Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 02 Gener, 2009 19:49 |
Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista
Història del primer Pacte de Progrés
Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí) (Miquel López Crespí)
Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària [Margalida Lliteras], va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder. (Miquel López Crespí)
Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.
Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?
Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".
Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Literatura catalana contemporània i novel·la històrica - Novel·listes catalans - Damià Pons analitza l'obra de Miquel López Crespí
Turmeda | 02 Gener, 2009 12:59 |
Una de les modalitats de novel·la històrica que a hores d'ara és objecte d'un conreu més abundant és la que es dedica a convertir la vida d'un personatge real de gran rellevància en el protagonista de l'obra. Cleopatra, Alexandre Magne, Lincoln... Ramon Llull, Roger de Flor, Jafuda Cresques... Un gènere a cavall de la biografia i de la ficció. Literatura o estudi històric? Quina és la frontera entre una biografia d'intenció documental i analítica i una novel·la que s'alimenta de dades certes en el cas que ambdues estiguin escrites amb un estil dens, un llenguatge ric i precís, i una prosa capaç de seduir l'atenció dels lectors? Possiblement els dos elements de diferenciació més clar siguin la manera com són organitzats els materials i la possibilitat, en el cas de la novel·la, de poder permetre's el dret de reconstruir més lliurement la subjectivitat -el món interior, la privacitat- del personatge. (Damià Pons)
George Sand, un personatge de novel·la
Per Damià Pons, escriptor
Una de les modalitats de novel·la històrica que a hores d'ara és objecte d'un conreu més abundant és la que es dedica a convertir la vida d'un personatge real de gran rellevància en el protagonista de l'obra. Cleopatra, Alexandre Magne, Lincoln... Ramon Llull, Roger de Flor, Jafuda Cresques... Un gènere a cavall de la biografia i de la ficció. Literatura o estudi històric? Quina és la frontera entre una biografia d'intenció documental i analítica i una novel·la que s'alimenta de dades certes en el cas que ambdues estiguin escrites amb un estil dens, un llenguatge ric i precís, i una prosa capaç de seduir l'atenció dels lectors? Possiblement els dos elements de diferenciació més clar siguin la manera com són organitzats els materials i la possibilitat, en el cas de la novel·la, de poder permetre's el dret de reconstruir més lliurement la subjectivitat -el món interior, la privacitat- del personatge.
Coincidint amb el bicentenari del naixement de George Sand, morta el 1876, Miquel López Crespí ha publicat enguany dues obres narratives que la tenen com a protagonista. L'escriptora francesa, per la seva personalitat -romàntica, feminista, revolucionària- i per la vida que va tenir -amors, viatges, amistats amb grans artistes, participació en fets històrics rellevants- fou una dona que té un atractiu novel·lesc molt potent. Podríem dir que tota la seva vida va ser una novel·la apassionant, amb uns ingredients reals, d'acció i de vivències emocionals, que no poden ser fàcilment superables per la imaginació d'un novel·lista. Feia tot just dos anys que Gabriel Janer Manila també s'havia sentit atret per la personalitat de la romàntica francesa: li va dedicar la novel·la George. El perfum dels cedres. És evident que el fet d'haver escrit Un hivern a Mallorca converteix la Sand en una autora que és ben present en l'imaginari cultural dels mallorquins. En certa mesura la consideram una de nosaltres. I per això la recream i la glossam amb insistència.
De la lectura de les dues obres de López Crespí la primera cosa a dir és que, en acabar-les, hem tengut la certesa que era ben clar que es tractava únicament d'una sola novel·la. Si s'ha publicat en dos volums, en editorials diferents i amb títols específics, ha de ser per algun motiu relacionat més amb la gestió de la difusió de l'obra que no amb la seva naturalesa pròpiament literària. No hi hem sabut trobar cap mena de diferències substancials entre els dos textos. Simplement que cada un d'ells, en relació a l'altre, representa una ampliació dels episodis historicobiogràfics de Sand que hi són recreats. En principi, se'ns fa difícil no pensar que ha estat un error aquest desglossament en dues unitats. L'opció d'una obra única, amb un increment moderat del nombre total de pàgines, però també amb l'eliminació d'una certa reiteració d'elements argumentals o referencials, possiblement hauria estat preferible. Hem de dir que no descartam l'existència de raons de pes que justifiquin la decisió de l'autor. No som capaços d'endevinar-les, però.
En qualsevol novel·la històrica amb cara i ulls hi ha d'haver una fase de preparació prèvia que sobretot ha de consistir en la recerca de la documentació necessària per a donar veracitat al personatge i al temps historicosocial en què va viure. López Crespí creiem que se'n surt amb bona nota. D'una banda, coneix a fons la biografia de l'escriptora; de l'altra, la França del segle XIX, sobretot el període que va transcórrer entre el 1830 i el 1871 -una evolució política convulsa, un balanceig entre el republicanisme i la restauració monàrquica-, convertida en una fornal molt productiva de noves ideologies i en l'escenari apassionant de la confrontació entre forces socials divergents.
Una narració en primera persona -a manera de monòleg o de dietari- en la qual George Sand, des d'un present històric que és localitzable als voltants cronològics de la Comuna de París (1871) -poc abans durant o poc després-, evoca el seu passat. Una Sand envellida i decepcionada, fins i tot amb la consciència d'haver errat nombroses vegades en les seves decisions, que reconstrueix aquells episodis que en bona mesura marcaren els moments més decisius o més intensos de la seva vida. La nissaga familiar -una barreja d'aristocratisme i de marginalitat social-, els records infantils en el Madrid de 1808 revoltat contra els francesos, l'ombra protectora del pare i l'àvia, la llibertat infinita pels camps de Nohant, el desencert d'un matrimoni precipitat amb un home insensible i autoritari, l'atracció generosa per tots aquells cossos que fossin curulls d'idees o de creativitat artística, la relació admirativa i quasi maternal amb Chopin, el fervor ingenu davant les idees noves i els esdeveniments més o menys revolucionaris que se'n derivaven, les servituds inevitables que ha d'afrontar l'artista que opta per la professionalització... La memòria de Sand, ben igual que un broll d'aigua inestroncable, projecta reiteradament sobre els lectors la presència de molts dels grans noms de la cultura del segle XIX -Musset, Listz, Chopin, Delacroix, Flaubert...- i la crònica de tres moments de gran terratrèmol de la política francesa -les revolucions de 1830 i de 1848, la sublevació obrera de la Comuna-, els quals, des d'un París convertit en l'epicentre del continent, contribuiran a originar moviments de signe semblant en altres indrets.
Una part quantitativament considerable de les més de tres-centes pàgines dels dos volums és dedicada a l'episodi mallorquí de Sand i Chopin. Un fet important en les seves vides, capaç de transcendir la banalització que n'ha produït el turisme de masses. El mateix López Crespí assenyala explícitament que ha manllevat al llibre Un hivern a Mallorca un bon nombre de continguts argumentals. Així mateix, d'alguna manera sembla com si el nostre novel·lista hi hagués volgut afegir les informacions necessàries com perquè Sand hagués tengut l'oportunitat de poder entendre les raons històriques que explicarien aquell comportament materialista i insolidari que havia percebut com a característic dels camperols illencs. Segons l'autor, el cònsol francès a Palma li hauria dit a Sand que els aristòcrates pensaven que "amb una forta repressió cada cinc-cents anys" tenien "la calma i la pau garantides". I Sand hauria arribat a pensar que els mallorquins tendrien "un posat orgullós que els ve d'antic" i serien "una raça indomable", i això malgrat la pobresa i l'espoliació a què els havien sotmès els senyors feudals i el clergat. Totes aquestes postil·les, d'una banda idealitzadores i de l'altra justificatives, servirien per fer que George Sand a l'hora de parlar de la realitat social mallorquina en parlàs menys des del sentiment de superioritat derivat de la seva condició de burgesa i de francesa i més des d'una òptica de redemptora social. Allò que sempre és inevitable és que les opcions ideològiques dels autors es filtrin en la còrpora de la ficció. López Crespí, a més, fins i tot considera una obligació que així succeeixi.
Fins a quin punt en les dues novel·les de López Crespí hi podem trobar la personalitat de la George Sand real? Pensam que del tot. La Sand vitalista, amb una necessitat profunda de llibertat; l'escriptora professional que treballa de manera infatigable; la inevitablement encaboriejada amb les darreres idees sorgides en els cercles intel·lectuals parisencs; la individualista fins al moll de l'os i, a la vegada, la solidària amb causes socials i polítiques d'alliberament i de justícia; l'amant impetuosa; l'artista que sobretot creu en la creativitat que neix dels sentiments i les emocions; la que conviu amb entusiasme amb la natura, a la qual concep com l'espai ideal per a la plenitud dels sentits i de "les forces tel·lúriques que ens dominen"... Si abans de llegir la novel·la ja teníem acumulada una informació extensa sobre Sand, en podrem certificar la veracitat. A més, però, ens trobarem -i aquest és un territori propi de la literatura-, amb una Sand humanitzada, que s'angoixa davant l'arribada d'una mort que sap propera, que dubta sobre l'encert dels seus actes, que pateix la incertesa de saber que en dirà el futur de la seva obra literària, que arrossega un profund sentiment de decepció en comprovar que totes les idees benintencionades en què va creure han fracassat o han donat origen a situacions més aviat negatives. És el fracàs de les ideologies redemptoristes. Tanmateix, la condició humana és incompatible amb la creació de paradisos terrenals. I en el cas que algú vulgui imposar-los a sang i foc, el desenllaç encara acaba essent més catastròfic. Enfront de Marx preferirà Fourier. I en arribar la Comuna, amb la sublevació dels obrers i els soldats, es reafirmarà en la seva opció favorable a un republicanisme liberal, laic i burgès i, en cap cas, dominat per l'obrerisme clarament socialista. El paradigma d'aquella burgesia liberal europea que va acabar triant l'ordre enfront de la revolució. En el cas de Sand, que no creu "que la humanitat pugui regenerar-se mitjançant la violència", sempre prevaldrà el seu sentiment de pietat intensa envers els oprimits i les víctimes. Des de la fortalesa familiar de Nohant, això sí, com li retreuran els seus amics revolucionaris que pertanyen a les classes populars.
Un altre dels temes d'interès de les dues obres és la contraposició que s'estableix entre dos models d'artista, personificats per Sand i per Flaubert, uns bons amics que s'intercanviaren una extensa correspondència. Flaubert tendria com a única religió el perfeccionisme artístic i creuria que la seva tasca era la d'escriure per a l'eternitat. Tota l'energia de l'escriptor s'ha de concentrar en la literatura, despreocupant-se de tota mena de qüestions socials i polítiques que el podrien distreure. L'art per damunt la vida. En el cas de Sand, si cal triar, prefereix la vida: la mà del pare, la besada de l'amant... Així mateix, creu que no és possible restar indiferents al món exterior i que la felicitat d'aquells que estimes és sempre superior a l'obra artística més perfecta. L'artista compromès amb el seu temps històric i el tancat dins la seva torre d'ivori. Un dilema central de tota la cultura occidental contemporània.Pons, Damià. "George Sand, personatge de novel·la". Última Hora (20-XI-05), p. 70.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Nanda Ramon -PSM- en el blog de l'escriptor López Crespí (tres articles)
Turmeda | 02 Gener, 2009 06:46 |
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma
Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.
Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.
Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.
Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta, una època en la qual ja portava algun temps fent de corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó i el mateix Gerard Matas que, en aquell temps, també musicava els poetes catalans. Cap a finals dels seixanta vaig començar les meves col·laboracions literàries a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Tot plegat, la col·laboració a la premsa, el fet de treballar a diverses llibreries, l´herència familiar, amb un oncle que havia conegut Miquel Costa i Llobera, les amistats juvenils, els contactes amb Josep M. Llompart i altres escriptors mallorquins, m´anaren decantant cada vegada més envers el conreu, primer, del teatre i, posteriorment, de la poesia, la narració curta i la novel·la. A sa Pobla, l´exemple diari d´un escriptor de la vàlua d´Alexandre Ballester també fou decisiva per a anar consolidant les meves primeres inquietuds culturals. L´Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll a començaments dels anys seixanta; les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que coordinava el meu bon amic Jaume Adrover; la militància en organitzacions clandestines antifranquistes, van condicionant aquells primers escrits. Són els anys que aprofundim en l´obra dels clàssics catalans, espanyols i estrangers, i en bona mesura ens consideram hereus del mestratge de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Alomar. Ens sentim prou identificats amb l´obra de Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i el mateix Josep M. Llompart. Record que anava a mostrar els meus primers escrits a Josep M. Llompart, al despatx que tenia a l´Editorial Moll, en el carrer Torre de l´Amor. Va ser ell que encoratjà molts dels autors de la generació literària dels setanta.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...
Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.
L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.
Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra. (Miquel López Crespí)
2008: l´any de Jovellanos a Palma
Per servar la memòria de Jovellanos
En referència a l´Any de Jovellanos que l´Ajuntament de Palma organitza per a l´any 2008, he llegit el següent en el blog de Nanda Ramon, regidora de Cultura: “Dia 19 de març d'enguany el Ple de l'Ajuntament de Palma va declarar per unanimitat el 2008 Any Jovellanos, en commemoració del segon centenari de l'alliberament de tan il·lustre hoste.
‘Gaspar Melchor de Jovellanos va ser empresonat a Bellver (i a la Cartoixa de Valldemossa) durant set anys i va saber convertir la seva presó en una font inesgotable de coneixement i estimació per Mallorca, la seva gent i la seva cultura.
‘És molt engrescador posar en marxa des de la Regidoria de Cultura un projecte de reconeixement i homenatge a un dels personatges més interessants i brillants de la il·lustració espanyola, que ens deixà memorables pàgines referides al paisatge, l'art, el patrimoni històric, l'educació pública i la cultura pròpia. No perdeu l'oportunitat d'aprofundir en la seva biografia. Especialment el capítol d'exilis, conspiracions, enverinaments, presons i naufragis, que fan d'ell, a part d'un savi i un gran polític, un insigne aventurer”.
Tot plegat m´ha fet pensar en quina va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de Gaspar Melchor de Jovellanos. Ho record a la perfecció malgrat que hagin passat més de quaranta-cinc anys d´ençà d’aquell dia. L´oncle José López, excombatent del l´Exèrcit Popular de la República m´havia dit sovint, indicant-me uns llibres –eren tres volums- enquadernats en pell, gastats per innumerables lectures: “No has de dibuixar ni retxar les pàgines d’aquests llibres. Es tracta d´una obra molt valuosa que vaig salvar de la guerra. Potser mai no es tornarà editar. No els facis malbé. Si els conserves, no et pots imaginar mai la riquesa cultural que tendràs a les teves mans quan jo ni el teu pare ja no hi siguem”.
Va ser el primer llibre que parlava de Jovellanos, evidentment, de molts d´altres il·lustrats i intel·lectuals i polítics liberals del segle XIX. Es tractava de tres volums luxosament enquadernats de l´obra de A. Sánchez Pérez, el famós Glorias republicanas de España y América, editat per La Enciclopedia Democrática de Barcelona l´any 1893.
Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
Era un dels pocs llibres que el meu oncle, el cap de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l´Exèrcit Popular de la República, havia pogut servar de la desfeta de la seva biblioteca. Quants llibres no va haver de cremar, una vegada que els franquistes guanyaren la guerra! Però aquest havia estat salvat miraculosament de la catàstrofe i, durant molts d´anys, em serví per a aprofundir en la historia dels liberals espanyols i de les lluites independentistes de les colònies americanes contra l´endarrerida “Espanya” dels borbons i la Inquisició. Aprofundíem igualment en la vida i l´obra de personatges com Jovellanos, el comte de Floridablanca i d’il·lustrats espanyols com Cabarrús, Miguel José de Azanza, que va presidir l´Assemblea dels partidaris de Josep I i que havia estat ministre de Carles IV i Ferran VII. També em va ser útil per a conèixer, a part de l´obra de Jovellanos, les idees i esperances dels grans caps militars de la lluita contra la invasió napoleònica, homes que, com Porlier, Lacy, Mina, Juan Martín “el Empecinado”, Eroles, Villacampa, donaren els millors anys de llurs vides en defensa de la llibertat del poble. La majoria d´aquests grans dirigents militars de tarannà liberal foren posteriorment empresonats, vexats, torturats i finalment executats per ordres d´aquell Borbó assassí, el tenebrós Ferran VII d´infausta memòria.
Els famosos volums de les Glorias republicanasde la meva adolescència van ser la porta oberta per a conèixer a fons les injustícies de la societat aristocràtico-clerical del segle XVIII, el poder omnímode de nobles, terratinents i clergat vaticanista damunt la societat d´aquell temps. Una societat que, com molt bé demostraven els escrits de Gaspar Melchor de Jovellanos, era sotmesa a la ignorància decretada per la monarquia borbònica, a l´asfixia econòmica i cultural que les parasitàries camarilles de nobles i aristòcrates exercien damunt el poble treballador, els sectors de les classes mitjanes de la ciutat i el camp i, fins i tot, damunt els reduïts nuclis de la incipient burgesia il·lustrada de l´època.
Vaig saber els primers fets de Jovellanos de boca del meu pare, Paulino López, i del meu oncle José López, homes de gran formació cultural, autodidactes, republicans i autèntics revolucionaris dels anys trenta que mai no perderen l´esperit crític, el sentit de la dignitat d´aquella generació d´homes i dones que volgueren obrir les portes tancades de la història.
Quan tenia tretze i catorze anys he anat amb ells a les parades de llibres de vell, a la recerca de rastres del passat, mirant de trobar llibres editats abans de la guerra o que, malgrat que fossin editats en la dictadura, poguessin aportar indicis d´aquells liberals que volien acabar amb les rèmores aristocràtico-feudals a l´estat, amb l´endarreriment produït per la ignorància fomentada per clergat vaticanista i la Inquisició. Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra.
Per al pare i l´oncle, Jovellanos és un precursor dels corrents progressistes més avançats que s´aniran consolidant a l´estat amb l´arribada de les idees marxistes i anarquistes. No és estrany que en moltes de les cròniques que Karl Marx enviava al New York Daily Tribune es destaqui l´aportació de Gaspar Melchor de Jovellanos a la causa de la llibertat dels espanyols. En el recull d´estudis i articles de Marx i Engels La revolución en España (Moscou, Editorial Progreso, 1974) hom pot trobar nombroses referències al paper que desenvolupà l´il·lustrat asturià en les lluites polítiques de finals del segle XVIII i començaments del XIX.
I precisament per això, perquè per a la generació d´esquerrans dels anys vint i trenta Jovellanos, com Riego, com Porlier, com Mina, com Lacy, com Jua Martín “el Empecinado” representen el més avançat de la seva època, anam a veure els indrets on l´erudit asturià va estar tancat, tant al castell de Bellver com, posteriorment, a la Cartoixa de Valldemossa. En aquestes “rutes de la memòria històrica” dels meus tretze anys, anant de la mà de l´oncle a veure, palpar, respirar l´ambient on va patir un home com Jovellanos; contemplant la làpida que recorda on la monarquia borbònica, el nefast Ferran VII, manà executar el capità general de Catalunya Luis Roberto Lacy; anant fins al cementiri de Palma a dipositar flors a la fossa comuna on reposen els republicans assassinats pel feixisme, aturant-nos davant el cine Augusta recordant els esquerrans empresonats pels falangistes i militars del 36 o passejant per la plaça del Rosari, en el racó on hi hagué la casa de l´agermanat Joan Crespí, començava a comprendre la història de la meva terra, la dels pobles que lluiten per la llibertat.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Salvem Mallorca! Son Espases, el Segon Cinturó, el port de Palma, el gasoducte... Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 01 Gener, 2009 16:29 |
...encara no he oblidat quan Francesc Antich anuncià que el cor li feia mal al anunciar que l’hospital de referència de les Illes Balears es construiria a Son Espases. El cor? I la conciència? (Pep Verger)
Infraestructures
29 desembre 2008 – 12:56
Incrementar la despesa pública en la construcció d’infraestructures provoca un temporal augment de l’activitat econòmica, que pot minvar els funests efectes de la crisi, tot i que sigui momentàneament. Estam just davant un miratge, ja que l’arrel del problema no és solventa, però aquest petit alè sempre és benvingut.
Però si hi ha alguna cosa que em preocupa, i més en aquests dies que em sentit parlar tant del nou (?) pla de carreteres, és esbrinar si aquest pacte de centre esquerra planifica de forma diferent a com ho feia l’anterior govern del Partit Popular.
Voldria pensar que sí, però vos he de reconèixer que tenc molts dubtes. M’heu de perdonar la insistència, però encara no he oblidat quan Francesc Antich anuncià que el cor li feia mal al anunciar que l’hospital de referència de les Illes Balears es construiria a Son Espases. El cor? I la conciència? I no oblit tampoc que el nou pla de carreteres, recentment aprovat pel Consell de Mallorca que presideix Francina Armengol, reconeix que el segon cinturó -molt semblant al del Partit Popular, tot i salvar (que no és poc) Son Sardina i sa Garriga- no solventarà els problemes dels embussos a l’entrada de Palma. I tenc ben present que la Conselleria de Mobilitat va estar quasi tant temps en adobar el metro com el PP en construir-lo. I no sé si és prioritari que el tren arribi a Cala Rajada, tot i que sigui una vella reivindicació de l’esquerra. I a Alcúdia? Tenc la sensació que no arribarà fins Alcúdia únicament i exclusivament pel conflicte obert amb el batle i secretari general d’UM Miquel Ferrer. Sospit que falta decisió. I el tramvia? És necessari que arribi a l’aeroport? Té sentit que uneixi la plaça d’Espanya i s’Arenal? No voldria més fer un metro que circumvali Palma?
Jo no ho sé, però m’agradaria pensar que els nostres polítics sí.
Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)
Son Espases
19 novembre 2008 – 18:06
Estic cansat de comèdies! Què agafin les pedres i les traslladin d’una vegada, però que no enredin la troca. Les restes arqueològiques trobades vora les urgències del nou hospital seran traslladades, per molt importants i úniques que siguin. L’hospital de referència no s’hauria de construir a Son Espases, però és evident que, avui per avui, ja no hi ha tornada enrera. Tenc ben present que Francesc Antich, Francina Armengol i Aina Calvo enganaren la ciutadania durant la campanya electoral i ens varen fer creure que construir l’hospital a Son Espases era una barbaritat. I tenien raó, malgrat que s’ha de reconèixer que la tèrbola reacció del Bloc a la decisió del Govern de continuar amb la construcció de Son Espases fa pensar el contrari. Callaren quasi sense protestar. I ara podeu estar segurs que les troballes seran traslladades en el millor dels casos. Per tant, què facin via. Tanmateix, la decisió ja està presa.
Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)
El segon cinturó
16 octubre 2008 – 17:50
No puc parlar del segon cinturó, al que ara pretenen que anomenem via connectora dels accessos a Palma, sense tornar a manifestar la meva absoluta oposició a la construcció de l’hospital de Son Espases. Dit això, és just reconèixer que és ben necessari solventar, i de forma definitiva, el problema diari que suposa accedir a Palma per molts ciutadans. És imprescindible cercar solucions amb el menor impacte medi ambiental possible, i s’ha de valorar l’esforç del Consell de Mallorca per protegir Son Sardina i sa Garriga i per emprar les vies ja existents. El fet que la proposta suposi reduir el consum de territori de forma sustancial és també prou important. I també ho és el fet que no estiguem parlant d’una autopista, ni d’una ronda que permet circular a gran velocitat. Però anem amb els emperons. El primer i més important és que no s’ha elaborat l’estudi de mobilitat previ al projecte pactat en el Conveni de Carreteres firmat entre el Ministeri de Foment i el Consell. No es tracta d’una qüestió menor, però… En tot cas, i sigui com sigui, que ningú no oblidi que qualsevol solució just serà viable si va acompanyada de la potenciació clara, ferma i decidida del transport públic
Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)
En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. (Miquel López Crespí)
La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur. (Miquel López Crespí)
Son Espases: el Bloc i el PSOE (article de novembre de 2007)
En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. En el fons, l´ambient que es respirava entre els manifestants que volien --i volem!—preservar el territori de les urpades d´especuladors i del desenvolupisme salvatge i irracional, era que ningú no s´esperava un abandonament de promeses electorals de tal magnitud i just en començar la legislatura. Les persones de més edat, aquells que recordam el que va fer l´esquerra oficial en temps de la transició, no estàvem tan sorpresos. Quan la política esdevé un sistema de simple usdefruit del poder; quan els professionals del romanço només pensen en la nòmina i en els privilegis que comporta la gestió del règim, és quasi normal que es produesquin problemes com el que discutíem els manifestants que donàvem suport a les plataformes Salvem la Real, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. Potser la postmodernitat començà precisament amb els pactes de la transició entre els franquistes reciclats que no volien perdre els privilegis derivats de la victòria franquista en la guerra civil, i els nous aspirants a la gestió del règim monàrquic, és a dir, la burocràcia procedent del neoestalinisme carrillista i la socialdemocràcia impulsada i promocionada per la Internacional Socialista.
És evident que el fet de deixar de banda les promeses electorals, les històriques lluites ecologistes i conservacionistes en defensa dels nostres minvats recursos naturals i territori, d´abandonar les mobilitzacions per defensar la Real, ses Fontanelles i “Port Adriano”, és un problema prou greu que condicionarà en un sentit negatiu l´actual Pacte de Governabilitat. Però els abandonaments de les promeses electorals per part del PSOE vénen de molt lluny, no solament de la transició. O és que ja ningú no recorda com Felipe González i Alfonso Guerra ens feren restar a l´OTAN quan, fins a mitjans dels anys vuitanta, el discurs oficial dels socialistes deia tot el contrari? Son Espases, ses Fontanelles, “Port Adriano” avui, i demà, possiblement, el segon cinturó de Palma i la façana marítima, seran també causes de lluita i mobilitzacions. Ningú ja no dubta, a partir del fet quasi consumat de la construcció de l´hospital a Son Espases, que també podem esperar grans sorpreses quant a les afirmacions de no fer el segon cinturó o paralitzar les obres de la façana marítima. De les grans inversions que comporta l´ampliació del Port de Palma no en vull parlar, ja que sembla que serà una de les obres emblemàtiques del govern actual o dels governs futurs, siguin aquests del PP o del PSOE.
La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur.
Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius. Imaginàvem alguns problemes per a més endavant, però mai a la tornada de les vacances, poques setmanes després d´haver assolit la gestió de les institucions.
Què faran els companys i companyes del Bloc davant aquest abandonament de lluites i justes aspiracions populars? Les direccions que comparteixen responsabilitats amb UM i PSOE... com podran justificar davant els seus electors la continuació en el govern? És una situació difícil que no sabem com es pot resoldre. Donar suport crític a la gestió Munar-Antich des de fora del govern comportaria, per a la direcció del Bloc, perdre les grans àrees de gestió que ara ocupen. Sembla que la decisió que demanaven alguns manifestants que sortiren en defensa de la Real és, a hores d´ara, impossible, a causa, precisament, de l´estreta unió de totes les forces de centre-esquerra en el Pacte de Governabilitat. La decisió de donar suport a l´executiu des de l´exterior potser s´hauria d´haver pres abans d´acceptar compartir el poder amb UM i la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria, més que el col·locar alts càrrecs en el govern, de prioritzar la consolidació de la societat civil de les Illes, els partits, sindicats i plataformes que han portat i porten a coll la tasca d´aturar el desenvolupisme salvatge que pateix el nostre poble. Però sembla no ser aquesta la dinàmica actual de les organitzacions que es reclamen de l´esquerra.
Els mesos vinents anirem veient com es desenvolupa la crisi que ha encetat aquest abandonament dels interessos populars per part del PSOE. Veurem igualment què anirà fent el Bloc per a no caure en l´anomenat “pragmatisme” dels seus socis de govern i quins equilibris haurà de fer per a no ser identificats amb la famosa dita popular que diu que “tots els polítics són iguals”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
Nanda Ramon i la memòria històrica - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 01 Gener, 2009 12:02 |
Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats. (Miquel López Crespí)
Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-IX-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Poetes catalans del segle XX: Pere Quart, Gabriel Ferrater, Josep Palau i Fabre, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Blai Bonet, Lluís Alpera, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Àlvar Valls, Joan Vinyoli, Ramon Comas... Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 01 Gener, 2009 08:58 |
Pere Quart, Gabriel Ferrater, Josep Palau i Fabre, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Blai Bonet, Lluís Alpera, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Àlvar Valls, Joan Vinyoli, Ramon Comas...
Poetes catalans del segle XX
Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en molts dels poemaris que hem publicat en aquests darrers anys.
I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia.
Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del Maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.
La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquestes dècades de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").
La denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.
Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen d'alguns dels poemaris que han sortit aquests anys. Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.
Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Diada de Mallorca 2008 - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 31 Desembre, 2008 16:36 |
Uns 2.500 manifestants participaren a la diada del 31 de Desembre. Consignes independentistes, contra l’Estat i per l’autodeterminació dels Països Catalans, ompliren els carrers de Palma. Dos joves cremaren la bandera espanyola
Incidentes en los actos del 31 de Desembre
En la manifestación independentista se quemó una bandera española
J.M.
La marcha independendista convocada por la plataforma 31 de Desembre reunió ayer a dos mil personas en Palma en un recorrido donde dos encapuchados quemaron una bandera española. Los manifestantes aprovecharon un momento del recorrido donde no había ningún control policial para quemar una bandera española.
La marcha estaba encabezada por el secretario general del PSM, Biel Barceló; el líder de Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Lladó, y Biel Huguet, presidente de Entesa, entre otros.
La manifestación, que comenzó en Es Born y concluyó en la plaza de los patines, se convocó con el lema «Països Catalans. Un poble lliure al món». Durante el recorrido se lanzaron mensajes en favor de la autodeterminación. La marcha contó con la participación del conseller de Mobilitat, Biel Vicens.
Cuando los asistentes enfilaron sa Costa de sa Pols para dirigirse hasta la calle Sant Miquel, dos jóvenes encapuchados cogieron una bandera española, la colocaron junto a una pared y la quemaron. En ese momento de la manifestación no había ningún agente policial. Este fue el único incidente de la manifestación.
Madiop Sidagne, presidente de la Asociación de Senegaleses de Mallorca, fue el encargado de leer el manifiesto al concluir la manifestación. Sidagne reivindició «el derecho a la soberanía y a la reunificación de la nación catalana». «El año que acaba ha supuesto algunos cambios en positivo en nuestro país, pero también se ha puesto de manifiesto muchas trabas y agresiones contra nuestra identidad. El Estado español y el francés continúan negando nuestros derechos fundamentales en cuestiones tan básicas como la lengua, la cultura o la financiación», planteó Sidagne. El representante senegalés planteó la necesidad de avanzar en materia de territorio y criticó que las áreas de reconversión territorial continúan siendo un peligro «para la salud medioambiental de este país».
Última Hora (31-XII-08)
“Canya a Espanya”
Uns 2.500 manifestants participaren a la diada del 31 de Desembre. Consignes independentistes, contra l’Estat i per l’autodeterminació dels Països Catalans, ompliren els carrers de Palma. Dos joves cremaren la bandera espanyola
L.Morral/X.Gispert
Unes 2.500 persones participaren ahir horabaixa en la manifestació històrica pel centre de Palma durant la diada del 31 de Desembre, sota la consigna "Països Catalans: un poble lliure al món". Els lemes independentistes i contra l’Estat espanyol marcaren el contingut del conjunt de la marxa, però des de bon principi quedà dividida en dues parts clarament diferenciades.
Banderoles de promoció del Bloc, el PSM, ERC i les seves respectives joventuts decoraven la primera part de la manifestació, més modesta i amb la participació d’un miler de persones que de tant en tant corejaven tímides consignes nacionalistes.
Flautes i tambors en to festiu duien el ritme d’aquest primer bloc de la mobilització, en què també destacà la presència de "líders" polítics com Biel Barceló i Biel Vicens (PSM) i Joan Lladó, Joan Puigcercós i Joan Puig (ERC), alguns dels quals aprofitaren per insistir en el debat sobre el finançament de Balears.
Darrere les banderoles dels partits, a uns 50 metres, seguia el grup més gran i reivindicatiu, compost per unes 1.500 persones que no aturaren de fer crides combatives de tot tipus sota un mar de banderes independentistes sense cap símbol partidista. Aquestes insígnies van ser distribuïdes per les organitzacions convocants de l’esquerra independentista de Mallorca: Maulets i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que reberen el suport de la plataforma municipalista Gent Activa.
"Canya contra Espanya", "Independència", "Mallorca no és Espanya", "Som Països Catalans" i "Visca la terra lliure" foren alguns dels lemes més corejats pels joves manifestants, que també entonaren frases ecologistes, feministes i anticapitalistes. A més, en diverses ocasions, la mobilització s’aturà per observar les accions de denúnica que duien a terme els organitzadors. Després de recórrer el carrer la Unió i agafar les Rambles, en emprendre la costa de la Pols, dos joves independentistes i amb la cara tapada cremaren una bandera espanyola sota el crit unànime de "Fora, fora, fora, la bandera espanyola!".
Així mateix, durant el recorregut, diversos independentistes sostenien amb les mans fotografies de cinc "presos polítics" catalans acusats de col·laborar amb l’organització armada basca ETA. El suport a altres "causes internacionals" quedà també explícit amb les paraules d’un membre de Maulets, que denuncià el "recent atac terrorista d’Israel contra el poble palestí".
La manifestació acabà a la plaça dels Patins, on Madiop Diagne, el portaveu de l’associació de senegalesos ASEMA, fou l’encarregat de llegir el manifest reivindicatiu de la Plataforma 31 de Desembre. L’escrit demanava el dret a l’autodeterminació que continuen negant els estats espanyol i francès, en qüestions tan bàsiques com la llengua, la cultura i el finançament. El manifest tampoc no obvià el debat sobre la reparació de la memòria de les víctimes del franquisme, l’espoli fiscal de l’Estat cap a les Balears i la insuficiència del nou Estatut. A més a més, féu referència al "saqueig" dels membres del Govern de Jaume Matas "sense cap escrúpol" i confirmà la relació "entre espanyolisme ultra, enriquiment il·lícit, destrucció del territori i dèficits democràtics".
dBalears (31-XII-08)
"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)
Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.
'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".
Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).
L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.
'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.
'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".
També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".
Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.
Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!
Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Per la Independència: memòria històrica de la Diada de Mallorca (i II) - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 31 Desembre, 2008 13:51 |
Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intel·lectuals esquerrans de les Illes.
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)
Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".
El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".
Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".
Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.
Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.
'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.
'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.
'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...
'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".
Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Per la Independència: memòria històrica de la Diada de Mallorca (I) - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 31 Desembre, 2008 09:36 |
"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)
Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.
'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".
Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).
L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.
'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.
'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".
També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".
Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.
Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!
Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Memòria de Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell, Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Jaume Fuster, Gabriel Tomàs, Josep M. Palau i Camps, Gabriel Alomar, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Agustí Bartra, Salvador Espriu,Pere Capellà, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Antoni Serra, Alexandre Ballester, Guillem Frontera, Guillem Rosselló... Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 30 Desembre, 2008 19:45 |
Memòria de Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell, Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Jaume Fuster, Gabriel Tomàs, Josep M. Palau i Camps, Gabriel Alomar, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Agustí Bartra, Salvador Espriu,Pere Capellà, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Antoni Serra, Alexandre Ballester, Guillem Frontera, Guillem Rosselló...
Literatura mallorquina i compromís polític (pàgines del meu dietari) (2003)
Tenc al meu davant l'original de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, que d'aquí a unes setmanes (en el moment de publicar aquest article) treurà al carrer Edicions Cort de Ciutat. Abans d'analitzar la gènesi del llibre caldria fer-hi unes breus matisacions, ja que llegint el títol i a primera vista, potser el lector trobarà estranya la triadella d'escriptors que s'arrepleguen en aquesta primera aproximació al necessari compromís polític dels autors catalans en aquest començament del segle XXI.
En el llibre que comentam, el lector pot trobar una lleuguera aproximació a l'obra i a les meves relacions personals (o político-culturals) amb Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell i, també, referències a Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, etc, etc. Avancem que, després de més de trenta anys d'intensa activitat literària i de collaboració en la premsa dels Països Catalans (el primer article a Última Hora és de l'any 1967!), les carpetes amb el material per a enllestir diverses aproximacions al nostre fet cultural (literari, polític, etc.) són prou abundoses, com molt bé podeu imaginar. Però l'editor demanava tan sols dues-centes pàgines i, en tan breu espai, no es pot publicar tot el que hem investigat i escrit referent, per exemple, a Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Jaume Fuster, Gabriel Tomàs o Josep M. Palau i Camps, per citar uns noms. Les aproximacions a la vida i obra de tots aquests autors (i molts d'altres) les deixam per a unes altres conjuntures, per a quan les editors tornin ser tan amables que ens demanin altra volta material referent en aquestes qüestions.
L'autor, el país, el món cultural, es troben en una determinada situació i és des d'aquesta situació especial de la lluita cultural que he ajuntat els materials que conformen el primer lliurament del que hauria de ser una llarga història que tengués per títol precisament Literatura i compromís polític.
Podríem, ara, començar a parlar de les campanyes rebentistes o de simple marginació de determinats sectors neonoucentistes (i reaccionaris) contra la duradora vigència de l'obra de Gabriel Alomar, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Agustí Bartra, Salvador Espriu i tants d'altres que els "exquisits" proven de soterrar sota tones de ciment armat i l'amnèsia més vergonyosa. Una petita aproximació a la ferotge lluita cultural que s'esdevé en el camp de les nostres lletres es pot trobar en els capítols "En defensa dels escriptors catalans", "Escriptors mallorquins a Barcelona" i "Els problemes de l'escriptor català". En el primer, amb aportacions de Llorenç Capellà, Miquel Ferrà Martorell, Joan Guasp i Olga Xirinacs, es revisen els recents "oblits", intencionats, evidentment!, damunt l'obra d'alguns dels autors més representatius d'ara mateix i del més recent passat. Els autors abans esmentats denuncien la supressió, dins de determinades antologies i diccionaris d'escriptors, de les veus corresponents a Pere Capellà, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Antoni Serra, Damià Huguet, Josep M. Palau i Camps, Alexandre Ballester, Guillem Frontera, Guillem Rosselló o de qui signa aquest article.
El poeta, acurat investigador i destacat activista cultural Ferran Lupescu, autor del pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític, parla de lluita de classes dins del camp cultural. Analitzant el conegut enfrontament entre noucentistes i modernistes, i en parlar de les campanyes contra la meva persona i la meva obra per part dels coneguts sectors rebentistes de sempre (rancis "exquisits" neonoucentistes, carrillistes, "lobbys" neofeixistes que, emparats rere la defensa de "lo nostro" l´únic que fan és atacar i criminalitzar l'intellectual català d'esquerres), escriu:
"La seva activitat incessant [de Miquel López Crespí] contra el mur de silenci contribueix a esquerdar, 'com un vell talp', un statu quo amnèsic acuradament construït i ferotgement defensat. Més: la seva mera existència constitueix un greuge persistent als ulls dels oportunistes; hi veuen reflectida llur mateixa imatge d'abans de vendre's la consciència; hi sospiten la viabilitat d'uns principis que pretenen ben caducs. Així, el nom de Miquel López Crespí no es prodiga pas als grans mitjans de comunicació, ni es baralla en aqueixes plataformes de consagració pública oficial a les quals ja sobren Salvat i Bartra i Espriu i Pedrolo i... En Miquel té més aviat vetat l'accés a determinades editorials, a determinats premis, a determinats diaris: els més importants, o els més notoris. Amb tot, produeix, i, miraculosament, publica; publica molt, de fet: se sap que és l'autor més guardonat dels Països Catalans (encara tenim un coixí etnodemogràfic, sembla); i ha editat ben bé una trentena de títols, sense comptar les traduccions a diverses llengües ni les contribucions en volums collectius. Les seves obres, però, no obtenen aquella crítica puntual i responsable que contribueix a orientar tant l'autor com el públic; ben al contrari: són rebudes, en alguna ocasió, amb furioses campanyes rebentistes i fins injurioses que acaben desacreditant-se totes soles (1994 en el record!); o bé, més sovint, són acollides per un universal silenci minuciosament orquestrat. No dubto pas de l'honestedat professional d'aquells crítics que són efectivament honestos; simplement constato que, si no hi mitgen circumstàncies fortuïtes, difícilment pot ser estudiada, analitzada, avaluada seriosament una obra que hom no coneix perquè el seu autor no 'sona' allà on caldria, o bé si ens el fan sonar a 'autor menor, creu-me: un mediocre grafòman que reiteradament empastifa la dignitat dels nostres premis literaris amb els seus originals malgirbats i les seves dèries de l'any de la picor'. No es tracta de cap cas únic, ni tan sols excepcional: la lluita de classes en el camp de la cultura és una jungla ferotge. Perquè és d'això, que es tracta, en darrera instància: de lluita de classes. En el cas català, necessàriament imbricada amb un projecte o desprojecte nacional: bastir una cultura nacional popular de masses, viva, rica, diversa (on caben Manent i Estellés, Ausiàs March i Patrick Gifreu, Palau i Fabre i Floch i Camarassa), lliurament interrelacionada amb les altres cultures del món; o bastir una cleda regional (tres, quatre, cinc cledes regionals) formalment noucentista, però pairalisto-vuitcentista de contingut, amb què aprofitar els mobles mentre l'edifici s'esfondra".
Vet aquí, molt ben explicada, la brutalitat del present, el canibalisme dels sectors reaccionaris i neonoucentistes contra l'escriptor català progressista.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La Diada de Mallorca - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 30 Desembre, 2008 07:28 |
...aquest 2008 serà recordat per molts illencs pels innombrables casos de corrupció que han assolat les diverses institucions insulars: cas Andratx, cas Rodrigo de Santos, cas Turisme Jove, cas CEDEIB, cas Vicents... i molts altres que de ben segur aniran sortint. Això fa que el gran desprestigi que viu la classe política arreu del país es vegi enormement augmentada a les illes. Aquest desprestigi afecta no només als polítics que ens roben, sinó també als que són incapaços d'evitar-ho. Als que ens menteixen dient que no faran l'Hospital de La Real i l'acaben fent, als que ens diuen que milloraran la situació laboral dels treballadors d'IB3 i no ho fan, etc...
La Diada de Mallorca
Un any més, l'independentisme commemoram la Diada de Mallorca. Com cada 31 de desembre, sortim al carrer per celebrar que tal dia com aquest ara fa prop de 800 anys la nostra illa entrà a formar part dels Països Catalans.
Aquesta és el dia més assenyalat a Mallorca. No només per la catalanització de l'Illa que implica, sinó també per la simbolització que té aquesta data en l'imaginari col·lectiu illenc: la celebració de la Festa de l'Estendard començà al segle XIII i es ve realitzant fins als nostres dies, convertint-se així en una de les festes cíviques més antigues d'Europa. Tanmateix, però, des de fa ja molts anys la Diada no és només una data de celebració, sinó també, i sobretot, de reivindicació i de lluita.
Enguany, hi ha diversos motius per manifestar-nos, moltes són les qüestions que ens empenyen a sortir al carrer. Patim, com feia molt de temps que no patíem, una crisi que està provocant grans problemes al conjunt de treballadors del nostre poble. Uns treballadors que a les Illes, com a la resta del país, estan fent front als tancaments d'empreses i als conseqüents acomiadaments massius. Un exemple d'això el tenim en l'avís de tancament de la planta que té la multinacional Kraft a Menorca, un tancament que implicarà deixar al carrer a prop de 200 persones i moltes altres que indirectament acabaran perdent el lloc de feina. Un cop molt dur per a l'illa de Menorca. I tot això, quan l'empresa té uns guanys anuals del 36 per cent.
A aquest duríssim moment econòmic cal afegir la patètica situació en què es troben les institucions de les illes. I és que aquest 2008 serà recordat per molts illencs pels innombrables casos de corrupció que han assolat les diverses institucions insulars: cas Andratx, cas Rodrigo de Santos, cas Turisme Jove, cas CEDEIB, cas Vicents... i molts altres que de ben segur aniran sortint. Això fa que el gran desprestigi que viu la classe política arreu del país es vegi enormement augmentada a les illes. Aquest desprestigi afecta no només als polítics que ens roben, sinó també als que són incapaços d'evitar-ho. Als que ens menteixen dient que no faran l'Hospital de La Real i l'acaben fent, als que ens diuen que milloraran la situació laboral dels treballadors d'IB3 i no ho fan, etc.
A tot això, a poc a poc, l'esquerra independentista de Mallorca segueix creixent en projectes i organitzacions. Enguany és l'any que hi ha més nuclis d'organitzacions de l'EI i quan es fan més actes per la Diada arreu de Mallorca. Tanmateix, però, tant a Mallorca com a la resta dels Països Catalans queda molt de camí per recórrer, moltes mancances per superar i moltes lluites per tirar endavant, no és hora d'estar aturats. Ans al contrari, és hora d'arromangar-se i posar-s'hi. Com cantava Guillem d'Efak “fes-te enfora becadeta que no és hora de dormir!”
Web Llibertat.cat
A finals del 77, com a cloenda de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, hi havia hagut la gran manifestació de la Diada per l'Autonomia. La major manifestació de la història de Mallorca, encara no superada! Més de quaranta mil persones, molt il·lusionades, amb esperança d'anar avançant vers l'autogovern, ens hi arreplegàrem a sentir el parlament unitari que va llegir Josep M. Llompart. Ningú no imaginava aleshores que quatre aprofitats s'apoderassin dels esforços populars per a viure a costa del contribuent. En el que fa referència a la Diada per l'Autonomia, l'OEC va ser un dels partits que més feina va fer per garantir el seu èxit. Aleshores jo miliava dins de l'OEC i record que les activitats normals de partit quedaren paralitzades i ens dedicàrem en cos i ànima a la propaganda i organització de la Diada. (Miquel López Crespí)
La qüestió nacional a les Illes: memòria històrica de la gran Diada de 1977 (I)
Potser seria útil per a les noves generacions de ciutadans i ciutadanes que no visqueren els esdeveniments de la transició fer una mica d'història de com anaren les primeres provatures de marxar en el camí del nostre alliberament nacional i social.
La més gran manifestació que ha tengut lloc a Mallorca en defensa de l'Estatut i del nostre autogovern va ser la del 29 d'octubre de 1977.
Però fem una mica d'història.
A finals del 77, com a cloenda de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, hi havia hagut la gran manifestació de la Diada per l'Autonomia. La major manifestació de la història de Mallorca, encara no superada! Més de quaranta mil persones, molt il·lusionades, amb esperança d'anar avançant vers l'autogovern, ens hi arreplegàrem a sentir el parlament unitari que va llegir Josep M. Llompart. Ningú no imaginava aleshores que quatre aprofitats s'apoderassin dels esforços populars per a viure a costa del contribuent. En el que fa referència a la Diada per l'Autonomia, l'OEC va ser un dels partits que més feina va fer per garantir el seu èxit. Aleshores jo miliava dins de l'OEC i record que les activitats normals de partit quedaren paralitzades i ens dedicàrem en cos i ànima a la propaganda i organització de la Diada.
Les reunions per organitzat la major manifestació nacionalista i d'esquerres de la història de Mallorca es feien normalment en el local de l'OCB. Com explica l'escriptor Antoni Serra en el llibre Gràcies, no volem flors (Edicions de La Magrana, 1981): "...però, mentrestant, les reunions continuaven. Eren setmanals i es feien a l'Obra Cultural Balear. S'aixecà acta de cada una d'elles, ja que, en un assumpte tan important com l'autonomia, calia deixar constància de tot el que es discutia, dels acords que es prenien, de les propostes que es feien i de les discussions. Si més no, els papers serveixen de vegades de testimonis històrics, no fos cosa que el temps desvirtuàs en el futur el contingut i les intencions d'aquelles reunions. Ja he dit que Sánchez Allés era el representant o el portaveu centrista; pels socialistes de Felipe hi venia assiduament en Josep Moll; pels socialistes nacionalistes, en Sebastià Serra i en Damià Ferrà-Ponç; els comunistes estaven representats habitualment per Victorí Planells, a més de Josep Valero i Miquel Rosselló; Isidre Forteza venia pel Moviment Comunista de les Illes; Antoni Mir, alternant amb Miquel López Crespí, venia per l'OEC; Armand Candela i Climent Garau, per la Unió Autonomista o Partit Nacionalista de Mallorca, etc...". En aquelles reunions es parlà, entre moltes altres coses, de com organitzar les distintes intervencions en l'acte.
Les coses pareixien funcionar a la perfecció fins que va esclatar la bomba: UCD, per boca de Maximilià Morales i Lluís Pinya, desautoritzava tot el que havia aprovat l'anterior representat, Sánchez Allés i volgueren fer-se seva, de forma completament oportunista, la feinada feta fins aquells moments. Es tractava de capitalitzar l'acte, llevar-li contingut nacionalista i esquerrà, excloure l'escriptor Antoni Serra de les intervencions i fer de Jeroni Alterti i UCD els protagonistes màxims del 29 d'octubre.
En defensa de la unitat aconseguida Antoni Serra decidí no participar en la lectura de discursos fins que, espitjat per Aina Moll, Antoni Mir (i tots els grups d'esquerra de l'Assemblea) accedí a reconsiderar la seva posició. Amb els anys, l'escriptor valora que no ho hauria d'haver fet ja que les claudicacions davant UCD i la dreta foren excessives. En la pàgina 188 de Gràcies, no volem flors, explica: "Ara sé que em vaig equivocar, que no havia d'haver participat a la Diada, perquè amb el temps m'he adonat que va esser una pantomima, el motiu més cruel de frustracions futures. Qui creia realment en l'autonomia? Els esdeveniments polítics dels anys 78-79 i 80 ho han deixat ben clar. Per a la majoria dels nostres polítics, l'autonomia és una farsa o, en tot cas, un mot ridiculitzat i desvirtuat, que ha generat no pocs desencisos i no poques actituds d'indiferència. Per això vàrem fer aquella Diada?".
Però no avançem els esdeveniments. Es tractava d'aconseguir, malgrat tots aquests entrebancs i contradiccions, una participació massiva del poble mallorquí en la Diada. Era una feinada (ja n'estàvem acostumats!) estar el vespre sencer aferrant cartells. No en vaig veure mai cap dels futurs dirigents dels organismes autonòmics aferrant cartells per les nits. Devien ser als seus negocis, com de costum, mentre la gent anònima, al carrer, els feia la feina. Que n'hem fetes de coses, des dels anys seixanta fins a finals dels setanta, per tota aquesta colla d'oportunistes i vividors de la política que s'han aprofitat com a sangoneres de la lluita popular!
No es tractava tan sols de fixar cartells a les parets. Els feixistes sortien a desaferra-los. Per tant, muntàrem piquets de defensa. Piquets, majoritàriament formats per militants d'OEC, MCI, PTE, PSM, PCE i molts obrers de diversos sindicats. S'hauria d'haver vist els treballadors de totes les contrades armats amb barres de ferro per a defensar els cartells que convocaven a la manifestació de dia 29 d'octubre! La qüestió -la defensa de l'autonomia- era seriosa i no volíem consentir que quatre reaccionaris ens fessin malbé la feina. Grups de jovençans de "Fuerza Nueva" feien desastres amb els cartells que anàvem penjant. Com ja he dit en les nits anteriors a la manifestació no hi eren enmig del carrer aferrant els posters, ni menys encara defensant-los, tota la sèrie de personatges que després es farien famosos damunt l'esforç d'aquests anònims militants. Fotografies en els diaris? Totes les que vulgueu! Però comparèixer a les reunions, fer feina enmig del poble o sortir al carrer a lluitar contra la dreta... ca barret!
I l'èxit d'aquella gran manifestació del 29-X-1977 no hagués estat possible sense la col·laboració dels menyspreats treballadors que, des de barriades i pobles, participà massivament en l'acte reivindicatiu més gran de la nostra història (l'esperit del qual va ser ben aviat traït pels mateixos que, de forma oportunista, encapçalaven la manifestació).
Publicat en la revista L'Estel (1-III-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
Antifeixisme - La batalla de Moscou: la primera gran derrota de Hitler - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 29 Desembre, 2008 19:01 |
La Batalla de Moscou és normalment considerada com una de les batalles més importants entre les Potències de l'Eix i la URSS, primer perquè els soviètics van ser capaços de preveure amb èxit l'intent més seriós de capturar la seva capital. La batalla també va ser una de les més llargues de la guerra, amb més d'un milió de baixes. Marcà un punt d'incidència, donat que des que la Wehrmacht inicià la seva guerra de conquesta al 1939 era la primera vegada que es veia obligada a retrocedir en gran escala: la Wehrmacht ja havia estat obligada a retrocedir a l'Ofensiva de Yelnia al setembre de 1941 i a la Batalla de Rostov (1941) (que portà la destitució de Gerd von Rundstedt), però aquestes retirades van ser menors, comparades amb la de Moscou.
La Batalla de Moscou
La Batalla de Moscou (rus: Битва за Москву; transliterat: Bitva za Moskvu; alemany:Schlacht um Moskau) va ser la defensa soviètica de Moscou i la conseqüent contraofensiva soviètica que tingué lloc entre octubre de 1941 i gener de 1942 al Front Oriental de la Segona Guerra Mundial contra les forces de l'Alemanya Nazi. Adolf Hitler considerava que Moscou, capital de la Unió Soviètica i la ciutat més gran del país, havia de ser un objectiu primari tant des d'un punt de vista militar com polític per a les forces de l'Eix a l'invasió de la Unió Soviètica. Un pla alternatiu alemany rebia el nom d'Operació Wotan.
El pla original d'invasió, que els membres de l'Eix van anomenar Operació Barbarroja, preveia la captura de Moscou en tres o quatre mesos. Tanmateix, tot i als grans avenços territorials inicials, la Wehrmacht es veié aviat alentida per la resistència soviètica (en particular durant la Batalla de Smolensk, que s'estengué entre juliol i setembre de 1941 i retardà durant 2 mesos l'ofensiva alemanya vers Moscou). Havent assegurat Smolensk, la Wehrmacht va ser obligada a consolidar les seves línies al voltant de Leningrad i Kíev, retardant encara més l'avanç cap a Moscou. L'avanç de les forces de l'Eix finalment arrencà el 30 de setembre de 1941, amb una ofensiva amb nom clau "Operació Tifó", l'objectiu de la qual era la conquesta de Moscou abans que caigués l'hivern.
Després d'un inici d'èxit que aconseguí encerclar i destruir diversos exèrcits soviètics, l'ofensiva alemanya va ser detinguda a la línia defensiva de Mozhaisk, a prou feines 120km de la capital. Havent penetrat a les defenses soviètiques, l'ofensiva de la Wehrmacht va ser alentida per les condicions atmosfèriques, amb les pluges de tardor convertint les carreteres i camps en fangars, que impossibilitaven el pas dels vehicles, cavalls i soldats de l'Eix. Tot i que l'inici del temps de fred i la congelació del terra permetés prosseguir l'avanç a l'Eix, la lluita continuà davant el fred sever i la dura resistència soviètica.
A inicis de desembre, els grups panzer d'avantguarda s'aturaren a menys de 30km del Kremlin, i els oficials de la Wehrmacht podien veure els edificis de Moscou amb els binocles, però donat el fred i l'extenuació de les tropes, l'Eix no pogué avançar més. El 5 de desembre de 1941, tropes siberianes de refresc, preparades per la lluita d'hivern, van atacar a les tropes alemanyes davant de Moscou; al gener de 1942, la Wehrmacht s'havia vist obligada a retrocedir entre 100 i 250km, amb la qual cosa va concloure l'amenaça sobre Moscou i sent la màxima aproximació que va fer l'Eix per capturar la capital soviètica.
La Batalla de Moscou és normalment considerada com una de les batalles més importants entre les Potències de l'Eix i la URSS, primer perquè els soviètics van ser capaços de preveure amb èxit l'intent més seriós de capturar la seva capital. La batalla també va ser una de les més llargues de la guerra, amb més d'un milió de baixes. Marcà un punt d'incidència, donat que des que la Wehrmacht inicià la seva guerra de conquesta al 1939 era la primera vegada que es veia obligada a retrocedir en gran escala: la Wehrmacht ja havia estat obligada a retrocedir a l'Ofensiva de Yelnia al setembre de 1941 i a la Batalla de Rostov (1941) (que portà la destitució de Gerd von Rundstedt), però aquestes retirades van ser menors, comparades amb la de Moscou.
Web Wapedia
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La Revolució Cubana: 50è aniversari (i II) - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 29 Desembre, 2008 16:32 |
6 / 1 / 2009 Converses amb Fidel – Canal33
Aquesta setmana es commemorava el 50è. aniversari de la revolució cubana. Per aquest fet, "60 minuts" emet un dels únics treballs en què apareix àmpliament el gran protagonista de la revolució de tots aquests anys, Fidel Castro, en un documental dirigit per Oliver Stone.
Un documental dirigit per Oliver Stone.
Producció: Fernando Sulichín i Álvaro Longoria.
Web TV3
Che Guevara va ser assassinat per ordres de la CIA ianqui l´any 1967. Els EUA, com de costum, empraven tots els mitjans a l´abast per acabar amb les forces revolucionàries existents arreu del món. La lluita contra el socialisme esdevenia, d´ençà el triomf de la Revolució Soviètica, l´eix més important de l´acció quotidiana del capitalisme nord-americà. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades). (Miquel López Crespí)
Che Guevara: homenatge
La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (i II)
La situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la Teologia de l'Alliberament i les Comunitats Cristianes de Base (que amb el temps anirien confluint amb les lluites encapçalades per comunistes de totes les tendències). Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà (juliol de 1968) en la conferència "Hacia una Teología de la Liberación" aquestes implicacions socials del nou pensament cristià: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".
Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (vegeu pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...].
El món viu, en tensió revolucionària, l'heroica experiència del poble de Vietnam fent front a una de les majors potències imperialistes de la història: els EUA. El Che Guevara, finits els compromisos que tenia amb la revolució cubana, és a Bolívia a impulsar el combat per anar creant "un, dos, tres Vietnams" i ajudar així aquell poble d'herois que s'està enfrontant als ianquis i als seus sanguinaris designis. A Bolívia, amb uns destacaments militars ensinistrats per la CIA, el Che i el grup de guerrilleres que comanda cauen en una trampa i moren assassinats d'un tret al cap (com moriran -i moren encara!- tants de revolucionaris de tot el món que gosen enfrontar-ne als carnisseres ensinistrats pel Pentàgon). Però l'assassinat del Che a mans de la CIA no atura (ans al contrari, no fa més que enfortir) els diversos moviments guerrillers antiimperialistes i anticapitalistes. La Teologia de l'Alliberament fa el seu efecte dividint i subdividint algunes de les organitzacions de la democràcia cristiana existents. D'origen cristià són el MAPU i la Izquierda Cristiana, a Xile; Acción Popular, al Brasil, ajunta forces procedents d'Acció Catòlica i moltes comunitats cristianes de base. Els Grups d'Acció Unificadora (GAU) de l'Uruguai també provenen d'aquest cristianisme crític. És el moment d'accions conjuntes cristiano-marxistes entre moviments del tipus abans esmentat amb gent de forta formació marxista-leninista (en alguns casos d'origen peronista, com els Montoneros). Arran d'aquesta unitat d'acció (sovint contradictòria) s'inicien les grans ofensives contra els governs-lacais a les ordes dels ianquis. Els Tupamaros passen a portar l'avantguarda de la lluita antisistema a l'Uruguai; a l'Argentina són els trotsquistes del Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) i els Montoneros (peronistes) els que, amb els cristians de base i altres militants independents, porten a coll la lluita contra els governs corruptes posats pels EUA o les assassines dictadures militars que imposa la CIA aquí i allà. Al Brasil porta endavant la lluita Acció Alliberadora Nacional (dirigida per Marighella); i a Xile, el MIR esdevé una avantguarda revolucionària cada vegada més sòlida.
Amb el temps es van consolidant diverses estratègies per a arribar al poder. Les provatures guerrilleres són sistemàticament perseguides per exèrcits i forces repressives ensinistrades per especialistes ianquis. La liquidació i extermini físic (com el que s'esdevingué amb el Che o el sacerdot Camilo Torres a Colòmbia) marca la "via ianqui a la pau". Sovint, vistes aquestes perspectives d'anihilació total, diversos collectius socialdemòcrates, socialistes i/o cristians, cerquen en les "vies legals" la possibilitat de rompre amb la dependència de l'imperialisme. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades).
A Vietnam l'imperialisme, malgrat que ha llençat més tones de bombes (i de napalm!) que tot el que es llançà durant la segona guerra mundial, es veu que perd la guerra d'agressió. Cuba (la revolució ha expropiat les grans multinacionals dels EUA) s'ha consolidat després de la vergonya derrota de l'expedició anticubana muntada per la CIA. Washington creu que és l'hora d'acabar amb les floritures democràtiques. És el moment dels cops d'Estat i de la sang a lloure. Cop d'estat a Xile (1973) amb milers d'assassinats per la dictadura militar; cops d'estat a l'Uruguai (1973) i a l'Argentina (1974). Al Brasil la CIA ja havia organitzat una ferotge matança d'opositors esquerrans l'any 1964. A Bolívia, Hugo Bánzer (dirigit per l'ambaixador dels EUA) comença la matança de revolucionaris l'any 1971.
Els sofriments que aquestes dictadures pro ianquis han causat als pobles no té nom. La sang vessada: infinita. És l'hora de les tortures, dels desapareguts a Xile, Bolívia, Argentina, Uruguai, Brasil... Poca cosa tenen a envejar els assassins ensinistrats pels assessors ianquis a les SS hitlerianes. Fa vint-i-cinc anys que els supervivents d'aquest genocidi contra l'esquerra marxista i contra els cristians compromesos (o simples persones progressistes independents) és comentat pels mitjans informatius d'arreu del món. La recent batalla per aconseguir jutjar el criminal Pinochet és una bona aprova de la sensibilització mundial quant a aquelles carnisseries... Només intellectuals servils que treballin (conscientment o inconscientment) per l'imperialisme poden provar d'ocultar i dissimular tanta infàmia, tants crims contra els drets més elementals de les persones.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La Revolució Cubana: 50è aniversari (I) - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 29 Desembre, 2008 10:14 |
Comencen les activitats de commemoració del 50 aniversari de la Revolució Cubana
La Brigada Catalana Venceremos , gràcies al suport i la iniciativa de diverses organitzacions dels Països Catalans, ha iniciat aquest mes de desembre les activitats polítiques en commemoració del 50 aniversari de la Revolució Cubana.
Diversos actes al llarg d'aquest mes donaran el tret d'eixida amb el que l'Esquerra Independentista desenvoluparà en els propers temps una gran quantitat d'activitats. Aquestes tindran el seu eix polític en la reivindicació de la vigència del projecte revolucionari cubà, fonamentat en la defensa de la sobirania nacional, la igualtat social, l'humanisme i l'internacionalisme. Les xerrades, exposicions, projeccions de documentals, sopars i festes serviran també per a l'obtenció de recursos econòmics amb els quals col·laborar en la reconstrucció dels danys causats el passat estiu pels huracans Gustav i Ike.
Web Endavant
Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. La Revolució Cubana i les iniciatives revolucionàries del Che marquen la dinàmica antiimperialista d´aquells anys de lluita activa contra el capitalisme i en defensa del socialisme. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat (Miquel López Crespí)
Che Guevara: homenatge.
La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (I)
El naixement de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb molts fets històrics de transcendència mundial. Els començaments dels anys seixanta vénen marcats per la importància de la Revolució Cubana que, per primera vegada a l'Amèrica Llatina, després de més d'un segle i mig de constants invasions estato-unidenques (els marines i la CIA han posat i ensorrat governs quan i com han volgut) aconseguia foragitar les grans companyies multinacionals ianquis i tota la seva colla de servils (Batista i el seu exèrcit de gàngsters). El posterior blocatge imperialista, la invasió de Bahía de Cochinos l'any 1961 (atac propiciat pels EUA), va fer que la Revolució Cubana hagués de demanar ajut a la burocràcia soviètica amb les "normals" hipoteques polítiques que així comportà. Però aquesta és una altra història de la Revolució Cubana que deixam per a més endavant. Ara som en els anys seixanta quan, dirigit per Fidel Castro i Ernesto Che Guevara (entre molts d'altres), el moviment "26 de Julio" aconsegueix la victòria a Cuba.
Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat: el que controlava la burocràcia anticomunista estalinista. El 1962 se celebra a Roma el Concili Vaticà II que obre les portes a una interpretació oberta de l'Evangeli i permet (malgrat els constants entrebancs dels sectors més reaccionaris del Vaticà) els contactes, cada vegada més profunds, entre marxistes i cristians. A l'estat espanyol, l'efecte del Vaticà II es va sentir en l'estreta aliança entre sectors marxistes i els nous moviments cristians.
Aleshores els esquerrans encara vivíem recordant el nefast paper del clergat catòlic en el suport de la dictadura feixista del general Franco. Hi era ben present en la memòria el fet que Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme". Franco i els seus botxins foren beneïts pel Vaticà i durant quaranta anys el sanguinari dictador va entrar a combregar sota palli. Però amb el Concili Vaticà II tot això començà a mudar. Les naixents CC.OO. (i els diversos partits revolucionaris) que anaven sorgint a mitjans dels anys seixanta (el FLP, per exemple) es reunien a convents i seminaris amb la complicitat del clergat progressista. A Barcelona fou famosa "la Caputxinada" (9 a 11 de març de 1966): es tractà de la fundació, per part de l'esquerra catalana, del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (de clara tendència antifeixista). Els caputxins oferiren el seu convent per la fundació d'aquest sindicat independent. La policia provà d'impedir-ho, però els fets donaren la volta al món i la dictadura rebé un cop important. Els sectors més dinàmics de l'església catalana rompien així amb un tenebrós passat que els lligava als aspectes més foscos del feixisme dominant.
En termes universals el naixement i consolidació de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb els fets de maig de 1968 a París i amb la revolta del poble txec contra l'ocupació del país per part de les tropes de l'agressiu Pacte de Varsòvia. Sorgeixen més moviments revolucionaris arreu del món. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a L'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). Malauradament les diferències polítiques existents entre la burocràcia soviètica i la xinesa (més interessades en defensar els respectius estatus de grans potències que no pas en la revolució antiimperialista mundial) impediren una més estreta coordinació dels revolucionaris com es demanava des de Cuba i des dels altres moviments revolucionaris d'Amèrica Llatina.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Salvem Mallorca! Aina Calafat i Son Espases - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 28 Desembre, 2008 19:51 |
La portaveu de la plataforma Salvem la Real, Aina Calafat, no troba suficient la sanció interposada pel Consell a l’Ib-salut i a la UTE
“La multa per Son Espases és molt baixa”
L.Terrassa
Aina Calafat, portaveu de la plataforma Salvem la Real, considera que l’import de la multa imposada pel Consell de Mallorca a l’Ib-salut i a la UTE que construeix l’hospital de Son Espases, per iniciar les obres sense les excavacions arqueològiques prèvies, "és molt baix tenint en compte que el dany que ha causat el Govern Matas a les restes arqueològiques de Son Espases és immens".
En qualsevol cas, Aina Calafat aclareix que "ningú no pot oblidar que hi ha catorze denúncies trameses per la plataforma Salvem la Real a la Unió Europea i que allà ja se n’ha obert un expedient informatiu, per la qual cosa la UTE podria rebre una sanció molt més gran per allò que va succeir".
De fet, des de l’agrupació s’ha exigit que totes les institucions amb competències assumeixin la seva part de responsabilitat. Per això, les denúncies han estat presentades contra el Govern, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma.
En aquest sentit, cal recordar que les obres de l’hospital de referència es varen començar el febrer de 2007 i la comissió d’arqueòlegs no es va constituir fins al mes de maig d’aquell any, després que el Consell, presidit llavors per Maria Antònia Munar, ordenàs paralitzar la construcció durant dues setmanes. "Des d’abans que s’iniciassin les obres, nosaltres ja vàrem advertir que allà hi havia restes arqueològiques. No obstant això, ningú no ens va fer cas", explica Aina Calafat.
"Aquesta no serà la darrera multa, perquè totes les administracions han de respondre per les seves actuacions i ningú no es va molestar a comprovar què passava en realitat a Son Espases", afegeix. Calafat ja ha mantingut cinc reunions amb els responsables de la UE.
dBalears (28-XII-08)
Els clams s'accentuaren contra la construcció de l'hospital a Son Espases. El grup va proclamar que «no s'ha de destruir Mallorca», cantaren consignes com «Maleïts especuladors» o «Llibertat i independència» i citaren lemes com «mai no ens faran callar». La Coral de la Real va entrar en escena a a darrera etapa de l'espectacle.
Música contra la tristor en l'homenatge a Toni Roig al Palau de la Música
Al-Mayurqa presentà 'Temps de Revolta' a Barcelona en un acte on es recordà el seu fundador
C.DOMÈNEC. Barcelona.
L'inici va semblar un final de concert. El públic del Palau de la Música va rebre divendres Al-Mayurqa amb un interminable aplaudiment i va provocar que la majoria dels seus components responguessin de la mateixa manera, amb un reconeixement recíproc i durant diversos minuts.
El concert de Barcelona havia de servir per presentar Temps de Revolta, el darrer treball del grup, però la inesperada mort de Toni Roig, dos dies després de donar a conèixer el disc a Lloseta, va convertir la cita en un homenatge enèrgic, amb més somriures que llàgrimes.
El grup va interpretar els nous temes juntament amb cançons de tota la història d'Al-Mayurqa. Les primeres paraules del concert les pronuncià Toni Roig a través d'una projecció sobre una pantalla situada darrere els músics. I així va seguir tot el recital, amb imatges en vídeo de Roig a Lloseta en les quals aquest presentava cada peça. «La xeremia és un símbol de nacionalisme», etzibà en una intervenció.
El concert gaudí de la col·laboració de nombrosos de músics amics: Aina Jaume, Biel Majoral, la Coral de la Real, Jordi Fàbregas, Miquel Brunet, Neus Jaume i Tito Peláez. Era un deure de gratitud i una obligació ser aquí», explicà el baix elèctric Gaspar Jaume, que afegí que «la mort de Toni va ser una injustícia. Ell tenia il·lusió de cantar en el Palau que és un símbol perquè és un edifici pagat per gent que estima la música». «Em repetia que no li fallàs en el Palau», exclamà Majoral. «Toni no plorava, demanava i es comprometia».
L'actuació va suposar una gran festa de la música tradicional i del catalanisme mallorquí. Manel Martorell explicà que «ens han castigat i no ens deixaren tocar a les festes de Sant Sebastià i fins i tot ens vetaren a una emissora de ràdio». Els clams s'accentuaren contra la construcció de l'hospital a Son Espases. El grup va proclamar que «no s'ha de destruir Mallorca», cantaren consignes com «Maleïts especuladors» o «Llibertat i independència» i citaren lemes com «mai no ens faran callar». La Coral de la Real va entrar en escena a a darrera etapa de l'espectacle.
Al final del recital, amb el públic que omplia la sala del petit Palau dempeus, Biel Majoral manifestà que «el més tràgic és que abans no m'havia adonat de la força de les lletres i de la música de Roig». Emocionat, baixà al pati de butaques, cercà entre el públic Maria Ramis, viuda del fundador i la va fer pujar a l'escenari des d'on va agrair amb la veu entretallada «tot el que ha fet Al-Mayurqa». No ens faran callar va sonar com si fos un himne en memòria de Toni Roig i va animar a seguir el camí començat. «Quan es mor un patriota, una terra queda orfa», sentencià Majoral.
Diari de Balears (2-XII-07)
Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)
Son Espases: Toni Roig en el record
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Novel·listes valencians: El tango de l'anarquista - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 28 Desembre, 2008 10:07 |
En aquesta novel·la, Albert Hernàndez torna a enfrontar-se amb els fantasmes de la guerra civil i de la lluita per la llibertat. Com en moltes de les seves obres, són els vençuts, en aquest cas els combatents republicans Sebastià i Daniel, els que, de la manera que poden, aconsegueixen enfilar-se a un dels pocs vaixells que l´any 1939 surten del port d´Alacant escapant de la repressió feixista. La força de la descripció de personatges demostra novament la capacitat d’aprofundir en els sentiments més profunds de l´home. (Miquel López Crespí)
El tango de l´anarquista, d´Albert Hernàndez i Xulvi
Amb l´escriptor de Catarroja Albert Hernàndez i Xulvi coincidírem per primera vegada en el lliurament dels Premis Literaris del Principat d´Andorra. Ho record com si fos ara mateix. Era una freda nit de novembre de 1990 i érem a l´hotel tot esperant el lliurament dels guardons que ens havien atorgat, a ell el premi de novel·la per l´obra No mireu per l´ull del panya; a qui signa aquest article pel poemari Les Plèiades. Malgrat que abans no havíem tengut cap relació personal, sí que ambdós ens coneixíem a través de les obres respectives. Jo ja coneixia la seva narrativa, que, m’havia apassionat. Parl de La síndrome i altres històries, que guanyà el Premi l´Encobert de l´any 1988 i Aquell paisatge d´agost, que obtengué el Benvingut Oliver de narrativa de Catarroja. Record que la nit que ens coneguérem personalment, intercanviàrem impressions, ens contàrem anècdotes, compartírem alguns secrets professionals. No cal dir que de seguida vaig comprendre que Albert Hernàndez era de la meva corda.
Amb els anys ha anat consolidant la seva carrera professional i ha esdevengut un dels escriptors més sòlids, més guardonats i de més vendes dels Països Catalans, malgrat que no compta al darrere amb cap clan o camarilla que li doni suport. O potser per això mateix. Entre la seva producció destacaria, com a obres importants de la narrativa catalana contemporània, les novel·les L’últim somni (Pagès Editors, Lleida, 1994), Arran de pell (Pagès Editors, 2004), Temps de fang (Eliseu Climent/3i4, València, 2007) i, la darrera, de la qual voldria escriure dir unes paraules, El tango de l´anarquista (Editorial Bromera, València, 2006).
Després de la lectura d’aquesta fantàstica història, El tango de l’anarquista, la novel·la que ha publicat Bromera en la seva col·lecció “L´Eclèctica”, hom pot veure ja completament consolidada la carrera d’aquest novel·lista, mestre en l’art de bastir mons de ficció basats sovint en la més dura realitat. En aquesta novel·la, Albert Hernàndez torna a enfrontar-se amb els fantasmes de la guerra civil i de la lluita per la llibertat. Com en moltes de les seves obres, són els vençuts, en aquest cas els combatents republicans Sebastià i Daniel, els que, de la manera que poden, aconsegueixen enfilar-se a un dels pocs vaixells que l´any 1939 surten del port d´Alacant escapant de la repressió feixista. La força de la descripció de personatges demostra novament la capacitat d’aprofundir en els sentiments més profunds de l´home. Apassiona la forma com l´escriptor de Catarroja descriu les il·lusions que dominen el protagonista, Sebastià, el republicà que, deixant el país enrere, provarà de reconstruir la seva vida l’Argentina. La desventura persegueix els vençuts i, novament, a l’Argentina, quan pensa que ha deixat ben lluny el món tèrbol i mancat de llibertat de la dictadura franquista, s´adona, sense poder-hi fer res, que el colp d´Estat del general Videla capgira totes les seves esperances.
El tango de l´anarquista és, també, una interessant navegació pels revolts de la societat del País Valencià, el món dels republicans que han perdut la guerra i un viatge sorprenent per les esperances d´aquella generació de lluitadors argentins i del món sencer que foren massacrats per les dictadures militars d’Amèrica Llatina. La novel·la ens reviu els sangonosos anys en què l’Imperi, la CIA, organitzava l’agressió al poble del Vietnam, cops d´estat com el de Xile o el de l’Argentina, entre les matances més conegudes.
Albert no pretén, emperò, fer cap tesi política amb el rerefons que emmarca i defineix l´obra. Aquests fets històrics són el motor, els fonaments de la novel·la, la realitat que ha fet posar en marxa la imaginació del nostre autor, potser el truc que empra l´escriptor per a sorprendre el lector. I, com a home d´esquerres en exercici, Albert sap aprofitar la literatura, la ficció, la màgia de l´escriptura que ell domina de forma tan brillant, per a estimular la curiositat dels lectors envers uns esdeveniments amb els quals, potser, només havia tengut una relació superficial, de documental televisiu o simple notícia de diari.
(1-VII-07)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Emili Darder i el teatre de la revolta - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 27 Desembre, 2008 13:10 |
...calia buscar documentació: simbologia dels requetés, biografia dels personatges històrics esmentats a l'obra, discursos de José Antonio i Franco, músiques de l'època... Vam demanar ajuda a les biobliotecàries, a l'arxiver, que molt amablement van colaborar. (Teresa Gelpí)
Mallorca i el teatre de la revolta
Per Teresa Gelpí, directora de teatre.
Es podria dir que el descobriment d'en Miquel, va ésser fruit de l'atzar, però no. M'explicaré.
Sóc una lectora impenitent de teatre, la meva feina té bona culpa d'aquesta fallera, el verí del teatre corre per la meva sang. M'interessen els textos teatrals en general, però els autors i autores contemporànies em criden especialment l'atenció.
En el meu deambular de llibreria en llibreria, trobo un llibre de petit format, d'edicions Pagès, de l'autor Miquel López i Crespí, amb el títol de "El cadàver". És l'estiu del 98. Decideixo comprar-lo. Per què?
No conec en Miquel, no sé què, ni com escriu, per tant aquesta no pot ésser una raó per la tria. Llegeixo el pròleg, el tema m'atreu. "La guerra del 36", miro el nombre d'actors i actrius, m'interessa. Atracció i interès, dues bones raons per la compra.
Aparentment és l'atzar el responsable de la petita troballa, m'agrada més pensar que una certa disposició personal de buscar textes que em sedueixin i em donin coratge per a defensar-los en un escenari, fa que trobi aquest text i no un altre.
Vaig començar a llegir-lo amb ganes i a mesura que anava avançant m'enamorava més i més, de la història, dels personatges, de la forma de contar-la.
Proposo al grup Germanor, la posta en escena de la mateixa. El primer pas fou el treball de taula, llegir l'obra conjuntament, comentar-la i discutir-la punt per punt. Sorgeixen mil qüestions: el tema és escabrós i arriscat, els actors i actrius tenen poca capacitat de moviment, es barregen temps present i temps passat, etc.
Després d'un llarg debat, aconsegueixo convèncer el grup amb arguments com: el tema, malgrat ésser dur, és bonic de defensar-lo, els personatges estan ben construïts, la qüestió de moviment escènic és feina meva. Finalment acordem apostar per l'obra i començar a assajar i posar data d'estrena, el 7 de setembre del 98.
Abans de començar els assajos, calia buscar documentació: simbologia dels requetés, biografia dels personatges històrics esmentats a l'obra, discursos de José Antonio i Franco, músiques de l'eèpoca... Vam demanar ajuda a les biobliotecàries, a l'arxiver, que molt amablement van colaborar.
A partir d'aquí, em poso en contacte telefònic amb en Miquel i trobo un Miquel dis posat, agradable i colaborador entusiasta. Intercanvíem opinions, vídeos i llibres i descobreixo un escriptor valent, compromés, que no té por de prendre partit. L'art per l'art, no li serveix ni a ell com escriptor ni a mi com actriu i directora de teatre.
Vaig enfrontar els assaigs amb molta illusió. Sorgeixen les típiques dificultats pròpies de cada personatge. Els assaigs són llargs i profitosos.
L'amant és un personatge clarament diferenciat dels altres tres: la dona, la mare i la filla. Decidim que la seva relació amb el mort està marcada per una profunda i pensada venjança. El seu origen, de classe treballadora, marca la seva vida. Ella trenca l'ambient gris i malaltís de les altres dones. Dóna un aire aparentment frívol i festiu.
La mare, una dona gran, autoritaria i classista. La relació amb el fill es basa en els diners. Conserva energia i mala llet suficient per atemorir la dona i la néta. La seva cadira és una poltrona, el bastó, una eina de comandament, els rosaris un símbol religiós lligat als seus interessos.
La dificultat més gran es va presentar amb els personatges de la dona i la filla. Era clar que tenien un toc de bogeria, però hi havia el risc de fer una caricatura i que perdessin credibilitat. Calia buscar accions orgàniques i justificables. La troballa de les boles de paper de diari com a símbol de les rates, ens va permetre avançar i crear uns personatges amb identitat pròpia.
Vam optar per una escenografia austera i minimalista que donés una sensació d'angoixa i tancament, amb un mínim d'objectes.
Vam arribar a l'estrena amb l'obra muntada, molt assajada i amb la convicció d'haver fet molta feina. Volíem aconseguir que els espectadors sortissin del teatre frapats per la història que havíem explicat. Crec que ho vam aconseguir. Va ésser com "un cop de puny a l'estòmac" a cada un d'ells.
L'entusiasme de tot el grup, va ésser decisiu a l'hora de l'estrena. Les energies fluien i ens donaven força. Les actrius van defensar amb ungles i dents, els seus personatges. La confiança en el text i en la feina que havíem fet era total.
Com a directora em sento especialment contenta del treball realitzat. La duresa del text va obligar-me a treballar fins a trobar un camí satisfactori per defensar l'obra d'en Miquel i alhora ésser fidel al seu esperit.
Gràcies Miquel! i si us plau escriu més teatre!
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els escriptors mallorquins i el periodisme d'opinió a les Illes (un article de l'historiador Mateu Morro) - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 27 Desembre, 2008 10:03 |
L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar. (Mateu Morro)
El periodisme d'opinió a les Illes
Per Mateu Morro i Marcé, historiador
En Miquel López Crespí és un professional de l'escriptura des de fa molts d'anys. Ha trescat pels camins de la narrativa, del teatre, de l'assaig i de la poesia amb constància i disciplina. L'article periodístic no ha restat tampoc al marge del seu interès. Record molt bé els escrits d'en Miquel dedicats a la crítica literària, al descobriment de la literatura moderna en un món de silencis obligats, tot just a principis dels anys setanta: noms que gairebé sols circulaven en els cercles d'iniciats, la tasca d'obrir portes i deixar entrar retxilleres de claror, l'entusiasme frenètic en llevar el polsim dels vells prestatges. Fa relativament poc que en Miquel López Crespí s'ha dedicat amb més freqüència al periodisme d'actualitat política. Com sempre que en Miquel envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec [el recull d'articles publicats en El Mundo-El día de Baleares], els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords. Un tema sempre interessant, però alhora força difícil. Val dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d'idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d'una posició personal inequívoca.
Per tot això, dins el panorama de la nostra literatura hi ocupa un lloc original: prolífic, universal i sempre crític. Tan sols un retret a fer-li: que a partir de mitjans dels anys setanta -sobretot des de finals- la definició política, el compromís social, a vegades hagi eclipsat una mica el seu món literari integrat per una rica cosmogonia feta de sensacions i intuïcions. En tot cas, treballador sense descans, ha fet de la literatura el seu ofici i ha construït el seu propi univers de complicitats amb la realitat i la seva gent.
En Miquel López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia, còmoda i neutral, del seu observatori intel·lectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d'alliberament. L'arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint llèpol cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d'aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d'articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d'en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític entorn de l'anomenat Pacte de Progrés. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció personal crítica però alhora de compromís, que el nou moment polític de les Illes Balears hauria d'haver fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien de definir el pacte dels progressistes i el seu govern. Això permetria evitar, si més no, el fracàs d'una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l'esperança d'un nou pacte, hereu i superador dels anterior.
La gran esperança d'un món lliure i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d'extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l'eslamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d'integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d'una societat europea profundament pluralista. A mi m'ha cridat l'atenció la insistència d'en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l'extrema dreta.[...]
L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Macià: homenatge - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 26 Desembre, 2008 19:02 |
Francesc Macià: homenatge (1 vídeo)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Turmeda | 26 Desembre, 2008 10:52 |
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de l´esquerra revolucionària
La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius” enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González).
Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment.
Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Poesia catalana del segle XX - Poètiques de ruptura - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 25 Desembre, 2008 18:31 |
...la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... (Lluís Alpera)
Poetes de les Illes: Miquel López Crespí
Per Lluís Alpera, escriptor (1)
Lluís Alpera
L'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946), guanyador del darrer premi de poesia "Paco Mollà", és un dels poetes més guardonats de la lírica catalana. El fet d'haver guanyat el nostre premi en tres ocasions -1985, 1994 i 2000-ja resulta ben simptomàtic. Però a més ho refrenda el fet d'haver guanyat més de 200 premis arreu els Països Catalans (talment com anomenaven les nostres terres els enyorats Joan Fuster i Josep Maria Llompart, entre d'altres). Entre aqueixos premis, podríem esmentar-ne alguns com ara el Joanot Martorell, el de les Lletres de Mallorca, el Ciutat de València, el Marià Manent, el del Principat d'Andorra, el Miquel Àngel Riera, el Ciutat de Palma...
Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novellista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l'autor d'aquells versos d'Els poemes de l'horabaixa en què López Crespí intenta 'escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l'aroma salabrós del vent'. En canvi, no crec que ho pogués ser d'una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després de guanyar tants premis, i d'haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.
'Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual".
No cal dir que fem nostres aquestes sentides paraules del gran poeta de Santanyí. La veritat és que López Crespí manté un punt ben dolç el factor de la sorpresa. Ell com ben pocs pot sorprendre un jurat pels continus viratges del seu alé poètic. El poeta mallorquí, com a bon professional i excellent orfebre, treballa amb rigor i mètode la seua poesia encalçant resultats que no t'imagines, cosa que et fa oblidar expressions poètiques anteriors. D'aquí que llurs manuscrits lliurats a concursos presenten elements i sentors ben innovadores que ens fan perdre el rastre de l'autor. I això demostra que López Crespí coneix ben bé l'ofici.
Però parlem de Perifèries, el poemari que guanyà recentment el premi de poesia a Petrer. En aquesta ocasió Miquel López Crespí presenta un nou poemari on conjuga magistralment el món de la realitat d'un passat personal immers dins una història collectiva amb un món simbòlic d'"enlluernadors miratges", mirant de retrobar "els soldadets de plom" o les "faules que la mare pintava a mà". Sota una subtil dialèctica amorosa -"estimada criatura d'identitat confusa"-, el poeta confronta una altra amb llampecs i denúncies d'un assat de "trens sense tornada" i de "ciutats en derrota", d'una part, i "abstractes fotografies de llums i ombres i espais secrets de la mirada", d'altra.
Perifèries és un veritable caleidoscopi on trobem signes i auguris de tota mena. En aquest poemari el poeta ens presenta sovint una dialèctica amorosa a flor de pell:
'és possible que l' única certitud
sigui ara el pes de la teva boca en la meva'.
Al costat de l'amor, hi ha un altre tema present al llarg de la lírica de López Crespí: el pas del temps i la memòria del passat amb què connecta algunes de les imatges poètiques més punyents del llibre:
'sent un violí enllà del crepuscle malva
que cau com una oberta memòria de claror'.
Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excellent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries.
Crec sincerament que si Miquel López Crespí ens sorprèn i ens meravella encara amb nous poemaris és perquè més enllà del món riquíssim de vivències i de lectures que ens mostra, és sobretot perquè, a mida que transcorre el temps augmenten els seus recursos expressius i la seua capacitat per formular-los, principalment mitjançant el subtil procés de l'anàlisi/síntesi a l'hora de l'elaboració poètica. En aquest sentit, la trajectòria lírica de López Crespí ens recorda força la del poeta alcoià Joan Valls i Jordà per llur eficàcia a desenvolupar el gran doll imatgístic de què totsdos disposen:
'el poeta / talment un assassí que regressa sempre / a l'indret del crim / descriu dificultosament els seus records / en la tebiesa de l'aigua / heus aquí la penúltima fam xisclant / amb les seves ungles interminables / els ecos de vigílies llarguíssimes / cataclismes piulant respostes / els atzars esborrats per l'escuma de la platja / obscures aventures en ascensors solitaris / flors de sal / deserts inacabables '.
Res més, amics lectors. Ara cal preparar-se espiritualment per assaborir un dels poemaris més captivadors que hem llegit en aquests darrers temps.
Alpera, Lluís. Sobre poetes valencians i altres escrits (3). Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. Pàgs. 133-136.
Lluís Alpera és un dels escriptors més importants dels Països Catalans. Ha guanyat (entre molts d'altres) els premis Joan Salvat-Papasseit (1963); València de Literatura (1964); Joanot Martorell de narrativa de Gandia (1969); Crítica del País Valencià (1987); Ciutat de Tarragona (1991); Ausiàs March de poesia de Gandia (1994); Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1995); Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999).
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El GOB i el Pla de carreteres del Govern de les Illes. Salvem Mallorca! Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 25 Desembre, 2008 16:40 |
Des del GOB consideram molt trist i decebedor que unes institucions liderades per partits progressistes segueixin plantejant un model viari i en definitiva un model de transport que ells mateixos, en el seu discurs, ens havíen donat a entendre que consideraven obsolet i que han rebutjat públicament en repetides ocasions durant la passada legislatura.
EL GOB DEMANA AL PSIB I AL BLOC ON ÉS LA DIFERÈNCIA PROMESA EN LA POLÍTICA DE CARRETERES .
Es segueixen aportant les solucions de sempre als problemes de trànsit: a més cotxes, més carreteres; on és la diferència?
L'aprovació inicial del Pla Director Sectorial de Carreteres, ha suposat una nova "sorpresa" desagradable del pacte de govern al Consell de Mallorca. Des del discurs es prometia un canvi: un canvi en la manera de repensar i estructurar el territori i això, evidentment, implica parlar d'un canvi en la política d'infrastructures viàries, un canvi que des del GOB no veim per enlloc.
Es suposava que la presència al Consell del PSIB i el Bloc havia de marcar diferències pel desenvolupament territorial futur de Mallorca. Ara, amb aquest PDS de Carreteres que es va aprovar inicialment dilluns, senzillament veim la continuïtat d'un model viari que era vigent al PDS de Carreteres del 93, en la modificació del 2003 i ara, en la modificació plantejada per partits progressistes al 2008.
És això el que volen?
Les noves autovies plantejades responen a un model viari que crèiem descartat amb l'arribada del pacte, especialment PSIB i Bloc al Consell de Malorca. Eliminar l'autovia Inca-Manacor resulta ser simplement un "gest" però no la prova que confirma un nou model en la manera d' estructurar el territori.
UN 2N CINTURÓ IMPROVITZAT
La nova "via connectora" plantejada pel Consell és una infrastructura plantejada des de la improvització i des de la necessitat de desmarcar-se, o almenys semblar que es desmarquen, d'un projecte que va tenir una àmplia oposició social. Ara han resolt l'afectació als nuclis que varen constituir la Plataforma contra el 2n cinturó i puntualment s'han fet modificacions al projecte que disminueixen el seu impacte sobre el territori, però això no representa ni molt menys un canvi.
De fet, es continua apostant per construir més carreteres per donar solució als col·lapses actuals. Una nova carretera, via connectora o 2on cinturó és al cap i a la fi, una nova aposta pel transport privat. A més, constitueix una solució puntual i no suficient tal i com està plantejada, que a la llarga generarà més congestió i per tant una nova necessitat de més infrastructures, creant un cercle viciós del que només es pot escapar apostant, quan abans millor, per un transport públic efectiu.
A més, el GOB recorda al Consell de Mallorca, que en el Conveni de Carreteres entre el Ministeri de Foment i el Consell, aprovat pel Ple d'aquesta institució el 6 de novembre de 2006 i ratificat en la sessió plenària del passat 7 d'abril de 2008, preveu entre les seves actuacions (citat textualment) l'Estudi de mobilitat d’accessos a Palma, previ al projecte. I a dia d'avui, s'han plantejat un nou traçat de 2on cinturó sense haver estudiat, ni discutit ni plantejat propostes o alternatives tenint com a base un estudi tècnic que les avali i que valori sobretot la possibilitat de l'alternativa zero, és a dir, la NO construcció de 2on cinturó.
LA VISUALITZACIÓ DEL 2ON CINTURÓ.
La proposta plantejada pel Consell, té, a primera vista una sèrie d'impactes i qüestions no reflexionades que fan que a dia d'avui, el Consell no pugui assegurar la viabilitat d'aquest projecte que ja s'ha inclòs en la modificació del PDS de Carreteres aprovat dilluns inicialment pel ple del Consell:
· d'acord amb la informació que tenim, el nou traçat diu que només implica la construcció de 2km de nou vial. I consideren que el camí que va a la possessió de Son Macià es pot considerar un "vial existent" quan en realitat és senzillament un camí obert per arribar a la finca.
· d'acord amb la informació que tenim, es preveu desviar el trànsit de camions pesats que arriben a Son Reus per transportar-hi els residus de tota l'illa, pel camí de Sa Fita, un camí que té cases a banda i banda que impossibiliten la seva ampliació i que amb l'amplada actual, just, just hi passa un camió.
· què passa amb el traçat del gaseoducte? per on anirà ara? tal i com estava previst, havia de discorrer pararal·lel a la infrastructura del 2on cinturó(plantejat pel PP), ho han previst en aquest nou traçat?
· i com es resoldrà l'afluència de més cotxes a la rotonda de la carretera de Bunyola i camí de passatemps? una rotonda ja saturada a dia d'avui i uns terrenys en què pel que sabem, no es pot planejar una rotonda a 3 nivells perquè no es pot guanyar en profunditat per l'existència d'infrastructures soterrades que passen per aquesta zona.
En definitiva, massa incògnites no resoltes per un projecte que es suposa que ha de solucionar la problemàtica dels accessos a Palma! Realment ridícul.
MÉS CARRETERES NO ÉS LA SOLUCIÓ: A MALLORCA CAL PARLAR DE TRANSPORT NO DE CARRETERES.
Es perd una oportunitat històrica des del punt de vista polític d'integrar, tal i com ha de ser, una política d'infrastructures en una política més àmplia, global i integrada de transports a Mallorca, que tengui en compte totes les modalitats de transport i deixi de prioritzar el transport privat per carretera.
Per això cal pressupost però sobretot, coordinació entre el Consell de Mallorca (competències sobre carreteres i ordenació del territori) la Consellera de Mobilitat i Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears (competències sobre transport interurbà) i de l'Ajuntament de Palma (competències en transport urbà i urbanisme) per proposar alternatives conjuntes i globals i plantejar vertaderament una nova política de mobilitat per Palma i per Mallorca.
Mai com ara, s'havia tengut la sintonia política necessària per plantejar vertaderament aquesta coordinació que és bàsica per a un vertader canvi de model. Des del GOB consideram molt trist i decebedor que unes institucions liderades per partits progressistes segueixin plantejant un model viari i en definitiva un model de transport que ells mateixos, en el seu discurs, ens havíen donat a entendre que consideraven obsolet i que han rebutjat públicament en repetides ocasions durant la passada legislatura.
Per això demanam al PSIB i Bloc especialment, que ens expliquin als ciutadans on és el canvi, perquè nosaltres no el veim per enlloc.
Web GOB
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó
Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.
Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.
Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.
Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Diario de Mallorca
El segundo cinturón de Palma se prolongará con dos ramales
El Consell quiere crear accesos a la Universitat y al futuro hospital de Son Espases sin afectar a Son Sardina
F. GUIJARRO. PALMA.
El polémico segundo cinturón de Palma ya tiene diseño definitivo, a la espera de que el estudio de movilidad que financiará el ministerio de Fomento confirme que la idea que manejan los técnicos del Consell de Mallorca es viable. El diseño básico pasa por desdoblar el tramo ya existente entre las autopistas del aeropuerto y de Inca y prolongarlo hasta la carretera de Sóller, para allí dividir el tráfico en dos ramales que eviten el paso por Son Sardina: uno para los que pretendan acceder a la Universitat y otro para los vehículos que quieran llegar al futuro hospital de Son Espases. El vicepresidente del Consell de Mallorca y conseller insular de Obras Públicas, Antoni Pascual, no oculta que el objetivo prioritario es reducir sustancialmente el número de vehículos que actualmente circulan por la vía de cintura -se baraja inicialmente un porcentaje del 30%- para evitar el colapso diario que registra este eje viario y que afecta al conjunto de accesos a la ciudad. Hay que recordar que una de las primeras obras que se adjudicarán con el nuevo convenio de carreteras es precisamente prolongar el tercer carril de dicha autovía en ambos sentidos. Para ello, se quiere que los automóviles que desde la part forana quieran llegar a la Universitat y al nuevo hospital de referencia que sustituirá a Son Dureta no tengan que entrar en la vía de cintura.
Tramo de cuatro carriles
Bajo esta premisa, se va a dotar de cuatro carriles todo el tramo del segundo cinturón ya existente, desde Mercapalma hasta Alcampo, aumentando así su capacidad para absorber tráfico. Para facilitar que los vehículos que llegan desde la zona de Campos y Llucmajor por la autopista del aeropuerto utilicen el segundo cinturón y no lleguen a la vía de cintura, la pequeña rotonda existente frente al Carrefour-Coll d´en Rabassa va a ser sustancialmente modificada y ampliada, evitando que pueda convertirse en un cuello de botella.
La parte más polémica de esta reforma parte de la necesidad de prolongar este segundo cinturón hasta las carreteras de Sóller y Valldemossa, ante la fuerte oposición de los vecinos de Son Sardina a que un nuevo vial de esas características pase por sus inmediaciones. Y aquí se ha optado, literalmente, por una solución salomónica: dividir el tráfico en dos ejes diferentes, según pone de relieve Antoni Pascual. La intención del Consell es construir un nuevo vial de cuatro carriles que de continuidad al segundo cinturón y que permita conectar la autopista de Inca con la carretera de Sóller, haciendo así que los camiones que quieren llegar a Son Reus no tengan que entrar en la vía de cintura.
El problema, sin embargo, radica en que una vez en la carretera de Sóller hay que seguir hasta la de Valldemossa, y es aquí cuando surge el rechazo de Son Sardina al proyecto.
Dividir el tráfico
Ante este conflicto "político", Antoni Pascual señala que se va a construir un nuevo vial de sólo dos carriles entre las vías de Sóller y Valldemossa, pero alejándolo de esa barriada palmesana hacia el norte, y que podrá ser utilizado por los vehículos que quieran llegar a la Universitat.
Y para los coches que quieran llegar al hospital de Son Espases se va a desdoblar la carretera de Sóller desde la confluencia del segundo cinturón hasta la rotonda del Polígono de Son Castelló, que también será sustancialmente reformada y ampliada para que pueda absorber todo este tráfico, al tiempo que se dotará también de cuatro carriles el tramo del Camí dels Reis entre esta última rotonda y la de la carretera de Valldemossa.El vicepresidente del Consell destacó que con esta fórmula se consigue crear itinerarios alternativos a la vía de cintura para las personas que acceden a Palma desde la part forana, sin que se vean afectados los vecinos de Son Sardina. Esta idea está ahora pendiente de ser validada por el estudio técnico que se tiene que encargar y cuya adjudicación, según reconoció recientemente Antoni Pascual, ya registra una demora de algunos meses.
Aunque el pasado año se cerró sin víctimas mortales en la vía de cintura, los técnicos de la Jefatura Provincial de Tráfico no ocultan la peligrosidad de este eje, tanto por su diseño -una gran cantidad de entradas y salidas muy próximas entre sí- como por el altísimo volumen de automóviles que soporta.
Diario de Mallorca (22-I-08)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La transició: Tomeu Martí, Lluís M. Xirinacs, Mateu Morro, Jaume Santandreu, Llorenç Buades... Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 25 Desembre, 2008 10:08 |
Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals".
Miquel López Crespí: per la independència dels Països Catalans
Recomanaren el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc), tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, historiador, antic secretari general del PSM i exconseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.
La prestigiosa revista independentista i socialista Lluita portaveu d'una de les més importants organitzacions independentistes d'esquerra dels Països Catalans [el Partit Socialista d'Alliberament Nacional -PSAN] recomana en el seu número 218 el llibre d'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).
L'històric òrgan de l'independentisme dels Països Catalans recomana aquesta nova aportació a la història del segle XX de l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí mitjançant un article de Quim Gibert (que també havia sortit publicat a L'Estel). Cal recordar que en el Consell de Redacció d'aquesta important organització revolucionària hi són presents alguns dels homes i dones més prestigiosos del nacionalisme d'esquerres català ja que hi ha Josep Guia, Núria Cadenas, Miquel Alonso, Marc Candela, Pau Caparrós, Sergi Franch, Toni Gisbert, Màrius Martínez i Alicia Toledo.
Cal dir que l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig que comentam [29 de març de 2001], recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, secretari general del PSM i conseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.
Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos".
Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) també ha escrit:
"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'
'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.
'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.
'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.
'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.
'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). [...]
'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders".
Revista L’Estel
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El GOB, el Pla de carreteres i la destrucció de les Illes - Articles de Miquel Àngel March i de Miquel López Crespí
Turmeda | 24 Desembre, 2008 17:00 |
Pla de carreteres: qualcú entén res?
Sorprèn que siguin el PSOE i el Bloc qui estalonin aquest pla, després d’haver vist com anys enrera se mobilitzaven contra l’anterior pla que si fa no fa no hi ha gaire diferències. No sorprèn la decisió d’UM, sempre d’acord amb autopistes i autovies. (Miquel Àngel March)
Veure com els consellers del PSOE i del Bloc aixecaven el braç per votar a favor de la revisió del pla de Carreteres de Mallorca, crea perplexitat al qui seguim de prop la política mallorquina. Un Pla que manté, amb un nou traçat, el 2n Cinturó (amb menys consum de territori, això si), que posa els bases per seguir l’autopista fins a Campos (Felanitx i Manacor seran les próximes estacions?), de Manacor a Sant Llorenç, de Peguera a Andratx, … vol dir que poca cosa ha canviat en relació a l’antic pla, tan criticat i denostat.
Veure com els consellers del PSOE i del Bloc aixecaven el braç per votar a favor de la revisió del pla de Carreteres de Mallorca, crea perplexitat al qui seguim de prop la política mallorquina. Un Pla que manté, amb un nou traçat, el 2n Cinturó (amb menys consum de territori, això si), que posa els bases per seguir l’autopista fins a Campos (Felanitx i Manacor seran les próximes estacions?), de Manacor a Sant Llorenç, de Peguera a Andratx, … vol dir que poca cosa ha canviat en relació a l’antic pla, tan criticat i denostat. És ver que lleven Inca-Manacor, però mantenen la major part de propostes, com a mínim en el seu plantejament general. Molt enfora sembla que ha quedat el compromís de fer un estudi de mobilitat sobre els accessos a Palma.
Sorprèn que siguin el PSOE i el Bloc qui estalonin aquest pla, després d’haver vist com anys enrera se mobilitzaven contra l’anterior pla que si fa no fa no hi ha gaire diferències. No sorprèn la decisió d’UM, sempre d’acord amb autopistes i autovies.
No tot val en política i segurament hi ha coses irrenunciables. Entre aquestes coses hi havia d’haver el compromís de no construir noves autovies després d’anys de crítiques i de mobilitzacions. Ja sabem que just és una aprorvació inicial, però dífícilment hi podrà haver canvis si no se modifica l’actitud d’aquells partits que al seu dia feren bandera en contra de les autovies.
Blog Miquel Àngel March
En el document del GOB “Mallorca, un toc d’alerta”, la prestigiosa organització ecologista denunciava la continuació d’una determinada política desenvolupista heretada del Govern del PP. El GOB exigia a l’actual Govern de les Illes una reflexió i una acció decidida per a desmarcar-se d´un model contrapoduent i que, a més, ja s’ha demostrat obsolet, un model absurd basat en el totxo i el ciment, en infraestructures dures, en l’energia bruta, etc. (Miquel López Crespí)
La política del totxo i el formigó
En el document del GOB “Mallorca, un toc d’alerta”, la prestigiosa organització ecologista denunciava la continuació d’una determinada política desenvolupista heretada del Govern del PP. El GOB exigia a l’actual Govern de les Illes una reflexió i una acció decidida per a desmarcar-se d´un model contrapoduent i que, a més, ja s’ha demostrat obsolet, un model absurd basat en el totxo i el ciment, en infraestructures dures, en l’energia bruta, etc. I és precisament aquest model basat en la destrucció de recursos i territori el que continua l’actual conseller d’Habitatge Jaume Carbonero, que, per a escàndol de totes les forces progressistes que donam suport crític al govern del president Antich, volia construir en sòl rústic. Una vergonya, aquella “Llei Carbonero” que va ser retirada pel mateix PSOE i que comptava amb una forta oposició dels partits de les Illes –de dreta, centre i esquerra-- i de les principals organitzacions conservacionistes de la nostra terra. Un desbarat, el de Jaume Carbonero, que en els seus anys de pèssima gestió ja ens té acostumats a iniciatives que posen sempre en perill la credibilitat dels governs progressistes i que només serveixen perquè perdem suport popular i vots. Recordem el desgraciat cas de l'IBAVI, quan un Carbonero autoritari cessà l’eficient funcionària del Pacte Margalida Lliteras, la qual cosa comportà, com no podia ser d’altra manera, la pèrdua de centenars de vots progressistes a Eivissa i Formentera i, com a lògica conseqüència, va fer perdre les eleccions a l’esquerra. D’aquesta manera, volgués o no, com ara mateix quan continua la política del totxo i el ciment, Jaume Carbonero fa el joc a la dreta enfonsant les il·lusions i les esperances de tots aquells sectors que volien –i volem!- un nou enfocament en la manera de fer política econòmica i territorial en la línia que indica el GOB.
Però Jaume Carbonero sap acomplir la seva tasca a la perfecció. Amb la història de bastir habitatges protegits el que fa és donar un baló d’oxigen a la industria del totxo i el formigó, a desenes de promotors i negociants immobiliaris, els mateixos que són la columna vertebral de l’irracional model desenvolupista heretat de l’època franquista. Sota l’excusa d’oferir cases a baix preu per als sectors menys afavorits, el que fa Carbonero és ajudar als patrons del totxo comprant els seus habitatges invendibles alhora que el Govern deixa que prescriguin els impagaments de certes empreses constructores. Cal recordar que el secretari general del Col·lectiu de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA), José María Mollinedo, va alertar que prescrivien 300,54 milions d’euros en impostos procedents d’operacions opaques efectuades per empreses constructores de Balears l’any 2003. És una política, evidentment, per ajudar els més rics a combatre la crisi actual. Recordem que, amb la falsa excusa d’ajudar els més pobres, l’IBAVI ha comprat per 5.348.235 euros a les Promotores Pla de Santa S. L. i Cafeteries Insulares de Ponent S. L. de Santa Margalida dos edificis amb trenta-quatre habitatges que es vendran entre 140.982 i 172.140 euros.
Com informa igualment el web Ixent de l’Esquerra Alternativa de les Illes, l’IBAVI ha adquirit per quatre milions d’euros a Nous Habitatges de sa Pobla S. L. vint-i-sis pisos que es destinaran a la venda. El preu aproximat, segons la superficie del pis, serà d’entre 137.693 i 167.023 euros. A Inca, seguint amb la política d’afavorir els constructors i promotors, el Govern ha comprat cinquanta-vuit pisos de VPO per 7.802.745 euros en l’edifici que es troba en l’avinguda d’Alcúdia, adquirit a Explotacions Turístiques Illes S. L. a preus que aniran entre els 98.000 i els 158.000 euros.
En pocs dies, davant les facilitats que ofereix Jaume Carbonero a promotors i constructors, la conselleria que és en mans del nostre personatge ja ha rebut unes cinquanta ofertes de sòl públic per a construir. És la continuació de l’absurda política desenvolupista que denuncia el GOB en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”. És la continuació de la política de carreteres del Govern Matas (el Segon Cinturó, per exemple), el creixement urbanístic (Llei Carbonero), la consolidació de la línia d’ampliació d'infraestructures, com el cas de l’ampliació del Port de Palma... L’absurda política actual, de la qual Carbonero és una peça clau, és sempre al servei de promotors i constructors i ens allunya cada vegada més de la imprescindible racionalització de la gestió dels recursos naturals. Ens trobam davant més destrucció de sòl rústic, més dessaladores, nous forns d’incineració de residus, noves centrals elèctriques, el cable elèctric... El gasoducte! que ens aportarà energia il·limitada per a un creixement descontrolat igualment il·limitat. Els desastres de Jaume Carbonero només són l’exemple més palpable que ben poques coses han canviat quant a la protecció de recursos i territori.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Poètiques de ruptura: 30 anys de poesia mallorquina - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 24 Desembre, 2008 08:24 |
Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". (Miquel López Crespí)
...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.
Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".
Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".
Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.
Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.
Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
L'oposició antifranquista i els comunistes de les Illes (OEC) - Memòria històrica - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 23 Desembre, 2008 20:21 |
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)
Un míting per l’amnistia (1976)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica
Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.
Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-VIII-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Teatre català del segle XX - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 23 Desembre, 2008 18:14 |
Els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. (Miquel López Crespí)
El teatre modern a Mallorca
Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.
Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.
En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.
El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.
Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.
L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els papers de Salamanca i el franquisme - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 23 Desembre, 2008 07:41 |
Arriba la primera remesa de documents particulars des de Salamanca
Encara hi romanen dos milions de papers
Avui arriben a l'Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès) els primers documents de particulars espoliats arran de la guerra del 36-39. En concret, tornen un centenar de llibres. Però l'Arxiu de Salamanca encara reté uns dos milions de documents de particulars, que haurien de tornar en aquesta segona fase de la devolució. El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, presentarà els documents avui a la tarda.
Després de mesos de blocatge, al juliol una comissió mixta va fixar el calendari per a restituir els papers i complir la llei de devolució, aprovada el 2005, però infringida més de dos anys.
L'octubre del 2006 un grup d'experts designats per la Generalitat va identificar els documents que s'havien de tornar i que la comissió mixta ara ha validat, com determina la llei. Va costar dinou mesos desencallar el procés, i fins el mes passat no hi va haver la primera reunió oficial entre la Generalitat i el govern espanyol.
L'última remesa de documents, set lligalls de la Generalitat que no havien tornat el 2006, va arribar a principi d'agost. Per la Comissió de la Dignitat, el retard era imputable al govern espanyol, que havia infringit la llei de devolució.
VilaWeb
Els papers robats pel feixisne: jo també vull els meus papers!
Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en una línia de defugir la podridura de determinat "teatre" idiotitzador (segons quines obres del teatre "rekional", que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchis Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).
Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouilh, Ionesco, Beckett, etc. Els manuscrits de Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que havia guanyat el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris) només em resta l'esborrany de Les Germanies.
No sé si encara hi seré a temps de reclamar els papers que em segrestà la Brigada Social. Aquests anys, participant en les campanyes de reclamació dels papers de la República segrestats per les forces franquistes, parl de l'ajut solidari que hem donat tants d'esquerrans illencs a la Comissió de la Dignitat, entestada, com pertoca, a recuperar els papers existents als arxius de Salamanca, he pensant sovint en els meus originals, en les revistes robades, en les obres de teatre i les narracions que mai més no vaig poder recuperar.
No em puc conformar amb un esborray d'unes obres guardonades a Alacant i a Menorca. Vull, i ho deman públicament, la devolució del que em va ser robat a la força i amb nocturnitat. En aquell temps no solament et venien a detenir per haver lluitat per la llibertat, sinó que a la tortura física que significaven les detencions a altes hores de la nit, l'anada, amb els sicaris al darrere, fins als soteranis de Govern Civil, els brutals interrogatoris, s'havia d'afegir la desaparició en mans de la policia política d'obres literàries que havia costat anys escriure. Per tant jo no em vull conformar amb aquest esborrany que he trobat en una de les meves antigues carpetes. Vull els meus originals, tots, sense que em manqui cap ni un i, també, les revistes de la guerra civil que em segrestaren. Revistes que són d'un valor incalculable, almanco, sentimentament i culturalment.
L'esborrany de Les Germanies que he trobat té unes cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca i que, com he explicat més amunt, desaparegué en mans de la Brigada Social. Record a la perfecció que el projecte inicial de Les Germanies sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle!- a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra un pic acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió, o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar). Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou.
Vull intentar reconstruir la història de la meva dedicació al teatre, saber exactament quines obres meves eren guardonades en els anys setanta i, per aconseguir unir novament els fills trencats per les detencions, em cal, com ja he explicat, la devolució de tots els meus papers segrestats.
Miquel López Crespí
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-IV-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El teatre català experimental i la generació literària dels 70 (IV) Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 22 Desembre, 2008 16:00 |
Ara, a qui toca?
, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals". (Miquel López Crespí)
El teatre català experimental i la generació literària dels 70 (IV)
Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial Born a Ciutadella. A l'endemà, el diari Baleares, en una entrevista feta pel seu col.laborador Damià Caubet, titulava a tota plana: "Miguel López Crespí, acaparador de premios literarios. LAS LUCHAS DE CLASES SIEMPRE HAN EXISTIDO EN MALLORCA. Con Les Germanies acaba de ganar el 'Especial Borne 1975' de Ciudadela". Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.
En l'entrevista explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).
En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans". Jo encara em definia (any 1975) com un seguidor del Teatre-document: parlava de Peter Weiss, m'havia seduït Piscator... Igualment llegíem els textos de Meyerhold, Maiakovski... Als sectors espanyolistes (dominants en la majoria dels nostres mitjans de comunicació) i als agents al servei de la promoció de qualsevol escriptor mesetari que pogués existir (és a dir, d'escriptors de dretes i feixistes, perquè la cultura espanyola d'esquerres també era silenciada) no els queia gens simpàtic que em definís com a autor exclusivament en català. Un jove autor mallorquí que defensàs el català no agradava gens ni mica. I menys encara si parlava de la lluita de classes, del dret dels pobles a l'autodeterminació, de la lluita per la llibertat, contra la censura, contra el teatre de l'autoodi (el teatre 'regional') que tant agradava als sectors més reaccionaris del franquisme.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
L'esquerra alternativa a les Illes - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 22 Desembre, 2008 07:58 |
És una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. (Miquel López Crespí)
L’Esquerra alternativa en el segle XXI
Les cúpules dirigents dels actuals partits de l’esquerra oficial no s’haurien de posar tan nervioses quan constaten certs desencontres entre elles i les joves generacions de sobiranistes illencs. En aquests darrers anys he parlat amb nombrosos dirigents i militants d´organitzacions com Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional, ERC, el PSAN, el Moviment de Defensa de la Terra, Maulets, col·lectius culturals com Arran, organitzadors dels potents sindicats d’estudiants independentistes o simples joves sobiranistes i d’esquerra sense afiliació concreta. Tot aquest ampli ventall d’esquerrans de nou encuny coincideixen a fer una valoració ben negativa dels polítics de la transició, dels professionals de la política que en trenta anys de cobrar del règim no ha sabut reforçar el teixit de la societat civil en una línia de ferma resistència als despersonalitzadors dels pobles, a les màfies especulatives i encimentadores. Els sobiranistes, la majoria dels col·lectius i organitzacions abans esmentats, pensen que hi ha hagut una adaptació massa evident de l’esquerra oficial a l’Espanya de les autonomies i de suport a la monarquia, una adaptació ben pagada, evidentment, i concretada en els substanciosos sous dels polítics del règim i altres privilegis personals que aquesta submissió ha comportat i comporta.
Aquesta és una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. Es tracta de situar allà on correspon aquells que estaven pel socialisme i les col·lectivitzacions, per la llibertat de les nacions i per la unificació de la lluita contra el feixisme amb la construcció del poder dels treballadors, i aquells que no entenien el que s’esdevenia davant els seus ulls.
Tot aquest jovent és molt crític, igualment, amb els minsos resultats obtenguts tant pel Pacte de Progrés a les Illes, com pel tripartit al Principat. Aquests joves pensen que els polítics professionals de l’esquerra oficial no saberen estar a l’alçada de les necessitats històriques del nostre poble en tudar una oportunitat històrica que no sabem quan es repetirà. Tots els anys de mobilitzacions i lluites en defensa del territori i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals foren fetes malbé per aquells que no saberen o no volgueren concretar un Pla d’Ordenació Territorial que protegís les Illes d’encimentadors i depredadors. No em parlen de no estructurar una autèntica televisió autonòmica al servei de la recuperació cultural de la nostra terra.
És per això que aquest jovent mira cap endavant i no té tantes presses com els polítics de la nòmina per a entrar a les institucions solament pensant en els privilegis personals que això pot comportar. Privilegis enverinats, perquè per a poder gaudir-ne hom ha de deixar a un racó les principals reivindicacions dels sectors d’avantguarda del poble.
Tots ells són conscients, per exemple, de l’alt cost polític i electoral que tengué per al PSM passar de ser l’avantguarda de la lluita contra la contaminació i la incineradora de Son Reus a acotar el cap davant les exigències d´UM i Maria Antònia Munar. Els sobiranistes mallorquins, la nova esquerra de les Illes, considera que uns dels principals motius de descens electoral del PSM prové precisament d’aquest moment concret. Moment en què es començaven a perdre milers i milers de votants, més del vint-i-dos per cent de l’electorat i dos diputats.
Sense renunciar, ni molt manco!, a ser a les institucions, aquesta nova generació de polítics illencs té ben present que són precisament organitzacions culturals i conservacionistes com l’OCB o el GOB les que contribuït a mantenir i enfortir el teixit associatiu de la societat civil illenca i han estat l´ànima i el motor de la majoria de mobilitzacions en defensa de la llengua i del territori. Aquests nous polítics pensen que s’ha de recuperar i potenciar aquest esperit de servei al país, pensar menys en la política de les “altures”, dels pactes interburocràtics per servar sous cadiretes, i anar cap a la reconstrucció del pensament sobiranista d’esquerra fet malbé en aquests darrers trenta anys de gestió del sistema.
S’ha de pensar en les eleccions, ningú no ho dubta, però, vists i comprovats els desastres a què ens ha portat la dreta amb la col·laboració amb l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, es tracta, m’expliquen, de començar a bastir el futur lluny dels silencis i claudicacions de què hem estat testimoni durant aquestes dècades. Els motors s’han de posar en marxa amb continguts i manera de fer política ben diferents del que hem vist fins ara. Tots plegats pensen que quan arribin a gestionar les institucions del règim ho han de fer per a bastir quelcom de positiu per al poble, per provar d’aturar la política depredada de la dreta, i tot sovint de l’esquerra oficial, si pensam en els encimentadors de Calvià, per exemple.
Ciutat de Mallorca (16-XI-06)
Memòria històrica de l’esquerra alternativa dels anys 70 i 80
"Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble". (Miquel López Crespí)
Sovint l'oportunisme, especialment els d'aquells que usurparen el nom de l'esquerra en temps de la transició, la colla de cínics i menfotistes que s'han enriquit fent feina pel règim, demonitzant les idees de República i socialisme, han provat de denomizar-me dient que "Miquel López Crespí ha col·laborat amb molts de partits". Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva col·laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB (Organització Comunista Balear), quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col·lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.
Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.
Per a molta gent, tant d'amics i amigues que conec, la política no és ni serà mai un ofici, una "professió", un refugi que sovint serveix per amagar determinats problemes personals i per a guanyar diners. Nosaltres som ben lluny de tots aquells oportunistes i panxacontents que un dia signen amb un partit, demà amb aquell altre, solament per a seguir encalentint cadiretes i xuclar de les mamelles institucionals.
Potser sigui aquesta l'autèntica causa de l'odi dels cínics contra tots aquells que només tenim el compromís i el deure de seguir els dictats de la nostra consciència.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (18-V-04)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El teatre català experimental i la generació literària dels 70 (IIII) Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 21 Desembre, 2008 16:15 |
"En definitiva, es tracta d'un teatre [el teatre regional] que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura".
(Resolucions del Congrés de Cultura Catalana, 1977)
El teatre català experimental i la generació literària dels 70 (IIII)
Com molts ponents del Congrés de Cultura Catalana (vegeu Resolucions, 3, juny de 1977), nosaltres opinàvem que el teatre català a les Illes patia (com pateix encara!) mancances greus i substancials. El seu redreçament exigia (i exigeix!) un replantejament global i profund. Ben cert que als "exquisits", als escriptors que consideraven la seva obra al marge i per damunt les circumstàncies històrico-socials que patíem en aquell temps (la brutal dictadura feixista de la burgesia espanyola), no els importava gaire la situació de lluita del poble treballador i els pobles de l'Estat per la llibertat. No em parlem, si els haguéssim demanat si es volien organitzar en un partit d'esquerres per a combatre a favor de l'autodeterminació o en contra de la societat de classes o la cultura burgesa. Ben al contrari que tota aquesta colla d'il.lustres menfotistes, nosaltres lluitàvem en molts fronts alhora. Deixant a part la nostra militància en organitzacions revolucionàries anticapitalistes i antifeixistes, en el camp cultural (i sovint al marge de les prioritats del nostre partit, l'OEC) estàvem plenament implicats en un fort combat cultural contra les concepcions i obstacles del franquisme.
Enteníem que la llibertat, aplicada al teatre, significava, entre moltes d'altres coses:
a) Desaparició del sindicat vertical -desaparició efectiva, volem dir- i possibilitat d'organització lliure dels treballadors del teatre d'acord amb llurs interessos i llur visió de la realitat, i possibilitat alhora de treball conjunt dins unes estructures reivindicatives autènticament democràtiques.
b) Desaparició de la censura. De tota censura. De la que es feia a Madrid, i de l'originada a cada poble, a cada ciutat, a cada "província", per les autoritats "competents" (els permisos gubernativos, per exemple). De la directa i de la indirecta (pressions, amenaces, control policial, etc).
c) Democratització de la Societat d'Autors com a primer pas cap a la remodelació a fons d'aquest organisme, incloent-hi la possibilitat de la seva desaparició (obra de teatre com a patrimoni públic en una societat avançada socialment i políticament).
d) Control democràtic de les sales públiques i gestió democràtica d'aquestes en tant que entitats de servei públic, no com a negoci; i, alhora, foment de tota mena d'acció cooperativa.
El Congrés de Cultura Catalana analitzava igualment que, a Mallorca, Menorca i Eivissa, la majoria de grups teatrals eren d'aficionats (incloent-hi aquells grups que van des dels amateurs fins als nascuts a partir de la necessitat d'omplir un temps de lleure d'una gent durant un període mes o menys curt). Tornàvem ensopegar amb el teatre de l'autoodi, el teatre rekional. Aleshores, malgrat l'exemple i la lluita d'alguns grups i autors (Ballester, Soler i Antich, Llorenç Capellà, López Crespí...) constatàvem què la majoria de grups teatrals, en el moment de triar les obres per a representar, escollien les que:
a) Ocupaven un nombre elevat de components del grup (molts personatges).
b) Tenien poc de gruix interpretatiu (farses, sainets, etc). c) Es podien representar damunt escenaris tradicional (sense gaire complicacions en la decoració, etc).
En definitiva, tornàvem a trobar-nos, com hem dit abans, encarats amb el teatre "regional": tota la colla de sainets costumistes on es feia i fa burla de la gent procedent de la ruralia. Josep M. Llompart -ho hem explicat en els capítols anteriors- havia batejat aquest tipus de teatre amb el nom de "teatre d'autoodi".
En l'apartat "El teatre 'regional'", el Congrés de Cultura Catalana (pàgs. 142-143 de Resolucions, 3) havia dit:
"Aquesta mena de teatre és l'invent d'una força social reaccionària a la qual interessa reduir a segona categoria tota manifestació de cultura del poble illenc, que d'alguna manera podria desencadenar la presa de consciència d'un 'orgull de poble' que necessàriament contravendria els interessos de la classe dominant. Aquest tipus de teatre s'ha donat, bàsicament, a Mallorca, tot i que aquests darrers temps s'ha trasplantat, a Menorca, a Ciutadella concretament, on es munta, s'estrena i és portat posteriorment a Ciutat de Mallorca.
'En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els escriptors mallorquins, l'esquerra anticapitalista, les eleccions europees de 2009 i la memòria històrica dels comunistes (OEC) de les Illes - Blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 21 Desembre, 2008 08:03 |
Esquerra Anticapitalista ha decidit presentar-se a les pròximes eleccions europees de juny de 2009 buscant la col·laboració de sindicalistes, activistes i militants independents. Amb aquesta perspectiva ha començat el procés de recerca de les 15.000 signatures de ciutadans/es que es requereixen per a poder presentar una llista. Les o els sotasignats hem conegut aquesta iniciativa, ens sembla important que surti endavant i la vam saludar positivament. Manifestem la nostra voluntat de donar la nostra signatura en la recerca de les 15.000 necessàries i vam encoratjar a les persones que formen part de l'esquerra social, política o cultural a fer-lo, ja sigui en suport al projecte o simplement defensant el dret democràtic a l'existència d'una candidatura anticapitalista com aquesta.
Manifest «Per una candidatura anticapitalista en les eleccions europees de 2009»
“Canviar el món de base” és avui més necessari que mai .Ara més que mai s'ha fet evident que el capitalisme global ha generat unes forces destructives que, en el seu afany per acumular riquesa, provoquen una major desigualtat social i amenacen la supervivència del conjunt de la humanitat i del planeta.
A l'Estat espanyol, els efectes de la crisi són ja innegables. A pesar de la retòrica, la resposta a la crisi del govern de Zapatero aprofundeix les mesures fiscals regressives, les privatitzacions, obres públiques faraóniques insostenibles i els regals fiscals al gran capital, mentre augmenten l'atur i la precarització de les nostres vides, es deterioren, mercantilitzen i privatitzen serveis públics bàsics i es neguen drets socials fonamentals com els d'un habitatge i unes pensions dignes. Es tracta de la mateixa política que s'està adoptant en el marc d'una Unió Europea al servei de les multinacionals i no dels pobles.
En contra dels intents de fer pagar als sectors populars la crisi d'aquest sistema és necessari organitzar la resistència i reforçar les lluites socials, amb criteris unitaris i buscant convergències. Però pensam que la resistència social no basta. És necessària una alternativa política anticapitalista que només sigui lleial a les lluites i als moviments socials, que mai accepti participar en la gestió del sistema, que sàpiga escoltar i aprendre, que mereixi confiança. Aquesta alternativa no existeix i volem contribuir a construir-la. Sabem que és una tasca arriscada i difícil, que durà molt esforç durant molt temps i que només arribarà a bon port si convergeixen en ella, des de les seves pròpies experiències, organitzacions i idees, dels i les qui ara comparteixen ja les crítiques radicals i les lluites contra aquest sistema, però encara no disposen d'un projecte polític anticapitalista alternatiu.
Per a avançar en aquest camí, Esquerra Anticapitalista ha decidit presentar-se a les pròximes eleccions europees de juny de 2009 buscant la col·laboració de sindicalistes, activistes i militants independents. Amb aquesta perspectiva ha començat el procés de recerca de les 15.000 signatures de ciutadans/es que es requereixen per a poder presentar una llista. Les o els sotasignats hem conegut aquesta iniciativa, ens sembla important que surti endavant i la vam saludar positivament. Manifestem la nostra voluntat de donar la nostra signatura en la recerca de les 15.000 necessàries i vam encoratjar a les persones que formen part de l'esquerra social, política o cultural a fer-lo, ja sigui en suport al projecte o simplement defensant el dret democràtic a l'existència d'una candidatura anticapitalista com aquesta. Per totes aquestes raons subscrivim, a títol individual i sense parlar en nom de les nostres organitzacions, col·lectius o campanyes, aquest manifest.
Web Ixent
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Memòria històrica: els anticapitalistes dels anys 70
1976: la presó de Palma.
La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El teatre català experimental i la generació literària dels 70 (II) Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 20 Desembre, 2008 08:17 |
En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. (Miquel López Crespí)
El teatre català experimental i la generació literària dels 70 (II)
Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).
En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".
Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Mikel Laboa en el blog de l'escriptor Miquel López Crespí - Homenatge a la cultura basca
Turmeda | 19 Desembre, 2008 16:52 |
Ha mort Mikel Laboa, personatge imprescindible i necessari per entendre la cultura basca.
Una pèrdua d'aquelles que són, de veritat, irreparables [rogermpuig].
El cantautor, músic i poeta ha mort aquesta matinada a Donosti als 74 anys. El proper 2 de desembre serà guardonat "post mortem" amb la Medalla d'Or de Guipúscoa, màxima distinció honorífica de la Diputació Foral i recentment l'Associació Cultural l'Encenall de Lleida va atorgar-li el premi Encenall 2008.
Nascut a la part vella de Donosti, l'any 1934, es va convertir en un símbol de la música basca i, precisament, el dia 11 de novembre la Diputació Foral de Guipúscoa va acordar concedir-li la Medalla d'Or de Guipúscoa.
Laboa està considerat el gran recuperador i modernitzador de la tradició oral de la música en euskera. Al llarg de la seva trajectòria ha enregistrat una quinzena de discos, destacant la banda sonora del film La pelota vasca, de Julio Medem. Recentment havia estat distingit amb la Medalla d'Or de Guipúscoa, màxim guardó de la Diputació foral i que li anava a ser lliurat el pròxim 23 de desembre en un acte que el coronava com "icona de la cultura basca".
La seva estada a Barcelona (anys 1964 i 1965), on va conèixer els membres de la Nova Cançó. fou la gènesi el 1966 d'un col·lectiu paral·lel a Euskal Herria, Ez Dok Amairu ('no som tretze'), amb Lurdes Iriondo, Benito Lertxundi, Xabier Lete i l'escultor Jorge Oteiza.
Per saber-ne més:
Mikel Laboa abeslaria hil da [Gara]
Imatges de concerts []euskaltube.com]
Vídeo ETB 'Txoria txori' per Mikel Laboa i l'Orfeó Donostiarra
Llibertat.cat
Dilluns a la matinada s'ha mort, a setanta-quatre anys, el cantant, músic, poeta i compositor basc Mikel Laboa. Nascut el 1934 a Sant Sebastià i metge de professió, Laboa va començar a tocar a la dècada de 1950, però no va convertir-se en símbol de la música basca (gràcies a la seva tasca de revitalització i modernització de la tradició oral) fins després de la seva estada a Barcelona (anys 1964 i 1965), on va conèixer els membres de la Nova Cançó. D'aquell contacte, en va sorgir el 1966 un col·lectiu paral·lel a Euskal Herria, Ez Dok Amairu ('no som tretze'), amb Lurdes Iriondo, Benito Lertxundi, Xabier Lete i l'escultor Jorge Oteiza, per integrar l'èuscar en totes les manifestacions artístiques. Laboa va publicar una quinzena d'àlbums, on va saber unir la tradició literària i musical amb la recerca avantguardista. Algunes de les seves cançons han esdevingut veritables himnes, com Txoria txori, que va arribar a interpretar Joan Baez.
El 1994, amb el disc Hamalau (14), Laboa hi va incloure un poema de Salvador Espriu cantat en català, 'Assentiré de grat', en homenatge a Catalunya.
Tot i beure de la tradició, Laboa va ser també un referent per a les generacions musicals posteriors a Euskal Herria, tal com va quedar demostrat el 1991 amb el disc d'homenatge Txerokee, Mikel Laboaren Kantak (1991), en què van versionar-lo grups tan heterogenis com Su Ta Gar, Negu Gorriak, Delirium Tremens, BAP!!, M-ak i Tapia eta Leturia.
L'11 de juliol de 2006 va oferir l'última gran actuació en un concert multitudinari per la pau, amb Bob Dylan, a Sant Sebastià. A més, va encarregar-se de la banda sonora del film 'La pilota basca', de Julio Medem.
Fa pocs dies, el 29 de novembre, l'Associació Cultural l'Encenall de Lleida va atorgar-li el premi Encenall 2008.
Blog http://valldignadigital.bloc.cat/post/2963/242737
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Salvem Mallorca! Comunicat del GOB en el blog de l'escriptor López Crespí
Turmeda | 19 Desembre, 2008 13:17 |
El GOB ha hagut de reclamar el compliment de les promeses electorals de contenció urbanística del president Antich, que es comprometé a “no consumir ni un pam més de territori”, mentre promou noves urbanitzacions amb l'excusa de l’habitatge de protecció oficial o manté l’hospital de Son Espases, la desprotecció de parcs naturals o l’ampliació del port del Toro. O de la presidenta Armengol que també digué que abandonaria “el projecte de segon cinturó de Palma”, eliminaria les ART i impediria “camps de golf que incloguin creixements residencials i turístics”, però no ha posat remei al Pla Territorial, al Pla de Carreteres, a l’allau de projectes de camps de golf. Però també és de justícia reconèixer la bona feina en la paralització d’alguns camps de golf –Son Baco, a Campos i Son Real, a Santa Margalida– i la urbanització des Guix, a Escorca.
Ahir es celebrà l’assemblea anual del GOB
Maria Huguet repeteix com a presidenta del GOB-Mallorca
Enguany no s’apujaran les quotes als socis, com a gest davant la crisi econòmica
Ahir vespre el GOB-Mallorca celebrà la seva assemblea anual. Davant els socis assistents es van repassar les actuacions realitzades enguany, així com els comptes de l’entitat.
Des del punt de vista de la incidència del GOB en aquest any 2008 es va ressaltar que el GOB ha hagut de reclamar el compliment de les promeses electorals de contenció urbanística del president Antich, que es comprometé a “no consumir ni un pam més de territori”, mentre promou noves urbanitzacions amb l'excusa de l’habitatge de protecció oficial o manté l’hospital de Son Espases, la desprotecció de parcs naturals o l’ampliació del port del Toro. O de la presidenta Armengol que també digué que abandonaria “el projecte de segon cinturó de Palma”, eliminaria les ART i impediria “camps de golf que incloguin creixements residencials i turístics”, però no ha posat remei al Pla Territorial, al Pla de Carreteres, a l’allau de projectes de camps de golf. Però també és de justícia reconèixer la bona feina en la paralització d’alguns camps de golf –Son Baco, a Campos i Son Real, a Santa Margalida– i la urbanització des Guix, a Escorca.
El GOB ha continuat combatent aquestes agressions amb la mobilització social per aprofundir l’estima per l’entorn, la informació pública i l’acció política ciutadana. L’educació ambiental, l’ornitologia, la botànica, el coneixement del patrimoni i dels ecosistemes, un any més, arrela el GOB en l’aprenentatge científic. Els participants de tots els grups –infantil, juvenil i Joves–, els voluntaris a la Trapa, les excursions, les fires, l’ornitologia... asseguren la continuïtat i l’expansió dels propòsits del GOB.
Enguany tocava renovar la presidència insular, així com 5 vocalies de la junta directiva. Maria Huguet, que ha presidit l’entitat els darrers dos anys, fou l’única candidata i amb el 100% dels vots repeteix com a presidenta. La junta directiva queda integrada per Montserrat Alcaraz, Macià Blàzquez, Amadeu Corbera, Maria Fullana, Miquel Garí, Damià Gomis, Maria Huguet, Xavier Llabrés, Aina Llauger, Rafel Mas, Xavier Mas, Joan Mateos, Pere Morell, Paula Sevilla i Tonina Siquier.
Igualment es va presentar i aprovar el pressupost per l’any 2009, previst en uns 690.000 euros. Com a gest davant la crisi econòmica, enguany el GOB ha decidit congelar la quota als socis, enlloc de pujar l’IPC com ha estat la norma des de fa molts anys. D’aquesta manera el GOB deixarà ingressar uns 3.500 euros procedents dels seus socis. Tot i això el GOB ha considerat necessari fer aquest esforç per contribuir en aquests moments, encara que sigui de forma testimonial, a millorar l’economia dels seus associats i associades.
Web GOB
18 de desembre de 2008
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)
La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!
Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.
Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.
Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.
La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.
No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (22-IV-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Menú
Cerca
Calendari
| « | Maig 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | ||||
| 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
| 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
| 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
| 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Recentment
- Sa Pobla -- Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda
- Avançaments editorials (II) - La segona edició de la novel•la La Conspiració ja és a punt d´entrar a màquines. Ara mateix El Tall Editorial m´ha enviat el llibre maquetat (per a les darreres correcions) i la coberta, solapes i contraportada.- Vet aquí un petit tast del llibre
- La generació literària des 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Clara Ferrer i Miquel López Crespi
- Els indignats de les Illes en els anys 70
- Avançaments editorials (I) - La segona edició de la novel·la La Conspiració ja és a punt d´entrar a màquines
- Tres llibres de narracions de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí: Diari d´un home sol (Llibres del Segle), Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) i Les rutes de la ment (El Tall Editorial) - (Vet aquí un petit tast de les 44 narracions que contenen aquests tres llibres) -
- La lluita per l´ecotaxa a les Illes (records dels nostres Pactes de Progrés)
- La poesia catalana actual i el Maig del 68
- Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (III)
- Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II)
- Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)
- Tres llibres de narracions de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí: Diari d´un home sol (Llibres del Segle), Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) i Les rutes de la ment (El Tall Editorial) - (Vet aquí un petit tast de les 44 narracions que contenen aquests tres llibres) -
- El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (i IV)
- El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (III)
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Illes - La guerra civil i la novel·la històrica
- Pere Rosselló Bover i els escriptors de la generació literària dels 70: Miquel López Crespí
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
- Llorenç Villalonga i els escriptors de sa Pobla
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)
- Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (I)
- Mallorca, 1936 - El darrer Primer de Maig de la República
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Narrativa insular del segle XX: Un viatge imaginari i altres narracions
- Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició -
- Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur
- Sade, Marx, Villa, Zapata, Durruti, Trostki, Sandino... - Les falses memòries de Felipe González (XIV)
- La generació literària dels 70 -- El meu primer Premi Ciutat de Palma
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- La Revolució dels Clavells
- Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí
- Detencions i interrogatoris - El compromís polític de la generació literària dels anys 70
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
Categories
Comentaris recents
- Carlos: Hola Joana, soy Carlos Granda, me enseñaste catalán en 2007,...
- Siscu: No vaig poder acabar 'Bearn' quan me la van fer llegir a la...
- Carme: Bona tarda. He intentat trobar el llibre de Manel...
- Cristina: "Rovell d'enyor, presa acovardida i una mesura rasa d'incerteses...
- Benet J. Darder: Benvolgut Turmeda Volia comentar-te que desde fa, més o...
- Frank Stock: Bon dia amics a les Illes, Em dic Frank Stock. Tinc 61...
- Oriol Tremoleda de Bolòs, prevere escolapi: Sempre he tingut tota l´estima per MOSSEN LLORENÇ RIBER. Llegiu...
- Toni Cantarellas: A s'espera de sa contesta de Don Miquel a sa meva pregunta de fa...
- pau esteve: m agradaria força llegir els teus poemes i teatre potser...
- Magdalena: Quan Posa: Ara bé, uns anys abans de morir, Chopin passà...
- Oriol Tremoleda de Bolòs: No acuseu a Mossén Llorenç Riber de "feixista", etc. Tanta gent...
- Francesc: Des que vaig saber que l'antic quarter de Son Busquets es volia...
- pere joan llodra vives: jilipolles sou els idiotes que intenatau entendre l'historia i...
- Antoni Cantarellas: I qué penses, estimat Miquel Lopez, de s'exili int·telectual (i...
- Garci (Urxella): Per casualitat he caigut en aquesta notícia que vàreu agafar del...
- Beni (generación 1963): Solo espero el momento de que toda esta generación de...
- Antoni Homs: el clar país. Amb un cel que és blau... i un sol. ...
- Joan: Un tema pendent és la reunió dels membres d'un jurat i només...
- Marçal: El meu nom és Marçal Isern i estic cercant dades de Joan...
- marc: quan va neixer?