Literatura catalana contemporània

Antologies literàries (un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 28 Maig, 2008 15:54 | Compartir:

No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! (Miquel López Crespí)

Antologies literàries: Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll)

Ponç Pons ha patit i pateix les campanyes rebentistes de l’autoodi nostrat

La publicació de l´antologia Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll), una acurada selecció feta per Francesc Vernet, em recorda com, en aquests darrers anys, he tengut l´oportunitat de veure editades obres de poesia i narrativa en diverses antologies col·lectives alhora que altres editorials em demanaven llibres específics, reculls de narracions, de poesia, etc., etc., per fer-ne les corresponents antologies. Entre els llibres de poesia on els especialistes, en aquest cas l´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, han publicat poemes meus hi ha hagut les antologies col·lectives La poésie aux Baléares à la fin du millénaire (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Publicacions de Montpellier, Université Paul Valéry, 2002) i Poetry in the Balearic Islands at the end the millennium (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2003). En el primer llibre, les traduccions al francès han anat a cura de Jean Marie Barberà, de la Universitat de Provença; en el segon cas, les traduccions a l´anglès són d’Estelle Henry-Bossonney.

No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! Per aquestes contrades és un lloc comú, i molt ho hem patit en la nostra pròpia carn, que quan el silenci i els menysteniment no basten per a desanimar la “competència”, l´intel·lectual que no és a les ordres de qui mana, els detemptors dels poders fàctics culturals, passen a la “segona fase” de l´anhilament. I, aquesta segona fase, ningú no ho ignora, és l´atac rebentista. En voleu algun exemple concret? El que ha patit recentment l´escriptor Ponç Pons, un home de provada vàlua literària que ha despertat la ràbia i l´histerisme de tots aquells que saben que mai no podran bastir una obra literària com ell ha bastit des de Menorca. I, com el de Ponç Pons, hi ha molts de casos semblants. La llista es podria fer interminable! Bastaria que cada autor o autora repassàs la pròpia experiència personal per a entendre a la perfecció el que deia. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort. Ciutat de Mallorca, 2003) em vaig fer ressò d´alguns articles de Llorenç Capellà, Joan Guasp. Miquel Ferrà Martorell i Olga Xirinacs que denunciaven aquesta situació. L´investigador Pol Sureda –en parlarem més endavant— ho ha estudiat prou bé, i les seves anàlisis es poden trobar en el web El Talp (feu clic en l´estudi: Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes ).

El comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra cultura sap molt bé a quin autor o autora ha de promocionar. Si us fixau amb cura sobre qui hi ha rere algun o alguna de les “stars” més aviciades pels poders fàctics de la cultura, sovint trobareu que ben al costat d´aquell “famós” o “famosa” hi ha determinats partits polítics –aquells que controlen els pressupostos, evidentment! --, i uns poders acadèmics ben concrets i econòmics. La lluita cultural establerta a la nació d´ençà la transició, amb la marginació i ridiculització de la mal anomenada “literatura resistencialista”, de les agosarades i combatives resolucions del Congrés de Literatura Catalana dels anys 76-77, lluita dirigida per sectors propers a CiU, PSOE i tots aquells partits que ja els anava bé la restauració borbònica, era enfocada a substituir i anihilar tot el que pogués haver-hi de construcció d´una cultura nacional-popular en la línia que marcava el citat Congrés de Cultura Catalana.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria històrica: contra l'oportunisme i en defensa del socialisme (i VII) (un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 28 Maig, 2008 06:32 | Compartir:

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

Contra l’oportunisme i en defensa del socialisme (VII)

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra.

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Però l'obra teòrica, memorialística i periodística d'Arturo Van den Eynde no abarca tan sols els llibres que va poder publicar.

Hauríem de pensar en tot el caramull d'articles, informes, documents de tot tipus, anàlisis de partit, els més diversos programes que va elaborar al llarg de la seva vida de militant. És, doncs, en la premsa de les organitzacions on va lluitar, dins les diferents revistes i butlletins, en els articles signats per Aníbal Ramos i, moltes vegades, amb pseudònim, on es podria anar reconstruint l'autèntica obra política d'Arturo Van den Eynde.

Els companys i companyes del POR haurien de revisar a fons les colleccions de La Aurora, fundada l'any 1974; de L'Aurora (1981-1993); Força Obrera (des de 1994); Bandera Comunista (publicació teòrica trotsquista, des de 1975) o Correspondencia Internacional (des de 1994) per a poder reconstruir el pensament revolucionari, les aportacions a la teoria i a la pràctica quotidiana de la revolució socialista fetes per Arturo.

Particularment crec que l'obra periodística i teòrica del nostre company de lluites va ser prou important i s'ho paga recuperar els treballs del seu dirigent històric: és un deure que el POR té amb els seus amics i simpatitzats, amb la classe obrera i el poble en general.

I aquí caldria fer-hi una precisió, reflexionar una mica sobre el caràcter i autèntic tarannà intellectual d'Arturo Van den Eynde. Precisament si l'haguéssim de criticar seria, més que res, per actuar massa sovint dins els límits de l'activisme pur, per estar sempre a l'avantguarda, físicament, en primera línia, de qualsevol lluita del proletariat i les classes populars d'ençà dels anys seixanta, que és quan comença la seva militància activa.

Aquest activisme, aquest voler estar sempre i en tota ocasió amb el poble en la vaga, en la lluita contra la repressió, en la unitat internacionalista contra l'imperialisme, al costat dels estudiants i les nacions oprimides, amb tots els sectors explotats, potser va ser el que el va fer descurar una mica el treball de redacció i elaboració contínua de les seves experiències de militant i de dirigent obrer. Pensam que hauria estat extremadament útil a la causa anticapitalista tenir a l'abast les experiències teòriques i pràctiques de la seva intervenció política en tots els camps de la lluita de classes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)