Literatura catalana contemporània

Antoni Tugores descobreix les Víctimes invisibles del franquisme a Mallorca

L’historiador manacorí retrata dotze històries de dones “que havien de gestionar la fam i misèria”

J. Socies | 29/03/2011

L'historiador manacorí Antoni Tugores (Manacor, 1948), després dels llibres Antoni Amer, La història robada i Manacor. La guerra a casa, torna a les llibreries per tractar i descobrir-nos un sector de la guerra civil i el franquisme fins ara poc conegut, les dones. A Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franquisme, Tugores hi mostra dotze històries, dotze vides en femení que, com l'autor explica, "la dona era qui havia de gestionar la fam i la misèria en temps de guerra i de postguerra".

Aurora Picornell, Magdalena Roig i Joana Caldentey Amer són algunes de les dones que Tugores dóna a conèixer en el llibre. "A Mallorca moriren 16 dones, deu d'elles a Manacor i sis a Palma, que coneguem de moment. En el llibre no surten totes, ja que no pretén ser un relat exhaustiu d'aquestes dones. Les que hi surten són les que hi ha en els arxius". Per fer aquest recull, Tugores ha examinat causes i sumaris. "El 90% està tret a partir de documentació, ja que en alguns casos jo no coneixia res de la protagonista, ni la memòria oral tampoc no me n'ha sabut dir res".

El llibre, que va néixer de la inquietud del Col·lectiu de dones de Llevant per conèixer el paper de la dona durant la guerra civil, és el resultat d'un article que Tugores elaborà per aquest col·lectiu i que després publicà al setmanari de Manacor Cent per Cent i que li va fer guanyar el premi de Premsa Forana al millor reportatge. Llavors, a l'historiador també li rodolava pel cap un comentari de Jaume Santandreu sobre el seu llibre referent al batle Garanya. "Santandreu em digué per jo amb aquesta història he descobert un personatge que es fa més gran que el batle, la seva esposa, Magdalena Roig". Després de tot això, Tugores anà més enllà i espigolant va descobrir les noves històries, que ara veuen la llum. Per l'investigador, la història està plena de grans herois, sempre homes, però hi ha moltes heroïnes, invisibles, anònimes, i crec que valia la pena acostar-nos a les dones, amb la seva gran generositat, la humanitat il·limitada i la valentia poc comuna".

Segons el pròleg de Jaume Claret, "el narrador espira a l'objectivitat, però sense renunciar ni amagar la seva imparcialitat". Antoni Tugores assenyala que "aquella por encara la patim tots avui, la dona tal vegada amb més causa, ja que aleshores l'home podia partir, era ben vist, però la dona havia de quedar amb els infants i mirar de sobreviure de la millor manera". El llibre, publicat per l'editorial Tria i amb pròleg de Jaume Claret, serà presentat avui vespre, a les 20 hores, al Teatre de Manacor per l'advocada Cristina Almeida.

Diari de Balears

N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)

El Molinar, Ciutat de Mallorca (15-III-1987): intervenció de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la República i de la dirigent comunista Aurora Picornell assassinada pels feixistes en temps de la guerra civil.

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.

Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La literatura catalana és una de les més desassistides i desateses que conec: La societat catalana no sap la literatura que té, ni sap la importància de la literatura en la construcció d'aquest país, i per això la societat no respon. Els mitjans de comunicació no presten prou atenció a la cultura catalana i, quan s'hi posen, ho fan de manera displicent i destructiva. N'hi ha prou de llegir diaris com El País o La Vanguardia. A internet, una de les grans batalles, la literatura catalana perd pistonada, no hi ha ni un portal digne que representi la literatura catalana en més d'una llengua. La universitat no abona la literatura catalana actual, és com si hi hagués hagut un divorci. Falten tribunes per a exercir la crítica literària de veritat. I les associacions d'escriptors i algunes entitats més no ajuden com podrien a crear un sistema literari. Molts editors comercials renuncien a la seva responsabilitat cultural i sols busquen grans èxits del moment. Les institucions del govern que es dediquen a la cultura s'han tornat massa partidistes, sectàries i inoperants. I hi ha una terrible fragmentació territorial de la comunitat lingüística, que no permet que es conegui bé la literatura catalana ni que es construeixi un autèntic mercat únic per als productes culturals. Catalunya es mutila. (Sam Abrams)

Sam Abrams i la situació de la literatura catalana contemporània (pàgines del meu dietari)

D’esquerra a dreta: Susanna Rafart, David Castillo, Josep Ballester, Sam Abrams i Miquel López Crespí

Recentment (gener-febrer de 2007) s’ha celebrat la quarta sessió de les conferències emmarcades sota el títol Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana amb intervenció del crític Sam Abrams, el dramaturg Josep M. Benet i Jornet, l'editor Joan Carles Girbés, la traductora Monika Lübcke, la comissària de Frankfurt Anna Soler-Pont, l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro i la llibretera Rosa Viñallonga.

De tots els participants en aquestes jornades qui més ha denunciat la situació actual, el desgavell produït per aquest control neoparanoucentista, ha estat el crític Sam Abrams que, com informa Vilaweb de 4 de febrer, va dir: 'La literatura catalana és una de les més desassistides i desateses que conec: La societat catalana no sap la literatura que té, ni sap la importància de la literatura en la construcció d'aquest país, i per això la societat no respon. Els mitjans de comunicació no presten prou atenció a la cultura catalana i, quan s'hi posen, ho fan de manera displicent i destructiva. N'hi ha prou de llegir diaris com El País o La Vanguardia. A internet, una de les grans batalles, la literatura catalana perd pistonada, no hi ha ni un portal digne que representi la literatura catalana en més d'una llengua. La universitat no abona la literatura catalana actual, és com si hi hagués hagut un divorci. Falten tribunes per a exercir la crítica literària de veritat. I les associacions d'escriptors i algunes entitats més no ajuden com podrien a crear un sistema literari. Molts editors comercials renuncien a la seva responsabilitat cultural i sols busquen grans èxits del moment. Les institucions del govern que es dediquen a la cultura s'han tornat massa partidistes, sectàries i inoperants. I hi ha una terrible fragmentació territorial de la comunitat lingüística, que no permet que es conegui bé la literatura catalana ni que es construeixi un autèntic mercat únic per als productes culturals. Catalunya es mutila”.

Poca cosa podem afegir a aquesta lúcida anàlisi de la situació actual de la literatura catalana contemporània.

Però tornem a la poesia, a la provatura, potser mai reeixida, de rompre aquest nefast cercle de silenci damunt l’obra de bona part dels poetes catalans contemporanis. Sovint ens hem demanat d´on surten, a part del control neoparanoucentista, les dificultats per tal que el potencial públic català pugui conèixer amb certa normalitat la producció dels seus autors.

Anem a pams. Tots sabem que la poesia “ven poc” i interessa molt menys. Bastaria comprovar el nombre d’exemplars de cada poemari que publiquen les editorials i comprovar, més tard, el nombre d’exemplars venuts. Les conclusions quant a les possibilitats de donar a conèixer l’obra poètica d’un escriptor entre el públic lector podrien resultar un exercici de masoquisme poc recomanable per a qualsevol amant de la nostra cultura.

A totes les dificultats que ja coneixem quant a la difusió popular de la poesia mallorquina hauríem d’afegir, com he escrit en molts d’articles, la indiferència de determinades revistes culturals i suplements de cultura quant a la promoció d’obres i autors, excepció feta dels endollats de sempre, aquells que els clans i màfies consideren oportú promocionar. Ja hem parlat de Damià Huguet, un home marginat també pels clans culturals del moment. Damià Huguet em va contar moltes anècdotes al respecte. Anècdotes de silencis i premis que es mereixia i que no li donaren per simple enveja d’alguns membres de jurats que no podien suportar la seva capacitat creativa. Damià Huguet, amb les seves primeres obres, els poemaris escrits a partir de 1972, parlam d'Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973), Carn de vas (1976), Esquena de ganivet (1976), Com un peix dins el rostoll (1978), Traus badats (1979), L’encant dels pentenills (1981), Terra de reganyols (1981) i Els calls del manobre (1984) ja havia demostrat abastament la seva vàlua com a poeta. Vàlua que els controladors del moment no li perdonaren. El cercle de silenci a què va ser sotmès, la impossibilitat a vegades de publicar amb normalitat les seves obres, i també, la seva dèria poètica, les ganes de donar a conèixer la poesia que li agradava i li interessava, el varen portar a crear, l’any 1972, l’editorial Guaret, una verdadera fita de cultura i de poesia al marge dels cànons aprovats en aquell moment. Guaret era en el fons una provatura increïble, per la seva qualitat, però també un intent desesperat de sortir de certa marginalitat literària creada pels controladors de sempre, que no perdonaven a Damià Huguet la novetat i valentia de la seva obra poètica.

Generalment la provatura de silenciament de Damià Huguet i molts d’altres escriptors nostrats igualment valuosos prové d´un sector, especialment professors que en un determinant moment volgueren ser poetes o escriptors i que amb el pas del temps han vist que no tenien formació, ni capacitat ni empenta per a fer més que quatre retxes malgirbades, retxes que podria fer qualsevol dels seus alumnes. D’aquí l´origen de la ràbia contra els que sí que basteixen una obra de qualitat. Són els mateixos que amb odi violent impediren que Damià Huguet guanyàs alguns dels premis que sí que segurament li pertocaven o que publicàs en determinades editorials a les quals li vetaren el pas en una vana provatura de silenciar-lo i marginar-lo. Convé tenir ben presents totes aquestes situacions ara que s’ha posat de moda la seva promoció. Com en el cas de Josep M. Llompart, lloat després de mort, o pensant el que va succeir en vida a Damià Huguet, sempre hem de tenir en compte les traves que patiren en vida homes com ells, la llista dels quals, no en tenim cap dubte, podia allargar-se, com ja hem indicat, moltíssim.

Un dia de l’any 1985 el vaig entrevistar per al suplement de cultura del diari Última Hora. Ens veiérem al Bar Modern de Ciutat i parlàrem de totes aquestes dificultats i entrebancs. Aquell dia el vaig trobar segur de si mateix i de la seva obra, però desil·lusionat pel poc ressò que havia obtengut en la nostra societat, pel rebuig que havia patit, pels problemes que continuava tenint quant a la possibilitat d'anar publicant la se va obra amb certa regularitat i en editorials d’això que diuen “de prestigi”.

És per això mateix, en recordar les dificultats que, com la majoria de poetes de les Illes, hom ha tengut, que la publicació d’Antologia (1972-2002) a la col·lecció El Turó tengué un significat especial per a mi. Almanco podies informar de la feina feta en els darrers trenta anys, deixar constància escrita d´on varen ser publicats els poemaris i oferir-ne una mostra prou significativa que servís d ‘orientació a futurs investigadors de la poesia de la generació literària dels anys setanta.

Com ja he dit, aquella antologia contemplava poemes de vint-i-un poemaris. Només quan la vaig tenir a les mans, just acabada d’editar, em vaig fer conscient de les dificultats que hem tengut i tenim determinats poetes de les Illes per a donar a conèixer els nostres llibres. És el mateix que va succeir a Damià Huguet i a tants de companys del gremi de la ploma. En el fons, és el desgavell de què parlava Sam Abrams en la quarta sessió d'Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana. També ho havia analitzat amb prou lucidesa el poeta i investigador Ferran Lupescu, premi de poesia “Josep M. López Picó 1996”, que en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) havia escrit: “Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de ‘productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de normalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)

Santiago Carrillo i Adolfo Suárez, el darrer dirigent del "Movimiento Nacional", el mateix que va legalitzar els carrillistes. La direcció del carrillisme espanyol (PCE) va ser l'encarregada de desactivar la lluita republicana, atacar els principis del socialisme i lluitar contra l'independentisme de les nacions oprimides de l'estat. Una feina bruta que, evidentment, no haurien pogut portar endavant solament els partits de la burgesia i el franquisme reciclat (UCD).

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.

L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (II)

La direcció del PCE defensant la monarquia i la bandera que havia guanyat la guerra a la República el mateix dia de la legalització (Carrillo és el segon per l'esquerra). El carrillisme va ser essencial per acabar amb la lluita republicana i la memòria històrica en temps de la transició. Posteriorment va ser necessari per acabar amb el comunisme i va estar a l'avantguarda de la lluita contra l´independentisme i en la defensa de l'economia mercat capitalista signant tota mena de pactes contra els inteerssos dels treballadors (Pacte de la Moncloa, per exemple). La direcció carrillista s´ha enriquit en aquests darrers trenta anys de servei a la monarquia i al capitalisme.

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.

Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.

- "La veritat és que no sé si t'hauria d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2).

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). El llibre narra la història oculta de la transició, les traïdes del PCE a la causa republicana i la lluita de l’esquerra alternativa en defensa del socialisme, la república i l’autodeterminació.

Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.

Hom se n'adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D'ençà l'any 1956, el P"C"E s'havia especialitzat a llançar missatges envers el feixisme i uns hipotètics sectors democràtics del capitalisme. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista-leninista en camí d'anar agrupant l'avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel.lectualitat antifeixista.

Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent, record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista, leninista, al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col.laboració de classes carrillista, tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!

Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del P"C"E amb els enviats personals de Juan Carlos.

"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".

Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel.lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).

Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.

En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del carrillisme (P"C"E).

"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".

El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".

Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)

L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.

A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.

La lluita republicana en temps de la transició va ser impulsada per partits com l'OEC, MC, PTE, PCE(ml), PSM, AC, LCR i molts d'altres grups revolucionaris que varen ser perseguits i criminalitzats pel franquisme reciclat i pels dirigents del PCE, principalment.

Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!

El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".

Propaganda republicana a Palma (Mallorca) en temps de la transició. Els cartells eren dibuixats i pintats per l'escriptor Miquel López Crespí.

A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.

Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.

Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.

'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".

Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

L´Escola Graduada de sa Pobla i els meus mestres – Sa Pobla, anys 50 -

Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle. (Miquel López Crespí)

De cop i volta, mentre ens llegia el dictat del dia, el senyor Jordi queia adormit amb el cap enmig del llibre. Just en aquell moment, finida la ferrenya vigilància del mestre, ens hi apropàvem de puntetes-puntetes, com aquell que s’acosta a un animal perillós i, en constatar la força del ronc, els ulls closos, el cos sense fer cap moviment, començàvem a jugar de forma incontrolada, llançant-nos el guix de la pissarra els uns als altres. Tampoc no es lliuraven de volar per damunt els pupitres les estimades plaguetes on hi havia les redaccions, comptes i dictats.

La nostra preocupació pel quadern, per si s’espenyaria el forro de paper blau comprat expressament per a impedir taques de tinta o de l´oli de l’entrepà, desapareixia de la consciència i tan sols ens importava el fet d’estavellar la plagueta contra el cap del company. El quadern o les bolles fetes amb el paper que hi havia a la paperera de la classe! Tot servia com a arma d´atac o defensa. Els més embogits, emportats per aquella febre destructora, eren capaços de llançar els llibres que hi havia damunt la taula del mestre, les gomes d’esborrar. Com si ja no els importàs que despertàs el mestre, disposats a acceptar qualsevol càstig quan el senyor Jordi obrís els ulls i s´adonàs del desgavell. Com era possible aquell canvi tan sobtat en l’actitud d´uns alumnes que, fins feia poc, mentre el mestre feia el dictat, semblaven xotets de cordeta, al·lotells incapaços de fer una destrossa com aquella?

Ningú no ignorava que el senyor Jordi s’adormia a classe perquè llegia a casa fins massa tard. La febre de la lectura el dominava i la seva era la darrera llum que s’apagava al poble.

Amb el renou fet per la tropa d’al·lots desfermats i a lloure per la cambra, el senyor Jordi es despertava i el primer que agafava per les orelles el feia posar a un racó amb un parell de llibres damunt cada mà. Ara veig que érem mals de portar i que el mestre que escarníem tenia una paciència infinita amb nosaltres. Érem dolents, com els infants de tot el món i de totes les èpoques.

Mai no li demanàrem perdó per les nostres malifetes.

Ben cert que ell ens hauria llevat el càstig si hagués vist el mínim senyal de penediment en la nostra actitud. Sabíem que ens fitava de coa d´ull, esperant un gest que li indicàs que podia perdonar-nos sense que quedàs en dubte la seva autoritat. Gest que, evidentment, mai no s’esdevengué per molt mal que ens fessin els genolls, malgrat sentíssim les punxades del dolor a les venes i nervis dels braços, maldament les llàgrimes ens rodolassin per les galtes: rierol salat que penetrava dins la boca tancada amb força a fi que, ni per casualitat, en sortís un gemec que pogués fer entendre com patíem.

Què volíem demostrar o demostrar-nos resistint, no demanant perdó? Quina estranya voluntat interior ens empenyia a refusar acotar el cap? Era la nostra infantil concepció de “ser homes”, de ser ja com “els grans”? Por que els companys ens tenguessin per dèbils i ens fessin l’abús? Com quan, exposant-nos a mil perills, jugàvem a botar per damunt un pou abandonat, enfilar-nos als arbres, entrar a una casa abandonada quan ja es feia fosc... Qui quedava el darrer seria la rialla dels amics que, sens dubte, farien córrer la notícia de la nostra covardia per tot el poble. Ah! si els pares s’haguessin assabentat que quan marxàvem al camp no era per a jugar a amagatois o amb les bolles de fang fetes a casa, cuites dins el forn, sinó per a demostrar als altres i a nosaltres mateixos que érem, indubtablement, els més valents, els al·lots més agosarats de la contrada.

Alguna vegada s’esdevenia l’inevitable accident. “Coses d´infants, no tenen coneixement”, mormolaven els més vells del poble, encenent la cigarreta moments abans d´entrar al funeral per a donar el condol als pares, que ploraven desesperats al primer banc de l´església. Com era possible que l’al·lot s’hagués atrevit a travessar el torrent que hi havia prop del pont?

Nosaltres sabíem que l’amic que s’havia emportat el corrent a més de cinc quilòmetres del poble havia estat el més valent de la colla. Quan ningú no s’hi atreví, olorant el perill, ell, per demostrar que no tenia por de res, deixà la cartera amb els llibres d’escola davall un arbre i, mirant-nos de dalt a baix, com aquell qui mira una tropa d’infantons atemorits, es llançà a nedar confiant en les seves forces. Era un bon nedador, ningú no ho dubta. Però els corrents, els fondals, les branques ocultes dins l’aigua, són elements traïdors a tenir en compte.

Encara ens mirava una mica sorneguer mentre nedava, com si no hagués de passar res, quan de sobte desaparegué per sempre sota les aigües.

Ja no el vérem més fins que, una vegada que el trobaren després de cercar-lo durant un parell de dies, el veiérem dins el bagul, davant l’altar major de l’església, el rostre blanquíssim, amb una cicatriu a la part dreta del rostre que, deien els entesos, li havien fet les pedres de la riba, allà on el van trobar.

En Joanet del forn no s’aturà a pensar en els perills amagats del torrent.

