Literatura catalana contemporània

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)

La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració

Presentació de la conspiració a Castelló. D´esquerra a dreta: Alícia Coscollano, directora de l´editorial Antinea, Josep Lluís Pascual, president de l´Associació Cultural “Amics de Vinaròs” i Miquel López Crespí, escriptor.

No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.

Gran èxit de les presentacions a Castelló de la novel·la La conspiració. Miquel López Crespí signà nombrosos exemplars de la seva obra, dedicats als amics de totes les contrades del País Valencià i Catalunya Principat.

Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.

La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.

L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.

Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?

Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.

Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. (Miquel López Crespí)

Defensa de Biel Barceló.

Aquests dies el PSM ha tornat a rebre, i fort!, per part d´alguns publicistes que diuen ser progressistes. Els atacs contra el PSM formen part del “normal” paisatge quotidià, del conegut autoodi nostrat. És una història prou coneguda: d´ençà els anys de la transició, quan determinats sectors de l´esquerra institucional espanyola criminalitzaven el nacionalisme d´esquerra perquè aquest volia una constitució autènticament democràtica, el panorama no ha canviat gens ni mica.

Després vengueren les demonitzacions perquè el PSM lluitava per sortir de l´OTAN, quan el PSOE varià la seva postura i, de dir d´”entrada, no”, va acabar defensant allò tan conegut “d’entrada, sí”. Sempre són el mateix, tots aquests atacs, en teoria provinents de fileres “amigues”. Una de les darreres campanyes contra el PSM s´esdevengué en les setmanes de la signatura del primer Pacte de Progrés, quan Francesc Antich i Maria Antònia Munar, completament d´acord en la tasca de marginar els nacionalistes d´esquerra, volien excloure l´organització, que en aquell temps dirigia Mateu Morro i Pere Sampol, de la gestió del Consell Insular de Mallorca.

Ara, amb el segon Pacte de Progrés, s´ha esdevengut més del mateix. Idèntiques campanyes rebentistes i d´intoxicació per provar de fer veure al votant progressista que els nacionalistes d´esquerra continuen navegant per la follia, la immaduresa, l´infantilisme polític més forassenyat. Però Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles.

Crec sincerament que el paper de Biel Barceló ha estat summament important per a concretar el Bloc, la força que ha estat decisiva per a foragitar el PP de les principals institucions de les Illes. Biel Barceló es trobava en una situació prou complicada quan patí l´escisió del partit, amb la marxa dels militants que formaren Entesa per Mallorca. El PSM s´enfrontava en aquest complicat envit electoral sense el suport dels principals dirigents, amb la desaparició de la primera línia d´acció política d´homes i domes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Bàrbara Bujosa, Pere Muñoz, Pere Sampol, Mateu Crespí, Jaume Samsó, Josep Gomila i tants d´altres. El camí que hi havia pel davant era tèrbol i obscur. Enmig de tots aquests problemes, la crisi més creu patida mai pel nacionalisme d´esquerra, Biel Barceló va saber anar unificant el que restava de partit, consolidant les agrupacions que restaven alhora que, en una tasca prou complicada per les reticències d´ERC, anava concretant el Bloc.

En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, determinats “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat!

Biel, no els facis cas. Deixa que prediquin. Els sectors progressistes que hem donat i donam suport al Bloc pensam que s´ha fet una bona feina.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VII-07)

Miquel López Crespí, i alguns comptats resistents, no han deixat d'estar mai empenyorats, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics pel camí de recuperar la memòria-; ni amb el present -practicant ara i suara una crítica valenta i sense concessions vergonyants-.(Joan Pericàs)

El periodisme d´opinió a les Illes

600 articles de l´escriptor Miquel López Crespí en defensa de la cultura catalana, la memòria històrica, l´OCB, el PSM, ERC, la República, el socialisme, el sindicalisme d´esquerra, la unitat dels Països Catalans i la lluita per l´autodeterminació.

Per Joan Pericàs, periodista

Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

De tant en tant revifa el debat sobre el compromís de l'escriptor (o l'artista, si es vol) amb la societat que l'envolta, allò que es diu engatjar-se, i que no vol dir sinó empenyorar-se amb el seu temps, acceptar el desafiament que la realitat imposa. De tot això se'n poden fer teories, tendències i escoles; mantenir aferrissades controvèrsies sobre si convé supeditar l'estètica a la ideologia, escriure llibrots canònics i anticanònics, però no és la voluntat d'aquest articlet endinsar-se per viaranys tan erudits. Emperò, podríem convenir que Miquel López Crespí, de qui pretenc parlar aquí, sembla més partidari de l'escola gramsciana, tot i que tal positura li hagi de suposar d'esser inclòs en l'anomenada Escola del Resentiment que tant blasmen els partidaris de Harold Blomm.

Un dels nombrosos articles de l'escriptor Miquel López Crespí publicats en El Mundo-El Día de Baleares defensant l'Obra Cultural Balear (OCB) i que va merèixer les felicitacions de la direcció de l'Obra Cultural Balear.

A les nostres contrades, la recerca infructuosa de Ben Laden per les coves afganeses, la morca alliberada del Prestige i, sobretot, el nou imperialisme encetat per l'era Bush, amb l'ajut irresponsable d'alguns nanets sàtirs engatats de poder, han aconseguit que alguns escriptors abandonin la solitud creativa per a dir la seva, la qual cosa no em sorprèn gens ni mica. Sí que em sorprèn, i molt, és que alguns vulguin que, per això, repiquin totes les campanes. Em sobta perquè Miquel López Crespí, i alguns comptats resistents, no han deixat d'estar mai empenyorats, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics pel camí de recuperar la memòria-; ni amb el present -practicant ara i suara una crítica valenta i sense concessions vergonyants-. Em rebenten, sincerament, certs aplaudiments quan el vent bufa a favor (potser a favor d'allò que es diu el políticament correcte), sobretot quan molts dels que ara fan mambelletes han blasmat i tractat d'anorrear els engatjats de sempre, com Miquel López Crespí. Sobre l'engatjament o millor el no engatjament, el mestre Joan Fuster ens va deixar un excellent assaig, que ara, esperonat per les circumstàncies, he rellegit. Segons Fuster, l'intellectual europeu es veu normalment immers en una aventura erasmiana: convidat ara i adés per dos bàndols enfrontats (llegim partits polítics, per exemple), no acaba de decantar-se ni per un, ni per l'altre (ni Roma, ni Luter). Fins a quin punt aquesta actitud respon a un desig sincer d'independència o bé a un nedar i voler guardar la roba? En el cas d'Erasme no voler perdre la protecció econòmica dels ortodoxos però sense sotmetre's; en el cas de l'escriptor actual, no perdre les subvencions que li permeten publicar la seva obra però sense que això suposi silenci còmplice davant les malifetes del poder. Fuster és benèvol amb Erasme i amb els intellectuals contemporanis. El mestre valencià afirma que, amb excepcions, per a l'escriptor actual "literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat". Jo no estic tan segur que les excepcions siguin poques.

Un dels darrers articles de Miquel López Crespí publicats en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07) demanant la unitat de les forçes nacionalistes i progressistes per a fer front al PP i en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans. En total Miquel López Crespí ha escrit més de 600 articles en defensa del català, el Pacte de Progrés, la República, el socialisme, la memòria històrica, el PSM, ERC, els Verds, l'OCB i els escriptors i intel·lectuals de les Illes nacionalistes i progressistes.

Umberto Eco també ha intentat trobar paradigmes en l'antiga Grècia per a les diverses actituds dels nostres intellectuals davant la realitat social. Per a l'italià, Odisseu podria perfectament ser el paradigma de l'intellectual orgànic d'avui dia. Primer posa els seus coneixements a treballar pel poder (cavall de Troia) i després, com a recompensa, diu Eco, se'n va a fer un creuer. En Plató s'emmirallen tots aquells que basteixen paoroses utopies, inservibles per a la vida humana. En Aristòtil trobem l'exemple del mestre que no influeix en qüestions de govern i que, com a prefecte, aconsella sols bones lectures a Alexandre el Gran. Conta Eco (ho escric de memòria) que, quan va acabar d'exposar la seva classificació en una conferència, algú del públic assistent l'assabentà d'un oblit imperdonable: Sòcrates. I és que si hagués d'aixoplugar Miquel López Crespí sota algun d'aquests paradigmes, sens dubte escolliria Sòcrates: fidel a unes lleis, a un programa, a un compromís, fins al punt d'arriscar-se a criticar obertament l'incompliment per part del poder del seu contracte amb el poble.

Qui llegeixi el darrer llibre de Miquel López Crespí Saber dir les coses, un tast d'autèntic periodisme i d'excellent crítica política, comprovarà el que dic.

Puc donar fe, com a responsable de la secció d'Opinió de El Mundo-El Día de Baleares en el període en què foren publicats tots aquests articles, del rigor, l'honestedat i la valentia del treball de Miquel López Crespí. Rigor, perquè darrere cada article hi ha hores de feina, de recollida de dades, d'entrevistes, d'investigació. Honestedat, perquè no hi ha ni una sola concessió en la crítica al poder (al Pacte de Progrés, en la majoria d'articles), ni en l'hora de recordar als partits que han governat les Illes entre 1999 i 2003, els seus compromisos amb els més dèbils, amb el medi ambient i amb el recobrament de la llengua i del País. Valentia, perquè Miquel López Crespí sí que entén la literatura com a indestriable de l'opinió i no supedita la seva literatura ni a la subvenció ni al reconeixement. Saber dir les coses és un llibre indispensable per a entendre aquest quatrienni progressista que acabà amb la llarga transició política a les Illes.

Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. Un egoisme que humiliava de tal manera els dirigents, militants i electors de l´esquerra nacionalista que, tothom ho pot entendre perfectament, obligava a alçar la veu per a exigir el que era just i necessari per a consolidar el pacte progressista. (Miquel López Crespí)

En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, aquests “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat! (Miquel López Crespí)

Els atacs contra Biel Barceló i contra el PSM

Biel Barceló

Aquests dies el PSM ha tornat a rebre, i fort!, per part d´alguns publicistes que diuen ser progressistes. Els atacs contra el PSM formen part del “normal” paisatge quotidià, del conegut autoodi nostrat. És una història prou coneguda: d´ençà els anys de la transició, quan determinats sectors de l´esquerra institucional espanyola criminalitzaven el nacionalisme d´esquerra perquè aquest volia una constitució autènticament democràtica, el panorama no ha canviat gens ni mica. Aleshores, els servils que abandonaven la lluita per la república i l´autodeterminació blasmaven diàriament el PSM perquè aquest demanava l’abstenció davant el referèndum constitucional. Sebastià Serra, un dels caps visibles de l´organització, rebia els atacs de tots aquells que fugien a recer del PSOE. La direcció del PSM era atacada com a responsable, afirmaven, de “dividir l´esquerra” per no voler ser deglutits pel partit de Felipe González i Alfonso Guerra. Al PCE de Santiago Carrillo tampoc no li agradava veure l´enfortiment d´un partit que, a part de recordar l´abandonament de la lluita republicana i nacionalista dels neoestalinistes, criticava la signatura dels antipopulars Pactes de la Moncloa.

Després vengueren les demonitzacions perquè el PSM lluitava per sortir de l´OTAN, quan el PSOE varià la seva postura i, de dir d´”entrada, no”, va acabar defensant allò tan conegut “d’entrada, sí”. Sempre són el mateix, tots aquests atacs, en teoria provinents de fileres “amigues”. Una de les darreres campanyes contra el PSM s´esdevengué en les setmanes de la signatura del primer Pacte de Progrés, quan Francesc Antich i Maria Antònia Munar, completament d´acord en la tasca de marginar els nacionalistes d´esquerra, volien excloure l´organització, que en aquell temps dirigia Mateu Morro i Pere Sampol, de la gestió del Consell Insular de Mallorca. Si consultam les hemeroteques podren comprovar la quantitat i la “qualitat” dels insults, desqualificacions i tèrbols advertiments que aquests sectors “amics” bastien cada dia.

Ara, amb el segon Pacte de Progrés, s´ha esdevengut més del mateix. No res d´especial, per entendre'ns. Idèntiques campanyes rebentistes i d´intoxicació per provar de fer veure al votant progressista que els nacionalistes d´esquerra continuen navegant per la follia, la immaduresa, l´infantilisme polític més forassenyat. Ningú no felicitava Biel Barceló i la direcció del PSM per haver aconseguit, juntament amb els altres membres del Bloc, unificar esforços, resistir l´onada del bipartidisme regnant i, amb els diputats obtenguts, acabar amb la majoria del PP a les Illes. El Bloc ha estat decisiu a l´hora d´impedir que el PP revalidàs la majoria absoluta. I aconseguir-ho sense disposar dels mitjans i del suport mediàtic amb què comptaven PSOE i UM, és un dels grans mèrits de les forces coaligades en el Bloc.

Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. Un egoisme que humiliava de tal manera els dirigents, militants i electors de l´esquerra nacionalista que, tothom ho pot entendre perfectament, obligava a alçar la veu per a exigir el que era just i necessari per a consolidar el pacte progressista. Crec sincerament que el paper de Biel Barceló ha estat summament important per a concretar el Bloc, la força que ha estat decisiva per a foragitar el PP de les principals institucions de les Illes. Biel Barceló es trobava en una situació prou complicada quan patí l´escisió del partit, amb la marxa dels militants que formaren Entesa per Mallorca. El PSM s´enfrontava en aquest complicat envit electoral sense el suport dels principals dirigents, amb la desaparició de la primera línia d´acció política d´homes i domes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Bàrbara Bujosa, Pere Muñoz, Pere Sampol, Mateu Crespí, Jaume Samsó, Josep Gomila i tants d´altres. El camí que hi havia pel davant era tèrbol i obscur. Enmig de tots aquests problemes, la crisi més creu patida mai pel nacionalisme d´esquerra, Biel Barceló va saber anar unificant el que restava de partit, consolidant les agrupacions que restaven alhora que, en una tasca prou complicada per les reticències d´ERC, anava concretant el Bloc.

Per quins motius determinats gasetillers no volen reconèixer la immensa tasca realitzada pels nacionalistes d´esquerra? En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, aquests “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat!

Biel, no els facis cas. Deixa que prediquin. Els sectors progressistes que hem donat i donam suport al Bloc pensam que s´ha fet una bona feina i que els objectius essencials del Bloc es van aconseguint a poc a poc.

Miquel López Crespí

En aquesta novel·la, Albert Hernàndez torna a enfrontar-se amb els fantasmes de la guerra civil i de la lluita per la llibertat. Com en moltes de les seves obres, són els vençuts, en aquest cas els combatents republicans Sebastià i Daniel, els que, de la manera que poden, aconsegueixen enfilar-se a un dels pocs vaixells que l´any 1939 surten del port d´Alacant escapant de la repressió feixista. La força de la descripció de personatges demostra novament la capacitat d’aprofundir en els sentiments més profunds de l´home. (Miquel López Crespí)

El tango de l´anarquista, d´Albert Hernàndez i Xulvi

Amb l´escriptor de Catarroja Albert Hernàndez i Xulvi coincidírem per primera vegada en el lliurament dels Premis Literaris del Principat d´Andorra. Ho record com si fos ara mateix. Era una freda nit de novembre de 1990 i érem a l´hotel tot esperant el lliurament dels guardons que ens havien atorgat, a ell el premi de novel·la per l´obra No mireu per l´ull del panya; a qui signa aquest article pel poemari Les Plèiades. Malgrat que abans no havíem tengut cap relació personal, sí que ambdós ens coneixíem a través de les obres respectives. Jo ja coneixia la seva narrativa, que, m’havia apassionat. Parl de La síndrome i altres històries, que guanyà el Premi l´Encobert de l´any 1988 i Aquell paisatge d´agost, que obtengué el Benvingut Oliver de narrativa de Catarroja. Record que la nit que ens coneguérem personalment, intercanviàrem impressions, ens contàrem anècdotes, compartírem alguns secrets professionals. No cal dir que de seguida vaig comprendre que Albert Hernàndez era de la meva corda.

Amb els anys ha anat consolidant la seva carrera professional i ha esdevengut un dels escriptors més sòlids, més guardonats i de més vendes dels Països Catalans, malgrat que no compta al darrere amb cap clan o camarilla que li doni suport. O potser per això mateix. Entre la seva producció destacaria, com a obres importants de la narrativa catalana contemporània, les novel·les L’últim somni (Pagès Editors, Lleida, 1994), Arran de pell (Pagès Editors, 2004), Temps de fang (Eliseu Climent/3i4, València, 2007) i, la darrera, de la qual voldria escriure dir unes paraules, El tango de l´anarquista (Editorial Bromera, València, 2006).

Després de la lectura d’aquesta fantàstica història, El tango de l’anarquista, la novel·la que ha publicat Bromera en la seva col·lecció “L´Eclèctica”, hom pot veure ja completament consolidada la carrera d’aquest novel·lista, mestre en l’art de bastir mons de ficció basats sovint en la més dura realitat. En aquesta novel·la, Albert Hernàndez torna a enfrontar-se amb els fantasmes de la guerra civil i de la lluita per la llibertat. Com en moltes de les seves obres, són els vençuts, en aquest cas els combatents republicans Sebastià i Daniel, els que, de la manera que poden, aconsegueixen enfilar-se a un dels pocs vaixells que l´any 1939 surten del port d´Alacant escapant de la repressió feixista. La força de la descripció de personatges demostra novament la capacitat d’aprofundir en els sentiments més profunds de l´home. Apassiona la forma com l´escriptor de Catarroja descriu les il·lusions que dominen el protagonista, Sebastià, el republicà que, deixant el país enrere, provarà de reconstruir la seva vida l’Argentina. La desventura persegueix els vençuts i, novament, a l’Argentina, quan pensa que ha deixat ben lluny el món tèrbol i mancat de llibertat de la dictadura franquista, s´adona, sense poder-hi fer res, que el colp d´Estat del general Videla capgira totes les seves esperances.

El tango de l´anarquista és, també, una interessant navegació pels revolts de la societat del País Valencià, el món dels republicans que han perdut la guerra i un viatge sorprenent per les esperances d´aquella generació de lluitadors argentins i del món sencer que foren massacrats per les dictadures militars d’Amèrica Llatina. La novel·la ens reviu els sangonosos anys en què l’Imperi, la CIA, organitzava l’agressió al poble del Vietnam, cops d´estat com el de Xile o el de l’Argentina, entre les matances més conegudes.

Albert no pretén, emperò, fer cap tesi política amb el rerefons que emmarca i defineix l´obra. Aquests fets històrics són el motor, els fonaments de la novel·la, la realitat que ha fet posar en marxa la imaginació del nostre autor, potser el truc que empra l´escriptor per a sorprendre el lector. I, com a home d´esquerres en exercici, Albert sap aprofitar la literatura, la ficció, la màgia de l´escriptura que ell domina de forma tan brillant, per a estimular la curiositat dels lectors envers uns esdeveniments amb els quals, potser, només havia tengut una relació superficial, de documental televisiu o simple notícia de diari.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-VII-07)

Maria Antònia Munar recomana l´obra de Miquel López Crespí.

...aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista. (Maria Antònia Munar)

Literatura mallorquina i compromís polític

El Diario de Mallorca del dia 11-IX-03 informava de l'acte-homenatge a l'escriptor Miquel López Crespí que s'havia fet al Palau del Consell de Mallorca en el marc dels actes de la Diada Nacional de Mallorca de l'any 2003. Presentaren i recomanaren l'obra de Miquel López Crespí, la presidenta del Consell Insular de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra, l'aleshores president de l´OCB Antoni Mir i el poeta i investigador Ferran Lupescu.

Maria Antònia Munar recomana l´obra de Miquel López Crespí

Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca (1)

Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge. (Maria Antònia Munar)

Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país. (Maria Antònia Munar)

Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. (Maria Antònia Munar)

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).

Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.

Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.

Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.

Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.

Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.

El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.

Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.

Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.

Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.

Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.

(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.

Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novella, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. (Ferran Lupescu)

L'obra de Miquel López Crespí

Miquel López Crespí i Maria Antònia Munar

Per Ferran Lupescu, escriptor i investigador, premi de poesia Josep M. López Picó 1996

La funció del meu parlament, que vol ser breu, no és tant parlar-vos de l'obra concreta que presentem, com mirar de situar el conjunt de l'obra de Miquel López Crespí en el marc de la literatura catalana actual, amb algunes reflexions concomitants.

Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novella, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. De fet -ja ho dic al pròleg de l'obra que ens reuneix aquí-, entre els intellectuals que collaboren avui a la premsa, en Miquel és tal vegada 'el més llegit de Mallorca, i el més influent; sorprèn que no se'l disputin diaris i revistes a cop de taló'.

Bloc nacionalista i progressista el dia de la presentació del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort). D'esquerra a dreta: Ferran Lupescu (sobiranista d'esquerra), Antoni Mir (aleshores president de l'OCB), Maria Antònia Munar (UM), Miquel López Crespí (sobiranista d'esquerra), Sebastià Serra (PSM) i Dolça Mulet (UM).

Tot plegat respon, per damunt de tot, a la necessitat vital d'escriure. O, per a expressar-ho dialècticament, tot plegat és al servei d'una necessitat vital: dir la realitat; dir-se a un mateix. Dir la realitat individual i collectiva. La vivència més íntima encabida en un món concret. La conflictiva experiència social que és el marc i la pre-condició de tota opció de llibertat. Una panoràmica multifacètica del nostre món vista específicament des d'aquest nostre país dissortat. Amb tota la rica gamma de matisos que això implica. Vet aquí l'aventura a què ens convida l'obra de Miquel López Crespí; una obra (ho he dit alguna volta) 'ja ingent i encara en ple curs d'elaboració'.

L'obra literària necessita vitalment de la crítica i de l'anàlisi, és clar; però, en darrera instància, ha de defensar-se tota sola davant el lector. Per exemple, com a font de gaudi estètic. En aquest sentit, vull reiterar (disculpeu-me la insistència a autocitar-me) que Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània'.

Inevitablement, tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra. nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'un pretesa "puresa" literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament "poc literària", per "política", si no per "pamfletària". El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén "natural". O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí.

Anys enrere ironitzava un autor estato-unidenc: "A la República Democràtica Alemanya es pot escriure qualsevol cosa, però no es pot publicar res; a la República Federal d'Alemanya es pot publicar tot, però no es pot escriure res". Bé. En aquesta era de despensament mundialitzat cal reivindicar, encara, un concepte tan elemental com la llibertat de creació; llibertat que no es limita a l'estricte moment creatiu, sinó que abasta la comunicació de l'obra feta. Cal bastir un espai de llibertat per a la literatura catalana en què es manifesti lliurament tota l'àmplia diversitat d'opcions i tendències realment existent. Cal sustentar aquesta llibertat en la crítica exigent i el debat honest, tan intensos com calgui, i, per això mateix, renunciant a dirigismes i exclusions. Cal posar les bases per a normalitzar la recepció social de la literatura catalana entre el nostre poble, de manera que hi recuperi el paper que li correspon com a literatura per antonomàsia. Deixem de perdre el temps en estèrils baralles internes per a controlar el gueto: les diverses energies s'hi neutralitzen mútuament, mentre l'espai públic i el consum popular resten ocupats molt preferentment per una altra literatura; l´única que té al seu servei un espai comunicatiu sobreprotegit; l´única no connotada, perquè 'los nacionalistas són los otros'. Lluny d'això, la catalanitat (la mallorquinitat, en el cas que ens ocupa) ha d'ésser una opció de futur per a tot el poble que viu en aquesta terra.

Permeteu-me acabar convidant-vos a llegir Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi teniu un recorregut crític per diversos aspectes de la cultura creativa catalana que es desenvolupa avui a Mallorca. Com és habitual en la seva assagística, Miquel López Crespí no us decebrà; ni per la informació factual, ni per l'agudesa del judici.

Palma (Mallorca) (10-IX-03). Palau del Consell de Mallorca. Parlament de l’escriptor i investigador Ferran Lupescu el dia de la presentació del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Un dels problemes essencials que han condicionat la davallada electoral del Bloc, un entre molts!, ha estat que la coalició s´ha concretat massa tard. Érem molts els que, just després de la derrota progressista del 2003, ja demanàvem anàlisis del que s´havia esdevengut. El retard d´ERC a incorporar-s’hi també ha estat decisiu, juntament amb l´eterna crisi dels Verds, per a no donar la imatge que pertocava al Bloc. (Miquel López Crespí)

Consolidar una nova força política conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la política: el futur del Bloc

D'esquerra a dreta, i formant un autèntic bloc d'esquerra nacionalista cultural, Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Bartomeu Carrió i una amiga el dia del recital poètic "30 anys de poesia mallorquina". Recital poètic que Miquel López Crespí va fer en el marc de les activitats culturals de l'OCB, els Vespres de Can Alcover.

D´ençà el 27 de març hem escrit nombrosos articles destacant la importància història que té la constitució dels diversos ajuntaments progressistes en relació al redreçament nacional de les Illes, per tal d’avançar en el camí d´enfortir la societat civil i començar a rompre l´hegemonia de la dreta a la nostra terra. És molt important haver aconseguit formar una coalició de centre-esquerra a un dels ajuntaments més importants: el de Ciutat. La constitució de coalicions semblants al Govern i al Consell Insular de Mallorca és igualment decisiva per a capgirar la dinàmica encimentadora, destructora de recursos i de despersonalització i banalització que hem patit amb el govern conservador.

Una vegada s´hagin resolt els petits problemes de distribució de les àrees de gestió entre les distintes forces progressistes i centristes, els dirigents del Bloc haurien de començar a analitzar seriosament els resultats electorals. Veure per on es podria anar tapant la important via d´aigua que, per a la coalició a què donam suport, ha significat la pèrdua del 54,60% del seu electorat a Palma. He escrit per endavant que ningú no discuteix l´èxit decisiu que ha significat per a l´esquerra nacionalista i per a la socialdemocràcia espanyola batre a fons el poder hegemònic del PP a les principals institucions de les Illes. En aquest punt coincidim amb un escrit que en el seu moment va fer Gabriel Barceló, i nosaltres som els primers que ho hem explicat per escrit i signat públicament a l´endemà de conèixer els resultats electorals.

El que voldria dir és que, malgrat l´èxit de la formació de governs progressistes arreu, no hem d´oblidar el que de veritat s´esdevengué el dia de la votació, si, a partir d´ara mateix, volem consolidar el que ha atès el Bloc. Una davallada electoral molt important va ser la de 1999, després que el PSM gestionàs al costat d´UM, el Consell Insular de Mallorca. Aleshores es perderen un diputat, un regidor a l´Ajuntament de Palma i dos mil vots. La constitució del primer Pacte de Progrés, l´accés a la gestió de més àrees de poder institucional, dificultà una valoració adient de la relativa derrota esdevenguda. El 2003 es tornà a perdre un altre diputat i un altre regidor. En aquella ocasió tampoc no es va aprofundir en el problema ni vaig veure cap valoració versemblant del nou retrocés electoral. Aquest 2007, els partits coaligats en el Bloc, candidatura a què hem donat i donam suport, ha perdut a Palma tres dels cinc regidors que tenia, i dos diputats. Resumint: d´ençà 1999, el nacionalisme d´esquerra, anant en solitari o en coalició, ha perdut dos regidors a l´Ajuntament de Palma, quatre consellers i tres diputats. A Palma, que és on la davallada electoral ha estat més seriosa, la pèrdua ha estat propera al 55% de l´electorat conjunt de les forces que anaven coaligades.

Som moltes les persones que donam suport a l´esquerra nacionalista que volem saber per què s´esdevenen aquests fets. L´èxit obtengut en haver aconseguit batre la majoria absoluta del PP no ens ha de fer tancar els ulls davant la realitat.

Tots aquells que hem demanat que s´avanci en la constitució d´un autèntic bloc d´esquerra nacionalista, d´una força política que, com el Bloc Nacionalista Gallec, vagi més enllà de les coalicions de circumstàncies, voldríem veure que es comença a treballar en aquesta direcció. Pareix que un dels problemes essencials que han condicionat la davallada electoral del Bloc, un entre molts!, ha estat que la coalició s´ha concretat massa tard. Érem molts els que, just després de la derrota progressista del 2003, ja demanàvem anàlisis del que s´havia esdevengut. El retard d´ERC a incorporar-s’hi també ha estat decisiu, juntament amb l´eterna crisi dels Verds, per a no donar la imatge que pertocava al Bloc.

Sembla que un dels principals problemes de la pèrdua d´electors ve donat per la impossibilitat, almanco a Ciutat, d´unir en una direcció comuna l´electorat procedent d´EU i PSM. La pèrdua de quinze mil vots demostra que han existit moltes fugides d´EU (i PSM) envers el PSOE. El PSM, a part d´haver pogut tenir fugides cap a Aina Calvo, també ha perdut vots en direcció a Unió Mallorquina. Pensem en l´èxit d´UM que, de no tenir representació a Palma, ha passat a tenir dos regidors.

Per provar d´evitar la continuada sangnia de vots i de representants institucionals s´han de cercar solucions des d´ara mateix i no amagar el cap dins l´arena com els estruços, dissimulant aquest problema ben real rere la repartició de les àrees de gestió actuals.

Consolidar una nova força política conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat.

Miquel López Crespí

Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Marí, Margalida Pons, Baltasar Porcel, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.

Presentació del programa del projecte Frankfurt 2007 a Palma.

Josep Bargalló assegura que la participació catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt serà un èxit.

Josep Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull (IRL), ha presentat a Palma el programa de La cultura catalana convidada d'honor a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 conjuntament amb el president de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB), Gabriel Janer Manila, i el vicerector de la Universitat de les Illes Balears, Martí Marc.

Durant la presentació del programa Frankfurt 2007, que s'ha fet al Centre Cultural Pelaires, Josep Bargalló ha agraït la voluntat de col·laboració de Gabriel Janer Manila com a representat de l'IEB. Bargalló ha dit "que la representació catalana a Frankfurt no seria la mateixa ni estaria completa sense l'aportació de l'IEB". El director de l'IRL s'ha mostrat convençut que "el programa català serà un èxit" i"que tenim una diversitat territorial que no creiem que teníem. Mostrar aquesta diversitat territorial i unitat de la llengua ja serà un èxit". A més, Bargalló ha comentat que Frankfurt 2007 "és una oportunitat increïble i alhora ens suposa una obligació davant les altres cultures sense estat". Gabriel Janer Manila també ha començat el seu parlament amb paraules d'agraïment per la voluntat d'entesa de director de l'IRL, Josep Bargalló, i de la comissària del Projecte Frankfurt 2007, Anna Soler-Pont. Janer Manila ha assegurat "que formem part del projecte global, no volem anar desmarcant-nos, en tot cas aportar el nostre aire particular".

El director de l'IEB ha comunicat que l'entitat editarà un catàleg amb la producció editorial recent amb 21 editors que publiquen en català a les illes cosa que suposa "gairebé un miracle" i un catàleg d'escriptors vius. En total, hi haurà 28 escriptors de les illes que participaran en els actes institucionals. Janer Manila ha aprofitat aquest acte per acomiadar-se de la presidència de l'Institut d'Estudis Baleàrics.

Durant l'acte, la comissària del Projecte Frankfurt 2007 ha explicat els principals punts del programa de la participació catalana.

Programa literari del Projecte Frankfurt 2007

Sovint la literatura de Miquel López Crespí defuig el naturalisme tan freqüent en moltes de les obres dels nostres escriptors i s’endinsa envers una pràctica literària, un discurs hereu de les tradicions més rupturistes de la literatura mundial. No debades l’escriptor de sa Pobla, d’ençà que comença a escriure els seus articles de crítica literària en les pàgines dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca a finals dels anys seixanta, ha assimilat el sistema d’escriptura dels seus mestres transformant-los, dialècticament, fins arribar a una nova síntesi superadora. (Salvador Rigo)

...estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surrealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant. (Salvador Rigo)

Estat d'excepció (Pagès Editors)

Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Sovint la literatura de Miquel López Crespí defuig el naturalisme tan freqüent en moltes de les obres dels nostres escriptors i s’endinsa envers una pràctica literària, un discurs hereu de les tradicions més rupturistes de la literatura mundial. No debades l’escriptor de sa Pobla, d’ençà que comença a escriure els seus articles de crítica literària en les pàgines dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca a finals dels anys seixanta, ha assimilat el sistema d’escriptura dels seus mestres transformant-los, dialècticament, fins arribar a una nova síntesi superadora. Una lectura poc atenta d’Estat d’excepció, una visió superficial de la novel·la, podria dir que estam novament davant una obra clàssica, una obra que podria emmarcar-se dins les influències que l’autor deu al Tolstoi de Resurrecció, a Els Miserables de Victor Hugo o al Roig i Negre d’Sthendal. Però, com acabamt de dir, aquesta seria una lectura apressada de la narrativa experimental del nostre autor. No endebades, des de finals dels anys seixanta fins a mitjans dels setanta, des de les pàgines de cultura dels més diversos diaris de les Illes s'encarregà de fer arribar notícia al lector illenc els escriptors internacionals del moment. Parlam de tots aquells estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surrealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant.

1) Estat d'excepció (Lleida, Pagès Editors, 2001)

La Presidenta podrà competir (amb igualtat de condicions) fins i tot amb n'Antich i el Govern de les Balears. Es va creant així un nou marc de referència en el món polític illenc: el Govern Munar amb tot l'augment de poder polític i econòmic que això comportarà. D'aquí unes setmanes tendrem un Govern Balear cada volta més decoratiu (amb cert poder només a Menorca i Eivissa-Formentera) i un PSM conformat amb allò "d'estar al Govern de les Illes i en el CIM". Els dos partits es veuran cada vegada més supeditats a les intelligents jugades de Maria Antònia Munar. Verds i Izquierda Unida es conformen amb el que tenen. Mai no els sents piular no fos cosa molestassin a "la madona". (Miquel López Crespí)

El cert és que (i això ja no hi ha ningú que ho dubti) qui porta la iniciativa política en aquest instant és Maria Antònia Munar que, a poc a poc -tot i essent una de les forces menys votades de la nostra comunitat amb el 6% dels vots-, aconsegueix fer retrocedir les iniciatives del PP, buida de poder polític i de recursos econòmics el Govern d'Antich (i per tant debilita el PSOE) alhora que va arraconant el seu soci del CIM (PSM) fins a límits increïbles si tenim en compte que el partit de Mateu Morro obtingué molts més vots que UM. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica del Pacte de Progrés (1999-2003).

MARIA ANTÒNIA MUNAR: EL POLÍTIC MÉS INTEL·LIGENT DE LES ILLES

(Un article publicat el mes de maig de 2001)

Miquel López Crespí i Maria Antònia Munar en el mes de setembre de 2003, quan el Consell Insular de Mallorca va retre un homenatge a l´escriptor de sa Pobla per una vida dedicada a la lluita per la llibertat del nostre poble i de defensa de la cultura catalana. Maria Antònia Munar recomanà l´obra de Miquel López Crespí, la qual, explicà la presidenta “era imprescindible per a conèixer a fons la nostra història”.

Maria Antònia Munar es va confirmant com un dels polítics més intelligents de les Illes. La forma com ha presentat davant de l'opinió pública la victoriosa aprovació de la Llei de Consells així ho confirma. Indubtablement, en aquesta ocasió (com en tantes altres!) PSOE i PSM han d'anar al darrera dels èxits de Maria Antònia una mica esmaperduts. La derrota política del PP provant de posar entrebancs a la Llei de Consells s'ha fet real amb la decisió del Tribunal Constitucional. A partir d'aquest moment la victòria política ha estat capitalitzada per UM en contra del Govern Antich (PSOE) deixant en evidència, de rebot, el paper sovint de soci embadalit, del PSM. I cal remarcar que la meva crítica a Mateu Morro es fa des de la posició d'amic (per això he demanat sovint el vot per aquest partit). Un amic al qual no li agrada constatar el paper subordinat del nacionalisme d'esquerres (i fins i tot del socialisme) a UM. No en parlem del paper d'IU i dels Verds en el nou organigrama que s'apropa!

Amb l'aprovació de la Llei de Consells el panorama polític illenc canvia radicalment en benefici dels interessos de Maria Antònia Munar. Recordem, per exemple, quina és la situació dins del CIM per poder anar albirant un futur que es presenta cada volta més controlat per "la Princesa".

La correlació de forces dins del CIM era, fins ara mateix, de tres càrrecs electes d'UM (Munar, Pasqual, Nadal) contra quatre del PSM (Vadell, Gomila, Alorda, Aguiló). Cal dir emperò que la prepotència del partit de Munar era absoluta (a conseqüència dels acords del Pacte de Progrés) i UM actuava de forma hegemònica mitjançant els càrrecs no electes que controlaven les conselleries: Sintes (serveis socials), Lacy (urbanisme), Borràs (medi ambient), Flaquer (hisenda), Sedano (esports). Maria Antònia Vadell ho tenia ben cru enmig de tot aquest personal. La diferència essencial (i bàsica) a partir d'ara serà (en entrar en vigor la nova Llei de Consells) que UM podrà nomenar multitud d'alts càrrecs (directors generals, secretaris generals tècnics, etc., etc.) que sí decidiran "amb totes les de la llei" (i valgui la redundància). Aleshores la balança del poder polític (i econòmic!) en favor de Maria Antònia Munar es multiplicarà fins a límits que ningú no pot imaginar. La Presidenta podrà competir (amb igualtat de condicions) fins i tot amb n'Antich i el Govern de les Balears. Es va creant així un nou marc de referència en el món polític illenc: el Govern Munar amb tot l'augment de poder polític i econòmic que això comportarà. D'aquí unes setmanes tendrem un Govern Balear cada volta més decoratiu (amb cert poder només a Menorca i Eivissa-Formentera) i un PSM conformat amb allò "d'estar al Govern de les Illes i en el CIM". Els dos partits es veuran cada vegada més supeditats a les intelligents jugades de Maria Antònia Munar. Verds i Izquierda Unida es conformen amb el que tenen. Mai no els sents piular no fos cosa molestassin a "la madona".

Recordem que, amb els pactes signats l'any 1999, el pressupost que controla el Consell Insular de Mallorca (enguany és de 19.000 milions) serà, l'any 2002, de 38.000 milions. El nou Govern de Munar tendrà per tant més competències, més poder polític, el doble de pressupost... De deu conselleries set seran per UM i només tres pel PSM . Dins del nou Govern Munar, PSOE, Verds i Izquierda Unida amb multitud de càrrecs electes no poden aspirar a res a conseqüència dels pactes signats l'any 1999. La consolidació del "doble poder" (PSOE-UM) es va concretant dia a dia en perjudici del PSM.

I les coses no acaben així. Potser on es veurà més l'augment de protagonisme de Maria Antònia Munar damunt els seus socis serà en la possibilitat d'elegir nombrosos alts càrrecs (que és el que comporta aquesta Llei de Consells, entre moltes altres coses). Ara mateix Maria Antònia Munar (a part de les conselleries: Antoni Pasqual, Josefina Sintes, Miquel Àngel Borràs, Rafel de Lacy, Mateo Sedano i Miquel Àngel Flaquer; Miquel Nadal passaria a ser conseller de Presidència) podrà disposar (per començar) d'un total de vint-i-un altas càrrecs (directors generals i secretaris generals tècnics amb possibilitats d'exercir les més importants atribucions, amb poder executiu absolut). El PSM s'haurà de conformar amb només vuit. Vint-i-un alts càrrecs d'UM al costat dels 8 del PSM! Gran jugada de Maria Antònia Munar novament!

Els amics del PSM haurien d'anar pensant si s'ho val anar conformant-se permanentment amb la cançoneta aquella de "Nosaltres estam en el Govern i en el Consell; ni PSOE, ni UM ni IU-Verds són en els dos llocs". Potser en Mateu (i el nacionalisme d'esquerres) haurien d'esmolar les ungles de no voler quedar aixafats en un futur ben proper.

El cert és que (i això ja no hi ha ningú que ho dubti) qui porta la iniciativa política en aquest instant és Maria Antònia Munar que, a poc a poc -tot i essent una de les forces menys votades de la nostra comunitat amb el 6% dels vots-, aconsegueix fer retrocedir les iniciatives del PP, buida de poder polític i de recursos econòmics el Govern d'Antich (i per tant debilita el PSOE) alhora que va arraconant el seu soci del CIM (PSM) fins a límits increïbles si tenim en compte que el partit de Mateu Morro obtingué molts més vots que UM.

Només en cal felicitar, des d'aquestes pàgines, a una excellent lectora de Maquiavelo (l'autor italià, no l'escadusser informe dels amics de na Nàjera!), el polític més viu de la nostra terra i desitjar que els companys del nacionalisme d'esquerres (i altres sectors progressistes) espavilin, es llevin la son i comencin a actuar decididament abans sigui massa tard.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-V-01)

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real. (Miquel López Crespí)

Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política. (Miquel López Crespí)

La plataforma “Progressistes pel Bloc”

Maria Antònia Vadell, vicepresidenta del Consell Insular de Mallorca en la legislatura 1999-2003 i Miquel López Crespí, sempre a l´avatguarda de la lluita en defensa dels drets nacionals i socials del nostre poble. Dos grans amics units per l´amor a Mallorca i la feina constant per una sociatat més justa i solidària.

En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. He dit a aquests amics que record molt bé tots i cada un dels atacs que he hagut de sofrir per part d’aquests sectors marginals i retardataris. Qui signa aquest article serva, sortosament, una bona memòria històrica, i els meus llibres d’assaig així ho demostren. Tots aquells que des de l´oportunisme polític han demonitzat la lluita per la República, el socialisme i l’autodeterminació ja han estat desemmascarats i són, amb nom i llinatges, en els llibres que he escrit per a servar la nostra memòria històrica.. No cal perdre més temps amb els envejosos i ressentits. La situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.

I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.

Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.

En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.

Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.

Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. És necessari acabar amb la corrupció descoberta per la Fiscalia i que aquesta continuï amb les seves investigacions; és igualment urgent posar fre als atacs continuats a la llengua catalana. Pensam que som molts els que no volem mudar de polítics només per raons estètiques. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres, culs que només serveixen per a cobrar a finals de mes i per a encalentir les cadiretes. Ja n´hi ha prou de romanços i de fer demagògia barata. Volem solucions autèntiques als problemes que tenim plantejats com a poble i com a col·lectivitat en vies de destrucció.

Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política.

Miquel López Crespí

Maria Antònia Munar va jugar amb Jaume Matas un munt de dies, talment els moixos s´entretenen fent mal a la bestiola que acaben de caçar. La punyalada final al PP va ser la concreció del Pacte de Progrés amb el PSOE i les altres forces nacionalistes i d´esquerra. Malgrat que UM sempre ha parlat malament d’EU i Verds, el cert és que totes aquestes organitzacions, inclòs el PSM, que aleshores era dirigit per Mateu Morro, aconseguiren importantíssimes àrees de poder i de gestió en el govern de les Iles mercès als acords amb la presidenta del Consell Insular de Mallorca. (Miquel López Crespí)

Gabriel Cañellas va voler acabar amb Maria Antònia Munar i Unió Mallorquina i no ho va aconseguir. Era quan va fer aprovar aquella famosa llei electoral que obligava els partits que es presentaven a les eleccions a superar el llistó del 5% per a obtenir presentació parlamentària. Una llei que, com tothom sap, no serví per a convertir en grup extraparlamentari el nacionalisme “centrista” d´UM. Ans al contrari, enrabiada per la malifeta de Gabriel Cañellas, Maria Antònia Munar, com a conseqüència dels nombrosos errors comesos per aquell dirigent del PP, va surar i consolidà el partit, mentre que Cañellas desapareixia per sempre de la vida política de les Illes. (Miquel López Crespí)

La victòria de Maria Antònia Munar

Miquel López Crespí i Maria Antònia Munar

Gabriel Cañellas va voler acabar amb Maria Antònia Munar i Unió Mallorquina i no ho va aconseguir. Era quan va fer aprovar aquella famosa llei electoral que obligava els partits que es presentaven a les eleccions a superar el llistó del 5% per a obtenir presentació parlamentària. Una llei que, com tothom sap, no serví per a convertir en grup extraparlamentari el nacionalisme “centrista” d´UM. Ans al contrari, enrabiada per la malifeta de Gabriel Cañellas, Maria Antònia Munar, com a conseqüència dels nombrosos errors comesos per aquell dirigent del PP, va surar i consolidà el partit, mentre que Cañellas desapareixia per sempre de la vida política de les Illes.

A partir d´aquell moment, Munar ja no s´ha fiat mai més de ningú; i quan l´any 1995 UM pactà amb el PSM i el PSOE per foragitar el PP del Consell Insular de Mallorca, es concretava la seva estudiada revenja contra aquells que l´havien volguda enviar a casa seva, a tenir cura dels cossiols. La tremenda i històrica humiliació que patí Jaume Matas quan l´any 1999, en no tenir el PP majoria absoluta, anava a la seu d´UM a pidolar un pacte amb UM significà la culminació de la venjança pels greuges patits. Tothom recorda a la perfecció com, sense gens ni mica de pietat pel pidolaire, Maria Antònia Munar va jugar amb ell un munt de dies, talment els moixos s´entretenen fent mal a la bestiola que acaben de caçar. La punyalada final al PP va ser la concreció del Pacte de Progrés amb el PSOE i les altres forces nacionalistes i d´esquerra. Malgrat que UM sempre ha parlat malament d’EU i Verds, el cert és que totes aquestes organitzacions, inclòs el PSM, que aleshores era dirigit per Mateu Morro, aconseguiren importantíssimes àrees de poder i de gestió en el govern de les Iles mercès als acords amb la presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Lluny de la demonització actual, UM esdevenia, als ulls dels teòrics i polítics del Pacte de Progrés i de l´esquerra oficial, l´element imprescindible d´un govern de “centre-esquerra” que era exemple per a totes les forces progressistes de l´Estat i quasi del món. Era la famosa “quarta via”, teoritzada i defensada arreu en aquells anys. Les crítiques a UM vengueren quan, amb el pacte de 2003 amb el PP, Maria Antònia Munar ja no garantia l´usdefruit del poder a l´esquerra oficial.

Aleshores el cantet mudà de seguida. De cop i volta, com és ben normal i no ens estranya gens ni mica, ja que la política institucional és així, el “nucli essencial del govern progressista de centre-dreta”, és a dir, Unió Mallorquina i Maria Antònia Munar esdevenien el dimoni que calia exterminar.

Amb aquestes eleccions ha passat el mateix. El PP, amb nervis imaginant que podia haver de tomar cedir a les exigències d´UM en cas de no obtenir la majoria absoluta, ha promès per activa i per passiva que no lliurarà cap institució a Maria Antònia Munar. Francesc Antich, el gran aliat de la presidenta, tant en el primer Pacte de Progrés al Consell de Mallorca l´any 1995, com en el segon a les Illes i a Mallorca l´any 1999, també ha dit que res no serà igual i que no hi haurà regals especials a forces minoritàries. I per si encara mancàs algun polític afirmant que no volen regalar res a Maria Antònia Munar, Gabriel Barceló, el cap de llista del Bloc per Mallorca, en unes declaracions a la revista El Temps, després d´afirmar que era possible un pacte amb UM per a reeditar el Pacte de Progrés, declara: “Del Bloc, que ningú no n´esperi el regal del Consell o d´una altra institució a una força que tingui només tres diputats, com passà abans”.

Tothom esperava el miracle de no haver de necessitar UM.

Maria Antònia Munar somriu sorneguera davant tot aquest allau de declaracions. I ara, amb la pèrdua de la majoria del PP a totes les institucions, molt més que mai. Basta constatar com somriu a les fotos que surten als diaris. Ella, que ha ajudat a gaudir del poder polític i de la gestió del règim tant als grups de l´esquerra com al partit de Jaume Matas, sap que una cosa són les declaracions que els dirigents llancen per a tranquil·litzar els respectius electorals i altra, molt diferent, la realitat política. Tanmateix, mentre siguin en vigència les actuals lleis electorats, qui forma govern és qui té majoria absoluta o, si no n´hi ha, qui té el suport de prou diputats –en siguin un, deu o vint- per a formar majoria suficient. Tota la resta són romanços per a entretenir el personal.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-V-07)

Damià Pons i Pons, professor UIB; Antoni Torrens, activista cultural; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Moll, músic; Margalida Capellà Roig, professora UIB; Joan Amer i Fernández, sociòleg; Pilar Arnau i Segarra, filòlega; Pere Bueno, sindicalista; Antoni Bennàssar, professor universitari; Miquel Bezares i Portell, escriptor; Francesca Bosch, activista cultural; Macià Calafat, activista cultural; Dionísia Camison Vargas, economista; Josep Ramon Cerdà i Mas, autor i director de teatre; Bartomeu Fiol, poeta; Gabriel Florit Ferrer, escriptor; Climent Garau i Arbona, apotecari jubilat; Mercè Garau i Blanes, gerent de PIME i economista; Lluís Garcia i Sevilla, membre de l'IEC, professor i metge; Immaculada Grande Pérez, professora d'Universitat; David Ginard i Féron, historiador; Josep Antoni Grimalt, professor universitari; osep Maria Magrinyà, activista cultural; Antoni Mas Busquets, escriptor; Antoni Nadal i Soler, escriptor; Josep Noguerol i Mulet, escriptor i botiguer; Francesca Palou, glosadora; Joan Manuel Pérez i Pinya, professor; Cèlia Riba i Vinyes, professora; Gabriel ST Sampol, escriptor; Antònia Vicens, escriptora; Miquel Àngel Vidal Pons, escriptor...

PER MALLORCA I PEL CANVI POLÍTIC

Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Els qui signam, amb el convenciment que Mallorca viu una situació política d'emergència nacional que exigeix mesures immediates de rectificació, volem manifestar públicament el nostre suport a les candidatures del BLOC PER MALLORCA.

La raó de la nostra decisió es fonamenta en la certesa que el BLOC, tant pel seu programa electoral com pels seus candidats, sabrà fer possible que es puguin aconseguir els objectius següents:

Una gestió de les institucions eficaç, transparent i participativa; sense corrupció ni clientelismes; en benefici de la totalitat de la gent i en cap cas sotmesa als interessos econòmics de minories molt poderoses;

Un autogovern que defensi amb coratge el seu àmbit competencial davant les actituds invasives que ben freqüentment manifesta el Govern de l'Estat (tant del PP com del PSOE) i que també reivindiqui un finançament just i suficient per atendre les múltiples necessitats socials, educatives, sanitàries i culturals que a hores d'ara pateixen les nostres illes;

La protecció enèrgica del territori, de la personalitat cultural i del patrimoni històric comú, així com també l'impuls a la normalització social del coneixement i ús de la llengua catalana i el desenvolupament de mesures destinades a la integració sociolaboral i lingüisticocultural de la nombrosa població nouvinguda;

Una economia sostenible, amb capacitat d'estimular una major qualificació professional dels treballadors i la seva formació permanent, que fomenti la contractació estable, que lluiti contra l'accidentalitat laboral, que estableixi mecanismes de suport a les empreses balears i als diversos sectors productius;

Unes polítiques socials de qualitat, que abastin tota la població, que garanteixin la igualtat d'oportunitats, que donin prioritat a l'atenció de les persones i dels grups socials més desvalguts.

Els qui signam, pensam que és imprescindible un canvi de rumb a les institucions. La continuïtat dels governs del Partit Popular i Unió Mallorquina serien letals per al manteniment de la personalitat nacional de Mallorca i per a la construcció d'una societat de benestar cohesionada i sostenible. Per tot això, manifestam el nostre suport a l'opció que ha pres el nacionalisme mallorquí per fer possible una alternativa política mallorquina, sobiranista i de canvi mitjançant el BLOC PER MALLORCA.

El canvi és urgent i és possible.

Aquest canvi passa, ineludiblement, per l'èxit electoral del BLOC PER MALLORCA.

Damià Pons i Pons, professor UIB; Antoni Torrens, activista cultural; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Moll, músic; Margalida Capellà Roig, professora UIB; Joan Amer i Fernández, sociòleg; Pilar Arnau i Segarra, filòlega; Pere Bueno, sindicalista; Antoni Bennàssar, professor universitari; Miquel Bezares i Portell, escriptor; Francesca Bosch, activista cultural; Macià Calafat, activista cultural; Dionísia Camison Vargas, economista; Josep Ramon Cerdà i Mas, autor i director de teatre; Bartomeu Fiol, poeta; Gabriel Florit Ferrer, escriptor; Climent Garau i Arbona, apotecari jubilat; Mercè Garau i Blanes, gerent de PIME i economista; Lluís Garcia i Sevilla, membre de l'IEC, professor i metge; Immaculada Grande Pérez, professora d'Universitat; David Ginard i Féron, historiador; Josep Antoni Grimalt, professor universitari; osep Maria Magrinyà, activista cultural; Antoni Mas Busquets, escriptor; Antoni Nadal i Soler, escriptor; Josep Noguerol i Mulet, escriptor i botiguer; Francesca Palou, glosadora; Joan Manuel Pérez i Pinya, professor; Cèlia Riba i Vinyes, professora; Gabriel ST Sampol, escriptor; Antònia Vicens, escriptora; Miquel Àngel Vidal Pons, escriptor...

...aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista. (Maria Antònia Munar)

Literatura mallorquina i compromís polític

Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca (1)

Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge. (Maria Antònia Munar)

Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país. (Maria Antònia Munar)

Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. (Maria Antònia Munar)

Miquel López Crespí i Maria Antònia Munar

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).

Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.

Antoni Mir, Maria Antònia Munar, Miquel López Crespí i Dolça Mulet

Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.

Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.

Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.

Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.

El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.

Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.

Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.

Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.

Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.

(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.

Maria Antònia Munar, presidenta del Consell de Mallorca, en presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart va dir, entre moltes altres coses, dins un absolut respecte a l'autor, al llibre i a les idees d'esquerra que hi són exposades: «L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins. 'Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país». (Miquel López Crespí)

Munar i els escriptors mallorquins

Bloc nacionalista i progressista el dia de la presentació del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort). D'esquerra a dreta: Ferran Lupescu (sobiranista d'esquerra), Antoni Mir (aleshores president de l'OCB), Maria Antònia Munar (UM), Miquel López Crespí (sobiranista d'esquerra), Sebastià Serra (PSM) i Dolça Mulet (UM).

Fer recompte de tot el que he escrit referent al control, pactat amb el PSOE i a vegades sense pactar!, que exercia UM damunt el Pacte de Progrés, les claudicacions d'aquells partits davant les sorprenents iniciatives polítiques de Maria Antònia Munar, ens ocuparia molt d'espai. Si haguéssim de nomenar un article fort, d'aquests sense cap mena de concessions, podríem parlar, per exemple, d'aquell que analitzava de forma detallada (vaig estar tot un estiu estudiant els decrets de Maria Antònia Munar en el Butlletí Oficial!) els beneficis econòmics que portava a UM la gestió del Consell. L'article, llarg i dens i que vaig publicar en dues parts en EL MUNDO/El Día de Balears amb el títol «Munar i els càrrecs polítics del Consell», és una de les crítiques més punyents que mai s'han fet a un dirigent polític mallorquí. No en parlem de la denúncia dels fets protagonitzats pel conseller de Medi Ambient, el senyor Miquel Àngel Borràs, un personatge que es construí un xalet en uns terrenys declarats «Àrea Natural d'Especial Interès».

Eren uns moments especials. Amb Munar responsable del govern de l'esquerra oficial, ningú no piulava. Aleshores Maria Antònia Munar era el polític de centredreta que, aliat amb els sectors progressistes, garantia el Govern de PSOE, PSM i IU-Verds. Cap intel.lectual en nòmina s'atrevia a parlar de certs incompliments, condicionats per UM, del Pacte signat a l'estiu de 1999. Es tractava, evidentment, de callar i cobrar. La nòmina, el cotxe oficial i la moqueta era l´únic que importava.

Maria Antònia Munar, polític d'excel.lent memòria, començava la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític [Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003], precisament amb aquestes paraules: «Miquel López Crespí és un dels periodistes i escriptors que més m'ha criticat». I, per acabar d'arrodonir aquest sospitós i problemàtic inici, afegí: «...i es defineix com a marxista». «Bé», vaig pensar, «ara comença la descàrrega de l'artilleria pesant».

Els escriptors nacionalistes d'esquerra ja estam prou acostumats a tota mena de campanyes rebentistes en contra nostra per part de l'innombrable exèrcit d'oportunistes i aprofitats que hem hagut de patir durant tots aquests anys de lluita contínua en defensa de la veritat. Qui no recorda la campanya de pamflets, calúmnies i mentides en contra meva i de la meva obra que ordí l'excarrillisme illenc l'any 1994? N'he deixat constància escrita en el llibre Cultura i antifranquisme que publicà Edicions de 1984 de Barcelona, l'any 2000 (vegeu el capítol «Els mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat», pàgs. 87-98).

Per a sorpresa meva (encara hi ha coses que em sorprenen!), la dreta munarista (qualificada de centrista per l'esquerra oficial durant els vuit anys que han gaudit de les substancioses nòmines del poder) no va caure en cap de les provocacions de certs representants, evidentment els més sectaris i dogmàtics, dels que usurparen el nom de l'esquerra autèntica en temps de la transició.

La presidenta del Consell de Mallorca, en presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart va dir, entre moltes altres coses, dins un absolut respecte a l'autor, al llibre i a les idees d'esquerra que hi són exposades: «L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins. 'Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país».

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-VII-04)

Els tres objectius principals del Bloc s´han aconseguir a la perfecció. El partit de Grosske i Rosselló ha evitat l´extraparlamentarisme, el PSM ha mantengut part de la seva representació institucional i el PP ha perdut la majoria absoluta. Tres importants objectius que s´han de valorar en el moment de fer les anàlisis pertinents dels resultats electorals. (Miquel López Crespí)

Bloc per Mallorca: una gran victòria en la derrota

Nanda Ramon

Si haguéssim d´analitzar els resultats electorals del Bloc tenint en compte solament el nombre de vots, diputats o regidors obtenguts dia 27 de maig, la conclusió lògica seria parlar d´un fracàs prou important. En efecte, analitzat des d´aquesta perspectiva, el Bloc hauria minvat molt en nombre de càrrecs públics electes. De quinze que en tenia davalla a nou. Com diu el web Ixent, portaveu d´un sector molt important de l´esquerra alternativa de les Illes, i com confirmen els resultats electorals, el Bloc per Mallorca ha perdut un diputat al Parlament; és a dir, dels cinc que hi tenia, s´ha quedat amb quatre. Per tant, com diu el redactor d’Ixent, el Bloc no ha sumat els vots que havien fet anteriorment els quatre partits que integren la coalició. Pel que fa als resultats del Bloc al Consell Insular de Mallorca, tothom sap que ha perdut dos consellers dels cinc que hi tenia; per tant s´ha quedat amb tres i tampoc no ha sumat els vots ni els suports que havien fet anteriorment els partits que integren la coalició electoral anant per separat.

Recordem que l´any 2003 el PSM-EN (Mallorca) tenia tres diputats amb un 9% dels vots i l´havien votat 30.964 ciutadans i ciutadanes. El partit d´Eberhard Grosske i Miquel Rosselló, unit a la fracció dels Verds de Miquel Àngel Llauger, va treure 19.050 vots i dos diputats, és a dir un 5,5% del vot. ERC va treure 1.667 vots, un 0,4 % dels emesos. En total, quan les quatre formacions abans esmentades es presentaren per separat a les eleccions, obtengueren 51.681 sufragis, el 15% de l´electorat. Ara, units, han davallat aquest percentatge i no han sumat res. Ans al contrari, perden 14.284 vots a la llista del Parlament, un 27,6% del seu electorat i 16.404 vots al Consell, la qual cosa significa que han deixat pel camí el 31,7% dels votants.

La davallada més important ha estat en la llista a l´Ajuntament de Ciutat, on el Bloc per Palma, ha perdut tres regidors dels cinc que hi tenia i s´hi ha quedat amb dos. Aquí, novament, el Bloc no ha sumat els vots dels partits que el formaven ja que, dels 25.832 vots obtenguts per separat entre EU-Verds, PSM i ERC, el 16, 80 dels electors, s´ha passat a 11.723 vots. Tot plegat significa que el Bloc ha perdut 14.105 votants a Palma, el 54,60 de l’electorat. Un fracàs que, evidentment, ningú no pot amagar ni dissimular.

Pere Muñoz, l´exdirigent del PSM, en una anàlisi feta recentment i incidint en la derrota del Bloc a Palma, escrivia: “El Bloc ha perdut uns 15.000 vots de mitjana, però el gran esclat ha estat a Palma, on ha passat de 5 a 2 regidors”. Pere Muñoz passa posteriorment a analitzar les davallades del Bloc a Son Ferriol, Can Pastilla, es Coll, es Molinar i Pere Garau. L´exdirigent del PSM afirma: “No hi estic content en absolut, però queda demostrat que el Bloc a Palma no ha sumat perquè ha fet que molta gent i agrupacions del PSM deixassin d´actuar”. I acaba dient: “queda demostrat que no tots els votants del PSM i d´EU comparteixen el projecte Bloc”.

Aquesta és també l´explicació que dóna el professor Jaume Lladó quan, en un article titulat “El fracàs del Bloc” afirma que PSM i EU “són dues formacions força diferents, amb una base electoral no gaire coincident. Els electors més nacionalistes tenen dificultats per votar una força que no s´ha caracteritzat mai per la seva sensibilitat envers la llengua, la cultura i la simbologia del nostre poble”.

Molt més dur en les seves apreciacions és Llorenç Buades, militant de la CGT i coordinador del web de l´esquerra alternativa Ixent, quan afirma: “No es poden amagar els mals resultats, ni adornar amb històries poc convincents que es fabriquen per part de les direccions polítiques per tal d´assegurar la supervivència dels càrrecs”.

Cal dir, i ho he deixat escrit en altres articles, que només compartesc en part les afirmacions de Pere Muñoz, Jaume Lladó i Llorenç Buades. Evidentment, els números són els números i no es pot amagar la davallada electoral. Ara bé, molts dels nostres analistes obliden els motius reals pels quals es va crear el Bloc. I crec que s´haurien de tenir ben presents si volem encertar en les valoracions que podem anar fent. El Bloc na néixer, i també hem escrits molts d’articles al respecte, per provar d´evitar l´extraparlamentarisme d´EU-Verds, que amb el seu migrat 5,5% eren a punt de restar fora de les institucions. També, no s’hauria d´oblidar, per fer menys evident la previsible davallada electoral del PSM després de totes les crisis i escissions patides per aquest partit. La darrera raó per a la constitució de la plataforma electoral era aconseguir batre la majoria absoluta del PP per a provar d 'obrir la via a un nou Pacte de Progrés a les Illes. Els tres objectius principals del Bloc s´han aconseguir a la perfecció. El partit de Grosske i Rosselló ha evitat l´extraparlamentarisme, el PSM ha mantengut part de la seva representació institucional i el PP ha perdut la majoria absoluta. Tres importants objectius que s´han de valorar en el moment de fer les anàlisis pertinents dels resultats electorals.

Miquel López Crespí

Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.

Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes

Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí

Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

Si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història. (Miquel López Crespí)

Si l´actual pacte PP-UM s´hagués signat per una durada de vuit anys no veuríem tanta preocupació entre les fileres del partit governant. Potser és en aquests moments, quan ja és massa tard, que els conservadors s´adonen que no ho han fet tan bé com ens volen fer creure; i si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història. (Miquel López Crespí)

Dia 27: la derrota del PP i el Pacte UM-PSOE

Algunes enquestes, d´aquelles que només són d´us intern dels partits i que han fet empreses de molt de prestigi dedicades a la investigació del comportament electoral de la societat illenca, indiquen que el partit de Jaume Mates està molt amoïnat. Si el PP no obté una majoria absoluta aclaparadora es veurà novament en mans d´UM i de Maria Antònia Munar amb el cost tan elevat que aquesta opció significa. Si l´actual pacte PP-UM s´hagués signat per una durada de vuit anys no veuríem tanta preocupació entre les fileres del partit governant. Potser és en aquests moments, quan ja és massa tard, que els conservadors s´adonen que no ho han fet tan bé com ens volen fer creure; i si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història.

Els polítics professionals haurien de recordar que en unes eleccions no hi ha res de segur, que les previsions més optimistes es poden fondre com el sucre dins un tassó d´aigua per qualsevol circumstància imprevista.

No podrem entendre la surrealista historia de les cintes de Roque López sense pensar en els nervis que comentam. Possiblement la tan desitjada majoria del PP depèn dels vots que Jaume Mates pugui perdre a Eivissa i que el diputat de l´illa de Formentera anàs a parar a mans progressistes. Aleshores, novament, com l´any 1999, tot tornaria estar en mans d´UM i de la presidenta del Consell Insular de Mallorca, ja que les enquestes de què parlàvem li donen uns bons resultats electorals.

Ningú no hauria d´oblidar les excel·lents relacions que sempre ha mantingut Maria Antònia Munar amb Francesc Antich ni com, en el passat, en aquells pactes en el Consell de Mallorca entre UM i el PSOE per a debilitar el PSM, ambdós polítics anaven de la mà, units molt estretament. Aquesta sintonia existent entre Antich i Munar, reforçada en els anys 1995-99, es consolidà amb el Pacte Progressista de 1999. Com va explicar per activa i per passiva la presidenta del Consell Insular de Mallorca, enemiga aferrissada dels Verds de Joan Buades i Margalida Rosselló i d´EU; ella només pactava amb el PSOE; els “petits”, tenir-los controlats, era cosa del PSOE. Per a Maria Antònia Munar, que mai ha anat de comunistes ni d´ecologistes, els Verds i EU no deixaven de ser els al·lotets mal criats de la socialdemocràcia. I tenir-los a ratlla era feina de Francesc Antich.

Malgrat que, per a un observador exterior, els Verds i EU se’n portassin sempre totes les endemeses d´UM, el cert era, com s´ha demostrat posteriorment, que l´enemic a batre era el nacionalisme d´esquerra, el PSM. L´estreta unitat existent entre PSOE i UM quan l´afer de la incineradora de Son Reus, un problema que comportà l´expulsió del PSM del govern del Consell Insular fins que s´aveniren a inaugurar la incineradora, va ser planificat de forma molt ben estudiada per Antich i Munar.

Qui s'atreveix a afirmar ara que UM no pactarà amb el PSOE? Res no és impossible entre polítics professionals que lluiten pel poder i, com de costum i ja estam acostumats, els pactes posteriors a dia 27 només dependran dels oferiments que tant Francesc Antich com Jaume Mates facin a UM. Res no fa preveure que Unió Mallorquina pateixi una davallada de vots espectacular. Fins i tot és possible que Unió Mallorquina no solament condicioni el futur govern de les Illes; el més espectacular seria, sens dubte, que, si no obtingués la majoria absoluta Catalina Cirer, el regidor d´UM fos la peça clau i decisiva per a formar govern municipal a la nostra ciutat.

La repetició d’un hipotètic Pacte de Progrés no depèn tant de la dels escons i regidors del Bloc, que també és molt important, sinó sobretot de la pujada que pugui fer el PSOE dia 27 de maig.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (15-V-07)