Literatura catalana contemporània

(1 vídeo) Enmig del clima de terror estès per tot Mallorca, Busquets maldarà perquè els falangistes no el reconeguin, i tots els vençuts, com ell, patiran vesània. Però com que la realitat és sovint més increïble que la literatura, una història d'amor s'esdevé entre una al·lota de família d'‘ordre' -personatge femení extraordinàriament valent i lliure-, i el presoner manxec, que aconsegueix cridar l'atenció dels seus repressors per mor de les seves habilitats artístiques. D'ells i del seu fill surten les veus narratives d'una trama que avança amb les reiteracions i insistències de les onades rompent a una platja. (Joan F. López Casasnovas)

Els crepuscles més pàl·lids”, de Miquel López Crespí

Per Joan F. López Casasnovas

Mentre passava per Euskalherria, m'assabent de la mort, dia 14 d'agost, de Pablo Antoñana, escriptor aragonès arrelat a Iruñea, de qui ho desconeixia tot. Per a vergonya meva ho dic i en descàrrec meu afegesc que l'obra d'Antoñana no ha tingut el ressò mediàtic que segurament es mereix, perquè no era home de capelletes i més tost resultava incòmode al poder. Amb la seva mort, açò sí, ja li arriben els homenatges oficials. Coses que passen. Aquest autor poc abans de morir confessava: "Em consola saber que tot el que vaig escriure ho vaig anar recollint dels camperols del meu petit país. Aquest món no pertany a l'extravagància cosmopolita, moda o desvirtuament del quefer literari. Vaig escriure sobre mi mateix i el meu entorn immediat. Vaig rebre tot el que vaig poder del meu país. Sense ell, tot el que he creat mancaria de sentit, o n'hauria tingut un altre".

Aquests dies llegia jo Els crepuscles més pàl·lids, novel·la que l'any passat va obtenir el IX Premi Alexandre Ballester de narrativa, que convoca l'ajuntament de sa Pobla i que ha editat Lleonard Muntaner. Per diferents motius, però també pels mots anteriors, he lligat el nom d'Antoñana amb el de López Crespí. Els pares d'aquell soldat anarquista, ara presoner, fan feina a un molí fariner de la Manxa. Els germans han pogut tornar al poble, però ell no. Bé li ha anat que salvàs la pell després d'arribar al port d'Alacant en l'últim episodi de la desfeta republicana! De la duríssima experiència a Porlier passa a Mallorca en un batalló de treballs forçats, on té companys com El Sevillano i en Joan Busquets, de sa Pobla, el qual el 18 de juliol de 1936 era a Barcelona per l'Olimpíada Popular. Aquests antifeixistes van lluitar fins a les darreres hores del Madrid republicà, quan el cop d'Estat de Casado, Besteiro i Mera, lliurant armes i bagatges a Franco, pretenia vanament un final negociat.

Negrín, en canvi, volia resistir esperant que la Segona Guerra Mundial (que esclatava l'1 de setembre de 1939) hagués internacionalitzat el conflicte espanyol. Va venir de pocs mesos, és ver, però l'Espanya republicana estava esgotada del tot. I -vae victis!- va caure el plom i la misèria dels anys 40. Enmig del clima de terror estès per tot Mallorca, Busquets maldarà perquè els falangistes no el reconeguin, i tots els vençuts, com ell, patiran vesània. Però com que la realitat és sovint més increïble que la literatura, una història d'amor s'esdevé entre una al·lota de família d'‘ordre' -personatge femení extraordinàriament valent i lliure-, i el presoner manxec, que aconsegueix cridar l'atenció dels seus repressors per mor de les seves habilitats artístiques. D'ells i del seu fill surten les veus narratives d'una trama que avança amb les reiteracions i insistències de les onades rompent a una platja.

Tanmateix, com en la majoria de les obres de M. López Crespí, el protagonisme es reserva, més enllà de les històries personals, a les persones senzilles i anònimament solidàries del poble (el d'ahir dels anys de guerra i postguerra, el d'un passat -germanies, antisemitisme...- que no fa més que repetir baules en les cadenes que hem de rompre, el d'avui que no sap ben bé cap on anirà...). M'ha semblat veure-hi molt d'un infant pobler, dels seus records personals, familiars, comunitaris... En efecte -ho sé per l'autor-, és la història novel·lada de son pare i sa mare, farcida amb tot d'anècdotes que havia sentit contar de petit. Açò no obstant, no cal que el lector hi cerqui res més que la veritat d'una narració colpidora, que dóna força a la idea que escriure novel·les és un procés de coneixement. En aquest cas, ens apropa al coneixement d'un temps i un país que ens han volgut amagar davall tones de silenci. El dia de retre comptes (però arriba mai aquest dia?) molts escriptors seran acusats no per llur xerrameca sinó per tot allò que hauran callat. No serà el cas d'en Miquel.

dBalears (30-VIII-09)

Què passa? És que no interessa entre nosaltres tot allò que sobresurt, d’una manera o d’altre, en el si del nostre petit –i tan petit!- món cultural? És així: no interessa. Passa entre puntetes, sense fer renou, com si caminés de grapes, com si s’amagués pels carrerons estrets i les cantonades més fosques. Que tot plegat sigui així, que aquest meravellós espectacle poètico-musical, com tants d’altres com n’hi pugui haver i n’hi ha, no hagi ocupat les portades dels nostres diaris locals i de les nostres revistes culturals, de la mateixa que no les ocupen els espectacles literaris en general o teatrals en particular, resulta del tot humiliant i ignominiós, per no dir fins i tot immoral dins una societat “avançada” com la nostra, quan veiem a diari que sí les ocupen les gestes esportives dels nostres futbolistes, tennistes o motoristes.

ANTONI VIDAL FERRANDO I LA POESIA MUSICAL

Joan GUASP

Fa més o menys una setmana es va presentar al Teatre Xesc Forteza, un CD amb una selecció de poemes d’Antoni Vidal Ferrando musicats pels grup “Entreveus”. Tot Made in Santanyí. Perfecte!

L’aforament del teatre no va bastar per acollir la gentada que es va congregar en aquell recinte. El concert, a diferents veus –totes femenines, formidables- i acompanyades pel piano, tingué un èxit clamorós. El públic assistent, compost de manera destacada per amics, familiars, coneguts i, molt especialment, per lectors i admiradors del poeta, va esclatar amb aplaudiments i al·leluies efervescents. L’espectacle –la música, les veus i el textos- bé que s’ho mereixia. L’èxit, tant per l’autor de la lletra com pels autors de les melodies, fou apoteòsics, d’aquells que s’haurien de recordar durant força temps. A més, amb el temps, se n’hauria de fer esment sovintejat d’esdeveniments com aquests.

Però no sempre apassa així. El món de l’art, el món poètic, el musical, el cultural en general, té molt poc ressò entre nosaltres. Al dia següents, i als següents, foren d’una escassetat extrema les ressenyes que sobre aquest acte magnífic es pogueren escoltar o llegir en els mitjans públics de Ciutat o d’arreu de l’illa.

Què passa? És que no interessa entre nosaltres tot allò que sobresurt, d’una manera o d’altre, en el si del nostre petit –i tan petit!- món cultural? És així: no interessa. Passa entre puntetes, sense fer renou, com si caminés de grapes, com si s’amagués pels carrerons estrets i les cantonades més fosques. Que tot plegat sigui així, que aquest meravellós espectacle poètico-musical, com tants d’altres com n’hi pugui haver i n’hi ha, no hagi ocupat les portades dels nostres diaris locals i de les nostres revistes culturals, de la mateixa que no les ocupen els espectacles literaris en general o teatrals en particular, resulta del tot humiliant i ignominiós, per no dir fins i tot immoral dins una societat “avançada” com la nostra, quan veiem a diari que sí les ocupen les gestes esportives dels nostres futbolistes, tennistes o motoristes.

Ho penso, i ho dic, perquè crec que ens caldria, i ens cal ja urgentment, que els pocs Vidals Ferrandos que tenim la sort de tenir –és igual si són pocs, sempre que siguem conscients de la seva vàlua artística i del seu nivell social que els correspon cobrir-, siguin no només coneguts, sinó que és arribada l’hora de que també siguin reconeguts. I no tan sols per uns quants, sinó per el gran públic, pel poble, per la ciutadania, per tothom. Són aquests “pocs” Vidals Ferrandos, gràcies als seus mèrits extraordinaris, els que ens encomanaran la fe en nosaltres mateixos com a poble, l’autoestima, la identitat, l’orgull de pertànyer a una terra que ens ofereix fruits tan excel·lents.

És, indubtablement, una mancança atribuïble, en primer lloc a l’estament polític que culturalment ens governa. És una tasca política la de potenciar i mediatitzar els llocs més estimables de la societat i donar-los la publicitat i el “cartell” que els correspon. I embolcallar-los del valor equànime i exacte que els correspon. No només això: expandir-los amb suficiència a totes les capes de la societat a través dels seus departaments educacionals i culturals pertinents. Així mateix, és una tasca prioritària dels mitjans de comunicació: periòdics escrits i àudios, programes televisius, internet, etc. Molts dels esdeveniments d’aquesta tipologia cultural haurien de ser tema de portada, notícia de primera plana, comentari editorial, etc. No es que vulgui ofendre ningú, però és obvi que el públic en general –em refereixo al públic del nostre poble, de la nostra societat illenca- no només viu, ni hi vol viure, de pilotes de tennis, de coces a l’adversari ni de soroll i fum de tubs d’escapament. No només de Rafels Nadals i de Jorges Lorenzos vivim els mallorquins, sinó de tot allò que ens proporciona també alegria exterior i felicitat i calma i pau interior. Tot això, sense voler menysprear la importància que l’esport té per a la nostra joventut més o menys adulta o no, però sí voler deixar constància de que és molt més transcendent el món de la literatura, el de la música, el del teatre, el de les arts plàstiques i el de totes les arts en general.

El que vull dir, si ja no ho he dit, és que un acte tan “transcendental” com el de la setmana passada al Xesc Forteza, dedicat a donar a conèixer la nostra saviesa pròpia en matèria musical –Entreveus- i poètica –Vidal Ferrando-, s’hauria de prodigar amb més assiduïtat i amb més vigor popular antre tots nosaltres, veient-se reflectit en la joia i la gresca general. No dic que anéssim a celebrar-ho a la Font de les Tortugues, però metafòricament sí.

Ùltima Hora (20-X.2010)

Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)

La narrativa fascinant de Vidal Ferrando

L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.

L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.

A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.

Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.

El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.

Miquel López Crespí

(10-IV-07)

Llorenç Villalonga i Miquel López Crespí: presentació de la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

D’esquerra a dreta: Carles Cabrera, Lleonard Muntaner, Andreu Caballero, Jaume Miró, Maria Payeras, Miquel López Crespí, Antoni Rodríguez, Santiago Juan

Ahir, a Inca i en el marc incomparable del Claustre de Sant Domingo, presentació dels Premis Literaris Pare Colom 2010. Era el dia de la presentació de la meva novel·la, Una Arcàdia feliç, del poemari de Montserrat Butxaca, Dunes de sorra i de l’obra teatral Adults normals, de Jaume Miró Adrover. Hi hagué intervencions del batle d’Inca Rafel Torres, del director de la revista Lluc Carles Cabrera, del director de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) Santiago Juan Juan i de la regidora de Cultura, la senyora Maria Payeras. La poetessa Maria Ferrer parlà del poemari Dunes de sorra. Jaume Miró Adrover ens va descriure amb paraules sentides i molt planeres la seva obra teatral i qui signa aquesta nota va fer una breu història de l’origen de la novel·la Una Arcàdia feliç. Una gentada omplia la Sala de Conferències del Claustre de Sant Domingo. Entre el nombrós públic que vengué a la presentació poguérem veure l’editor dels llibres guardonats, Lleonard Muntaner, els dirigents del PSM, Antoni Rodríguez i Andreu Caballero així com altres personalitats del món d ela cultura i de la política. (22-X-2010)

Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Una Arcàdia feliç, que ha guanyat el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i ha publicat Lleonard Muntaner Editor, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Una Arcàdia feliç és la primera obra d’aquesta trilogia. La continuació d’Una Arcàdia feliç, la novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja està enllestida, però fins al moment de redactar aquestes retxes no té encara editor. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en una fase molt inicial de redacció.

Parlem, doncs, d’Una Arcàdia feliç i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)

Viatge a Gandia – Homenatge a Gonçal Castelló

Preparant l’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló que organitza el CEIC-Alfons el Vell i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Gandia. També hi col·labora el Centre Internacional de Gandia-Universitat de València, Càtedra Joan Fuster-Universitat de València, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Acció Cultural del País Valencià i l’Institut de les Lletres Catalanes. Els actes seran el disssabte, 13 de novembre de 2010 a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, passeig de Germanies núm. 13, de Gandia.

Aquestes jornades pretenen contribuir a què les persones que hi assiteixen milloren la coneixença de l’obra i el pensament de l’escriptor i advocat gandià Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003, i el món sociopolític i cultural que va viure.

Intervendran: Francesc Pérez Moragon amb la ponència “Gonçal Castelló i la València dels anys 1920-1939: Nueva Cultura”; Xavier Ferré, “Gonçal Castelló i el franquisme: anys 40-70”; Isabel-Clara Simó, “El Gonçal Castelló del Canigó i Els Quaderns de Gorg; Julián Garcia Candau, “Gonçal Castelló i la colla Tirant lo Blanc”; Miquel López Crespí, “Gonçal Castelló, la literatura i el compromís social i polític”; Josep Guia, “Gonçal Castelló i la qüestió nacional: els Països Catalans”; Àngel Velasco, presentació del llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló.

Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló

Per Miquel López Crespí, escriptor

Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.

Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.

València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.

Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.

Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.

La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.

Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.

Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".

No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.

Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).

La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.

No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!

Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.

A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.

La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.

Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).

Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d'un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l'autor no va poder veure editades en vida.

No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.

Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.

Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)

Homenatge a Pla amb sal i pebre

Per Llorenç Capellà, escriptor

Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».

Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.

Diari de Balears (13-IV-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.

Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes

Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí

Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

El PSM, per tant, es converteix en l'únic partit nacionalista de la coalició que lidera. Aquesta aliança es presenta com l'hereva del Bloc, una marca que desapareix i que incloïa més integrants. Esquerra Alternativa i Verda-Esquerra Unida és l'altra formació sorgida de l'escissió d'Esquerra Unida. Si Iniciativa s'ha quedat la majoria de quadres i de càrrecs -Fina Santiago, Miquel Rosselló i David Abril, entre altres-, aquests s'han quedat la marca Esquerra Unida, que es pot beneficiar d'un desgast del PSOE en l'àmbit estatal. Les seves cares conegudes són Eberhard Grosske i Manolo Cámara. Tot i les veus que defensen una reconciliació entre excompanys de partit, allò cert és que el PSM no va d'ells i que EU ja ha assumit l'opció de presentar-se en solitari i aprofitar un suposat vent favorable en l'àmbit estatal.

L’esquerra balear es fragmenta

A set mesos d’eleccions es plantegen fins a cinc candidatures on just n’hi havia dues: la del PSOE i la del Bloc. A banda dels socialistes, el PSM anirà amb Iniciativa Verds, i EU, Esquerra i Entesa es poden presentar sols

Quim Torres | 19/10/2010 |

A set mesos de les eleccions, la fragmentació de l'esquerra a les Illes dibuixa un escenari a Mallorca amb cinc possibles candidatures d'esquerres per a les autonòmiques de maig. Si res no canvia, hi haurà cinc llistes en un espai on al 2007 només n'hi havia dues: la del PSOE i la del Bloc. A Eivissa i Menorca, els progressistes tampoc no escapen d'aquest procés. A Mallorca, la raó principal de la fragmentació de l'esquerra és la desaparició del Bloc -integrat pel PSM, Esquerra Unida, Els Verds i Esquerra Republicana-, la divisió d'Esquerra Unida i la possibilitat que Entesa, que fa tres anys i mig no s'hi presentà, ho faci ara.

El PSM dóna per tancada la seva coalició autonòmica i insular amb Iniciativa d'esquerres -un dels dos partits sorgits d'Esquerra Unida- i amb Els Verds. Aquestes dues formacions, Iniciativa i Els Verds, inicien dissabte amb una assemblea programàtica el procés de fusió en una única força, que es pot acabar dient Esquerra Verda o Iniciativa-Verds i que s'unirà en coalició amb el PSM a Mallorca. Els candidats de l'aliança seran, al Parlament, el secretari general del PSM, Biel Barceló, i al Consell, l'exbatle de Petra Joan Font (PSM).

El PSM, per tant, es converteix en l'únic partit nacionalista de la coalició que lidera. Aquesta aliança es presenta com l'hereva del Bloc, una marca que desapareix i que incloïa més integrants. Esquerra Alternativa i Verda-Esquerra Unida és l'altra formació sorgida de l'escissió d'Esquerra Unida. Si Iniciativa s'ha quedat la majoria de quadres i de càrrecs -Fina Santiago, Miquel Rosselló i David Abril, entre altres-, aquests s'han quedat la marca Esquerra Unida, que es pot beneficiar d'un desgast del PSOE en l'àmbit estatal. Les seves cares conegudes són Eberhard Grosske i Manolo Cámara. Tot i les veus que defensen una reconciliació entre excompanys de partit, allò cert és que el PSM no va d'ells i que EU ja ha assumit l'opció de presentar-se en solitari i aprofitar un suposat vent favorable en l'àmbit estatal.

A Palma, però, les portes d'una coalició d'esquerres no estan tancades del tot. Malgrat que EU encara no ha triat candidats, s'apunta la possibilitat que la periodista Marisol Ramírez encapçali alguna candidatura, i es dóna per fet que Grosske no es tornarà a presentar. L'altre integrant del Bloc que no repetirà és Esquerra Republicana. El PSM no els ha volgut en la coalició, perquè considera que han estat deslleials dins el Bloc. Esquerra ja assumeix que es presentarà en solitari. De fet, ja ha triat Joan Lladó i Cathy Sweeney com a candidats al Parlament i al Consell per Mallorca.

Entesa per Mallorca, formació creada ara fa quatre anys per escindits del PSM, encara no ha decidit si es presentarà a les autonòmiques ni com. Dissabte farà el seu congrés. El partit que presideix Biel Huguet optà l'any 2007 per concórrer només a comicis municipals. Si ara es presentàs, el seu candidat seria l'exbatle de Vilafranca Jaume Sansó. Si res no canvia, per tant, l'esquerra podria oferir fins a cinc propostes electorals: PSOE, PSM-Iniciativa-Verds, Esquerra Unida, Esquerra Republicana i Entesa. Aquesta fragmentació, que també es pot repetir a les altres illes, i el fet que calguin un 5% dels vots per obtenir representació parlamentària poden afavorir el bipartidisme i l'obtenció de majories absolutes que, ara per ara, només el PP_sembla en disposició d'assolir.

Eivissa pel Canvi es desfà i PSM i Els Verds rompen a Menorca

A Eivissa, la coalició entre la plataforma Eivissa pel Canvi (ExC) i el PSOE fou clau perquè els progressistes guanyassin al 2007. Ara, les relacions entre el PSOE i ExC no passen pel millor moment, sobretot després que els primers hagin decidit retirar el Pla Territorial que havien impulsat els segons, la qual cosa farà que es visualitzi la discrepància en una votació al Consell. Però, a més, dins Eivissa pel Canvi, les coses encara estan pitjor. Dos dels tres partits que integraven la plataforma, Esquerra Republicana i ENE (el PSM d'Eivissa) l'han abandonat i ara just queda Esquerra Unida i independents. La unió de l'esquerra amb vista al 2011 està enlaire a l'illa. A Menorca, el PSM i Els Verds han anunciat que no reeditaran la coalició i, per tant, l'esquerra oferirà quatre opcions: PSOE, PSM, Els Verds i EU.

Diari de Balears (dBalears)

Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.

Defensa del PSM (un article d’octubre de 2005)

Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.

Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".

Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.

Miquel López Crespí

Inca - Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç - El batle-president de l’Ajuntament d’Inca i el president de l’Institut d’Estudis Baleàrics es complauen a convidar-vos a la presentació de les obres guanyadores dels Premis Literaris Pare Colom 2010. Una Arcàdia feliç, de Miquel López Crespí (narrativa); Dunes de safrà, de Montserrat Butxaca (poesia) i Adults normals, de Jaume Miró Adrover (teatre). L’acte de presentació tendrà lloc el proper dijous 21 d’octubre de 2010 a les 20.30h. a la sala de conferències del Claustre de Sant Domingo (Inca).

Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Una Arcàdia feliç, que ha guanyat el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i ha publicat Lleonard Muntaner Editor, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Una Arcàdia feliç és la primera obra d’aquesta trilogia. La continuació d’Una Arcàdia feliç, la novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja està enllestida, però fins al moment de redactar aquestes retxes no té encara editor. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en una fase molt inicial de redacció.

Parlem, doncs, d’Una Arcàdia feliç i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

CONFISCACIONS D’HONRA

Per Jaume Mateu

Despús-ahir, dia15, se celebrà el seixanta-novè aniversari de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. A manera d’homenatge, aquest mateix dia comprava el text “Crònica d’una infàmia. El procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques”, que acaba d’editar l’editorial Moll, que enguany celebra també el 75è aniversari. N’és el curador Josep Moll i Marquès, periodista i polític que morí –massa d’hora- l’agost de 2007, mig any després de fer el pòrtic a aquest llibre. A Darder, Jaume, Mateu i Ques els assassinaren dos anys i vuit mesos abans que a Companys, en concret el 24 de febrer del 1937, a les sis i mitja del matí al cementiri de Palma. A Emili Darder, molt malalt, tant que no s’aguantava dret, l’assassinaren de segut damunt una pedra.

Darder era el batle de Palma en el moment de la insurrecció feixista, raó per la qual, morint com morí, hauria d’ostentar amb tota honorabilitat el tractament de batle màrtir de la capital de les Illes Balears. Val a dir que em costa molt llegir la documentació d’aquest procés; em costa acarar-me amb la brutalitat, amb la set il·limitada de venjança, amb l’odi més sanguinolent, amb l’enveja assassina, amb la malvestat elevada a potències inimaginables. Però, sobretot, em costa comprovar com aquests quatre ciutadans de Mallorca honorabilíssims varen ser condemnats a mort pels sublevats feixistes molt abans d’iniciar-ne el procés i com escarn i escarment; que la faula que es muntà després, tota la trama de la tupinada jurídica, anava en aquesta única direcció. D’ací el martiri, l’assassinat. Talment com el President Companys. Com més t’endinses en aquesta “Crònica d’una infàmia”, més t’adones que, fins que no es revisin aquests assassinats i els processos contaminats i arterosos que seguiren; fins que la justícia –en nom de la qual foren assassinats tants milers de persones- no retorni les incautacions de béns i honres als seus hereus, seguirem vivint en un estat democràticament esmirriat, desnerit. Fins que no se’ns permeti recuperar la memòria i desar tants anys de por i tocs de queda, no creixerem en salut i responsabilitat democràtiques. Per què no s’ha demanat, encara, la revisió d’aquest procés contra Darder, Jaume, Mateu i Ques? Quina raó pot frenar o obstaculitzar l’afany just i democràtic de retornar allò que es robà en nom, precisament, de la Justícia i d’algú més, car Franco, segons les monedes, era cabdill per la gràcia de Déu? El recurs al temps passat i a deixar-lo passar encara més perquè l’oblit descompongui el tropell, mai no ens ha de servir d’excusa; si ho feim, ens convertim poc més o menys en còmplices de la infàmia.

Blog de Jaume Mateu

La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)

La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».

Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.

Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.

No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.

No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.

Miquel López Crespí

La novel·la catalana contemporània, Damià Pons, George Sand, Frédéric Chopin, Miquel López Crespí, Valdemossa, Nohant...

Per Damià Pons.

Una de les modalitats de novel·la històrica que a hores d'ara és objecte d'un conreu més abundant és la que es dedica a convertir la vida d'un personatge real de gran rellevància en el protagonista de l'obra. Cleopatra, Alexandre Magne, Lincoln... Ramon Llull, Roger de Flor, Jafuda Cresques... Un gènere a cavall de la biografia i de la ficció. Literatura o estudi històric? Quina és la frontera entre una biografia d'intenció documental i analítica i una novel·la que s'alimenta de dades certes en el cas que ambdues estiguin escrites amb un estil dens, un llenguatge ric i precís, i una prosa capaç de seduir l'atenció dels lectors? Possiblement els dos elements de diferenciació més clar siguin la manera com són organitzats els materials i la possibilitat, en el cas de la novel·la, de poder permetre's el dret de reconstruir més lliurement la subjectivitat -el món interior, la privacitat- del personatge.

Coincidint amb el bicentenari del naixement de George Sand, morta el 1876, Miquel López Crespí ha publicat enguany dues obres narratives que la tenen com a protagonista. L'escriptora francesa, per la seva personalitat -romàntica, feminista, revolucionària- i per la vida que va tenir -amors, viatges, amistats amb grans artistes, participació en fets històrics rellevants- fou una dona que té un atractiu novel·lesc molt potent. Podríem dir que tota la seva vida va ser una novel·la apassionant, amb uns ingredients reals, d'acció i de vivències emocionals, que no poden ser fàcilment superables per la imaginació d'un novel·lista. Feia tot just dos anys que Gabriel Janer Manila també s'havia sentit atret per la personalitat de la romàntica francesa: li va dedicar la novel·la George. El perfum dels cedres. És evident que el fet d'haver escrit Un hivern a Mallorca converteix la Sand en una autora que és ben present en l'imaginari cultural dels mallorquins. En certa mesura la consideram una de nosaltres. I per això la recream i la glossam amb insistència. [...]

En qualsevol novel·la històrica amb cara i ulls hi ha d'haver una fase de preparació prèvia que sobretot ha de consistir en la recerca de la documentació necessària per a donar veracitat al personatge i al temps historicosocial en què va viure. López Crespí creiem que se'n surt amb bona nota. D'una banda, coneix a fons la biografia de l'escriptora; de l'altra, la França del segle XIX, sobretot el període que va transcórrer entre el 1830 i el 1871 -una evolució política convulsa, un balanceig entre el republicanisme i la restauració monàrquica-, convertida en una fornal molt productiva de noves ideologies i en l'escenari apassionant de la confrontació entre forces socials divergents.

Una narració en primera persona -a manera de monòleg o de dietari- en la qual George Sand, des d'un present històric que és localitzable als voltants cronològics de la Comuna de París (1871) -poc abans durant o poc després-, evoca el seu passat. Una Sand envellida i decepcionada, fins i tot amb la consciència d'haver errat nombroses vegades en les seves decisions, que reconstrueix aquells episodis que en bona mesura marcaren els moments més decisius o més intensos de la seva vida. La nissaga familiar -una barreja d'aristocratisme i de marginalitat social-, els records infantils en el Madrid de 1808 revoltat contra els francesos, l'ombra protectora del pare i l'àvia, la llibertat infinita pels camps de Nohant, el desencert d'un matrimoni precipitat amb un home insensible i autoritari, l'atracció generosa per tots aquells cossos que fossin curulls d'idees o de creativitat artística, la relació admirativa i quasi maternal amb Chopin, el fervor ingenu davant les idees noves i els esdeveniments més o menys revolucionaris que se'n derivaven, les servituds inevitables que ha d'afrontar l'artista que opta per la professionalització... La memòria de Sand, ben igual que un broll d'aigua inestroncable, projecta reiteradament sobre els lectors la presència de molts dels grans noms de la cultura del segle XIX -Musset, Listz, Chopin, Delacroix, Flaubert...- i la crònica de tres moments de gran terratrèmol de la política francesa -les revolucions de 1830 i de 1848, la sublevació obrera de la Comuna-, els quals, des d'un París convertit en l'epicentre del continent, contribuiran a originar moviments de signe semblant en altres indrets.

Una part quantitativament considerable de les més de tres-centes pàgines dels dos volums és dedicada a l'episodi mallorquí de Sand i Chopin. Un fet important en les seves vides, capaç de transcendir la banalització que n'ha produït el turisme de masses. El mateix López Crespí assenyala explícitament que ha manllevat al llibre Un hivern a Mallorca un bon nombre de continguts argumentals. Així mateix, d'alguna manera sembla com si el nostre novel·lista hi hagués volgut afegir les informacions necessàries com perquè Sand hagués tengut l'oportunitat de poder entendre les raons històriques que explicarien aquell comportament materialista i insolidari que havia percebut com a característic dels camperols illencs. Segons l'autor, el cònsol francès a Palma li hauria dit a Sand que els aristòcrates pensaven que "amb una forta repressió cada cinc-cents anys" tenien "la calma i la pau garantides". I Sand hauria arribat a pensar que els mallorquins tendrien "un posat orgullós que els ve d'antic" i serien "una raça indomable", i això malgrat la pobresa i l'espoliació a què els havien sotmès els senyors feudals i el clergat. Totes aquestes postil·les, d'una banda idealitzadores i de l'altra justificatives, servirien per fer que George Sand a l'hora de parlar de la realitat social mallorquina en parlàs menys des del sentiment de superioritat derivat de la seva condició de burgesa i de francesa i més des d'una òptica de redemptora social. Allò que sempre és inevitable és que les opcions ideològiques dels autors es filtrin en la còrpora de la ficció. López Crespí, a més, fins i tot considera una obligació que així succeeixi.

Fins a quin punt en les dues novel·les de López Crespí hi podem trobar la personalitat de la George Sand real? Pensam que del tot. La Sand vitalista, amb una necessitat profunda de llibertat; l'escriptora professional que treballa de manera infatigable; la inevitablement encaboriejada amb les darreres idees sorgides en els cercles intel·lectuals parisencs; la individualista fins al moll de l'os i, a la vegada, la solidària amb causes socials i polítiques d'alliberament i de justícia; l'amant impetuosa; l'artista que sobretot creu en la creativitat que neix dels sentiments i les emocions; la que conviu amb entusiasme amb la natura, a la qual concep com l'espai ideal per a la plenitud dels sentits i de "les forces tel·lúriques que ens dominen"... Si abans de llegir la novel·la ja teníem acumulada una informació extensa sobre Sand, en podrem certificar la veracitat. A més, però, ens trobarem -i aquest és un territori propi de la literatura-, amb una Sand humanitzada, que s'angoixa davant l'arribada d'una mort que sap propera, que dubta sobre l'encert dels seus actes, que pateix la incertesa de saber que en dirà el futur de la seva obra literària, que arrossega un profund sentiment de decepció en comprovar que totes les idees benintencionades en què va creure han fracassat o han donat origen a situacions més aviat negatives. És el fracàs de les ideologies redemptoristes. Tanmateix, la condició humana és incompatible amb la creació de paradisos terrenals. I en el cas que algú vulgui imposar-los a sang i foc, el desenllaç encara acaba essent més catastròfic. Enfront de Marx preferirà Fourier. I en arribar la Comuna, amb la sublevació dels obrers i els soldats, es reafirmarà en la seva opció favorable a un republicanisme liberal, laic i burgès i, en cap cas, dominat per l'obrerisme clarament socialista. El paradigma d'aquella burgesia liberal europea que va acabar triant l'ordre enfront de la revolució. En el cas de Sand, que no creu "que la humanitat pugui regenerar-se mitjançant la violència", sempre prevaldrà el seu sentiment de pietat intensa envers els oprimits i les víctimes. Des de la fortalesa familiar de Nohant, això sí, com li retreuran els seus amics revolucionaris que pertanyen a les classes populars.

Un altre dels temes d'interès de les dues obres és la contraposició que s'estableix entre dos models d'artista, personificats per Sand i per Flaubert, uns bons amics que s'intercanviaren una extensa correspondència. Flaubert tendria com a única religió el perfeccionisme artístic i creuria que la seva tasca era la d'escriure per a l'eternitat. Tota l'energia de l'escriptor s'ha de concentrar en la literatura, despreocupant-se de tota mena de qüestions socials i polítiques que el podrien distreure. L'art per damunt la vida. En el cas de Sand, si cal triar, prefereix la vida: la mà del pare, la besada de l'amant... Així mateix, creu que no és possible restar indiferents al món exterior i que la felicitat d'aquells que estimes és sempre superior a l'obra artística més perfecta. L'artista compromès amb el seu temps històric i el tancat dins la seva torre d'ivori. Un dilema central de tota la cultura occidental contemporània.

Pons, Damià. "George Sand, personatge de novel·la". Última Hora (20-XI-05), p. 70.