Literatura catalana contemporània

Mallorca en els anys 50: el cinema i els escriptors mallorquins (I)

Turmeda | 24 Desembre, 2006 17:39

"Una de les tasques de l'Església era la de vetlar per a salut moral dels feligresos, que en aquells temps se sobreentenia que érem tots els del poble, i és evident que una de les retxilleres per on es podia aficar la temptació era a través del cinema. Per això cada dissabte el rector posava un petit cartell dins el batiport de l'església indicant la categoria de les pel·lícules que s'havien de projectar el cap de setmana, cartell que també figurava a l'entrada del cinema". (Josep Cortès)

Sa Pobla en els anys 50: cinema i memòria històrica. Records d´un escriptor pobler (I)

Aquest estiu he llegit i repasat un caramull de llibres de memòries (i també alguns poemaris) plens de referències al cinema. De cop i volta m'he adonat novament com moltes de les experiències cinematogràfiques dels anys cinquanta i seixanta que he narrat en Temps i gent de sa Pobla o en el poemari Temps Moderns són patrimoni comú de la generació d'escriptors dels anys setanta.



L'any de sa neu a sa Pobla (1956).

Tot s'esdevingué amb la lectura de Els ulls del falcó maltès, de David Jou. David Jou comença el seu llibre amb un càntic al cinema, per a mi autènticament impresionant, que descriu amb exactitud la importància que tengué en la nostra formació (o deformació) la pantalla màgica, els jocs de llums i ombres en la foscúria d'aquelles antigues sales de projecció. El poema de David Jou diu així: "La teva llum ha estat per als meus somnis, / cinema, / el que la llum del sol és per als arbres: / creixement, estímul, energia. / De vegades, / ja no sé què he viscut, què he llegit, què he contemplat a les pantalles; / ja no sé ben bé on acabo jo / i on comencen les vides que he rebut en préstec / dels llibres i de tu. / Algunes d'elles han crescut esponerosament dintre de mi, / m'han fet més gran, m'han esculpit, m'han obert a més realitat. / Algunes escenes han estat -per a mi i per als meus contemporanis- / com icones del desig, com cànons de bellesa, / com models del que podíem ser o desitjar, / i n'hem calcat els gestos o cobejat els cossos. / Alguns personatges ens han acompanyat, / s'han indroduït com éssers vius a les converses, / ens han representat en proeses enllà del nostre abast / i en patiments que no hauríem resistit. / Avui parlo de tu com qui parla d'ell mateix, / cinema, / com qui recorre i assenyala alguns racons d'una pàtria on ha viscut / -un territori immens per on podria vagar anys, / retrobant a cada pas la intensitat d'una presència".


Després, no sé per quines estranyes circumstàncies de la ment (potser perquè havia d'enllestir la presentació de Temps i gent de sa Pobla), vaig començar a repassar Les fites netes de Damià Huguet, Àlbum del temps. Memòries pobleres, de l'amic Alexandre Ballester i aquesta joia de la nostra literatura, Tèntol: records d'un al·lot de d'abans del turisme, llibre de memòries de Josep Cortès i Servera en que l'històric director de la revista Flor de Card, de Sant Llorenç des Cardassar, ens descobreix aspectes de la vida mallorquina dels anys cinquanta i seixanta que, sense l'ajut de la seva ploma i la seva memòria, s'haurien perdut de forma irremeiable.

Pere Orpí, autor del pròleg de Téntol, defineix molt encertadament els escrits de Josep Cortès com a una "prosa mengívola i transparent, plena d'agudesa i sensibilitat, i no exempta de qualque gota de fina i bonhomiosa ironia". Jo afegiria a tot això que els vint-i-cinc capítols que formen aquesta obreta mestra són una aportació molt important a la nostra història més recent en el vessant de la història local. El llibre m'ha agradat moltíssim i he gaudit de la riquesa d'un lèxic que feia estona que no llegia.

L'empobriment del llenguatge en la societat de consum és una realitat prou coneguda. Josep Cortès ho explica en la seva "Presentació" (pàg. 5) quan diu: "el repertori de paraules que solem emprar habitualment no suposa més que un percentatge ínfim de la totalitat [del llenguatge], perdent, d'aquesta manera, una riquesa de matisos que possibilitarien una major expresivitat i comunicació". I afegeix: "A més, hem arribat a un punt tan il·lògic que si un pretén parlar amb una mínima correcció, fins i tot sense emprar cultismes, pareix com si n'hagués d'estar un poc empegueït i exposar-se a esser tractat de 'lletraferit' per aquells que no miren gaire prim a l'hora d'importar paraules foranes".


Una de les primeres referències al cinema en els anys cinquanta i setanta la trobam en el capítol "L'església" (pàg. 17). Parlant de la censura del feixisme i del nacionacatolicisme damunt les pel·lícules que arribaven a Sant Llorenç des Cardassar, Josep Cortès ens explica: "Una de les tasques de l'Església era la de vetlar per a salut moral dels feligresos, que en aquells temps se sobreentenia que érem tots els del poble, i és evident que una de les retxilleres per on es podia aficar la temptació era a través del cinema. Per això cada dissabte el rector posava un petit cartell dins el batiport de l'església indicant la categoria de les pel·lícules que s'havien de projectar el cap de setmana, cartell que també figurava a l'entrada del cinema".

Pel que ens conta l'amic Josep Cortès, les valoracions referents als "perills" de les pel·lícules eren semblants a tots els pobles de Mallorca. A sa Pobla el rector també feia la mateixa "anàlisi" (censura) del que es podia veure i no es podia veure a Can Guixa o Can Pelut, al "Salón Montaña" o al "Gardenia Club". Els nivells de permisibilitat de la censura anaven des del número 1, ("Para todos los públicos"); al 2, ("Para menores") i al 3, ("Para mayores"). Aquest "mayores" significava que el clergat vaticanista i franquista "insinuava" que tan sols podien comprar l'entrada els que ja tenien vint-i un anys.

Altres "valoracions" eren encara més serioses. Anar a veure un film qualificat 3R et podria portar directament a l'infern. Les d'"anar a l'infern" eren precisament aquestes: les assenyades amb un 3R ("Para mayores con reparos") i les "especials", aquelles que la valoració clerical situava com a film "Gravemente peligroso".

En el llibre Clasificación 3R. El cinema a Mallorca de Margalida Pujals i Manel Santana (Documenta Balear) i en les pàgines 89-91 podem trobar la primera circular del governador civil feixista Mateu Torres prohibint projectar pel·lícules que no haguessin estat censurades. L'ordre va sortir publicada en el Boletín Oficial i deia: " Siendo necesario ejercer la debida vigilancia sobre las películas que se exhiben en los cinematógrafos paa evitar los estragos que en el público producen, especialmente en la juventud, de acordado ordenar a los Srs. Alcaldes no autoricen la exhibición de ninguna película que no haya sido censurada por su autoridad con la advertencia de que no se autorizarán ninguna película que por su fondo o forma se atente a la moral y a las buenas costumbres o se haga apología de robos, crímenes, forma de realizarlos, etc...".

Cal dir que per a al·lotells de dotze o tretze anys totes aquestes valoracions sorgides de la sagristia eren summament sugrerents. Tot plegat ens ensenyava a considerar tot el que era prohibit com a obres millors que les "espanyolades" permeses i autoritzades. Una pel·lícula espanyola "para todos los públicos" era això mateix: una espanyolada sense gaire cosa d'interès. Però que no arrribàvem a imaginar davant un 3, un 3R o un "Gravemente peligrosa"!

Pel que diu en Josep Cortés en el seu llibre veig que a Sant Llorenç des Cardassar els encarregats dels cines del poble eren tan vius com els poblers i situaven de seguida a la porta del local la classificació de la pel·lícula "i no per evitar-se el tancament del local si compareixia una inspecció, sinó per fer propaganda de la pel·lícula! Que Déu els hagi perdonat".

Un altre llibre d'obligada consulta per a aquells que vulguin rememorar la història del cinema a Mallorca seria la utilíssima obra de Pujals i Santana que ja he citat. Com explica la nota de promoció de l'editorial: "Els autors d'aquest llibre analitzen a fons el cinema a Mallorca des del punt de vista social, descriuen la influència que va exercir sobre la mentalitat col·lectiva, retraten els seus consumidors, tant el simple espectador, sovint renouer, com el cinèfil més exigent, i presten una atenció especial a la funció acomplida per la fèrria censura franquista".

Miquel López Crespí

Sa Pobla | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

"Lletra de batalla" i el compromís polític dels escriptors mallorquins

Turmeda | 24 Desembre, 2006 08:58

Gabriel Janer Manila: ”De Bertolt Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència".


La influència de la poesia xinesa en els poetes mallorquins.



Exceptuant algun atac rebentista, cosa "normal" per aquests indrets, nombrosos escriptors en feren comentaris ben favorables a Revolta, el poemari bessó de Lletra de batalla que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià.. Gabriel Janer Manila, que va ser l'encarregat de la presentació de Revolta en el Centre de Cultura de "Sa Nostra", em va fer un article molt elogiós al diari El Mundo-El Día de Baleares. Gabriel Janer Manila va escriure: "He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.

'També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.


L'escriptor Antoni Vidal Ferrando.

'De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència".

També el novel·lista i poeta Antoni Vidal Ferrando va escriure un article encoratjador en la revista L'Estel (1-V-2000) en el qual deia, entre moltes d'altres coses: "Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirables, amb un llenguatge ran transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària. López Crespí ens ha ofert un dels textos químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual". Igualment el poeta Àngel Terrón havia escrit en un article titulat "Una gran fita de la poesia catalana: un text escrit el dia que va morir Blai Bonet" publicat a la revista L'Estel: "Des d'aleshores sempre he parlat d'aquest llibre, amb tothom que m'ha volgut sentir, com d'una gran fita de la poesia catalana, i crec que, Com el dolor de cada dia, Comèdia, Calaloscans o les belles Elegies de Jaume Pomar, el definirà per sempre com un gran poeta".

Sortosament, com deia més amunt, el poemari Lletra de batalla que acaba d'editar Bromera, no ha hagut tants d'entrebancs com Revolta. Si més no perquè, i l'autor mai no s'ho hauria pogut imaginar vista l'experiència anterior, u>Lletra de batalla guanyà el primer premi de poesia al qual s'havia presentat, el premi "Ibn Hazm" de l'Ajuntament de València.

Lletra de batalla s'ha escrit, com anteriorment s'havia escrit Revolta, després d'una acurada assimilació de molts dels aspectes clàssics de la poesia xinesa. És estudiant a fons la cultura clàssica xinesa com podem anar constatant el profund esperit de compromís de l'intellectual (en aquest cas l'escriptor, el poeta) amb el poble. Aquest compromís el trobam en totes les èpoques i des de temps tan remots com poden ser (i aquestes xifres posen la pell de gallina!) vint segles abans de l'inici de la nostra era. Mai com quan ens enfrontam amb tota la grandesa de la cultura xinesa ens adonam de l'etnocentrisme europeu, de la mistificació històrica que significa per als europeus haver volgut oblidar (potser per simple ignorància, per desconeixement) els grans avenços culturals (i tècnics i científics) d'aquesta cultura. A moltes contrades d'Europa encara es vivia dins cavernes quan els poetes xinesos escrivien El llibre de les Odes (recopilat per Confuci, que visqué des dels anys 551 al 479 d'abans de la nostra era).

En El llibre de les odes, malgrat que fos una recopilació -en part- de material popular reconvertit en arma utilíssima per a l'educació i formació de la classe dominant feudal, s'hi troba arreu, gens dissimulada, aquesta fèrtil creativitat del poble, dels creadors anònims de la Xina d'aleshores. Evidentment -no podia deixar de ser així- molts dels poemes del Llibre de les odes serveixen per a cantar alabances als emperadors; però enmig d'aquest encens cortesà, sorgeix aquí i allà l'esperit d'insubmissió de l'intellectual xinès. En la part que té per títol "Els himnes de Shou" s'hi troba tota la potència creativa del camperolat xinès, del seu treball, de com sofria i lluitava mil anys abans de la nostra era, feinejant a la vorera del riu Groc". De totes aquestes influències neix Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià.

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb