Literatura catalana contemporània

Nou llibre de l´historiador Mateu Morro – L´historiador Mateu Morro (exsecretari general de l´OEC i del PSM) publicarà properament el llibre: Canviar el món-Història oral del Moviment Anticapitalista, amb pròleg de l´escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 22 Octubre, 2026 21:47 | Compartir:

Nou llibre de l´historiador Mateu Morro – L´historiador Mateu Morro (exsecretari general de l´OEC i del PSM) publicarà properament el llibre: Canviar el món-Història oral del Moviment Anticapitalista, amb pròleg de l´escriptor Miquel López Crespí - INTRODUCCIÓ al llibre de Mateu Morro Canviar el món: memòria oral del Moviment Anticapitalista- Que sigueu lliures i que sigueu dignes, fidels a l’aventura i als records Joan F. López Casasnovas --

El pas dels anys fa que els testimonis dels temps passats s’esvaeixin si no han rebut l’atenció suficient per part dels periodistes i els historiadors. La bibliografia sobre la resistència antifranquista i sobre els anys de la Transició a les Balears comença a ser important, però no tots els aspectes d’un període tan ric en experiències s’han tractat amb la mateixa profunditat. D’altra banda, les aportacions que s’han fet —de vegades molt valuoses— s’han centrat en l’anàlisi dels esdeveniments de més projecció mediàtica o en trobades d’intel•lectuals. Tot això és important, però també ho és recuperar la memòria de la lluita de les persones que s’implicaren en les activitats socials i polítiques dels darrers anys del franquisme, per tal de conèixer-ne els orígens, la trajectòria i la de les organitzacions que construïren.

Per això, m’ha semblat necessari recollir el testimoni d’una gent que, des de diferents àmbits associatius, va formar part del moviment anticapitalista, des de la seva constitució a les Illes Balears els primers anys setanta a les eleccions de juny de 1977 i el temps immediatament posterior. Entenc per moviment anticapitalista el que varen conformar les Comissions Obreres d’Empresa i Plataformes Anticapitalistes, les Plataformes Anticapitalistes de barris i pobles, les Plataformes Anticapitalistes d’Estudiants i altres organitzacions sectorials d’aquesta orientació (que sovint esment simplement com Plataformes), així com els partits polítics que l’impulsaren: els Cercles Obrers Comunistes i més tard l’Organització d’Esquerra Comunista.

Ricard Martínez diu que d’ençà del final del canvi polític, la norma pel que fa a l’esquerra revolucionària ha estat la ignorància social i acadèmica i que, quan no ha estat així, ha predominat la incomprensió en el sentit estricte del terme (és a dir, no entendre). Aquest investigador esmenta tota una llarga sèrie de tòpics que una mica de respecte a la veritat històrica com a mínim hauria de posar en qüestió: la debilitat numèrica, l’escàs coneixement de la realitat, les deficiències teòriques, el dogmatisme, el sectarisme, l’escassa presència obrera o la consideració d’aquests col•lectius com a cossos externs a l’antifranquisme majoritari, dins el qual s’hi haurien introduït des de fora. Martínez, en canvi, assenyala que resta per fer la història social d’aquells col•lectius: recuperar la seva intervenció social, la seva experiència militant, la seva memòria i, així mateix, el seu paper d’avançada en terrenys com el feminisme, l’ecologisme o el pacifisme.1

Aquest treball no és tan ambiciós com per aspirar a cobrir els buits que esmenta Ricard Martínez. El que m’he proposat és recollir els testimonis dels protagonistes, tal com s’han fet presents, per tal que el lector pugui fer una aproximació a les persones i a les seves vivències des d’una pluralitat de mirades. En la mesura que la principal font del llibre és la memòria oral —encara que adesiara sigui complementada amb fonts escrites—, s’hi podran destriar els efectes sobre la memòria dels cinquanta anys transcorreguts i els biaixos subjectius amb què qualsevol persona recorda els fets que l’han afectada de prop. Aquest biaix inclou l’autor, que també va viure amb intensitat tot allò que ara treu a la llum. No puc ni vull amagar les meves percepcions, els meus sentiments i les meves interpretacions. Tot aquest bagatge, tant el meu com el dels entrevistats, forma part de la veritat, però no és tota la veritat, la qual s’haurà de construir a través de la superposició crítica de més memòries i més mirades. Aquest és un llibre d’història, sense cap dubte, però fet a partir de la recuperació de la memòria encara viva, recollida mitjançant les entrevistes als protagonistes.

Crec que la història és una ciència, però també una eina de treball i un mètode per aproximar-nos a la realitat passada, present i per venir. D’aquesta manera, i amb aquest mètode, crec que s’ofereix al lector una visió de qui eren i com actuaren aquestes persones, que formaren part d’un sector potser minoritari de la lluita antifranquista (també la lluita antifranquista activa era minoritària), però arrelat, combatiu i amb una capacitat d’anàlisi fruit d’un coneixement directe de la realitat social. El meu objectiu no és jutjar sinó aportar testimonis. Podem mirar enrere i pensar que aquelles persones no l’encertaren a l’hora de considerar les possibilitats d’un canvi que posàs en qüestió el capitalisme; que sobrevaloraren la capacitat de les mobilitzacions populars per trencar amb el franquisme i que, tot i els seus esforços, foren derrotades per una reforma que va comportar la seva marginació. Però malgrat tot, no es pot negar que hi eren, que recolliren realitats i sentiments reals, i que contribuïren a la gestació d’uns moviments populars més autònoms, organitzats i combatius.

Varen ser uns temps oberts als canvis. Com diu un dels entrevistats: «semblava que tot era possible». En els primers anys setanta, abans i després de la mort del dictador, es va viure un moment excepcional. La història posterior ens ha mostrat que la conjuntura de canvi estava encaixonada dins uns marges més estrets del que podia semblar aleshores. Ara bé, no seria just pensar que la història ja estava escrita de dalt a baix, amb independència de l’acció de les persones i dels col•lectius socials, i que no hi havia res més a fer que seguir la línia dominant. Josep Fontana alerta contra la tendència a reduir les possibilitats d’evolució a la línia concreta que ha duit a la situació present i a ignorar deliberadament el joc d’alternatives que existia en el passat.2 De cada cop som més conscients de les fractures democràtiques que va implicar aquell procés que, lluny de ser modèlic, no va trencar amb els trets d’identitat de l’Estat espanyol autoritari. No hi havia al davant una única opció possible, i hi va haver persones, col•lectius i moviments que en diferents moments ho varen veure i tractaren de rompre els límits fixats pel règim. Però aquests esforços es manifestaren obertament insuficients, perquè l’Estat franquista, tot i el seu desgast, es va revelar amb força suficient per imposar la seva supervivència, encara que fos parcial i condicionada. I els moviments d’oposició al règim varen ser massa dèbils per imposar una altra cosa. Ara bé, que fossin dèbils no vol dir que fossin inexistents. Ben al contrari: varen ser importants i prengueren formes diverses. Canviar el món potser no va ser possible, ni tan sols assolir un trencament democràtic, però gràcies a aquells combats s’obriren les portes als canvis i s’aconseguiren coses que semblaven impossibles.

1. MARTÍNEZ, Ricard. La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta. Viento Sur, 125 (gener de 2013), p. 108-118. 2. FONTANA, Josep. L’ofici d’historiador. Barcelona: Arcàdia, 2017, p. 53.

Avançaments editorials – L´historiador Mateu Morro (exsecretari general de l´OEC i del PSM) publicarà properament el llibre: Canviar el món-Història oral del Moviment Anticapitalista, amb pròleg de l´escriptor Miquel López Crespí -

PRÒLEG - REIVINDICACIÓ DE LA MEMÒRIA- Per Miquel López Crespí-

Els homes i dones que formaren el moviment anticapitalista no ho tengueren fàcil. A les condicions pròpies de la dictadura s’hi ajuntaven les específiques del context insular. El pes de la història gravitava, feixuc, damunt cada una de les illes, en especial allò que havia estat la guerra civil i la postguerra, amb una tremenda càrrega de repressió, pors i silencis obligats. El moviment obrer havia estat delmat per la repressió i la seva reconstrucció va ser una tasca que va haver de partir gairebé de zero. A tot això, hi hem d’afegir la constitució d’una nova classe obrera que, de manera majoritària, es concentrava en els serveis i el turisme, amb problemes de dispersió, temporalitat i sobreexplotació. La formació del nou moviment obrer i l’aparició d’una esquerra mobilitzadora, en condicions de clandestinitat, va ser gairebé una heroïcitat. Els resultats de tot aquell esforç no varen respondre a les expectatives generades en els anys de resistència i combat. Les característiques limitades del canvi, que es va fer pivotant sobre el vell estat franquista, no recolliren tots els valors i aspiracions que havia expressat la mobilització popular. Però aquests migrats canvis tampoc no haurien estat possibles sense la lluita de milers de persones que varen viure l’esperança d’un canvi polític i pensaven que aquest canvi alhora havia de ser econòmic i social.

La modificació i la continuïtat transformada de l’estat autoritari implicava controlar un moviment obrer i popular que podia alterar el procés si persistia en la seva radicalitat. En aquest moviment la defensa anticapitalista de la democràcia directa, en la tradició del consellisme, amb la ferma opció de centrar la direcció de les lluites en les assemblees i en la democràcia de base, era una línia de ruptura, que de qualque manera enllaçava amb l’origen de les primeres Comissions Obreres, però que no encaixava ni poc ni gens en aquell model de transició.

Les persones que crearen i impulsaren les Plataformes i l’OEC s’havien format enmig del caliu de la mobilització obrera de la segona meitat dels anys seixanta, com el conjunt de les noves formacions que cercaven un camí diferent entre la socialdemocràcia i l’estalinisme. Pensàvem que no ens podíem limitar a lluitar contra les formes dictatorials de l’estat franquista, sinó que ho havíem de fer contra els fonaments socioeconòmics que les havien creades i mantengudes. Per això fèiem nostra l’estratègia de la revolució permanent. Admetíem el paper fonamental de les reivindicacions democràtiques avançades (com la conquesta de les llibertats, el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides o una profunda reforma agrària) però, en lloc de sacralitzar aquesta etapa, afirmàvem que aquestes tasques només podien ser resoltes a través d’un canvi revolucionari sostengut en una àmplia aliança de classes, que seguint Antonio Gramsci, consideràvem que havia de ser un nou bloc històric, d’inspiració anticapitalista. Per assolir els objectius de canvi no crèiem amb accions individuals ni amb la intervenció messiànica d’una avantguarda depositària de la veritat, sinó que crèiem amb l’autoorganització i en la consciència de classe produïda amb la participació en les lluites obreres i populars.

Crec que va ser Alfonso Guerra qui va dir que ja en el mateix congrés de Suresnes traçaren un esquema de com seria el canvi polític. Degué ser així, perquè al darrere d’aquell disseny hi havia poderoses influències d’àmbit internacional i una àmplia confluència amb sectors dirigents del règim franquista. Una de les característiques del moment polític que s’ha denominat la Transició va ser l’estricta selecció, de banda del poder, d’allò que era considerat admissible o correcte políticament en el nou règim. I no cal dir que les posicions de l’esquerra revolucionària no entraven de cap de les maneres en aquesta selecció. Això es va expressar d’una manera clara en les polítiques comunicatives dominants, que prioritzaren les formacions polítiques que eren garants de l’èxit de la maniobra pactada de restauració de la monarquia i consolidació de l’estat centralista, i condemnaren al silenci les formacions que defensaven opcions rupturistes.

Però el declini d’aquella esquerra alternativa i el fracàs de l’opció rupturista que defensava, va obeir a causes més complexes que a la dura restricció informativa a la qual va ser sotmesa. En els darrers anys de vida de Franco i en els posteriors es va desplegar també una dura repressió. Hi havia un moviment obrer i popular molt actiu, que prenia formes que sovint fugien dels models pactistes i cercaven vies de combat. Recordem, a tall d’exemple, la lluita obrera de Vitòria o la vaga general de Sabadell. La repressió brutal d’aquelles experiències va ser la tònica dominant. Hi hagué obrers morts i ferits en aquella ciutat basca, el dia 3 de març de 1976, metrallats per la Policia Armada.

La repressió i l’exclusió varen anar de bracet, i es varen afegir a les mateixes immadureses i incapacitats de les formacions de l’esquerra revolucionària. Cal reconèixer també, que els partits revolucionaris sovint es mantenien en la línia d’actuació desenvolupada en els anys del franquisme i tenien severes dificultats per adaptar-se a les noves condicions on per força s’havien de moure.

Crec que navegàvem per les aigües d’un obrerisme de forta tendència cristiana (molts dels militants de l’OEC procedien de la JOC) que ens feia preocupar més que res per estar al costat dels treballadors en el marc reivindicatiu. I havia arribat l’hora de fer política. El nou escenari, tanmateix, havia de tenir unes conseqüències que llavors ens costava de copsar, entre altres coses perquè mai no ens havíem plantejat l’activitat política en termes de competència electoral.

El resultat va ser que no tan sols es va esvair qualsevol perspectiva revolucionària (recordem l’ensurt que va representar per a una part de les classes dominants espanyoles la Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974 a Portugal), sinó que amb poc temps la mateixa idea de trencament democràtic es va convertir en una mena de quimera utòpica. Un cop acceptada o imposada la reforma pactada tot va ser desfer calça i es va veure que el disseny era el d’un bipartidisme d’alternança, consolidat sobre la base de l’acceptació d’un conjunt de preceptes (la monarquia, el model econòmic, el rebuig de la plurinacionalitat…) que feien impossible qualsevol trencament que afectàs el consens constitutiu del nou règim.

El capital polític i humà de l’antifranquisme i de l’anticapitalisme va patir una descomposició que va desfer les formacions polítiques d’aquella esquerra atomitzada, i fins i tot va afectar el mateix PCE, que semblava que havia de jugar un paper més important. La no continuïtat d’aquelles organitzacions, que varen viure una emigració massiva dels seus quadres cap a altres formacions o cap a la desvinculació de l’activitat política, va tenir importància en la desaparició de la memòria col•lectiva d’aquelles trajectòries militants i de la seva presència en els moviments populars.

Des d’aquest punt de vista s’han de valorar els treballs que una nova fornada d’historiadors ha anat encarant, afavorida per la crisi de les versions oficials de la Transició, que durant anys l’havien presentada com una operació modèlica, tant com la mateixa monarquia. Dins aquestes visions més crítiques, i més objectives, s’hi han afegit treballs memorialístics (memòries, dietaris, estudis sobre el moviment obrer o veïnal…) que aporten noves mirades. La meva obra, o una part d’ella, en certa manera, ha volgut corregir aquest buit de memòria que ara, a poc a poc, es va reblint.

La nostra lluita no va resultar vencedora. Això és cert, però si la lluita per un canvi de bon de veres era difícil, renunciar a plantejar-lo sense lluita i perdre el nord estratègic, tampoc no era assumible per una part del moviment d’oposició al franquisme. Potser no era factible assolir el món nou que desitjàvem, però mai no sabrem si hauria estat factible un trencament amb els vells ressorts de poder que varen continuar, i encara continuen, dempeus. Però no és l’objecte d’aquest llibre que el que planteja és recuperar una memòria, una entre tantes, que forma part de la memòria de tots.

Miquel López Crespí