Literatura catalana contemporània

El capitalisme i el paper dels intel·lectuals

Turmeda | 30 Març, 2007 11:23

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. (Miquel López Crespí)


El paper dels intel·lectuals en la societat capitalista



Gramsci, el gran pensador italià que analitzà a fons el paper dels intel·lectuals en la societat capitalista, els "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", com va escriure.

En una recent entrevista m'han demanat quin és el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. Quan Gramsci escriu La qüestió meridional ja té ben definides les seves concepcions respecte al paper dels intel·lectuals. Era una qüestió en la qual el marxisme no havia aprofundit. Gramsci, des de la presó, escriu amb una clarividència extraordinària: "No existeix una classe d'intel·lectuals independents. Ans al contrari, cada grup social té la seva pròpia capa d'intel·lectuals o pugna per formar-la". Les anàlisis de Gramsci permeten copsar a la perfecció el paper de l'intel·lectual en la història.

Sovint, en determinades conjuntures, són les classes ascendents, la burgesia en el cas de la França del segle XVIII, les que exerxceixen un poder d'atracció sobre filòsofs, tècnics, escriptors, publicistes, investigadors... També podríem parlar del paper dels intel·lectuals en la Revolució Soviètica, en l'estat espanyol dels anys vint i trenta o, sense haver d'anar més lluny, a casa nostra es podria analitzar el paper de a intel·lectualitat catalana des de la Renaixença fins al bastiment de les organitzacions polítiques i culturals de la Catalunya de començaments del segle XX. Sempre i en tot moment, els intel·lectuals es defineixen, sigui amb la seva obra, amb el seu silenci o amb el seu ajut militant, en relació a les tasques que les classes en el poder o les que lluiten per aquest poder volen portar a la pràctica.

Jo crec, i no he variat d'idees en tots aquests anys de ferotge postmodernitat, que l'escriptor potser no canvia el món, però és evident que les seves idees, la ideologia que reflecteixen les seves obres, la seva actitud de silenci o d'intervenció en cada conjuntura històrica, són essencials, juntament amb els treballs d'altres intel·lectuals, en la conformació de l'hegemonia d'unes determinades classes socials. El mestre, el sacerdot, el filòsof, l'escriptor, el tècnic, l'historiador, són peces claus en la tasca de lligar el poble al programa d'aquell que govern un país o dels que aspiren a governar-lo. Gramsci pensava que l'escola, l'església, la literatura, són el ciment que cohesiona la societat civil. Sovint no basta, com opinaven els marxistes vulgars, la força física -exèrcit, policia, presons... - per a mantenir unida la societat de classes, l'explotació feudal o capitalista. Per a mantenir la cohesió social o per rompre aquesta cohesió es necessita sempre l'intel·lectual. Per a tots aquells que encara dubtin de la dependència dels intel·lectuals envers els interessos de tal o qual classe social, els recomanaria, a tall d'exemple, l'estudi del paper dels enciclopedistes en les dècades anteriors a la Revolució Francesa o, per a no anar tan lluny, a tots aquells que diuen que "una cosa és l'obra i l'altra l'actitud cívica de l'intel·lectual", que repassin el llibre de Julio Rodríguez Puertolas Literatura fascista española: 1 Història (Madrid, Editorial Akal, 1986).

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-III-05)

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

El periodisme d´opinió a les Illes

Turmeda | 30 Març, 2007 06:00

La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions.(Miquel López Crespí)


500 articles en defensa de la cultura catalana i l’esquerra nacionalista

LA VII DIADA PER LA LLENGUA I L'AUTOGOVERN



Miquel López Crespí i Josep Maria Llompart, dos dels principals activistes culturals dels anys setanta. En aquesta fotografia de l'any 1987 Josep M. Llompart presentava l´obra de Miquel López Crespí Notícies d´enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions. És evident que en aquests darrers anys (sobretot després de la mort del dictador i de la fi de la dictadura feixista) les entitats culturals (especialment l'OCB) han fet molt per salvaguardar la nostra cultura. Però aquesta cultura lluita (com els països espoliats del Tercer Món) contra una feresta mudialització capitalista que posa en perill el 90% de les llengües minoritàries existents. En el fons, el problema de la immigració no pot deslligar-se de la brutal consolidació del model de desenvolupament capitalista (el turisme) iniciat amb virulència a mitjans dels seixanta. La "balearització" de l'economia (la dependència del turisme de masses), la destrucció del nostre medi ambient, l'extinció progressiva de l'agricultura de les Illes són, entre moltes d'altres causes, els autèntics culpables de l'arribada forçada de milers i milers d'immigrats de totes les contrades de l'estat i d'altres països. És ben cert que un percentatge ben alt d'aquests nouvinguts no coneix les profundes arrels d'una cultura millenària (la catalana). Però el problema no és criminalitzar, com fa la "nostra" extrema dreta, aquesta immigració (força de treball, per altra banda, que és el fonament de la riquesa de les Illes). El que necessitam no són camps de concentració ni forns crematoris per als ciutadans i ciutadanes d'altres nacions de l'estat. L'esforç per preservar la cultura pròpia no és una batalla de cognoms ni de lloc de naixença. El combat s'estableix entre els partidaris del nostre anihilament com a poble i els defensors de les nostres llibertats nacionals i drets socials. En criminalitzat el "forasterum" aquesta extrema dreta falsament nacionalista el que fa és agreujar el problema en desviar el centre d'atenció essencial. És el capitalisme, el model salvatge de depredació econòmica, el que crea els problemes socials, culturals i polítics a les nacions. Mai a l'inrevés. Aquí del que es traca és d'aconseguir la inserció social i ciutadana dels nouvinguts. Com molt bé deia l'amic Joan F. López Casasnovas en el parlament que va fer fa unes setmanes a Lluc en la III Trobada d'Amics i Socis de l'OCB: "Primer són els drets (civils, socials, polítics). Abans de demanar adhesions a essencialismes que ningú no sap prou bé com definir, cal fer dels immigrats, residents, ciutadans, perquè només des de la llibertat i la plenitud i la igualtat de drets és possible construir el futur d'un país en què els seus ciutadans se sentin actors de la història i maldin per conservar un patrimoni cultural fruit de la capacitat de diàleg i d'autogovern".

Aquest és el repte que ens té plantejat el segle que ara comença.I per això és important la participació de tots els ciutadans i ciutadans de les Illes en la VII Diada per la Llengua i el Ple Autogovern que convoca l'OCB i munió d'entitats culturals i cíviques de les Illes. La Diada d'enguany serà dissabte dia cinc de maig i començarà a les 18,30 a ses Voltes (Parc de la Mar). Com cada any hi haurà ballada popular, rock, passacarrers, "personatges de les Rondaies de Pere Pujol", tallers, tamborada... No cal dir que som nombrosos els ciutadans que fem nostres les crítiques de la Junta Directiva de l'OCB al Govern Balear quan reclama al Pacte de Progrés "que prengui mesures de xoc en favor de la llengua, com requereix el compliment del seu propi programa quan es compromet a 'la normalització lingüística en tota la seva extensió'; quan diu que 'la llengua catalana... serà objecte d'especial protecció i normalització en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural del país'; quan diu que 'la normalització lingüística es farà respectant els drets de tots aquells que integren la nostra societat i que tenen com a pròpies altres llengües (especialment la castellana) i es possibilitarà a totes aquestes persones el coneixement de la llengua i la cultura pròpies de les Balears per facilitar-ne la integració i la cohesió social del país'".

Com diu molt bé l'OCB: "Al cap de dos anys, a mitjan legislatura, hem d'exigir al Govern que faci molt més del que ha fet fins ara, perquè amb un pla de xoc i el compliment d'aquest programa no sabem si la llengua se salvarà, però sense la seva adopció segur que no ho farà de cap de les maneres".

Per tant, i perquè és indefugible, cal també enguany assistir de totes totes a la Diada per la Llengua i demanar al Govern Balear que actuï de forma decidida en defensa de la nostra cultura amenaçada per la mundialització. Per això: Sí, a un pla de xoc; sí, al total compliment de la Llei de Normalització; sí, a fer pinya per la llengua; sí, a fer possible a tothom l´ús de la llengua!

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-V-01)

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb