Literatura catalana contemporània

Miquel Mas Ferrà i el teatre modern a Mallorca

Turmeda | 28 Setembre, 2010 15:44 | facebook.com

El teatre modern a Mallorca.


"Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació". (Miquel Mas Ferrà))


Per Miquel Mas Ferrà, escriptor.



El mes de gener de l'any 1974 ja feia un bon grapat d'anys que coneixia en Miquel López Crespí. De fet em seria molt difícil precisar la data en què vaig ser presentat a aquest madur combatent, probablement per algú que devia rodolar pel triangle format entre la Plaça de Santa Eulàlia, el Bar Brusselles i el Bar Bosch. Però en qualsevol cas el dia 20 de gener del 74 el recordo especialment perquè va ser justament aquell dia quan vaig poder esbrinar aspectes de la seva personalitat que en van confirmar la dimensió dels seus esquemes cívics i socials. Jo, moments abans, havia passat per un quiosc i, sense haver mirat ni les portades dels dos diaris que havia comprat, vaig pujar al seu pis del carrer Antoni Marquès. M´obrí la porta, m´oferí cafè i va fer un cop d'ulls a un dels diaris.


- Mira, he guanyat el Ciutat de Palma de teatre -mormolà, sense perdre ni un àpex de la seva serenitat. Servirà per anar de viatge -afegí, inhalant una espessa xuclada de tabac de pipa.


Aquest va ser el seu esplai. Perquè instantàniament deixà els diaris i em parlà de projectes clandestins que considerava molt més imperiosos que haver guanyat el premi més prestigiós de les lletres illenques.


He considerat vàlid rescatar aquesta anècdota de la memòria perquè la vida literària d´aquest home de combat, es cabdal en la seva existència -malgrat que alguns dels seus adversaris afirmen que gairebé s'hi guanya el pa i el companatge- i arriba ben clarament al concepte de l´ofici d´escriure pavesià. I aquest ofici que tant estima, tanmateix, per a ell, mai no ha arribat a assolir la transcendència que com a lluitador, activista o, senzillament, com a persona, ha assolit l´altre caire, el que realment l'instiga a mantenir-se en una pugna constant contra qualsevol forma de submissió als poders establerts. I la raó és simple a més no poder: ha posat aquest ofici, tan bell i tan turmentós alhora, al servei de l'esperit que Gramsci establí als Quaderni dal carcere i a Letteratura e vita nazionale.


Seria bo creure que, sempre i en qualsevol cas, la dignificació de l'intellectual, l´adscripció a una determinada causa, l'anàlisi constant i crític, el voler sospesar el difícil equilibri que s'estableix entre l'art i el compromís, s´acompleix amb una veritable i imparcial honestedat. L´ambient que ens envolta, aquesta constant en voler mercantilitzar qualsevol estímul que prové de les expressions de l´art, la vulgarització dels conceptes i la reducció dels seus postulats objectius a uns exponents gratuïts i de nulla repercussió en la vida quotidiana, és un paradigma de configuració tan clàssica que és implícit en totes les cultures de qualsevol àmbit de la nostra civilització. El dogmatisme i la demagògia, eines sovintejades pels palafraners del poder, o l´acatament i la submissió, han configurat reductes inquietants la manipulació dels quals Ernst Fischer, Lucien Goldmann o George Lukacs n'ens han deixat estudis de gran erudicció.


Per aquest entorn, precisament, ha vogat la literatura de Miquel López Crespí. I és que, parlant clar i planer, el perniciós esperit fenici dels poders mediàtics, les grans fusions editorials i els poderosos mercaders de l'art -però no únicament aquests, anem amb compte!- han aconseguit mixturar barroerament els conceptes convencionals del valor d'us i del valor de canvi en l'art i la literatura, arribant a un grau tan alt de mediocritat ambiental que potser ens hauríem de traslladar als penosos episodis del feixisme o de l'estalinisme per trobar antecedents encara més contundents.


Personalment, no conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació. És com si l'autor, nafrat i de retorn de moltes guerres, ja desconfies fins i tot d´aquells que li eren més pròxims, dels antics lluitadors a la mateixa trinxera, aliats escadussers extraviats en el fragor del camp de batalla. I és que té la facultat, l'autor, de preveure tantes escletxes, en torn del seu territori, del paratge inhòspit on ha anat a raure -esdevingut un setge- que desconfia tant dels seus manifests enemics naturals com d'aquells companys de viatge de variat pelatge, infautats com pregoners de la llibertat, que sota la denominació de progressistes han derivat vers posicions molt pròximes a una subtil variant de conformisme iconoclasta.


L'estilet que usa disecciona escenes de la vida diària des de qualsevol perspectiva, usant tots els recursos estilístics que permet una escenificació. Penetra en les curvatures sinuoses del cos social i fa supurar a l'organisme impureses purulentes. A cops, aquestes vísceres, transportades tan a prop dels angles de visió, produeixen repulsió, com si fossin petites porcions d'impudícia ideològica. Vegeu-ne una mostra:


"SARA: ...un milió de momificats revolucionaris dels anys seixanta, amb el llibre de Mao Zedong a la mà, rebent emocionats el Papa en el Camp Nou... hi havia també, com una bella desfilada d'àngels els milicians morts a la guerra del trenta-sis pujant al cel cantant cançons d'en Julio Iglesias...


'JOAQUIM: ...vaig veure els antics companys de la revolta cobrant amb sang el preu de la seva traïció...".


Quan estava escrivint aquesta darrera transcripció he contemplat per televisió les escenes de l'assalt al Parlament de Belgrad. I el meu magí s'engresca i rememora les imatges recents de Polònia, de Romania, i la més llunyana de totes: les fotografies en blanc i negre de l'assalt al Palau d'Hivern tsarista. Aleshores faig encaixar moltes idees esparses que m'ha ofert aquest llibre. Idees que tanmateix han de perdurar malgrat només sigui per fer una punxada constant a les consciències que manifesten una marcada tendència a condormir-se en una atmosfera de lleugeresa narcòtica, d'un metzinós individualisme benestant. I és que al poder, amics meus, a tots els poders que s'alcen sobre l'individu i atorgant-se la seva representació malden per sotmetre'l, aquesta mena d'obres els fan nosa i no poden evitar palesar una manifesta incomoditat. Aquest és, potser, un dels mèrits per seguir confiant en els literats i en la literatura.


Mas Ferrà, Miquel. Presentació del llibre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2000)


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Chopin i George Sand a Mallorca

Turmeda | 28 Setembre, 2010 06:29 | facebook.com

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca


"Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal" (George Sand)

.

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.


En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.

Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.

Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".

No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.

Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".

Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.

Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novellats.

Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb