Literatura catalana contemporània

El PSOE i l'apologia de la violència: l'estat d'alarma

Turmeda | 10 Desembre, 2010 09:03 | Compartir:

L'Espanya que es diu democràtica manté a la seva Constitució, aquesta que tan cofois celebren cada 6 de desembre polítics espanyolistes de dretes, polítics espanyolistes d'esquerres, militars, jutges i la cort reial, la possibilitat de recórrer a l'ús de la violència sempre que el governant de torn així ho trobi oportú. Els constitucionalistes, tan pacifistes quan els convé, semblen no estar empegueïts que la seva Constitució consagri allò que tant retreuen als altres: la defensa de la independència del seu país a tirs si fa falta. Recordem, una vegada més, que l'article 8 de la Constitució espanyola diu, textualment: "Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional." (Tomeu Martí)

A l’arma!

Tomeu Martí | 09/12/2010

Espanya està en estat d'alarma. L'estat d'alarma és un règim excepcional que es declara per garantir el restabliment de la normalitat. El Govern espanyol, fent ús de les facultats que li atorga l'article 116.2 de la Constitució de 1978, pot declarar l'estat d'alarma, en tot o part del territori estatal, quan es produeixi alguna "alteració greu de la normalitat".

L'estat d'alarma és declarat per l'Executiu mitjançant un decret acordat en Consell de Ministres per un termini màxim de 15 dies i implica la suspensió de drets. Limita la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats. Permet practicar requisicions temporals de tot tipus de béns i imposar prestacions personals obligatòries.

Permet intervenir -i ocupar-les transitòriament- en indústries, fàbriques, tallers, explotacions i locals de qualsevol naturalesa, amb excepció de domicilis privats. Permet limitar o racionar l'ús de serveis o el consum d'articles de primera necessitat. Però "alarma" ve etimològicament de quan, a l'edat mitjana, els sentinelles cridaven "A l'arma!" per avisar els habitants d'un poble que l'enemic era a prop i que calia córrer a agafar les armes per defensar-se.

Espanya està en estat d'alarma. I la pregunta pertinent és: on hi ha la novetat? Espanya és el país que més llarga tradició d'arreglar les coses a garrotades atresora. Davant l'impresentable acte de xantatge dels controladors aeris, els governants espanyols recorren, una vegada més, al seu recurs més habitual: la garrotada. A l'arma.

L'Espanya que es diu democràtica manté a la seva Constitució, aquesta que tan cofois celebren cada 6 de desembre polítics espanyolistes de dretes, polítics espanyolistes d'esquerres, militars, jutges i la cort reial, la possibilitat de recórrer a l'ús de la violència sempre que el governant de torn així ho trobi oportú. Els constitucionalistes, tan pacifistes quan els convé, semblen no estar empegueïts que la seva Constitució consagri allò que tant retreuen als altres: la defensa de la independència del seu país a tirs si fa falta. Recordem, una vegada més, que l'article 8 de la Constitució espanyola diu, textualment: "Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional."

Això és, ni més ni pus, que apologia de la violència. I que no em vénguin falses beates constitucionalistes a esqueixar-se hipòcritament les seves disfresses, perquè ens hem llegit bé la Constitució espanyola i sabem que els primers que la incompleixen figuren entre les rengleres dels suposats guardians més aferrissats de la Constitució. On és el dret constitucional a un habitatge digne? On és la igualtat de tothom davant la Llei? Espanya es troba en estat d'alarma, que al cap i a la fi és l'estat que més li escau.

Espanya és un estat constituït a cops i mantingut a galtades. Espanya és un estat de naturalesa colpista, conqueridora, explotadora, que s'ha mantingut sempre, no a base de fer feina, sinó a base de fagocitar els altres, de conquerir i explotar colònies. Espanya és un estat incapaç de crear recursos propis i anar tirant: sempre ha hagut d'explotar els altres i ara, que se'ls ha acabat la ganga dels fons europeus, necessitarà el rescat financer europeu.

Espanya està en estat d'alarma i té un dels exèrcits que acumulen més cops d'estat de la Història. Espanya està en estat d'alarma i el Govern que l'ha promulgat s'hi troba tan bé que s'està pensant d'allargar-lo.

Espanya està en estat d'alarma, però el Poder Legislatiu fa anys que funciona a cop d'alarma social i que legisla a cop de titular tràgic als mitjans. Espanya està en estat d'alarma i el Poder Judicial... Què hem de dir del Poder Judicial espanyol que no hagin dit els cables diplomàtics posats al descobert per Wikileaks? Espanya, com sempre, a l'arma.

Diari de Balears (dBalears)

Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978). (Miquel López Crespí)

La lluita per una Constitució autènticament democràtica.

Acció en defensa de la República a les avingudes de Palma (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. L’escriptor Miquel López Crespí en el moment de vendre premsa antifeixista instants abans de ser detingut i torturat per la Brigada Social del règim franquista.

1978 va esser també l'any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d'anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de l’essencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d'altra banda, propaganda contínua d'un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l'Estat). Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978).

Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

Manuel Fraga Iribarne, d’AP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares d’aqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d’UCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.

A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s'apropava desembre- que l'aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.

En el cas de l'Estat espanyol, la Constitució seria l'expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l'ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l'enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat "socialista", amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d'Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició, una història alternativa de la restauració borbònica, llibre bàsic per a copsar l’alçada de les renúncies i traïdes de la transició.

Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d'interessos oposats.

El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l'aparat de l'Estat amb l’objectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l'augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.

A l'any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l'arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.

Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a l’OEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l'arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l'adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l'Estat burgès.

El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l'aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d'aquell procés.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)