Literatura catalana contemporània

(1 vídeo) Enmig del clima de terror estès per tot Mallorca, Busquets maldarà perquè els falangistes no el reconeguin, i tots els vençuts, com ell, patiran vesània. Però com que la realitat és sovint més increïble que la literatura, una història d'amor s'esdevé entre una al·lota de família d'‘ordre' -personatge femení extraordinàriament valent i lliure-, i el presoner manxec, que aconsegueix cridar l'atenció dels seus repressors per mor de les seves habilitats artístiques. D'ells i del seu fill surten les veus narratives d'una trama que avança amb les reiteracions i insistències de les onades rompent a una platja. (Joan F. López Casasnovas)

Els crepuscles més pàl·lids”, de Miquel López Crespí

Per Joan F. López Casasnovas

Mentre passava per Euskalherria, m'assabent de la mort, dia 14 d'agost, de Pablo Antoñana, escriptor aragonès arrelat a Iruñea, de qui ho desconeixia tot. Per a vergonya meva ho dic i en descàrrec meu afegesc que l'obra d'Antoñana no ha tingut el ressò mediàtic que segurament es mereix, perquè no era home de capelletes i més tost resultava incòmode al poder. Amb la seva mort, açò sí, ja li arriben els homenatges oficials. Coses que passen. Aquest autor poc abans de morir confessava: "Em consola saber que tot el que vaig escriure ho vaig anar recollint dels camperols del meu petit país. Aquest món no pertany a l'extravagància cosmopolita, moda o desvirtuament del quefer literari. Vaig escriure sobre mi mateix i el meu entorn immediat. Vaig rebre tot el que vaig poder del meu país. Sense ell, tot el que he creat mancaria de sentit, o n'hauria tingut un altre".

Aquests dies llegia jo Els crepuscles més pàl·lids, novel·la que l'any passat va obtenir el IX Premi Alexandre Ballester de narrativa, que convoca l'ajuntament de sa Pobla i que ha editat Lleonard Muntaner. Per diferents motius, però també pels mots anteriors, he lligat el nom d'Antoñana amb el de López Crespí. Els pares d'aquell soldat anarquista, ara presoner, fan feina a un molí fariner de la Manxa. Els germans han pogut tornar al poble, però ell no. Bé li ha anat que salvàs la pell després d'arribar al port d'Alacant en l'últim episodi de la desfeta republicana! De la duríssima experiència a Porlier passa a Mallorca en un batalló de treballs forçats, on té companys com El Sevillano i en Joan Busquets, de sa Pobla, el qual el 18 de juliol de 1936 era a Barcelona per l'Olimpíada Popular. Aquests antifeixistes van lluitar fins a les darreres hores del Madrid republicà, quan el cop d'Estat de Casado, Besteiro i Mera, lliurant armes i bagatges a Franco, pretenia vanament un final negociat.

Negrín, en canvi, volia resistir esperant que la Segona Guerra Mundial (que esclatava l'1 de setembre de 1939) hagués internacionalitzat el conflicte espanyol. Va venir de pocs mesos, és ver, però l'Espanya republicana estava esgotada del tot. I -vae victis!- va caure el plom i la misèria dels anys 40. Enmig del clima de terror estès per tot Mallorca, Busquets maldarà perquè els falangistes no el reconeguin, i tots els vençuts, com ell, patiran vesània. Però com que la realitat és sovint més increïble que la literatura, una història d'amor s'esdevé entre una al·lota de família d'‘ordre' -personatge femení extraordinàriament valent i lliure-, i el presoner manxec, que aconsegueix cridar l'atenció dels seus repressors per mor de les seves habilitats artístiques. D'ells i del seu fill surten les veus narratives d'una trama que avança amb les reiteracions i insistències de les onades rompent a una platja.

Tanmateix, com en la majoria de les obres de M. López Crespí, el protagonisme es reserva, més enllà de les històries personals, a les persones senzilles i anònimament solidàries del poble (el d'ahir dels anys de guerra i postguerra, el d'un passat -germanies, antisemitisme...- que no fa més que repetir baules en les cadenes que hem de rompre, el d'avui que no sap ben bé cap on anirà...). M'ha semblat veure-hi molt d'un infant pobler, dels seus records personals, familiars, comunitaris... En efecte -ho sé per l'autor-, és la història novel·lada de son pare i sa mare, farcida amb tot d'anècdotes que havia sentit contar de petit. Açò no obstant, no cal que el lector hi cerqui res més que la veritat d'una narració colpidora, que dóna força a la idea que escriure novel·les és un procés de coneixement. En aquest cas, ens apropa al coneixement d'un temps i un país que ens han volgut amagar davall tones de silenci. El dia de retre comptes (però arriba mai aquest dia?) molts escriptors seran acusats no per llur xerrameca sinó per tot allò que hauran callat. No serà el cas d'en Miquel.

dBalears (30-VIII-09)

La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració)

NOTÍCIA DE YARURO

-Els anys de patiment, el desencís en constatar que cap dels somnis que alletaren la joventut s'ha fet realitat, poden debilitar la voluntat de resistència de l'home més ferm en les seves conviccions, fer-nos claudicar. L'esperit més lliure i rebel s'arriba a vinclar sota el pes continuat de la malaltia i la vellesa. Ara encara podem respondre per cada una de les nostres accions. Hem vist en persona, hem estat enmig dels fets més agosarats de la humanitat veient els pobles conquerint el cel, fent pujar al patíbul reis i reines. La joventut ens ha fet resistir els turments físics i morals causats per la maldat dels enemics. Però... què farà un cos sense vitalitat, envellit, una ànima sense esperança? Quines misèries i claudicacions no podem arribar a cometre quan la debilitat ens corqui la voluntat de persistir en el combat contra la tirania, ens anul·li l'enteniment?

No sé el temps que durà la travessia de l'Atlàntic. Una eternitat. Talment un malson llarg com una vida sencera. O almanco a nosaltres ens ho semblava. I encara no havíem començat a complir la condemna! No havíem fet ni un dia de presidi a l'indret on la Inquisició i els jutges de la corona ens havien condemnat a romandre-hi.

Què seria de nosaltres, perduts en terra ignota?

No ho sabíem i era difícil d'endevinar el futur que ens esperava.

Yaruro! Una antiga fortalesa espanyola enmig de la selva. Feia temps que els més vells de la lògia ens parlaven de la sèrie de penals ignots on, des del temps de Carles I, eren enviats alguns dels condemnats considerats més perillosos per a la monarquia. En el fons, i tothom ho sabia, enviar-te a una presó de Maracaibo, Mèxic o l'Havana era ben igual a una condemna a mort. Tanmateix, en el cas improbable que hom sobrevisqués a la travessia, la teva desaparició era segura a causa de les malalties o les febres. Els jutges, a Madrid, no ho ignoraven. Sempre he suposat que no ens penjaren per una senzilla raó: fent creure als familiars que podien salvar-nos de la mort podrien treure diners. Eren especialistes en l'engany. Setmanes abans que la sentència fos definitiva, els enviats secrets del Sant Ofici viatjaven fins al poble del pres per a informar-se de la riquesa de la família. Si l'home o dona eren fills de casa pobra, aleshores no hi havia esperança. Era condemnat a la forca o afusellat sense cap mena de consideració. Per als delictes de conspiració contra el rei no hi havia pietat, ja se sabia. Què podien fer uns fidels servidors de la llei com ells? Xerricaven, cínics.

L'execució ràpida, brutal, immediata, en una plaça pública era el càstig per a qui hagués gosat aspirar a la llibertat. En el nostre cas pareix que els sicaris de la Inquisició informaren que la majoria de membres de la conspiració procedíem d'antigues nissagues amb algunes propietats que produïen certes rendes. Els jutges s'enllepoliren en constatar que els Sureda de Montaner servaven encara dues possessions: una al pla, a sa Pobla, i l'altra a la muntanya, prop de Lluc. Ambdues, restes d'una passada grandesa que el transcórrer del temps anava esmicolant talment les ones de la mar desfan un castell d'arena.

A Madrid, a les garjoles inquisitorials, vaig conèixer condemnats que havien estat alguns anys a Yaruro. Casos excepcionals. Sobreviure a uns anys d'estada a Yaruro era un vertader miracle. Aquells presos eren mirats com qui contempla fantasmes, esperits provinents d'un altre món. Quan d'amagat dels vigilants els demanàvem notícies de l'infern que havien deixat al darrere, es posaven a riure, com a esperitats, dominats per una estranya follia.

Els tremolaven les mans. Altres es pegaven tocs amb el cap a les parets sense voler contestar a les nostres preguntes. Ens demanàvem per què en pronunciar la paraula Yaruro s'esdevenien reaccions tan estranyes. No trobàvem cap explicació adient.

De cop i volta, presoners que havien resistit els més cruels turments, anys de cel·la a l'interior d'aquella selva lluny de tota ciutat habitada, mudaven l'expressió del rostre i únicament podien pronunciar algunes paraules. Parlaven tartamudejant, mirant envant i enrere, com si el botxí els hagués d'anar a cercar per a portar-los al patíbul.

-És un miracle sortir-ne vius de Yaruro. La presó és com un animal carnisser, un lleó o un tigre afamegats que amb desesperació et cauen al damunt i et claven les urpes, les dents, a la gargamella i t'obrin el cos amb deler. Cerca la teva sang, els teus muscles, la jugular per on pot beure's, àvidament, la vida que circula per les venes. Jo vaig poder aguantar uns anys perquè entre els vigilants hi havia un parent llunyà amb el qual havia jugat d'infant, al poble. L'home em donava menjar d'amagat dels guardians més inhumans. Així vaig poder anar subsistint mentre que la majoria de companys morien esgotats per la mala alimentació i les malalties. La més mínima falta era castigada brutalment pel governador de la fortalesa.

-Val més no parlar-ne -repetien-, dominats per la por i per indesxifrables premonicions.

Callaven, com si un ganivet els hagués tallat la llengua.

Condemnats a perpetuïtat, ens demanàvem si mai més tornaríem a veure els amics que deixàvem al país.

Seria possible seguir els esdeveniments de França des de la llunyania? Qui ens portaria algun diari, un llibre? Les darreres informacions que arribaven als soterranis de la Inquisició es referien a les victòries de les tropes de la República contra els exèrcits de les monarquies coaligades.

Godoy hagué de signar la pau. Carles IV i la seva cort dels miracles, amb la reina Maria Lluïsa al capdavant, al front, restaren sense poder salvar Lluís XVI i Maria Antonieta. La reina Maria Lluïsa i els seus amants! Com saber de qui eren fills els hereus de la corona d'Espanya? Qualsevol criat, un oficial de la guàrdia com Godoy, si queia en gràcia a Sa Graciosa Majestat, compartia llit amb la reina.

Els privilegis, l'enlairament fins a llocs inimaginables de comandament, venien després. Príncep de la Pau. Duc de totes les presons de la corona. Marquès dels Llacs Assecats. Comte de les forques i presidis de la península i ultramar. I amb els nomenaments reials venien també els privilegis i les rendes vitalícies, les cases i palaus, les joies, els quadres dels millors pintors de la cort, l'exèrcit de servents que, a un simple gest, eren al costat de l'afavorit per a satisfer qualsevol desig que li vengués al cap. A Espanya encara hi havia possessions, cortijos, masies que es venien amb els seus missatges. Com en temps dels romans. País reduït a la misèria per la multitud de frares, monges, sacerdots, militars de casaca i desfilada a La Granja i grans almiralls de mentida. Un país sense industria, fent negocis ruïnosos amb Rússia que va vendre a la marina espanyola una flota de vaixells inservibles, amb la fusta corcada. Vaixells que, arribats amb dificultat a Cadis, s'enfosaren a la badia en rebre la més mínima onada, el pes del primer canó que es volgué carregar dalt coberta. Festes a Moscou i Sant Petersburg amb l'or i l'argent enviats a la tresoreria del tsar pels incauts monarques espanyols. Una manera com qualsevol altra d'evitar, amb aquests negocis ruïnosos, que les infinites riqueses de Nova Espanya i el Potosí no acabassin al Vaticà o a les arques dels prestamistes que finançaven els luxes d'aquella decadent cort imperial.

Rubín de Celis, que havia sofert més que nosaltres els turments inquisitorials de forma valenta, sense denunciar cap dels seus amics de la Universitat de Salamanca ni els que tenia entre els oficials destacats a Cadis i Sevilla, estava, com tots nosaltres, preocupat per l'incert futur que albiràvem.

-Sovint em deman, en aquestes nits en què el dolor de les fuetades i dels ginys de la tortura no em deixa dormir, si no hauria valgut més morir durant els interrogatoris, a l'interior de la cel·la o, condemnats a mort, desaparèixer en un instant a les forques. Potser seria preferible morir afusellats en els fossars de Montjuïc, el penal de Ceuta o el Castell de Bellver que no haver de sobreviure anys i més anys enmig d'humiliacions i patiments indescriptibles. Deixar la nostra existència terrenal ara que només tenim trenta anys, que servam sencera la il·lusió en un món millor. Qualsevol cosa és preferible davant la possibilitat d'envellir en la distància, en un forat infecte, lluny de tot el que hem conegut, amb l'esperit destrossat per les infinites penalitats i desil·lusions que ens esperen, com llops a l'aguait.

L'escoltàvem en silenci, atents que els vigilants no entrassin a la cel·la on, amb quadre draps i una mica d'aigua tèrbola, procuràvem guarir-nos les ferides.

-Els anys de patiment, el desencís en constatar que cap dels somnis que alletaren la joventut s'ha fet realitat, poden debilitar la voluntat de resistència de l'home més ferm en les seves conviccions, fer-nos claudicar. L'esperit més lliure i rebel s'arriba a vinclar sota el pes continuat de la malaltia i la vellesa. Ara encara podem respondre per cada una de les nostres accions. Hem vist en persona, hem estat enmig dels fets més agosarats de la humanitat veient els pobles conquerint el cel, fent pujar al patíbul reis i reines. La joventut ens ha fet resistir els turments físics i morals causats per la maldat dels enemics. Però... què farà un cos sense vitalitat, envellit, una ànima sense esperança? Quines misèries i claudicacions no podem arribar a cometre quan la debilitat ens corqui la voluntat de persistir en el combat contra la tirania, ens anul·li l'enteniment?

Ens reconeixerem en les despulles de l'avenir? I si el pas dels anys ens fa mudar d'idees, ens converteix en criats de l'opressió? Quants companys que eren a les reunions de les lògies, en la conspiració, no es deixaren comprar després per un simple despatx a una oficina de províncies, per fer d'ajudants dels botxins? Els que ens varen vendre per salvar-se dels interrogatoris. Tants falsos companys que només eren amb nosaltres per a surar, per a omplir-se la butxaca, i en veure que els enemics oferien més es canviaren de bàndol. O ja no recordau els seus noms, heu oblidat les promeses que feren quan lluitaven al nostre costat? Si la traïció es pot congriar fins i tot en plena joventut... què no podrà esdevenir-se quan ens manquin la força i la decisió?

Ens sostenia l'esperança en un sobtat canvi de circumstàncies. Que el terratrèmol esdevengut a França sacsejàs igualment aquest país de curses de braus i eternes processons religioses.

Seria possible el miracle d'una mudança radical de la situació política? Podríem, amb un cop de sort històrica, vèncer els cents d'anys d'endarreriment científic i cultural que portàvem en relació a la resta del món?

Els darrers rumors que havíem pogut sentir eren que l'exèrcit francès possiblement travessaria els Pirineus per a anar fins a Portugal. Anglaterra havia esdevengut el pitjor enemic de França i es tractava d'interrompre el comerç amb Londres, amb Irlanda, amb els països i colònies que comerciaven amb Anglaterra.

No hi havia dubte, coneixent la força de les idees igualitàries que s'escampaven pel món d'ençà el 89, que una presència continuada dels francesos a la península podria contagiar els elements sans de la nostra societat. Qui sap. Era una possibilitat que s'havia de valorar. Com el que s'aferra a un ferro roent. A voltes, en determinades circumstàncies, l'home sobreviu solament mitjançant el suport de l'esperança ja que no té, a l'abast, res més.

Potser no hi havia força encara per a acabar amb la tirànica monarquia borbònica que ens oprimia, el regnat dels amants de la reina Maria Lluïsa, Godoy i la seva cort d'aprofitats, però tot indicava que seria factible un règim constitucional. Bastaria la simple presència de les tropes franceses, aconseguir una mínima llibertat de premsa, abolir el poder nefast del clergat damunt les consciències, concedir llibertat per a investigar a les universitats, ensenyar als alumnes els avenços aconseguits per la ciència, per a obrir les portes a un món nou.

Es tractaria de resistir fins aquell precís moment. Acumular valor i paciència. No seria la primera vegada en la història que s'esdevenen miracles semblants i derrotes evidents es muden en victòries esplendoroses.

Dies abans de l'assalt a la Bastilla ningú no esperava que es produís el miracle.

Hi havia por a París.

Les tropes del rei encerclaven la ciutat amb anell de ferro. Ningú no podia entrar-hi ni sortir-ne sense permís dels oficials de la corona. Marat, amagat en la foscúria de les clavegueres, imaginava el pitjor: l'entrada de les tropes a mata-degolla, l'extermini dels partidaris de la constitució, l'aixecament de forques a les places de París. El miracle que ningú no podia imaginar va ser la iniciativa ciutadana, l'energia miraculosa d'un poble durant segles silenciós que, de cop i volta, es veia amb força per a fer mudar el sentit del segle.

Tancats en gàbies de ferro, alguns dels presoners que venien amb nosaltres moriren abans de desembarcar a Cumanà, un portet miserable de Veneçuela, prop de l'illa de la Tortuga. Com havíem pogut sobreviure? Les mínimes atencions del capità, l'antic company d'estudis Felip Isern? Tenia ordres del rei d'executar-nos a l'instant si provàvem d'escapar. Ho sabérem molt més endavant, quan un dels oficials de la nau, caigut en desgràcia davant les autoritats de Maracaibo, engrillonat, fou enviat també a la presó de Yaruro, a l'interior de la selva. Va ser quan ens confessà que tenia instruccions del capità de fer foc contra nosaltres si trobava res de sospitós en la nostra conducta. Per la resta, el capità ens donava una mica més d'aigua de la que es solia destinar als homes si dones confinats en els vaixells dedicats a la compra-venda d'esclaus. Quan la calor t'ofega enmig de l'oceà, un tassó d'aigua pot significar la salvació d'un home.

Per quins motius ho feia?

Recordava les vegades que el vaig ajudar en els exàmens, en la compra d'un llibre quan no tenia diners abastament? Un servidor de la tirania... podia covar en el seu cor un bri de pietat?

Josep Lax, una mica recobrat de les tortures inquisitorials, engrillonat al meu turmell, esdevenguts així una parella forçada durant tota la travessia, em deia que no hi havia gens de bondat en el comportament de Felip Isern.

Quan m'ho digué, el vaig mirar interrogatiu, demanant-li amb la mirada com s'explicava, doncs, una actitud tan contradictòria, quins eren exactament els motius de l'ajut que ens havia proporcionat.

-La teva família té encara bones relacions a la cort. Malgrat que no hagin pogut fer res en vista dels teus i els nostres suposats crims contra el rei. Són aquests contactes amb la cort, amb el confessor de Sa Majestat i tants d'altres principals de la monarquia les que, en unes altres circumstàncies, poden ajudar algú com el capità, provinent de família necessitada, a fer-se valer en la Marina.

Lax es returà uns moments i continuà:

-Massa lectures de Jean Jacques Rousseau. Fins i tot arribes a considerar bones persones, éssers salvables, redimibles, els enemics, els servils a sou dels botxins. Aquestes opinions teves i de tants d'altres germans no deixen de respondre a una visió excessivament literària de la humanitat, mancada d'una ferma experiència de quins són realment els motius autèntics del comportament de les persones.

-Rousseau -proseguí Lax- oblida sovint l'egoisme, l'enveja, l'odi que cova dins el cor de molta gent en constatar la intel·ligència o el benestar dels altres. Ja no recordes els fets que hem viscut plegats a París? Ben cert, jo he marxat al teu costat, ben a la vora dels parisencs el dia que entràrem a la Bastilla. Haver contribuït amb els meus modests esforços al deslliurament de França de la tirania no em fa tancar els ulls davant l'evidència del que vaig copsar. I aquesta evidència és haver vist que, al costat de l'heroisme dels companys que donaren la vida de forma desinteressada per la llibertat, hi havia també munió de gent que tenia un immens desig de veure patir els comtes, ducs i marquesos. Un profund desig de venjança per les desgràcies sofertes generació rere generació. I, també, per què no dir-ho?, unes ganes esbojarrades de fruir d'alguna de les comoditats i privilegis de què els rics havien gaudit durant segles. Recorda l'alegria dels treballadors i treballadores de Saint Antoine quan podien fer-se amb una peça de roba dels palaus que el poble assaltava. Com palpaven el vellut, els vestits de seda que, sense esperar arribar als seus caus, es posaven les venedores de fruites i verduleres del mercat la plaça des Vosges o de Le Marais. Ningú no podia dissimular l'alegria que sentia en poder palpar amb les seves mans aquelles teles que només havien vist que lluïen els potentats. Ràpides ullades des del fang del carrer, quan passaven els carruatges amb els criats amb lliurea i veies, assegudes damunt seients folrats de seda just arribada de l'Índia i la llunyana Xina, les aristòcrates del barri de les Tulleries o aquelles que venien de Versalles a comprar a París els seus capricis.

El vaig interrompre per fer-li saber quina era la meva opinió al respecte.

-No oblidis que, primer, abans dels esdeveniments de l'any 89, hi hagué segles de patiment de la humanitat. O no recordes les guerres del rei, l'esclavatge del poble treballador, la manca de drets, la fam, les anyades que, malgrat que els teus fills morissin desnodrits, calia lliurar al senyor?

-Sempre m'ha indignat la crítica a la Revolució -vaig continuar- quan volen comparar èpoques que no tenen res a veure les unes amb les altres. No et vull negar que el Comitè de Salut Pública s'excedís en l'execució de molts aristòcrates detinguts, amb els conspiradors que foren portats a la guillotina. Segurament hi hagué més d'un innocent dalt dels carros que portaven la carnassa humana a la plaça de la Revolució. No et negaré que hi degué haver alguna injustícia. Consolidar la Virtut mitjançant el Terror en una època de guerres i agressions contínues, no és tasca fàcil per a cap governant. Però et deman si es podien comparar aquests morts amb els centenars de milers que causà al poble francès, als pobles de tot el món, el domini continuat, durant segles, de la tirania en totes les seves formes?

Lax hi replicà:

-Pensa que si no morim en la travessia, si l'Ésser Suprem, que diria Robespierre, ens atorga el privilegi de sobreviure a la presó, el fet sempre pot arribar a orelles del teu oncle el cardenal, o també, evidentment, al teu pare, a l'oncle Bartomeu Sureda. I, malgrat que siguis considerat el fill perdut, aquell al qual les males amistats han desviat del camí recte... quin dels teus familiars no se sentirà una mica agraït envers la persona que t'ha donat una mà? Més tard o més prest, la notícia dels detalls que el capità ha tengut amb nosaltres durant el viatge arribaran a conèixer-se. No crec que ens doni aquest tassó d'aigua pel seu bon cor. Pensa tan sols en el rendiment futur que li pot donar una aparent bona acció.

Lax encertava, segurament. He de reconèixer que sovint em deixava enganar per l'actitud contradictòria de la gent. Mai no he entès els que pensant una cosa obren de manera contrària al que els hauria de dictar la seva consciència.

Qui sap! Segurament la meva forma d'ésser és la que m'ha portat sempre un caramull de desgràcies i d'incomprensions. Aquest desig continuat de fer coincidir els actes amb les idees! Com finir un dia amb el reialme del cinisme dins del món?

La calma del tròpic! El terror de trobar-te enmig de la mar, sense que bufi ni mica de vent, sense que caigui ni la més mínima gota d'aigua, aturats sota el sol inclement, sense saber mai si aquella calma mortal durarà un dia o una setmana.

Són els instants més terribles d'una travessia de l'Atlàntic. Aquests o quan ensopegues amb una tempesta, enmig del Carib. És quan es donen la major part dels morts en els vaixells negrers, quan la tripulació ha de vigilar les bótes de l'aigua armats de mosquetó i pistoles dia i nit. També és quan capitans sense escrúpols fan comptes i pensen quants dels presos han de llançar per la borda per a salvar una part del carregament.

L'oncle Bartomeu Sureda m'explicava que, amb la manca de vent i amb l'aigua corrompuda i racionada, s'esdevenien les sublevacions de les tripulacions. Si els mariners no estaven conformes amb l'aigua que manava lliurar el capità, aquest podia anar al fons de la mar, a fer companyia als taurons. Per evitar situacions de perill extremat, les armes eren a la cabina del capità, tancades a pany i clau, vigilades per una doble guàrdia de confiança, amb mariners que cobraven dues vegades més que els altres.

Els viatges des d'Anvers o Liverpool fins al Carib, Trinitat, Sao Paulo o Maracaibo m'ensenyaren el paper determinant de l'economia, de l'or i l'argent, en cada una de les accions de l'home.

Entre els capitans i companyies que es dedicaven a tan lucratiu negoci hi havia diverses opinions quant als carregaments de carn humana. Uns, com l'oncle Bartomeu Sureda, s'estimaven més portar un nombre reduït d'esclaus i tenir-ne cura que no pas portar-ne molts i tanmateix veure com morien la majoria. Tenir cura dels captius. Netejar les bodegues, treure'ls a coberta, donar-los-hi millor menjar, volia dir també més despeses en alimentació, més nombre de mariners per a fer-ne les feines. Tot plegat eren més diners i no totes les companyies volien invertir una part dels guanys en quefers semblants. La majoria de capitans de vaixells negrers s'estimaven més carregar el màxim sense tenir en compte els problemes que l'excés de càrrega podria comportar. Adquirien tres-cents, quatre-cents esclaus i, a mesura que morien dins aquelles llòbregues bodegues sense ventilació on els desgraciats no podien fer cap moviment, els llançaven a la mar. Els sobrevivents anaven ajaguts en el terra, provant de dormir damunt les brutícies, els vòmits i, sovint, havien de fer vida damunt els companys morts i en estat de putrefacció.

Llançar a la mar cent o cent-cinquanta persones com a aliment per als taurons no era gens d'estrany en la meva joventut.

Però en els mercats del Brasil, del Carib o dels Estats Units el preu d'aquelles pobres persones era tan elevat que, malgrat que morís en el viatge la meitat del carregament, només amb els que se salvaven de la mort ja es duplicaven o triplicaven les despeses fetes en regals per als traficants de les costes africanes, el rom, la roba, les armes que es lliuraven a canvi d'aquella gernació que havia caigut a l'interior de l'infern. Les despeses en el pagament de la tripulació, lloguer o compra del vaixell, també eren totalment amortitzades per la venda final en el port d'arribada.

Amèrica sencera vivia dels negocis de la venda d'esclaus. Cap plantació de canya de sucre, de tabac o de cacau no podia subsistir sense comptar amb aquella mà d'obra venguda, a la força, d'Àfrica.

En les setmanes del viatge, durant els dies que durà aquell calvari, vaig tenir temps de sobra per a pensar en tot el que ens havia succeït d'ençà el retorn de França. El ràpid viatge a Mallorca per a veure el pare. La mare havia mort uns dies després de l'assalt del poble de París a la Bastilla. Anàrem a la tomba a portar-li unes flors. Potser no havia estat el fill que ella volia. Però ben cert que, com el pare, m'estimava a la seva manera.

Melangia per la darrera visió de Mallorca, la terra que m'alletà d'infant.