Moltes vegades havíem parlat plegats dels fantasmes de l´Albufera, dels genis malèfics que s´amagaven en la fondària de les aigües. En Joanet del forn sabia tant o més que tots nosaltres que no es podien provocar les ànimes d’aquells que no pogueren anar al cel. Els condemnats que, en companyia de bruixes i assassins, vaguen a l´espera que el dimoni els obri les portes de l´infern. Són els esperits que romanen ocults per les cases en runes, els pous abandonats, els fondals de la serralada, dins l´obscur reialme de l´aigua del torrent de sant Miquel.

Tanmateix ho oblidà, posseït per la voluntat de ser més valent que nosaltres. Qui als deu o onze anys s’atura a pensar en els perills que ens encerclen del moment de néixer fins al dia de la nostra mort?

Ningú mai no s’aturà a pensar si ens podríem rompre una cama caient del garrofer, o si, una vegada davallats al fons del pou amb una vella corda agafada al molí, tendríem prou forces per a sortir amb l’ajut dels que ens havien d’estirar des del brocal.

Jugàvem amb la mort sense anar a pensar que en qualsevol moment la bona sort podria desaparèixer i, en lloc de tornar a casa amb la roba bruta i unes esgarrinxades per les cames, hi podríem tornar com en Joanet des forn, en braços del pagès que ens hauria trobat entre l’herba i el canyís de la vorera del torrent, blancs com la calç.

“Era un angelet, pobret!”, exclamaven les veïnes del mort, i se senyaven una i deu vegades en una instintiva provatura de fer marxar els mals esperits que havien portat el dol al poble.

Quan el mestre queia adormit per uns instants i ens rebel·làvem, jugant, esvalotats, com les gallines del galliner quan la madona entra al corral per a donar-los el recapte... era per oblidar el fantasma de l’amic que planava damunt nostre, com una llosa pesant? Un homenatge postrer en recordança del darrer dia que llançava bolles de paper amb nosaltres? Una forma d'apaivagar el dolor instintiu que sentíem i que no sabíem com esmorteir?

Quan el senyor Jordi copsava el grau de bogeria que ens dominava, pegava un cop amb el regle damunt la taula i, sense pensar-ho dues vegades, castigava els primers que trobava al davant fent el gambirot.

Ningú no dubta que si haguéssim anat fins a la taula del mestre per a dir-li que no podíem sostenir els llibres, que els braços o els genolls ens feien mal, indubtablement ens hauria enviat a seure, feliç per haver tengut l’excusa adient per a deixar en suspens el càstig. Passat el moment, el dictat hauria continuat, com si res no s’hagués esdevengut i, tornant a mullar els plomins dins el tinter, continiaríem escrivint just per la frase on el senyor Jordi havia quedat adormit: ...la grandiosa Catedral de Palma, de arte gótico, con sus riquíssimas puertas y su torre cuadrada, que se estima como joya arquitéctonica de gran mérito, conserva el túmulo de Jaime II de Mallorca, el bello panteón del Marqués de la Romana y un coro con magnífica sillería...

No tothom podia anar a escola en aquell temps. Els que disposàvem d’un quadern i del llibre recomanat pel mestre érem uns privilegiats. Altres companys havien d’anar a feinejar amb cinc i sis anys, oferir-se pel que els propietaris els volien donar. Sovint la subsistència de la família depenia dels cèntims que pogués aportar de l’al·lot. Infants que eren tot el dia rere els segadors, a l’estiu, portant l’aigua per als grups d’homes i dones que segaven o ajudaven a fer els feixos per a portar a l’era. Altres, els més afortunats, els que no havien d’anar al camp, restaven al costat del pare sabater o espardenyer, forner o botiguer ajudant des que sortia el sol fins que era fosca nit.

Més d´una vegada el pagament consistia en el menjar i, així i tot, moltes famílies quedaven conformades en saber que l’infant no patia fam malgrat que s´alimentàs dels roïsos que queien de la taula dels senyors, les patates i la col que no volien els porcs.

Sabíem que érem uns privilegiats. I, per això mateix, volíem aprofitar el temps.

Tampoc no era segur que poguéssim romandre gaire anys anant a escola. Estudiar de metge o d’advocat, d’enginyer o veterinari eren fantasies exòtiques, somnis tan allunyats de la realitat que ningú gosava pensar-hi. Els pares havien envellit ràpidament. Quasi no podien portar endavant la feina als horts i, malgrat que ells no ens diguessin res, intuíem que ben prest també hauríem de deixar els bancs, els quaderns, els jocs a la plaça de davant l’ajuntament.

Per això anar a escola, fer els deures a casa, olorar, palpar els llibres nous de cada any era com anar a veure una d’aquelles pel·lícules que es projectaven a Can Guixa o Can Pelut. El pare i la mare sempre trobaven les tres pessetes necessàries per a anar a veure la pel·lícula. El pare no ho feia per a fer-se més que els altres, els que no hi podien anar, ni per a seure vora els rics del poble. Ens estimava. Ell i la mare gaudien de veure la nostra cara d’alegria amb les aventures de Buster Keaton o de Charles Chaplin. Jo veia com ens miraven de reüll, feliços.

Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle.

Instants màgics, el circ, el mico ensinistrat a què donaven uns cacauets quan obeïa les ordres del domador. Fins i tot hi havia una serp, deien que molt verinosa, que sortia d´un cove quan el jove vestit de patge reial feia sonar el flabiol.

Encisats, només teníem ulls per als sinuosos moviments d’aquella serp que, imaginàvem, podia atacar i matar el músic que l’entretenia amb la melodia que sortia del flabiol.

Quin silenci expectant fins que acabava el número i el domador acaronava tendrament l’animal que ens havia fet passar aquella penada. La mare, que no havia perdut detall, ansiosa no fos cosa que la bèstia deixàs el cove i anàs a amagar-se entre el públic, prop nostre, respirava alleugerida.

Segurament aquells anys foren els més feliços i despreocupats de la nostra existència. Bevíem tot el que ens explicava el senyor Jordi com aquell assedegat que travessa el desert i de sobte troba un oasi amb una font d’aigua clara. Crec que va ser en aquella infantesa perduda en la distància quan ens submergírem per sempre en l’encanteri de les paraules. Quin miracle, aprendre de llegir i escriure, començar a copsar el significat de les lletres que hi havia als llibres! Com descobrir un univers immens curull de possibilitats. Igual que la primera sensació que vaig sentir en entrar dins la mar de la mà del pare, o del dia que em vaig perdre, jo era molt petit, pels afores del poble i de sobte, atemorit, intuïa que els carrers s’allargassaven fins a l’infinit i no hi havia manera de trobar-hi la sortida. Les lletres dels llibres: com un laberint on et podies passar la vida resseguint mil enfonys inimaginables que et portaven a altres contrades i països. Una sensació d’infinitud que mai no em va abandonar i que, ja de gran, sentia cada vegada que agafava un llibre i obria les seves pàgines amb cura quasi religiosa, com aquell que obri la porta a tots els misteris.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (fragment modificat)

Aquells eren uns anys de lluita antifeixista intensa. En els baixos de la llibreria Tous discutim els articles que sortiran en el suplement de cultura del diari UH on aleshores escrivíem al costat d'Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart i tants i tants d'amics del moment. (Miquel López Crespí)

Aina Montaner i la cultura a Mallorca

Són anys de necrològiques constants. Recentment havia d'escriure sobre Encarna Viñas. Avui ens toca parlar d'Aina Montaner. El records es van acaramullant de forma inabastable. Aina Montaner, des de la seva tornada a Mallorca l'any 1971, esdevé, indubtablement, una ferma i autèntica dinamitzadora cultural. I, ara, amb la seva desaparició física, és quan més es nota el buit immens que ens ha deixat.

Aina Montaner participà activament en la represa cultural i política de la Mallorca de començaments dels anys setanta. De la lluita cultural i clandestina de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta n'he parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma de Mallorca, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) i, molt més recentment, en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Els dos capítols de Cultura i antifranquisme dedicats a la història de les Aules de Poesia, Teatre i Novella, ens poden donar una idea aproximada de l'enrarit i repressiu ambient cultural de la Palma de finals dels seixanta, just quan n'Aina havia acabat els estudis a Barcelona i es decidia a retornar a Mallorca.

Els començaments dels setanta van estretament lligats a les activitats de les llibreries l'Ull de Vidre i Tous, a la creació dels primers embrions de partits revolucionaris antifeixistes, a la preparació del Congrés de Cultura Catalana, a la consolidació de l'OCB i a l'ampliació de la represa editorial catalana a les Illes amb editorials que com Daedalus, que dirigeix Tomeu Barceló, i Turmeda, en la qual és un personatge decisiu i imprescindible Aina Montaner.

D'aquests anys de represa i consolidació cultural catalana en podem trobar una excellent informació en el llibre de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003), que acaba d'editar Documenta Balear.

La Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novella, de l'actualització de la revista Lluc (vegeu el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc"), de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. Com he escrit una mica més amunt, el professor Pere Rosselló Bover sintetitza molt bé tot aquest procés en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003).

Des de 1971 fins al 2004 la nostra amistat es va anar afermant i consolidant. A mitjans dels setanta, com a autor amb solament tres llibres publicats, solia anar a casa seva, en el piset que tenia amb el seu company en el carrer Joan Crespí i parlàvem de literatura, política, els esdeveniments internacionals que commocionaven el món. Recordem que era el temps de la guerra del Vietnam, l'experiència de Salvador Allende, la represa de la lluita popular contra la dictadura, el Congrés de Cultura Catalana, el naixement dels primers partits comunistes i antifeixistes a les Illes. Malgrat que ella en un temps hagués estat més propera al PSUC i jo militàs en una organització de tendència consellista i trotsquista, l'OEC, mai tenguérem cap diferència essencial en les valoracions del moment. Dona d'un tarannà democràtic per excellència, era ben lluny del dogmatisme i la vulgaritat del carrillisme illenc.

Vivíem la nit franquista, però el cert és que tots, n'Aina la primera, teníem grans esperances en la possibilitat que la democràcia ens ajudàs en la consecució del nostre redreçament nacional i social. Encara no havíem vist ni patit les tones de cinisme i oportunisme que copsaríem poc després, amb l'abandó de la majoria d'ideals rupturistes, socialistes, nacionalistes i republicans per part d'aquells que feien dels pactes amb el franquisme reciclat la base de la seva economia particular. Servils de tota mena i condició que renunciaven a tota idea anticapitalista o socialisme per tal de gaudir de bon sou institucional, cotxe i moqueta oficial.

Aquells eren uns anys de lluita antifeixista intensa. En els baixos de la llibreria Tous discutim els articles que sortiran en el suplement de cultura del diari UH on aleshores escrivíem al costat d'Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart i tants i tants d'amics del moment. Els diumenges, per distreure'ns una mica de tanta literatura i tanta política, anàvem d'excursió amb un grup d'amics entre els quals hi havia l'economista Pere Carles, la professora Cathy Sweeney, l'escriptor Antoni Serra i el que va ser conseller del Pacte de Progrés, Xisco Quetglas.

Aina Montaner ha estat una de les màximes impulsores de la nostra normalització lingüística. L'exdiputat del PSM i actual membre de la direcció d'ERC Cecili Buele, ha escrit d'Aina Montaner: "Molt bona companya de feina. Funcionària competent. Professora singular. Lingüista inigualable. Contribuí directament en la tasca àrdua de fer normal l'ús de la llengua catalana a l'Administració autonòmica, des dels inicis". I continua fent una sentida recordança de l'amiga desapareguda: "Dona lluitadora, companya treballadora, funcionària professional, lingüista experta, professora competent... i tantes d'altres coses en la vida, ens ha deixat fa poc. Se n'ha anat ben lluny. Ha mort fa poques hores. Deixa tot un seguit d'accions, fets, noms, paraules o persones que, ben segur, contribuiran a mantenir-ne ben viu el bon record".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Bones notícies! - Marta Costa-Pau ha escrit:- Novetat de Llibres del Segle :- "Diari d'un home sol", de Miquel López Crespí , un dels grans narradors de la literatura catalana.- Ja és a les llibreries.-

Si a la vostra llibreria habitual encara no tenen aquesta novetat que la demanin a l’ editorial Llibres del Segle - Aquí teniu l’ adreça de l’ editorial.- Llibres del Segle- C/ Guillem Colteller, 4, 3r 1a — Girona- 608 436 345- martacp@llibresdelsegle.com- rogercp@llibresdelsegle.com-

Llibres del Segle ha escrit: Al volum Diari d’ un home sol, Miquel López Crespí aplega diversos relats on retrata el món cultural i polític de la seva joventut a la Mallorca de les darreries del franquisme, quan ell militava a diverses organitzacions antifeixistes, i també la Mallorca dels postres dies. En aquests relats, l’ escriptor es reafirma com a magistral narrador amb una destresa indiscutibles a l’ hora de barrejar ficción amb ka crònica memorialística, sentimental i autobiogràfica.

“Núvols sinistres passen per damunt les teulades de la ciutat tancada a pany i clau. Tot ha canviat en aquests darrers anys. Fins i tot la forma dels objectes, la mirada dels que encara no han mort. Ja no hi ha res de rectilini, dret, que s'aixequi sobre poderosos fonaments. Els edificis més alts resten ensorrats, caramulls de runes parlen silenciosament d'unes altres hores, antiquíssimes, en les quals esclataven els colors i els perfums omplien el paisatge de la nostra mirada. Reialme de les formigues jugant amb les teves sabates. Ones de sorra groga acompanyant la plaga. Serps verinoses envaint places abandonades i cementeris. Ningú no vindrà a acompanyar la teva soledat. El carro dels fossers s'ha emportat els habitants d'aquesta casa. Ningú al carrer on jugaves d'infant. Aital silenci en la ciutat que et va beure néixer. Campanes de la Seu. Qui les toca encara? A quina hora del rellotge comença el dia? Ningú no pot ja contestar” - (Un petit yast de la narració Diari d’ un home sol: narració que pertany al llibre Diari d’ un home sol, Llibres del Segle) -

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 - ...Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats. (Miquel López Crespí)

Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché, Jacques Rigaut, René Crevel.

La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel•lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel•lectual (València, Tres i Quatre, 1973). En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a Llibreria Logos i anàvem a petar la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973). En Paco Monge havia escrit recentment, parl del maig del 74, un interessant article sobre Fourier titulat “Dudar de la civilización” que, en una època d’exacerbat economicisme en les incipients organitzacions antifeixistes del moment, ens ajudava a descobrir aspectes imprescindibles de la historia de la ideologia socialista, de la subjectivitat humana.

Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producción artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig ver a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexiones de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel•lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel•lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificat el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina. Monge escriu sobre Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats.

Jo havia acabat de guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 amb el recull de contes La guerra just acaba de començar. A conseqüència d’aquest premi literari m’entrevistaren Jaume Pomar i Margalida Capellà. Jaume Pomar titulava l’entrevista “Miquel López Crespí: Premi Ciutat de Manacor 1973” (26-VII-73) i Margalida Capellà titulava la seva “López Crespí: pol•lèmic” (13-XII-73). Jo aprofitava les entrevistes per parlar dels trencaments literaris existents en les obres que escrivia en aquell temps. Volia deixar constància de la nostra manera diferent de copsar el fet literari explicant com la jove narrativa catalana tenia poc a veure amb l’herència clerical i conservadora del passat. O almanco així ho volíem creure aquells i aquelles que ens endinsàvem en les senderes d´un cert experimentalisme literari. En efecte, ens sentíem profundament units a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però res no ens seduïa dels versets que feien Maria Antònia Salvà i Llorenç Riber, per dir uns noms que poden fer entendre la meva posició cultural a començaments dels anys setanta.

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)

CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.

El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.

El segle del cinema

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.

Evocació del cinema de poble

Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.

Una finestra al món en temps de tenebror

Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.

El cinema de la dictadura

Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.

El cinema crític

Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts.

Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

“El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista”. (Edicions El Jonc)

De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.

Aquest llibre analitza el procés de transició política amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes i d’aportar elements per assolir una història real de la transició. Així, en aquestes pàgines s’analitzen qüestions con l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del propi procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, aspectes tots aquests que ben sovint han estat obviats conscientment en l’explicació d’aquest període.

La idea d’aquest llibre sorgí a partir d´unes jornades organitzades pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la Universitat de Lleida en les que s’analitzaren des d´una òptica crítica els diversos elements que configuraren el procés de transició de la dictadura a l’actual democràcia parlamentària en l´àmbit dels Països Catalans. D’aquesta manera, els textos que configuren el llibre tracten, entre altres qüestions, el paper que desenvoluparen els diferents agents polítics i socials en el procés de transició, la qüestió dels Països Catalans, la naturalesa de la reforma i l´oposició que aquesta generà. Ens trobem, doncs, davant una obra en la que historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista aporten nous elements d’anàlisi sobre la transició, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per a transformar l’actual realitat dels Països Catalans hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Edicions El Jonc)

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)

Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Acte de Sobirania.

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007

La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.

Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

JOSEP VALERO: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ REPRESSIÓ I CULTURA DURANT EL FRANQUISME (LLEONARD MUNTANER EDITOR)

<7p>

Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants. (Josep Valero)

En primer lloc vull agrair a Miquel i a l’editorial Llorenç Muntaner, la possibilitat de presentar el llibre «Cultura i repressió en temps del franquisme» Ja vaig sentir en directe la ponència de Miquel, en la taula rodona que jo mateix moderava, en les Jornades «Mallorca davant el centralisme» que organitzaren les Fundacions Darder-Mascaró, com aportació als diferents actes que es feren a Mallorca, arran del tricentenari de la desfeta de les nostres institucions en mans del centralisme borbònic. Les investigacions iniciades en aquell moment per Miquel, li han servit de base per ampliar i completar de manera significativa, una visió documentada i crítica, del que suposà pel mon de la cultura de Mallorca, el tràgic període del franquisme.

Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants.

Aquests tres trets també hi són presents en el conjunt del llibre que presentam avui. Miquel no engana a ningú a l’hora de llegir la seva obra. El que té de novetat el llibre que presentam, és la informació ampla i detallada de tota una panoràmica dels diferents àmbits culturals que es donaren a Mallorca el temps del franquisme. Ja tan sols per la informació continguda sobre autors, publicacions, esdeveniments, contexts socioculturals, tertúlies, polèmiques...val la pena la lectura del llibre.

A la vegada com era d’esperar, Miquel no agafa cap posició de «neutralitat» a l’hora d’analitzar la realitat que descriu. Combina la recerca de texts i opinions d’altres autors per confirmar les seves apreciacions. I manifesta sense cap subterfugi les seves pròpies opinions. I és quan apareix en el decurs del llibre, unes interessants reflexions sobre el paper de l’art, el compromís de l’intel·lectual, l’autonomia de la producció artística, els criteris de l’estètica...Miquel intenta justificar les seves opinions a partir d’unes reflexions sobre l’art i la producció artística, incardinades en la tradició del pensament marxista i amb la d’autors com Luckacs, Lenin, Trostki, Gramsci... Com si Miquel tingués necessitat de demostrar que en la seva obra hi ha dolor, ràbia, patiment, indignació, contestació...però que no hi són per ressentiment, ni venjança cega, ni per sublimació de neguits personals. Sinó per compromís conscient amb la classe d’on prové, per necessitat de lluitar per la justícia històrica, per coherència amb el que ell pensa i amb la pràctica que vol realitzar. Com una aportació a la creació de l'intel·lectual orgànic que necessita construir la classe obrera per aconseguir el seu alliberament.

També per a mi és summament valuosa, l’explicació sobre les dificultats i entrebancs que té un escriptor com ell, per a poder realitzar la seva tasca. Un autèntic patiment d’autònom cultural, que per a garantir la seva subsistència, ha de promocionar contínuament la seva producció; participar en el seu moment, en quantitat de premis literaris en el context dels Països Catalans, i a sobre, guanyar els màxims possibles. No tan per aconseguir una teringa de reconeixements, com sobretot, per obtenir els mínims materials imprescindibles per tenir la seva autonomia personal i garantir així també, la seva independència ideològica. Un autònom amb la tossudesa necessària per no defallir mai, per fer de la seva voluntat d’escriure una mena de lluita contra el sistema. Per a convertir la seva presència en el mon de la literatura, en un clam de reivindicació de les classes subalternes a poder disputar la hegemonia cultural que, des de sempre, han tingut les classes dirigents en aquesta terra nostra. No és doncs casual, la forta polèmica que manté amb els autors i crítics literaris partidaris de la supressió dels esmentats premis. Els premis són una finestra d’oportunitat per a trencar els monopolis culturals i les restriccions imposades des de els mitjans de comunicació de masses. Una porta oberta a la innovació juvenil, al pensament incorrecte, a la trencadura de l’anquilosament.

En la literatura de Miquel estan sempre molt presents les seves vivències personals. Ens els seus darrers treballs descriu amb molta claredat els ambients de les reunions clandestines, els debats, les normes de seguretat, les tàctiques per a combatre els interrogatoris de la Brigada Política-Social, el planejament de les organitzacions de les lluites...I el que torna a sortir en el llibre actual, és un altre tema que el crema per dedins. És l’anomenat «obrerisme» que en el seu parer, hi havia en aquells moments en les organitzacions marxistes d’oposició. També és prou interessant veure en el recorregut del llibre, la diferent evolució de la lluita per la defensa del català, des de la seva supervivència oral als inicis del feixisme, els treballs per la seva normativització, el naixement de l’Obra Cultural Balear, la simbiosi que s’arriba a donar entre la la defensa de la llengua i la cultura amb els incipients moviments d’oposició antifranquistes. Pens que és molt important descriure com fa el llibre aquesta evolució. Especialment pel que fa al coneixement per a les noves generacions de les singularitats d’aquelles experiències.

Jo vaig viure la meva primera experiència militant en 1972 formant part del comitè de curs estudiantil clandestí, de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, que estava a l’Estudi General Lul·lià. I vaig viure una experiència prou interessant participant en la creació del Col·lectiu de Teatre. Una opció cultural per influir políticament dintre i fora de la Facultat. Férem tres sessions al pati del casal Balaguer de Ciutat i anàrem pels pobles interpretant un seguit d’entremesos mallorquins del segle XVIII. Amb aquell Col·lectiu, dirigit per Antoni Maria Thomás, vaig aprendre el valor subversiu que podia tenir el teatre. Com des de el conjunt del muntatge, una obra innòcua i fins i tot reaccionària, podria convertir-se en una eina de crítica i d’aspiració a la llibertat, tal com acabàvem l’obra cantant L’Indesinenter de Salvador Espriu, musicat i cantat per Raimon. El que ara semblaria una ximpleria, era aleshores un acte d’oposició i de resistència cultural important. Si no donam a conèixer aquestes vivències, una persona que no ha viscut el franquisme, no pot entendre mai l’anorreament cultural que fa significar la seva existència.

Finalment tota la publicació, té ben diferenciada la part expositiva dels fets, amb la valoració crítica de l’autor. Una valoració crítica feta des de la seva experiència d’oposició i resistència individual al franquisme en una primera etapa, i en una segona, en la seva militància en l’Organització d’Esquerres Comunista. El febrer de 1973 jo vaig ingressar en el Partit Comunista d’Espanya a les Illes. No comparteixo amb Miquel algunes de les seves valoracions sobre l’activitat del PCE a la clandestinitat. En qualsevol cas, a l’any 2019, ja estam en disposició de posar al servei dels historiadors, els materials i les nostres valoracions, per tal de fer una aproximació crítica i a la vegada de reconeixement, a la tasca del conjunt de l’oposició democràtica als trists anys de foscor del franquisme.

Un treball el de Miquel, que recobra actualitat amb els nous vents de feixisme que semblen tornar a bufar en les nostres contrades. Com sempre la llengua i cultura catalana estan en el punt de mira dels nous cadells del feixisme i de l’autoritarisme. I amb ella, els valors democràtics i republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Cal recordar sempre al monstre del franquisme per intentar crear els anticossos per a combatre’l.

Vull acabar donant la més sincera enhorabona al treball efectuat per Miquel López Crespí. Un treball que sols pot sortir de l’esforç , la perseveració, la bona organització i la sistematització. En Miquel, en el bon sentit de la paraula, és un autèntic animal de feina. I com pensava Picasso, sols sorgeix la bona inspiració artística, a partir del treball continuat, constant i rigorós.

Palma a 25 de febrer de 2019. Josep Valero

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984. (Miquel López Crespí)

L’origen del bipartidisme (pàgines del meu dietari)

Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador.

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.

Evidentment, d´ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d´Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!-- societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s´exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió. Malgrat que, com hem vist a l´Estat espanyol, tant amb Aznar com amb el PSOE, quan és necessari s´empra tot el poder de les lleis i els cossos repressius per a provar d´acabar amb els moviments independentistes i l´esquerra antisistema.

Però... com hem arribat a aquesta situació? Com i de quina manera els antifeixistes de fa trenta i quaranta anys provàrem d´enfrontar-nos amb el monstre del control de les consciències? Què férem en aquells anys? Qui barrà el pas a la ruptura amb el passat? Quins partits i organitzacions s´han aferrat a l´existent per a viure dels beneficis i els privilegis que comporta la gestió del sistema?

I encara més preguntes: com provàrem de fer-nos presents aquells partits que no teníem els poders fàctics rere nostre, la banca, les organitzacions internacionals que donen suport als quadres governants siguin aquests de dreta o de la pretesa esquerra?

No sempre ha estat com el present. La gent que visqué els anys anteriors a la transició encara ho recorda. Les ciutats no eren aquesta mena d´hospital desinfectat orwel·lià d’ara. Fins i tot en els anys més negres de la dictadura hom podia sortir al carrer al matí i trobar la ciutat plena de pintades subversives demanant la llibertat, protestant pels crims del feixisme, exigint l´amnistia per als presos polítics. En els anys anteriors a la mort del dictador i en els dos o tres posteriors a les primeres eleccions dites “democràtiques”, encara hi havia cartells aferrats a les parets, pintades de tot tipus. Va ser aleshores quan els poders fàctics, els partits polítics instal·lats en la gestió del règim, començaren unes fortes campanyes de propaganda per a fer veure a la població els “avantatges” de netejar les ciutats de proclames reivindicatives. En lloc de veure els aspectes creatius i de consolidació de la societat civil que significava tenir les parets de les obres pintades amb murals, cartells informatius, es prioritzaren i s´intensificaren les campanyes perquè cap partit ni grup alternatiu, que ja eren privats de sortir en els mitjans oficials controlats, pogués fer sentir la seva veu. Potser que la darrera vegada que hi hagué una ocupació pacifica d´espais públics, vencent les consignes dels instal·lats quant a “neteja” de la ciutat, va ser en els mesos de la lluita per la sortida de l´OTAN, a mitjans dels anys vuitanta. Després vengué el que tots coneixem: la desertització, la demonització dels moviments de base i alternatius. Tan sols els joves, sortosament!, grups i organitzacions com Maulets, la CGT, els sindicats d´estudiants dels Països Catalans, la CNT i algun altre col·lectiu s´han atrevit a lluitar contra els decrets del “Gran Germà” orwel·lià, tornant a donar dinamisme i creativitat a les nostres ciutats desertitzades pels polítics a sou dels borbons i de la “sagrada” economia de mercat.

En una data tant recent com l´any 1990, era evident la repressió “socialista” contra aquells que encara volíem emprar les parets abandonades o en obres per a servar la memòria dels republicans assassinats pel feixisme. Qui signa aquest article va ser reprimits i multat per PSOE per haver volgut retre un homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder. Sortí publicat a tots els diaris de Palma en el mes de maig de 1990. I, per a “immortalitzar” tan gran barbaritat, ho vaig deixar escrit al llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), concretament en el capítol titulat “Breviari contra els servils: transició i repressió ‘democràtica’” (pàgs. 220-232).

Ara, tan sols a estones, Palma torna a ser la ciutat del passat, amb l´energia i la creativitat revolucionàries de la gent que, cap a mitjans dels anys setanta, no podia imaginar les traïdes i el cinisme dels polítics professionals, els vividors del romanço i oportunistes que tots coneixem.

Anem a pams. A començaments dels setanta, després d´haver estat durant molts d´anys en diverses organitzacions i col·lectius que no tenien res a veure amb el carrillisme espanyol, vaig entrar a militar a les Plataformes Anticapitalistes d´Estudiants, concretament amb els companys de l´Escola de Magisteri de Palma i també en l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que impulsava aquesta organització estudiantil revolucionària. Com ja he explicat en diferents llibres i, especialment, en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), l´OEC era una formació marxista de tendència consellista i que tenia molts punts en comú amb el trotsquisme. Els punts que tenia en comú amb organitzacions estrictament trotsquistes i, especialment, amb la LCR que formava part de la IV Internacional d´Ernest Mandel, era la defensa de la democràcia directa, del consellisme, de l´oposició obrera a l´estalinisme. En l´àmbit català ens sentíem hereus d´Andreu Nin, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista) del temps de la guerra civil, malgrat moltes de les contradiccions d´ambdues organitzacions.

Però tornem a l´inici de l´article, a les minvades possibilitats que els grups revolucionaris tenien per a sortir en la premsa oficial a no ser per esdevenir objecte de constant criminalització.

S´apropava el final de la dictadura. Santiago Carrillo i el PCE, abandonant qualsevol idea de ruptura amb els hereus del feixisme, amb el suport del dictador romanès Ceausescu, ja havia establert contactes amb diversos sectors del Movimiento, l´exèrcit i representants del que seria el futur rei, el príncep Juan Carlos. Per rompre la columna del moviment obrer i popular, per aturar la munió de vagues generals revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes com les de Vitòria de 1976; per vèncer el creixent moviment independentista del País Basc, Catalunya i Galícia; per combatre la unitat sindical, els naixents consells obrers, l´activa coordinació de fàbriques, de sectors professionals, dels estudiants, la premsa oficial anava obrint petites escletxes de llibertat on els socialdemòcrates i els carrillistes podien fer sentir la seva veu. Tots els poders mediàtics eren al servei de la reforma i dels pactes per tal d´aturar la presència de tots aquells partits i organitzacions que no combregaven amb aquell abandonament de les idees i principis –república, socialisme, autodeterminació--, que havien alletat generacions de lluitadors i lluitadores.

Els partits nacionalistes i marxistes revolucionaris que havíem portat a coll la majoria de lluites de finals de la dictadura érem silenciats, demonitzats i marginats. El PSOE, inexistent en les lluites quasi fins l´any 1976, començava a ser inflat amb el suport de tota la socialdemocràcia mundial i els poders fàctics estato-unidencs una vegada que renuncià a la ruptura; Suárez, el darrer secretari general del Movimiento, s'entrevistava en secret amb Carrillo per a pactar la conservació de l’essencial de la victòria militar feixista de 1939: la “sagrada” unitat d´”Espanya” i la defensa de l´economia de mercat capitalista.

Mentre per a uns s´obrien escletxes de llibertat, alhora que el poder promocionava els partits que havien pactat la conservació dels aparells repressius de la dictadura, tots els aspectes polítics que hem ressenyat més amunt, la policia política ens perseguia i detenia i, com també he escrit, els mitjans de comunicació “aperturistes”, lliurats en cos i ànima a la promoció del PSOE, UCD, AP i el carrillisme, silenciaven les nostres lluites i accions. A mesura que s´apropaven les primeres eleccions dites “democràtiques”, en les quals no serien legals ni l´OEC, ni la LCR, ni cap altre grup considerat revolucionari, el silenci i les persecucions es feien més patents.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Postguerra a sa Pobla (Mallorca)

Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Llum d'oli i portes tancades. Riquesa per als uns, fam per als altres. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. )Qui se'n recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots d'afusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria d'aquells dies atziacs. )Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que s'esdevingué? )A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i l'oblit? Tot arranjat. Tot oblidat. (Miquel López Crespí)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Llum d'oli i portes tancades. Riquesa per als uns, fam per als altres. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. )Qui se'n recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots d'afusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria d'aquells dies atziacs. )Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que s'esdevingué? )A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i l'oblit? Tot arranjat. Tot oblidat. A la transició el pacte va ser no parlar dels camions a les matinades, dels paredons, de l'oceà de llàgrimes vessades a causa de l'egoisme dels rics. El cine, les revetlles del poble, els diumenges fent voltes a la plaça, els foguerons de Sant Antoni, els jocs enmig del carrer, ens feien oblidar una mica, ocasionalment, els anys obscurs. Molts s'enriquien amb la fam de la majoria. Els pactes de l'any setanta-set es feren sota aquesta condició: "Tu oblides els teus morts, jo oblidaré els meus. Cortina de silenci i ens repartim plegats el pastís". Me'n record com si fos ara mateix: grups de militants esquerrans volien retre homenatge a les víctimes de la repressió. Els partits d'ordre, els partits que havien signat la conxorxa (els majoritaris amb representació parlamentària, tots!), no en volien saber res. Que "no era el moment oportú", que "els militars no ho consentirien"... Excuses de mal pagador! Els familiars dels morts tornaven a casa seva decebuts, desencisats per l'oblit en què havien caigut els seus desapareguts. Evident; no era hora de servar la memòria dels herois, els militants obscurs morts en tantes dècades de forçada boca closa: era l'hora de l'estreta de mans amb els vencedors i els seus hereus. Però parlàvem del cinema. De les pellícules de la postguerra. Aquella calor a l'hivern. Les castanyes calentes a la paradeta de l'entrada. Els cacauets. )Hi podia haver una sessió de cine sense castanyes o cacauets a la tardor? Era completament impossible! Mestre Tomeu feia, a casa seva, uns caramels de sucre que ara no trobaríeu ni a la millor pastisseria de Ciutat. Món de productes ben fets malgrat la misèria i la mancança de matèries primeres. Quan anava al cine amb el pare i la mare ens donaven uns programes de mà que han esdevengut joies de colleccionista. Abans, en aquell temps, no eren gaire apreciats i sovint ens servien per a fer avions de paper. Si anàvem sols al galliner -els diumenges a l'horabaixa-, els llençàvem al pati de butaques. Ens delia el rebombori que s'armava. Més d'una vegada l'acomodador, desesperat, compareixia amb la llanterna intentant trobar el culpable o culpables. Feina inútil. Qualsevol que ens veiés hauria dit que érem santets sortits del cel. Els actors italians, espanyols o nord-americans, per unes hores ens feien oblidar les targes de racionament, els obligats cursets de cristiandat, les xerrades a l'església amb el missioner de torn. Quasi no ens bastava per al pa, però sempre havíem de tenir una pesseta disponible per a les missions. Sabíem molt bé -ho havíem sentit contar tantes vegades als pares!- el que havia significat feia pocs anys no haver anat a missa, no haver resat el rosari o no llevar-se el capell quan passava la processó. Els hiverns eren encara molt més tristos. Sovint tallaven el corrent. Quedàvem a les fosques. Diluviava. Ningú per les voreres. El vent agitava les esquifides bombetes que -en no haver-hi electricitat- feien com que illuminaven el carrer. El pare tancava la porta. Una clau de ferro, grossa, heretada dels rebesavis. Ens illuminava un esmorteït llum d'oli. Aleshores jo tenia deu anys. )Potser l'època més feliç de la meva vida, malgrat el fred dels hiverns, els càstigs del capellà, aquells rosaris que no finien mai? Reialme d'ombres. Màgiques visions en la paret. Fantasmes. Por d'infant. La padrina em tenia damunt i m'acaronava els cabells. Quan es pensaven que ja dormia, tornaven les històries de sempre. Pensaven que jo no ho entenia. Anaven ben errats. Entre les ombres, nous fantasmes, bruixots diabòlics vestits amb camisa blava, damunt graneres, armats de màusers i amb les dents corcades anaven pel carrer cercant els infants que no s'havien dormit prest. )Qui em defensaria si em perseguien fins a ca meva i no trobava els pares? L'esclafit dels llamps, el ruixat que colpejava intermitent les teulades, em desenvolupava encara més la imaginació obrint averanys, camins i fondals misteriosos al meu davant. El coret em bategava a cent per hora. Feia el possible perquè la padrina no se n'adonàs. Tic-tac-tic-tac, confonent-se amb els llamps, amb el regular i matemàtic soroll del cucut de paret donant les hores. Record històries del pare, que havia estat uns anys a l'infern (en aquell temps jo confonia els camps de treball forçat amb l'infern predicat pel capellà dalt de la trona). Almenys els sofriments que sentia explicar al meu progenitor em semblaven ben idèntics als que el capellà atribuïa al món subterrani, en flames, curull de calderes bullents on sofrien, per a tota l'eternitat, els allots que robaven ametles, pomes o canyes de sucre a horts d'altri. Amb una vella cafetera rovellada, els majors havien fet, després de sopar, un aigualit cafè que no donaven als petits. El cafè amb llet era cosa dels matins, per a prendre amb sopes i una mica de sucre abans d'anar a escola. Anava fins a ca la lletera. Bramular de les vaques a les set del matí. Espès líquid blanc, fumejant, dins del ribell. S'havia de bullir però jo no podia resistir la temptació i en bevia un munt de glops abans d'arribar a ca meva. A les nits, el racó del foc, la foganya, el cafè aigualit, eren el reialme dels grans. Ens permetien la compareixença, a la germana petita -tenia quatre anys i a mi mateix, si a l'endemà no hi havia escola o havíem fet bonda. Malgrat que sovint bastava que m'agafàs als braços del pare per a aconseguir el que m'havia proposat: estar damunt la falda de la mare o la padrina fins que m'arribàs la son. Sé que entre les ombres del llum d'oli, enmig del soroll dels llamps, en plena tempestat, al cap d'una estona d'haver-se encetat la conversa damunt la guerra, compareixia, foradat de bales, rajant sang per la boca i les orelles, amb el cap destrossat, entre renou de portes i lladrucs de cans cada vegada més amenaçadors, el padrí Miquel, corrent nu, ferit, demanant pel seu pare i la seva mare, dient: "No vull morir tan jove, no vull morir tan jove. Tengueu pietat!". Era ell al costat d'un munt d'amics i companys del poble que queien al seu costat enmig d'una feresta cridòria, els esclafits de les bales penetrant dins dels cossos, rebotint damunt la pedra viva de la paret del Fortí d'Illetes.

Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)

Palma (Mallorca), Novembre de 1976 - El partit (OEC) m’encarregà organitzar una presentació clandestina a la premsa. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes –com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.

Palma (Mallorca), Novembre de 1976 - El partit (OEC) m’encarregà organitzar una presentació clandestina a la premsa. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes –com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.

Potser tot va ser producte dels anys de feina a la llibreria L’Estel Blau. Per a mi va ser una salvació, trobar una ocupació que coincidia amb els meus interessos culturals. Fins aleshores, d’ençà del final del batxiller, havia estat sota la protecció del pare i l’oncle, al taller de pintura dels afores de Palma. No era una feina dura. La família em protegia i es pot dir que sempre m’encarregaven els treballs més descansats i manco complicats. També era l’encarregat de portar el material que es necessitava, cobrar factures, anar a tornar els vehicles a les companyies d´assegurances i particulars que així ho volien. M´hi hauria pogut acostumar. Esdevenir un petit empresari amb taller propi. Tenia tot el temps del món per aprendre un ofici que ja començava a dominar. No era gaire complicat. L´únic problema que existia de veritat, si volies arribar a ser un professional de la pintura, consistia a saber dominar l’art difícil de la mescla de colors. Pintar no consisteix solament a anar a comprar el verd, el groc, el vermell o el negre necessaris que vol el client. Aquesta era la part més senzilla. Però quan el cotxe havia rebut un cop el problema es complicava... Com aconseguir que, una vegada arreglat i pintat el cop, no es diferenciàs de la resta del vehicle? Les matitsacions d´un color poden esdevenir infinites. I només qui sap mesclar la pintura com pertoca, trobar la tonalitat adequada, es pot considerar professional de debò.

Començava a conèixer els principals trucs de l´ofici quan, de forma inesperada, vaig trobar la feina a la llibreria. En aquell temps, amb l’oncle José, antic cap de Transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, els dissabtes horabaixa anàvem de llibreries. Era el nostre entreteniment més estimat. Remoure entre els prestatges, veure les novetats que havien sortit aquella setmana. El propietari de l’Estel Blau coneixia a la perfecció el món de l´edició. Sabia quatre idiomes. Tenia contactes amb distribuïdores de tot Europa i d’Amèrica Llatina. De jove participà en el Festival Mundial de la Joventut que se celebrà a Helsinki, patrocinat per l’antiga Unió Soviètica. El Festival formava part d’aquelles trobades internacionals de joves que volien la Pau i un món més just per a la humanitat. Hi va anar mitjançant els seus contactes amb intel·lectuals propers al PSUC. El problema va ser que, com es descobrí posteriorment, hi hagué infiltrats de la Brigada Social i, en tornar, la policia política ja tenia tots els noms dels participants.

En arribar a Palma va ser detingut i interrogat. En Joan Cantallops, el propietari de la llibreria, va haver de passar sis mesos a la tètrica presó de Burgos. L’home s’atemorí. Va perdre la feina que tenia com a recepcionista a un hotel de Can Picafort i, preocupat per la família, deixà de banda les reunions secretes, qualsevol contacte amb els amics esquerrans del Principat. Aquests entrebancs, però, li serviren per a trobar la seva autèntica vocació: entrar en contacte amb el món dels llibres.

Va ser qui em proposà que anàs a ajudar-lo al seu local. El negoci començava a ser conegut i necessitava un persona que li donàs un cop de mà.

El meu pare no s’hi oposà. Degué imaginar que era una feina més descansada que la del taller. El cert és que en pocs dies em vaig trobar immers en el que sempre havia estat el meu somni. Conviure enmig de les obres dels meus autors favorits, participar en els més diversos actes culturals, preparar presentacions, debats amb artistes i escriptors de totes les tendències que compareixien a petar la conversa dia sí, dia no.

Eren clients habituals els responsables de cultura dels diaris de Ciutat. Les xerrades literàries portaven a l’amistat i, sense adonar-me´n, em vaig trobar escrivint sobre el boom de la novel·la i la poesia sud-americana (comentaris sobre l’obra de Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Octavio Paz, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Lezama Lima, Pablo Neruda...). Era una feina que em permetia un contacte permanent amb els grans narradors catalans: Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel... Fent feina a l´Estel Blau vaig tenir la sort de poder conèixer i escoltar les opinions de Guillem Colom, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Campmany, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Tòfol Serra, Alexandre Ballester....

Poder parlar amb els escriptors que compareixien per Palma de bracet de Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que es feien al teatret de la Casa Catalana! Jo tenia vint anys i aquell va ser el meu primer contacte directe amb els autors que admirava. Sentir les conferències d’Alfonso Sastre, José Bergamín, Josep M. Llompart... i ara, a la llibreria, portar el premi Nobel de literatura Miguel Ángel Asturias a explicar la seva obra, em feia sentir en els núvols. Hauria trobat el meu camí? On podria haver descobert un cau on fos possible el debat sobre marxisme i surrealisme, els situacionistes francesos, els dels errors de la Revolució Cultural Proletària a la Xina, la diabòlica follia del nazifeixisme?

A una determinada hora, cap a les set i mitja, quan endevinàvem que ja no vendrien més clients, tancàvem la porta per a estar més tranquils, segurs que no hi hauria cap informador enviat per la Social. Aleshores era quan comentàvem les notícies que feien referència a la repressió del règim i comentàvem les darreres notícies de Ràdio París i Ràdio Espanya Independent. Era l´hora de repartir-nos els llibres que teníem amagats. Valuoses edicions importades directament de l´Argentina, Mèxic, Londres i l´Havana. Em delia per sentir contar els viatges del poeta Damià Huguet! Viatjar amb la imaginació! Era com si nosaltres mateixos haguéssim anat a veure la darrera pel·lícula de Bergman i Antonioni, de Fellini i Godard, d´Orson Welles i Carles Saura al darrer Festival de Cine de Venècia! Somniàvem amb poder acabar un dia amb la censura del règim! Tan sols Triunfo, Serra d´Or i les publicacions clandestines, ens permetien albirar l’existència d’un món més enllà de la putrefacció cultural regnant. A vegades, els amics que mantenien contactes amb Barcelona ens comunicaven que Miquel Porter Moix ens havia fet arribar algunes pel·lícules. Era un dia especial. En secret, a les golfes de casa nostra, deixant companys vigilant a les cantonades per avisar-nos en cas que vengués la policia, poguérem veure els films d’Eisenstein, Dovxenko, Poudovkin, Tziga Vertov... Era un deure militant estudiar el contingut d’aquelles obres d´art tan importants en la història de la cinematografia mundial! M’esforçava per fer entendre al Comitè de Direcció que era bàsic anar augmentant el nivell cultural del partit. Era urgent establir uns dies i aconseguir que estudiants i obrers, en acabar la feina, en petits grups per no despertar sospites, poguessin anar veient el cinema revolucionari mundial. No podia ser que ens passàssim les hores de la reunió parlant solament del conveni del ram de la fusta o de la sabata. O defugíem l’estret sindicalisme o mai no assoliríem el nivell que Gracià demanava als membres del partit dels treballadors!

Una tasca difícil, fer entendre aquests temes a uns amics als quals potser, més que militar amb una organització que es considerava hereva de l’oposició obrera a l’estalinisme, els hauria anat bé restar a les fileres de qualsevol sindicat clandestí. Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal d’entendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió “burgesa” i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores!

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Marià Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

El franquismo concentró entre 1941 y 1943 a centenares de republicanos para construir una carretera aún hoy inacabada

Artà dignifica el campamento de 750 presos

Per TOMEU OBRADOR. ARTÀ

En medio de las montañas protegidas de Artà se halla un testimonio único, legado de la dictadura franquista. Se trata del Campament dels Soldats. Según los expertos, "un elemento prácticamente único en todo el Estado español de sus características y cabe preservarlo para estudiar y difundir unos hechos principales de la historia reciente de nuestro país". Está situado a unos nueve kilómetros de la localidad, concretamente entre el Puig des Corb y es Porrassar, cerca de las casas de s´Alqueria Vella, en el actual Parc Natural de Llevant. Como infraestructura militar fue ocupada los primeros años (1941-1943) de la dictadura franquista, justo en la época de más penurias económicas y aislamiento internacional. Aquí habitaron al menos 750 presos republicanos desplazados de Punta Paloma, Cádiz. Obligados a trabajos forzosos y en muy malas condiciones. A fin de redimir condena participaron en la construcción de la carretera de Son Morei a sa Talaia Moreia (Camí dels Presos). Un cartel junto a los restos señala: "Aunque muchos perdieron aquí todas sus fuerzas, la carretera sigue hoy inacabada". Tampoco se llegó a montar la batería de defensa antiaérea prevista. En estos momentos, el Govern lleva a cabo la adecuación y potenciación del campamento: cierre para que el rebaño no lo degrade más (se dejarán barreras para que los visitantes puedan continuar accediendo al área), retirada de un depósito, ´musealización´, mayor promoción, confección de actividades didácticas, etc. El Consell tramita la declaración de Lugar Histórico. El arqueólogo Antoni Puig y el historiador y documentalista Tomàs Suau han anunciado que está en fase de constitución oficial la Associació d´Amics del Campament dels Soldats. Se quiere, con todo ello, hacer memoria histórica.

El complejo constaba de caseta de los oficiales, establo y corral para los animales, cantina, enfermería, barracones de soldados y presos, cocinas, aljibe, fuente, almacenes y área de reclusión de los presos. Hasta 1948 fue destacamento de soldados. Aún quedan supervivientes de los dos bandos. En Artà vive Lluís Gil Cruz, de 91 años, pero sus facultades mentales mermadas por su avanzada edad impiden que rememore al detalle su función de soldado. De los llamados ´rojos´, el catalán Paulí Pallàs (Girona, 1920) ha publicado el libro Vides truncades donde relata sus experiencias en Artà.

Aurelio Conesa, fallecido hace unos años, fue un preso que al abandonar el campamento decidió residir en Artà. En la revista local Bellpuig se publicó en los años 90 una entrevista en la que recordaba que durante el tiempo de trabajo "hubo castigos corporales escalofriantes, que, vistos desde la distancia de medio siglo, permanecen intactos dentro de mí". Unas 300 personas fueron víctimas de la represión en el municipio de Artà, entre ejecuciones, desapariciones, persecuciones, encarcelamientos, apertura de expedientes, seguimientos, etcétera. Es lo que calcula Jaume Morey Sureda, ex alcalde, profesor e investigador, que próximamente publicará un libro sobre la guerra civil y la represión a nivel del municipio de Artà.

El episodio bélico vivido en este punto del Llevant constata que la represión fue similar a la de otros pueblos. Existieron listas detalladas de los leales a la República, instrucciones claras y mucha premeditación.

No obstante, llama la atención un hecho dramático como la caída de dos bombas el 31 de agosto de 1936 lanzadas por aviones italianos, teórico ´fuego amigo´, que causó la muerte de doce personas. En la localidad se oían las explosiones de bombas procedentes de la zona del desembarco de Bayo en Porto Cristo y sa Coma, si bien las soltadas sobre Artà fueron objeto de posteriores disculpas. Una excusa fue que se había confundido Artà con Son Carrió (pequeño núcleo entre Sant Llorenç des Cardassar y Porto Cristo).

Diario de Mallorca (20-III-2011)

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)

Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.

El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).

Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)

La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

Els crepuscles més pàl·lids és un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lids és, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La novel·la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors) - (Vet aquí un petit tast de l´obra Damunt l' altura- El poeta il·luminat, Pagès Editors) -

L'ODA A HORACI

Molt abans dels trenta anys ja sabia, emperò, el que volia i no volia. El camí, ni que fos de forma inconscient, ja era triat dins el meu interior més profund. Ramon Llull esdevenia el mestre secret, de la influència del qual no volia parlar amb ningú. En el fons, era el motor que m'impulsa a continuar furgant en el món de la literatura. La tècnica literària al servei de la necessària construcció d'un art cristià oposat a la vulgaritat regnant, a les extravagàncies mancades de rigor de tant d'aprenent de poeta: les imitacions de la realitat que només serveixen per a enfonsar l'ànima de la humanitat vers abismes de barbàrie sense fi.

La Religió! Els senzills preceptes cristians que m'havia ensenyat la mare esdevenien l'única columna dreta d'un temple que s'esbucava. Era a Pollença de bell nou, fracassat, a parer d'alguns veïns, sempre envejosos de la riquesa de la família. "El fill de Can Costa no ha pogut acabar la carrera de misser!", era el comentari gens amagat que se sentia per places i carrers.

Provava d'actuar com si no en fos conscient. Ningú mai no em va fer cap comentari al davant. Tot eren xiuxiueigs en secret, dits a mitja veu, mirant a dreta i esquerra, amb por que els comentaris arribassin a orelles del pare, ja que això podia comportar, imaginaven, perdre feina i jornals a les Cases Velles o a Can Xanet.

Els dies anaven passant molt lentament. Em refugiava en l'estudi. Feia pràctiques amb l'italià i el francès, escrivia als amics en la llengua de Lamartine. Vaig començar a aprofundir en el grec i l'alemany.

El suïcidi d'en Felip de can Poquet, la destrucció de la "trompa de cantar", el fonògraf, m'havia afectat força. A l'endemà de l'enterrament en el solar que s'emprava per a donat sepultura als heretges i protestants, qualque gitano d'origen incert i religió desconeguda, els homes i dones que se suïcidaven, vaig veure els veïns del carrer de les Creus, l'indret on vivia el finat, que, com era costum, trien la màrfega, un matalàs de palla d'ordi, d'aquella que no feina pols, i la portaven a cremar. Posteriorment, alguna veïna misericordiosa preparava la calç i emblanquinava la casa. Potser era un costum que venia d'antic, dels anys de la pesta negra i de la fam. Una manera, cremar la màrfega, emblanquinar, de deixar endarrere una època, fer net un passat recent i, mitjançant el foc i el blanc de la calç, foragitar els esperits malignes que podien haver tengut alguna influència en la mort d'aquella persona.

El fum espès del foc que feia desaparèixer la màrfega d'en Felip de can Poquet, entrant per la finestra de la meva cambra, em recordava la relativitat de l'existència. Amb en Felip havíem jugat d'infants per aquests mateixos carrers ara coberts amb l'espessa fumarada del matalàs de pobre que es consumia en el solar dels desgraciats. Jocs a sa Plaça, pel carrer de l'Estrella o del Padró, abans que marxàs a l'Havana a la recerca d'un somni impossible. Tots aquells fills de pagesos i pescadors, de ferrers i llenyataires, de cosidores i peixeteres, que marxant a Buenos Aires, Montevideo o Santiago de Cuba, es pensaven que en tornarien rics, amb relluents rellotges i cadenetes d'or al guardapits, vestit i sabates de senyors, les dones carregades de collars, arracades i botonades, enveja dels pobrissons que no havien tengut tanta sort.

Tots volien fer-se una casa gran, amb escala de marbre que conduís als pisos de dalt, volien disposar de galeres, fer-se un xalet d'estiueig, comprar hort i, de bon matí, anant-hi de persona o enviant els criats, llogar jornalers i jornaleres per anar a segar el blat, batre les mongetes.

Vana illusió que sostenia els anys de privacions a qualsevol barri suburbial de la capital de Cuba, Argentina o França. Només un de cada mil tornava amb prou diners per a fer-se la casa. Els altres, la majoria, morien a un racó oblidat de l'infern on pensaven trobar la salvació. Alguns tornaven amb malalties inguaribles i es conformaven de viure d'almoina, a un racó que els volgués deixar la família. Eren els "fracassats", els que, en boca dels seus veïns, "havien volgut ser més" i el Bon Jesús els havia castigat el pecat d'orgull.

Altres, com en Felip de can Poquet, enfollien de rareses amables en aparença, la música!, però que trasbalsaven la vida quotidiana del poble, creant, en opinió de les autoritats, vertaders problemes d'ordre públic... el fonògraf, a tota marxa, en temps de batre i segar, les allotes deixant els sementers i anant a la caseta de la "trompa de cantar" per a sentir el miracle d'unes veus que sorgien, talment fantasmes d'un altre món, de dins una capsa de quatre fustes. Bruixeries portades de l'Havana, arts diabòliques, màgia de les fades malignes i bruixes dolentes que poblaven les serralades dels voltants!

¿Quina vida m'esperava ara, a recer dels meus, sabent els comentaris del poble a la meva esquena, criticant el "perdut" de Can Costa?

A vegades pensava que les meves lectures dels clàssics grecs i llatins podien afectar els principis cristians que alletaren la meva infantesa. Repàs amb preocupació l'oda A Horaci escrita quan tenia vint-i-quatre anys, sota la influència de Carducci.

Amb una certa preocupació comprovava que, sense quasi inconscientment, havia anat assimilant les idees, la forma d'escriure de molts d'autors pagans. D'on sorgia el contagi, per quines raons no havia copsat la possible influència perniciosa del paganisme damunt del meu esperit? Fins a quin punt la cultura grega i la romana no devien ser ja part indestriable del meu esser? Havia estudiat Homer, Virgili i Horaci sense cap mena de preocupació. Quin problema hi podia haver en l'aprofundiment de l'Art Poètica i les Epístoles literàries d'Horaci?

Reflexionava enmig d'un neguit creixent.

Hauria estat un error de part meva voler incorporar al català les troballes immortals de la literatura clàssica grega i llatina?

Podia esdevenir un greu pecat el coneixement de la poesia de Lucilli, Tibul, Properci o Catul?

La presència omnipotent d'Horaci subjau sempre present en els nostres clàssics i en els autors de parla castellana. Recordava les lectures d'Ausiàs March i Roís de Corella, les de Garcilaso i Fray Luís de León.

Com sobreviure en la grisor de la calma pollencina sense l'alè vital dels fonaments de la cultura grecoromana? Tantes nits aprofundint en Virgili! A les Bucòliques, el protegit d'August proclama l'arribada d'una edat d'or per a la humanitat anunciada pel naixement d'un infantó d'origen diví. Molts comentaristes han volgut veure en aquestes breus èglogues l'anunci de l'adveniment del cristianisme. Les Georgíques... són un llibre tan pagà com tants companys de dèries literàries volen fer creure? Un emperador que volia organitzar el retorn de molts ciutadans al camp insinuà a Virgili -i ja sabem què eren i què significaven les "insinuacions" d'un emperador romà- la redacció d'un llibre sobre el camp.

Les Georgíques són això mateix: una incitació a estimar la terra, un resum dels coneixements agraris d'aquella època. Virgili trigà més de set anys a finir l'encàrrec d'August.

Va ser un treball intens, fent amb tot l'amor de què era capaç el poeta llatí. El llibre és format per quatre apartats. El primer tracta del cultiu de la terra en general i inclou un calendari per als pagesos i els diversos senyals que serveixen per a esbrinar els viaranys per on caplleva el temps atmosfèric. El segon llibre versa sobre el conreu dels arbres i especialment de la viticultura. El tercer informa de com tenir cura dels ramats d'ovelles i vaques, i el darrer és un estudi sobre els eixams d'abelles.

Podia existir pecat en l'aprofundiment en tals obres?

De forma misteriosa, el dubte, que mai no havia sentit amb tanta d'intensitat, s'apoderà del meu esperit i els primers problemes de consciència en relació amb la influència pagana en el meu pensament vengueren donats per la possible publicació, per part de Menéndez Pelayo, de l'oda a Horaci que li havia enviat anys enrere.

Tot començà a fer-se entenidor quan vaig anar estudiant l'obra de Verdaguer. Record el sotrac interior que em produí Idillis i cants místics. En vaig deixar constància en El Áncora. Tota la vida havia lluitat, quasi sense adonar-me'n del que feia contra les tendències insanes vers un realisme que fruïa potinejant dins del fang, un ferotge realisme més immund que la realitat vertadera.

El refugi en els clàssics grecollatins era, potser de forma no premeditada, una fugida cap endavant, cercant una mítica bellesa que, les modes sense sentit procedents de la illustració francesa feien malbé.

Em sentia cristià, hereu d'uns valors que, indubtablement, haurien de servir per a alliberar els homes de l'amargura i l'escepticisme religiós propagat pels corrents de pensament dissolvent que xuclaven de Demòcrit i Epicur. De cop i volta m'adonava, potser una mica massa tard, dels problemes que podrien esdevenir-se si no vigilava amb molt de deteniment les meves passes poètiques i literàries. Qui sap si en lloc de conrear la sinceritat i la senzillesa cristianes, m'havia embarcat en un difícil viarany sense sortida.

Pensava que tot plegat era culpa del meu autodidactisme desenfrenat. Estudiant les civilitzacions de Grècia i Roma sense l'ajut d'un professorat competent, mancat d'un guiatge de lectures, sense saber destriar el que hi havia d'aprofitable i de rebutjable dins aquelles lectures.... com podria anar avançant en els objectius que m'havia proposat?

Novament encerclat per paranys desconeguts. A voltes em semblava haver caigut en una teranyina de la qual no podria sortit amb les meves úniques forces.

Crec que va ser l'ensopegar de cop amb aquest dilema tan concret fou el que, amb el temps, em portà a Roma.

Molt abans dels trenta anys ja sabia, emperò, el que volia i no volia. El camí, ni que fos de forma inconscient, ja era triat dins el meu interior més profund. Ramon Llull esdevenia el mestre secret, de la influència del qual no volia parlar amb ningú. En el fons, era el motor que m'impulsa a continuar furgant en el món de la literatura. La tècnica literària al servei de la necessària construcció d'un art cristià oposat a la vulgaritat regnant, a les extravagàncies mancades de rigor de tant d'aprenent de poeta: les imitacions de la realitat que només serveixen per a enfonsar l'ànima de la humanitat vers abismes de barbàrie sense fi.

Quin temps ple de contradiccions! Si als meus vint-i-cinc anys encara era capaç de defensar a fons el romanticisme, als trenta demanava a Menéndez Pelayo que retiràs el meu poema a Horaci de la seva antologia Horacio en España. Record molt bé una carta a Ramon Picó i Campomar que deia: "No m'he proposat en l'oda donar el manifest del meu ideal literari, que és ben diferent del que d'ella es desprèn. Com jo, admirador de Lamartine, de Schiller, de Byron i de Manzoni, com tu saps, podria condemnar la poesia moderna per una mania classicista? Tu saps que l'amor a les lletres modernes m'ha conduït fins a intentar aprendre la dificilíssima llengua de Goethe; tu saps que les qualitats dominants en mon esperit són genuïnament cristianes; tu saps que lo poc que haja fet ho dec a l'entusiasme i al sentiment contemplatiu, muses de la poesia moderna".

La carta és de 1879.

Feia poc que havia tornat de Madrid.

Anys després demanava als amics a què havia enviat el poema la destrucció de l'oda "A Horaci". M'adonava que, sense voler, sense ser la meva intenció, elogiava un autor de vida pagana. Els lectors del futur, si és que arribava a tenir-ne cap més enllà del cercles reduïts dels amics i coneguts, podrien imaginar en l'autor unes concepcions culturals que ja no sentia.

Nits de vigília pensant en la possible influència de les Odi Barbare de Carducci, autor també d'un Inno a Satana. Un Inno a Satanna escrit el mateix any de la convocatòria del Concili Vaticà I! Enfebrat, una nit d'insomni i remordiments, els criats de la casa en contemplaven, s'havien despertat amb el rebombori de l'obrir i tancar calaixos dels canteranos, veient com l'hereu de Can Costa cercava a la desesperada un paper.

Em miraven com si realment hagués enfollit. Volia destruir l'original de l'oda abans no fos massa tard! Res no m'aturava en la recerca. Caixons oberts, llibres pel terra... Algú parlà d'anar a cercar el pare, que era a les Cases Velles vigilant la talla dels pins que s'havien venut a fusters de Palma i Barcelona.

Finalment, prop de les tres de la matinada, en el moment exacte en què se sentia des de la distància el cant d'una òliba misteriosa, el meus dits tremolosos ensopegaven amb el maleït paper.

El vaig fer bocins amb tota la meva ràbia i desesperació. Així i tot no em fugien els nervis.

Tremolava.

La cuinera i els mossos de les galeres i carretons eren esverats. Atemorits, miraven l'espectacle que els oferia el meu comportament desconcertant. No sabien què fer. Els vaig enviar a dormir. No volia tenir testimonis.

El problema que ara se'm presentava era recordar a qui havia enviat còpies del poema. S'havien de fer desaparèixer totes. No n'havia de quedar cap ni una. El cor em bategava a mil pulsacions per minut. Com si la meva salvació o condemnació eternes depenguessin de quatre versos escrits sense cap mala intenció!

Menéndez Pelayo tenia la intenció de publicar, en edició per a tot Espanya i els països hispanoamericans, una antologia titulada Horacio en España. I, d'aquí la meva por, en el llibre volia incloure l'oda "A Horaci".

Què fer per aturar aquella possibilitat?

Li vaig escriure de seguida demanant que exclogués del seu llibre el que per a mi, més que una alegria, era una pregona amargura. Sense cap mena de remordiment, ans al contrari, alleugerit internament pel que feia, vaig signar la renúncia a la meva paternitat literària. No solament no volia que s'editàs, sinó que renegava de qualsevol relació que pogués tenir amb la meva antiga creació. Ben cert que l'havia escrita amb l'entusiasme de la joventut, influït per Carducci, però no era la meva intenció bastir cap tipus de monument a res que servís per fomentàs la impietat i la corrupció paganes.

Els anys han anat passant de forma ràpida i incontrolable. Ara, quan repàs a poc el passat provant de destriar d'on sorgien els problemes, les preocupacions morals i estètiques que conformaren els dies del defalliment a Pollença, em deman si tot prové d'aquell entusiasme de signe romàntic que em dominà l'esperit fins que em vaig ordenar de sacerdot.

No ho sé. Els viaranys de la ment són complicats i ningú encara ha sabut penetrar en la fondària de les nostres emocions més íntimes.

Joan Rosselló m'ha recordat sovint una carta en la qual el feia coneixedor de les meves contradiccions juvenils. Si analitzava alguns dels meus possibles valors morals, sempre hi destacava l'entusiasme, sense caure en la possibilitat que fos precisament aquest entusiasme l'origen de les dificultats.

I no tot eren flors i violes en l'autoanàlisi que vaig enviar a Joan Rosselló. Entre les passions pernicioses que podien fer-se amb l´ànima d'una persona, li deia, hi havia l'orgull, sempre a punt d'exterioritzar-se. I, qui, a Pollença, podia esdevenir un ser profundament orgullós? Un hereu de Can Costa, segurament.

Als descendents de la nostra nissaga ningú no ens podia fer acotar el cap. Eren els pobres, els amitgers i jornalers els qui havien de venir a veure'ns sempre, volguessin o no, cap baix i en aparent humilitat.

Els que no tenien més que les mans per a oferir, per a vendre, no podien ser orgullosos. Els anava el pa en l'envit. Mai no podien fer coneixedor que patien. Des de petit m'havien ensenyat que els pagesos s'havien de descobrir el cap quan passaven al nostre costat. La manca d'una salutació com pertocava, un comentari dit a la taverna, faltar a missa els diumenges i festes de guardar, perdre el temps amb balls o conversant amb gent sospitosa, els podia costar la feina. En un poble com el nostre sempre hi havia mil ulls vigilant rere les cortines de l'entrada de les cases. Per quedar be amb els senyors, missatges i botiguers, com si no res, et feien arribar els comentaris que algun desprevingut havia gosat fer sobre el vestit nou del fill de Can Costa, els diners guanyats amb l'oli, la venda de la collita de blat i garrofes.

Els senyors teníem cent orelles i mil ulls. M'ho digué de ben jovenet l'oncle Miquel, afegint que mai un Costa de raça no s'havia d'aprofitar dels avantatges que oferia la seva posició social.

Només els senyors podíem anar amb el cap ben alt pel carrer sense necessitat de baixar els ulls davant ningú. Per això mateix sabia que l'orgull en fregava de ben a prop.

(1 vídeo) A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

I escriuré els noms...

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)

Vicent Partal director@vilaweb.cat

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)

L'escriptor Miquel López Crespí va escriure aquesta història alternativa de la transició: No era això: memòria històrica de la transició.

Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.

La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.

Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.

El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.

Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.

Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.

Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".

A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.

En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).

A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.

A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.

¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.

Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".

Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí
Març de 2006

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 - Art i cultura (reflexions des de la presó) -

Arribaríem a albirar mai el nou món que somniàvem? Tot era summament problemàtic. En els debats, recordant la lluita clandestina, ens preocupava que tot acabàs en un no-res. I de la igualtat entre les persones, entre els homes i les dones... qui en parlava? I dels drets dels presos socials? Com desfer-nos del masclisme dominant si només ens interessaven les reivindicacions econòmiques, els pupitres que necessitàvem a les aules, la compra d´un cotxe nou, el resultat del partit de futbol? I l´art, la cultura? Quin partit donava a conèixer les seves opinions sobre la literatura, el teatre, el cinema? En aquest camp, les concepcions existents entre la majoria d´organitzacions d´esquerra feien feredat. Quan en alguna reunió del partit sortia a debat la qüestió t´adonaves de la profunda ignorància que imperava! Qui havia sentit a parlar de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu i Pere Quart? Quines propostes es debatien? Si alguna vegada es treia el tema de la literatura i els escriptors era per anar a demanar la signatura a qualque intel·lectual famós per a un manifest antifeixista. Inútil provar de parlar de com seria l´art en el futur socialista pel qual lluitàvem! (Miquel López Crespí)

Arribaríem a albirar mai el nou món que somniàvem? Tot era summament problemàtic. En els debats, recordant la lluita clandestina, ens preocupava que tot acabàs en un no-res. I de la igualtat entre les persones, entre els homes i les dones... qui en parlava? I dels drets dels presos socials? Com desfer-nos del masclisme dominant si només ens interessaven les reivindicacions econòmiques, els pupitres que necessitàvem a les aules, la compra d´un cotxe nou, el resultat del partit de futbol? I l´art, la cultura? Quin partit donava a conèixer les seves opinions sobre la literatura, el teatre, el cinema? En aquest camp, les concepcions existents entre la majoria d´organitzacions d´esquerra feien feredat. Quan en alguna reunió del partit sortia a debat la qüestió t´adonaves de la profunda ignorància que imperava! Qui havia sentit a parlar de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu i Pere Quart? Quines propostes es debatien? Si alguna vegada es treia el tema de la literatura i els escriptors era per anar a demanar la signatura a qualque intel·lectual famós per a un manifest antifeixista. Inútil provar de parlar de com seria l´art en el futur socialista pel qual lluitàvem!

M´atemoria pensar en el que vendria si de cas alguna vegada arribàvem a obtenir la victòria! I, si com a França, Alemanya, Anglaterra i Suècia la socialdemocràcia es feia amb importants àrees de poder? Fomentarien cap canvi en profunditat? Quin tipus d´ideologia, superadora de l´estret egoisme dominant defensarien?

Com podríem canviar una societat podrida fins al moll dels ossos si les nostres exigències no anaven més enllà del que oferia el poder? On quedaven l´antimilitarisme, l´ateisme militant del passat, les Cases del Poble construïdes per a poder gaudir de la música, el teatre, d´un nou tipus d´Art? A Rússia, en els primers anys de la Revolució, provaren de bastir un cinema revolucionari en la forma i el contingut. Ho demostraven les pel·lícules de Serguei Eisenstein, Dziga Vertov, Pudovkin... El poeta i autor teatral Vladimir Maiakovski enardia el poble. Els pintors futuristes volien cremar els museus, portar la seva obra al carrer. Ara, dalt altes escales, decoraven els trens que marxaven al front. Les obres de teatre eren interpretades enmig de les places, protagonitzades pels milers de persones que havien participat en la Revolució, vençuts els exèrcits blancs. Una humanitat en marxa, avançant amb els trens blindats, obrint camins per a una nova cultura.

Sovint em compareixien obscures premonicions i no podia dormir.

Agitat, feia voltes dins el llit sense aclucar els ulls.

I si després de tants d´anys de lluita no canviava res? A La revolució traïda Trotski ho explicava clarament. El poder de les classes dominants, la força de les idees del passat ocupant la ment de les persones, com un càncer inabastable. Marx ho havia dit en els seus assaigs: el pes de les idees produïdes per remotíssims sistemes de producció regnaven, poderoses, aclaparant l´esperit de generacions i generacions. La por a la Mort, l´efecte del patiment dins el cor de la gent, la desesperació que no et deixa d´acompanyar mai des que neixes fins a la fossa, covant el pànic que et fa adorar animals esdevenguts déus a Egipte, els ídols de pedra i fusta de les més diverses religions.

Sempre, en qualsevol època i situació, aquesta necessitat psicòtica en uns éssers superiors que et poden ajudar a travessar l´abisme que proves de deixar enrere. Els cristians enlairaven multitud de sants, verges immaculades, Crists en agonia, una corrua immensa de màrtirs tallats en fusta i policromats als quals adorar. Ens preguntàvem si les nostres demostracions, les desfilades de Moscou i Praga, Beijing i Sofia vistes en els documentals, eren molt diferents. La mateixa soferta humanitat portava a braços les estàtues salvadores. En els països de socialisme degenerat, horroroses estàtues de guix de Lenin, Mao i Stalin avançaven, portades a l´esquena del poble, talment com a Palma, Conca o Barcelona, altres creients passejaven reproduccions en fusta i guix de Crist i els apòstols.

Poden passar mil·lennis. La Revolució pot portar a la guillotina reis i aristòcrates, bisbes i terratinents; amb l´assalt al Palau d´Hivern pot semblar que el socialisme ha triomfat. Es pot generalitzar l´ensenyament laic i gratuït, expulsar el clergat de les escoles, empresonar qui defensi mites provinents de la prehistòria... Els treballadors armats poden vèncer els exèrcits de la reacció, enderrocar esglésies i catedrals, convertir en universitats i temples de ciència els seminaris de totes les religions, nacionalitzar les fàbriques i les terres... Però vet aquí que, per un estrany sortilegi, les idees del passat més remot –la mística dogmàtica de les més endarrerides castes sacerdotals!- romanen intactes, més fortes que mai en el present i es transformen, adaptant-se a la nova situació.

El pare i l´oncle m´havien explicat el final de la guerra, a Madrid. L´ambient, la dura realitat d´aquell març del trenta-nou quan, de sobte, els joves il·lusionats del juliol del trenta-sis es trobaven enmig amb el salvatgisme més desenfrenat.

Els pactes de Segismundo Casado amb Franco per obrir les portes de la ciutat als feixistes!

-De cop i volta –em contava el pare- deixaren de sentir trets. Un silenci glacial ho omplia tot. Feia dies que alguns oficials i alts comandaments havien desaparegut de les trinxeres. Ja no ens arribava el menjar. Ens preguntàvem què passava. Arribaven rumors de les negociacions d´una part de l´Estat Major amb els militars de Burgos. A mitjans de març la ràdio va anunciar la proclamació de la Junta de Defensa. Unitats anarquistes presidides per Mera s´afegiren al cop d´Estat contra la República. S´iniciava el desarmament dels regiments comunistes i antifeixistes que s´oposaven a la rendició. Vaig sentir Besteiro fent una encesa proclama contra els revolucionaris. Se situava al nivell dels feixistes emprant el mateix llenguatge que els botxins de Franco. Idèntica ràbia contra els resistents. L´endemà d´aquesta crida començaren les execucions dels companys que no volien lliurar-se fermats de peus i mans als escamots d´execució de militars i falangistes. Què fer en aquelles circumstàncies? Començava la desintegració de l´exèrcit popular. Els soldats s´adonaven que ja no hi havia comandaments. Una nova guerra civil s´iniciava a la rereguarda. Ara ja no es combatia contra Franco. Ans al contrari; els tancs de Mera atacaven les casernes dels oficials i soldats que no volien claudicar. Tot havia tornat absurd, sense sentit.

Sentia el pare navegant pels obscurs racons de la memòria, vivint intensament cada una de les paraules que pronunciava. Com si el temps no hagués passat i es trobàs encara amb els amics, a la trinxera, sense saber què fer en una concreta matinada de març del trenta-nou.

-Els soldats, desesperançats, intuint la derrota, llançaven les armes al terra, deien que la guerra s´havia acabat. Fugien, en les més incertes direccions. Va ser quan, amb un parell d´amics decidírem anar fins a la caserna. Ens volíem assabentar de què era el que passava. En arribar, el panorama era dantesc. Arreu, armes abandonades, papers a mig cremar, despatxos buits, armaris esventrats, màquines d´escriure espanyades, els mapes de l´Estat Major destrossats... En el pati, algú, previsor, tengué la idea de cremar els arxius dels qui érem membres d´un partit. Encara podies veure fulls que el foc consumia lentament... Ens miràvem sense saber què fer. Durant uns minuts, em vaig recolzar en una de les columnes de l´edifici. Què havia passat? Recordava els càntics del trenta-sis i el trenta-set. La il·lusió que podies copsar en la mirada dels combatents. Estàvem segurs de vèncer el feixisme. Un fusell amb cinc bales ens semblava una eina capaç d´obrir les portes del futur, la clau per entrar en un univers ple de llibres i rialles. El món dels nostres cartells de propaganda! Amb cases assolellades per als treballadors i biblioteques al servei del poble, a disposició de qui volgués. Anàvem a la lluita esperançats. La il·lusió dels vint anys? Manca d´experiència? Però qui podrà robar-nos mai aquelles imatges dels ulls, la sensació punyent que tot era possible?

Aleshores el pare respirava profundament i callava uns moments emportat per l´emoció. A la cuina de casa, mentre la mare feinejava amb el sopar, tothom esperava la continuació del relat. Més d´una vegada vaig intuir la brillantor d´unes llàgrimes que pugnaven per sortir, desbordades, en recordar els amics que moriren en el front.

-Finalment, i abans que les tropes de Franco no tallassin les sortides, decidírem marxar cap a València o Alacant. L´esperança era trobar un vaixell que ens portàs lluny dels malsons que tenien lloc davant els nostres ulls. Podríem trobar un indret en el món on reorganitzar la vida, començar de bell nou? No ho sabíem. Anàvem a l´aventura, amb dues metralladores dalt del camió per si de cas ens aturaven escamots de falangistes. Primer morir lluitant abans de rendir-nos! Joan, un company de la meva brigada, agafà la bandera de la CNT, la situà al costat de les metralladores. “Qui ens la vulgui arrabassar, morirà en l´intent!”, cridà, alhora que indicava al conductor que podia engegar el camió.

Els records no em deixaven dormir.

La guerra, envoltant-me en la nit, com una xarxa plena de fantasmes familiars que m´obligaven a no oblidar mai el que succeí.

I si un dia, després de sortir de la presó, trobàssim que ja no hi havia res a fer? De què hauria servit l´esforç, els patiments de tants centenars i centenars de sacrificats militants? Guanyarien els de sempre, els que restaven amagats, com les rates, rere les cortines dels despatxos, disposats a ocupar tots els llocs de comandament que els poguessin oferir els franquistes de nou encuny. Seria igual que en temps de la guerra, quan els cínics, els aprofitats, sortien als carrers de València, Madrid i Barcelona a aplaudir els combatents que marxaven al front amb l´esperança que no tornassin mai més? Ho digué Josep Tarradelles, en comparèixer per Barcelona després del seu daurat exili francès: “Aconseguírem vèncer la Revolució anarquista de seguida. El dia que Durruti va partir amb les columnes de llibertaris per alliberar Saragossa, vaig comprendre que les col·lectivitzacions de terres i fàbriques no durarien gaire! Els aplaudíem amb totes les nostres forces quan els vèiem dalt dels camions, anant a morir cantant les cançons d´una revolta avortada des dels primers dies!”.

Com és possible que el poble sempre resti disposat a lliurar la vida en el combat per la Llibertat alhora que els vividors saben aprofitar qualsevol situació per restar al costat del poder, a racons de privilegi?

Qui eren aquests socialistes que no havíem vist mai a la clandestinitat i ara s´omplien la boca amb la paraula “consens”? I els més desvergonyits, els que perderen tants milers d´homes en la guerra contra el feixisme i no tenien cap escrúpol a arribar a acords amb els militars, l´Església i el Moviment? Els rius de sang vessada només servia per a demanar privilegis a l´ombra protectora dels Borbons?

La lluna, en la distància, envoltada d´estrelles, viatjava indiferent per l´espai infinit. En els dies sense núvols, quan no podia descansar, m´entretenia contemplant el firmament. Pensava en les distàncies siderals que ens separaven dels nostres somnis. La llum de les constel·lacions que m´arribaven des de l´univers havia sortit d´aquells indrets milions i milions d´anys abans de formar-se la Terra, el nostre sistema solar.

I si, en trepitjar novament el carrer, ja no hi hagués res a fer? Els bancs podien haver lliurat els diners necessaris als partits d´ordre per a poder situar-se a les institucions. Qui sap què podia passar en els propers mesos! Com a Madrid, en aquell març del trenta-nou... alguns dels nostres dirigents pactarien una cadireta amb els vencedors, amb qui pogués proporcionar un sou segur cada més, un amagatall des d´on poder viure esquena dreta? Final de la utopia, de les cançons sota els pins, vigilant que no arribàs la Guàrdia Civil, estudiant la darrera resolució del partit? Sí, les banderes i el puny tancat ara serviran per a embellir l´ample decorat de la traïció. El vell vocabulari de la Revolta serveix únicament per a ser emprat a les eleccions, per a enganyar els qui sempre tenen necessitat d´un consol, d´unes paraules amables. Alfonso Guerra i Felipe González, amb mocadoret vermell al coll, perden la veu cantant La Internacional. Tot forma part del nou espectacle que, com en una representació teatral, substitueix l´antiga parafernàlia del jou i les fletxes, amb els retrats de Franco i José Antonio president el cadafal. El poble engega el televisor, expectant. Vol veure aquesta nova pel·lícula. Assisteix al míting a l´espera de les promeses que els han d'indicar el camí, la sortida del laberint.

Com si hagués tengut la capacitat de preveure el futur!

Després, amb els mesos, vaig constatar com la majoria dels malsons de la presó es feien realitat. Talment el dia que vaig pujar al local abandonat del partit. La setmana anterior a la meva visita d´acomiadament tenguérem la darrera reunió. Les primeres eleccions havien confirmat la victòria dels hereus del franquisme i la cort de servils que els anava al darrera. Final del debat. Rostres desesperançats. No ens entenguérem. Molts volien continuar la lluita, com si no s´hagués passat res. Altres, ja tenien un peu en els partits que podien oferir alguna almoina. La majoria es trobaven desconcertats, com qui descobreix que ha caigut en una trampa sense sortida. Una pena profunda planava arreu talment una llopada famolenca.

M´ho havia dit el pare, parlant dels darrers dies de la resistència a Madrid.

-Els companys que volien continuar lluitant, aquells que, amb armes a la mà, s´enfrontaven a la Junta de Defensa, eren agafats presoners sense miraments, posats davant la paret i executats enmig del carrer. No, encara no havien entrat els feixistes, però els trets de la matança se sentien forts, fent tremolar els vidres de les cases properes on els mataven. Els darrers crits de “Visca la República!” dels assassinats ens colpejaven les oïdes indicant el que ens esperava. Calia escapar cap a les muntanyes, a València, a Alacant, abans que ens agafassin i ens fessin el mateix. Unitats senceres abandonaven les armes, llançaven els fusells damunt l´empedrat. Fugíem amb el camió a la desesperada, sabent que ja no hi hauria cap possibilitat de canvi en dècades. Les oportunitats històriques només són donades als pobles de segle en segle, i nosaltres havíem perdut. Vaig prémer amb força la metralladora per si els homes de Besteiro i Mera ens aturaven abans de sortir de la capital. Acceptar les condicions dels hereus del Moviment... no significava enfonsar-se en un pou sens fons? D´on sorgia aquella capacitat de cinisme infinit en les direccions dels partits d´ordre?

El pare m´ho havia dit i, aleshores, em va semblar una exageració.

-Els sicaris de la Junta estripaven les banderes roges, tancaven a la presó els darrers resistents. Just a una cruïlla de la Gran Via encara hi vaig ser a temps de veure com multitud d´oficials i soldats llançaven al foc les estrelles roges de l´uniforme, els graus militars, les banderes, els carnets de partits i sindicats. Un sergent llançà les seves cartutxeres. Hi hagué morts. Les bales sortiren en totes direccions i produïren multitud de ferits en aquella hora sinistra, quan ja se sentien els tambors de falangistes i regulars pels afores de la ciutat.

Sempre la mateixa història de pactes i traïcions!

Cap novetat. Ho havia vist en somnis. Vaig al local del partit, abandonat, ja sense les veus rialleres dels companys i companyes que hi deixàrem, entre aquelles parets, les més lluminoses de les nostres esperances juvenils. Hi anava com aquell que penetra a l´oblidat reialme dels Morts. No n´havíem tancat les finestres i, ara, les frontisses grinyolaven, talment una persona ferida. El corrent d´aire se´n portava els papers, les restes de les publicacions clandestines acaramullades a la sala de reunions. Caminava per damunt carpetes i llibres abandonats pel terra, els darrers fulls volanders, els cartells espanyats... Qui es devia haver emportat les cadires, les taules, els prestatges del que era la nostra biblioteca?

Les llàgrimes em rodolaven per les galtes.

Plorar per la derrota?

Som a Palma o, com el pare en el trenta-nou, a Madrid, cercant el camí de sortida, la sendera que m´allunyi dels malfactors que arriben, assedegats de sang, amb la destral a les mans?

Sortosament els companys no han agafat les banderes, els estendards de la Comuna de París, de Il Manifesto i Democrazia Proletaria que vaig portar de França i d´Itàlia.

Joana és al meu costat, amb el mateix posat de tristor que em domina.

Ens miram als ulls sense pronunciar cap paraula.

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"

.

1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

La pintura mallorquina del segle XX.

La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió. (Miquel López Crespí)

Gabriel Noguera: art i revolta

Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.

L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

Viatges – Menorca i el III Encontre de Poesia dels Països Catalans

Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. (Miquel López Crespí)

La meva recent participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans que s'acaba de celebrar a Menorca al costat dels poetes David Castillo, Susanna Rafart (que guanyava recentment el "Carles Riba"), Òscar Bagur, Biel Pons i Josep Ballester m'ha portat nombrosos records a la memòria. Mentre Sam Abrams anava presentant els diversos poetes participants en l'Encontre poètic, munió d'esdeveniments personals i collectius m'arribaven inesperadament.

Menorca sempre ha tengut una importància cabdal dins de la meva vida i la meva obra literària. Tot començà fa molts d'anys, ja fa més d'un quart de segle. Després d'haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma de l'any 1974 amb l'obra Autòpsia a la matinada, el 1975, i també en la modalitat de teatre, guanyava un dels guardons literaris més prestigiosos que s'atorgaven -i s'atorguen!- dins l'àmbit de la nostra cultura. Em referesc al Premi Especial "Born" de teatre, de Ciutadella. Aleshores vaig ser mereixedor del Premi Especial "Born" per la meva obra Les Germanies (que, posteriorment al lliurement del guardó, va ser segrestada per la temible policia política del règim franquista -la Brigada Social-, i mai no vaig tornar a veure).

El Premi Especial Born va ser, per tant, un dels meus primers guardons i significà un estímul important en la meva dèria literària.

Posteriorment, quan ja ha passat més d'un quart de segle d'aquell Especial "Born" de Teatre, s'esdevé altra vegada quelcom de semblant. El prestigiós Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó acaba de lliurar-me el Premi de Literatura de l'any 2002 per la meva obra Cercle clos. Pel que es pot comprovar Menorca ha estat, doncs, en el començament de la meva carrera literària i la seva influència vigilant arriba fins al present.

Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. Record ara mateix els companys de l'OEC Josep Capó (actualment màxim responsable de la PIMEM), l'advocat Joan Albert Coll (del nostre front obrer), l'amic Tomeu Febrer (actual Secretari General del PSM) amb el qual viatjàrem plegats al II Congrés de l'OEC, a Euskadi l'any 1978. La meva relació amb Menorca i els menorquins no és solament literària i sentimental. Com podeu comprovar és una relació d'amor que va lligada indisolublement a la seva història i als fills d'aquella terra germana en cultura i esperances.

Pens que, amb els anys, passada l'època més fosca de la tenebror feixista, el pòsit de tantes relacions fermes i solidàries anaren influint en alguna de les meves novelles. Parlar amb els menorquins i menorquines, saber de la seva història personal i collectiva, ha estat sovint decisiu en la meva forma d'encarar la realitat i el temps que ens ha tocat viure. Record ara mateix la companya Sofia Sintes, heroica lluitadora comunista que vengué voluntària a Mallorca, amb les tropes de Bayo l'any 1936 per ajudar a alliberar aquesta terra del feixisme.

Sofia Sintes, ja d'edat avançada, antiga membre del Socors Roig Internacional, miliciana als divuit anys en el front de Portocristo, on vengué amb el seu company sentimental, era un món inabastable de vivències úniques. Em contava que ella pogué tornar a Menorca, en la retirada dels primers dies de setembre, després de la intervenció de l'aviació italiana, però el seu company morí en el camp de batalla mallorquí lluitant contra la dreta anticatalanista i antimarxista. Tot plegat, el contacte amb menorquins i menorquines, les històries contades per Sofia Sintes i els supervivents de la guerra civil, m'ajudà moltíssim a bastir novelles com Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors) i L'Amagatall (Collecció Tià de Sa Real). I, per cert, amb aquesta darrera novella tornam a ensopegar amb la influència de Menorca dins dels meus escrits. El llibre tengué la sort de guanyar el Premi de Novella "Miquel Àngel Riera 1998" i, en el jurat, al costat de noms tan prestigiosos com els del professor i escriptor Pere Rosselló Bover, el poeta Bernat Nadal, en Marià Torres o la vídua de Miquel Àngel Riera, Roser Vallès hi havia la menorquina Josefina Salord amb la qual, amb el pas del temps, coincidiríem en diversos projectes culturals (edició de poemaris etc.). Menorca novament, perseguint-me de forma amistosa, conformant projectes, idees, records, enyorances... A les novelles Estiu de foc i també en Núria i la glòria dels vençuts hi ha capítols sencers ambientats a la Menorca de 1936, a aquell ambient heroic dels anys trenta quan la gent, milicians i milicianes, treballadors i intellectuals, soldats i mariners de la República, mestres i pagesos, eren a la primera línia de la batalla, oferint la seva vida per la llibertat.

El capítol "Menorca" de la novella Núria i la glòria dels vençuts comença d'aquesta manera:

"El vaixell s'apropa amb lentitud majestuosa a la bocana del port de Maó. L'Olga assenyala la fortalesa, la Mola.

-'Allà dalt han afusellat molts dels militars que volien acabar amb la República'.

L'illa va estar setanta anys en mans dels anglesos. N'hi ha que diuen que el seu esperit obert, la influència de l'esquerra, ve donat per aquest fet.

-'Mallorca és més conservadora, més reaccionària. Aquí, d'ençà de la dominació britànica, s'installà, al si del tarannà popular, una forma d'entendre el món una mica especial. Es tracta d'un cert liberalisme completament allunyat de la beateria imposada pels botifarres sobre la pagesia mitjançant l'ajut inestimable del clergat'.

La Caterina és la que més sap de Menorca --hi ha treballat, hi ha viscut-- i ens illustra vulguem o no.

Ja se sap per tota la península l'actitud valenta d'alguns oficials, sergents i tropa en la derrota del moviment feixista. La Caterina que, com deia, hi havia vingut sovint de Barcelona per a ajudar a consolidar la CNT, continua explicant:

-'És el port més bell que mai podreu veure'.

Una opinió ben encertada. Si no anéssim a la guerra semblaria que marxàvem d'excursió.

Avancem a poc a poc, molt lentament. Menorca s'ha salvat, pel valor del seu poble, soldats i mariners, de caure en la tenebror de l'obscurantisme.

A mesura que anem penetrant per aquesta entrada d'encanteri --la suau tonalitat de l'herba, les casetes blanques, les torres petitburgeses amb clara influència anglesa-- tot respira la tranquillitat que dóna restar en mans del poble.

La Caterina ens fa de guia. Ens mostra la impressionant fortalesa i presó militar construïda en temps de la reina Isabel II: la Mola.

-'Mireu, mireu!', exclama, assenyalant les cales de Sant Felipet i de Sant Antoni. 'Aquí hi venia, a l'estiu, una vegada acabada la feina i les reunions. Un paradís, Menorca! Un dia, en vèncer la reacció, hi vull tornar a viure, per sempre'. Està nerviosa. No pot negar la melangia marcada al rostre. No és estrany. No ignorem que aquí va tenir un estimat, militant de la CNT-FAI. Una història que per desgràcia acabà malament. Encara recorda els moments més feliços, els que romanen per sempre a la memòria dels amants que han viscut llur història amb intensitat.

Es nota que no ha oblidat mai aquest primer amor.

Són les relacions que solen deixar les ferides més fortes. D'un altre home pots esperar qualsevol cosa: una traïció, l'oblit; qui sap! Però mai no ho esperes del company que combat al teu costat per un món més just.

Ens apropem a la Caterina. No sé si per a escoltar les seves recomanacions de guia experimentada o per a mirar de protegir-la dels mals esperits dels records amb la nostra presència.

-'Atenció!'. Assenyala una bella masió d'estil colonial, un edifici perfecte en la seva serena arquitectura.

-'És la casa de l'Almirall Nelson. Aquí visqué una temporada amb el seu gran amor, la famosa Lady Hamilton. L'interior és un autèntic museu'.

-'Els aristòcrates a la guillotina, com en el 93, a França', diu sorneguera l'Olga, que escoltava amb vertadera atenció les indicacions de la Caterina; aquesta, incansable, no para, i va amunt i avall, emocionada de trobar-se amb una terra que ja coneixia.

-'Allà, allà! Aquella illeta que tenim al costat és l'illa del Rei! L'indret que escollí Alfons II amb les tropes catalanes per a començar la conquesta de Menorca'.

A l'Ateneu de Sants, fa uns anys, quan ja havia passat el pitjor de l'època tenebrosa d'Anido i Arlegui, un deixeble de Ferrer i Guàrdia ens explicava com els anarquistes catalans no havíem de mitificar --com feia la burgesia-- la història".

Per això, quan fa unes setmanes l'amic Miquel Vanrell i la regidora de Cultura de l'Ajuntament des Castell, Irene Coll em trucaren per a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, els records comparegueren, amb força inusitada, de nou a la meva memòria.

Miquel Vanrell és un menorquí d'adopció, ja que va néixer a Santanyí. Varen ser els seus deures de mestre els que el portaren a Menorca a mitjans dels seixanta. Aquestes dies de trobada poètica, de dinar de germanor literària a la Fundació Rubió i Tudurí de Mongofre, hem pogut parlar amb aquest l'amic d'experiències compartides en la lluita contra el feixisme. En Miquel Vanrell és un d'aquests homes exemplars, un autèntic heroi anònim dels que fan la vertadera història dels pobles però que no surten en els llibres oficials escrits pels vencedors (o pels oportunistes de totes les tendències a sou que qui mi paga i mana). Amb el Miquel hem parlat de la fundació de l'Obra Cultural Balear, del Cine Club que es fundà a Maó a mitjans dels anys seixanta, de les projeccions de cinema soviètic, polonès, txec... de colloquis controlats per la Brigada Social, de reunions d'amagat per fundar sindicats i organitzacions polítiques clandestines en la sagristia de les esglésies... I també de pintades a la nit, de repartida de fulls ciclostilats, de dies de vigília esperant que "la social" tocàs el timbre de casa teva... Amb em Miquel hem compartit aquests dies records de lluites ecologistes (la salvació de l'Albufera del Grau!), de viatges a Mallorca per a fer conferències culturals d'amagat de les autoritats, de més projeccions cinematogràfiques antifeixistes, del collectiu "Tramuntana" que publicava articles de tendència democràtica en el Diario de Mallorca... En Miquel va ser el representant de l'Assemblea Democràtica de Menorca en els organismes unitaris de l'oposició antifranquista i participà activament en aquella famosa reunió a Cura per a redactar un avantprojecte d'estatut d'autonomia que no tenia res a veure amb el que posteriorment acordaren els franquistes reciclats amb una "oposició" cada vegada més integrada i sotmesa als plans dels homes del "Movimento Nacional", els "aperturistes", en llenguatge de l'època.

En Miquel Vanrell (en parlàrem a l'aeroport de Maó abans de tornar a Mallorca) té el deure històric d'escriure les seves memòries de lluitador antifeixista. Menorca, els militants del passat i del present, els seus fills i nets, necessitam aquesta aportació seva a la memòria collectiva per a poder garantir, amb certes garanties d'objectivitat, la redacció d'una història de l'antifeixisme tal com pertoca. Estam massa cansats de veure falsificacins de tota mena que, ja ho hem dit, es pretenen "objectives". És un miratge ja que sovint moltes de les informacions (i les cites a peu de pàgina que són presents en aquests llibres), són posades amb vivor i retorçuda maldat per a donar certa imatge de credibilitat democràtica a personatges que són al poder i volen -ho necessiten elctoralment!- crear-se un mite de lluitadors contra la dictadura.

En Miquel Vanrell ha d'escriure la seva història, ens ha de llegar la memòria del que visqué per tal d'ajudar a combatre tanta mentida, tants llibrets, pamflets i libels fets per encàrrec, per a major glòria d'alguns partits i organitzacions que, de seguida que els oferiren cotxe oficial, bon sous, poltrones i catifes en els despatxos institucionals esdevingueren l'avantguarda de la lluita contra la república, el socialisme i l'autodeterminació. Aquelles "aportacions a la història" no tenen res a veure amb el que s'esdevingué de veritat, amb el que nosaltres hem viscut, amb els esdeveniments que homes com en Miquel han protagonitzat.

Aquest és l'home que em trucà fa unes setmanes per a saber si volia participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans. No cal dir que, per les connotacions que tenia -i té!- Menorca en la meva vida vaig acceptar de seguida illusionat i feliç, honorat pel fet que els menorquins sàpiguen cosa de la nostra feina literària.

Posteriorment a les reflexiones que he anat escrivint pensant en el recent Encontre poètic, la premsa informava de l'èxit assolit per la trobada de poetes de totes les contrades de la nostra nació.

La periodista Vanesa Ortí del diari Menorca explica, en un reportatge publicat en les pàgines centrals del diari de l'illa germana (24-III-02) el gran èxit del III Encontre de Poesia dels Països Catalans. Sota el títol "Poesia amb nom propi" es pot llegir:

"Una idea consolidada. Aquesta és la impressió que va donar ahir el III Encontre de Poesia que topà un any més amb una sala, Sa Indústria, plena d'oients. Joves i no tan joves ocupaven els seients del local per gaudir de les paraules disposades al so de diferents ritmes i de la boca dels seus propis autors. L'elenc no només es composà d'autors d'excepció sinó d'autors que representaven els tres Països Catalans: de Catalunya, Susanna Rafart i David Castillo; de València, Josep Ballester, i de Balears, Miquel López Crespí, Biel Pons i Òscar Bagur. Tots ells havien coincidit hores abans en una paella literària -també constitueix tota una tradició- al lloc de Mongofre Nou convidats per la Fundació Rubió i Tudurí.

'Amb les piles carregades de cel blau, vent de tramuntana, camps verds, escuma de la mar, casal enlluernant per la calç pujaren dalt l'escenari de Sa Indústria, inspirats i nerviosos, per entregar al públic part de la seva obra i la seva declamació.

'Com molt bé explicà Sam Abrams, l'introductor de la trobada, "és bo que els poetes recitin els seus propis poemes perquè així s'interioritza el sentit de la poesia". Abrams va ser també l'encarregat de presentar cada un dels participants a la iniciativa, ideada per Francesc Calvet i Irene Coll l'any 2000. Una iniciativa que ja és coneguda en diferents cercles relacionats amb la poesia catalana i que, faci bon dia o mal dia, reuneix un nombrós i entusiasta públic as Castell.

'El primer torn fou, per elecció pròpia, per al menorquí Biel Pons que resumí la temàtica dels seus poemes amb tres conceptes: "jo, Menorca i les relacions amb els demés". També explicà que els haikus -composicions poètiques oriental- són font de la seva inspiració, de fet, la majoria dels poemes que recità ahir eren curts.

'La catalana Susanna Rafart va ser la segona en exhaurir deu minuts recitant poesies. Intimisme podria ser el principal adjectiu que, ajudat per la seva tímida veu, qualifica les seves obres. Abrams recordà que Rafart compta entre els seus guardons amb el premi Carles Riba, que significa la consagració d'un poeta.

'El mallorquí Miquel López Crespí, guanyador entre altres guardons del Premi Born del 75, començà amb un poema dedicat a Sofia Sintes i continuà amb un homenatge al maig del 68 dedicat a la seva filla.

'Òscar Bagur, menorquí, amb un llenguatge senzill i líric a la vegada, dedicà el seu darrer poema a Margarita Ballester, present a la sala.

'El català David Castillo, coordinador del suplement cultural del diari Avui, va arrancar les rialles del públic amb els seus poemes esquinçadors i amb caires escatològics. "Mirall negre" i "Determinisme" van ser el preludi per acabar amb un poema dedicat també a la Ballester, que fou sens dubte, l'estrella del recital en l'obscuritat.

'El darrer en demostrar "la bona salut de la poesia catalana" -frase de Abrams- fou el valencià Josep Ballester, que presentà la poesia més propera a la prosa del sis. Manifestà la seva influència de la poesia italiana i, en concret, de Pier Paolo Pasolini".

Però la informació ressenyada era el colofó a les nombroses notes informatives que setmanes abans havien omplit la premsa i sortit en diferents mitjans de comunicació. Per internet ha ens havien arribat les primeres notícies al respecte. Posteriorment, Irene Coll, una de les fundadores i impulsores de la trobada de poetes catalans, ens feia arribar dossiers dels anys 200O i 2001 (aleshores encara es deia "Encontre de Poesia de les Illes"). Una d'aquestes informacions deia: "Com cada any d'ençà el 2000, l'Ajuntament des Castell i l'Ateneu Municipal des Castell (Menorca) han organitzat la seva famosa trobada de poesia catalana contemporània. En els anys anteriors la participació era exclusivament de poetes de les Illes i els encontres van ser coneguts com I i II Encontre de Poesia de les Illes Balears.

'Enguany la participació s'ha ampliat a tot l'àmbit de la nació i els poetes participants en el III Encontre de Poesia dels Catalans seran: David Castillo, Susanna Rafart, Miquel López Crespí, Josep Ballester, Òscar Bagur i Biel Pons. Presentarà el magne acte cultural dedicat a la nostra poesia Sam Abrams. El dia d'aquesta gran Festa de la poesia Catalana Contemporània serà el proper dissabte dia 23 de març del 2002 a les 19,30 hores en la Sala Indústria Des Castell (Menorca)

'En el I Encontre hi participaren els coneguts escriptors i escriptores de Menorca Margarida Ballester, Pere Gomila, Joan López Casasnoves i Àngel Mifsud. De Mallorca hi va anar Aina Ferrer i d'Eivissa, Jean Serra.

'Irene Coll Florit, regidora de Cultura i Educació del l'Ajuntament des Castell, ànima i dona d'empenta en tot el que fa referència a la promoció de la nostra cultura tenia la voluntat de convertir el I Encontre de Poesia de les Illes en una trobada anual i en anar augmentant el nombre de participants. Irene Coll i Francesc Calvet, organitzadors del I Encontre volien 'convertir aquest certamen en un esdeveniment arrelat a l'activitat cultural menorquina, de la mateixa manera que ho està el Festival de Poesia de Barcelona al Principat'.

'En el II Encontre que tengué lloc el 7 d'abril del 2001, Irene Coll digué: 'Aquest és el segon [Encontre de Poesia], i no ha d'ésser el darrer, perquè l'any que ve volem que la poesia en la nostra llengua, vingui de tots els Països Catalans. I ens agrada molt que el que diuen aquests virtuosos de la paraula, s'escolti des d'aquest racó de les Illes, on veiem el primer raig de sol'. La promesa de la Regidora de Cultura i Educació s'ha fet una total i absoluta realitat.

'Tots els amants a la poesia dels Països Catalans pensam que l'Ajuntament des Castell ho ha aconseguit a la perfecció. La consolidació definitiva vengué donada per l'èxit total i absolut del II Encontre de Poesia que contà amb la participació dels poetes Antoni Vidal Ferrando, Damià Borràs, Antoni Català, Francesc Florit, Josep Marí i Ponç Pons.

'Aquestes magnes trobades dedicades a la poesia contemporània de les Illes (i de tots els Països Catalans) han estat possibles gràcies a les collaboracions de 'Sa Nostra', el Consell Insular de Menorca, la Fundació Rubió Tudurí-Andrómaco, el Sr. Francesc Calvet i la Direcció General de Cultura. Irene Coll Florit ha coordinat a la perfecció totes les activitats que han fet possible aquesta gran realitat cultural menorquina, una de les més importants que les que es fan en el nostre país.

'Els participants en aquest important esdeveniment cultural han estat en aquest 2002: David Castillo (Barcelona, 1961):

Guanyador (entre molts d'altres guardons) del Premi Carles Riba 1997 (Game over); Joan Creixells 2000 (El cel de l'infern) i el Sant Jordi 2001 (No miris enrere). David Castillo ha publicat igualment els poemaris: La muntanya russa; Tenebra; Pobleo nou: flash back; El pont de Mühlberg i Seguint l'huracà. També és autor del llibre Biografia de Bob Dylan.

'Josep Ballester (Alzira, Ribera Alta, 1961): Ha guanyat els premis literaris Vila de Canals; Ausiàs March de Gandia; Alambor; Ciutat de Palma de poesia; Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig; Vicent Andrés Estellés... Ha estat traduït a l'anglès, el castellà, el francès i l'italià. En narrativa breu ha publicat L'estrella dansarina i La princesa Neus a més dels poemaris: Passadís voraç del silenci; Foc al celler; Oasi; Tatuatge; Tàlem; L'holandès errant i La mar.

'Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946): Ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa entre els quals podríem destacar: Ciutat de Palma de Teatre i Ciutat de Palma de Narrativa; Joanot Martorell; Pompeu Fabra; Ciutat de València; Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987; Premi Miquel Àngel Riera. És autor dels llibres (entre d'altres): Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); Vida d'Artista (narrativa); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); No era això: memòria política de la transició (assaig); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Rituals (poesia) i Estat d'excepció (novella).

'Susanna Rafart (Ripoll, Ripollès 1962): Ha guanyat els premis Sant Jordi, Senyoriu d'Ausiàs March, Ciutat d'Olot de poesia, Ciutat de Palma de poesia i el Carles Riba 2001. En narrativa breu ha publicat: Els gira-sols i El pirata 101. En poesia cal destacar: Olis sobre paper; A cor què vols; Reflexió de la llum i Jardins d'amor advers. També és autora del llibre de text Literatura universal.

'Òscar Bagur (Maó, Menorca 1975): Actualment cursa la llicenciatura de filologia catalana a la Universitat de Lleida. Ha guanyat diversos premis literaris a l'IB Joan Ramis i Ramis de Maó i el IV Premi de Poesia de la Universitat de Lleida de 1997 amb La difícil pell acariciada. Ha participat en les edicions collectives Solstici d'Estiu III, de la Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger (Mallorca, 2000), i la carpeta de litografies 7 i 7 d'Edicions 6a Obra Gràfica (Palma de Mallorca, 2000).

'Biel Pons (Maó, Menorca): Llicenciat en filologia catalana. Guanyador del treball d'investigació Sant Llorenç 2000 per un treball sobre l'obra de Ponç Pons. També n'ha elaborat una guia didàctica i publicat una ressenya a Revista de Catalunya. Ha publicat poemes a la collecció Solstici d'Estiu de la Fundació ACA i participa en una antologia de joves poetes menorquins de propera edició. També publica poemes a l'editorial virtual Alfunduco".

Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París! (Miquel López Crespí)

Diaris i dietaris: records de París (i II)

Ara s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el terrabastall que produïen les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista.

Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i antinazi (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees d'algun dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc afirmava en una entrevista que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels oprimits -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant.

Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura" és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!

No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...

Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics (Celine, a la vora). Parlar de Rimbaud, Flaubert o, fins i tot, dels enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...

La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, arrossegats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).

No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)

Records de París (I)

Place des Vosges

Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.

Miquel López Crespí

Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.

Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...

Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...

El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.

Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.

El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.

La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. (Miquel López Crespí)

La transició, el teatre modern i la memòria històrica.

Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Blanquerna.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari

Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

Historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Feliu Ripoll)

Josep Fontana, Josep Guia, Miquel López Crespí, A. Jarné, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muriesa, Fermí Rubiralta, Carles Sastre i Ramon Usall.

Per Feliu Ripoll

La idea d’aquesta obra col·lectiva sorgí d’unes jornades organitzades per l’Alternativa Estel a la Universitat de Lleida en les quals s’analitzà críticament el procés de transició de l’Estat espanyol de la dictadura franquista a l’actual democràcia parlamentària en l’àmbit dels Països Catalans. Aquest és un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Entre els franquistes reciclats a “demòcrates de tota la vida” i una part de les organitzacions antifranquistes, que van arraconar la possibilitat d’una ruptura democràtica amb el feixisme espanyol i van abraçar el procés de reforma ofert pels poders fàctics encara al poder, han aconseguit presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol, allunyant-se de la crua realitat que es va caracteritzar per les renúncies, les imposicions i la frustració d’unes expectatives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.

De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans és un llibre d’anàlisi amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes. Així doncs, historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions.

Segons es reconeix sl pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la “traïció dels líders” i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol.

El llibre està dividit en deu capítols. En el primer d’aquests, signat per Antonieta Jarné, s’hi exposa una anàlisi des del tardofranquisme (1973) fins a la victòria socialdemòcrata del 1982, amb una conclusió clara: amb la transició s’aconseguí l’establiment d’un règim constitucional en un marc estatal encara canviant i que no ha estat capaç de solucionar els conflictes derivats de la seva naturalesa.

En el capítol següent, Manel Lladonosa fa una extensa descripció de l’activitat cultural i historiogràfica lligada en bona part a la lluita, o fins i tot militància, antifranquista. Martí Marín, en una radiografia política del període 1951-1976, es mostra convençut que l’antifranquisme –en termes genèrics- complia els seus objectius compartits: acabar amb el franquisme, alliberar els i les preses, obrir un àmbit ampli a la llibertat d’associació de tot ordre i –en el cas català- fer les primeres passes cap a la reconsideració del model centralista d’Estat. Aquesta opinió, que no és compartida per cap més dels coautors del llibre, és sens dubte força discutible i mancada d’evidència empírica.

Un dels que el contradiu és Bernat Muniesa, que afirma que la cerimònia transitiva ja era un projecte dissenyat per certs sectors evolucionistes de la dictadura i en el qual encaixava a la perfecció la restauració monàrquica. En aquest projecte es pretenia que la dictadura fos legitimada en tant que etapa històrica a canvi d’atorgar als nous legitimadors la participació política en unes institucions democratitzades pels mateixos franquistes. I en aquest cas havia de ser una part de l’oposició antifranquista qui legitimés aquest projecte, conjuntament amb tots els seus crims.

També, Fermí Rubiralta, tractant el tema de la qüestió nacional durant la transició, considera que la feblesa de les forces de l’oposició capgirà molt aviat els desigs rupturistes per dissenyar un procés clarament reformista. L’explicació detallada de tots aquells anys pel que fa a la reivindicació nacional porta a la majoria de partits d’ordre a deixar en un calaix la reivindicació del dret a l’autodeterminació, a conformar-se amb uns estatuts d’autonomia, similars a catorze més (tret dels dos d’Euskal Herria), i a entomar la retallada autonòmica que es produeix amb la LOAPA després del cop d’estat del 1981.

Miquel López Crespí és més dur en els seus plantejaments. Encara que valora molt positivament la força de les organitzacions d’esquerres antifranquistes, es lamenta que la pràctica del consens i les claudicacions dels partits obrers reformistes (PCE i PSOE) van servir per consolidar l’Estat capitalista espanyol, i adaptaren el nou model polític que sorgí de la reforma del franquisme als interessos de la burgesia dominant.

El capítol escrit per Josep Guia comença amb unes definicions sobre l’independentisme i les organitzacions independentistes, per passar per una cronologia sobre l’independentisme català del 1837 al 1969 i acaba amb l’independentisme modern, des de l’any de la fundació del PSAN el 1968 fins a la redacció de la Constitució espanyola, una dècada més tard. S’hi troba a faltar una anàlisi crítica de les escissions que va patir i de la línia política desplegada per aquesta organització durant aquells anys.

Una de les aportacions més lúcides i interessants és la signada per Josep Fontana. Per a ell el franquisme acaba el 1973 amb la mort de l’almirall Carrero Blanco i els que van dirigir el procés de transició van ser sectors del mateix aparell franquista. Va ser una reforma per apuntalar els fonaments del règim, amb alguns canvis, és clar, perquè no s’enfonsés tot l’edifici feixista. Tanmateix, van haver d’anar més lluny del que havien previst a causa del descontentament i les importants mobilitzacions populars, la qual cosa explica, justament, que intentessin fer marxa enrere amb el fracassat cop constitucional del 23-F del 1981, i que encara avui estiguin provant de limitar algunes de les concessions que es van veure obligats a fer d’entrada.

Però Fontana encara va més enllà quan posa les causes de la defecció en la renúncia de 1946-47 a reclamar el retorn del règim republicà que havia estat enderrocat per la revolta militar i en les pors que tots plegats tenien en l’ampli moviment de masses que es va produir en els anys de trànsit del règim. I per acabar-ho d’adobar, després de més de vint-i-cinc anys, el pacte per dalt, com volia el PCE-PSUC, ha funcionat en el que fa referència a no demanar responsabilitats i a silenciar els crims del franquisme i el seu origen, que no és altre que el d’acabar amb les llibertats personals i col•lectives i amb les reformes socials introduïdes per la República.

Ramon Usall, en el seu treball sobre l’Esquerra Independentista catalana i la transició espanyola, fa un repàs de l’evolució d’aquest corrent ideològic des de la seva participació en organismes unitaris com l’AC fins a esdevenir un pol polític d’enfrontament amb l’Estat i amb el bloc reformista/autonomista que l’apuntala. Les organitzacions claus al voltant de les quals començarà a configurar-se aquesta estratègia independentista seran els CSPC i TL. Així, seguint aquesta anàlisi, l’Esquerra Independentista és el producte de l’evolució que la transició política va tenir als Països Catalans, amb el desencís que havia comportat la reforma i el no assoliment de les fites marcades per l’AC el 1971. D’aquest procés sorgí l’MDT, com a organització de masses referència de la nova Esquerra Independentista que defensava una estratègia de resistència per endegar un procés d’alliberament nacional i que era crítica amb l’autonomisme i el reformisme en considerar que eren instruments al servei de la consolidació de l’Estat i el marc jurídic i polític que aquest imposava als Països Catalans.

I, per acabar, Carles Sastre, en un document força caòtic, fa una cronologia de l’oposició armada al procés de transició, sense deslligar-la des processos revolucionaris de Cuba, Algèria i el Vietnam i de la lluita armada antifranquista lliurada pels qui havien fet la guerra del 1936-39. Parla de la lluita per l’amnistia, de les organitzacions antirrepressives i d’algunes d’armades i acaba amb les trames criminals de l’extrema dreta a l’Estat espanyol.

En conclusió, és un llibre amb molts alts i baixos, amb una gran diferència científica i analítica entre els diversos autors que el conformen, però que serveix perquè, com a mínim, no es perdin en un cul de carpeta les aportacions que es van fer en unes jornades universitàries. Un altre fet positiu és que en alguns capítols hi ha informació exposada cronològicament que, a vegades, és molt important per saber contextualitzar el procés polític que es va produir en el pas de la dictadura franquista a la democràcia a la turca en la qual sembla que estiguem condemnats a viure gràcies a tots aquells polítics de vol gallinaci que han estat regint el nostre destí des de les diferents institucions públiques a les quals estem adscrits com a catalans del sud de l’Albera. I com a poble treballador català, amb la lectura d’aquest llibre queda clar que la transició ha estat un procés de reforma política que l’únic que ha propiciat ha estat deixar una mica més de la cadena que ens té ben fermats com a poble i classe.

Web Llibertat.cat

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)

L´oportunisme polític en la transició i post-transició

La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Xirinacs va presentar i rtecomanar l´obra de l´escriptor Miquel López Crespí

Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)

Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Per Lluís M. Xirinacs.

"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".

'No hi estic gens d'acord.

'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya

'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.

'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.

'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.

'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".

Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

(3 vídeos) Era un estiu a una Venècia cridanera, turistes japonesos i nordamericans. Aquella nit cercàrem una placeta oculta prop de la Guideca, enllà del Campanille i la Signoria i els vaporets. Els companys de Il Manifesto projectaven La batalla d'Alger i les dones del barri preparaven plats d'espaguetti per als convidats mentre els exguerrilers de la "Garibaldi", "Antoni Gramsci" o "La Commune" recollien diners per al Vietnam, o la Cuba assetjada pel l'imperialisme, o els presos polítics del franquisme, com saber-ho des d'aquesta altura de la desmemòria mundialitzada. Però a la placeta de la Guidecca, entre les sardines torrades dels pescadors del Lido i els espaguetti, amb autèntic formatge de Parma, els vuita-mil habitants de la Casbah, les dones al capdavant, es disposaven a conquerir el cel. (Miquel López Crespí)

La batalla d’Alger

El director domina immensitats plenes de silencis, ocultes densitats de la matèria, tot l'apaivagament de les passions mentre el comportament dels homes desmenteix promeses i juraments. És molt abans del maig del seixanta-vuit. Von Stroheim, Bergman, Buñuel o Welles fa temps que ens han obert els ulls al món (meravelles d'una realitat transformada per simples jocs de llum, el màgic llenguatge d'ombres i de clarors). Ja sabem que la Brigada Social continua torturant a Astúries o Madrid. Amb dificultats arriben les primeres pellícules de Jean-Luc Godard, François Truffaut, Jacques Chabrol o Alain Resnais. Però ara es fa l'obscuritat, som enmig de les aigües calmades i lluminoses d'un món desconegut que de sobte esdevé càntic, majestuós engrandiment de l'esperit, plena objectivitat de la matèria. En el Salón Rialto ens començam a perdre pels llargs tràvellings de L'any passat, a Mariembad. Un amic comenta com es va rodar La guerra ha acabat. Durant molts d'anys el Resnais de Hiroshima, mon amour va ser la nostra única trinxera de la resistència, el camí que indicava la sortida del laberint, una possibilitat certa contra la mediocritat regnant (grisa època de Sarites Montiels i Joselitos).

Potser tot començà amb el Godard de À bout de souffle. Ens sobtava la destrucció del muntatge tradicional. Aquelles imatges eren completament diferents del que coneixíem (un pas més endavant del que havien fet els soviètics?). Trigaríem segles a saber que, ajudat per Truffaut i Chabrol, filmava damunt una cadira de rodes fent bocins les lleis cinematogràfiques hollivudenques. La inestabilitat gràfica d'aquelles pellícules casava a la perfecció amb la nostra angoixa de supervivents de l'univers obscur de la dictadura. Ens consideràvem habitants de la tenebrosa Alphaville Maldàvem per trobar indicis de Marx i Engels en La Chinoise. Hi havia molt de nosaltres en aquella lògica antipsicològica i en tantes indescriptibles galàxies fragmentàries. Era el nostre món en derrota que vèiem com avançava per la pantalla destruint la buida estructura narrativa del cinema comercial. Godard era la coherència de la revolta, la fi de qualsevol dogma imposat. Ara, com en les revolucions de veritat, tot seran trampes contra l'establert, carrerons sense sortida. Hi haurà també bocins de pellícula en negatiu per amagar qualsevol indici que ens pugui descobrir a l'enemic. Perplexitat dels vencedors davant el retorn de l'oblidada revolució permanent.

Pels passadissos dels nostres cines de barri hi havia encara grans cartells de coloraines anunciant la projecció de Niágara o Riu sense retorn on una esplendent Marilyn Monroe ens convidava a somniar móns molt allunyats de les cartilles de racionament i dels himnes imperials cantats abans d'entrar a escola. Les mares de Déu a les quals resàvem les nostres oracions nocturnes no eren evidentment les destenyides imatges de guix que guaitaven des de les penombres de les capelles. Només l'Elisabeth Taylor d'Un lloc en el sol o la Ingrid Bergman de Casablanca aconseguien crear en nosaltres una autèntica atmosfera d'immortalitat,fer creure que existien altres universos possibles, franges de cel blau més enllà dels esvorancs dels murs.

Aleshores un mutilat de la guerra (dels vencedors, no en macaria d'altra!) venia pipes i caramells a l'entrada del Teatro Lirico, el Rialto o el Balear. A la primera sessió de l'horabaixa, els alumnes que no havíem anat a classe ens mesclaven amb alguns gitanos de la barriada i, posseïts pel desig més ardent, esperàvem la miraculosa aparició d'Ava Gardner o Debbie Reynolds en Cantant sota la pluja. Cap matèria, cap dels esforçats professors del collegi podia competir amb èxit amb el que ens ensenyaven des de la pantalla.

De les velles revistes salvades dels naufragis de la guerra (els interrogatoris, els escorcolls de matinada, els anys de camps de concentració del pare), restaven alguns fulls esgrogueïts a les golfes. Les pàgines de cinema eren de color verd intens o sèpia obscur (el blanc i negre era reservat per als àpats del reis, els viatges dels sobirans de curiosos estats ja desapareguts dels mapes). Apreníem a llegir amb els noms de Paulette Goddard i Charles Chaplin. La Marlene Dietrich de Von Sternberg (L'Àngel Blau) no era cap mite especial per servar imperativament en la memòria. Les fotografies de Claudette Colbert en aquella primera Cleopatra de Cecil B. De Mile ens obrien les portes a tots els misteris d'Egipte. Infantesa plena d'estranyes civilitzacions de cartró-pedra on sempre hi ha esclaus al capdavall de la piràmide i sàtrapes cruels entestats a conquerir el món. Errol Flynn era un mite entre els pagesos del poble i els grans cartells de coloraines amb El Capità Blood o Robin dels boscos feien somniar existències allunyades del magre menjar, els milers de rosaris que entelen una joventut perduda entre processons, els discursos menyspreadors dels vencedors.

A començaments dels setanta La batalla d'Alger era la pellícula per excellència, l'experiència d'Octubre feta carn. Les aigües més fèrtils foradaven la roca arrencant a cops els cristalls més transparents de la vida i de la mort. El ressò de milícies populars retornant des de l'oblit dels segles.

Brahim Haggiar, perfecta transmutació dels pares quan entraven a Terol.

Era un estiu a una Venècia cridanera, turistes japonesos i nordamericans. Aquella nit cercàrem una placeta oculta prop de la Guideca, enllà del Campanille i la Signoria i els vaporets. Els companys de Il Manifesto projectaven La batalla d'Alger i les dones del barri preparaven plats d'espaguetti per als convidats mentre els exguerrilers de la "Garibaldi", "Antoni Gramsci" o "La Commune" recollien diners per al Vietnam, o la Cuba assetjada pel l'imperialisme, o els presos polítics del franquisme, com saber-ho des d'aquesta altura de la desmemòria mundialitzada. Però a la placeta de la Guidecca, entre les sardines torrades dels pescadors del Lido i els espaguetti, amb autèntic formatge de Parma, els vuita-mil habitants de la Casbah, les dones al capdavant, es disposaven a conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Josep M. Llompart i les nostres influències culturals

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)

...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Mallorca: el paradís perdut - La saga de l'aigua – Els molins de sa Pobla -

Actualment hom parteix d'algunes premisses falses a l’hora d’analitzar o, almanco, entendre l'evolució econòmica de sa Pobla, imaginant, de forma errònia, que el nostre poble sempre ha estat com l'hem coneguda la generació que va néixer a mitjans dels anys quaranta o com la coneixen les generacions posteriors. Si no es parteix de la premissa que l'actual abundor d'aigua només ve donada com a conseqüència de la "revolució dels molins" iniciada l'any 1885 i amb la roturació de les terres de secà realitzada a finals del segle XIX i començaments del XX, si no tenim en compte tots els canvis transcendentals que comportà la introducció del molí d'aigua, no podrem entendre tot el desenvolupament econòmic del segle XX ni tampoc copsar com era el poble en el passat. (Miquel López Crespí)

Actualment hom parteix d'algunes premisses falses a l’hora d’analitzar o, almanco, entendre l'evolució econòmica de sa Pobla, imaginant, de forma errònia, que el nostre poble sempre ha estat com l'hem coneguda la generació que va néixer a mitjans dels anys quaranta o com la coneixen les generacions posteriors. Si no es parteix de la premissa que l'actual abundor d'aigua només ve donada com a conseqüència de la "revolució dels molins" iniciada l'any 1885 i amb la roturació de les terres de secà realitzada a finals del segle XIX i començaments del XX, si no tenim en compte tots els canvis transcendentals que comportà la introducció del molí d'aigua, no podrem entendre tot el desenvolupament econòmic del segle XX ni tampoc copsar com era el poble en el passat.

És evident que la zona, especialment el redol de Crestatx, ja produeix cereals i vinya en temps dels romans. I els prats de s'Albufera són adients per a la ramaderia.

Però s'Albufera i els terrenys que actualment conformen el terme de sa Pobla estan prou despoblats en temps de la conquesta catalana. El pal·ludisme ja devia ser endèmic. Són terres molt insalubres. A Die Balearen l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, a finals del segle XIX, parla de les "finques insalubres dels aiguamolls". El rei Jaume II concedeix alguns privilegis, especialment terres, perquè la gent vagi a poblar aquella comarca deshabitada i abandonada de la mà de Déu. Aleshores el poble encara no té la fesomia del present. S'aprofiten les terres més properes a s'Albufera per a produir faves, carabasses, hortalissa, cànyem i lli. Durant segles, es pot dir des de l'època musulmana, la sínia és la forma més comuna, per a no dir l´única, d'extracció de l'aigua del subsòl.

Recordem, com fa constar l'historiador Joan Binimelis l'any 1593, que en aquestes dates sa Pobla era la vila més escassa d'aigua de tot l'illa. El mateix historiador afirma que en tot el terme solament hi havia deu pous.

Per això, des de sempre, fins abans de la construcció dels molins d'aigua, les terres de reguiu eren situades a les zones baixes del poble, molt properes a s'Albufera. La pervivència d'aquestes sínies d'origen àrab arriba fins a la meva generació. Qui signa aquest escrit encara anava a regar amb el padrí a diversos horts d'aquestes zones baixes i ha pogut conèixer a fons tot aquest primitiu, però eficient, sistema de reguiu.

La històrica manca d'aigua del poble, les paraules de l'historiador Joan Binimelis de l'any 1593, s'han d'entendre en aquest context. Aprofitament dels cabals d'aigua propera a la superfície, cas de l'extracció mitjançant les sínies; revolució posterior en terres de secà mitjançant la introducció del molí de vent per a extreure aigua, en una primera fase, i de benzina i d'electricitat, posteriorment.

Aquesta manca d'aigua també és destacada per Jeroni de Berard en el seu Viaje a las villas de Mallorca: 1789, en afirmar: "Tiene el recinto de esta población [any 1784] diez molinos de viento y ninguno de agua. Se provee de pozos, que dicen es buena agua. No tiene manantiales y con norias riegan dos huertos cerca de la villa y otros en varías heredades"1.

Per tant, com es pot comprovar, la majoria d'investigadors i historiadors destaquen al llarg dels segles aquesta manca d'aigua en determinats indrets del nostre terme. Una aigua que, com es demostrà amb la introducció dels molins, corria abundosa pel subsòl pobler. Riquesa, aquesta, que necessitava l'eina d'extracció del preciós element: el molí de vent. La posterior modernització del molí amb els motors de gasoil i benzina i, més endavant, l'electricitat, contribuí a transformar completament el paisatge i l'economia de sa Pobla.

Cal destacar igualment que és la insalubritat produïda pel pal·ludisme el que condiciona durant segles la nostra història i economia.

És fàcil imaginar quines eren les principals fonts de riquesa del poble abans de la revolució dels molins iniciada l'any 1885 a la finca de Can Culenrere per l'amo en Bartomeu Pericàs Borneta. El segon molí de vent per a extreure aigua l'instal·larà l'any 1889 l'amo en Nicolau Socies Guixa, a la finca anomenada Son Gallina.

A partir d'aleshores, amb els corresponents avanços mecànics que comportava la "revolució dels molins", el progrés va ser imparable, cosa que canvià per sempre la història i el paisatge del poble.

Com explica l'escriptor Alexandre Ballester en el capítol "El clam dels molins" del seu llibre Retalls de la memòria. Sa Pobla. "La construcció d'un molí exigia la compenetració de distints oficis. Els picapedrers bastien la torre, quasi sempre cilíndrica, amb sàvies i econòmiques solucions per l'escala i el tancament de la volta. Els fusters, destres i arriscats, muntaven el ramell, la càbria, la coa, el violí i altres peces, fusters com Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella, Can Molondro. I els ferrers, hàbils i precisos instal·laven les parts mecàniques i, sobretot la bomba de pistó, tallers com els dos esmentats i els de Can Puça, Can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol"2.

Una gesta, la d'aquests poblers i pobleres, descrita en la novel·la de Joan Torres Gost La saga de l'aigua3 editada sota el patrocini de l'Ajuntament de sa Pobla l'any 1977. Hi trobam notícia de la lluita del poble per la supervivència; el combat de poblers i pobleres contra un medi hostil: les febres, les famoses "tercianes" que durant tants segles, fins a la dessecació de s'Albufera per Bateman, atenallaren el nostre poble d'un clima i unes condicions tan poc saludables. La saga de l'aigua3 és un llibre imprescindible per a aprofundir en els coneixements de costums i tradicions pobleres, per a copsar l'evolució econòmica i cultural del nostre poble, per a arribar a entendre des de quins fondals de necessitats i sovint de misèria es va anar bastint sa Pobla del segle XX.

1 Jerónimo de Berard. Viaje a las villas de Mallorca: 1789. Palma (Mallorca): Luis Ripoll, Editor, 1983. Pàg. 293.

2 Alexandre Ballester. Retalls de la memòria. Sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca): Edicions Albopàs, 2000. Pàg. 171.

3 Joan Torres Gost. La saga de l'aigua. Palma (Mallorca): Ajuntament de sa Pobla, 1975.

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018

La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". (Miquel López Crespí)

Històries de la ràdio (records de la ràdio franquista)

En la guerra i postguerra s´establí un forta unitat entre els militars colpistes, el feixisme i el nacional-catolicisme per a liquidar l´esquerra, el nacionalisme i la “conspiració maçònica universal”

A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única emissora fins que, pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla "Vialfàs" publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud". Com explia la GEM, aquesta emissora: "Emetia cròniques esportives, taurines, audicions de rondalles i, a més, tenia un grup de teatre propi". En foren directors Tomàs Cardeñas (1954) i Francesc Homar (1954-56).

Franco i Millan-Astray, dos dels màxims assassins dels pobles i nacions de l´Estat espanyol especialitzats en l´execució en massa de comunistes, anarquistes, socialistes, republicans i democràtes de totes les tendències

El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic en mans de la dictadura de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos gran eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades. Hi havia aleshores dotze emissores de Radio Nacional de España i set de Radio Peninsular. El que s'anomenava la radiodifusió no estatal era formada per les cadenes institucionals següents: la "Cadena Azul de Radiodifusión", amb trenta emissores; la "Cadena de Emisoras Sindicales", amb vint-i-set; la COPE, amb quaranta-cinc; i la "Red de Emisoras del Movimiento", amb setze. La "Compañía de Radiodifusión Intercontinental", amb sis emisssores, la "Sociedad Española de Radiodifusión", amb cinquanta-quatre, i "Radio España" de Madrid i Barcelona eren el reducte, igualment controlat políticament, del món de l'empresa privada.

Recentment "El País-Aguilar" ha editat el llibre de Pedro Barea La estirpe de Sautier: la época dorada de la radionovela española (1924-1964). És una acurada aproximació als orígens de la ràdio a l'estat espanyol i un estudi molt interessant del que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". Època que aniria des de la victòria feixista l'any 1939 fins a 1959. És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galicia o Euskalherria. Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa "Cabalgata fin de semana". Naixia igualment el famós "Carrusel deportivo", i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus "Teatro del Aire" -a la SER- i "Teatro Invisible" -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovelles, que marcaran la consagració professional d'actor com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, Mariano Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.

La radionovella també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovelles polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.

De totes maneres l'èxit clamorós dels serials anà acompanyat d'un cert allunyament -relatiu, és clar- dels temes d'estricta propaganda política del règim. El serial més escoltat en aquells anys va ser Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També destacaren per l'èxit d'audiència Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.

Aquesta és l'"España oficial", en tot el que fa referència a la ràdio. Però, com hem dit al començament d'aquest article, l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats. A finals dels anys cinquanta Ràdio Espanya Independent tenia programes exclusius dedicats a Galicia, Catalunya i País Basc. Per als habitants atemorits de la dictadura, allò sí que va ser un descobriment. De cop i volta descobríem totes les potencialitats culturals de les nacions amagades. El nostre interès per la ràdio i les seves immenses possibilitats comunicatives se'ens obrí de sobte. En poc temps esdevindríem agosarats corresponsals d'aquesta emissora que, patrocinada pel PCE, emetia des de Bucarest fent creure que era una emissora "pirenaica", com deia en la seva presentació. Però tot això ja ho hem deixat escrit en el llibre Temps i gents de sa Pobla, que acaba d'editar el Consell de Mallorca amb collaboració amb l'Ajuntament de sa Pobla. La ràdio esdevenia en aquells anys, malgrat a censura, una porta oberta a la llibertat.

(26-VI-04)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)