Literatura catalana contemporània

Avançaments editorials – L´historiador Mateu Morro (exsecretari general de l´OEC i del PSM) publicarà properament el llibre: Canviar el món-Història oral del Moviment Anticapitalista, amb pròleg de l´escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 20 Octubre, 2026 21:55 | Compartir:

Avançaments editorials – L´historiador Mateu Morro (exsecretari general de l´OEC i del PSM) publicarà properament el llibre: Canviar el món-Història oral del Moviment Anticapitalista, amb pròleg de l´escriptor Miquel López Crespí -

PRÒLEG - REIVINDICACIÓ DE LA MEMÒRIA- Per Miquel López Crespí-

Els homes i dones que formaren el moviment anticapitalista no ho tengueren fàcil. A les condicions pròpies de la dictadura s’hi ajuntaven les específiques del context insular. El pes de la història gravitava, feixuc, damunt cada una de les illes, en especial allò que havia estat la guerra civil i la postguerra, amb una tremenda càrrega de repressió, pors i silencis obligats. El moviment obrer havia estat delmat per la repressió i la seva reconstrucció va ser una tasca que va haver de partir gairebé de zero. A tot això, hi hem d’afegir la constitució d’una nova classe obrera que, de manera majoritària, es concentrava en els serveis i el turisme, amb problemes de dispersió, temporalitat i sobreexplotació. La formació del nou moviment obrer i l’aparició d’una esquerra mobilitzadora, en condicions de clandestinitat, va ser gairebé una heroïcitat. Els resultats de tot aquell esforç no varen respondre a les expectatives generades en els anys de resistència i combat. Les característiques limitades del canvi, que es va fer pivotant sobre el vell estat franquista, no recolliren tots els valors i aspiracions que havia expressat la mobilització popular. Però aquests migrats canvis tampoc no haurien estat possibles sense la lluita de milers de persones que varen viure l’esperança d’un canvi polític i pensaven que aquest canvi alhora havia de ser econòmic i social.

La modificació i la continuïtat transformada de l’estat autoritari implicava controlar un moviment obrer i popular que podia alterar el procés si persistia en la seva radicalitat. En aquest moviment la defensa anticapitalista de la democràcia directa, en la tradició del consellisme, amb la ferma opció de centrar la direcció de les lluites en les assemblees i en la democràcia de base, era una línia de ruptura, que de qualque manera enllaçava amb l’origen de les primeres Comissions Obreres, però que no encaixava ni poc ni gens en aquell model de transició.

Les persones que crearen i impulsaren les Plataformes i l’OEC s’havien format enmig del caliu de la mobilització obrera de la segona meitat dels anys seixanta, com el conjunt de les noves formacions que cercaven un camí diferent entre la socialdemocràcia i l’estalinisme. Pensàvem que no ens podíem limitar a lluitar contra les formes dictatorials de l’estat franquista, sinó que ho havíem de fer contra els fonaments socioeconòmics que les havien creades i mantengudes. Per això fèiem nostra l’estratègia de la revolució permanent. Admetíem el paper fonamental de les reivindicacions democràtiques avançades (com la conquesta de les llibertats, el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides o una profunda reforma agrària) però, en lloc de sacralitzar aquesta etapa, afirmàvem que aquestes tasques només podien ser resoltes a través d’un canvi revolucionari sostengut en una àmplia aliança de classes, que seguint Antonio Gramsci, consideràvem que havia de ser un nou bloc històric, d’inspiració anticapitalista. Per assolir els objectius de canvi no crèiem amb accions individuals ni amb la intervenció messiànica d’una avantguarda depositària de la veritat, sinó que crèiem amb l’autoorganització i en la consciència de classe produïda amb la participació en les lluites obreres i populars.

Crec que va ser Alfonso Guerra qui va dir que ja en el mateix congrés de Suresnes traçaren un esquema de com seria el canvi polític. Degué ser així, perquè al darrere d’aquell disseny hi havia poderoses influències d’àmbit internacional i una àmplia confluència amb sectors dirigents del règim franquista. Una de les característiques del moment polític que s’ha denominat la Transició va ser l’estricta selecció, de banda del poder, d’allò que era considerat admissible o correcte políticament en el nou règim. I no cal dir que les posicions de l’esquerra revolucionària no entraven de cap de les maneres en aquesta selecció. Això es va expressar d’una manera clara en les polítiques comunicatives dominants, que prioritzaren les formacions polítiques que eren garants de l’èxit de la maniobra pactada de restauració de la monarquia i consolidació de l’estat centralista, i condemnaren al silenci les formacions que defensaven opcions rupturistes.

Però el declini d’aquella esquerra alternativa i el fracàs de l’opció rupturista que defensava, va obeir a causes més complexes que a la dura restricció informativa a la qual va ser sotmesa. En els darrers anys de vida de Franco i en els posteriors es va desplegar també una dura repressió. Hi havia un moviment obrer i popular molt actiu, que prenia formes que sovint fugien dels models pactistes i cercaven vies de combat. Recordem, a tall d’exemple, la lluita obrera de Vitòria o la vaga general de Sabadell. La repressió brutal d’aquelles experiències va ser la tònica dominant. Hi hagué obrers morts i ferits en aquella ciutat basca, el dia 3 de març de 1976, metrallats per la Policia Armada.

La repressió i l’exclusió varen anar de bracet, i es varen afegir a les mateixes immadureses i incapacitats de les formacions de l’esquerra revolucionària. Cal reconèixer també, que els partits revolucionaris sovint es mantenien en la línia d’actuació desenvolupada en els anys del franquisme i tenien severes dificultats per adaptar-se a les noves condicions on per força s’havien de moure.

Crec que navegàvem per les aigües d’un obrerisme de forta tendència cristiana (molts dels militants de l’OEC procedien de la JOC) que ens feia preocupar més que res per estar al costat dels treballadors en el marc reivindicatiu. I havia arribat l’hora de fer política. El nou escenari, tanmateix, havia de tenir unes conseqüències que llavors ens costava de copsar, entre altres coses perquè mai no ens havíem plantejat l’activitat política en termes de competència electoral.

El resultat va ser que no tan sols es va esvair qualsevol perspectiva revolucionària (recordem l’ensurt que va representar per a una part de les classes dominants espanyoles la Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974 a Portugal), sinó que amb poc temps la mateixa idea de trencament democràtic es va convertir en una mena de quimera utòpica. Un cop acceptada o imposada la reforma pactada tot va ser desfer calça i es va veure que el disseny era el d’un bipartidisme d’alternança, consolidat sobre la base de l’acceptació d’un conjunt de preceptes (la monarquia, el model econòmic, el rebuig de la plurinacionalitat…) que feien impossible qualsevol trencament que afectàs el consens constitutiu del nou règim.

El capital polític i humà de l’antifranquisme i de l’anticapitalisme va patir una descomposició que va desfer les formacions polítiques d’aquella esquerra atomitzada, i fins i tot va afectar el mateix PCE, que semblava que havia de jugar un paper més important. La no continuïtat d’aquelles organitzacions, que varen viure una emigració massiva dels seus quadres cap a altres formacions o cap a la desvinculació de l’activitat política, va tenir importància en la desaparició de la memòria col•lectiva d’aquelles trajectòries militants i de la seva presència en els moviments populars.

Des d’aquest punt de vista s’han de valorar els treballs que una nova fornada d’historiadors ha anat encarant, afavorida per la crisi de les versions oficials de la Transició, que durant anys l’havien presentada com una operació modèlica, tant com la mateixa monarquia. Dins aquestes visions més crítiques, i més objectives, s’hi han afegit treballs memorialístics (memòries, dietaris, estudis sobre el moviment obrer o veïnal…) que aporten noves mirades. La meva obra, o una part d’ella, en certa manera, ha volgut corregir aquest buit de memòria que ara, a poc a poc, es va reblint.

La nostra lluita no va resultar vencedora. Això és cert, però si la lluita per un canvi de bon de veres era difícil, renunciar a plantejar-lo sense lluita i perdre el nord estratègic, tampoc no era assumible per una part del moviment d’oposició al franquisme. Potser no era factible assolir el món nou que desitjàvem, però mai no sabrem si hauria estat factible un trencament amb els vells ressorts de poder que varen continuar, i encara continuen, dempeus. Però no és l’objecte d’aquest llibre que el que planteja és recuperar una memòria, una entre tantes, que forma part de la memòria de tots.

Miquel López Crespí