Literatura catalana contemporània

Guillem Frontera i Miquel López Crespí - Les Casetes dels Capellans, la badia d’Alcúdia, Can Picafort, les Casetes de sa Pobla... una Mallorca que desapareix

Turmeda | 15 Octubre, 2010 16:40 | Compartir:

Articles de Guillem Frontera i Miquel López Crespí: les Casetes dels Capellans, la badia d’Alcúdia, Can Picafort, les Casetes de sa Pobla... una Mallorca que desapareix

De Son Real a les Casetes dels Capellans

Guillem Frontera | 14/10/2010 |

Després d'un dilluns i d'un dimarts plujosos, de cel tancat i maldecapós, s'ha obert un dimecres de meteorologia endiumenjada, alegre, vivaç. El sol ha escampat una llum neta, com de seda, que ha posat totes les coses en moviment, ha definit els volums i s'ha reflectit en les basses que les pluges d'abans havien deixat en terres mal drenades. El país reviscola aquests dies benignes, tendres, delicats, de la tardor illenca. Els camps banyats i els cels nets, un sol amable, una temperatura dòcil, vet aquí el programa dels millors dies que l'illa ens ofereix en aquesta segona primavera o primavera d'hivern, o tardor. El cel s'ha moblat de núvols inflats de vessa, blancs amb tintades grises, parsimoniosos: diríeu que no se'n voldrien anar mai d'aquest cel. I tendrien tota la vostra comprensió.

De manera que, de Son Bauló, he caminat fins a la necròpolis de Son Real, el veritabe cementiri marí, on, a mesura que l'abandonaven els difunts, s'hi implantava la història en la seva versió monumental. El conjunt, tan petit i abastable, tan perfecte en el traçat i en la construcció, manté la seva pau inalterable contra la bel·ligerància obstinada de les ones. Hi ha un grup de persones que treballen en la seva conservació. Em passa pel front una ombra d'enveja: són joves i aquí, sota aquest sol i devora la mar, semblen incrustats en una tornada de Baudelaire: "Là tout n'est qu'ordre et beauté,/ luxe, calme et volupté".

L'entorn és poblat de dunes vegetals, clapes de pins que s'escampen en companyia de savines arrapades entre les roques roges i algunes vetes d'arena. I la remor de la mar, la mer, la mer, toujours recommancée -amb perdó.

Una altra realitat torna a sortir a camí, no tan amable, la immensitat del nou Can Picafort, on encara hi ha cases -poques- que es mantenen vives com alguns records -els vells dies perduts. Gires, però, de cap a les Casetes dels Capellans, i ara ingresses en el temps recobrat, entres en un àmbit, en un lloc de la memòria, on les remors, les aromes iodades, l'arquitectura -com de pintura naïve- i un urbanisme sense asfalt formen un conjunt beneït des de dalt i que no desautoritza ni agredeix els avantpassats. És contemplant aquesta lluminosa senzillesa, que us fareu una idea de com ens hem allunyat de tantes coses per les quals s'ho paga viure.

Al quiosc de platja "La Ponderosa", quina encantadora desmesura de nom, podeu menjar sardines -boníssimes- amb verdura torrada: ja veis com algunes cuineres s'enginyen per amenitzar la tradició. Mallorca, així com era un altre temps, quan era habitual que la gent fes coneixences de manera espontània, com avui, que aquesta dona i el seu marit m'han parlat del perill que amenaça les Casetes per no sé quin embull de la Llei de Costes. Una llei de rang superior, la del Seny, hauria de prohibir que es tocàs aquest conjunt exemplar de casetes d'estiueig, ni que sigui per tenir un punt de referència per si un dia aquest país vol recuperar l'autoestima -i la joia de viure.

Diari de Balears (dBalears)

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba. (Miquel López Crespí)

Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.

Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.

Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deus anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.

Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.

Miquel López Crespí.

Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col·lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 171-173.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)