Literatura catalana contemporània

Melcior Comes i Miquel López Crespí: articles

Turmeda | 05 Novembre, 2010 16:39 | Compartir:

Les previsions de participació electoral mai havien estat tan baixes. Fins i tot a Catalunya -un país tocat en la seva autoestima per culpa de la sentència antiestatutària i per l'estratègia sòrdida contra la llengua catalana engegada per un PP envalentit- es preveu una participació que no arribaria ni al 52%. Fins i tot una bella ximpleria com un partit Barça - Madrid podria afectar decisivament aquestes eleccions. Un país que prefereix la pilota a l'urna mereix ser governat per un plegat d'àrbitres de segona divisió. (Melcior Comes)

Suspendre polítics

Melcior Comes | 05/11/2010 |

Qualsevol que hagi vist un noticiari televisiu o hagi fullejat la secció de política d'un diari haurà topat amb les acostumades enquestes de valoració de la nostra classe política. Una de les coses més curioses que es poden contemplar és que, segons la població del nostre país, gairebé tots els nostres líders suspenen, i tan sols algun frega l'aprovat escàs; així, diumenge passat La Vanguardia publicava les seves xifres: Zapatero un 4, Rajoy un 3,9, Duran i Lleida arribava al 5, i Rubalcaba, ara de moda, tocava el cel amb un 6, etc. ¿Per què estan tan mal vistos? ¿I d'on sorgeix aquesta tírria?

Sempre s'ha repetit que tenim la classe política que mereixem, cosa que possiblement sigui certa si l'entenem en el sentit següent: la classe política no és una entitat caiguda del cel sinó un reflex de la societat, un dels seus fruits; tanmateix, per narcisisme, tendim a pensar que nosaltres som molt millors que ells i que mereixeríem ser representats per un plegat d'homes i dones més brillants i enraonats, líders capaços de respondre amb efectivitat i encert a totes les demandes (encara que aquestes, entre si, sovint siguin contradictòries). Personalment em penso que els nostres líders polítics no són ni millors ni pitjors que els altres líders que trobem en altres àmbits d'acció social: la brillantor sempre escasseja ja sigui en el camp del lideratge empresarial, sindical, universitari, periodístic, etc.

Valorem també un altre factor: fins a quin punt molts dels arguments que usem per dejectar la classe política no provenen també de la classe política. Són els polítics els primers a malparlar dels seus rivals, els campions a acusar-se de totes les maldats possibles. Estem cansats de veure com es tiren els trastos pel cap, com s'acusen de trair-se, de mentir, de no satisfer antigues promeses, i com, a més, cauen sovint en un dels pecats que menys tendim a suportar: la lloa a la pròpia figura, la jactància davant de les pròpies accions, la manca d'autocrítica. Difícilment un líder polític obre la boca si no és per apuntar una pulla cap al seu rival. A dia d'avui, ningú creu que cap dels líders disponibles estigui capacitat per fer-nos sortir de la crisi. Ni el PP amb les seves propostes de retallada de la despesa pública i d'activació de l'economia a cops d'estisorades fiscals pot fer ni un gram de llum: tot el que proposa és la restauració del model aznarià d'economia basada en el totxo, a més de posar en perill tot l'Estat del Benestar.

Tot això ens porta a un paisatge més o menys desolador. Les previsions de participació electoral mai havien estat tan baixes. Fins i tot a Catalunya -un país tocat en la seva autoestima per culpa de la sentència antiestatutària i per l'estratègia sòrdida contra la llengua catalana engegada per un PP envalentit- es preveu una participació que no arribaria ni al 52%. Fins i tot una bella ximpleria com un partit Barça - Madrid podria afectar decisivament aquestes eleccions. Un país que prefereix la pilota a l'urna mereix ser governat per un plegat d'àrbitres de segona divisió.

Diari de Balears (dBalears) (5-XI-2010)

Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)

Corrupció política i despolitització a les Illes

Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.

I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.

A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.

Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?

Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la transició.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)