys del franquisme i tenien severes dificultats per adaptar-se a les noves condicions on per força s’havien de moure.


Crec que navegàvem per les aigües d’un obrerisme de forta tendència cristiana (molts dels militants de l’OEC procedien de la JOC) que ens feia preocupar més que res per estar al costat dels treballadors en el marc reivindicatiu. I havia arribat l’hora de fer política. El nou escenari, tanmateix, havia de tenir unes conseqüències que llavors ens costava de copsar, entre altres coses perquè mai no ens havíem plantejat l’activitat política en termes de competència electoral.


El resultat va ser que no tan sols es va esvair qualsevol perspectiva revolucionària (recordem l’ensurt que va representar per a una part de les classes dominants espanyoles la Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974 a Portugal), sinó que amb poc temps la mateixa idea de trencament democràtic es va convertir en una mena de quimera utòpica. Un cop acceptada o imposada la reforma pactada tot va ser desfer calça i es va veure que el disseny era el d’un bipartidisme d’alternança, consolidat sobre la base de l’acceptació d’un conjunt de preceptes (la monarquia, el model econòmic, el rebuig de la plurinacionalitat…) que feien impossible qualsevol trencament que afectàs el consens constitutiu del nou règim.


El capital polític i humà de l’antifranquisme i de l’anticapitalisme va patir una descomposició que va desfer les formacions polítiques d’aquella esquerra atomitzada, i fins i tot va afectar el mateix PCE, que semblava que havia de jugar un paper més important. La no continuïtat d’aquelles organitzacions, que varen viure una emigració massiva dels seus quadres cap a altres formacions o cap a la desvinculació de l’activitat política, va tenir importància en la desaparició de la memòria col•lectiva d’aquelles trajectòries militants i de la seva presència en els moviments populars.


Des d’aquest punt de vista s’han de valorar els treballs que una nova fornada d’historiadors ha anat encarant, afavorida per la crisi de les versions oficials de la Transició, que durant anys l’havien presentada com una operació modèlica, tant com la mateixa monarquia. Dins aquestes visions més crítiques, i més objectives, s’hi han afegit treballs memorialístics (memòries, dietaris, estudis sobre el moviment obrer o veïnal…) que aporten noves mirades. La meva obra, o una part d’ella, en certa manera, ha volgut corregir aquest buit de memòria que ara, a poc a poc, es va reblint.


La nostra lluita no va resultar vencedora. Això és cert, però si la lluita per un canvi de bon de veres era difícil, renunciar a plantejar-lo sense lluita i perdre el nord estratègic, tampoc no era assumible per una part del moviment d’oposició al franquisme. Potser no era factible assolir el món nou que desitjàvem, però mai no sabrem si hauria estat factible un trencament amb els vells ressorts de poder que varen continuar, i encara continuen, dempeus. Però no és l’objecte d’aquest llibre que el que planteja és recuperar una memòria, una entre tantes, que forma part de la memòria de tots.


Miquel López Crespí


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Els escriptors de sa Pobla i els viatges: Roma

Turmeda | 20 Octubre, 2026 14:44 | facebook.com

Viatges a Roma – Record de les catacumbes -


Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel López Crespí)


Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat.

Qui sap si va ser precisament la força de l'esperança dels humils allò que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corcà els fonaments, aparentment tan sòlids de temples i palaus. Els déus romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de Júpiter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Isís, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre més els ritus i les doctrines inútils.

Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. ¿Per què, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món?".

Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Què restava dins del cristianisme del rigorós sistema mitraic? Mentre avançava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstruïa mentalment l'inici de la meva fe.

A diferència de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoració superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com després el cristià, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jesús.

Pau, en la carta als colossencs, avança en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interiorització de la doctrina dels Evangelis exigint, en camí de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suportau-vos els uns als altres, i si algú tengués res contra un altre, perdonau-vos-ho".

Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".

Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme màquina, les antiquíssimes parets, les primitives pintures on, tants segles després d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint nínxols, caminois en la dura roca calcària, l'espai on aquelles gents alçaren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.

Caminàvem en un silenci respectuós pels foscos interiors. Just per on avançàvem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Neró, s'amagaven els màrtirs antics. Aquí bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religió que xuclava de les rels de la tradició jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a més àmplies perspectives.

Una idea els separava, emperò, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de Déu ja havia arribat i, després d'anunciar la seva arribada, havia patit persecució i tortura en mans de romans i fariseus.

El poble escollit per Déu no era ja únicament el poble jueu. El fill de Déu havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la diferència essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'existència d'un poble especial, l'únic escollit per a la salvació, un poble diferent dels altres.

Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu!".

El Déu Salvador ja no és solament el Déu dels Jueus. Com diu Pau: "O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? ¿No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".

Un Déu per a tots!

Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferrà, sobretot, en el cor dels més desvalguts i així anà avançant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.

Les catacumbes de Roma! Com si participàs en una expedició misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aquí i ara allà, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condició, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perpètua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fondària de la terra, a tanta distància de la llum del sol!

La sensació que sentia m'enrampava els nervis! Com si parlàs amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer partícip de les seves experiències. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisió de fer el viatge.

Després del decret de Constantí, les catacumbes, els passadissos bastits per a la supervivència dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Però això s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada després de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del món llavors conegut.

Les catacumbes eren expressió d'una cultura submergida en la foscúria. Al damunt, prepotent, s'anaven alçant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de munió de falsos déus, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberració animal venguda d'Egipte. Aquí i allà, corrues de desvalguts i centurions romans adorant déus-cocodril, déus-serp, déus-xai, déus-cas... Altres, ajupint-se sota el símbol del sol i de la lluna, provant de llegir el destí dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...

Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicació i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reproduïen meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombrívoles, els bellíssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditació i al somni. Aquí romanen enterrats els primers sants. Segons la tradició, en les de Sant Sebastià reposen les despulles d'aquest sant, una víctima en entre milers de les persecucions de Dioclecià. Enllà, la sepultura de Pau.

Trepitjàvem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar alçar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Església encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de relíquies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.

Quantes tones d'ossos, de dents, de braços, de dits i peus no sortiren d'aquesta foscúria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de França, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!

L'avarícia dels homes provant de treure profit del més sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a través de totes les èpoques. Però les catacumbes, amb el món secret que servaven per aquells quilòmetres i quilòmetres de passadissos, eren el món marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.

Sentia un vertigen absolut.

Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Callígula, la sang innocent vessada per Dioclecià i amb què tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicció que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'Àfrica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys públics i els palaus esdevenguts solls de prostitució on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots forçats a cometre munió d'actes indignes. Els àpats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Història dels dotze cèsars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un món de corrupció que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terrorífic infern per als seguidors dels evangelis.

Ho pronosticà Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnació del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces diàboliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostraré la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s'han prostituït amb ella, i els habitants del món s'han embriagat amb el vi de la seva prostitució".

Amb Constantí, després del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocràcia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys després, Costanci II declarà superstició el paganisme i decreta que la ignomínia dels sacrificis als falsos déus s'havia d'acabar.

El camí que portava al triomf de la nova religió s'afermava amb força incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'exèrcit ja fa temps que és en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen basíliques sobre els temples a Júpiter, a Mart, a Venus o a qualsevol déu o deessa provinent d'orient o el gèlid nord dels germànics. Els temples són elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les estàtues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat romà ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Laterà.

Començava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a Hèrcules, a Càstor i Pòllux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era permès obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el destí dels homes i les nacions. Des de quan, però, els romans no creien en llurs falsos déus? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans més assenyats es mofaven d'uns éssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el destí de l'emperador en la batalla.


Sa Pobla | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb