Literatura catalana contemporània

Salvem Mallorca! La destrucció de Palma

Turmeda | 06 Abril, 2011 05:39 | Compartir:

El Col·legi d’Arquitectes demana la protecció de 42 edificis singulars

Els immobles modernistes i racionalistes estan protegits, mentre que l’arquitectura del segle XX encara no. És per això que el Col·legi d’Arquitectes en demana la catalogació

Ander Zurimendi | 06/04/2011 |

El Col·legi d'Arquitectes (COAIB) demanà ahir als ajuntaments de les Balears un compromís major amb la protecció dels edificis singulars. Lluís Corral, degà de l'entitat, advertí els municipis que molts exemples d'arquitectura contemporània, edificis construïts al llarg del segle XX, "es troben desprotegits" i, per tant, poden acabar morts per l'especulació, ja sigui perquè els esbuquin o perquè els reformin amb poc gust estètic. És per això que animà els consistoris a catalogar aquests immobles, de manera que els seu valor arquitectònic quedi protegit.

Martí Lucena, vocal de cultura del COAIB, posà l'èmfasi en els tipus d'edificis que cal protegir. "Els exemples de modernisme estan més o manco protegits i també s'ha avançat amb el racionalisme. En canvi, els immobles nous, o del segle XX, no estan protegits". Segons Martí Lucena, és el mateix exemple que amb la música o la literatura. "Que sigui nou, modern, no vol dir -ni prop fer-s'hi- que no hagi de menester protecció".

I és que, si no, pot passar el mateix que amb les cases de l'arquitecte Miguel Pisón: desapareixen. El degà Corral també defensà aquesta tesi. "Home! Sembla que només veim interès en una pedra que s'ennegreix, que està fosca. Idò no! Una pedra blanca i que enlluerna també pot ser important".

Entre els 42 edificis dels quals demanen protecció, hi destaquen les cases de l'arquitecte danès Jorn Utzon, però es fa menció, a més, a professionals illencs, com ara Elías Torres, J.A. Martínez Lapeña, Pere Garau i Angel Morado. Entre els edificis nascuts el segle XX que sí estan catalogats, hi destaca la casa Mulet i Can Alonso. El problema, de vegades, és que la catalogació obliga a un manteniment especial de l'immoble, habitualment molt més car. Així, són molts els propietaris als quals els horroritza la possibilitat que cataloguin el seus edificis. En altres casos, la catalogació (que no es pot rebutjar) és un orgull per als propietaris, que es delecten en el bon gust que tingueren els seus avantpassats a l'hora d'ordenar la construcció o comprar l'edificació.

Auguren la paràlisi de la nova construcció

El degà dels arquitectes, Lluís Corral, assegurà ahir que el sector de la construcció continuarà aturat durant el proper mig any. "Per la quantitat de feina que tenim, constatam que en els propers 6-9 mesos es manté l'aturada de la construcció". Pel que fa a la càrrega de treball dels arquitectes, assegurà que no es troben en caiguda lliure (com sí passà entre 2007 i 2009), però que tampoc no és per tirar coets. "Ara bé, això no és un lament. Volem més feina, sí, però no tornar al nivell de la bombolla immobiliària prèvia a la crisi". Finalment, aapuntà que no se sortirà de la crisi fins que no venguin l'estoc d'habitatge de 2007.

Col·legiar-se no serà obligatori en un futur

El Govern central prepara una llei segons la qual els arquitectes no estaran obligats a col·legiar-se. Inicialment, l'aprovació d'aquesta llei estava prevista per al desembre passat. Tanmateix, encara no és vigent ni se sap quan ho serà. Amb aquesta llei, però, és probable que molts arquitectes es donin de baixa del Col·legi i l'entitat podria perdre bona part dels seus ingressos. Davant aquesta possibilitat, el Col·legi estudia una redimensió de la seva seu, que a la pràctica suposaria mudar-se a un edifici més petit. En tot cas, el Col·legi desmentí ahir que la seva seu (ubicada a Dalt Murada, just damunt el parc de la Mar) estigui en venda.

Diari de Balears

Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història. (Miquel López Crespí)

El PP i la destrucció de Palma

En d’altres articles hem parlat de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca.

Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte.

Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història.

Miquel López Crespí

(10-IV-07)