Literatura catalana contemporània

L'oposició antifranquista i les avantguardes culturals (i II)

Turmeda | 13 Maig, 2009 06:58 | Compartir:

Escriptors i artistes en la lluita contra la dictadura (i II).

La revista Cort: Carlos Meneses, Antoni Tarabini, Celestí Alomar, Jerónimo Blanco, Alexandre Ballester, P. Bonnín, Llorenç Capellà, F. Díaz de Castro, Andreu Ferret, Josep Melià, J. M. López Nadal, Jordi Solé Tura, Sebastià Verd, Jaume Santandreu, Tomeu Bennàssar, Gabriel Janer Manila, Margarida Capellà, Josep M. Llompart i un llarg etcètera.

Ciutat de Mallorca, hivern de 1967. Actuació del grup de mímica "Farsa". La mímica també servia per lluitar contra el feixisme. Pintura, nova cançó, literatura, escultura, teatre, mímica... els joves mallorquins empraven l'art per anar bastint els fonaments de la llibertat. (Fotografia de Miquel López Crespí)

La revista Cort, dirigida per l'escriptor i periodista Carlos Meneses, era una clariana de llibertat en les darreries del franquisme. Hi vaig col.laborar una llarga temporada i mai no hi vaig tenir cap problema, malgrat els "cappares" sabien que era militant de l'. Sovint els comunistes d'OEC hi publicàvem algun comunicat que -la majoria d'ocasions- havia estat rebutjat per la premsa oficial (els diaris oficials només consideraven "comunistes" els carrillistes partidaris de la reconciliació amb la burgesia i el feixisme). Entre molts d'altres col.laboradors record Antoni Tarabini, Celestí Alomar, Jerónimo Blanco, Alexandre Ballester, P. Bonnín, Llorenç Capellà, F. Díaz de Castro, Andreu Ferret, Josep Melià, J. M. López Nadal, Jordi Solé Tura, Sebastià Verd, Jaume Santandreu, Tomeu Bennàssar, Gabriel Janer Manila, Margarida Capellà, Josep M. Llompart i un llarg etcètera.

Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

Mentrestant, continuaven les activitats contra la comercialització burgesa de l'art per part del grup Criada. El número 757 (pàg. 6) de Cort (corresponent a la setmana del 18 al 25 de juny de 1976) informava dels atacs (i posterior prohibició per part del delegat del Govern feixista) a l'exposició que el col.lectiu havia realitzat en el Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears (COACB), és a dir, en unes sales del Palau de Ca la Torre. A Cort informaven damunt la repressió franquista en contra de l'art i dels artistes: "'Criada 74'" son cuatro montajes que han sido efectuados todos ellos de manera colectiva por seis jóvenes autores de la isla -Àngel Muerza, Miquel Àngel Femenies, Carme Roig y Ramon Valentí- y que ya había sido presentada, también con problemas, en la ciudad de Alcúdia en el verano pasado". El franquisme aixecà acta notarial de "el insulto a las Fuerzas de Orden Público" que representava l'exposició. La intenció gens amagada dels agents de la repressió era empresonar els artistes. I ja érem a una data tan avançada de la transició com el juny de 1976! Les esperonejades del feixisme semblaven no finir mai!

En Damià Ferrà-Ponç, defensant els artistes represaliats, escrivia des de la seva secció (Cartas desde la colmena) una enèrgica protesta sota el títol "'Criada' y los fantasmas". De primer, en Damià feia una petita introducció recordant quina havia estat -i era encara!-, dins d'una societat de classes, la funció de l'art i els artistes. Escrivia: "El Arte ha sido durante siglos una simple decoración del poder. En el pasado, se confirió al artista la misión de contribuir a una imagen noble y elevada de quienes ejercían el control de la sociedad. La Historia ha dejado constancia de artistas que no se resignaron a su papel servil. El poder controlaba el mundo artístico y lo utilizaba, sin demasiados conflictos, para sus propios fines.

'La rebelión del artista moderno me parece un dato fundamental para comprender la cultura de nuestra época". Més endavant afegia: "El rechazo [de l'artista] a la subordinación ante el poder es un hecho común a todos los sectores de la cultura actual. Las torres de marfil, los paraísos individuales, se han desmoronado o desvanecido desde hace tiempo. La cultura ha tomado conciencia de sus responsabilidades. El Arte -como la Literatura, como la Ciencia...- ha arrinconado cada vez más sus servidumbres. Ha clausurado, por otra parte, ciertas ilusiones del purismo. El Arte como fín en sí mismo: una especie de religión estética y autocomplacida, se halla también en plena descomposición". En Damià pecava -tots hi pecàvem!- d'optimista en aquesta visió generalitzada de la "desfeta de l'art i cultura burgesos". Vist en perspectiva, ara comprenem que aquella llarga onada d'ofensiva anticapitalista en la lluita de classes cultural i ideològica només va fer que fregar l'exterior de la fortalesa blindada de l'enemic. Passats aquells anys de combat revolucionari en tots els fronts, les aigües tornaren al seu lloc i, com es pot constatar actualment, mai no havia estat tan brutal el poder omnímode dels marxants i els especuladors capitalistes damunt l'art i els artistes.

Però ara parlàvem d'aquells anys il.lusionats, de fondes esperances revolucionàries, del final de la dictadura. En Damià Ferrà-Ponç, en l'article que comentam, deixava constància per a la història de les darreres urpades del feixisme contra els artistes. Fent memòria, denunciant, escrivia: "En 1975 fueron retiradas -a los pocos minutos de haberse expuesto- de las calles de Alcúdia una figuras del grupo 'Criada'. Se habló de si representaban uniformes policíacos o seguidores del pintoreco Blas Piñar. Eran los tiempos de Carlos de Meer y el búnker local campaba a sus anchas. Los artistas se habían limitado a exponer una figura con uniforme nazi -en realidad el antisemita Streicher, ejecutado en Nuremberg- cuya cabeza había sido substituida por la de uno de los del grupo -Miquel A. Femenies- con casco de motociclista. La de civil era Bao Dai con corbata de franjas azules y rojas. Se habló de los colores de 'Fuerza Nueva', se olvidó que correspondían también a los del Barcelona C. F. ¿Cómo acusar a los artistas de utilizar uniformes policiacos y aludir al grupo político de Piñar?". En Damià acabava el seu escrint dient: "La exposición 'Criada' recientemente inaugurada en el Colegio de Arquitectos ha sido clausurada por orden gubernativa. La nota oficial justifica la medida a partir de dos obras: una alusiva a Franco y otra a los interrogatorios policiales".

Un poc més endavant serien Horacio Sapere, Páez Cervi, Ferrer Vicedo, N. Cacho Chacón i Marianne Cortés els que rebrien -aquesta vegada molt més violentes- els cadells del feixisme. Però d'aquests nous combats contra les concepcions burgeses i feixistes damunt l'art, en parlarem en el proper capítol. La lluita contra el feixisme, en aquest any de 1976, abraçava ja tots els camps de la lluita de classes (ni les galeries d'art podien romandre al marge de l'onada revolucionària que sacsejava l'Estat). Els dèbils partits d'esquerra d'aleshores, com de costum, portats per un obrerisme mal entès (i aquí també hi puc incloure el meu partit, l'OEC), creient que la lluita de classes tan sols consistia en demanar augment de sou i res pus, romania indiferent a tots aquests aspectes de la lluita en contra de la burgesia i el feixisme. A poc a poc anàrem constatant els pocs revolucionaris que hi havia de veritat dins de les nostres fileres!

Miquel López Crespí

L'antifranquisme cultural en els anys setanta.

Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

La premsa informa aquestes dies de la deseparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.

Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.

Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.

Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.

Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.

A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.

Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.

Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.

Miquel López Crespí