Literatura catalana contemporània

L'esquerra alternativa i anticapitalista de les Illes

Turmeda | 25 Abril, 2011 16:51 | Compartir:

Grups anticapitalistes presenten una candidatura al Parlament

Es tracta de la llista anomenada Dissidents, que arreplega simpatitzants del sindicat CGT, del PCPE i de Revolta Global. Asseguren haver nascut amb vocació de continuïtat, tot i les escasses possibilitats de sortir elegits el 22-M

A.Z | 25/04/2011

Diferents grups anticapitalistes han presentat una candidatura al Parlament amb vista a les eleccions del 22 de maig. Es tracta d'una llista formada per simpatitzants de l'entorn de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, gent provinent del PCPE (Partit Comunista dels Pobles d'Espanya), a més de col·lectius com En Lluita (de formació recent) i d'altres persones a títol personal. Endemés, hi ha dirigents del sindicat CGT. La cap de llista és Laura Camargo, professora de la UIB.

També han presentat una llista al Consell de Mallorca (liderada per Bernat Mas). Dissidents encara no s'ha donat a conèixer. Segons Jaume Calafell, integrant del grup, "l'objectiu de Dissidents no és aconseguir representació, perquè és obvi quina és la realitat de la qual partim i som perfectament conscients de les nostres forces". I afegeix: "És més aviat una carta de presentació per dir que som aquí i que no ens agrada el que ofereixen la resta de forces polítiques o no ens hi identificam". Els impulsors d'aquest projecte, de fet, miren més cap a una consolidació gradual per poder arribar a les eleccions de 2015 "amb prou forces per haver esdevingut un veritable contrapoder" per plantar cara a la situació actual.

Feia mesos que en diferents àmbits al voltant de moviments socials es parlava d'una possible candidatura anticapitalista. Inicialment, tan sols es preveia pensant en l'Ajuntament de Palma. Ara, en canvi, s'ha fet la passa autonòmica i s'ha deixat Cort de banda. És un procés similar a la candidatura Desdebaix (que es va presentar a la Generalitat de Catalunya l'1 de novembre passat). Ara bé, a Catalunya va assolir una major unitat al seu voltant i va arreplegar simpatitzants pertanyents a diferents moviments socials. En el seu ideari, hi destaca el decreixement i l'aposta per un nou model energètic.

Diari de Balears

Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants. (Miquel López Crespí)

Esquerra alternativa i esquerra institucional (un article de l’any 2007)

Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.

Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.

Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.

Però aquesta mateixa esquerra alternativa, la que dinamitza i posa en moviment la societat civil, la que fa progressar el nivell de consciència i organització del poble, també té, com acabam de dir, greus mancances i deficiències. I una de les principals mancances que hi trobam és que no sap o no vol pressionar com pertocaria els polítics professionals de l´esquerra institucional. En el local, en el carrer, en les mobilitzacions, tothom valora i parla de les greus mancances i dels entrebancs que ens posen sovint aquests professionals de romanço que, en períodes electorals prometen solucionar la majoria dels nostres problemes i que en haver obtengut la cadireta tan estimada obliden de seguida el que ens han promès.

En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil. Una feina que, posteriorment, sol ser vampiritzada pels partits de la moqueta i el cotxe oficial. I ens preocupa, i molt!, que aquesta esquerra autèntica, la que lluita per principis i no per cadires, deixi sovint el camp lliure per a les claudicacions de determinats representants institucionals. Uns fem la feina necessària per a provar de canviar la societat, i els altres, demanen el vot per a ells i s´apoltronen a les institucions.

Sigui com sigui, hauríem d’aconseguir rompre amb aquesta dinàmica malaltissa. Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Una història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Llibres de memòries i dietaris: Antoni Vidal Ferrando i Miquel López Crespí

Turmeda | 25 Abril, 2011 09:21 | Compartir:

Dietaris i llibres de memòries: Antoni Vidal Ferrando i Miquel López Crespí. Articles de Joan F. López Casasnovas i Joan Fullana

Amors i laberints, d’Antoni Vidal Ferrando

Joan F. López Casanovas | 24/04/2011 |

L'escriptor de mena es deu, entre d'altres causes de la seua biografia, a la força creadora, a la màgia consoladora de la llengua i a la transmissió de la memòria. "Si existeixen els meus llibres és perquè, abans, va existir aquell nin, amb el seu cor innocent", diu l'autor d'Amors i laberints (enSiola ed., 2010), just en encetar-lo, i, en efecte, Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) enlluerna els lectors de la seua obra literària. El llibre presenta una constant alternança entre el petit assaig -ple de saviesa, que deixa reposar amb reflexió vivències i lectures fetes i païdes-, i el poema en prosa, on passa el text precedent per l'alambí de la seua llengua poètica altament depurada.

No debades, Michel de Montaigne i Virgínia Woolf figuren com a referents d'entrada. Val a recordar-ne les dues citacions respectives: "Ací intente -diu el francès- descobrir-me a mi mateix, que potser seré un altre demà si un nou aprenentatge em canvia. No tinc suficient autoritat per a ser cregut ni ho desitge, ja que em sent instruït massa malament per a tractar d'instruir ningú". Vidal Ferrando ens fa avinent la condició de l'intel·lectual honest amb si mateix, en estat de receptivitat permanent i disposat al canvi mitjançant l'aprenentatge; qui ha estat mestre sap prou bé que no ha d'imposar res a ningú, "els millors mestres són els que ensenyen sense que te n'adonis". Així mateix, embriac de poesia, coneix i practica les virtuts de les paraules, que, en els mots de Woolf, "li eren com vi, encara que no les entengués".

Hi trobam magistrals retrats de personatges coneguts, que de qualque manera han estat propers a l'autor: Blai Bonet, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Joan Miró, Bernat Vidal i Tomàs, Josep Pla, etc. No ens deixen indiferents els seus comentaris honestament expressats i les opinions, algunes arriscades, valentes... ("Blai Bonet no tenia més compromís que el de la seva obra", assegura). També hi ha una gran diversitat de temes (escrits de la vida quotidiana, del poble, sobre art i literatura, reflexions entorn a fets històrics o esdeveniments contemporanis, etc) dins el més pur model de l'assaig montaignià: L'any de la neu, Elogi dels taverners i elogi de l'humor, Tot el misteri i tota la llum del món, Les giragonses dels camins de l'art, El tema de la identitat, En el jardí de Hieronimus Bosch, La besàvia eivissenca..., títols que són una esca temptadora per enganxar-s'hi.

Com a menorquí, m'han interessat molt les referències a l'estada del mestre santanyiner a una escola maonesa, del 1964 al 1967: les inquietuds que es vivien en els ambients progressistes de l'illa i la lluita contra la dictadura; l'amistat fraterna que va tenir amb Andreu Murillo i Miquel Vanrell, dues persones per mi també molt estimades i ambdues malauradament ja desaparegudes. Quan A. Vidal, qui sap que "els records són les cendres de l'ànima", escriu que aquells anys menorquins van ser per a ell el seu paradís terrenal, diu també que aquest "ha esdevingut una mena de símbol de tot allò que no hem estat capaços d'aconseguir, de l'aclaparadora fragilitat de les vides i dels somnis".

Recoman, no cal dir-ho, Amors i laberints. Passejareu amb gust pels laberints de la vida viscuda i les experiències assimilades pel poeta-assagista, i estic segur que ell vos farà estimar els seus amors, que són tot de petites coses que fan la vida amable, segur que "la vertadera pàtria són els que ens estimen". Estan tan ben escrites aquestes pàgines, que hom hi passa gust concentrat a capir-les i sentir-les. S'han d'assaborir com un brossat amb mel; a estones també amb el picant de la ironia (que és intel·ligència); amb la suavitat d'una certa melangia (nostàlgia no); mai, però, amb l'agror del ressentiment. Vidal Ferrando escriu d'un temps en què "no era fàcil l'amor ni interpretar el destí" amb "tanta tendresa com les coses petites o les estrelles de mar".

Diari de Balears

L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop

L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca .

“Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.

Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)

Menú

Cerca

Calendari

«	Abril 2011					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30