Literatura catalana contemporània

Quintin Cabrera en el record - Blog de l'escriptor Miquel López Crespú

Turmeda | 15 Març, 2009 11:37 | Compartir:

(2 vídeos) L’amic, l’inoblidable cantautor compromès Quintin Cabrera va morir fa uns dies a Majadahonda (Madrid), com conseqüència de les complicacions derivades d’un trasplantament de pulmó. Quintin Cabrera va ser un home molt lligat a l’esquerra revolucionària de les Illes i vengué sovint a Mallorca per donar suport als republicans i antifeixistes illencs. El seu ajut solidari, els recitals, els converses que tenguérem a mitjans dels anys setanta ajudaren a consolidar i ampliar el moviment de resistència contra la dictadura, a ampliar el teixit associatiu de les Illes, fer més forts els partits comunistes tipus OEC (Organització d’Esquerra Comunista) i el moviment anticapitalista d’aleshores. (Miquel López Crespí)

Homenatge a Quintin Cabrera

L’amic, l’inoblidable cantautor compromès Quintin Cabrera va morir fa uns dies a Majadahonda (Madrid), com conseqüència de les complicacions derivades d’un trasplantament de pulmó. Quintin Cabrera va ser un home molt lligat a l’esquerra revolucionària de les Illes i vengué sovint a Mallorca per donar suport als republicans i antifeixistes illencs. El seu ajut solidari, els recitals, els converses que tenguérem a mitjans dels anys setanta ajudaren a consolidar i ampliar el moviment de resistència contra la dictadura, a ampliar el teixit associatiu de les Illes, fer més forts els partits comunistes tipus OEC (Organització d’Esquerra Comunista) i el moviment anticapitalista d’aleshores. Amb el meu atrotinat Simca 1000 els vaig acompanyar pels pobles de Mallorca. Quan venia a Palma romania a casa meva, en el carrer d’Antoni Marquès Marquès. Junts férem “guàrdia” al costat del seu equip musical perquè, després dels concerts, els grups feixistes no fessin malbé el seu material de feina, els instruments amb els quals provava de guanyar-se la vida –guitarra, altaveus, amplificadors... --- i, que com un arma de combat, servien igualment per a consolidar la consciència revolucionària dels seus oients, de tots aquells i aquelles que hem estat fervents seguidors de la seva trajectòria exemplar. Per a tots els antifeixistes i anticapitalistes de les Illes ha estat un honor gaudir del seu art, poder sentit, ben a prop, intensa, la seva amistat càlida, encesa, combativa. El seu exemple de compromís permanent amb la causa del poble treballador i el moviment antifeixista ens ha servit per a no defallir mai en aquesta època de desconcert, menfotisme i cinisme. Vagin, doncs, aquestes línies en homenatge fervent a l’amic i company de lluita per un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

La cançó militant perd l’uruguaià Quintín Cabrera

L’autor de ‘Señor presidente’ mor a Majadahonda als 64 anys

JORDI BIANCIOTTO BARCELONA

Quintín Cabrera va ser un cantautor compromès en tres fronts: la militància política, la cultura popular i la poesia. Establert a Barcelona als 70, aquest trobador uruguaià, autor de la incisiva cançó Señor presidente, va ser una de les veus de l’exili llatinoamericà que va aixecar ponts entre els dos costats de l’Atlàntic. Dijous va morir a Majadahonda (Madrid), als 64 anys, com a conseqüència de complicacions derivades d’un trasplantament de pulmó a què es va sotmetre

al gener. Cabrera, nascut a Montevideo el 25 d’abril de 1944, va participar, el 1967, a l’Encuentro Internacional de la Canción Protesta, que va tenir lloc a Varadero (Cuba) i que va inspirar la creació de la Nueva Trova Cubana. Allà va coincidir no només amb els emergents cantautors de l’illa, sinó també amb el compatriota Daniel Viglietti i amb Raimon. Després d’escoltar-li cantar El fantasma, dedicada a Che Guevara, Fidel Castro va dir: «Això que canta aquest noi és més directe i eficaç que un míting».

CATALÀ D’ADOPCIÓ / El 1968 es va instal·lar a Suècia, però les dificultats per renovar el permís de treball el van portar a buscar un nou destí, Barcelona. Aquí va prendre partit en l’activitat clandestina, va estudiar Periodisme i, el 1975, va publicar el primer àlbum, Yo nací en Montevideo, que incloïa Señor presidente. Es va instal·lar a la Floresta, va batejar un dels seus fills amb el nom de Ferran i va gravar diverses cançons en català, com Senzillament, Aquí una nit i Amor que tens ma vida. A finals dels 70 se’n va anar a Madrid, on es va quedar. Va treballar amb Luis Pastor, Labordeta i Pablo Guerrero, cultivant el folklore uruguaià (la milonga) i un lirisme que fonia compromís polític i sentimentalitat. El 2000 va actuar a les Cotxeres de Sants, a Barnasants. La seva última obra, Naufragios y palimpsestos, va arribar l’any passat, paral·lelament a la seva participació en la col·lecció de discos El canto emigrado de América Latina. No va aparcar mai el seu esperit crític: els cantautors actuals li semblaven aburgesats i li inspirava més simpatia el rock urbà.

Web El Periódico

Homenatge a Quintin Cabrera

Blog Muscat – Vila Web

Ahir al vespre em van assabentar de la mort de Quintín Cabrera. Per molts era un desconegut però per molts altres era un referent. Un referent com a persona i com a artista. Militant d'esquerres, comunista i republicà, va ser fidel a les seves idees i va intentar sempre obrar en conseqüència.

El 1968 va establir-se a Catalunya i al cap de poc ja parlava un català més que correcte. Present sempre en tots els concerts solidaris en que se li demanava la seva presència i sempre disposat a ajudar. Però les coses no li van anar del tot bé i el 1991 se'n va anar a viure a Madrid. Segurament, el seu país d'adopció, Catalunya, no va saber correspondre l'amor que ell havia posat.

S'ha mort Quintín Cabrera i ja sabem que en aquest país i ha morts de primera i morts de segona. Cabrera és d'aquests darrers. Cap titular als TN, cap especial per la ràdio, cap pàgina de diari dedicada. Res. O ben poc. El mateix que va passar amb Maria Laffitte i tres quarts del mateix del que va passar fa ben poc amb Ermengol Passola. Repercussió de segona per a persones de primera. Cadascún dels casos és ben diferent però amb tots s'ha resultat injust. L'Ajuntament de Barcelona, que ja va anunciar un espai públic dedicat a Pepe Rubianes poc després de la seva mort, faria bé en dedicar un espai a Ermengol Passola. I l'Ajuntament de Sant Cugat, podria fer-ho amb Quintín Cabrera.

Els anys setanta van ser durs per als catalans i per als uruguaians. Cabrera, aleshores un català més, sentia un doble dolor i l'escopia en forma de cançó, o sigui de poesia:

No solament compartim la taula

i el llit,

compartim les paraules,

totes les malediccions serrant les dents,

els fills,

les lletres cada mes,

el lloguer de la casa

i aquest dolor immens

de tenir dues pàtries

igualment trepitjades.

["Solament" del disc Yo nací en Montevieo (1975)]

Jo el vaig tractar poc. Un parell o tres vegades cara a cara i unes quantes més per telèfon. Atent, amable i en tot el gran sentit de les paraules bona persona. No era obligatori comulgar amb la totalitat de les seves idees polítiques per sentir la gran tendresa que traspuava, per emocionar-se amb la sensibilitat de les seves lletres. Cabrera mereixia més sort i més reconeixement, però mai no es va queixar ni es va cansar de lluitar. Des que no hi és –igual que des que no hi és Pepe Rubianes– el món és una mica més lleig.

Blog Muscat – Vila Web