Literatura catalana contemporània

L´Any de Jovellanos a Palma (Mallorca)

Turmeda | 18 Abril, 2008 20:43 | Compartir:

Dia 19 de març d'enguany el Ple de l'Ajuntament de Palma va declarar per unanimitat el 2008 Any Jovellanos, en commemoració del segon centenari de l'alliberament de tan il·lustre hoste.

Gaspar Melchor de Jovellanos va ser empresonat a Bellver (i a la Cartoixa de Valldemossa) durant set anys i va saber convertir la seva presó en una font inesgotable de coneixement i estimació per Mallorca, la seva gent i la seva cultura.

És molt engrescador posar en marxa des de la Regidoria de Cultura un projecte de reconeixement i homenatge a un dels personatges més interessants i brillnats de la il·lustració espanyola, que ens deixà memorables pàgines referides al paisatge, l'art, el patrimoni històric, l'educació pública i la cultura pròpia. No perdeu l'oportunitat d'aprofundir en la seva biografia. Especialment el capítol d'exilis, conspiracions, enverinaments, presons i naufragis, que fan d'ell, a part d'un savi i un gran polític, un insigne aventurer. (Blog de Nanda Ramon, regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma)

Palma 2008: l´Any de Jovellanos

Jovellanos contra el feudalisme

Segell de la república espanyola dedicat a Jovellanos

Estudiant l´imprescindible obra de Richard Herr España y la revolución del siglo XVIII ens assabentam que, malgrat el control de la Inquisició i la censura, a partir de 1731 hi ha traduccions a l´espanyol de les obres científiques més avançades del moment. Durant els regnants de Felip V i Ferran VI ja trobam esperits crítics com Benito Jerónimo Feijó, un erudit de casa pobra que és el primer intel·lectual que, de forma prou intel·ligent, denuncia l´endarreriment cultural i econòmic de l´estat espanyol sota la monarquia oprobiosa dels borbons. Pot publicar amb certes dificultats i sota l’acostumada censura els seus famosos assaigs, sota el títol general de Teatro crítico universal (1739) , obra en nou volums a la qual hem d´afegir altres cinc nous volums titulats Cartas eruditas. Per la vastedat dels seus coneixements, per la lluita que porta contra la superstició i l´endarreriment espanyol, podem considerar Feijó com uns dels primers precursors de Jovellanos, ja que l´interès que ambdós tenen per donar a conèixer els avanços literaris, filosòfics, matemàtics, botànics i històrics és molt semblant.

Hem parlat una mica de Feijó perquè, ja des del regnant de Carles II, amb totes les dificultats que hom pot imaginar, sorgeixen les individualitats, poques, però hi són, que, com aquest autor, empren els mètodes experimentals de Francis Bacon per a fer front a l´escolàstica vaticanista espanyola que barra el pas a la ciència experimental, als avanços en tots els camps del coneixement.

Jovellanos lluità activament contra l´”Espanya” feudal i contra la barbàrie inquisitorial

Així, a partir dels anys trenta del segle XVIII comencen a circular pels cercles antiinquisitorials els llibres de Noël Antoine Puche l’Espectacle de la nature i Essai sur l´électricité des corps. També es llegeix la Histoire naturelle de Buffon i tenen molt d’èxit els treballs de Linné sobre la classificació de les plantes. Entre 1760 i 1770 circulen per tots els cercles il·lustrats traduccions i opuscles defensant una visió científica de la natura i de la societat. I són precisament aquestes obres i moltes altres les que conformen els fonaments del pensament il·lustrat de Jovellanos i tota l´elit d´enemics de l´Antic Règim de la seva generació. L’atac contra l’escolàstica i la metafísica inquisitorial és directe en les avantguardes culturals més avançades, i malgrat que sota els regnats de Ferran VI i Carles III s’afavoreixen alguns aspectes de la recerca (es varen poder construir tres observatoris astronòmics i amb Carles III foren abundoses les construccions de jardins botànics), la llibertat intel·lectual no avançava abastament. Recordem que l’Encyclopédie va ser prohibida. El ministre Campomanes autoritzà la traducció d´alguns articles relacionats amb les arts i els oficis, però el clergat al servei de la Inquisició s’hi oposava a mort. Cap a 1787, l´il·lustrat de sa Pobla (Mallorca) Cristòfol Cladera Company fundà a Madrid el periòdic més avançant del moment, Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa. El periòdic surt aprofitant les contradiccions internes i les lluites pel poder de les camarilles de la Cort espanyola. És un diari que acompleix una tasca importat en la consolidació de l’esperit de la Il·lustració.

Alguns historiadors i investigadors situen Gaspar Melchor de Jovellanos entre el sector d´il·lustrats “moderats” d´opositors a les rèmores del règim feudal que atenalla Espanya i les nacions oprimides per l´estat centralista. És una opinió prou discutible, ja que avui dia ningú no discuteix la importància cabdal, l´atac frontal a la línia de flotació del règim clerical-aristòcratic de la monarquia borbònica, que representa l´estudi de Jovellanos Informe sobre la ley agraria que començà a redactar el 1784 i que envià a la Sociedad Económica Matritense l´any 1795. El famós Informe... va ser publicat pel Consejo de Castilla el 1795. Potser mai en la història de l´estat espanyol s´ha fet un atac als fonaments del règim de propietat feudal com va fer en aquesta ocasió Gaspar Melchor de Jovellanos. A part d´una acurada anàlisi de la situació desastrosa de l´agricultura –Jovellanos descriu la manca d'escoles de formació per a propietaris i pagesos, la quasi inexistència de canals, terres de regiu i ports moderns--, l ´erudit asturià va directe al nus de la qüestió fent unes propostes radicals que són, com hem escrit més amunt, un atac directe a les rèmores feudals que atenallaven la població treballadora i les classes artesanals de les nacions de l´estat.

Per anar eliminant totes aquestes rèmores del feudalisme, Jovellanos analitza a fons el problema de les manos muertas, proposant la repartició de les terres improductives que són en determinats sectors de l´església i terratinents; terres improductives heretades d´ençà l´època de la “reconquesta”. Jovellanos apunta igualment que amb la implantació d´uns lloguers més justos de la terra, la vida de l´agricultor pobre seria molt més fàcil. Es tracta d´alliberar de les servituds feudals un pagès que de temps immemorial resta sotmès als designis del clergat –les immenses propietats en mans de l´església i les congregacions religioses-- o del noble que només pensa en les curses de braus. Unes classes dominants que mai no han pensat a modernitzar les seves explotacions agràries i, molt manco, augmentar el nivell cultural de la població fent inversions en escoles de formació o creant instituts. Per a les classes parasitàries de l´Antic Règim, la “cultura” que ha de tenir el poble no vas més enllà del rosari i la missa dominical. La resta, sobra, i a més pot esdevenir –com la Revolució Francesa ha demostrat-- extremament perillós. Els sermons de munió de sacerdots reaccionaris és tot el “saber” que, durant segles, el poble s´ha hagut d´empassolar sota amenaça de galeres, presó, desterrament o mort, en el cas dels intel·lectuals més avançats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial)

Turmeda | 18 Abril, 2008 08:22 | Compartir:

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Coberta i il·lustracions de Llorenç Pons Moll

Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Menú

Cerca

Calendari

«	Abril 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30