Literatura catalana contemporània

Mallorca per la República

Turmeda | 01 Abril, 2006 14:46 | facebook.com

Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.


Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.



Invitació de la Casa Real enviada a l'escriptor Miquel López Crespí. L'escriptor de sa Pobla rebutjà aquesta invitació i no anà al sopar "cultural" amb 'Sus Altezas". Posteriorment l'escriptor va publicar el seu manifest contra els borbons.

No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.


Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.


Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".


Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?


Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.


La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!


Miquel López Crespí


Palma, 10 de maig del 2005


Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Escriptors mallorquins republicans: Pere Capellà (i II)

Turmeda | 01 Abril, 2006 07:35 | facebook.com

"Pere Capellà era un autor combatent, que no es rendia fàcilment al seu entorn hostil. Un home que, amb intel.ligència i tenacitat, sabia convertir les situacions més adverses en quelcom de favorable i útil per a la llengua, el poble mallorquí o, fins i tot, a nivell personal (per defugir la marginació a què estava condemnat pel fet d'esser un 'vençut')". (Miquel López Crespí)


.

Coberta dels llibres de Pere Capellà Sa Pesta i Sa madona du es maneig.

Hi ha tres obres bàsiques en el primer cicle teatral de l'escriptor Pere Capellà. Parlam del seu gran èxit inicial L'amo de Son Magraner, de Sa madona du es maneig i S'hereu de sa Farinera. Defugint qualsevol mena d'escapisme, Pere Capellà descriu a la perfecció el món miserable de la postguerra. Ell, com ningú en aquell moment, sap donar exacta ressonància a un cert conservadorisme pagès i descriu a la perfecció el món del contraban que, a la postguerra illenca, enriquí moltes famílies enmig de la misèria general (la riquesa produïda pel turisme, aquest "manà" vingut inesperadament del cel, no era ni un somni en la ment dels mallorquins d'aleshores). Tenir un tros de terra per a sobreviure, un lloc fixo de treball o l'emigració: aquest era el món autèntic del poble treballador. No. Pere Capellà no recrea en les seves obres cap "Arcàdia" feliç de senyor de possessió ple de bones intencions i d'amplis i vastíssims horitzons culturals. Que lluny resta l'autor d'Algaida de les fantasies d'un Llorenç Villalonga o d'aquella mítica i inexistent Mallorca que ens han volgut endolcir els cappares i hereus de l'Escola Mallorquina. Com diu en Llorenç, l'obra de Mingo Revulgo no vol herois (Pere Capellà n'ha vist morir a centenars, a milers, d'herois del poble: ell mateix, amb el fusell a la mà, a les trinxeres de Madrid, ha estat un heroi més). Però ara es tracta de sobreviure, de provar de guanyar silenciosament una darrera batalla als vencedors. Just quan es trobin més confiats, quan creguin que els combatents que volgueren salvar la llibertat l'any 36 (republicans, anarquistes, demòcrates, comunistes, nacionalistes o socialistes) han mort o no en resta ni el record. Per això Pere Capellà ha d'anar viu, ha d'insinuar més que mostrar (de totes maneres la censura franquista tampoc no li permetria mostrar clarament la veritat del seu poble). Per això el nostre autor aguditza la intel.ligència, esmola els caires del seu estilet intel.lectual. Pere Capellà mai no condemna els seus personatges. Ni el mateix Marquès de sa Rabassa ni el Baró del Rei Pepet, són evocats com la personificació del mal, sinó com a instruments del mal que exerceixen unes classes determinades sobre les altres.



Pere Capellà.

El segon cicle d'obres de l'autor d'Algaida (Pere Capellà era algaidí de rel, malgrat en un moment determinat va haver de ser adoptat per Montuïri) és el més desigual. Parlam de Na Catalina de Son Gallard, de El carrer de les tres roses, i De tot i molt (aquesta darrera, una sàtira gruixada sobre els àrbitres de futbol). A nosaltres ens agraden sobretot Val més un dit en es front (potser la seva sàtira més punyent, la reflexió més autèntica que del món mallorquí s'hagi fet en aquella època damunt els escenaris) i la genial Sa Pesta (que demostra ben clarament fins on podia haver arribat Pere Capellà de no ser per la seva sobtada mort). Sa Pesta defuig la seva habitual temàtica eminentment pagesa i ens mostra una crítica ferotge (en plena dictadura franquista!) contra la corrupció del Poder i la manipulació de la ciència i de l'opinió pública.


Hem de tenir en compte els difícils condicionaments sota els quals Pere Capellà escriu la seva obra (una qüestió que molts d'"especialistes" del fet literari no solen analitzar). Aquí no ens trobam davant un autor que viu de rendes, que té un "enxufe" a l'administració o que ha estat un intel.lectual del movimiento com per exemple els germans Villalonga (Miguel i Llorenç), amb tots els avantatges materials que això hagués comportat per a Pere Capellà i la seva família. En absolut. Rere l'obra del nostre autor no hi ha cap casa pairal, cap casalot de noble amb més o manco terres, cap renda de la qual pugui viure sense haver d'acotar l'espinada davant l'amo o el propietari. Na Maria Fornés Vich ens ho explica sense embulls. Així era la vida d'un escriptor autèntic en la nostra trista, terrible, desolada postguerra mallorquina feta de llàgrimes, tedèums dels vencedors, festes del nacionalcatolicisme i l'estraperlo: "Arribàrem a fer de tot per sobreviure. Oli d'ametlla, escola particular, duguérem representacions de licors... Però l'enviaven als llocs on no eren clients d'aquella marca perquè els convencés. El passaren a El Río de Oro, un cabaret d'un conegut seu, només perquè tengués esment del bar i li donaven cent duros cada mes, però havíem de viure a Ciutat i no trèiem a bastament. Després, li oferiren una plaça perquè anàs a vendre tatxes d'estraperlo... Acudia als fusters i tots n'havien comprades, quan ell arribava. Una vegada anàrem a Manacor. Em va dir: 'Allà fan molts de mobles, i vendrem moltes tatxes, i guanyarem molt... Hi tenc un amic, a Manacor, i ens convidarà a dinar... No haurem de despendre cap cèntim...' Però no el trobàrem i no poguérem dinar, aquell dia. Els doblers només ens bastaren per pagar-nos el tren fins a Sant Joan i haguérem d'arribar a Montuïri a peu..".


El darrer cicle teatral de Pere Capellà seria el format per les obres El Marquès de sa Rabassa i El Rei Pepet, dues obres molt similars, a les quals el paisatge torna a ser idealitzat. A diferència de moltes altres peces teatrals de l'època (el fer riure pel fer riure sense cap mena d'intenció ni ètica ni estètica, no em parlem de qualsevol intenció de sàtira o crítica social!, cosa que no li passa pel cap als autors "regionals" de la postguerra), Pere Capellà fa novament palès l'enfrontament social entre les classes, adobat tot amb una enorme agilitat de diàleg (aquí el nostre autor es demostra un autor de teatre nat, total) i amb una ironia de primera mà.


¿Com hauria estat el futur del teatre mallorquí sense la prematura desaparició de Pere Capellà o d'haver mudat les coordenades socials i polítiques des de les quals escrivia? No ho podem saber. Seria fer suposicions. Gregori Mir, en el seu treball Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (pàg. 82), es demana si, amb els condicionants d'una Mallorca caciquil [parla de Gabriel Cortés i Gabriel Fuster] "era possible fer un teatre més evolucionat cap als gustos burgesos? La creació teatral està al mateix nivell de la demanda i aquesta està supeditada a uns gusts socials concretats en les diferents classes. A Mallorca, llevat d'un petit grup de famílies, no existia una classe burgesa, i aquest grup de famílies era prou important per a controlar i no consentir un tractament seriós dels seus costums per part dels escriptors que haurien pogut fer-ho. Aquests escriptors n'eren certament presoners per mitjà d'un alambinat sistema de coneixences i relacions familiars".


Però Pere Capellà era un autor combatent, que no es rendia fàcilment al seu entorn hostil. Un home que, amb intel.ligència i tenacitat, sabia convertir les situacions més adverses en quelcom de favorable i útil per a la llengua, el poble mallorquí o, fins i tot, a nivell personal (per defugir la marginació a què estava condemnat pel fet d'esser un "vençut"). La seva muller, Maria Fornés, explica que, amb motiu de l'estrena de El Rei Pepet, Pere Capellà, el seu home, li digué "Si El Rei Pepet ens va bé, en tenc dotze més de pensades". Pere Capellà estava, doncs, en la seva millor època creativa, amb l'il.lusió d'escriure més de dotze obres. Fins i tot determinats sectors del poder, els mateixos que poc abans dels seus èxits teatrals maldaven per veure'l mort, procuraven acostar-se, enllepolir-lo, "integrar-lo", que diríem ara. Però que era mal d'"integrar" un resistent de raça com era Pere Capellà! Com fer combregar amb rodes de molins un home que havia escrit...


Enmig de la mar s'aixeca ma terra fins tocar el cel, que es deixa en la Serra banderes de clau. Jo sóc balear, jo sóc de Mallorca, català insular. Jo sóc de la Pàtria dels agermanats, Joanot Colom, vells antepassats, defensors heroics de tradicions, que en sang ofegaren Àustries i Borbons.

Ara que està tant de moda menysprear, amb posat d'aristòcrata estantís, el compromís de l'autor amb la seva terra i el seu poble, em ve a la memòria una anècdota que s'esdevingué al nostre autor. Una història de la plena postguerra i que demostra més que mil paraules el tipus d'home i de resistent, d'intel.lectual autènticament compromès amb el seu poble -el poble pagès, el poble treballador mallorquí- que era Pere Capellà. Hi havia fam a Mallorca. Els vencedors somreien satisfets des de les llotges de la seva suficiència. Un dia trucaren a la porta del matrimoni Capellà-Fornés. Un senyors venien a demanar-li si volia regalar els drets d'autor d'una funció que la Companyia havia de fer per als obrers... Pere Capellà, obrer ell mateix de la ploma, no hagué de trigar gaire per a donar-ne el consentiment. La dona, preocupada sempre per la difícil supervivència familiar, el reprenia d'una forma amistosa, però ferma. Maria li deia: "Els nostres nins jeuen en una màrfega de palla i tu regales els drets d'autor..." "És per als obrers...". Mai ningú no el va treure d'aquí.


Del llibre de Miquel López Crespí Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000.


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb