Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas – El final de la guerra – (un petit taste la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Lleonard Muntaner Editor, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

Ja érem un gran exèrcit derrotat. Nosaltres, tots, soldats i poble de Madrid, provant de sobreviure un dia més a la desfeta. Les dones, els vells i els infants que feia tres anys ens acompanyen cantant himnes revolucionaris fins a les trinxeres de la Casa de Campo o la Ciutat Universitària, amb el rostre emboirat per la pena, sanglotant. Quina tristor en aquelles mirades de la matinada del 28 de març del 39! (Miquel López Crespí)

Matí del 28 de març del 39

Tot era terriblement incert en aquella hora del matí del 28 de març del 39.

Recordava la nostra fugida a la desesperada travessant Madrid.

Joan, el xòfer valencià, accelerà a fons i sense miraments quan, prop de Cibeles, ensopegà amb un grup de jovençans que, sense esperar que les tropes de Franco entrassin a la ciutat, eren al carrer celebrant la victòria. Alguns anaven armats. Les dones s’havien posat la camisa blava amb el jou i les fletxes i, sense gens de por, circulaven entre els soldats republicans que abandonaven les trinxeres. En algun indret se sentien detonacions.

Grups dispersos de soldats s’enfrontaven als falangistes que havien sortit dels caus on havien estat amagats els tres anys de guerra per anar a rebre els seus. Una batalla ja inútil perquè els estats majors que obeïen la Junta de Casado lliuraven els plànols secrets de la defensa i les claus dels dipòsits de municions als oficials de Franco que se feien càrrec del comandament. Hi havia poca gent pel carrer. Algunes dones feien cua davant els forns, al portal dels magatzems del govern que repartien mig quilo de llenties per família, unes poques llaunes de sardines. Els ous havien desaparegut al començament de la guerra i, des de feia mesos, l’arròs que ens enviaven els valencians ja era un article de luxe.

Ja érem un gran exèrcit derrotat. Nosaltres, tots, soldats i poble de Madrid, provant de sobreviure un dia més a la desfeta. Les dones, els vells i els infants que feia tres anys ens acompanyen cantant himnes revolucionaris fins a les trinxeres de la Casa de Campo o la Ciutat Universitària, amb el rostre emboirat per la pena, sanglotant. Quina tristor en aquelles mirades de la matinada del 28 de març del 39!

La derrota queia damunt les nostres espatlles amb la mateixa força que la notícia de la mare o d´un fill morts. Era el millor de nosaltres el que desapareixia amb la desfeta. En un segon passava per la meva ment els darrers anys de guerra: les xerrades als pobles i les trinxeres, la feina del Front de la Cultura, els recitals poètics, els cartells pintats i editats en unes hores. Durant el dia havíem estat lluitant davant el pont dels Francesos, a les rodalies de l´Hospital Clínic, entre les runes de la Ciutat Universitària. Cansats de la batalla, menjant el contingut d´una llauna de llenties dalt del camió que ens portava al local de la CNT, ens passàvem un munt d´hores dibuixant els cartells que eren portats a l´impremta a primeres hores de la nit. Els impressors, combatents com nosaltres, enllestien la feina devers les tres de la matinada. Era el moment en el qual arribaven les al•lotes del Socors Roig Internacional, de les Dones Lliures o companyes de la UGT i la CNT que també ens feien costat. Els cartells s´aferraven a les cantonades, places i mercats de la ciutat entre les quatre i les cinc. Els primers vianants que sortien al carrer ja es trobaven el material aferrat a les façanes. Eren cridaneres taques de color, amb gran consignes escrites amb el tipus més gran de les impremtes, en què demanàvem més armes per al front, vigilància revolucionària, precaució davant l´espionatge de la cinquena columna...

Tornàvem a les nostres posicions sense quasi haver dormit, esgotats. Què era el que ens mantenia desperts? La joventut, l´esperança que encara niava en la fondària dels nostres cors?

De sobte, tot havia mudat. Ara ja sabíem que els dirigents del PCE havien abandonat l´estat espanyol. Els afamegats voltors de la derrota giravoltaven damunt les posicions republicanes esperant el moment de disputar-se les nostres despulles. De veritat ens estranyava el que ara s’esdevenia?

Recordava els nostres problemes, les divisions internes, la manca d´armament. Alguns senyorets, esdevenguts màxims dirigents de molts comitès socialistes o estalinistes... no ens havien negat les armes quan érem al carrer demanant fusells per anar a combatre el feixisme? Quan es començà a congriar la desfeta de tantes esperances i il•lusions? Les armes que hem fet servir durant tota la guerra les haguérem d’agafar de les mans dels militars derrotats a les casernes de València, dels milicians que morien a primera línia de foc. Qui esclafà primer la columna vertebral de les il•lusions revolucionàries? Els franquistes o aquells que ens enviaven a combatre amb les mans buides, els que ens feien anar al davant sense la protecció de l’artilleria, mancats de metralladores, sense que l’aviació castigàs abans les posicions de l’enemic?

Possiblement la va començar a congriar-se just en el moment què dissolgueren la Columna de Hierro, la Torres Benedito, els grups d’afinitat anarquista que, units per la força de l’amistat, del treball compartit a fàbriques i tallers sortien a fer front a les columnes de regulars i de la Legión. Qui ens ha derrotat, em deman, ara que veig el rostre exacte de la desesperació, Franco o els quintacolumnistes que hi havia dins les nostres fileres? On va desaparèixer la follia refulgent dels primers mesos de la Revolució? Els que volien acabar amb el vell món, no sabíem el què fèiem, com deien aquells que restaven amagats als despatxos i oficines de la rereguarda? Després de ser militaritzats, ja dividits entre diferents brigades, i quan provava d’explicar als soldats de reemplaç els sentiments que ens dominaven, ningú no em volia creure.

Tenc una imatge enregistrada per sempre al cervell, aquell jove alacantí, el Culata que, de cop i volta, sortia de la trinxera i sense pensar que podia rebre un tret mortal, començava a córrer, exaltat, sense que ningú no el pogués fer aturar:

-Gràcies per poder haver viscut aquests dies de joia i esperança, gràcies per tenir l'oportunitat de provar d´obrir les portades tancades de la històrica, per poder aportar el meu esforç en la lluita contra la injustícia.

El miràvem sense arribar a creure que existís tanta follia.

-A qui dóna les gràcies? –vaig demanar, intrigat, als companys?

-És un jove militant de la CNT, ferrer de professió. A Alacant formava part d´un grup d´idees naturistes. Anaven a nedar la platja despullats. Feien excursions. Deien que el seu déu era el sol i que els antics adoradors dels astres tenien raó en les seves antiquíssimes supersticions. Afirmaven que “ara, les antigues creences, passades per l’anarquisme, havien agafat un contingut científic”.

Naturistes, vegetarians partidaris de l’amor lliure, solidaris amb la natura. Un adorador del sol!

La gent d’odre, els burocràtes de les oficines governamentals que no volien lliurar armes als llibertaris s’escandalitzaven d’aquesta eixelebrada follia. Tenien por a la llibertat. No ho podien entendre.

D’ençà la pèrdua de Catalunya, el desastre final planava arreu. A l’Ebre, Franco havia aconseguit vèncer la darrera esperança de la República. Ara, quan mancaven poques hores per què a Madrid cessàs tota resistència, ens adonàvem encara molt més de la importància de la derrota. Més de cinquanta mil baixes en el camp de batalla. I tants de joves catalans esventrats pel milenar de canons dels franquistes! I encara hi havia companys que s’atrevien a parlar del nefast paper del separatisme català! Quan els sentia, els feia callar, recordant els sacrificis d´un poble tan heroic. M’exaltava davant la manca de memòria dels militants de la CNT i del PCE! La resistència de Madrid! Però Madrid hagués pogut caure a les darreries de 1937. Franco ja tenia preparades les forces que havien d’entrar a la ciutat quan l’Estat Major Central de la República va organitzar l’ofensiva de Terol. Una ofensiva, caldria no oblidar-ho, que es va fer amb l’aportació de més del cinquanta per cent d’homes i armes procedents de Catalunya. El fulminant avanç va fer que l’adversari hagués de desviar les tropes i el material que tenia concentrat per ocupar Madrid cap a Aragó. I la mateixa batalla de l’Ebre... No havia estat planejada, per l’Estat Major Central per aconseguir fer disminuir la pressió dels exèrcits de Franco sobre València?

En sentir aquestes recriminacions, els companys restaven pensatius per uns moments. No sabien com contestar ja que les meves argumentacions responien a la realitat. Algú dels que m’escoltava no ho podia consentir i, sense cap altre possible argument provava de fer valer els seus prejudicis anticatalans.

-Parece mentira que defiendas a los catalanes. Siempre se han querido separar de España. ¿O no recuerdas que Felipe V tuvo que imponerles el cuchillo curvo para que no pudieran utilizarlo nunca como arma para atacar a los castellanos?

Ningú no li feia cas ja que tothom sabia que les nostres unitats eren plenes de soldats catalans. Els tres anys de guerra i malgrat les diferències culturals existents, tots érem germans en la lluita per la igualtat i contra el feixisme.

Ara, després de la derrota a Catalunya, sense haver pogut format la més mínima línia de resistència en el Garraf-Calaf, quan poguérem tornar a València, els companys ens deien, preocupats pel futur que s´endevinava tèrbol:

-Per què heu tornat? Ja no hi ha res a fer. Tothom parla d´un acord amb els franquistes que permeti marxar a l’estranger aquells que no s’hagis destacat en la repressió de la dreta.

Eren antigues converses del passat. Tot em venia de sobte a la memòria, com en una pel•lícula feta de retalls d’altres pel•lícules. Recordava aquells experiments del cinema soviètic vist al cine Delicias, a prop el front. Dziga Vertov, tan mal d’entendre en aquells moments en què, mentre veiem ¡Camina, Soviet! o La sexta parte del mundo, sentíem les bombes esclatar al costat. Uns films estranyíssims on, els actors eren la gent del carrer, els treballadors de les fàbriques, els soldats rojos i no hi havia protagonistes ni cap fil argumental, ni un lògic desenvolupament de les accions de la pel•lícula.

Ens demanàvem si els muntatges de Vertov eren realment pel•lícules. Alguns soldats sortien de la sala, avorrits, i esperaven a la porta, fumant una cigarreta que sortíssim. “No sé com vos poden agradar els experiments cinematogràfics dels soviètics”, mormolaven, comentant el que havíem acabat de veure.

Des de quina concreta experiència el director ens volia transmetre el seu missatge? Aquí estàvem massa acostumats a la sarsuela, a les pel•lícules amb guió, a un argument amb començament, desenllaç i conclusió final. Volíem veure els protagonistes. L´actor principal i l´actriu. Saber qui eren els bons i els dolents. Com tots aquells films de Hollywood o de Benito Perojo que entretenien els combatents. Tot d´imatges de La verbena de la Paloma, Es mi hombre o Rumbo al Cairo. Aquelles superbes interpretacions de María Ladrón de Guevara i Rafael Rivelles a El embrujo de Sevilla o de Catalina Bárcena a Mamá. Inútils els sermons de Maria Teresa León i Rafel Alberti dient que s´haurien d´eradicar les pel•lícules burgeses, els films que no servissin per augmentar i consolidar la consciència revolucionària del poble. Sí, molts milicians i milicianes s´estusiasmaven amb la història de Txapaiev, el guerriller roig i se sentien commoguts per les esfereïdors imatges de La vaga, d’Eisenstein. Tanmateix els teatres eren plens per sentir les conegudes cançons i els cors de les cupletistes de La Dolorosa, El Rey que rabió o Las leandras.

Va ser travessant Girona, anant al darrere dels refugiats, provant d´impedir que les tropes franquistes tallassin la retirada, quan, vaig copsar el significat dels films de Vertov. La realitat, el nostre món era així de contradictori i fragmentari. Com no me n´havia adonat abans? En segons ens pot passar pel cap tot el que hem viscut en la nostra vida. Ocorria sovint, jo mateix ho havia experimentat. Un moment especial, aquell instant en què tota la vida passa pel cervell en fracció de segons era aquell en què surts del refugi més o manco protector de la trinxera i, a pit obert, t’enfrontes amb les bales de l’enemic. Mentre avances en ziga-zaga cap a aquell arbre, la roca que et pot protegir, et ve a la memòria l´instant aquell, quan t’acomiadares de la mare, la besada a la núvia moments abans de pujar al camió que et portarà a València a lluitar contra els militars revoltats. O pots veure igualment, en una successió d´imatges ininterrompudes, el rostre dels companys i companyes morts en la infinita durada de la guerra. Tots ells, retornant en segons, de cop, acaramullats, talment volguessin travessar la porta que els pot tornar a la vida, pugnant per viure en el teu cervell, regressant amb les seves rialles i històries del poble i la família, els acudits que feien a les nits d´hivern, ajaçats al fons del refugi. O quan comentàvem els plans per a un esdevenir lliure que mai no coneixerem. El país del somni, lluny del fang i la sang del present, tot allò pel que hem lluitat en l’adolescència i en els mesos de resistència al feixisme. En breus instants: anys, mesos de la vida d´una persona tornant, brillantment, des de les fondàries de l’oblit. Com en els muntatges de Vertov! La memòria acumulativa de les persones. Un intent desesperat per viure en un moment el que hom ha viscut al llarg dels anys? El cos, les cèl•lules del cervell que saben que poden morir d´un moment a l’altre, fent la darrera provatura per a la supervivència? El pensament, el somni, la boira dels records com a única esperança de poder fer front a la mort que arriba endiumenjada, vestida de resplendents ramells de metralla assassina?

Rafa i Joan Busquets havien situat dues metralladores russes dalt del camió i, decidits, tenien el dit en el gallet a punt de disparar.

Si no provàvem de sortir ara, ja no ho aconseguiríem en cap altre moment. Érem enmig de dos focs. Els casadistes afusellaven abans que ho fessin els franquistes. Detenien els que no se sumaven a l’aixecament. Hi havia combats arreu, execucions sumaríssimes enmig del carrer. Morir per morir millor a camp obert que no d´un tret en un patí d´una presó madrilenya o esperant, sense esperança que el tret ens ho peguin els falangistes quan la Junta de Casado els lliuri les claus de les presons. Qualsevol cosa era molt millor que aquesta lluita fratricida entre germans. Quina bogeria tot plegat! Com ens havíem de lliurar a la caça dels companys i companyes que no volien lliurar les armes al feixisme? Al final la cinquena columna, era aquí, entre nosaltres, entre els nostres propis comandaments, al cim dels estats majors que, ja sense vergonya, escoltaven els discursos de Burgos, i s´arrancaven l’estrella dels uniformes republicans, esperant no sé sap quin premi per cada antifeixista lliurat, fermat de peus i mans, als guanyadors.

Érem dalt de camió, amb les metralladores preparades per si algú volia aturar-nos, fer-nos davallar. Portàvem la bandera de la República, la roja i la de la CNT ben aferrades als ferros de la cabina. Jo era al costat, vigilant les caixes de municions i els queviures que havíem pogut agafar per a aquest viatge cap a la incertesa. “Les darreres banderes”, vaig pensar mentre veia com el dèbil sol d’aquell, gèlid matí de finals de març, les il•luminava ressaltant les ferides que tenien, els forats produïts per les bales i la metralla. Demà, quan tot aquest present fos una boira fonedissa, notícies en els esgrogueïts diaris arxivats en munt de prestatges plens de pols, algú provaria de reconstruir la nostra història, en faria una novel•la, poemes i, qui sap!, podria reconstruir el que s’esdevengué en aquells anys alhora lluminosos i tràgics.

Les banderes de les nostres brigades i batallons! Les mateixes que havien marxat pels carrers de tants pobles i ciutats en dies de glòria i esperança, quan la gent sortia al carrer, emocionada, segura de la victòria i ens aplaudia, alçant el puny. Tot de noies rialleres que sortien dels tallers, de les cases particulars a besar-nos i ens llançaven flors, talment anassim a una festa. Ara, mentre Joan Busquets prepara les armes per disparar a matar en cas de ser necessari, per obrir-se pas entre els grups de casadistes i falangistes que esperen les tropes del general Franco, podria contar la història de cada forat de la nostra bandera, indicant, sense possible equivocació, quin dia va ser travessada per les bales enemigues. Podria fer recompte dels dies que, com un soldat més avançava amb nosaltres, enmig de les planures castellanes. Com una núvia o una mare. Sempre al costat, vigilant amorosament, fins ara mateix, onejant en aquesta fugida desesperada cap al port de València o les boscúries de les serralades.

Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca

La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.

Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.

El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.

Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.

Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!

La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.

Es reuneix en sessió plenària lo Gran i General Consell per aprovar els nous impostos que calen per pagar part de les despeses del casament del Príncep Felip, el qual properament s'esposarà amb l'hereva del regne de Grècia. Són necessaris més de quatre-cents milions i ja hi ha hagut protestes de nobles i rics comerciants que voldrien veure disminuïdes llurs taxes i imposicions. Després de molts de dies d'animat debat, s'ha trobat una justa solució: en lloc de carregar despeses a la noblesa i comerciants, s'augmentarà el preu del forment i queviures de primera necessitat. Així, en menys d'un any, els recaptadors reials tindran a disposició l'alta suma a què ens obliga l'enllaç matrimonial. Tots els membres del Gran i General Consell han aprovat mesures tan justes amb absoluta unanimitat.

A causa de les terribles commocions que sacsegen aquest Regne, augmenten les colles de bandejats que atemoreixen la població tant al pla com a la muntanya. Són constants els atemptats contra les autoritats del Sant Ofici, aristòcrates i cavallers. Aviat caldrà posar guàrdies permanents davant les mansions de la gent principal, car no passa un dia sense que un tret d'arcabús, una ganivetada a traïció, no acabi amb la vida dels més bons cristians i servidors reials. Temps difícils vivim, quan els homes no es conformen amb les proves i sacrificis que ens mana Déu Nostre Senyor i encara cerquen fer maldat. Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha de dolent i esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats. El noble cavaller Safortesa diu que, de continuar així els esdeveniments, caldrà enviar a demanar soldats de Nàpols i Castella per preservar la seguretat i defensar les propietats.

La fam i la pesta fan desvariejar la població. Corren rumors que a les nits surten monstres, animals alats de les clavegueres, els quals se'n porten els infants. L'altre dia, al Born, hi hagué gran avalot, car uns veïnats veieren -ho juren i perjuren- una bèstia immunda de dos cap caps que volia endur-se a una nina de cinc anys. El Sant Ofici no sap que pensar. Molts nobles diuen que val més que la turba cregui en dèries de monstres i fantasmes que no pensi que són els rics comerciants i propietaris qui tenen la culpa de la fam. Els més malpensats conten que tots aquests esgarrifosos rums-rums surten del palau del Lloctinent. Pareix que paga gent pobra i de baixa condició i la fa sortir al carrer per atemorir i entretenir la multitud.

El Bisbe, a la Seu, ens ha confortat i a l'homilia ha parlat del perill constant que per a la nostra Santa Fe representen els hebreus. Encès, posseït per l'esperit diví ha dit que de la llavor criminal que assassinà a Jesucrist res de bo no en pot sortir. Al Call circulen llibres prohibits, satànics vademècums que consulten quan es reuneixen en secret. Receptaris i tractats diabòlics explicant que, enllà l'horitzó, hi ha regions diferents a la nostra, on totes les idees són respectades i no hi ha persecucions ni coneixen l'existència del Sant Ofici. Segons conta el Bisbe, són molt perilloses les notícies que els israelites propaguen i semblen ordenades per Luter i altres heretges servidors del Dimoni. Posà l'exemple del Rabí Leví, que no es volgué convertir després de les darreres cremadisses. A casa seva els agutzils trobaren cartes i discursos on narrava com, en altres països, els sefardites havien pogut progressar per no haver de viure sota el domini del Sant Ofici. La impremta, la llibertat religiosa, són un exemple, explicava el renegat, del progrés a què pot aspirar la humanitat se s'alliberava del poder del Vaticà. El Bisbe, cristianíssim, acabà l'homilia cridant a mantenir la vigilància de les autoritats damunt els habitants del Call i exhortant tots els jueus a una prompta i sincera conversió si volien servar vides i propietats.

Ban del Lloctiment Reial -amb aprovació de la cúria- manant fer les execucions i esquarteraments fora de Ciutat, a esser possible al bosc de Bellver, per la brutor i perill per a la salut dels bons cristians representa tenir tanta gentalla enforcada i esquarterada al bell mig de places i carrers. Era ferest -sobretot a l'estiu- veure els cans afamegats arrossegar bocins de cadàver vers l'interior de palaus i casots. Calia trobar-hi alguna mesura adient. Causà commoció, l'altre diumenge, enmig de la sant missa, veure com un dels cans del comte d'Aiamans entrava amb el cap d'una al.lota xueta a menjar-se'l davant l'altar major. Molts nobles s'aixecaren misericordiosament dels seients per treure'l de l'església. Més d'una dama principal, d'aquestes que no s'atemoreixen d'esquarteraments o degolladisses generals, s'acubaren en haver de sofrir espectacle tan esgarrifós.

Es mana obrir grans fosses comunes als afores de les murades i als vilatges (especialment a Inca, Manacor, Petra, Pollença i Montuïri) a causa de l'exorbitant mortaldat produïda per la fam i la pestilència. El Bisbe ens ha portat de Roma una butlla papal per la qual hom dóna cinc mil dies d'indulgència plenària a qualsevulla que hi vulgui contribuir amb feina, carros o bestiar. També, i dins el mateix ordre de fets, lo Gran i General Consell mana fer recapte de calç per tirar damunt els cadàvers a fi d'impedir la fatal contaminació que amenaça amb estendre, encara més, les cruels plagues enviades per Déu a fi de provar la rectitud de nostra fe.