Literatura catalana contemporània

Palma fa neteja de noms franquistes

Cort llevarà el 2008 de l'Eixample 68 denominacions de carrers dedicats a militars afins al règim

LAURA MORRAL. Palma.

Han hagut de passar 66 anys per retre comptes a una part de la història imposada pel règim opressor. Serà dins enguany quan la ciutat de Palma quedarà mig neta de les reminiscències franquistes que encara perduren en forma de noms que ostenten els carrers de l'Eixample. Tots ells corresponen a denominacions de militars que enaltiren la dictadura i contribuïren a reprimir les llibertats democràtiques i el dret d'expressió de tot un poble i, sobretot, de milers de famílies que hagueren de sofrir en silenci la mort de parents amb insolències d'aquest estil: «A l'Espanya de Franco no es fusila ningú, les persones que falten són perquè han desaparegut». Així respongué el tinent Oyaga, un 23 d'agost de 1936 a una mare que acudí al despatx d'aquest militar en recerca del seu fill republicà.

Noms com el d'aquest tinent que morí en combat foren glorificats juntament amb altres rangs militars, a partir de 1942. Però del fill d'aquella mare mai més se'n féu justícia. Serà ara, quan el nom d'Oyaga es canviarà per carrer de la Concòrdia. Aquesta neteja també afectarà un dels vestigis més flagrants del franquisme que encara es conservava a Palma, la plaça del Caudillo que desapareixerà per dir-se Son Castelló. Aquesta nova denominació s'ha basat en la toponímia popular i tradiciona igual que altres noms com el carrer Licinio de la Fuente que es convertirà en plaça de la Indioteria o el carrer Cabo Ferragut Jaume pel de Son Molines, entre d'altres. El germà del dictador que dóna nom a la plaça del Teniente Coronel Franco es canviarà pel del poeta i humanista Miquel Dolç. De la mateixa manera, el carrer Capità Salom canviarà el seu nom pel d'Alfons el Magnànim i també s'afegiran més denominacions de dones com el de Margarita Retuerto que substituirà l'Alferez González Moro; Carme Guàrdia en detriment del Soldado Bibiloni Vicens o Margaluz en el lloc del Cabo Martorell Roca.

L'Ajuntament de Palma llevarà, en aplicació de la Llei de la memòria històrica, les denominacions de 68 vials relacionats amb aquests rangs militars que van participar al cop d'Estat de 1936. Cap d'ells sense mèrits intel·lectuals. Al seu lloc l'ocuparan poetes, músics, literats, erudits, juristes, polítics, cantants, científics... Els uneix el fet de ser personatges que han enriquit amb el seu coneixement i aportacions la història de la humanitat. La batlessa de Palma, Aina Calvo, presentà ahir el decret del Consistori que aprova aquesta modificació. Per la líder municipal, aquests canvis responen a «un profund sentit democràtic i a valors de concòrdia i diàleg». Al mateix temps defensà que els símbols públics «han d'unir i no enfrontar». Sobre els noms franquistes la batlessa recordà que el mes de maig de 1942 l'Ajuntament de Palma va aprovar, en un sol dia, el canvi de nom de gairebé 200 carrers i places que foren dedicades a militars del bàndol nacional morts durant la Guerra Civil.

En la mateixa línia, la regidora de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística de l'Ajuntament, Nanda Ramon, explicà que, al marge d'adequar la nomenclatura a valors democràtics, aquest decret inclou també la normalització lingüística d'alguns carrers, la correcció d'errors i el nomenament de nous vials.

Amb aquest decret, l'Ajuntament de Palma canviarà o donarà nom a un total de 141 carrers de les 2.500 que té la ciutat. Per a l'elecció dels nous noms es va constituir el mes de juliol una comissió especial per a la toponímia de Palma en què participaren: la mateixa regidora de Cultura, Nanda Ramon; Pedrona Serra, representant de Fepae; Rosa Bueno, de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma; Bartomeu Garí, de l'Associació per a la Recuperació de la memòria històrica; l'expert en toponímia i filòleg de la UIB, Gabriel Bibiloni; els arxivers municipals, Gabriel Sabrafín i Pere de Montaner; el cap de departament Central, Amador Ferriol; el cronista de Ciutat, Bartomeu Bestard i l'assessor lingüístic, Miquel Vives. Aquesta comissió especial ha decidit donar prioritat a les dones en els canvis toponímics i, d'aquesta manera, hi ha 20 carrers nous amb nom femenins com les escriptores George Sand, Marie de Behen, Mary Stuart Boyd o la sindicalista Magdalena Bonet i Fàbregues. «És un canvi que es fa des del màxim respecte perquè tots els ciutadans poguem gaudir dels símbols de la democràcia», remarcà Calvo.

No obstant això, Palma no quedarà totalment neta d'aquestes restes del passat. Si més no, així ho reconeix l'impulsor d'aquest estudi de toponímia, Gabriel Bibiloni, que indicà que a la capital hi ha un centenar de noms franquistes. D'aquests, se'n lleven 68. «És per això que després d'aquests canvis, a Palma encara quedaran alguns noms de falangistes que es llevaran en una segona fase», remarcà l'expert. L'objectiu final, aseguren, és que no quedi cap carrer de Palma que recordi els temps de la Dictadura, quan foren represaliats els drets dels demòcrates. Però aquestes obres de militars no són les úniques que recorden el passat opressor.

El Consistori ciutadà ja ha manifestat que no té cap intenció de llevar les denominacions que enalteixen fets històrics, com via Roma, via Alemanya o via Portugal, les tres potències integrades a l'eix feixista. Contra aquesta visió institucional, Gabriel Bibiloni manté l'opinió que «aquestes denominacions s'haurien de retirar perquè tenen vinculacions feixistes, ja que estan dedicades a commemorar precisament l'etapa històrica més feixista».

Per a Bibiloni aquesta passa que acaba de fer el nou Consistori de progrés és «molt positiva si jutjam sobre la base d'allò que s'ha fet fins ara». Però, segons ell i en un context més global «encara s'ha de continuar». El filòleg expert creu que queden molts de noms que no s'adeqüen a la realitat actual. Entre aquests, esmenta el carrer del Cid, Babieca,Víctor Pradera o el caballero d'Asphelt, que passà a foc la ciutat de Xàtiva.

La normalització de la nomenclatura dels carrers va ser una feina que es va començar en els temps del batle socialista Ramon Aguiló però que es va estroncar amb l'arribada del PP sense haver passat del centre històric. Durant aquests 16 anys que la dreta ha ostentat el poder no s'ha fet cap esforç en aquest sentit al mateix temps que la ciutat ha crescut molt. Segons Bibiloni, aquesta serà la tercera retolació al complet a la qual se sotmetrà Ciutat al llarg de la història, dos segles després que s'hi efectuàs la darrera, el 1860. La primera col·locació de plaques, quan els carrers encara no estaven identificats, tingué lloc a final del s. XVII. La segona fou el 1860. Llavors els noms s'introduïren en castellà per ordre d'Isabel II. Entremig hi ha hagut canvis més o menys massius, com el de 1942.

Per fer tots aquests canvis el Consistori ciutadà necessitarà al voltant d'unes 400 plaques que suposaran una despesa total que oscil·la entre els 36.000 i els 40.000 euros, si es té en compte que cada placa té un cost de 90 euros.

El regidor de Funció Pública de Palma, José Hila, assenyalà que abans que acabi 2008 es modificaran les plaques dels carrers i es facilitarà a cada domicili afectat un document que certifiqui el canvi de la nomenclatura. Hila comentà que encara que el Consistori es responsabilitzi de rectificar les seves bases de dades i facilitar els nous noms a les grans companyies de subministrament, els ciutadans hauran de comunicar aquests canvis a altres tipus d'entitats. El regidor va remarcar que l'Ajuntament incorporarà un altre tipus de material per a les plaques dels carrers perquè «Palma és l'única ciutat que les segueix posant de marbre. Això és més car i dificulta la seva instal·lació».La traducció dels noms dels carrers al castellà i l'enaltiment del feixisme va ser un error històric. És l'hora de fer justícia a una memòria històrica fins ara silenciada. La lluita no s'hauria d'aturar aquí. Caldria ser valents i proseguir amb la retirada de tots aquests símbols com pugui ser la creu «de los Caídos» o bé el monòlit de la Faixina.

Diari de Balears (9-V-08)

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El llibre de Pere Quart Circumstànciesés molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones. (Miquel López Crespí)

Quaranta anys de poesia catalana de Mallorca

Any 2000: pàgines del meu dietari: l´edició de Llibre de pregàries (Premi de Poesia Principat d´Andorra 1999)

Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en l'antologia, recentment publicada a Andorra, Llibre de pregàries.

Miquel Martí i Pol

I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia i a bastir la majoria de poemes d'aquesta antologia que aplega en les seves pàgines més de trenta anys d'esforços poètics. Circumstàncies, de Pere Quart, aparegué a "Óssa Menor" l'any 1969 (un any ben emblemàtic curull encara de les palpitacions del maig de 1968 a París!).

Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.

La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquests més de trenta anys de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, amb la lluita concreta de cada poble contra el feixisme i l'imperialisme, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").

La revolució cubana, la denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, la Revolució Cultural Xinesa, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.

Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen de l'antologia u>Llibre de pregàries (o als poemaris Revolta, Un violí en el crepuscle, Record de Praga per dir el títol d'alguns dels poemaris que han sortit aquest any 2000). Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.

Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix (el mateix Llompart m'obsequià el poemari l'any 1967), del més pròxim al poeta.

La resta, ja se sap. De 1970 al 2000: trenta anys -per part dels exquisits, de la reacció cultural- d'esborrar el camí que ens havien indicat els nostres (sense aconseguir-ho mai, evidentment!).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)