Literatura catalana contemporània

La novel·la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors)- Vet aquí un petit tast de la novel·la Defalliment

Turmeda | 18 Abril, 2025 11:27 | facebook.com

La novel·la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors)- Vet aquí un petit tast de la novel·la Defalliment -


POESIES


¿Qui podrà esbrinar mai d'on sorgeix la inspiració, quines lectures, quines imatges han condicionat i condicionen cada una de les paraules, els adjectius que van conformant allò que els entesos defineixen com a "original" en un escriptor? ¿Quin professor del futur, quin forense de l'esperit tendrà la paciència d'analitzar vers a vers, metàfora a metàfora, adjectiu per adjectiu, el que el poeta ha gosat deixar en herència als seus conciutadans?


Malgrat que, per vici, em queixàs a Rubió parlant de la vida somorta en el poble, el cert és que estimava els carrers i la gent de Pollença. Com més decebut em sentia per la manca de vida cultural, per la impossibilitat de debatre qüestions literàries, més em sentia unit al nostre paisatge, als costums de la seva gent, a la parla de Ramon Llull i Ausiàs March.

A voltes sortia a passejar fins al Calvari. Resava el rosari. Analitzava el que havia fet de bo o dolent durant el dia. I també aprofitava per a saludar els veïns que feinejaven, indiferents a les meves preocupacions, al portal de casa seva o al taller. Hi veia Madò Francesca, que ja tenia prop de noranta anys, descalça; mai ningú no li havia vist portar sabates ni en dia de festa major: la més pobra de Pollença. Filava asseguda damunt el pedrís de l'entrada del seu cau, una cambra fosca, on tenia cuina, cambra i sala d'estar, tot plegat.

Filava, envoltada de l'allotea del carrer i mai no s'enfadava si li feien broma. Ben al contrari: sense poder oferir-los una mica de pa amb oli i sucre, els tenia contents al seu voltant, explicant-los rondalles de gegants, fades, princeses, reis d'encanteri i bruixots molt dolents que se'n portaven a l'infern els infants que no creien els pares.

Madò Francesca tenia un do proverbial per a l'endevinar el futur de les persones que se li apropaven. Com si un ull invisible pogués esbrinar el que hi havia rere la boira dels jorns.

Quan un dia llunyà va veure tornar al poble, el manco de l'Havana, en Felip de can Poquet, carregat amb el fonògraf, se senyà tres vegades i li digué que la capsa amb la trompa de cantar li portaria la desgràcia.

Un dia em vaig aturar al seu costat. Li vaig donar uns rals perquè es pogués comprar una mica de pa, el que bonament volgués. Mirava les seves mans rugoses i gastades pels l'anys de feina a jornal filant sense aturar.

Madò Francesca em donà les gràcies amb la mirada, sense deixar de filar. De sobte, sense que li hagués demanat res, com si un corrent invisible li hagués fet arribar el meu desig secret de saber què seria de la meva vida, em digué, sense alçar gaire la vista:

-Sou en Miquel de can Costa, el senyor de les Cases Velles. Vos conec de fa molts d'anys, de quan em portàveu el paner de figues que us donava la vostra mare per mi, la roba que ja no fèieu servir. Aquest davantal que port posat el va portar, de joveneta, la vostra senyora mare.

Es deturà un moment, i de seguida continuà:

-Miquel de can Costa: vós sereu un sacerdot d'anomenada. Em podeu estar segur. Déu Nostre senyor us ha escollit per a portar el nom de Mallorca arreu del món.

Vaig sentir un fort sotrac interior. Talment com si m'hagués endevinat el pensament.

En Miquel de can Costa seria sacerdot!

Dies més tard, aprofitant una excursió a Cala Sant Vicenç amb Antoni Rubió li vaig explicar el que pensava fer.

-Antoni, me'n vaig a Roma a estudiar teologia.

De cop i volta sentia l'ànim alleugerit. Talment m'haguessin llevat un gran pes del damunt. Havien estat massa anys espipellant ara d'un llibre ara d'un altre per anar a bastint els fonaments de la meva cultura humana i literària. Llegir i estudiar, però sentia que la família, els amics, esperaven quelcom més elevat de mi. Quadrado, Alcover, Rubió, Llabrés, m'encoratjaven contínuament al conreu de la poesia.

M'escrivien per fer palesa la seva alegria, ara que s'havien assabentat que estava arreplegant els poemes dispersos en revistes i calendaris per a publicar un volumet que portaria per títol Poesies.

Com anaven d'errats tots plegats! Imaginaven que havia decidit escollir el camí de les lletres, de la fàcil fama que porta la literatura en una terra on ningú llegeix amb la nostra estimada llengua.

Per a mi, el treball d'arreplegar els treballs dispersos per ací i per allà no era, ni molt manco, una provatura de retornar als vint anys, al temps de la redacció de "Lo Pi de Formentor". Ben al contrari: quan a començaments de 1885 vaig iniciar la feina de recopilació, ho feia com aquell qui es dedica a l'arqueologia. Aleshores ja havia decidit marxar a Roma per a estudiar teologia i fer-me sacerdot. En una primera instància havia escollit fer-me soldat de Crist, esdevenir un croat de la fe, com demanava Ramon Llull als seus fidels de Miramar; però el pare ho trobà excessiu. Tothom, amics i familiars patiren un fort sotrac que, fins i tot jo mateix, segur de la decisió que ja havia pres, vaig copsar a la perfecció.

La situació familiar, el record dels estudis frustrats a Barcelona i Madrid, el temps perdut a Pollença sense saber on aferrar-me, què fer de la meva vida, m'obligaven, ara que el pare em donava el consentiment, a ser comprensiu amb els desigs de la família.

Finalment no entraria a formar part de la Companyia de Jesús, ni tampoc no em retiraria del món, talment un franciscà que cerca recer en un convent, lluny de la mentida quotidiana que ens encercla, i es dedica, solament, a la meditació, al servei de Déu. Estudiaria a Roma com havia dit a Rubió, per a recuperar-me, en el que fos possible, de la buidor que amenaçava a fer malbé la meva ànima.

No faria altra cosa que estudiar.

Volia ser sacerdot.

Era una decisió inamovible.

Els mesos anteriors al viatge provava d'ajustar comptes amb el meu passat. S'erraven els amics quan pensaven que la possible edició del primer llibre de poesia era un camí vers la fama, una incursió al món literari.

Alguns d'ells covaven la secreta illusió que el món de les lletres em fes oblidar la meva autèntica vocació.

Però mai no m'havia fet illusió respecte a les capacitats creatives que pogués tenir. L'any 1881 havia dit a Francesc Matheu que no imaginàs un geni de la Renaixença allà on només es podien trobar algunes dèbils i inconstants provatures, pobra imitació d'algunes lectures de joventut.

Sé que, ben convençut, li vaig dir: "No creureu lo poc poeta que som. Mai podré fer cap poema, per més que n'espereu de mi: la imaginació per teixir una llegenda qualsevulla me falta absolutament. Contentau-vos amb alguns esquits de lirisme, que no hi ha pasta per més".

Esquits de lirisme. Imitacions del que havia llegit. Imatges potser copiades, sense adonar-me dels autors que aleshores estimava i em feien arribar a un altre dia.

Quina sensibilitat malaltissa, la dels poetes! Just en el moment que els altres, els amics de l'Institut Balear, jugaven als quatre cantons, a botar i córrer, el poeta, un llunyà Miquel Costa i Llobera estudiant de batxiller, tancat en la penombra de la biblioteca, imaginava ficcions, sentiments de paper, estranyes maneres de sentir el batec de la vida.

Sovint he pensat que els que m'animaren a conrear les lletres des de la joventut, els coneguts que, a l'impremta Guasp, en una horabaixa plujosa, elogiaren més del que pertocava aquell poema titulat "La Vall", ho feren només perquè jo era un tal "M.C." de la "Vall de Ternelles". És a dir, que Quadrado, Aguiló i tots els altres sabien ben bé, sense cap mena de dubte, que "M.C." era un dels hereus de Can Costa, en Miquel, i signava la provatura literària amb les seves inicials i des d'un indret propietat de la família.

Em demanava si haurien pensat el mateix si no m'haguessin conegut personalment, si no haguessin sabut de quina nissaga procedia. ¿I si hagués signat el poema "La Vall" amb el pseudònim "Antoni Caldés" escampant la notícia que "Antoni Caldés" era fill d'un funcionari amb poques possibilitats econòmiques?

M'imagín que el tal "Caldés" no hauria tengut tantes possibilitats de publicar de seguida a la Revista Balear com va tenir des del primer moment Miquel Costa i Llobera.

Perquè ho sabia amb certesa mai no vaig parar gaire atenció amb als afalacs ocasionals que comportava l'efímer èxit literari. Per això mateix, llevat alguna escadussera ocasió, no tenia per costum, com tants d'altres companys d'estudis, de presentar-me als Jocs Florals. Des de la meva adolescència, la companyia d'Ovidi, Dant o Petrarca m'era més estimada que l'elogi de les provatures poètiques que anava perfilant.

Tanmateix només l'autor sap el que hi ha d'autènticament seu en els poemes arreplegats a Poesies. Un secret, el de les influències i els plagis, que tots els escriptors ens portam a la tomba.

¿Qui podrà esbrinar mai d'on sorgeix la inspiració, quines lectures, quines imatges han condicionat i condicionen cada una de les paraules, els adjectius que van conformant allò que els entesos defineixen com a "original" en un escriptor? ¿Quin professor del futur, quin forense de l'esperit tendrà la paciència d'analitzar vers a vers, metàfora a metàfora, adjectiu per adjectiu, el que el poeta ha gosat deixar en herència als seus conciutadans?

Potser el futur serà compassiu amb la poesia que vaig escriure, talment un missatge llançat al fons de la nit, carta a la desesperada d'un nàufrag que navega dins d'una ampolla en la immensitat de la mar a mercè de la incertesa de les ones. A qui poden interessar els escrits, les plaguetes que vaig repassant? Enmig de la fam, la misèria i les guerres que sacsegen el món... ¿qui anirà a esbrinar els meus dietaris, recordar les lectures de Victor Hugo, Alfred de Musset o Leconte de Lisle, el nombre d'oracions d'un dia incert en els calendaris, quan el poeta era immers en la més fonda melangia, el més aspre defalliment?.

En el fons... quin autor pot ser completament "original"? Fins i tot els pagesos de les Cases Velles, quan a l'hivern, a la rotllana de la cuina conten rondalles... ¿no s'inspiren en les que varen sentir, en la infantesa de pares i veïns? Aleshores, si les influències, els deutes, són presents en les històries dels que no saben llegir ni escriure... ¿què en direm dels que no hem fet res més que estudiar seguint les indicacions dels mestres, dels clàssics?

En moments de crisi, abans de marxar a Roma, m'ho demanava sovint. Les preguntes s'acaramullaven fins a l'infinit. ¿Com podia esdevenir un poeta a l'alçada dels clàssics o dels moderns amb empremta definitòria si no he viscut més que el que he llegit? Victor Hugo va viure intensament tots els terratrèmols d'una vida agitada tant en el pla sentimental com en el polític? Hugo exaltava la meva imaginació. Quina febre interior després de llegir Odes et ballades, Les voix interieures, Les Contemplations, les Rayons et les ombres, les Chants de crépuscle o les Feuilles d'autonne! Enlloc era possible trobar tanta abundància poètica, tanta força i sobretot tanta imaginació, com en unes poesies tan incomparables.

Restava admirat en constatar la torrentada desbordant d'estrofes sempre sublims i vessant imatges d'una grandesa bíblica.

Llegir Hugo em produïa el mateix efecte que presenciar un espectacle sublim de la naturalesa: un efecte d'esglai.

Un espectacle de la naturalesa.

Aquesta era la sensació exacta.

Com podria arribar a causar un efecte semblant a l'esperit dels possibles lectors?

Era ben conscient de les meves particulars limitacions, dels defectes d'una formació massa personal, mancada de l'adequat mestratge! Que poc em servien de consol, malgrat la humana debilitat pels afalacs, tanta amable opinió de Rubió, Alcover, Quadrado o Estelrich!

Mentre anava arreplegant els poemes que conformarien el llibret Poesies, reflexionava en les meves possibles incorreccions ètiques i morals. Em torturava la qüestió d'esbrinar fins a quin punt els anys de disbauxa juvenil no haurien fer malbé alguna de les primerenques experiències literàries.

Ja ho havia descobert en l'oda "A Horaci".

Ara, abans de marxar a Roma, amb pànic, ho descobria en altres treballs que, potser de forma inconscient i precipitada, havien anat sorgint de la meva ploma.

Enllestia la recopilació com aquell qui s'acomiada d'una part consubstancial de la seva vida. Comprenia que, potser, havia perdut els millors anys de la meva vida en un treball inútil de desenfeinat.

S'ha fet de nit. Encenc el quinqué. Se senten, sonores i poderoses, les campanades de la Seu. Obr el llibret per a provar de retrocedir amb la memòria als dies lluminoses de la joventut. Llegesc en el pròleg: "Coneixíem, per una part, la poca afició que hi ha dins Mallorca a llegir escrits en nostre matern llenguatge, i sabem, per altra part, que el reduït estol de gent que hi pren gust té ja ben conegudes quasi totes les composicions que li ofereix aplegades aquest llibret. I doncs, ane què ve tal publicació?".

La voluntat secreta que m'impulsava a editar el recull era el fet que, abans d'iniciar la nova vida, volia revisar amb molta cura tot el que havia escrit fins aleshores. Es tractava de destriar, amb microscopi d'investigador, el poc de bo que hi podia haver des del punt de vista literari, alhora que deixava a un racó el que trobàs d'errors o ignoràncies.

Una edat inexperta, la mala assimilació de centenars de lectures, les influències no depurades, allò de deixar-se dur per incontrolats impulsos juvenils, l'abrandat entusiasme, sempre mal conseller, potser havia plagat els esburbats poemes juvenils d'un munt d'idees tèrboles, pensaments que podrien danyar a la puresa d'idees i sentiments del lector innocent.

Temps després, després d'haver aprofundit a Roma en la coneixença dels clàssics grecs i llatins sota un adequat mestratge espiritual, vaig entendre que, segurament, en escriure el pròleg a Poesies, en demanar a Menéndez Pelayo que retiràs l'oda "A Horaci" de l'antologia, vaig ser més papista que el Papa.

Ho reconec.

Errors de principiant.

Indubtablement, amb els anys vaig mudar alguna de les inflexibles idees que em dominaven. Però en el moment que avui prov de recordar eren crucials.

Qualsevol contradicció em feia bategar el pols, m'excitava i m'obligava a nous penediments i constants actes de contricció.

La decisió era presa: volia estudiar teologia a Roma i, per a iniciar la marxa amb la consciència tranquilla, era qüestió essencial de deixar enrere un passat que considerava tacat pels dubtes i els errors.

General | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb