Literatura catalana contemporània

Salvem Mallorca! Manifestació dissabte dia 17 de març

Turmeda | 12 Març, 2007 15:37

PROU DESTRUCCIÓ, SALVEM MALLORCA

La Plataforma Salvem Mallorca i el GOB convoquen una manifestació per al dissabte17 de març.


Dia 14 de febrer del 2004 milers de persones varen sortir al carrer sota el lema ?Qui estima Mallorca no la destrueix?. Demanavem als nostres governants un poc de mesura a l?hora de dur endavant projectes que podien suposar una transformació radical i irreversible del territori. Dissortadament no n?han tengut gens de mesura i durant aquesta legislatura que acaba s?ha produït un consum de territori mai no vist. Ara plantejam una nova oportunitat per tornar a demanar mesura, per fer sentir la nostra veu, reclamant un fre a la destrucció de la nostra illa. Serà el dissabte dia 17 de març, a les 18 h. a la plaça d?Espanya de Ciutat. Per aquest dia el GOB i la plataforma Salvem Mallorca convoquen una manifestació ciutadana amb un lema clar: Prou destrucció, Salvem Mallorca.

No es tracta de manifestar el nostre desacord amb un projecte concret, sinó contra un model de destrucció generalitzada que afecta tota la illa. Aquest model és ara més vigent que mai, com demostra la realitat de cada dia. Per això tornarem a sortir al carrer, per intentar evitar la destrossa del que queda.

A la vista d?aquesta convocatòria, la Plataforma Salvem Mallorca i el GOB fan arribar tres reflexions dirigides als nostres governants i a la societat:

QUÈ DEMANAM ALS GOVERNANTS?

Que no rebutgin aquesta mobilització generalitzada. Volem que prenguin nota de que a darrera d?aquesta mobilització no hi ha només el GOB, hi ha moltes persones que mai s?havien manifestat abans, persones que provenen de tots els àmbits i partits, que tenen la seva feina i família. Persones, en definitiva, que han decidit que ja n?hi havia prou i que ara dediquen hores i hores a treballar per a les plataformes. Es tracta d?un indicador claríssim de la situació insostenible a la qual ens veim abocats.

QUÈ DEMANAM A LA SOCIETAT?

Que sigui conscient de la importància de fer sentir la seva veu. És cert que s?ha perdut una part de les lluites, però no és menys cert que se?n van guanyant d?altres. En els darrers mesos hem vist caure alguns símbols de la impunitat i la prepotència. Els moviments de defensa del territori són més necessaris que mai, no sols per intentar aturar les agressions que ja coneixem, sinó perquè no se?n plantegin més encara. Els que formam ?Salvem Mallorca? i el GOB en particular, hem de ser ben conscients del nostre paper com a força de dissuasió. Pensem per un moment en el que seria d?aquesta illa si no haguéssim fet sentir la nostra veu, si no haguéssim sortit al carrer com hem fet prou vegades. Per això, demanam a tota la gent que comparteix aquests criteris, que sumi esforços i surti amb nosaltres al carrer dia 17.

NO ÉS UN ACTE ELECTORALISTA

No es tracta d?una acte electoralista, no pretenem canviar cap govern ni cap ajuntament. El que pretenem és que, governi qui governi, ho faci amb seny i mesura, amb respecte per aquesta terra que dia a dia ens va quedant petita. Sense confondre progrés amb destrucció. Sense confondre doblers amb qualitat de vida. Volem uns governants que no pensin només en els quatre anys de confiança que se?ls ha atorgat, sinó també i sobre tot en les generacions futures.

El nostre paisatge i en conseqüència la nostra economia estan en perill. Hem de canviar el ritme si no volem pagar les conseqüències.

PROU DESTRUCCIÓ, SALVEM MALLORCA

Web Ara i Sempre

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca, Gonçal Castelló...

Turmeda | 12 Març, 2007 06:41

Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs". (Miquel López Crespí)


Els meus poetes i la publicació del poemari El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions)



Cert que el camí que porta al poemari El cant de la sibil·la que ha editat Brosquil Edicions ja es trobava insinuat en molts poemes dels meus llibres anteriors, concretament en els poemaris: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Ciutat de Mallorca, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi de Poesia Ciutat de Xàtiva 2003, Edicions Bromera, Alzira, 2004)...



En la majoria d'aquests poemaris, malgrat que la mort, l'amor, la bellesa, la lluita, el desencís i la protesta hi planin de forma àmplia i generosa, mai com en els llibres Calendaris de sal i El cant de la sibil·la s'havien fet tan presents. L'autor ja no cerca trobar una "veu pròpia", un llenguatge o una forma poètica diferenciada de les seves influències reconegudes. Parl de l'herència de la cultura catalana, espanyola, russa, cubana o francesa en la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys. En la introducció que vaig escriure per a acompanyar el llibre Antologia (1972-2002), publicat per la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix Pere Rosselló Bover, en vaig parlar llargament; hi havia escrit: "Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

'Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que s'acaba de publicar en la col·lecció 'El Turó': Antologia (1972-2002).”.

En la introducció que comentam també hi havia unes petites pinzellades quant a les influències culturals estrictament catalanes de la nostra adolescència i joventut. Vet aquí alguns noms i algunes idees del que ens motivava fa quaranta anys, quan començàrem a escriure: "Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol 'paraula viva' que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de 'bohèmia anarcoide' i 'desfasat compromís' de l'intellectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

'Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs".

L'època de les "grans febres" literàrio-poètiques sembla que s'ha anat moderant amb el pas dels anys. En El cant de la sibil·la els experiments rupturistes són deixats de banda expressament. Seguidors de la poètica desenvolupada per l'escriptura de Bartomeu Rosselló-Porcel, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Salvador Espriu o Pere Quart, ara ja no volem escriure cap llibre "especial", un poemari que sigui considerat "novedós" pel comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra literatura. El poeta ha escrit una sèrie de poemaris que ja són al carrer i, ho puc assegurar amb tota sinceritat, en aquests darrers anys de conreu de la poesia no tenia cap intenció de fer concessions a la "novetat". Si hem fet alguna incursió en l'experimentalisme, aquest és quasi invisible en el poemari que comentam. La decidida protesta contra el formalisme de l'Escola Mallorquina que en el seu moment representà l'obra de Bartomeu Rosselló Porcel o el mateix Jaume Vidal Alcover es troba en alguns dels meus poemaris anteriors. Aquí, en el llibre El cant de la sibil·la, l´únic "formalisme" que s'hi pot trobar és la provatura, per altra banda, una provatura iniciada a començaments dels anys setanta, d'enriquir musicalment la llengua en la línia de certes experimentacions de l'expressionisme alemany del temps de la República de Weimar o que també es poden trobar en els poemes més personalistes del futurisme rus i soviètic, en Maiakovski. Però aquestes serien precisions per a especialistes. En aquest comentari de El cant de la sibil·la el que volia fer notar és la decisió del poeta de defugir segons quins excessos metafòrics qui sap si heretats de la generació espanyola del 27 i que ens havien arribat via Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart o el mateix Jaume Vidal Alcover. En el poemari el poeta vol defugir cert amanerament allunyat del batec de la vida quotidiana que hom constata en molts d'autors promocionats pels clans i camarilles que controlen el nostre fet cultural. El poeta, ho hem escrit una mica més amunt, ha emprès un llarg viatge a la recerca d'aquelles imatges que el temps va fent fonedisses, aquells records que conformaren els primitius somnis, els inicials misteris de la infantesa, els mites que ens han agombolat fins ara mateix. Aquesta i no cap altra és la intenció de l'autor a l'hora d'enfrontar-se amb la redacció final d'El cant de la sibil·la. Inicial contemplació de la Mediterrània un dia, efectivament, esborrat dels calendaris. En el poema "Llegir Homer sota les pinedes" el poeta recorda: "Llegir Homer sota les pinedes. / Sentir les ones colpejar l'arena de la platja. / Posidó tenia palaus magnífics, / refulgents d'or i indestructibles / en les profunditats de la mar".

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb