Literatura catalana contemporània

El teatre modern a Mallorca i la restauració borbònica (la transició)

Turmeda | 13 Juliol, 2010 11:39 | facebook.com

Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa. (Miquel López Crespí)


El teatre modern a Mallorca: memòria històrica de la transició



Amb la recent publicació de l'obra de teatre Carrer de Blanquerna es tanca, crec que definitivament, el cicle iniciat a mitjans dels vuitanta, quan vaig començar a escriure la trilogia conformada per aquest llibre i per Acte únic (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2000) i Els anys del desig més ardent (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2004). Les tres obres fan referència a la mal anomenada transició, en realitat una nova restauració, la restauració borbònica feta seguint els plans del general Franco. El pacte entre l'esquerra nominal i els franquistes reciclats va significar una convalidació "democràtica" de certs aspectes essencials del franquisme. N'he parlat extensament en el llibre No era això: memòria política de la transició, editat per Edicions El Jonc l'any 2001.

Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de mitjans dels setanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració de la monarquia, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu.

Per tal d'acabar amb el protagonisme del consellisme i les experiències d'unitat obrera i popular semblants a les de Gasteiz l'any 1976, per posar un exemple, era imprescindible la legalització i enlairament dels partits que acceptaven les regles del joc pactades. Enfortir un tipus de sindicalisme homologable a l'existent a l'Europa capitalista era un altre punt essencial del pacte. Només unes burocràcies sindicals legalitzades i amb tot el suport del règim, amb fortes subvencions econòmiques, podien portar endavant la tasca de depurar dels sindicats tots aquells elements d'esquerra que pugnaven per la defensa dels interessos del poble. Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa.

Una història prou sabuda, la traïda de la transició, i que ha estat tractada per nombrosos polítics i historiadors allunyats del poder. Una realitat històrica que, per cert, tan sols en els darrers anys ha començat a treure el nas.

Record que entre els primers que denunciaren tantes renúncies i abandonaments, a part dels partits revolucionaris que encara eren perseguits, criminalitzats de forma constant, hi hagué Gregorio Morán. En el llibre El precio de la transición (Barcelona, Editorial Planeta, 1991) es va atrevir a denunciar la mentida, els pactes secrets entre la pseudoesquerra i els hereus del "Movimiento". Gregorio Morán va tenir el valor d'escriure sense concessions, amb el bisturí de la seva esmolada memòria, explicant les misèries d'uns dirigents polítics que, com Felipe González o Santiago Carrillo, eren capaços de qualsevol cosa per a instal·lar-se a les institucions.

Aquest és el tèrbol panorama polític que condicionà la joventut militant dels protagonistes de l'obra Carrer de Blanquerna. Per cert, i ja que parlam d'aquesta obra, podríem explicar l'origen del títol al lector curiós. En temps del franquisme, com a moltes cases d'altres militants antifeixistes, hi hagué a casa meva, com podeu imaginar, moltes reunions polítiques. Vivia a un pis que feia cantonada entre el carrer d'Antoni Marquès Marquès de Ciutat de Mallorca i el carrer de Blanquerna. En un moment determinat, i per parlar solament d'un fet mínimament rellevant, tenguérem una reunió que decidí la fundació de la revista dels comunistes de les Illes (OEC). La revista dels consellistes illencs portà per títol Democràcia Proletària i, com he dit, es fundà en una reunió d'aquest pis que feia cantonada amb el carrer de Blanquerna. Doncs bé, en record de tots aquells anys de reunió i d'enfebrades esperances revolucionàries vaig posar el nom del carrer a l'obra de teatre. Passats els anys, són les mateixes persones que lluitaren per un món més just i solidari les que ara, esdevenguts personatges teatrals, es tornen a reunir en una casa del carrer de Blanquerna per a rememorar aquella època.

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Poetes de les Illes: Lletra de batalla (Bromera Edicions)

Turmeda | 13 Juliol, 2010 08:24 | facebook.com

...”els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)


Lletra de batalla i els ressentits

Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta".

http://bloc.balearweb.net/get/444/xativapremi.JPG

El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb