Literatura catalana contemporània

Els escriptors mallorquins i Pau Taura

Turmeda | 17 Abril, 2008 10:18 | facebook.com

Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters, com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL), com a organitzador de la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil o al capdavant de la Setmana del Llibre en Català. (Miquel López Crespí)


Pau Taura en el record: el suport als escriptors de les Illes



Notícies d´enlloc, llibre que guanyà el Premi de les Lletres 1987, un premi organitzat a iniciativa de Pau Taura i que va ser editat, també a iniciativa seva per Documenta Balear

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet reflexionar damunt l´inexorable pas del temps, sobre la tèrbola presència de la Mort que, bel al costat nostre, cínica i sorneguera se’n riu de molts dels plans que fem per a un esdevenir que sempre és imprevisible. La mort de Pau Taura, sentida en el fons del cor, em fa copsar altra volta la veritat d´unes afirmacions recents d’un altre gran amic, l´escriptor Antoni Vidal Ferrando, el recent Premi de la Crítica Serra d’Or. Diu Vidal Ferrando que, sovint, molts d´escriptors, preocupats com és ben normal per la promoció de la seva obra, tan sols sabem veure les accions i campanyes rebentistes dels quatre poca-vergonyes que ens posen travetes i ens fan la vida impossible. Potser ens preocupen més del que tocaria les malifetes ordides per alguns llefiscosos comissaris de pàgina cultural o companys del gremi de la ploma que, encegats pel més ferest i malaltís autoodi, només saben atacar, sense cap mena de fonament, l´obra del company. És la misèria personal de tots aquells que saben que mai podran bastir una obra literària de qualitat, els que són incapaços de valorar la feina dels altres, ja que l´enveja els rosega les entranyes. Antoni Vidal Ferrando explica molt encertadament que en lloc de perdre el temps comentant les malifetes dels miserables hauríem de pensar en totes aquelles persones, l’exèrcit d´amics i amigues que, cada qual posant el seu granet d´arena, ens han ajudat a bastir la nostra obra. Conclou l´autor de L´illa dels dòlmens que, si reflexionam en tot això, constatarem com els amics i amigues, aquells que al llarg de la vida ens han donat i donen suport, són molts més que els enrabiats enemics de l´escriptor nostrat.

Vidal Ferrando té tota la raó del món, i la mort de Pau Taura m´ha fet pensar molt en els seus assenyats consells. M´ha fet reflexionar perquè en Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters, com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL), com a organitzador de la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil o al capdavant de la Setmana del Llibre en Català.



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987, premi organitzat per Pau Taura

Els meus primers contactes amb Pau Taura es remunten a mitjans dels anys setanta, com a client de la primera llibreria que va obrir i, ja posteriorment, quan un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover lliurà el Premi de les Lletres a la meva obra Noticies d´enlloc, ell era l´organitzador i ànima del premi. Recordem que el Premi de les Lletres era organitzat per IFEBAL, organització que, efectivament, aleshores presidia Pau Taura. Aquell recull de narracions seria editat per Documenta Balear el 1987. El llibre, amb disseny de l´artista Jaume Falconer, seria presentat per Josep M. Llompart a la Llotja de Palma pocs dies després de la seva sortida al carrer.

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet tornar a la memòria aquells dies de fa vint-i-un anys, quan en Ferran Aguiló em portava les proves de Notícies d´enlloc des del local de Documenta Balear del carrer de la Impremta o jo anava a veure Pau Taura al despatx d’ IFEBAL, al carrer de Federico García Lorca, 16, i petàvem la conversa damunt llibres i els problemes de la difusió de la cultura. En aquells dies del 87 record igualment la carpeta que em deixà amb els seus poemes. Un poemari que vaig llegir amb deteniment i que després comentàvem en els bars propers a IFEBAL. Potser seria interessant anar a la recerca d’aquesta carpeta amb l´obra poètica de Pau Taura i provar d´editar el poemari a títol d´homenatge pòstum.

D’ençà l´edició del Premi de les Lletres sempre que ens trobàvem petàvem la conversa literària i política.



Més endavant, quan es discutí el meu nom com a pregoner de la Fira del Llibre de l´any 2003, Pau Taura acceptà, com els altres llibreters, la meva nominació, tot i algunes pressions en contra dels ressentits de sempre que volien que fos un altre el pregoner. En Pau Taura se’n reia olímpicament d´aquestes pressions i no se’n podia avenir de tants d´odis en el gremi de la ploma quan deia: “no vos jugau cap fortuna; simplement unes retxes o una fotografia en els diaris”. Tornava tenir raó: era i és summament estúpida aquesta mena de bregues per aconseguir els favors dels comissaris de torn, per barrar el pas a la “competència” literària. Tanmateix els diners se’ls emporten els especuladors, aquells que han fet i fan malbé la nostra terra, els encimentadors i destructors del territori.

L´acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre es va celebrar en moments molt delicats per al catalanisme i l´esquerra. Les forces progressistes havien perdut el poder polític i tothom estava enfonsat en una profunda depressió. Vaig aprofitar la presència de tots els mitjans de comunicació per, a través d´un homenatge a la figura de Francesc de B. Moll, demanar la necessària recuperació de l´esperit de lluita contra l´espanyolisme regnant, la necessària recomposició de la unitat progressista per a fer font als depredadors que destruïen les nostres senyes d´identitat, el poc que ens restava de territori sense destruir.

Més tard, quan el periodista Joan Pericàs s'encarregà de la revista Llegir que ell havia fundat, també em demanà determinats articles. Alhora aprofitava el lliurament dels materials per a parlar del temps passat, de com ens havia anat passant la vida sense quasi sense que ens n’adonàssim. Bé; podria continuar i no acabaríem mai. Però el motiu d´aquestes notes plenes de melangia per l´amic recentment traspassat era deixar constància d´unes anècdotes, d´un petits records, d’uns fets que demostren (ara ho veus ben clarament), com diu Antoni Vidal Ferrando que, són més els amics i amigues dels nostres autors que no els enemics. I, Pau Taura és un dels esglaons de la munió de gent que, d´una manera o una altra, amb el seu granet d´arena, amb el seu tarannà obert i amable, ens han ajudat a resistir la rabiosa endemesa dels malfactors, a bastir l´obra que hem anat fent durant aquests anys. Gràcies, Pau, per tot el que feres per nosaltres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La novel·la catalana actual (i III)

Turmeda | 17 Abril, 2008 09:15 | facebook.com

Estiu de foc (Edicions Columna), una epopeia mallorquina contemporània.


Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. (Gabriel Janer Manila)


Per Gabriel Janer Manila



Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.



Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...


Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.


El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.


I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.


La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.


Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.


Publicat en El Día del Mundo (21-IX-98)


del Mundo (21-IX-98)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb