Literatura catalana contemporània

Bartomeu Fiol, Miquel López Crespí, Neus Canyelles... Veus literàries de les Illes

Turmeda | 21 Setembre, 2010 16:31 | facebook.com

¿Què es necessita per fer una novel·la de Dickens? En principi, plantejada així, de cop i volta, sembla que necessitem Dickens, l'autor. Però la necessitat de Dickens deixa d'esser tal si el que volem és que el famós escriptor en sigui simplement un personatge, un personatge essencial. I això és el que ha fet possible que Proa acabi de publicar La novel·la de Dickens, l'autora de la qual és Neus Canyelles. El que vol dir que si comptam amb una bona novel·lista bona persona, que ha estat una bona lectora de l'obra de l'escriptor anglès -en un temps que potser no en queden gaires bons lectors, almanco entre nosaltres- i que no se sent gens condicionada per les angoixes escripturals tan d'actualitat, tant les formals com les de missatge, aleshores resulta que podem llegir un llibre tan senzill i complex a la vegada, d'expressió del tot natural i gerda, en el qual la presència i la bonhomia d'aquest escriptor tan popular en el seu temps és un del dos protagonistes principals. (Bartomeu Fiol)


Una novel·la de Neus Canyelles


Bartomeu Fiol | 21/09/2010 |


¿Què es necessita per fer una novel·la de Dickens? En principi, plantejada així, de cop i volta, sembla que necessitem Dickens, l'autor. Però la necessitat de Dickens deixa d'esser tal si el que volem és que el famós escriptor en sigui simplement un personatge, un personatge essencial. I això és el que ha fet possible que Proa acabi de publicar La novel·la de Dickens, l'autora de la qual és Neus Canyelles. El que vol dir que si comptam amb una bona novel·lista bona persona, que ha estat una bona lectora de l'obra de l'escriptor anglès -en un temps que potser no en queden gaires bons lectors, almanco entre nosaltres- i que no se sent gens condicionada per les angoixes escripturals tan d'actualitat, tant les formals com les de missatge, aleshores resulta que podem llegir un llibre tan senzill i complex a la vegada, d'expressió del tot natural i gerda, en el qual la presència i la bonhomia d'aquest escriptor tan popular en el seu temps és un del dos protagonistes principals.

I això és possible perquè l'altre protagonista principal, d'infant, va arribar a llegir vuitanta-quatre vegades Grans esperances, l'únic llibre del que podia disposar a l'orfenat on es trobava, gràcies a la bondat d'una de les monges que en tenien cura. I a una estranya relació que sembla haver-se establert entre les terribles migranyes que pateix i l'autor de Grans esperances, que compareix puntualment cada vegada que la crisi i el mal són més forts. Es tracta del personatge narrador, na Blanca, un personatge eminentment femení, obsessionada per les dificultats econòmiques que li suposa trobar-se sense feina, cobrant d'un atur que se li acaba, i revoltada per la irresponsabilitat del seu homo, un músic bohemi incapaç d'assegurar-li un mínim suport a ella i a la seva filla, i que un dia que té un cop de sort es presenta amb una costosa vaixella, el que provoca que, al final d'una enèsima discussió, el convida a tocar el dos senzillament demanant-li: "Sabries fer-te la maleta tu tot sol?".

I així quan, de nit, la migranya de Blanca es fa més insuportable, compareix el gran autor i ella el convida a prendre te i s'estableixen uns diàlegs que, sovint, poden resultar humorístics. "Vol una galeta, senyor Dickens?". "Oh, sí, aquestes de mantega m'agraden molt. Però sap què?, no em digui cada vegada senyor Dickens, per favor. Em pot dir Charles..., o millor em digui Boz, que és com em coneixen els meus amics més íntims". I encara, unes pàgines més enllà: "Na Blanca és a casa. Es fa un cafè i treu la capsa de galetes de mantega. Cada vegada que apareix en Charles, l'endemà la capsa és buida. Ella es pensava que els fantasmes no tenen gana, però s'equivocava".

I acabem amb el següent paràgraf magistral, perquè a na Blanca li ha agradat sempre escriure, i ha fet molts de contes i intenta fer unes ressenyes per a un periòdic: "M'agradaria escriure una novel·la a la manera de Dickens, d'aquestes que ja no escriu ningú, tragicòmica, amb problemes seriosos que al final s'esfumen, se'n van ben lluny. On els enemics es fan amics o es perdonen. On el pobre acaba trobant la seva fortuna i el malalt recobra la salut. Em sembla que l'escriuré. La novel·la de Dickens. Una història dels nostres dies. Una història com la meva. Per què no?".

Diari de Balears (dBalears)


Record que fa poc més d'un any, el vaig visitar en el seu estudi i em va contar que havia passat molts dies cercant informació per a escriure, però, sobretot, em va impressionar el fet que es creàs un ambient propici per a aquella tasca. Havia evocat un món amb objectes materials. Havia penjat fotografies dels personatges a les prestatgeries i escoltava música de Chopin. El seu estudi no era el de sempre: es podia convertir en el París romàntic que conegueren Sand i Chopin. (Neus Canyelles)


Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l'escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m'he quedat amb les que parlen d'una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novel·les i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novel·les històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l'escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d'una veu narrativa clara i sense traves. (Neus Canyelles)



Neus Canyelles i Miquel López Crespí

Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors)


Per Neus Canyelles, escriptora.


Tots quants som presents avui aquí sabem de sobra que Miquel López Crespí no necessita presentació -si de cas som jo qui la necessita- i som conscients de la seva important trajectòria literària, amb més de cinquanta títols publicats, obres que responen a tots els gèneres, i nombrosíssims premis guanyats arreu dels territoris de parla catalana. I ara, una vegada més, li hem de donar l'enhorabona per un projecte que ha culminat amb la publicació de dos llibres i diversos articles. Precisament en un d'aquests articles sobre aquests dos llibres que acaba de publicar -El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand- ens explica quin ha estat el punt de partença: es tracta de la reflexió que l'escriptora George Sand fa al final de la seva vida, el 1876, reclosa en el seu casal de Nohant, en principi l'únic refugi possible per a la seva ànima. Des d'allà inicia un recorregut per la seva vida, amb anades i tornades, que li permet recordar i anar construint una memòria personal. Perquè aquest llibre està basat en els records; no és un dietari en el qual hom escriu cada dia el que va fent. La seva vida ha estat molt intensa: ha lluitat per uns ideals, com a escriptora i com a persona que viu compromesa amb el món que l'envolta. Ara, a la fi els seus dies, es troba sola -si no físicament, ja que viu envoltada per la seva família, sí espiritualment- i només li queda la certesa, com diu a les darreres pàgines, que ningú no l'ha entès. Confessa que té la sang dels aristòcrates, però mesclada amb la dels habitants més pobres dels barris marginals, i es pregunta si és precisament aquesta contradicció la que l'ha fet ser com és. Reconeix que la raó de la seva existència ha estat "voler anar sempre més enllà del que estava permès".


I realment ho va aconseguir: va ser l'escriptora més important de França, no li faltaren admiradors i amants i tengué a més l'amor del millor músic del seu temps. I no es tracta, en la novel·la, de fer una simple anècdota sobre una dona que duia pantalons i fumava, i que signava amb nom d'home. Aquí el lector topa de front amb un ideari ferm. Sempre anar més endavant, des de la seva "bohemia privilegiada", juntament amb el poble, per intentar fer una societat més justa.


El compromís polític i social va ser molt fort, però ¿què passa ara, quan observa de lluny la vida i li arriben notícies del món del qual s'ha separat i que no li agrada gens?



Ara s'adona que aquella societat no canvia, que la lluita no es pot acabar mai. Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l'escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m'he quedat amb les que parlen d'una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novel·les i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novel·les històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l'escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d'una veu narrativa clara i sense traves.


Record que fa poc més d'un any, el vaig visitar en el seu estudi i em va contar que havia passat molts dies cercant informació per a escriure, però, sobretot, em va impressionar el fet que es creàs un ambient propici per a aquella tasca. Havia evocat un món amb objectes materials. Havia penjat fotografies dels personatges a les prestatgeries i escoltava música de Chopin. El seu estudi no era el de sempre: es podia convertir en el París romàntic que conegueren Sand i Chopin.


Crec que aquest és el principal indici que un tema o uns personatges poden arribar a convertir-se en els companys de vida i de treball d'un escriptor. De vegades, un s'hi implica tant que quan s'aixeca al matí ja no sap distingir ben bé quina vida és real. Supòs que pot semblar exagerat -i certament ho és-, però puc assegurar que és possible.


George Sand va viure empesa pels seus desigs de llibertat i justícia en el món. Pel que fa a la part personal com a escriptor -i jo crec que també en aquest aspecte s'agermana amb Miquel López Crespí-, desitjà sempre la professionalització del seu ofici, cosa que aconseguí.


Sand va ser el que s'anomena una "persona avançada al seu temps". La seva presència ja suposava un escàndol per a moltes mentalitats. Només cal recordar, en aquest sentit, la seva estada a Valldemossa l'hivern de 1838. I jo pens que un segle més tard hauria escandalitzat igualment. Gosaria dir que encara avui en dia no seria entesa. De petita jugava i s'imaginava que era una fada vinguda a posar la pau al món. Ara, tristament convençuda que això ja no és possible, es reconforta amb la darrera arma que li queda i que és, segurament, l'única de què disposat sempre: Diu: "Encara puc escriure, que és el que més estim en la vida".


Sé que el nostre escriptor d'avui podria signar també aquesta frase, perquè ell mateix em digué, durant aquella visita a la qual m'he referit, que no pot separat la seva vida dels seus llibres, que ell és els seus llibres.


Corambé és un déu, "un esperit que m'acompanya en els moments de dissort", diu l'escriptora: "Li vaig dedicar un altar propi al jardí, just a l'entrada del bosc que ens envoltava. Era el primer temple aixecat a l'amor, a la naturalesa, a les forces tel·lúriques que ens dominen. Un déu de la passió...".


En acabar el llibre em vaig demanar si aquest Corambé no podria ser la literatura, l'escriptura més concretament. Aquest déu que salva els qui escriuen. Cadascú compta amb el seu temple particular que, a més, va canviant al llarg de la vida. Si Corambé era la seva companyia, aquesta havia de ser per força la passió literària.


Escollir un personatge literari però real alhora té els seus inconvenients, és una forma arriscada de treballar, però també et permet imaginar-te el personatge amb tot detall, intentant arribar a una ànima que ha viscut en el mateix món. És com disposar d'un esperit afí i caminar junts per un terreny segur. Miquel López Crespí, que coneix molt bé els mecanismes necessaris per fer-ho, ens ha donat la seva visió de George Sand, una dona molt intelligent que, com tothom, s'equivocà i també va saber què són els remordiments. I quan, a la fi del seu temps, rememorà tot el seu passat, s'adonà definitivament que Nohant tampoc no era un possible refugi i es preguntà: "Serà possible que la vida sigui tan sols una absurda persecució dels dies en els quals hem estat autènticament feliços?".


Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand ( Pagès Editors, Lleida, 2004). Casa Catalana de Palma de Mallorca (18-VI-2004).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La novel·la catalana contemporània i la Revolució Francesa: La Conspiració

Turmeda | 21 Setembre, 2010 12:14 | facebook.com

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí submergeix el lector en l´esperit il·lustrat (Secció Cultura i Societat de Diari de Balears)



Per Mar Rayó

Miquel López Crespí és un dels autors més polifacètics i, sobretot, prolífics de les Illes Balears. L´escriptor mallorquí ha produït una gran quantitat d´obres i, a més, ho ha fet treballant incansable els diferents gèneres literaris existents, entre els quals destaquen la poesia, el teatre i la novel·la.

Sobre aquest darrer gènere, és interessant observar que bona part de la novel·lística de López Crespí podria encabir-se dins l´anomenada novel·la històrica. I és dins aquest tipus de literatura que s´emmarca La conspiració, l´últim títol de l´escriptor, editat per Antinea.

L´obra, guanyadora del I Premi Internacional de Narrativa W. Ayguals de Izco 2006, se centra en la figura de Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825), que López Crespí amaga rere el nom de Miquel Sureda de Montaner, per parlar sobre aquells “catalans i espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d´aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític”.

La conspiració s´endinsa en la “famosa i fracassada conspiració de Sant Blai contra la monarquia borbònica” i que tindrà, tant per al protagonista com per als altres conspiradors, conseqüències nefastes. Així submergeix el lector en una part important dela nostra història.

Diari de Balears (27-XI-07)


Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: info@editorialantinea.com

Telèfon: 964-450085

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Les “altres” Converses Literàries a Formentor

Turmeda | 21 Setembre, 2010 08:59 | facebook.com

(1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)


Les “altres” Converses Literàries a Formentor


Per Miquel López Crespí, escriptor




D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)


Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.



L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)


Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.



D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí


Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.



Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)


Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).



Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)


També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb