Literatura catalana contemporània

Poetes de les Illes - Antoni Vidal Ferrando i el grup musical Entreveus

Turmeda | 16 Octubre, 2010 08:13 | Compartir:

(1 vídeo) La setmana passada, el Teatre Xesc Forteza de Palma havia d´acollir l´espectacle Mites dins la Boca, en el qual el grup Entreveus presentava el seu segon disc, que porta el mateix títol que l´espectacle.

Entreveus-Entreharmonies

PERE ESTELRICH I MASSUTÍ

La setmana passada, el Teatre Xesc Forteza de Palma havia d´acollir l´espectacle Mites dins la Boca, en el qual el grup Entreveus presentava el seu segon disc, que porta el mateix títol que l´espectacle.

Què és el disc Mites dins la boca?

En una primera resposta podríem dir que es tracta d´un grapat de poemes (bellíssims tots, enginyosos alguns, reivindicatius els altres) del poeta santanyiner Antoni Vidal Ferrando, musicats pel grup. Poeta a qui no tenc el gust de conèixer personalment però amb qui m´agradaria mantenir una conversa reposada. Segur que es tracta d´una ment mediterrània.

Aprofundint una mica més amb la resposta hauríem de dir que és un recull de tretze noves cançons escrites per la també pianista Francisca Suau (excepte una –T´endevinava el cos– feta per Joan Antoni Sunyer) amb l´afegit de dos temes més que ja havien aparegut a l´anterior disc del trio El joc de l´aigua, fa tres anys.

Però amb aquestes dues respostes no ho diríem tot, ni prop fer-hi. Mites dins la boca és molt més. És un treball musical de primer nivell. Ple d´harmonies bellíssimes, melodies complexes però també molt inspirades; amb un acompanyament majoritàriament de piano (amb la utilització puntual de la percussió i efectes en uns pocs moments i temes). I com es combinen aquestes dues formes de comunicació: la música i els textos? Doncs de forma molt efectiva, com si aquests poemes haguessin estat escrits pensant en ser musicats.

Els compositors, amb l´ajuda d´un mestre com és en Miquel Brunet i d´un tècnic de so com en Ramon Canyelles han realitzat un treball impecable. Un treball que necessita més d´una audició per gaudir-ne plenament d´ell. Ho comentàvem abans, les harmonies són complexes, amb reminiscències musicals que ens porten a Montsalvatge, Albèniz, la tradició de les havaneres, els ritmes del llunyà oest, i els sons de Keit Jarret fins i tot. Sempre amb ironia, si és el cas, una certa ironia intel·ligent (no es pot escoltar Bob Dylan no tocarà l´harmònica sense somriure), crits de denúncia (Plany de Gerónimo mentre es deixa fotografiar pels turistes a Oklahoma), i moltes altres connotacions més. Ulls i Solstici, cantats casualment (?) per n´Antònia Suau, em semblen balades que esdevindran clàssiques. Només hi manca temps. I parlant de casualitats, deman: és casual que sigui Silke Hamann, alemanya de naixement qui canti allò de "Ja has començat a aprendre la llengua amb què t´estim" al tema Primera néta? No hi ha aquí també ironia? Ironia i encert.

En una paraula, em quedo curt, els elogis haurien d´omplir tota la plana. Però és que no puc menys que recomanar aquest segon enregistrament d´Entreveus, que no fa més que reforçar el que ja s´intuïa a El joc de l´aigua: La formació té un lloc preferent dins el panorama de la música culta. He dit culta? Sí, culta. Per què no? Comencem a emprar aquest qualificatiu, pel que fa a la música, d´una altra manera.

Diario de Mallorca (15-X-2010)

Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)

La narrativa fascinant de Vidal Ferrando

Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca. Aquí els podem veure en la manifestació del 17 de març convocada pel GOB en defensa del territori i contra l´especulació urbanística que fa malbé la nostra terra.

L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.

L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.

A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.

El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.

Miquel López Crespí

(10-IV-07)