Literatura catalana contemporània

Defensa de la cultura catalana: memòria històrica (i VI)

Turmeda | 08 Desembre, 2006 17:48

Però malgrat aquesta provada indiferència de la quasi inexistent socialdemocràcia (PSOE) o del carrillisme davant les engrescadores activitats del Congrés de Cultura Catalana, el cert és que aquest rutllava a tota màquina i durant els anys 76 i 77 portà endavant les més importants activitats culturals de retrobament de la nostra identitat fetes en tot el temps d'aquestes grises acaballes del franquisme més dur. Mai, en tot el temps que mancava per a les primeres eleccions controlades de la nova situació, cap fantasmal organització tipus Juntes o Assemblees democràtiques faria res de semblant. (Miquel López Crespì)

Els escriptors mallorquins: avantguarda de la lluita en defensa de la cultura catalana. El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (i VI)


Local dels comunistes mallorquins en temps de la transició situat en l'actual plaça de la Porta Pintada de Palma. Des d'aquest indret s'havia centralizat la lluita contra el feixisme i en defensa de la cultura catalana i de suport al Congrés de Cultura Catalana. L'OEC tenia locals oberts a Inca, Manacor, Son Rapinya, Ferreries, Alaior i a molts d'altres indrets de les Illes. El local era compartit amb les Joventuts Comunistes de les Illes (les JEC).

Mentre vaig fent recompte d'aquells fets, rellegit velles notícies polsoses que fan referència al Congrés o el mateix llibre de n'Antoni Serra, Gràcies, no volem flors m'adon d'un greu error comès per molta gent i que encara es fa en l'actualitat. I aquest creu error de metodologia és parlar del P"C"E com si fos un partit autènticament comunista, i qualificar els seguidors d'una simple corrent reformista del moviment obrer (el carrillistes) com a "comunistes".

Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E.

L'actitud de la "vella guàrdia" carrillista enfront el problema nacional, la indiferència -a no ser en moments puntuals i per qüestions purament tàctiques o de prestigi- ja havia produït moltes desercions al PCE. Fou molt sonat -sortí ben destacat a la premsa- l'abandonament de les fileres dels "euros" (a l'OEC, avorrits per tanta claudicació a la causa republicana i popular, simplement els anomenàvem reformistes), per part d'Antoni Tarabini, un ex-jesuita que els havia ajudat molt.

Un poc més endavant, n'Antoni Tarabini sorprendria tots els antifeixistes mallorquins amb la seva pràctica de voler donar la mà (davant Cort) als comandament de les forces repressives (policia nacional que fins aleshores ens havien apallissat i reprimit). Alguns amics provaven de justificar-lo dient que era cosa de la seva arrelada formació cristiana i jesuítica. Però nosaltres sabíem que mentre va ser militant carrillista va fer aquestes beneitures perquè -a part que ell ho volia fer- en Carrillo ho manava. Era la tàctica carrillista de reconciliació amb els sectors repressius i franquistes que anaven dirigent la reforma del règim i que tant d'ajut tendrien en el PCE.

Abans havia deixat igualment la militància dins el grup Bandera Roja (del qual formaven part Francesc Obrador i molts dels dirigents d'origen cristià del moviment obrer mallorquí). També un nombrós grup d'ex-militants d'aquest grup maoista i que havien treballat amb els carrillistes els abandonaren. La provada falta de sensibilitat nacionalista de la direcció dels "euros" illencs havia propiciat el naixement de diversos partits nacionalistes mallorquins, el PSI entre ells.

N'Antoni Serra, a Gràcies, no volem flors (pàg. 156) parla de la gran quantitat de militants provinents del PCE que ajudaren l'inicial PSI: "El PSI agrupà persones com Rita Lliteras, Maria Collado, Margalida Aguiló, Bartomeu Rosselló, Antoni Campins, Aina Sitges i un llarg, etcètera, algunes de les quals eren comunistes que havien deixat el partit".

Pel més d'abril de 1976 aquest nou partit d'esquerres i nacionalista ja era un realitat ben activa i operant. I molts dels seus militants de pobles, alliberats de la disciplina carrillista, ajudaren activament en la tasca antifeixista i de recuperació de la nostra identitat nacional impulsades pel Congrés de Cultura Catalana.

Més endavant, el PSI sofrí nombroses crisis i més d'una escissió. Molts dels homes i dones que ara l'enfortien, provinents del PCE i Bandera Roja, més endavant farien passes per a provar d'integrar-lo dins del PSOE (la qual cosa, per altra banda, no aconseguirien).

Cap al 25 d'abril de 1976 la Permanent del PSI estava formada per les següents persones: Celestí Alomar (Política Interior. Illes); Joan Josep Cano (Organització); Josep M. del Hoyo (Relacions exteriors. Illes); Enric Irueste (Propaganda i Informació); Àngel Muerza (Vocal); Josep Lluís Nogueras (Vocal); Maria Dolors Quetglas (Financiació); Bartomeu Rosselló (vocal); Sebastià Serra (Política Interior. Illes); Antoni Tarabini (Relacions exteriors. Illes).

Pel mateix temps, dirigents nacionalistes del País Valencià com Josep Lluís Blasco i Josep Guia treballen, juntament amb l'escriptor Antoni Serra, per anar consolidant el PSAN a les Illes. Cal recordar que n'Antoni Serra ja havia abandonat el PCE precisament per aquest motiu d'indiferència davant el fet nacional.

Però malgrat aquesta provada indiferència de la quasi inexistent socialdemocràcia (PSOE) o del carrillisme davant les engrescadores activitats del Congrés de Cultura Catalana, el cert és que aquest rutllava a tota màquina i durant els anys 76 i 77 portà endavant les més importants activitats culturals de retrobament de la nostra identitat fetes en tot el temps d'aquestes grises acaballes del franquisme més dur. Mai, en tot el temps que mancava per a les primeres eleccions controlades de la nova situació, cap fantasmal organització tipus Juntes o Assemblees democràtiques faria res de semblant.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Contra els enemics de la memòria històrica

Turmeda | 08 Desembre, 2006 11:43

L'actual amnèsia històrica, el silenci damunt els fets més importants de la nostra història, els "oblits" pactats en temps de la transició entre el franquisme reciclat, el PCE i la socialdemocràcia espanyola (PSOE) no és casual. Són les premisses essencials per a garantir, in aeternum, la conservació dels avantatges que produí la victòria de 1939. Aquesta amnèsia històrica programada (i ben pagada!) ha servit per a consolidar els privilegis dels quals han gaudit els vencedors de la guerra civil, els seus hereus i, de rebot, deixar fermat i ben fermat el sistema de dominació damunt els pobles de l'estat. (Miquel López Crespí)

La literatura catalana contra l'amnèsia històrica.



L'actual amnèsia històrica, el silenci damunt els fets més importants de la nostra història, els "oblits" pactats en temps de la transició entre el franquisme reciclat, el PCE i la socialdemocràcia espanyola (PSOE) no és casual. Són les premisses essencials per a garantir, in aeternum, la conservació dels avantatges que produí la victòria de 1939. Aquesta amnèsia històrica programada (i ben pagada!) ha servit per a consolidar els privilegis dels quals han gaudit els vencedors de la guerra civil, els seus hereus i, de rebot, deixar fermat i ben fermat el sistema de dominació damunt els pobles de l'estat.

A nivell estrictament literari, els intellectuals servils fan en el camp literari, idèntica funció que els polítics que pactaren amb el franquisme "aperturista": contribueixen a "postmodernitzar" les nostres lletres. D'una forma indirecta (i també molt directa, criminalitzant els autors compromesos, silenciant la seva obra, ordint brutes campanyes de desprestigi) ajuden a enlairar una novellística "ligth" del mateix estil que els polítics que ens governen ("socialistes" antimarxistes, "comunistes" partidaris de la monarquia i de l'economia de mercat, "nacionalistes" partidaris del no reconeixement del dret a l'autodeterminació); com ells, han fet tot el possible per enterrar qualsevol idea autènticament subversiva, de vertader canvi social.

I és contra aquesta "cultura" estantissa que ens hem revoltat ja fa molts d'anys nombrosos autors. Estat d'Excepció (Pagès Editors) continua, doncs la tasca iniciada fa anys amb Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts.


En el fons es tractava -i es tracta!- d'escriure assimilant a fons el que ens llegava la generació d'escriptors formats en els anys de la guerra i posteriors (Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel.lí Artís-Gener..., per citar alguns noms). Estat d'Excepció, una novella publicada per "Pagès Editors" és, com dic, hereva de la forma de veure el món i d'escriure dels autors que comentam. Per tractar els fets que explic en aquesta obra no em servia plagiar malament (com és costum en molts dels "postmoderns" que ens critiquen) Joyce, Durrell o Kafka. Quins refrits més patètics surten a la llum tot imitant el gran escriptor de Praga!... Patètica i penosa la burda imitació d'aquests grans escriptors. I dic que és trista aquesta còpia barata perquè ells sí que tenien coses a dir, ells sí eren rebels, ells sí que lluitaven a la seva manera i amb totes les seves forces contra una societat que no els agradava, ben al contrari dels servils que ens ocupen!

Estat d'Excepció representa, sense cap mena de dubte, una normal continuació de la trilogia de la guerra civil que he publicat aquests darrers anys (Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts). I així com aquestes novelles són el meu particular homenatge d'escriptor als esquerrans dels anys vint i trenta (i especialment al meu pare, Paulino, i als oncles José i Juan que lluitaren en favor de la República i el canvi social), els protagonistes d'Estat d'Excepció continuen el combat dels pares, de tota aquella gloriosa generació de lluitadors antifeixistes. Malgrat que mai no m'ha agradat resumir l'argument de les meves obres (les novel·les amb tota la seva càrrega de màgia, amb el misteri que comporten s'han de llegir) crec que aquesta vegada s'ho paga parlar-ne una mica.

En el fons (i aquesta afirmació crec que no estranyarà ningú, i manco a qui em conegui una mica) Estat d'Excepció és la història novellada d'una part de la meva generació i, concretament, d'aquella part que decidí servar les millors tradicions culturals i polítiques del nostre poble per tal de continuar la lluita dels pares en defensa de la llibertat.

Nosaltres (parl dels antifeixistes dels anys seixanta) no ens hauríem pogut comprometre a fons si no hagués estat pel record permanent de la generació que ens precedí. Som hereus directes d'aquells homes i dones que ho donaren tot per la llibertat. Quan, a començaments dels anys seixanta, començam a cercar llibres, novelles que ens ajudin a servar la memòria de la nostra cultura, ens anam adonant de la situació que ens encercla: és el moment en què, exterminada la guerrilla antifeixista, noves generacions de lluitadors comencen el combat antifeixista; les grans vagues d'Astúries dels anys 62-63 coincideixen amb el Concili Vaticà II i tot el despertar antiimperialista d'aquesta època. La novella és, en el fons, una llarga narració -amb tots els trucs formals que hi vulgueu trobar- que posa damunt la taula el munt d'elements (històrics, culturals, psicològics...) que conformen aquesta generació (la nascuda a mitjans dels anys quaranta, els hereus, en definitiva, de les esperances d'Aurora Picornell, Durruti i Andreu Nin).

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb