Literatura catalana contemporània

No eren els utòpics d’abans del Manifest de Karl Marx i Frederic Engels els fidels continuadors, no solament del primitiu igualitarisme cristià, sinó dels membres de l’ala esquerra de la Revolució Francesa? Les revolucions de tendència igualitària fetes sota l’advocació de les més diverses heretgies cristianes, des dels càtars occitans fins als hussites o els rebels anabaptistes de Münzer... no portaven inscrit en llurs estendards, malgrat fos sota la creu i les consignes evangèliques, el programa que Marat, Babeuf, Darthé, Buonarroti, volen portar a la pràctica després de la caiguda de Robespierre? (Miquel López Crespí)

Records de París

La publicació de la novel·la París 1793 (El Tall Editorial) m’ha fet recordar novament les meves primeres lectures de Fourier, Saint-Simon, Cabet... No eren els utòpics d’abans del Manifest de Karl Marx i Frederic Engels els fidels continuadors, no solament del primitiu igualitarisme cristià, sinó dels membres de l’ala esquerra de la Revolució Francesa? Les revolucions de tendència igualitària fetes sota l’advocació de les més diverses heretgies cristianes, des dels càtars occitans fins als hussites o els rebels anabaptistes de Münzer... no portaven inscrit en llurs estendards, malgrat fos sota la creu i les consignes evangèliques, el programa que Marat, Babeuf, Darthé, Buonarroti, volen portar a la pràctica després de la caiguda de Robespierre?

Algunes d’aquestes idees ja les havia plantejades en unes reflexions que vaig escriure amb motiu de la publicació de la novel·la La ciutat del sol (Editorial Granollers, Barcelona, 2000). Amb l´única diferència que aquella era una obra adreçada a un públic juvenil i ambientada en la Mallorca i l’Espanya imperial del segle XVI. En aquell article dèiem: “És evident que el títol que he posat a la novella, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebellades contra Roma (la Gàllia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espirituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari”.

Però Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la París 1793, ja no viu en l’”Espanya” imperial del segle XVI. Els il·lustrats espanyols i catalans de finals del XVIII són fills, com hem escrit més amunt, de la Il·lustrració, de Voltaire, Diderot, Rousseau i D’Alembert. És evident que, com a revolucionaris, com a joves rebels, els nostres protagonistes xuclen la seva revolta dels exemples que els forneixen les lluites dels agermanats de les Illes, València, els comuners de Castella, els il·luminats de totes les sectes que s’han oposat a la corrupció vaticanista, de les idees que, procedents de Luter o Calví, serviren en el seu moment per anar empedrant el camí de la Il·lustració.

Parlàvem dels fantasmes del passat que són vora de l’autor quan escriu, quan es deixa portar per la imaginació i els sentiments. Els esperits que des de sempre han poblat la nostra vida i la nostra fantasia fent-se presents novament! Indubtablement, moltes d’aquestes presències històriques, les que condicionen l’autor de la novel·la, poden ser les mateixes que encerclen els personatges de París 1793.

És aquest ambient de lluites aferrissades, però també de debat ideològic intens, el que troben els conspiradors catalans i espanyols que són a París en el 1793. Quan, fent costat a Robespierre i Babeuf, a les masses populars, participen en l’assalt a la Bastilla, comencen a ser conscients com la sang d’Espàrtac, la dels agermanats mallorquins i valencians del segle XVI, els rebels de totes les nacions oprimides per l’aristocràcia i el clergat espanyol, torna a circular potent per les seves venes. Són els “fantasmes”, els esperits rebels de la història, la sàvia de la humanitat, les llavors del futur, la potència encara intacta de les idees que commogueren el món, el que impulsa l’autor a reconstruir l'atmosfera creadora del 93. Són els mateixos esperits que es fan carn en el poble francès que proclama la República, aboleix els privilegis nobiliaris i proclama solemnement el triomf de la llei i la raó sobre l’obscurantisme clerical i feudal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La novel·la 'L'illa dels dòlmens' (Ensiola) d'Antoni Vidal Ferrando, ha estat guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d'Or, que premia les obres més destacades de l'any anterior, en les categories de literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil

Els Premis de la Crítica Serra d'Or destaquen Antoni Vidal Ferrando, Jordi Llavina, Pere Ballart, Eudald Carbonell

Els premis, convocats per la revista Serra d'Or i que guardonen les obres més destacades del 2007, s'atorguen aquest vespre a Barcelona

La novel·la 'L'illa dels dòlmens' (Ensiola) d'Antoni Vidal Ferrando, ha estat guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d'Or, que premia les obres més destacades de l'any anterior, en les categories de literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil. Entre els guardonats hi ha l'arqueòleg Eudald Carbonell per 'El naixement d’una nova consciència' (Ara Llibres); el poemari de Jordi Llavina, 'Diari d’un setembrista' (Bromera); l'assaig de Pere Ballart, 'El riure de la màscara' (Quaderns Crema).

També s'ha premiat en l'apartat de Literatura i Assaig: la traducció de Pau Joan Hernández de 'Les benignes' (Quaderns Crema) de Jonathan Littell; l'estudi literari de Margalida Pons 'Textualisme i subversió: formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985)' (Pub. de l'Abadia de Montserrat). EL jurat d'aquest apartat és format per Sebastià Alzamora, Àlex Broch, Lluïsa Julià, Vicenç Llorca i Marta Nadal.

Pel què fa als volums destacats en l'àmbit de la Recerca, a més del volum d'Eudald Carbonell, s'han premiat: 'Els poetes de l’Escola Mallorquina i l’Associació per la Cultura de Mallorca' (Pub. de l'Abadia de Montserrat) d'Isabel Graña i Zapata; i 'La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques' (Ed. Base) d'Stefano Maria Cingolani. N'han format el jurat: Jaume Aulet, Manuel Castellet, Joan B. Culla, Manuel Jorba i Santiago Riera i Tuèbols.

Els Premis Crítica Serra d’Or 2008 de Teatre (que premia el text de teatre català donat a conèixer per l’estrena o l’edició) destaca: 'L’Ham', de Gemma Rodríguez; l’espectacle teatral 'Leonci i Lena' de Georg Büchner, dirigit per Pep Pla; i a l’aportació més interessant a l’actor Quimet Pla, per la seva rica i variada trajectòria. El jurat és format per: Joan-Anton Benach, Àlex Broch, Joan Casas, Francesc Massip i Gonçal Pérez de Olaguer.

Els llibres premiats de literatura infantil i juvenil són: 'Dos fils' (La Galera), text de Pep Molist i il·lustració d’Emilio Urberuaga; 'El testament de John Silver' (La Galera), de Josep Vallverdú; i 'La meva primera història de Catalunya' (Molino), de Marta Luna. Formen el jurat: Mònica Baró, Montse Ginesta, Teresa Mañà, Joan Portell i Núria Ventura.

M. S.

VilaWeb (3-IV-08)

Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. (Antoni Vidal Ferrando)

Antoni Vidal Ferrando.

Noms propis: Antoni Vidal Ferrando

La recent edició del compact-disc número 8 de "Veu de Poeta", una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca, la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari i l'Aula Poètica m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el compact-disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando.

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un dels llibres fonamentals de la poesia catalana contemporània. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonàrem sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).

D'ençà que l'any 1963 obtingué el títol de mestre a l'Escola Universitària de Formació del Professorat d'Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l'especialitat d'història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d'aquests llibres d'història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920).

El primer llibre de poesia que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando ja em sobtà de forma positiva. Es tractava del poemari El brell dels jorns que va ser publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.

Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).

En una entrevista que li vaig fer per la revista El Mirall de l'OCB l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífex de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".

La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor.

Pere Rosselló Bover en el seu estudi "Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando" publicat a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions i, parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Francesc de B. Moll, ignorat per la major part de les "autoritats" acadèmiques i polítiques de la dictadura franquista (que mai no deixaren de censurar i posar entrebancs al seu treball) rebé la distinció de doctor honoris causa per les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984). També li varen ser concedits els Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1971); el premi Ossian per la defensa de les llengües minoritàries (1978); el premi Manuel Sanchis Guarner (1983); la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1982) i de la Comunitat Autònoma de les Balears (1983) i rebé igualment el títol de fill illustre de Menorca (1981). (Miquel López Crespí)

La humanitat de Francesc de B. Moll

Són aquelles lliçons en els Cursets de català de la Porciúncula a finals dels setanta, aquest contacte personal amb Francesc de B. Moll, el fet de veure'l a les classes tranquil i sempre tan serè (i sorneguer!) en copsar totes les nostres mancances i deficiències, el que, després de molts d'any de conèixer la seva obra, ens feia apreciar-lo més cada dia. Francesc de B. Moll era ben lluny de l'afecció dels creguts, dels que es pensen "superiors" als altres mortals pel simple fet de tenir penjat un diploma a la paret o haver assolit determinada posició social.

Poques vegades he copsat en un erudit la humanitat d'aquest personatge. Amb un senzill exemple us adonareu del que us vull explicar. Era un dia de començaments dels anys setanta. Aleshores jo iniciava la meva difícil i complicada "carrera" literària anant a mostrar, com el noranta-nou per cent dels nostres autors, les meves inicials provatures a Josep M. Llompart. Fent temps en el rebedor de l'Editorial Moll em vaig adonar que, al despatx del lingüista, hi havia una delegació d'alumnes d'un collegi de Palma que li feien una entrevista per a la seva revista. Us puc ben assegurar que Francesc de B. Moll, enfeinat en mil tasques absorbents, no va escatimar temps per a estar amb aquells jovençans i contestar a totes les seves preguntes. Quina senzillesa, comparat amb alguns aprenents d'escriptors del moment! Conec companys de ploma (callarem misericordiosament els seus noms!) que, després d'enllestir dos o tres poemaris d'esburbats versos publicats de la seva butxaca o per un editor amic, ja no volen ni contestar a les preguntes de la premsa local; que, infautats en la seva supèrbia, consideren que seria un "deshonor" per a la seva carrera si es "rebaixassin" a "perdre el temps" amb periodistes locals. Van pel món pensant que només són "dignes" de ser entrevistats per diaris de París, Madrid o Londres. Era aquesta senzillesa, aquest saber estar a nivell del poble, el que més admiràvem de la seva personalitat. Tot això plegat, amb la seva vasta cultura universal avui reconeguda arreu del món. Si en temps del franquisme (i en la reinstaurada democràcia sorgida dels pactes de la transició) la seva obra no va ser prou reconeguda per les autoritats del moment, ara, mirant de posar remei a aquesta flagrant injustícia històrica, el Parlament de les Illes Balears va aprovar per unanimitat la declaració de l'any 2003 com a Any Francesc de Borja Moll. Aquest fet és, sens dubte, com diu la declaració del Govern, "un fet fonamental, ja que és molt important que una commemoració d'aquesta magnitud tengui el suport de la màxima institució que representa la sobirania popular. A partir d'aquí es va constituir una Comissió per a la Commemoració de l'Any Moll, amb una àmplia representació institucional: Govern de les Illes Balears, Consells Insulars, ajuntaments de Palma i Ciutadella, la Universitat de les Illes Balears, la família Moll, l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut Menorquí d'Estudis, l'Institut d'Estudis Baleàrics, l'Institut d'Estudis Eivissencs, l'Obra Cultural de Formentera, l'Estudi General Lullià, i també per personalitats que han destacat com a coneixedors de l'obra del filòleg ciutadellenc". Els diversos comitès d'activitats sorgits a recer d'aquesta àmplia Comissió per a la Commemoració de l'Any Moll tenen previstes moltes activitats que facin arribar a la majoria del nostre poble el llegat del lingüista i erudit: itineraris didàctics per Palma i per Ciutadella, activitats a totes les biblioteques, edició d'un joc de CDROM sobre la figura i l'obra de Moll, activitats de contacontes i de dinamització infantil, taules rodones, aparició de suplements a revistes infantils i juvenils, números monogràfics a revistes especialitzades, etc.

Francesc de B. Moll, ignorat per la major part de les "autoritats" acadèmiques i polítiques de la dictadura franquista (que mai no deixaren de censurar i posar entrebancs al seu treball) rebé la distinció de doctor honoris causa per les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984). També li varen ser concedits els Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1971); el premi Ossian per la defensa de les llengües minoritàries (1978); el premi Manuel Sanchis Guarner (1983); la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1982) i de la Comunitat Autònoma de les Balears (1983) i rebé igualment el títol de fill illustre de Menorca (1981).

La proclamació, per part de l'anterior Govern de les Illes, de l'any 2003 com a "Any Francesc de Borja Moll" va ser un encert cultural i polític de primera magnitud al qual hem donat suport entusiasta des d'aquestes pàgines i, a més, era un deute que la nostra societat tenia amb un dels homes que més ha fet per salvar el nostre llegat cultural. Feina feta enmig de les circumstàncies més adverses que hom pugui imaginar i enmig de tantes dificultats que tan sols un home de la seva empenta podia portar-la endavant.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L’escrit que anomenam circumstancialment “narració” podria ser considerat una carta, un article literari, un simple collage de materials diferents, un poema en prosa, un pamflet polític o l’ordre del dia d´una reunió cultural. En teatre em passa el mateix. Autòpsia a la matinada, l´obra experimental que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, és bastida per una mescla de materials que poden ser canviats i substituïts per uns altres en qualsevol moment, depenent sempre del que vulgui expressar en una situació històrica concreta el col·lectiu que la representi. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)

Aquests dies, cercant entre la paperassa antiga dels meus arxius, els he tornat a trobar i llegit talment com un arqueòleg llig els estris que treu del fons de l’arena del desert o de la fondària de la cova més amagada d´una serralada. Hi trob els llunyans ecos d’antiquíssimes lectures de Walter Benjamin, Alfonso Sastre, Albert Camus, Cesare Pavese, Henry James, Melville... I, de sobte, com aquell que descobreix una joia amagada i, amorosit, la treu a la llum del dia, ensopeg amb la memòria dels dies que descobria el surrealisme en aquelles difícils lectures, difícils perquè no sempre podíem trobar els llibres més importants, els bàsics de cada autor estudiat. Parl d’André Breton, Aragon, Eluard, Tristan Tzara, Artaud...

Quan vaig llegir per primera vegada Joan Salvat Papasseit, els primers escrits de J.V. Foix, Joan Oliver, Joan Puig i Ferreter? No ho sé amb certitud. Potser a mitjans dels anys seixanta. Molt abans de col·laborar a les pàgines de cultura de Diario de Mallorca i Última Hora. Llunyanes incursions en el modernisme per a copsar les diferències antagòniques amb els noucentistes. Enlluernar-me amb les inicials lectures de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Brossa, Agustí Bartra i Salvador Espriu. En efecte, als vint anys, i molt abans!, ja estava interessat en el marxisme i havia llegit tot el que havia caigut a les meves mans de l’obra i els estudis damunt Gramsci. Però també m’interessaven el Sartre i la Simone de Beauvoir dels anys cinquanta a setanta. L’existencialisme francès!

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Sense tota aquesta acumulació d’influències –socialisme utòpic, clàssics del marxisme i del moviment llibertari--, sense la feina de les avantguardes de començaments de segle... hauria estat possible el Maig del 68, el sorgiment de tants moviments culturals subversius, la contracultura dels seixanta i setanta? Repassant els articles de Paco Monge, els escrits sobre cultura i art que jo havia publicat a Diario de Mallorca i Última Hora puc recordar les dèries literàries i polítiques que ens dominaven fa quaranta. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).

És evident que en aquesta època ens interessa molt poc el concepte de “gènere”. Quan escrivim una narració mai no pensam que és un conte tal com fins aquell moment havíem entès que s’havia de fer. L’escrit que anomenam circumstancialment “narració” podria ser considerat una carta, un article literari, un simple collage de materials diferents, un poema en prosa, un pamflet polític o l’ordre del dia d´una reunió cultural. En teatre em passa el mateix. Autòpsia a la matinada, l´obra experimental que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, és bastida per una mescla de materials que poden ser canviats i substituïts per uns altres en qualsevol moment, depenent sempre del que vulgui expressar en una situació històrica concreta el col·lectiu que la representi. Com s’adverteix en la introducció, en aquella ocasió s’empraren materials de Walt Whitman, Maria Aurèlia Campany, Lu Xun, Jaume Pomar, Bob Dylan, Vladímir Maiakovski, Damià Ferrà-Ponç, Mark Lane, Mao Zedong, Guillem Frontera, Katejan Kovic, Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Donovan, Ernesto Che Guevara, Karl Marx, Josep M. Llompart, Ramon Llull, Carlos Maggi, Xe Lan Vien, diari Última Hora, Diario de Mallorca, Josep Calafat, Bertolt Brecht, Joan Brossa, Paul Nizan i Francesc Vallverdú. Però, com he dit una mica més amunt, igualment s’haurien pogut emprar altres bocins. La idea, quant a bastir una nova narrativa, les obres que pensava que necessitava l’escena mallorquina contemporània, era en una clara línia situacionista. Es tractava de bastir obres “obertes”, col·lectives, útils, talment el teatre de la guerrilla o el que feien grups experimentals com “A Comuna”, a Lisboa, i que es podien representar a les places, fàbriques i instituts. Materials modificables en qualsevol moment per a respondre als reptes de cada una de les situacions que anàs exigint la lluita antiburgesa en el front cultural i polític.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

EISENSTEIN A LENINGRAD (del poemari Naufragis lents)

Neva a l'avinguda Nevski de Leningrad.

que estimava Bàbel i Fiódor Dostoievski,

ens hem perdut pel canal de Griboiédov

a la recerca de l'ombra d'Eisenstein

(El cuirassat Potiomkim,

Octubre,

La vaga...).

Per l'avinguda Nevski,

prop del teatre Kírov,

t'explicava la dificultat de les projeccions clandestines,

la problemàtica arribada del material

(presència sempre omnipotent de la Brigada Social

preparada per a trucar a altes hores de la nit,

com cantava Raimon en aquells anys de tenebra).

Des de del Café dels Literats divisam

l'Aurora per sempre més immòbil en el Neva

els seus canons engrillonats per la burocràcia,

com els poetes -Maiakovski suïcidat!-, com milions de somnis:

la revolució permanent de Lenin i Trostki.

Tremolen encara les pedres de Smolny en la distància.

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Coberta i il·lustracions de Llorenç Pons Moll

Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

A Logos, als bars dels voltants, a la redacció de Diario de Mallorca, amb Paco Monge, Damià Huguet, a vegades també hi participava el professor Francisco Díaz de Castro, discutíem sobre alguns dels articles de la secció de cultura on jo parlava de Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux... Eren els moments àlgids de la Revolució Cultural maoista, que havia començat a mitjans dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

A Logos, als bars dels voltants, a la redacció de Diario de Mallorca, amb Paco Monge, Damià Huguet, a vegades també hi participava el professor Francisco Díaz de Castro, discutíem sobre alguns dels articles de la secció de cultura on jo parlava de Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux... Eren els moments àlgids de la Revolució Cultural maoista, que havia començat a mitjans dels anys seixanta. Els únics que parlàrem d’aquells esdeveniments vàrem ser Paco Monge i jo mateix. Xim Rada, el coordinador de Letras ens va deixar escriure i opinar el que volguéssim. Jo vaig escriure “La Revolución cultural en China” i Paco Monge “Los nuevos mandarines”. Més endavant, en uns altres articles dedicats específicament a la visió que en aquella època teníem de la Revolució Cultural ja anirem concretant i ampliant la qüestió. Ara només es tracta de fer uns apunts per deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals en aquells anys.

Paco Monge, que parlava en castellà malgrat les renyades constants que li feia, tenia sempre les frases més adients per a definir l’essencial d’aquelles xerrades literàries i polítiques fins a altes hores de la nit: “Revolución cultural y revolución política. Sin unir estos dos cambios imprescindibles, no hay posibilidad de liberarse de las cadenas ideologicas y económicas de la sociedad burgesa”. No cal dir que tenia tota la raó del món.

Paco Monge era un intel·lectual que no tenia cap mena de relació amb cap de les naixents organitzacions antifeixistes del moment, malgrat que, d’estudiant, sí que havia participat en molts d’aldarulls contra el règim. Però desconfiava, i els seus articles en són una demostració ben palesa, de les capacitats revolucionàries d´unes burocràcies partidistes que només llegien els pamflets dels líders respectius sense importar-los ni la història ni els fonaments de la ideologia que en teoria deien defensar. No en parlem que es preocupassin o els interessassin qüestions de la literatura catalana i mundial! Fins i tot Antonio Gramsci els era completament desconegut. I parlar a un neoestalinista de subvertir l’art, la vida quotidiana, la concepció del món segregada pels intel·lectuals de la superstructura capitalista (clergat, professors, jutges, advocats, militars, escriptors...) era com si els parlassis en arameu.

Conscient d’aquesta lamentable situació, Paco Monge investigava en la història del moviment obrer, en els clàssics del socialisme utòpic, per a trobar indicis, els fonaments, com deia, de “la necesaria subjetividad revolucionaria que nos aleje de la putrefacción cultural capitalista y de la inútil escolástica de los epígonos del marxismo; Pensemos en el papel de los partidos y sindicatos europeos, siempre a sueldo del sistema, los mismos que han abortado las posibilidades subversivas del Mayo del 68”. Encertava novament. La transició, la restauració monàrquica i la posterior acomodació de tants “marxistes” de pa amb fonteta a les exigències del capital; la gestió del règim practicada per molts exdirigents d’aquelles organitzacions que abandonen el marxisme revolucionari per a fruir de sous i poltrones, ens ho va fer veure.

Per això mateix, per la càrrega subversiva continguda en els articles que Paco Monge publicava a Letras, el carrilisme illenc mai no el pogué veure. I molts dels col·laboradors de la secció de cultura, considerats “heretges” per aquells sectaris seguidors de Santiago Carrillo, també foren demonitzats pel neoestalisme illenc. I qui signa aquest article el primer!

Paco Monge era un home prou lúcid i culte, un home entestat a fer descobriments intel·lectuals, més donat a fer preguntes que a defensar receptes de manual. Per això mateix els ignorants en malparlaven. Però tengué intuïcions força interessants, moltes de les quals, si repassam els s articles publicats en aquells anys, encara són vigents. Criticà molt encertadament la Revolució Cultural Xinesa quan jo encara no havia copsat els errors i mancances que tenia aquell experiment d’un sector de la burocràcia maoista.

Però si deixam a part aquesta diferència conjuntural veurem que coincidíem en moltes qüestions, en la importància històrica de la subjectivitat revolucionària, en la crítica a l’imperialisme, en la necessitat de donar a conèixer aspectes silenciats de la història del socialisme: per exemple, el paper del POUM i d’Andreu Nin en la guerra civil i, sobretot, quant a la necessitat de recuperar aspectes essencials del pensament llibertari i de la revolta de les avantguardes culturals i artístiques de començament de segle XX. En aquestes coincidències es pot trobar la meva crítica al marxisme vulgar expressada en articles com “Cesare Casas o la posición del intelectual”, publicat a Letras per l’octubre del 72 i, l’interès que sentíem teníem per moltes de les aportacions de les avantguardes literàries del segle XX. De tot això en vaig deixar constància en nombrosos articles, uns publicats a Letras de Diario de Mallorca com el titulat “Las vanguardias artísticas” (24-IX-75), i altres, més antics, en el suplement de cultura d'Última Hora, amb el títol “La ‘vanguardia’ literaria y artística”, I i II, que sortiren el 31 d’agost i el 7 de setembre de 1973.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època" (Miquel López Crespí)

La nostra Mallorca: homenatge a Pere Capellà i Maria Fornés

Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.

Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.

Margalida Capellà, Maria Fornés i Llorenç Capellà.

A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.

Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».

El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.

Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».

Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».

Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.

La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».

Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».

La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-IV-2002)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

L’escriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. (Joan F. López Casasnovas)

La novel·la històrica catalana i la Revolució Francesa

De Miquel López Crespí a Miquel Sureda de Montaner

Per Joan F. López Casasnovas, escriptor

Allò que va fer de la Revolució francesa un esdeveniment històric no van ser les accions més o manco afortunades dels seus actors, sinó les opinions i aplaudiments entusiastes dels seus espectadors, ja que els mateixos actors no poden ser testimonis de la grandesa de tot allò que succeeix. Han de ser els espectadors els que s’adonin del contingut polític i moral dels fets que altres protagonitzen. Aquesta idea de Hannah Arendt sembla haver estat la que ha inspirat Miquel López Crespí a l’hora d’escriure dues novel·les que expliquen al lector popular (en el benentès que aquest lector existesqui en la nostra literatura) l’èpica de les revolucions, els seus moments de glòria i el seu cabal immens d’esperança però el seu no menys gran abisme de desil·lusió.

L’escriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. Una il·lusió, no cal dir-ho, que el mateix exèrcit napoleònic, amb el general Murat al capdavant, s’encarregaria d’esvair. I, com que la paraula sense l’acció esdevé eixorca, en Miquel conspira pel canvi social des d’una potent lògia maçònica, imbuït de lectures enciclopedistes, rousseaunianes, volterianes, i pel discurs polític de Marat a L’ami du peuple. Miquel Sureda i un parell de companys espanyols seran als carrers de París privilegiats espectadors, doncs, dels avatars de la Revolució que trasbalsà l’Europa de finals del XVIII i que, malgrat el seu reflux de reacció napoleònica, obriria les portes a tots els moviments d’alliberació social i nacional que esclataren al llarg del XIX arreu del Vell i el Nou continents. El periple vital de l’home marcat pel seu compromís, el farà víctima del Tribunal del Sant Ofici i, empresonat a Yaruro, a l’interior de la selva caribenya, quan semblava que la mort era l’única sortida que li quedava, l’aixecament de Bolívar el farà tornar al sentit de la seva vida, la lluita per la llibertat.

De vegades, la novel·la explica la història amb més eficàcia que els manuals. Intuesc en açò el propòsit del nostre novel·lista, la personalitat del qual es projecta vigorosament en les abundants reflexions d’en Miquel Sureda i els seus companys sobre el procés revolucionari (el dels fets de 1789 i 1793 o qualssevol altres). La realitat sempre acaba imposant-se. Ara bé, no passa el mateix amb la "veritat moral" de cadascú. Damunt la diversitat d’opinions, el subjecte que jutja –en aquest cas el protagonista històric Miquel Sureda– tractarà de comprendre per tal de descobrir significats no manifests en el món de l’aparença. Per què Robespierre acaba a la guillotina? Tenia raó Marat quan desconfiava de l’exèrcit professional i apel·lava a la revolució permanent front als qui conspiraven per escanyar-la i que finalment l’assassinarien? N’hi ha prou amb les idees, a "tenir raó", per fer possible allò que és necessari? Els qui estenien la Grande Peur a la pagesia reclamant el retorn a l’ordre i que acusaven de terroristes els jacobins, no eren els mateixos que havien callat dècades i més dècades d’opressió i vexacions de tota mena si no és que directament se n’aprofitaven? Era o no era terror l’estat de coses contra el qual s’aixecaren milers de súbdits d’un sistema corrupte per esdevenir ciutadans al crit de Llibertat, Fraternitat i Igualtat? Parlem, doncs, de violència ara que –i són sols uns exemples– s’obligarà els de sempre a "estrènyer-se el cinturó i el tsar Nicolau II diuen que ha esdevingut el personatge més valorat de Rússia.

dBalears (27-VII-08)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –suggerien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)

Els versos evocadors de López Crespí

Recuperar la infantesa

(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)

Per J. Ricart

Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

Diari Levante (12-I-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Quan George Sand i Frédéric Chopin s'instal·len, primer a Son Vent (Establiments) i posteriorment a la Cartoixa de Valldemossa, els dos intel·lectuals són, sense cap mena de dubte, la parella més famosa de París en aquells moments. Amb tot el que hi ha rere la fama: enveges, persecucions culturals, campanyes rebentistes... (Miquel López Crespí)

La "sensibilitat" artística contemporània és creada precisament per aquests escriptors republicans, per la generació d'intel·lectuals de 1830 de la qual George Sand és una peça clau, de les més representatives. Els escriptors, Balzac, Stendhal, Sand, volen descriure la nova societat sorgida de la revolució francesa. Aquest naturalisme inicial donarà llum, amb el pas del temps, a obres cabdals de la literatura contemporània com, per exemple, Madame Bovary de Flaubert i Anna Karénina, de Tolstoi. (Miquel López Crespí)

Sand a Mallorca: la professionalització de l'escriptor

George Sand

Quan George Sand arriba a Mallorca, el novembre de 1838, l'escriptora ja és una de les autores més cotitzades, més famoses i més conegudes de França. Recordem que aleshores Sand ja havia publicat Indiana (1832), Lélia (1833-37), Léone Léonie (1835) i Mauprat (1837), novelles que la consagren com l'autora més important del moment.

Un poc abans de la seva mort, entre els anys 1873 i 1876 escriu els contes infantils arreplegats en el volum Contes d'une grand-mère. I, per si mancàs encara alguna cosa en la ingent obra de la baronessa Dudevant, recodrem que algunes de les seves cinquanta-mil cartes han estat publicades en una obra de vint-i-cinc volums.

Sand rep, fins i tot, els elogis de Balzac, el qual es converteix en un dels seus màxims defensors. Ben al contrari que Victor Hugo, que, posseït per la típica enveja entre escriptors, la criticarà fins a la mort.

Quan George Sand i Frédéric Chopin s'installen, primer a Son Vent (Establiments) i posteriorment a la Cartoixa de Valldemossa, els dos intellectuals són, sense cap mena de dubte, la parella més famosa de París en aquells moments. Amb tot el que hi ha rere la fama: enveges, persecucions culturals, campanyes rebentistes... Però el 1838 Sand ja ha guanyat la batalla. El seu nom és el més valorat, l'autora que cobra més pels seus originals, la que té més influència política. Un escriptor per la casa del qual compareixen tots els intellectuals del moment.

Arriba per tant a Valldemossa l'escriptora de més renom, una roussoniana, seguidora, malgrat que ella ho desmenteixi en les seves cartes, de Sant-Simon i del socialisme utòpic del moment. Buloz, el seu editor, li fa firmar un contracte pel qual aquest es compromet a pagar-li quatre mil francs anuals a canvi de trenta-dues pàgines cada sis setmanes. Mai ningú no havia cobrat tant per escriure! La professionalització de George Sand ja és un fet!

La professionalització de l'escriptor! Vet aquí la follia que impulsa George Sand a viure i a lluitar. La baronessa Dudevant, la contradictòria republicana Aurore Dupin, lluitarà tota la vida per a poder demanar més estipendi per les seves obres i collaboracions en la premsa del moment. A París, el diaris de major tiratge publiquen novelles per entregues. Tothom llegeix les obres de Dumas, Balzac o la mateixa Sand. Es va creant el modern públic lector. La "sensibilitat" artística contemporània és creada precisament per aquests escriptors republicans, per la generació d'intellectuals de 1830 de la qual George Sand és una peça clau, de les més representatives. Els escriptors, Balzac, Stendhal, Sand, volen descriure la nova societat sorgida de la revolució francesa. Aquest naturalisme inicial donarà llum, amb el pas del temps, a obres cabdals de la literatura contemporània com, per exemple, Madame Bovary de Flaubert i Anna Karénina, de Tolstoi. Es nota arreu la influència exercida per Stendhal, autor de La Cartoixa de Parma, Lucien Leuwen i El roig i el negre. No hem d'oblidar tampoc les novelles de Balzac, La comédie humaine!, tan estimades per Karl Marx. Amb les obres de George Sand la història penetra profundament la literatura. Arnold Hauser en Història social de la literatura i de l'art diu que "així entra en la literatura la lluita conscient de classes".

Els escriptors francesos de la generació de 1830 són lluny, amb la seva lluita diària per la professionalització, de les ximpleries que algun exquisit nostrat propaga arreu. Totes aquestes beneitures referents a la "prostitució" de la literatura quan aquesta serveix per a ajudar a sobreviure l'escriptor català contemporani i, de rebot, la cultura catalana, ja que ambdues coses són indestriables.

Dos segles després de Sand, a la nostra terra, en conferències i suplements culturals, en les converses dels postmoderns i neoformalistes, encara es critica aquell que vol cobrar per un article, els que han obtingut un guardó literari o un bon contracte editorial... Com si tots els escriptors catalans haguéssim de ser terratinents com Costa i Llobera o Maria Antònia Salvà, blasmen contra aquells pocs que, amb prou dificultats, lluitant dia a dia contra tota mena de poders fàctics i reaccionaris, aconsegueixen fer-se valer, malgrat sigui una mica, en el tèrbol món editorial i periodístic del moment.

Balzac, Dumas o Sand haurien esclafat de riure si algú, com s'esdevé per aquests indrets, hagués considerat que es "prostituïen" quan exigien un bon contracte al seu editor. Aquí, com dic, encara se sent dir a alguns d'aquests lletraferits que: "pagarien per veure publicat un article seu o un llibre". Quina diferència de mentalitats, que estam d'endarrerits en comparació amb la societat i els intellectuals francesos de fa dos segles! El motiu d'orgull de Balzac o Sand, obtenir diners pels seus escrits, és aquí blasmat i sovint convertit en el punt essencial de les acostumades campanyes rebentistes contra algun dels nostres autors o autores.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

...Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)

Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché, Jacques Rigaut, René Crevel.

La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973).

Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a Llibreria Logos i anàvem a petar la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973). En Paco Monge havia escrit recentment, parl del maig del 74, un interessant article sobre Fourier titulat “Dudar de la civilización” que, en una època d’exacerbat economicisme en les incipients organitzacions antifeixistes del moment, ens ajudava a descobrir aspectes imprescindibles de la historia de la ideologia socialista, de la subjectivitat humana.

Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producción artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig ver a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexiones de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificat el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina. Monge escriu sobre Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats.

Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Jo havia acabat de guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 amb el recull de contes La guerra just acaba de començar. A conseqüència d’aquest premi literari m’entrevistaren Jaume Pomar i Margalida Capellà. Jaume Pomar titulava l’entrevista “Miquel López Crespí: Premi Ciutat de Manacor 1973” (26-VII-73) i Margalida Capellà titulava la seva “López Crespí: pol·lèmic” (13-XII-73). Jo aprofitava les entrevistes per parlar dels trencaments literaris existents en les obres que escrivia en aquell temps. Volia deixar constància de la nostra manera diferent de copsar el fet literari explicant com la jove narrativa catalana tenia poc a veure amb l’herència clerical i conservadora del passat. O almanco així ho volíem creure aquells i aquelles que ens endinsàvem en les senderes d´un cert experimentalisme literari. En efecte, ens sentíem profundament units a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però res no ens seduïa dels versets que feien Maria Antònia Salvà i Llorenç Riber, per dir uns noms que poden fer entendre la meva posició cultural a començaments dels anys setanta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)

Xim Rada (Joaquim Morales de Rada i Quiroga) morí en la matinada del dia catorze d'agost de 1996. La seva mort em va fer reviure l'època (anys setanta) en què, després d'una llarga col.laboració a les pàgines d’Última Hora, em convidà a escriure a Letras, el suplement cultural del Diario de Mallorca.

En Xim va néixer a Ciutat l'any 1942. Llicenciat en periodisme per la Universitat de Navarra (1965), va ser redactor de la revista londinenca Signals London (1965); també dels diaris El Diario de Las Palmas (1966) i La Provincia (1966-67), ambdós de Las Palmas de Gran Canaria. L'any 1968 va entrar a la redacció de Diario de Mallorca. Com he dit abans, el vaig conèixer (era client habitual de la Llibreria Logos on jo feia feina) en l'època en què s'encarregava del suplement Letras. Més endavant el nomenaren cap de redacció (1972-76) i, finalment, director del Diario de Mallorca (1976-85). A partir de l'any 1986 era el responsable de l'àrea de premsa de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca. Servàrem la nostra amistat fins als darrers mesos de la seva mort.

Havien passat quasi vint-i-cinc anys d'ençà que el vaig conèixer, just acabat el servei militar! Sovint recordàvem un altre amic comú, l'escriptor i traductor Francesc Monge, amb el qual formàvem colla a començaments dels anys setanta. Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat.

Sovint sopàvem a casa meva i ens passàvem hores i hores projectant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista, en el camí d’aconseguir certa transformació de l’estantís i endarrerit món franquista que ens mantenia fermats a un passat tenebrós.

La mort de Xim Rada em féu recordar aquells anys d'il·lusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra, les primeres obres de teatre...).

En el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Roman Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

Després d’haver col·laborat a Literatura, que era el suplement de cultura del diari Última Hora, el set de gener de 1971 publicava el meu primer article al Letras de Diario de Mallorca. Xim Rada em va demanar algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. El primer article portava per títol “Los héroes están cansados” i era una aproximació a un autor de moda en aquells moments, José M. Riera de Leyva, i el seu relat En otro país que havia publicat Tusquets. Del 71 al 76, que va ser el temps en què d´una forma més o manco ininterrompuda vaig col·laborar a Letras. Repassant els papers dels meus arxius constat que vaig escriure sobre Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, MacLuhan, els espartaquistes alemanys, Babeuf i els primers teòrics del socialisme, Lukcás, T. W. Adorno, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Céline, Jean-Paul Sartre, Reich...

Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentant les idees desenvolupades per aquests investigadors vaig escriure els articles “La cultura de masas” I i II, publicats respectivament el 26 de juny de 1975 i el 3 de juliol de 1975. Més endavant, aprofundint en s aquestes qüestions (que discutia amb Paco Monge i Xim Rada a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement de Cultura), vaig publicar dos articles més en referència a aquesta problemàtica. En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional. Parl dels articles “El ‘nuevo mundo’ electrónico y cultural” I i II publicats respectivament el 7 de juliol de 1975 i el 21 de juliol de 1975. Era tot el que feia referència a la cultura, l’art i la superstructura ideològica de la societat de classes. En definitiva, la problemàtica de l’hegemonia cultural dels intel·lectuals al servei del bloc de les classes dominants, analitzades per Gramsci en el seus escrits de la presó.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Amb articles de Cecili Buele, Miquel López Crespí, Llorenç Buades, Josep Juárez, Eduard Baldú...

La revista digital Ixent compleix cinc anys

PER UNA ESQUERRA ANTICAPITALISTA

Algunes seccions de la revista digital Ixent:

Ciutat i ciutadania

Actualitat política de les Illes

Moviments socials

Moviment obrer

Europa comunitària

Memòria històrica

Independentisme

Cultura i lluita de classes

Història de la transició

El passat mes de desembre de 2007 va complir-se el 5è. aniversari d’ Ixent, la revista d’estudis i comunicacions socials que va tenir des del principi la voluntat de posar a l’abast de la ciutadania una informació crítica en relació a una societat on el capitalisme neoliberal ha intentat i gairebé aconseguit bastir un model social únic, amb un pensament únic.

Ixent va néixer per a situar-se en un espai antagonista, anticapitalista, i alternatiu al sistema que no estava, ni està encara de moda. Va néixer en un moment social que es caracteritzava i encara es caracteritza per la submissió de les dirigències de les esquerres polítiques i socials al capital i a l’imperialisme.

L’expressió d’aquesta esquerra derrotada per les seves pròpies direccions és el social-liberalisme que practiquen. La trajectòria d’aquesta esquerra liquidadora dels seus principis ha evolucionat cap al possibilisme . Només es belluga en el camp electoral i el seu objectiu es limita a la gestió del poder en benefici de la dreta econòmica i política.

Vèncer l’actual esquerra submissa, molt útil a unes classes dominants que es fan cada vegada més riques, al preu de l’holocaust diari de moltes regions del món, i de la pauperització d’una bona part de les persones que viuen a la nostra nació, és un objectiu cabdal de la revista Ixent. L’emergència d’una nova esquerra nacional, verda, anticapitalista, republicana, antifeixista i alternativa és imprescindible com un objecte de primera necessitat.

Més que mai les direccions polítiques, sindicals i socials de l’esquerra es situen en la transmissió dels valors i la ideología de les classes dominants . La labor d’Ixent i dels seus col·laboradors i col·laboradores és situar a la gent treballadora de la nostra nació en una perspectiva de classe, única manera de vèncer la crisi ecològica, la crisi social, i la minorització nacional que patim.

Els cinc anys d’existència d’Ixent són saludables i necessaris per a canviar el pas de l’esquerra, i pel seu redreçament. Només hi ha dos camins per a la humanitat : el del socialisme o el de la barbàrie. Nosaltres treballam pel primer.

Web Ixent

No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes. (Pep Juárez, secretari d´acció sindical de CGT-Balears)

MATAR LA MEMÒRIA

Per Pep Juárez, secretari d’acció sindical de CGT-BALEARS

Josep Juárez

L’anomenada Llei de la Memòria Històrica ha estat finalment aprovada pel Congrés dels Diputats, i també pel Senat el passat dia 10 de desembre. Amb aquest pacte entre els partits polítics (tret del PP i ERC, per motius radicalment distints), es pretén tancar el deute que la democràcia encara te pendent amb les víctimes del règim franquista. Però, realment ho fa?

Ens fixarem en tres aspectes d’importància. En primer lloc, la referència “a totes les víctimes”, com a punt de partida per aquesta llei, suposa una base falsa, des de la qual és molt difícil construir res de profit. Si parlam de “memòria històrica” no es de rebut l’equidistància, certament insultant, que es pretén entre defensors de la democràcia i defensors del feixisme, entre fidels a la legalitat republicana o els qui recolzaren el cop d’estat del 36. D’altra banda, i en referència al període de la Guerra Civil, els vencedors ja han reivindicat, homenatjat i reparat, amb més que suficiència al llarg de moltes dècades, la memòria dels seus morts, mentre que els cossos de moltes de les víctimes de la repressió del règim franquista, durant i després de la guerra, encara romanen en fossars comuns, o anònims a les voreres de les carreteres. Per cert, la localització, identificació i rehabilitació d’aquestes víctimes ni tan sols queda definida com a responsabilitat de les administracions públiques, en aquesta nova normativa.

En segon lloc, la llei es planteja eliminar la simbologia franquista, però ja s’han sentit veus que avisen que tot això serà, en el millor dels casos, un procés bastant llarg i complicat. Quan, per exemple i sense anar més enfora, es dubta en eliminar, en aplicació d’aquesta llei, el monument feixista de La Feixina, a Palma, “per la seva certa qualitat artística o monumental”, i fins i tot quan l’equip de govern municipal, de suposat “centre-esquerra”, està a una passa de donar el títol de fill il·lustre de Ciutat al promotor del referit monument (que, per cert, ja té un carrer a Palma), ens podem fer una idea d’en què quedarà tot això. Per una patètica manca de coratge polític, aquesta llei ni tan sols serà efectiva per eliminar els vestigis formals del passat tenebrós de la dictadura. És a dir, no servirà ni com a una rentada de cara.

I en tercer lloc, i potser més important, està la qüestió de les lleis i sentències franquistes. No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes.

Es cert que es milloren les indemnitzacions d’algunes de les víctimes del franquisme, millores que segons quins casos són ridícules i en altres discriminatòries (casos anteriors o posteriors a 1968), però els pilars de la llei estan fets en fals, i no resistiran ni la prova de la decència, ni el pes de la memòria. Tot i aquesta llei, el dictador continuarà sent venerat pels seus en un monument tacat de la sang de les víctimes que ho construïren, mentre els cossos i la memòria de molts innocents assassinats continuaran en fossars comuns, i milers d’executats per condemna en judicis injusts, com Granado, Delgado, Joan Peiró i Puig Antich, entre tants d’altres, continuaran sent “culpables”.

Podem afirmar, contràriament al que es diu, que aquesta llei en realitat perpetuarà la injustícia cap a les víctimes del franquisme. Aquells que donaren la seva vida, o patiren persecució, per defensar la llibertat i les idees de progrés, es mereixen que es conegui la veritat, que es reparin les injustícies, i tot això com a base per reivindicar el seu exemple i la seva memòria. Aquesta nova llei no compleix aquest objectiu. És, per desgràcia, un nou símptoma, que fa palesa la malaltia i els límits d’aquesta democràcia. I també la complicitat d’una classe política que ocupa les institucions, incloent la submisa i suposada esquerra.

Desembre de 2007.

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. (Miquel López Crespí)

L´esquerra alternativa i l´esquerra oficial

Una vista de la manifestació del passat disset de març [2007] contra l'especulació, la corrupció i els encimentadors. El combatiu grup dels Maulets en primera línia, com de costum. Uns joves sempre actius en la lluita contra l'especulació capitalista.

Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.

Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca.

Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.

Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.

En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil.

Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-XII-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent. (Llorenç Buades)

La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar. (Llorenç Buades)

El movimentisme genera frustració.

Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Al voltant dels anys 1990 les darreres generacions militants de l'esquerra revolucionària a l'Estat Espanyol liquidaren els seus projectes polítics i passaren a engreixar els moviments socials o les ONG. Altres projectes vinculats al maoïsme s'havien esfondrat abans amb la capgirada feta pels dirigents xinesos, i alguns dels seus antics militants van ser vinculats a projectes especulatius (Pina López Gay, de la Jove Guàrdia Roja va ser una activa impulsora del "pelotazo", ja dins el PSOE, i el mateix va fer a Balears el senyor Peralta, que va passar sense contemplacions del PTE a la dreta).

La manca de resultats electorals positius i la desfeta del bloc de l'Est va incidir molt negativament en la descomposició de les restes d'una esquerra revolucionària que durant anys havia retret als altres partits competidors pel mateix espai la seva submissió a Estats-guies referents: Xina, Albània, Cuba o la URSS . Després de gairebé una dècada, la dels 1980 dedicada al fonament de l'abstencionisme electoral, patiren els mateixos mals que criticaven als altres partits i es desferen per tal d'acabar a fer el paper d'ONG, és a dir, de substituir les mancances de l'Estat, i la desfeta d'aquest mitjançant privatitzacions, per tal de formar part de la xarxa privada substitutiva, al servei del mateix Estat, però amb el greuge afegit de veure's condicionats per les polítiques de subvencions del mateix i els seus límits. Amb tot això, una bona part del que es considerava "avantguarda del proletariat " ha acabat fent feina subsidiària pel social-liberalisme del qual depenen en la vida diària mitjançant la precarietat dels seus contractes.

Altres militants d'aquella esquerra, millor situats per les seves arrels sindicals, deixaren la perspectiva global de canvi cap al socialisme per a contentar-se en fer coses del dia a dia en els seus sindicats. Mots d'ells passaren de l'esquerra sindical i de mantenir posicions d'enfrontament sociopolític amb les burocràcies a fer bondat per tal de mantenir la gestió d'un sector determinat (Jesús Nieto, el responsable de CC.OO. de Medi Ambient, Fernández Toxo, dirigent del metall o Ramon Górriz, del sector de l'automòbil, en són els exemples més destacats). Aconseguida la canongia dins el sindicat deixaren de banda a aquells sectors que els havien ajudat a accedir a posicions destacables dins l'aparell en benefici propi, i sostenint amb el vot a la burocràcia en contra de les posicions d'esquerra que els situà en el lloc.

Bona part dels moviments socials existents viuen dels seus vincles amb el món de la política i en són subsidiaris, de manera que, si es fan crítics es talla l'aixeta dels ajuts i subvencions. La seva dependència és molt significativa, i molt especialment en els moviments socials més estables.

Els moviments més dignes solen ser aquells que sorgeixen de cada conyuntura, i en molts casos són circumstancials i efímers perquè es formen a partir de lluites concretes. No gaudeixen de subvencions, són en molts casos resistencials i enfrontats als poders, i també són els únics que poden promoure iniciatives polítiques alternatives a les existents.

El cas de Mallorca.

En el cas de Mallorca no només són els partits els que viuen dels recursos de l'Estat, també ho són els sindicats i la major part de les ONG i moviments socials per la via de la dependència dels governs. Aquests moviments de caràcter sectorial i molt enfocats als problemes que volen resoldre, formen part de la xarxa privatitzada i substitutiva de les tasques exigibles a l'Estat. En funció de les seves reivindicacions sectorials o corporatives, i dels ajuts dels governs de torn, deixen de banda la perspectiva de transformació social global.

El movimentisme estable depèn en bona part dels interessos de l'Estat i dels seus governs, constituixen la brigada que ha d'atendre les complicacions d'un Estat cada cop menys social, i fan la funció d'apagafocs barat de qualsevol possibilitat de conflicte amb el mateix.

Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent.

En els moviments, hi ha prou militants polítics. Uns cobren per ser-hi, altres es beneficien de subvencions o privilegis, i també n'hi ha que no en tenen ofici ni benefici i que aporten hores de treball i doblers a canvi de res. Dels primers, tot i que puguin ser crítics amb els seus aparells, no cal esperar gaire cosa, perquè majoritàriament s'adapten al guió establert pels que els subvencionen. Regenerar la vida política significa aleshores fer-se un referent sociopolític a partir dels moviments més inestables i les militancies més inestables, i això només és possible en períodes molt puntuals que s'han significat per l'embranzida d'un moviment que al dia de demà recularà.

Els moviments antiotan, o els moviments contra la guerra formaren part dels moviments que podien formular noves propostes partidàries alternatives. Aquells moviments no s'aprofitaren par tal de generar una alternativa política i per això ara tenim el que tenim. Però tampoc s'aprofiten els moviments actuals on hi ha un sector de gent que demanda una nova identitat política d'esquerra que no els traeixi.

Els militants de la Plataforma per la Democràcia, per exemple, descarten transformar-se en un projecte polític alternatiu, amb altra gent que així ho demana i al meu parer s'equivoquen, perquè amb els fets que han succeït allò que plantegen és assolir la derrota de manera incondicional.

La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar.

És per això mateix que des de fa algun temps he renunciat a la pràctica del movimentisme acèfal que sempre acaba en benefici aliè, i és per això que només tornaré a la pràctica de la pancarta quan es basteixi un projecte polític que doni entitat als programes d'esquerra i pugui donar una sortida efectiva a les demandes dels moviments socials d'esquerra.

Web Ixent

Ara és el moment de desmarcar-se d´un model que ja s’ha demostrat obsolet, un model basat en el ciment, en infraestructures dures, en l’energia bruta, etc. Tots els ciutadans i ciutadanes de les Illes hauríem de recordar diàriament als partits del Govern que ja fa més d´un any que es va signar el “Pacte de governabilitat per a la sostenibilitat de les Illes Balears” i és ben hora de començar a posar fil a l`agulla, aturar els peus a polítics que no entenen –o no volen entendre!- que és el moment d’aturar el desgavell que patim. (Miquel López Crespí)

Salvem Mallorca! Carbonero amb els promotors i constructors

La imatge que ha sortit en els diaris aquests dies, la del conseller d’Habitatge envoltat de promotors i constructors, era autènticament patètica. Totes les mentides del conseller, la famosa “Llei Carbonero” que va haver de ser retirada a instàncies d´UM, el Bloc, Eivissa pel Canvi i el PP –quina vergonya que fins i tot na Rosa Estaràs t’hagi de dir que vols encimentar les Illes, destruint més i més sòl rústic!- quedaven al descobert.

Ja feia setmanes que el GOB havia denunciat l’absurditat d’aquesta llei que, finalment, va ser retirada. L’organització ecologista ja havia dit que si es portava endavant aquest desastre d’iniciativa, destruint més sòl rústic a les Illes, tan sols s'aconseguiria consolidar l’absurd model desenvolupista que patim i afavorir els interessos de promotors i constructors. La demagògia del conseller amb les seves acostumades cortines de fum per amagar els errors i desastres als quals ens té acostumats queia del seu pes. El problema, i ja ho ha vist tothom, no era “afavorir els interessos dels més desvalguts construint habitatges de baix cost”. Aquestes eren les excuses de mal pagador del conseller. Del que es tractava, i el GOB ja ho digué en el seu moment, era d’activar el sector de la construcció en uns moments en què començava a haver-hi problemes seriosos per a la política del totxo i el ciment. En la patètica compareixença de Jaume Carbonero fent costat a promotors i constructors ho hem pogut constatar ben clarament. Els titulars dels mitjans de comunicació expliquen, breument, tot el bessó de les intencions del personatge: “Carbonero explicó ayer a promotores y constructores las ventajas en edificabilidad y cómo agilizará la recalificación de suelo”. Els periodistes que assistiren a aquesta reunió del conseller amb els constructors i promotors deixen ben aclarida la qüestió, tot el que fa referència al suport de la conselleria d’Habitatge a aquests sectors, quan escriuen que la reunió, els acords, les conclusions que s’han tret van adreçades a accelerar la construcció en uns moments de crisi de l’activitat relacionada amb el totxo i el formigó. Com diuen els periodistes: “Otro de los aspectos clave en la tramitación de las viviendas de protección oficial será la agilización en los procesos administrativos con el objetivo de acelerar su construcción en el actual contexto de desplome de la actividad”.

Vet aquí el que sempre havien dit els més diversos sectors ecologistes, el que deixa ben aclarit l'excel·lent article de Macià Blázquez “El faraó Francesc Antich” i l´informe del GOB de juliol de 2008 “Mallorca, un toc d’alerta”. En aquest informe el GOB explica que són precisament els moments de crisi com els actuals els que poden afavorir un replantejament de l’absurd model de desenvolupisme que hem patit fins ara mateix i que, pel que constatam, vol continuar Jaume Carbonero amb les seves mesures tan desencertades. No és el moment de fer costat als que volen continuar amb models desfasats de recursos i territori. Es tracta precisament de fer el contrari del que ha fet el conseller d’Habitatge amb la patètica compareixença davant els mitjans de comunicació que comentam. Ara és el moment de desmarcar-se d´un model que ja s’ha demostrat obsolet, un model basat en el ciment, en infraestructures dures, en l’energia bruta, etc. Tots els ciutadans i ciutadanes de les Illes hauríem de recordar diàriament als partits del Govern que ja fa més d´un any que es va signar el “Pacte de governabilitat per a la sostenibilitat de les Illes Balears” i és ben hora de començar a posar fil a l`agulla, aturar els peus a polítics que no entenen –o no volen entendre!- que és el moment d’aturar el desgavell que patim. La societat civil, els milers i milers de manifestants que han sortit al carrer per aturar les malifetes de la dreta depredadora, també han de restar vigilants quant a la continuació de polítiques absurdes; hom pensa en les propostes en qüestió de carreteres (conveni de carreteres, Segon Cinturó...), creixements urbanístics (Llei Carbonero), macroampliació d'infraestructures com el cas del Port de Palma, inacció en l’ampliació d’Espais Protegits... Sense parlar del desastre ecològic que poden representar la construcció de totes les noves infraestructures previstes, els fonaments del desenvolupisme salvatge que continua i s’amplia: més dessaladores, nous forns d’incineració de residus, noves centrals, gasoducte, cable elèctric...

Miquel López Crespí

Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)

Son Espases: Toni Roig en el record

Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.

Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Per al GOB, les inversions públiques s´han d´adreçar a millorar la gestió dels recursos naturals. Per exemple, la distribució, depuració i ús de l´aigua; l´estalvi energètic i la producció d´energies netes; o la reducció, la reutilització i el reciclatge de residus. La mobilitat millora amb la proximitat del que hem de menester, propiciar que no ens haguem de desplaçar tant i poder fer-ho amb transport públic com ara el tren. Reconvertir de veritat les ciutats i els nuclis turístics, per treure més profit del sòl que ja està urbanitzat per comptes de destruir-ne més. Millorar el benestar de la gent amb equipaments i serveis públics de qualitat: sanitaris, educatius, assistencials... (Macià Blázquez)

El faraó Francesc Antich

Per MACIÀ BLÁZQUEZ, President interinsular del GOB

Els imperis de l´Antic Egipte, fa 5.000 anys, ocupaven als pagesos del fèrtil del Nil amb obra pública, mentrestant la terra no era cultivable. Les obres que els feien fer -temples i mausoleus, com ara les piràmides- servien per refermar el poder dels déus i dels seus representants a la Terra: sacerdots, faraons i d´altres aristòcrates. També era important mantenir ocupades a les "classes perilloses" quan el camp no els donava feina.

D´això en diuen avui en dia "mesures anticícliques", per reactivar l´economia en temps de crisi de sobreacumulació, com l´actual. El poder es reafirma i recupera el control després de l´eufòria. El Govern de les Illes Balears ha presentat projectes de nova obra pública per compensar la crisi econòmica amb el mateix propòsit: defensar els interessos dels poderosos, el sector de la construcció, i ocupar les "classes perilloses".

El sector de la construcció s´ha sobredimensionat fins al 2007. A les illes Balears, representa més del 10% del PIB i ocupa al 15% de la població activa. Però suposa urbanitzar més de 1,6 hectàrees al dia, amb ciment, bloquets i asfalt que desfiguren i deterioren el nostre entorn. La crisi econòmica ha frenat la construcció perquè s´ha sobrevalorat el seu preu futur, empès per l´especulació financera. Així ho fa patent la fallida de promotors, com ara el Grup Drac de Vicenç Grande. Tanmateix, contràriament al discurs mercantil, a més habitatges produïts més puja el seu preu, dificultant el seu accés i agreujant la carestia per a l´ús de les classes desafavorides.

La proposta "d´injectar liquiditat al sector de la construcció" que ha anunciat el govern Antich per valor de 284 milions d´euros, té per objecte revifar aquesta desproporció amb obres públiques que "componen" el territori per promoure més creixement urbanístic. El cas més clar són les ampliacions dels ports de Ciutadella, Eivissa i Palma. Estan al nivell del que es va fer la legislatura passada amb la construcció d´autopistes -passàrem de 70 a 200 quilòmetres de xarxa viària d´autopistes/autovies/desdoblaments- i del que vol fer el Ministeri de Foment amb l´ampliació dels aeroports, per duplicar la seva extensió a Menorca, nombre de pistes a Eivissa o capacitat d´acollida de passatgers a Mallorca. L´eixamplament dels "colls d´ampolla" d´entrada i trànsit de passatgers i mercaderies contribueix al creixement insostenible; com ho fan també la connexió elèctrica amb la península, la desalació d´aigua o la incineració dels residus. L´aïllament insular ens ha de fer corregir aquesta insostenibilitat: d´entrada l´objectiu ha de ser l´autoabastament; i més enllà cal que corregim la nostra contribució a la injustícia, per exemple reduir el consum d´hidrocarburs i no optar pels biocombustibles, perquè contaminen, justifiquen guerres o encareixen els aliments.

Per al GOB, les inversions públiques s´han d´adreçar a millorar la gestió dels recursos naturals. Per exemple, la distribució, depuració i ús de l´aigua; l´estalvi energètic i la producció d´energies netes; o la reducció, la reutilització i el reciclatge de residus. La mobilitat millora amb la proximitat del que hem de menester, propiciar que no ens haguem de desplaçar tant i poder fer-ho amb transport públic com ara el tren. Reconvertir de veritat les ciutats i els nuclis turístics, per treure més profit del sòl que ja està urbanitzat per comptes de destruir-ne més. Millorar el benestar de la gent amb equipaments i serveis públics de qualitat: sanitaris, educatius, assistencials...

El GOB proposa que fem "de la necessitat virtut", per treure profit de la crisi econòmica i reconduir la nostra societat vers la sostenibilitat. Això vol dir no créixer més; però millorar en Sostenibilitat, amb menys impacte ambiental i una millor distribució del benestar.

Diario de Mallorca (10-VII-08)

L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte. (Miquel López Crespí)

La destrucció de la badia de Palma

Ens passen amb cançons. Els polítics oficials llancen contínuament cortines de fum provant de narcotitzar-nos amb les mentides que segrega el poder. Diuen que es controlarà el saqueig de recursos i territori, l’encimentament de les Illes, la cínica prepotència dels especuladors. Però el cert és que malgrat les promeses electorals, els mateixos que encapçalaren algunes de les lluites per salvar la Real, l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, ara inauguraran l’hospital del PP oblidant la reforma de Son Dureta que era l’alternativa d’Aina Salom i de bona part del PSOE. La destrucció de Son Bosc, denunciada pel GOB; els desastres de “Port Adriano” que encara és sense protegir, immers en un procés de degradació quasi irreversible; la destrucció del Port de Pollença amb la construcció de la nova carretera... I no en parlem de la liquidació de bona part del patrimoni arquitectònic i cultural de Palma. Basta fer una volta per la ciutat per a constatar com els especuladors destrueixen bona part de l’herència que els mestres d’obres, ferrers, fusters i escultors de finals del segle XIX i començament del XX ens llegaren. I què fan les forces progressistes que hem ajudat a gaudir del poder, de la poltrona i la nòmina institucional? Llevat algunes accions concretes per a provar de “quedar bé” amb l’electorat, miren cap a una altra banda i no diuen res. O encara pitjor: si hi ha algú, com per exemple la valenta activista social Aina Calafat i els membres de la Plataforma Salvem la Real, que s’entesta a continuar la lluita per salvar Mallorca, alhora els demonitzen dient que “desestabilitzen la situació” i “fan feina per al PP”. Com quan en temps de l’anterior Pacte de Progrés demonitzaven Els Verds que no volien fer de florero institucional, o a gent com Nanda Caro i tants d’altres que volien impulsar una política progressista. Els vividors de la política en tenien prou amb fer quatre rodes de premsa per a dir que tot anava bé i cobrar els substanciosos sous cada final de mes. Tota la resta, qualsevol exigència de compliment dels pactes acordats o d’avançar en una línia d’esquerra era considerat una provocació i una follia de gent que no tocava de peus a terra. Ben igual que en temps de la transició, quan els mateixos que criminalitzaven Els Verds o Nanda Caro, pactaven amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones demonitzant les persones i partits que volien continuar lluitant en defensa de la República, l’autodeterminació i el socialisme.

He fet aquesta indroducció-recordatori perquè no hi ha dia que els ciutadans i ciutadanes de les Illes no ensopeguem amb un nou ensurt encimentador i destructiu de recursos i territori. Si els mesos passats era la lluita, encapçala pel GOB, per provar d’aturar les bestieses encimentadores de Jaume Carbonero fent el joc als promotors de les Illes, ara sabem que ja ham començat els preparatius per a la destrucció del que ens resta de la badia de Palma. Els plans per a bastir una segona dàrsena, un port gegantí que trigarà prop de quinze anys a bastir-se ja, són aquí. Per ara no hem vist cap polític que piulàs. Sabem que, sortosament i com de costum, el GOB ha començat a hissar la bandera de perill davant el desastre que s’apropa. Però el cert és que la mateixa classe que ha encimentat les Illes ara es prepara per a destruir la badia de Palma. I parlam de destruir perquè els plans faraònics que es preparen no consisteixen a adequar les actuals instal·lacions portuàries fent les pertinents ampliacions. No. Aquí, com si estiguéssim en plena època del bestial “desarrollismo franquista”, el que es tracta és de bastir obres immenses que, sense pensar en les conseqüències que comporten, donin moltes comissions i serveixen, com de costum, per a fer multimilionaris els quatre aprofitats de sempre.

L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte.

Ens demanam què fa el govern de les Illes i el de l’Estat per aturar les cames a aquesta nova bestiesa especulativa. Els experts que coneixen la qüestió i que no resten lligats als promotors del projecte informen que hi ha moltes maneres d’ampliar i adequar les actuals instal·lacions abans de destruir la badia de Palma. Esperem que s’imposi el seny i que aquesta vegada no guanyin els interessos dels constructors i promotors. En cas contrari, el camí hauria de ser el de la vigilància i mobilització ciutadana per a provar d’impedir aquesta nova malifeta, aquest nou atemptat a la preservació dels nostres minvats recursos i territori.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives (jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa); Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares (jurat del Premi Mallorca 2008 de Poesia)

Joana Lluïsa Mascaró, Consellera de Cultura i Patrimoni

Consell de Mallorca

Departament de Cultura i Patrimoni

Direcció Insular de Política Lingüística

Sr. Miquel López Crespí

Antoni Marquès Marquès, 20, 4t, 1ª

07003-PALMA

Distingit senyor,

Vull agrair-vos personalment la deferència que heu tingut amb el Consell de Mallorca en acceptar fer part del Jurat dels Premis Mallorca, creats per la primera institució de l´illa. Estic segura que a poc a poc seran un referent de prestigi i que aporten cada anys a la cultura catalana una peça que consolida el bastió de la normalització lingüística que, des del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca i, especialment, des de la Direcció Insular de Política Lingüística, volem construir per reforçar la identitat del nostre poble.

Joan Mas i Vives, president del Premi Mallorca 2008 de Narrativa
Finalment, el nomenament dels jurats dels Premis Mallorca 2008 de Creació Literària ha quedat com segueix:

Jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa: Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives, que el presidirà. Joan Obrador farà les funcions de secretaria.

Miquel López Crespí, membre del jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa

Jurat Premi Mallorca 2008 de Poesia. Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares, que el presidirà. Carme Bennàssar farà les funcions de secretaria.

Antoni Vidal Ferrando, membre del Jurat del Premi Mallorca 2008 de Poesia

Segurament, la segona quinzena de setembre tornareu a rebre notícies nostres per a posar data a la reunió de la qual ha de sortir el nom de l’obra guanyadora dels Premis Mallorca d’enguany.

Rebeu una atenta salutació amb el desig que passeu un bon estiu i no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol dubte o aclariment.

Joana Lluïsa Mascaró Melià

Consellera de Cultura i Patrimoni

Palma, 11 de juliol de 2008-07