Literatura catalana contemporània

Avançaments editorials (II) - La segona edició de la novel•la La Conspiració ja és a punt d´entrar a màquines. Ara mateix El Tall Editorial m´ha enviat el llibre maquetat (per a les darreres correcions) i la coberta, solapes i contraportada.- Vet aquí un petit tast del llibre

Turmeda | 29 Abril, 2026 20:23 | Compartir:

Illes – Avançaments editorials (II) - La segona edició de la novel•la La Conspiració ja és a punt d´entrar a màquines. Ara mateix El Tall Editorial m´ha enviat el llibre maquetat (per a les darreres correcions) i la coberta, solapes i contraportada.- Vet aquí un petit tast del llibre –

Les primeres lectures

El que més m’indignava era el munt de mentides de les classes de política. Horabaixes grisos sentint el relat de les heroïcitats del coronell Moscardó, el militar que s’estimà més veure morir el seu fill que acceptar la rendició davant els rojos. Em sabia de memòria les biografies del general Franco, l’enviat de Déu, beneït pel Vaticà, que havia salvat Espanya del comunisme i la maçoneria universals; de José Antonio, el fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que morí afusellat pels republicans en un penal d´Alacant. L´avorrida cadència del professor falangista explicant les extraordinàries aventures en defensa de la Fe dels conqueridors espanyols d’Amèrica. La valentia d’Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Cristobal Colón i Pedro de Valdivia em foradava les oïdes, talment l’obligat seguiment del rosari a l’església quan, com cada dijous, el mestre ens portava a sentir les recomanacions del rector.

Un viatge al futur

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il•luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!

Records de la mare (Francesca Crespí Caldés, “Verdera”)

Era alt, molt ben plantat. El vaig veure des de la distància, els cabells negres, rulls, agitats pel suau ventet de l´horabaixa. Un soldat presoner, com n’havia vists tants, però aquesta volta diferent. Què em seduí del seu posat, de la digna actitud que li podia endevinar? Quin són els camins de l’amor? Per què no m’havia fixat mai en cap altre jove de la manera en què ara mirava el jove soldat republicà? Per quins motius ara em fixava en el presoner que pintava un quadre sota la pineda?

Aquelles “espanyolades”! Els cines de sa Pobla en la memòria –

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel•lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera.

Perseguir xuetes

Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després de dinar, repetint un per un --perquè els aprenguéssim de memòria-- els cognoms dels qui --deia, furiós-- ajudaren a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de Formación del Espíritu Nacional assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "(No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?".

Sa Pobla en la història

El que avui és Alpobàs era fa mil•lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció.

Sa Pobla, estiu de 1959 – La mort en accident del meu oncle Miquel Crespí Caldés (tenia 31 anys) –

El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui sap si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable.

La repadrina Francesca Torrens “Nana”

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

Sa Pobla i el cinema franquista

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel•la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel•lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.

Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jo volia escriure

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel•la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col•legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral•lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.