Literatura catalana contemporània

Alexandre Ballester: homenatge a sa Pobla (Mallorca)

Turmeda | 20 Abril, 2011 18:49 | facebook.com

L’Encontre d’escriptors de sa Pobla ret homenatge a Alexandre Ballester


Emmarcat dins el programa d’activitats de Sant Jordi, l’Ajuntament ha editat un recull de poemes de poblers i pobleres, una part dels quals és dedicada al literat


Elena Ballestero | 20/04/2011


Sa Pobla reté homenatge ahir a un dels seus escriptors més prolífics, cronista oficial de la vila i col·laborador de dBalears: el mestre Alexandre Ballester. Hi centraren les seves classes magistrals autors com Joan Payeras, Melcior Comas, Miquel López Crespí i Jesús Rivelles en les tradicionals visites als centres escolars del municipi. Fou en el marc de l'Encontre d'escriptors de sa Pobla, un dels plats forts del programa d'actes que tenen lloc al municipi amb motiu del Dia del Llibre.

A més, i per primera vegada, l'Ajuntament ha editat un Recull de poemes de poblers i pobleres, una antologia de l'obra de 23 literats locals que inclou algunes poesies dedicades al mestre Ballester. Es tracta d'un llibre que pretén ser un "homenatge humil i dens", va declarar el regidor de Cultura, Lluís Socias.

Durant la festa de Sant Jordi es donà a conèixer, complint una tradició que s'instaurà fa ja onze anys, el premi de narrativa Alexandre Ballester, dotat amb 3.500 euros i que enguany ha estat per al jove campaneter Bartomeu Barceló Ginard, que hi ha presentat l'obra Contes de la infància transparent. Constitueix un compendi de narracions curtes en el qual el pas de la innocència de la infantesa a la realitat adulta n'és el nexe comú. "Parlam d'un llibre en el qual podem trobar ironia i exotisme amb un joc textual interessant", declarà Jesús Rivelles, un dels membres del jurat. Alexandre Ballester, membre també del jurat, manifestà que "un premi no justifica mai un autor, però ha de ser un estímul perquè l'escriptor maduri al costat d'ell".• E. Ballestero

Diari de Balears


Els Encontres d’Escriptors a sa Pobla (Mallorca) - Durant tot el dia hi haurà exposició de llibres i obres de les diferents editorials i activitats diverses de caire festiu i de promoció de la lectura a la plaça Major de sa Pobla. No cal dir que, com sempre, he acceptat l’amable invitació del nostre Ajuntament. Una activitat cultural sense cap dotació econòmica, evidentment!


Els Encontres d’Escriptors a sa Pobla (Mallorca)


Lluís Socias Abraham, regidor de Cultura de sa Pobla m’ha convidat novament a la Trobada d’Escriptors que cada any organitza el nostre Ajuntament. Parlam del famós Encontre d’Escriptors que enguany assolirà la seva quinzena edició. La trobada d’aquest mes d’abril, per qüestions relacionades amb el calendari escolar i setmana santa, es desplaçarà de l’habitual 23 d’abril al 19 d’abril.

Com de costum, està prevista la tradicional visita dels escriptors que així ho vulguin, als centres educatius de primària i secundària del poble. Es tracta de facilitar el contacte directe amb els alumnes i fer-los arribar les valoracions personals que, d’una manera o una altra, tenguin a veure amb el tema de referència proposat per a enguany: Alexandre Ballester. El regidor de Cultura m’informa que hi haurà recepció dels escriptors al vestíbul de l’Ajuntament; visita dels escriptors als centres educatius; davant la casa consistorial, lectura de l’acta del jurat del XI premi Alexandre Ballester de narrativa; presentació del Recull de poemes de poblers i pobleres 2011; dinar.


Durant tot el dia hi haurà exposició de llibres i obres de les diferents editorials i activitats diverses de caire festiu i de promoció de la lectura a la plaça Major de sa Pobla. No cal dir que, com sempre, he acceptat l’amable invitació del nostre Ajuntament. Una activitat cultural sense cap dotació econòmica, evidentment!

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Melcior Comes, Rafel Socies, Miquel Segura, Lleonard Muntaner....


A l’edició d’enguany –2009-- hem pensat dedicar les converses, que tradicionalment tenen lloc a les escoles, al tema “La revista ‘Sa Marjal’ de sa Pobla’. (Ajuntament de sa Pobla)


AJUNTAMENT DE SA POBLA (MALLORCA)


ELS ENCONTRES D´ESCRIPTORS POBLERS



En la fotografia podem veure alguns escriptors de la generació dels anys 70. Jaume Santandreu, Miquel López Crespí, Alexandre Ballester, Víctor Gayà, Maria Rosa Planas, Lleonard Muntaner, Rafel Socies, Pere Bonnín... són alguns dels escriptors que han participat en els Encontres d’Escriptors de sa Pobla.

En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls”. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla i els Encontres d'Escriptors Mallorquins (un article de juliol de 2003)


Alguns dels escriptors participants en les Trobades de sa Pobla. D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Francesc Gost, Maria Rosa Planas i Alexandre Ballester.

Per a començar a escriure aquest article he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... És tot el que fa referència a la història dels Encontres d'Escriptors Poblers. Una trobada anual de tots els escriptors de sa Pobla (i els "adoptats", perquè han guanyat el Premi de Narrativa Alexandre Ballester o n'han format part del jurat, l'editor dels llibres guardonats, etc.) que cada any ens reuneix ineluctablement d'ençà el 1997.

En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un colloqui".

La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.

Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic a l'autor. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats. En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls. Però ja diuen que en aquest món hi ha classes i classes. Deu ser això mateix: uns, que aprofiten el que poden de les institucions; altres, que estimen el català per damunt de tot.

L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.

Cada Encontre serveix, emperò, no solament per a donar a conèixer els autors entre les noves generacions de poblers; també és summament útil per a tractar determinades qüestions històriques o donar relleu a persones que, des de la seva professió, també han lluitat per la cultura i per la nostra història.

Per això també s'ha portat a escoles i instituts l'activitat cultural i periodística de determinats poblers. Record a la perfecció aquell any -1998- que dedicàrem a la tasca dels corresponsals de premsa i ràdio. Aleshores s'explicà als estudiants com era el periodisme en temps del franquisme, la tasca que es feia per a donar a conèixer els esdeveniments poblers a la resta de les Illes, tant fossin notícies de cultura, com esportives, econòmiques o de succeïts, que de tot n'hi havia.

En aquests primers Encontres, érem molt pocs els autors assistents. Si llegim el Butlletí Municipal de sa Pobla, concretament el número 19, 4) de maig de 1997, trobarem un article titulat "Per l'abril... llibres i roses" (pàg. 4), on l'autor (o autora!) anònim escriu: "Enguany aquesta diada [la Festa del Llibre] ha assolit un alt nivell, tant organitzatiu com de participació ciutadana. L'Ajuntament ha promogut el I Encontre d'Escriptors Poblers, no hi eren tots, però per començar no ha estat malament, es va comptar amb la presència d'Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Miquel López Crespí, Miquel Segura i Rafel Socias.

'La recepció, l'entranyable encontre amb els escriptors locals, es va fer al vestíbul de l'Ajuntament, el batle dirigí unes paraules de salutació als convidats els quals foren obsequiats amb una escultura en bronze, reproducció d'una peça de l'escultor poblers, Rafel Caldés, per expressar la gratitud per la seva presència a sa Pobla".

Tots els Encontres han estat sempre importants per a renovar aquest contacte anual dels escriptors poblers amb els seus conciutadans. Ara, a mesura que passen els anys, ja anam per la setena trobada!, els records es van acaramullant en un tot indestriable. Pens ara mateix en l'Encontre de l'any 2000 dedicat als set-cents anys de sa Pobla, els dedicats a l'obra i vida de Ramon Llull, de Miquel Costa i Llobera amb motiu del vuitantè aniversari de la seva mort...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Defensa del GOB - La demonització de la dissidència política a les Illes

Turmeda | 20 Abril, 2011 07:05 | facebook.com

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos. (Andreu Perelló)


Té cura la partiditis?


Andreu Perelló | 19/04/2011 |


Diu el manual del bon polític que quan les coses comencen a no anar bé per als teus, la sortida més ràpida és trobar un bon culpable. Si es pot triar, convé que el cap de turc sigui de l'entorn propi. Es veu que posats a cercar algú a qui carregar les culpes, sempre és més rendible assenyalar un traïdor a la causa, a qui poder atribuir totes les incapacitats i debilitats, que no pas reconèixer la part de responsabilitat en el naufragi.

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos.

Demanau-ho, si no, a la gent del GOB. Fa vuit anys, reberen clatellades arreu per haver volgut mantenir la coherència amb els seus plantejaments i per haver criticat, com no podia ser d'altra manera en una entitat ecologista, algunes renúncies en l'àmbit de la protecció de la natura que protagonitzà el primer govern del Pacte de Progrés. Aleshores, no només se'ls insultà per haver escenificat de manera pública el seu descontentament amb els governants progressistes, sinó que se'ls arribà a acusar de ser els màxims culpables de la desfeta electoral de l'any 2003. Entre d'altres tergiversacions, foren presentats com els responsables d'haver fet possible el retorn triomfal del PP i l'entrada a l'era Matas.

La línia argumental que es va preparar aleshores per fer entendre als votants la desfeta atorgava un paper gairebé preponderant a la satanització d'aquesta entitat ecologista. Curiosament, era la mateixa entitat que havia estat capaç d'aglutinar l'ampli moviment ciutadà que havia fet possible el govern dels aprenents de Torquemada. Ara, la situació es torna a repetir. I els protagonistes s'assemblen. D'una banda, els defensors del patrimoni natural -siguin del GOB o de més enllà d'aquestes sigles-; i de l'altra, els conservacionistes de les cadires.

Aquests darrers han recuperat el costum de dejectar els ecologistes per haver-se mantingut fidels als seus principis i per haver sortit del discurs de l'"això no toca", que tant de bé ha fet als nostres veïns. I tornen a acusar-los de voler repetir la irresponsabilitat que ja els foragità del Govern autonòmic fa vuit anys per haver fet repàs d'alguns aspectes que no han agradat als ecologistes aquesta legislatura.

És clar que aquest tipus d'argumentaris no cerquen cap explicació més o menys real al perquè d'aquella derrota i al de la que pot venir. L'únic objectiu que té aquest relat és desviar l'atenció de les mancances d'aquells que el publiciten per poder espolsar-se les culpes amb la consciència ben tranquil·la.

Els partidaris de les pilotes enfora semblen oblidar que aquest comportament és castigat sistemàticament per un nombre significatiu de votants de l'entorn progressista. Molts prefereixen quedar a casa abans que tolerar la mentida i la traïció a les promeses. Una cosa és que quedin projectes -molts o pocs- arraconats al fons del calaix i l'altra és que el vot d'un serveixi per fer tot el contrari d'allò que li havia estat promès.

Arribats a aquest punt, de ben poc serveix recuperar la bandera del "tothom contra el PP" per mirar de despertar les bubotes col·lectives, més encara si no va acompanyada de cap projecte mínimament engrescador i de l'abandó de les pràctiques sectàries que allunyen una mica més aquells que no comparteixen el carnet.

Diari de Balears


La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)


Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?



La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


Defensa del GOB


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb